Enquesta EP, Mas, Duran, ERC, Podemos i procés

No em contradiré en relació a l'anàlisi inicial que vaig fer quan El Periódico va publicar la seva insòlita enquesta electoral.

Tanmateix ahir a la nit van penjar tot el dossier i hem pogut obtenir algunes dades més, i efectivament s'hi troben coses més interessants de les que vam veure publicades al diari, tot i que en general l'enquesta té una manca de consistència que obliga a extremar prudència.

Atesa aquesta falta de consistència que s'hi detecta, ens fixarem només en unes poques coses. Abans, però, voldria deixar clara una cosa, i ho dic sense excés de vanitat: estic clavant totes les anàlisis que estic fent des de la vespra del 9N fins ara. Veig tan clar el que està passant, el que hauria de passar, el que no passa i el que necessitem que passi... que em desespero.

1. Quin és l'impacte real de la trencadissa a CiU?

L'enquesta de El Periódico projectava uns resultats aparatosos a una Unió en solitari, fins als 6-7 diputats. I això semblava apuntar que feien forat entre l'electorat de CiU, i que per tant la fractura podia perjudicar significativament les opcions electorals del President Mas.

FAAAAAAAALS!

Faré servir molt poques dades per demostrar-ho:
- segons l'escenari de l'enquesta amb CiU unida, (escenari 2012 + Podemos) CiU tindria una fidelitat de vot entre els seus antics votants el 2012 del 60,9%
- segons l'escenari de l'enquesta amb Unió presentant-se a banda de Mas, la fidelitat de vot dels seus antics votants que conservaria Mas seria del 58,0%

És a dir, fins i tot en uns escenaris tan incerts com els que plantejava l'enquesta, en el pitjor dels casos, que Unió funcioni electoralment al marge de l'antiga CiU només implica un 2,9 de transvassament de vot. Una misèria total, res. Fins i tot dins el marge d'error de l'enquesta.

Per contrastar la ridiculesa de la xifra, Mas perdria en l'escenari 2012 + Podemos un 10,1% cap a ERC, un 7,1% cap a C's i un 5,3% cap a Podemos. Això és vot que d'acord a l'enquesta CiU va tenir el 2012 i ara optaria per aquestes altres opcions, totes tres molt pel damunt de la fuga de vots cap a la Unió de Duran, que ja hem vist seria d'un 2,9%. Per a rematar-ho, la fuga de vots cap a la CUP seria de l'1,8%.  Sí, ho heu vist bé, la Unió de Duran en relació a Mas rasca només una miqueta més dels vots que pot perdre cap a la CUP.

Assenyalava El Periódico en la seva anàlisi que la projecció de Duran comptava amb un 7,7% de vot procendent de CiU el 2012. És cert, d'acord a l'enquesta. Però l'important no és aquesta dada, sinó que d'aquest 7,7, el 5 ja havia decidit no votar CiU en cap escenari, i així ens trobem que surt de rascar un 1,2 del vot que hauria anat a PSC, un 1,8 del que hauria anat a C's o un 1,2 de l'abstenció... És a dir, percentatges tan ínfims d'altres intencions de vot que no hi ha marge d'error, en una mostra de 800 persones que ho sostingui.

Per tant, desfent-se de Duran en Mas ha fet un negoci rodó. I a mesura que anem coneixent més coses i es clarifiquin els escenaris, encara es veurà més i més.

2. Com estan les coses en intenció de vot entre el món convergent i el d'esquerra?

Fixem-nos en una altra dada molt interessant. Tot i que l'enquesta plantegi diferents escenaris, la confusió sobre l'enquestat és evident, però també és evident que està responent -si som benevolents- sense poder ignorar els fets polítics que explicita. Així, en aquest escenari, es visualitza el que era insòlit fins fa uns mesos: que el transvassament de vot d'ERC cap a Mas és superior al de Mas cap a ERC.

En l'escenari 2012+Podemos un 12,5 dels votants ERC el 2012 se'n van cap a Mas. I en l'escenari amb Unió al marge, un 14,7, mentre que en tots dos casos la transferència de Mas/CiU/CDC cap a ERC és del 10.1%

El diferencial és molt petit, dins del marge d'error i etc, però el cert és que això no passava fa uns mesos. Ara per primera vegada s'apunta que la transferència és major d'ERC cap a CiU que al revés.

I això anirà creixent, no en tinc cap dubte.

Els descomunals errors estratègics encadenats per ERC els han portat a una projecció de vot amb situacions demoscòpicament molt interessants. Per exemple, una altra dada a tenir en compte, en un escenari rotllo Catalunya en Comú, per primera vegada en molt de temps la fidelitat de vot d'ERC seria més baixa que la de Mas.

Això passa per una cosa que ja fa temps venia alertant. Les paranoies d'ERC els han portat a tenir, també per primer cop des que Oriol Junqueras lidera el partit, fuga de vots significativa en diferents direccions, i així, en l'escenari descrit abans, podria perdre un 14,7% cap a Mas, un 13,2% cap a la CUP i un 8,8% cap als podemitos. I això, fa uns mesos, no passava en cap enquesta.


Fa uns mesos la diferència de fidelitat de vot que tenia ERC en relació a CiU era d'uns 20 punts, ara Mas podria tenir una fidelitat del 58,0% i ERC del 56,6%. ERC no només ha estat a punt de carregar-se el procés, amb les seves paranoies, sinó que també s'ha carregat, de manera ja clara, les seves expectatives electorals.

En un discurs que no es creuen ni ells els dirigents d'ERC van dient que no els importen els seus resultats si el resultat és la suma independentista. FAAAAAAAAAAALS! Tota la tragèdia que estem vivint és únicament perquè estaven en condicions de disputar el lideratge independentista a Mas, i que tenien dret a fer-ho. Doncs mira, ja veiem el cost i preu a pagar. I fals també perquè el seu desgast no aporta ni un sol independentista més.

Amics d'ERC, si us plau, deixeu de fer discursos falsos, deixeu de llençar soflames sense cap fonament, deixeu de creure-us les vostres pròpies mentides. Pel bé vostre però, sobretot, pel bé del procés.

Després de tants discursets, amics d'ERC, sabeu el vot que del 2012 a ara pilleu del PSC? EL 3,6%.

Sabeu on va el vot del PSC? Mira, doncs un 2,7% cap a Mas. Sense tant discurset ni moralina. Un 33,9% cap als podemitos, un 12,7% cap a C's i un 2,7% cap a la CUP.

Me n'alegro? I ÉS CLAR QUE NO! És un drama! Però és un drama cantat. Només l'autoengany que s'infringia la direcció d'ERC els ho impedia veure, que això estava passant! Però si la seva estratègia ha estat una catàstrofe absoluta!!! Però si no han analitzat res de res el que estava passant, el que estaven dient, en el que fonamentaven els seus mantres!!!!

En fi.

3. Sobre sumar, indecisos inexistents i altres

Mas també té deures molt importants a fer, un cop alliberat del desgast implacable al que el sotmetia Duran.

Hi ha un vot d'ordre associat a CiU que Mas s'hauria d'esforçar molt i molt en no perdre. L'han tingut, i s'han d'esforçar en retenir-lo. Ara ja està clar que Mas és el líder de la independència i que res ni ningú no pot posar en dubte el compromís amb aquest objectiu.

Sempre he dit i defensat que no existeixen indecisos davant la independència.

Sempre he dit i defensat que només hi ha gent que té motius per no voler-la. I tots aquests motius sempre, sempre, estan situats en un mateix eix: la seguretat i confiança en el procés.

I després de l'èxit del 9N res del que hem fet ha ajudat a sumar a favor de la independència. Res del que hem fet ha ajudat a projectar garanties i solidesa sobre el procés, sinó incerteses, i això encara fa crèixer més la inseguretat i la desconfiança.

Aquest cap de setmana votarem si la societat civil s'ha d'implicar decisivament en el 27S. Si no ho fa haurà guanyat el partidisme. I tot i si guanya el SI, l'enrocament partidista i autista d'ERC fa que no tingui excessives esperances. Però com que sóc creient i tinc fe, vull esperar a veure què passa. De vegades els miracles existeixen.

Igual com no sabem ni com ni per què ERC va entrar en aquesta dinàmica destructiva, un miracle pot fer que obrin els ulls i facin el que haurien d'haver fet ja el 9N, i que hauria estat bo per a ells, bo per al país i bo per al procés indepedentista.

I, recordem-ho, només perquè ens ho mereixem recordar: Duran és una irrellevància demoscòpica, no arriba ni a superar el marge d'error. S'ha acabat el malson. 

DONEC PERFICIAM

Avui més que mai, orgullós de la nostra societat civil!

És una evidència compartida per tothom que el procés independentista, tal i com el coneixem, l'ha liderat des del seu inici la societat civil catalana, amb l'ANC al capdavant, però també amb Òmnium. Al que cal afegir, amb lletres d'or, a Súmate i amb un rol més institucional, l'AMI.

Durant molts anys vaig ser soci d'Òmnium. Ara ho sóc de l'ANC. I he ajudat a Súmate en tot el que he pogut. Són el trípode social sobre el que s'edifica el nostre procés.

I ara, aquests dies, han demostrat un altre cop perquè això és així. Tant ANC com Òmnium han estat a l'alçada del moment històric que vivim, i han tingut un coratge admirable per no defugir ni amagar-se davant debats centrals d'aquest moment.

ANC i Òmnium han anunciat que consultaran als seus associats sobre quin és el paper que han de fer a les eleccions del 27S. No ha estat una decisió fàcil. Però ha estat la millor decisió que podien prendre. El debat és viu. Una part molt important de la societat catalana, i la mateixa ANC, han reivindicat i reivindiquen la «unitat» política davant les eleccions del 27S, com a via per assegurar-ne el seu caràcter plebiscitari i la victòria.

Aquest debat no es podia tancar en fals. De cap manera. I la millor manera d'abordar-lo és traslladar la decisió sobre el rol d'aquestes entitats als seus associats. Qualsevol cosa que no hagués estat això hauria estat un error.

El cap de setmana vinent, com a soci de l'ANC que sóc, votaré sobre la qüestió que ens han plantejat. I ho faré en sentit afirmatiu. Crec que l'ANC, i la resta de la societat civil tenen un paper molt important, transcendent, a fer de cara al 27S. Crec en la unitat, i crec que la societat civil ha de poder arribar on els interessos partidistes no ho han permès. O com a mínim intentar-ho. No podem deixar d'intentar-ho.

La pregunta que ens ha plantejat l'ANC em sembla, a més, molt adequada. Vol conèixer l'opinió dels seus associats, però, com és obvi, no ho pot plantejar en termes d'una concreció impossible. Només ho pot fer com a expressió de voluntat, i gestionar després de la millor manera possible el que sigui l'opinió de la seva massa social, el mandat que els hi conferirem.

Des d'aquest tan dissortadament inevitable com esgotador postureo independentista s'ha volgut ridiculitzar la pregunta. Això només es pot fer des de tres posicions: o per una extraordinària mala fe i ganes de desgastar l'ANC, o perquè es té un greu dèficit de comprensió lectora o perquè no s'entén gairebé res del que està passant.

Aquests del «postureo» diuen que la pregunta «espadaleja», en el sentit que és inconcreta com la pregunta que va plantejar Espadaler per al 14J d'Unió. Quins collons...

Si una pregunta és adequada o no només ho podem dir si analitzem la resposta que en volem obtenir. En el cas de la pregunta d'Unió la resposta lògica que motivava la consulta 14J només era una: si Unió estava amb el full de ruta signat per CDC, ERC i la societat civil, i per tant amb la independència com a objectiu... o no. La pregunta Espadaler era absurda perquè no permetia obtenir aquesta resposta, com s'ha demostrat abastament. Era fum, era un intent d'enredar, de seguir instal·lats en una calculada ambigüitat que ja no era assumible.

En canvi la pregunta ANC, tot i no menar a un resultat concret en termes de tangibilitat, és adequada, encertadíssima, perquè s'ajusta perfectament a l'únic que es pot obtenir de la consulta, que no és un mandat per participar directament a les eleccions o no fer-ho. Es vol saber si habilitem la direcció de l'ANC a treballar en una línia, a hores d'ara impossible de concretar en el seu resultat, o no, perquè dependrà, en el seu cas, de tercers.

No feu el ridícul, doncs, criticant la pregunta per pur postureo, perquè no teniu cap raó. Penseu-hi una mica abans de posar-vos tan esplèndids i sumar-vos a aquest postureo destructiu.

Òmnium també consultarà la seva massa social. És fantàstic. Tot plegat és un exemple extraordinari de democràcia interna, participativa, i de la de debò, no aquestes adulterades assemblees dels farsants de la "nova política".

L'ANC té uns 80.000 associats, i Òmnium uns 40.000. A veure què en surt. A ningú li hauria de fer por ni veure malament que es consulti als associats a veure com veuen les coses.

És grotesc tot aquest personal que critica se'n parli o es debati i ho fan en termes de dir, deixem de parlar d'això i «posem-nos a treballar» o «sortim al carrer a convèncer indecisos» i altres apel·lacions a demanar fer alguna cosa que paradoxalment només ells saben perquè ara mateix no estan fent, perquè no hi ha ningú que els ho impedeixi fer.

Té pebrots que hi hagi tot de gent llençant aquestes invectives des de la comoditat de les xarxes socials, mentre, en aquell mateix moment, els únics que estaven al carrer, amb paradetes i parlant amb la gent, eren els voluntaris de l'ANC. No siguem cínics, per favor. Aquí no hi ha ningú ni cap debat que estigui impedint a ningú fer coses. Si no es fan és perquè no es volen fer o no es tenen idees per a fer-les. És un exercici de cinisme insofrible adreçar les crítiques a una ANC que és l'única que està intentant fer aquestes coses que els acomodats de les xarxes socials clamen per fer però no fan.

És un exercici tan cínic com acusar el President Mas de provocar divisió a la societat civil per convidar-los a fer el que la mateixa societat civil, en tots els seus documents, considerava era l'escenari desitjable per a unes eleccions plebiscitàries, la unitat. No sabrem si serà possible o no, aquesta unitat, però és també insofriblement cínic que els mateixos que la fan impossible fins ara, acusin els altres de «dividir». Va home va!

Mireu, el punt de partida de cara a unes eleccions plebiscitàries sempre havia estat el d'una gran llista central de país pel Sí a la independència. Així ho té abastament recollit l'ANC en els seus documents estratègics i acords. Aquesta va ser també la posició i disposició del President Mas en la seva impecable conferència post 9N. I això és el que sempre s'havia parlat entre els partits polítics.

Si això finalment no va ser possible va ser perquè ERC no va voler. I no ho va voler no per cap motiu d'interès general, sinó purament partidista, perquè estaven encegats en assolir el lideratge polític del procés. Aquest posicionament d'ERC va ser un error descomunal que pot haver-se carregat el procés. Veurem.

El que és inadmissible és que els mateixos que van provocar aquesta divisió ara acusin els altres de ser conseqüents amb els seus plantejaments i vulguin intentar una cosa que tots sabem és objectivament positiva.

A ningú li hauria de fer por que la gent parli, que la gent s'expressi, que la gent digui com li agradaria fossin les coses, i que això empoderi les respectives direccions a gestionar aquest escenari.

ANC i Òmnium fan sàviament de consultar els seus associats. Ens omplim la boca de democràcia, de voler una major qualitat democràtica a la nostra societat i ara volem impedir escoltar la veu de la societat civil???

L'únic retret potser hauria de ser que aquestes consultes no s'hagin fet abans. Però mai és tard si és a fi de bé.

No sabem com acabarà tot plegat. Però sí sabem una cosa: que fent aquestes consultes estem sent exemplarment democràtics i participatius, i que al darrere de totes les decisions que es prenguin sempre hi haurà l'exigència d'una voluntat democràticament expressada, no d'una transacció opaca entre direccions d'organitzacions.

La consulta s'alinea amb el que ha estat un posicionament recorrent de la societat civil. La consulta, a més, apel·la a exercir també en aquest àmbit, un lideratge que en aquests anys s'ha demostrat capaç de mobilitzar com mai la nostra societat. Té un punt de pueril haver de recordar que si som on som és per unes mobilitzacions tan espectaculars i unitàries que van aconseguir sacsejar-ho tot. Ni l'Onze 2012, ni el 2013, ni el 2014 la gent va fer el que va fer des del partidisme, tot el contrari, es va fer superant el partidisme. I aquesta és la clau del seu èxit. Un èxit que ara es vol reeditar amb aquestes consultes sobre el paper a jugar de la societat civil.

No sóc optimista en relació a com acabarà. ERC està massa encegada com per variar el seu posicionament, i sense ERC tot seria molt complicat de fer. Però com a mínim cal intentar-ho.

Per això em sento, avui, tan orgullós de la nostra societat civil. Perquè han tingut el coratge de donar l'oportunitat de parlar a la seva gent.

Si creieu que la unitat és garantia d'èxit, voteu, i voteu afirmativament al que ens plantegen. I fem-ho sense acritud. Sabent que el resultat només trasllada i legitima una voluntat que les direccions hauran de gestionar. Si no surt bé com a mínim que no sigui per no haver-ho intentat.

Voldria acabar aquest post fent un agraïment específic al Jordi Sánchez, el nou President de l'ANC. En Jordi és una persona d'una vàlua extraordinària. És un luxe que estigui a l'ANC. El vaig conèixer quan vaig entrar a la Crida. Sé de la seva capacitat, competència i compromís. No és fàcil gestionar el seu paper com ho està fent, d'una manera tan intel·ligent. I jo me'n sento molt orgullós i agraït.

DONEC PERFICIAM & ROSE TATTOO

Enquestes, tendències i altres animals de companyia

Avui hem tingut el primer lliurament d'una enquesta de El Periódico. Una enquesta molt i molt arriscada, per dir-ho suau...

Fa ja uns mesos vaig dir que tal i com està el país fer enquestes s'hauria de considerar un esport de risc. Estan passant tantes coses, a una velocitat tan formidable i amb tantes derivades que les situacions polítiques envelleixen en qüestió de dies... fins i tot d'hores.

La gent de El Periódico eren molt conscients d'això, fins al punt que, en un plantejament inèdit, han preguntat als enquestats per tres escenaris diferents, intentant recollir totes les possibilitats que ara mateix, a criteri seu, hi podria haver plantejades.

I NI AIXÍ!!! Resulta que el treball de camp de l'enquesta l'inicien el 17 de juny, a remolc dels fets d'Unió i dels resultats de les municipals a Barcelona... però va el MHP Mas i dissabte 20 de juny, un dia abans de tancar el treball de camp, els fa saltar pels aires el qüestionari, i planteja un escenari que no han previst i que no pregunten.

Fer una enquesta costa els seus diners, i els de El Periódico l'han volguda amortitzar, perquè sempre que hi ha una enquesta se'n parla. Però el més normal hauria estat trencar-la. L'evolució dels esdeveniments, tres dies després d'iniciar el treball de camp, ja l'havia deixada obsoleta.

El Periódico i GESOP tenen la bona pràctica de publicar el dossier sencer de l'enquesta. Avui només ens n'han fet un tast. I un tast molt insuficient: amb les dades que ens han donat és impossible fer una anàlisi estríctament basada en l'enquesta.

Si a l'escenari descrit li sumem que l'enquesta només té una mostra de 800 persones, que en condicions normals d'estabilitat ja seria el mínim, a la vista de com estan les coses 800 enquestats és un fart de riure.

Per tant, KEEP CALM. L'enquesta serveix de ben poc, ja era obsoleta quan encara s'estava fent el treball de camp, no recull totes les opcions possibles, i per tant l'enquestat està més marejat que cap altra cosa a l'hora de respondre.

Vol dir això que no en podem aprofitar res. Tampoc no és això. Hi ha algunes cosetes que són interessants de plantejar com a reflexió, si acceptem pop com a animal de companyia.

El primer de tot que cal remarcar és que estem davant un escenari d'una VOLATILITAT EXTREMA. Mai havíem vist res igual. I a aquesta volatilitat hi hem d'afegir un segon element transcendent per a qualsevol anàlisi: LA INCERTESA. No hi ha res cert, en aquests moments, i es pregunta als enquestats sobre coses que són una autèntica quimera.

Fem un repàs de quimeres:

- es pregunta sobre una cosa que li diuen «la llista del President». Però dissabte 20 de juny el mateix President plantejava una altra proposta, traspassant el lideratge a la societat civil i posant-s'hi a disposició, i emfatitzava que en cap cas vol fer res que s'assembli al que s'està parlant d'aquesta «llista del President».

- Imaginem que finalment el President encapçala una plataforma, una candidatura, dotada d'un profund sentit de transversalitat política, i amb la participació de moltes personalitats que ara mateix ostenten, d'alguna manera, un cert co-lideratge social, ja sigui en el camp acadèmic, en el cultural, l'esportiu, l'associatiu, etc. Quina informació té l'enquestat per opinar sobre una cosa, la llista del President, que no es planteja en aquests termes, i de la que es desconeix totalment qui en pot formar part, qui pot ser-ne co-líder??? Cap sentit, no hi ha una informació mínimament certa que permeti valorar-la. No es pot valorar el que no existeix.

- Pregunten també per una hipotètica llista que repetís l'experiència de Barcelona en Comú a nivell de tot Catalunya. No se sap si això passarà. No se sap qui en podria formar part, i encara se sap menys qui la podria liderar. Així doncs, què s'està responent, quan es pregunta això? Jo no ho sé.

- Imaginem, també, que els enquestadors volen transportar l'enquestat a un escenari mental amb una Colau liderant aquesta opció. Tots sabeu l'opinió que tinc de la Colau: és una farsant de la pitjor espècie, una autèntica aprofitada, una vividora, algú sense ofici ni benefici de la que el millor que podem dir és que és extraordinàriament espavilada per viure a costa de les subvencions públiques sin dar palo al agua. Dit això, és evident també que la seva farsa l'ha sabut projectar mediàticament d'una manera extraordinària, amb la complicitat d'uns mitjans de comunicació d'un baix nivell i criteri que formen part de lo pitjor que té aquest país i el veí. Tot això l'ha convertida en una persona amb gran projecció i que ha edificat un lideratge de gran impacte social. Això és un fet. ¿Sabem si la farsa de la Colau la portarà a plegar de l'Ajuntament als dos mesos d'haver estat escollida alcaldessa per a presentar-se a la Generalitat? ¿Sabem si es quedarà a l'Ajuntament? ¿Sabem si hi serà la monja antivacunes? ¿Sabem si hi serà el fatxa del Fachín? ¿Sabem si hi seran els tontos útils d'ICV-EUA? NO SABEM RES. Però pregunten com si ho sabéssim tot. Un desastre.

- Pregunten per Unió. ¿Saben els enquestats el que va passar diumenge dia 21 al Consell Nacional d'Unió, quan els representants del NO a la consulta del 14J van fer explícit que ells donarien suport al President Mas? No, no ho sabien els enquestats perquè encara no s'havia esdevingut. Han sentit els hipotètics i sempre gairebé impossible de quantificar simpatitzants d'Unió a la presidenta del Parlament, a la Núria de Gispert, dir les coses que està dient, explicar, com està explicant, que Duran i els seus fa temps només conspiren contra el President i el procés? No, no ho sabien, els enquestats, però se'ls hi ha preguntat.

I així podríem seguir. L'únic que sabien els enquestats són les propostes momificades de PP, C's i PSC. El discurs de sempre i les cares de sempre. Res.

Perquè totes les incerteses, el que encara no sabem com s'acabarà plantejant, està en dos únics camps:

- en l'independentista, el d'eleccions plebiscitàries i Sí a la independència, on hi són CDC, Hereus UDC 1931, ERC i CUP

- en el nou bloc anti-independentista que s'està configurant, a imatge i semblança de l'experiència de Barcelona, al voltant de Podemos i tot l'univers de l'odi, antisistema i antitot que va des de la Colau fins la Forcades.

Com deia abans, malgrat tot això que he explicat, hi ha algunes coses de l'enquesta en les que val la pena que ens hi fixem, que hi reflexionem, i que, com sempre dic, estiguem atents a futures enquestes per veure si les podem considerar tendència o no.

1. No hi ha «disputa» en el lideratge de l'independentisme. Dit avui això pot semblar una collonada, però no ho és. Fa un any les enquestes projectaven un «sorpasso» d'ERC a Mas. Les eleccions europees, a més, van col·locar ERC com la força més votada. I això, que hauria pogut ser viscut de manera constructiva i amb noves complicitats, va fer embogir ERC. I és el que explica el drama que estem vivint des d'aleshores. Com vaig explicar en el penúltim post, l'estratègia d'ERC passa de ser cooperativa a ser competitiva amb l'objectiu de ser ells qui liderin el procés. «Hi tenim dret!» clamava fa unes setmanes per tuiter un dirigent d'ERC del nucli més blindat.

La cadena d'errors d'ERC des de llavors, motivada per la disputa del lideratge, és el que explica l'espiral destructiva en la que encara ara estem instal·lats. I és el que explica també que la proposta independentista no hagi pogut avançar. No per una qüestió de llistes. Això és mentida! No hem avançat simplement perquè per explicar públicament les seves decisions ho van camuflar amb tot d'anàlisis falsos, incorrectes, delirants, sense cap fonament. I així és impossible sumar. Si no apuntes on toca, és impossible fer diana, és impossible sumar. Es va parlar «d'indecisos», i no n'hi ha. Es va parlar de Podemos, i llavors no era una amenaça, però aquesta estratègia delirant d'ERC ara sí que els ha convertit en amenaça. Es va parlar de sumar, però pel darrere només s'apunyalava -i apunyala-, etc.

Doncs no, Mas seguirà liderant el vot independentista, molt pel davant d'ERC i la CUP. Aquest tema sí que hauria de tancar-se. No perquè ERC «no hi tingui dret», a aquest lideratge, sinó perquè no està en condicions de fer cap sorpasso i perquè tot el que segueix intentant en aquesta disputa en la que només ells solets s'hi han ficat sí que és un factor de desgast del procés.

2. Les incerteses en el suport electoral que pot tenir el món de CDC, Hereus UDC, el President Mas, etc. són grans. Li dic incerteses, però podríem parlar que és evident que pateixen un desgast.

Aquest desgast té dues paral·leles que poden tenir lectures i evolució molt diferents:

- per una banda el desgast de la repugnant campanya que des del mateix novembre del 2010 es va iniciar contra el President Mas i el seu Govern amb el tema de les «retallades». Aquí han confluït dues circumstàncies. Per una banda la immoral campanya que des d'ICV-EUA i el seu entorn es va iniciar, amb aquest mantra de les retallades. Ells, que havien estat responsables directes de la fallida de la Generalitat, que havien estat al Govern que es veu obligat a aplicar les primeres retallades, acaben convertint les seves mentides en un argument socialment assumit. Alguns fan d'aquesta demagògia repugnant el seu moment de glòria i l'exèrcit d'alliberats sindicals acaba fent la resta. Davant d'això ni el President Mas ni el seu Govern ni CiU mai no han estat prou contundents per defensar-se. I encara més, en el primer tram de legislatura 2011 encara es va cometre l'error d'explicar-ho com una conseqüència de la bona gestió. La combinació de tot plegat, ara ja no podem deixar d'assenyalar-ho, ha desgastat les expectatives electorals de CiU. I sembla molt difícil de reconduir-ho.

- per una altra banda, en el període 2010-2015 Duran ha sotmès a un desgast implacable al President Mas i a la seva credibilitat. El 2012 esbudella la campanya de Mas i li fa perdre escons, quan tot projectava majoria absoluta. I des de llavors, igual. La paradoxa ha estat que el Mas i la Convergència més independentistes de la història perdien vots cap a ERC de manera incessant conseqüència del desgast de Duran. Això, a diferència de l'anterior punt, ha cessat. No només ja no és una amenaça o un factor de desgast, sinó que la manera tan contundent com s'ha resolt trencar amb Duran ha fet guanyar credibilitat a Mas entre molt votant indepe de posicions centrals. No només s'atura la sagnia de vots cap a ERC, sinó que es comencen a recuperar.

3. El naufragi colossal de l'estratègia d'ERC.

A hores d'ara ja podem visualitzar el que ha estat un dels naufragis més descomunals d'una estratègia política, la de l'ERC que va de l'estiu 2014 a ara.

Tornem un moment al punt origen. A aquell estiu 2014 ERC hi arriba com a segona força del Parlament, com a guanyadora de les eleccions europees i amb una projecció de sorpasso en relació a Mas i CiU. El resum de l'estratègia que porta ERC a aquesta posició és un de molt clar que no es cansa de repetir Junqueras: «Serem l'aliat més fidel que pugui tenir el President Mas». I un paper rigorós d'acompanyar el Govern, garantir la governabilitat, posar-hi accent social i visualitzant-se com els garants que es caminava cap a la independència.

L'hostilitat declarada a partir de l'estiu 2014 contra Mas frena radicalment el que fins llavors era el seu principal jaciment de vot. I el trencament de Mas amb Duran ja ha començat a provocar el retorn de vot cap a Mas. Tinguem presents dues coses. ERC era el destí majoritari del vot que perdia CiU. I el gruix de la indecisió dels votants de CiU també se situava entre CiU i ERC. L'estratègia contra Mas d'ERC talla radicalment amb aquesta tendència. Primer i gran fracàs.

El paperot fet per ERC el 9N va desconcertar moltíssima gent, que tenia, a més, l'exemplar compromís i sentit d'estat que va oferir als ulls de tothom la CUP que liderava David Fernández. Aquesta combinació ha estat letal per a ERC, ja que ha provocat, per primera vegada, una significativa fuga de vot d'ERC cap a la CUP.

El tercer gran fracàs de l'estratègia d'ERC és potser el més dolorós en termes de procés. Els dos anteriors fins i tot els podríem donar per bons si aquest hagués sortit bé. Però era impossible sortís bé perquè el van plantejar des de pressupòsits sense cap connexió amb la realitat, absolutament falsos, equivocats. En un moment donat ERC s'emparanoia amb Podemos com a amenaça i comença a intentar acostar-se al seu discurs (recordeu tot aquest mantra insuportable de la Catalunya neta, que semblaven comercials d'una empresa d'escombreries) i el que és pitjor, comencen a babejar amb tot el que fa Podemos. Ells ho vesteixen com un intent d'acostar aquest món Podemos a l'independentisme, però això és no haver entès res i no haver analitzat absolutament res. Terrible.

El resultat està prou a la vista. ERC ha captat ZERO vots provinents d'aquest món, però en canvi l'ha enfortit, els ha situat com a referència i ha esdevingut col·laborador necessari per desdibuixar l'opció transformadora de la independència. Un autèntic drama. Terrible.

Lligat a aquest tercer gran fracàs, el quart. A tot el que és l'àrea metropolitana i àrees urbanes ERC ha pillat també ZERO vots provinents de la desfeta del PSC. Zero. Des de les europees que porten enganyant-se -o intentant enganyar- amb aquest tema. Però llavors ja els hi vam dir, i la realitat és molt tossuda: zero! I tampoc no és una bona notícia, que consti.

I el cinquè gran fracàs potser és el més important -en termes de transcendència- i el que ho relliga tot: la seva delirant oposició a una llista central de país per la independència. Els quatre fracassos relacionats abans que aquest van formar part de l'argumentari per rebutjar-la. I les conseqüències d'aquest esgarrifós error estratègic ara també estan a la vista de tots.

A aquests cinc fracassos encara podem afegir-hi una altra qüestió: el desastre que han provocat en el món independentista, fins llavors unit i cohesionat.

Menteixen els que diuen que les propostes que ha fet el President Mas han generat divisió. La divisió l'ha generada l'oposició caïnita i sense cap argument vàlid que ha fet ERC.

Menteixen els que diuen que la proposta de Mas de dissabte passat a Molins pot fracturar la societat civil. El que ha fet ERC en relació a aquesta societat civil els últims mesos algun dia ho explicarem, perquè en tenim totes les dades i fets. I ha estat demencial. Mas sempre ha tractat amb molt de respecte la societat civil i ha estat del tot receptiu al que li han proposat, mentre que ERC, pel darrere, no ha parat d'intoxicar, de moure peons, d'intentar portar l'aigua al seu molí i de tensionar fins a extrems inadmissibles aquesta societat civil.

Us recomano llegiu el blog de Jaume Marfany, que ha estat fins fa ben poc un dels màxims dirigents de l'Assemblea. Explica i documenta tots els posicionaments que ha fet l'ANC en aquest període, i es pot veure ben clar que la proposta de Mas hi tenia una cabuda absoluta, total, era plenament respectuosa amb l'aprovat per l'ANC.

ERC hauria de reflexionar sobre aquest colossal naufragi de la seva estratègia, i del mal que ha fet. Mai és tard per rectificar, i necessitem que ho facin. Molt.

4. L'aposta per aturar l'independentisme té noms i cognoms: Podemos i tot el seu entorn, des de la Colau fins la Forcades, passant per ICV-EUA.

Fa temps ho vaig dir. I el temps m'ha donat la raó. L'establishment ha detectat que l'aposta etnicista de C's només ha servit per tenir un unionisme cada cop més intransigent i desacomplexadament anticatalà, però no per créixer, ja que només ha provocat una redistribució del vot unionista que ja existia.

L'emergència dels Podemos va obrir una nova alternativa, que permetia introduir un segon eix en el discurs polític de la societat catalana, on fins llavors havia estat clarament hegemònica la qüestió nacional. Només això explica la promoció mediàtica que han tingut, tan insòlita com indecent en termes d'equitat política i de propostes.

No sabem encara com es concretarà en termes de proposta electoral tot aquest món. Però sí sabem una cosa: el «fem fora Mas» és l'eslògan i eix vertebrador mediàticament i socialment de la proposta dels «sí se puede».

La combinació de tot el que he explicat fins a aquest punt ha estat tan letal que aquest «fem fora Mas» podria tenir en aquests moments carta de naturalesa equiparable a la proposta independentista. Per ara deixem-ho en una amenaça versemblant. Caldrà noves enquestes, sobretot a mesura que es vagin concretant les diferents propostes, per analitzar la nova situació creada.

Fins noves dades només tenim l'experiència de Barcelona. Ada Colau i el seu poti-poti d'odi i mentides han esdevingut alcaldessa i govern municipal amb un percentatge de vot ínfim. Però suficient, davant la fragmentació dels altres, per assolir el triomf.

I el vot favorable d'ERC, malgrat havien rebutjat tot el que els hi van proposar, és una amenaça esgarrifosa sobre el procés, que ens retreu als pitjors anys del tripartit i a una ERC fent de mamporrera llavors d'un Zapatero, ara d'una Colau i d'un Pablo Iglesias. Un nou drama a la vista.

La manera com babeja ERC davant la Colau i els Podemos fa més perillosa encara aquesta última carta antiindependentista que està jugant l'establishment, la del antes roja que rota.

5. Duran, les especulacions amb la seva autoliquidació i un futur d'honor als Hereus UDC 1931.

Mai hem tingut dades fiables del que podia aportar la Unió de Duran a CiU. Potser en un moment donat van aportar-hi alguna cosa, però feia molt de temps, com a mínim des del 2012, que només restava, i molt.

Fracturada Unió, trencada la coalició i fora els consellers duranistes, la Unió de Duran ha perdut tot el que fins ara els havia fet «importants»: la seva capacitat de desgastar Mas i el procés. Avui Núria de Gispert ho ha explicat claríssimament.

Duran ja no és útil. I al meu entendre els seus propis protectors el liquidaran. Duran i la seva Unió no s'emporten vot de Mas. Per a res. Perquè només desgasten al ja de per si prou desgastat PP. Per tant ara es faran els valents una temporada, i l'únic que han de triar és com -políticament- moriran, si al camp de batalla, és a dir presentant-se i fent el ridícul o ja abans liquidaran l'assumpte, un cop visualitzat que només hi hauran sortides individuals per als dirigents fidels a Duran.

En canvi, tot el que han fet els Hereus UDC 1931 els ha revestit d'una legitimitat i d'un discurs que fins ara mancava en l'espai independentista. Que hi hagi socialcristians de pedegrí com Rigol i Núria de Gispert predicant la independència des dels seus valors polítics pot ser molt i molt important perquè un cert vot d'ordre també basculi cap a la independència.

6. Quan una idea és bona, cal defensar-la i lluitar per ella.

Sí, amics, per acabar, em sembla més que obvi després de tot l'explicat que la idea que tenia la societat civil, el CATN, i que per dues vegades ha defensat, amb diferents formulacions, el President Mas, era la bona.
Sí, amics, una gran llista central de país. Una llista per sobre de partits, amb la societat civil, amb els colideratges de diferents mons implicats en unes eleccions excepcionals.
Sí, amics, això és el que a hores d'ara ja es pot visualitzar clarament era la gran opció que teníem i el drama que haurem d'arrossegar la resta de les nostres vides, no haver-ho fet possible i posar així en risc, d'una manera tan clara, la independència.

Hem de seguir lluitant. No n'hi ha una altra. Però hem perdut les millors cartes i opcions. Fem el que fem, seran segones o terceres opcions. Potser també guanyem, però la història ens jutjarà per haver fet tot el possible per perdre.

DONEC PERFICIAM

Artur Mas, l'últim romàntic: «jo hi sóc si tu vols ser-hi»

Vaig ser a la Plaça de Bous de València, quan Lluís Llach va presentar aquesta enorme cantata de «Temps de revoltes», que inclou aquesta preciosa cançó «Jo hi sóc si tu vols ser-hi».(escolteu-la mentre llegiu el post!)

Jo hi sóc només si tu vols ser-hi,
no tinc altra veritat,
ni enganys ni cap gran misteri,
si tu hi vas, també hi vaig.
No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.

Jo hi sóc si també vols ser-hi
tan sols per fer un camí junts,
pel goig de seguir petjades
que ens han dut molt lluny.
Pel plaer d'un demà que engresqui
perquè ens hi trobem a gust
refent l'art de viure
poder conviure
el somni d'un món més just.

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.
(...)
Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi
i res no serà senzill
però tot el camí que esperi
tindrà un nom i un sentit.
El goig d'enlairar aquest somni
on tots hi trobem un lloc,
bastir una drecera
que ja per sempre
ens porti a un món millor joiós.
(...)
Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,
serem sols un país lliure
si som lliures els seus fills,
serem només si volem
i aquest repte ens fa més rics.

Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir l'horitzó de llum.

Avui també he estat al Foment Cultural i Artístic de Molins de Rei, on el President Mas ha fet una mena de conferència en la que ha analitzat la situació del país i ha llençat una proposta política a la societat en general, perquè les eleccions del 27S siguin unes autèntiques eleccions plebiscitàries.

Jo hi anava amb el convenciment que presentaria la seva proposta de cara al 27S. I el que ha fet ha estat una altra cosa: ens ha responsabilitzat a tots del 27S, i ho ha fet des d'una humilitat que remou consciències.

Mas ha vingut a dir «jo he estat amb la societat civil en tot el que m'ha demanat, en tot el que ha exigit, en tot el que ha demostrat era una mobilització sense precedents del poble de Catalunya». No ha discutit ni una coma, i ho ha gestionat políticament fins al punt de posar-hi el seu coll polític i estar ara mateix querellat penalment. Però no ho ha fet per posar-se cap medalla ni per exhibir-ho com a capital polític acumulat, tot el contrari. Ha dit «el que està en joc el 27S és un dels moments històrics més decisius per a la història de Catalunya. Jo he intentat respondre a aquest repte de la millor manera que he sabut, amb la proposta que vaig fer després del 9N. Allò no va reeixir. Però continuo pensant que la unitat és un valor extraordinari i el que pot fer, de debò, que el 27S sigui històric, que el 27S guanyem, perquè no volem fer les coses per fer-les, sinó que les volem fer per guanyar». Més o menys és això el que ens ha dit.

I això l'ha portat a una conseqüència, conclusió: «si estem tots d'acord que som on som gràcies a la mobilització de la societat civil, si aquesta mobilització ha estat extraordinària i exitosa perquè tothom tenia clar l'objectiu que compartíem tots, i ningú no mirava al del seu costat preguntant quina era la seva ideologia. Si tot això ha estat així, ara toca a aquesta societat civil culminar aquest lideratge, promovent una candidatura que sumit totes les sensibilitats del país que estan amb la independència de Catalunya, perquè això serà el que ens permetrà guanyar, perquè això serà el que de debò ens permetrà convertir en plebiscitàries les eleccions i perquè això serà el que garantirà una lectura en termes de recompte democràtic dels favorables a la independència.»

O com a mínim això és el que jo he entès. He posat el que ha dit el President entre cometes, però està clar que no és literalment el que ha dit, és una llicència que m'he permès per traslladar-vos el que jo he entès que proposava i perquè ho feia.

A mi m'ha sorprès molt el que ha fet el President avui. De fet n'he sortit una mica desconcertat i tot. El President ha acumulat un capital polític extraordinari i ara, alliberat de la sangonera d'en Duran, aquest capital podia oferir els màxims rendiments, en termes de suport, si a més a més ho feia des d'una plataforma electoral de cara al 27S que superés CDC i que s'oferís a un lideratge coral compartit amb societat civil i lideratges intel·lectuals i socials.

Però no és això el que ha fet. Ha fet tot el contrari: s'ha posat ell a disposició de la resta. I amb ell, CDC. Alguns tarats ho han interpretat com una «OPA». S'ha de ser molt malalt per fer-ne aquesta lectura, s'ha de tenir un odi irracional al President i a tot el que representa per fer-ne aquesta lectura. Perquè el que ha fet el President és tot el contrari. Ha estat un exercici d'humilitat extrem, insòlit, sorprenent, desconcertant.

L'abast polític de la proposta que avui ha fet encara em desconcerta una mica, no sóc capaç de calibrar-lo del tot. Entre d'altres coses perquè no tinc prou informació per fer-ho.

No hi he deixat de pensar, i finalment m'ha vingut al cap la cançó de Lluís Llach. És el President Mas l'últim romàntic de Catalunya? És l'últim que creu en la gent, que creu en unes idees i que està disposat a sacrificar-ho tot i a posar-ho tot a disposició d'aquesta idea en la que té una fe cega, i que no és cap altra que el convenciment que el 27S només té sentit i només en podrem sortir victoriosos si hi arribem amb una proposta excepcional, única, irrepetible, una proposta que aplegui, de la manera que sigui, tot el que és el Sí a la independència. I endut per aquest convenciment extrem que això és el millor que pot passar, ell el que fa és posar-se a disposició dels únics que creu poden fer-ho possible.

No tinc país
sense tu,
tampoc tinc demà...
així doncs per sempre
mantinc el repte,
només si hi vas jo hi vaig.

En Mas sempre ho ha estat dient, això, que ell no estava al davant, sinó al costat. I avui el que ha fet ha estat fins i tot un pas enrere, i diu, vosaltres esteu al davant i jo us donaré suport si ho voleu, i em posaré on vulgueu, perquè l'important és que vosaltres pugueu vertebrar una proposta que reculli tots aquests valors i que és la que ens garanteix la victòria.

És molt fort, tot això. Tots hi anàvem, avui, a veure un líder exercint de líder, en projecció, investit d'una autoritat moral i política única al país, i el que ens hem trobat és un líder que ho posa tot a disposició dels altres per fer possible el somni. No em vull posar més transcendent del que toca, però també m'ha recordat l'episodi del l'evangeli de Joan quan Jesús, davant l'estupefacció i incomprensió dels deixebles, els hi renta els peus.

«¿Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc. Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres. Us ho ben asseguro: el criat no és més important que el seu amo, ni l'enviat més important que el qui l'envia. Ara que heu entès tot això, feliços de vosaltres si ho poseu en pràctica!»

Això és el que, d'alguna manera, des d'una humilitat profunda i sincera hem viscut avui de boca del President. "Em dieu que lideri i faci. I ho faig, ho he intentat fer sempre. Ara estem en un punt que qui lidera no és més important que qui té la capacitat d'aplegar voluntats. I l'important ara és aplegar voluntats. I jo em poso a disposició dels qui ho poden fer, jo els hi rento els peus, perquè tothom faci el mateix, perquè jo no sóc més important que la resta".

Estúpidament alguns de tot el que avui ha dit el President Mas s'han quedat amb el que consideren una crítica o menyspreu al «Sí podemos». Són els mateixos que sempre trobaran malament qualsevol cosa que faci o digui el President, perquè per a ells l'odi és superior a la més mínima capacitat racional d'analitzar res. No, avui el President no ha menyspreat el «Sí podemos», tot el contrari, l'ha posat com a referència que molta gent que no comparteix en absolut el caràcter plebiscitari del 27S, i que té altres prioritats, legítimes, sí que s'uneix, i sí que treballa perquè el 27S no tingui el resultat ni la consideració que des del sobiranisme s'ha volgut donar. I ho esmentava, el President, com un exemple més dels que ha posat que fan tan necessària la unitat de tots els que compartim que el 27S el que estem votant és Independència Sí o Independència No.

No sé si el President Mas havia compartit amb els líders de la societat civil la reflexió i proposta que avui ha fet. Si no ho hagués fet podríem, i aquí el major risc de la seva proposta, tornar-nos a instal·lar en una pantalla que molts consideràvem superada.


Tant de bo la societat civil sigui prou forta i prou madura com per poder gestionar aquest repte. ANC, Òmnium, AMI, Súmate... tenen el repte més extraordinari que mai hauran tingut al davant. Els hi faig confiança. La pressió que això ha traslladat sobre la societat civil i sobre tots i cadascun de nosaltres, és extraordinària.

Si surt bé, si es concreta d'alguna manera, la capacitat de generar sinèrgies, de tenir en marxa el «turbo» serà extraordinària. A l'alçada del repte extraordinari que és el 27S. Si no som capaços d'estar a l'alçada estic segur que serà llavors quan el President Mas posarà en marxa el que avui tots pensàvem que faria.

Gràcies, President. Teniu raó. El que volem el 27S està dins de cadascun de nosaltres. I nosaltres en som, tots i cadascun de nosaltres, responsables i custodis. Mà estesa. Humilitat. Convenciment. I compromís. El mateix que ens va portar a enllaçar el país de punta a punta, 400 kilòmetres, agafant-nos les mans. Per què no podem, de la mateixa manera, agafats de les mans, acostar-les a una urna i votar Sí a la independència? Per què no tenim prou coratge per intentar-ho, ni que sigui un únic cop a la nostra història?

Serem només si el coratge
ens fa anar més lluny d'aquí,
serem només si ens exalta
guanyar tant per compartir,

Coratge, compartir, anar més lluny. Això és el que avui ha reivindicat Mas. I això no és una mania seva ni un subterfugi, ni una OPA ni cap d'aquestes rucades que he sentit. Avui el President ha fet l'acte més romàntic en política que mai he vist.

«Jo hi sóc perquè tu vols ser-hi.
Tens les mans, tens el cor,
tens les claus per obrir horitzons de llum!»

"Que existeixi la llum!"

«I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres» (Gènesi, 1.1)

Novembre 2007, assisteixo a una conferència d'Artur Mas al Palau de Congressos de Barcelona, en la que solemnitza el «dret a decidir» com a estratègia política de Convergència per als propers anys. Estem immersos en ple vendaval tripartit. Em resulta creïble tot el que explica.

Jo vinc de l'independentisme. He passat per La Crida, per ERC, per la FNEC, pel Casal Independentista de Les Corts, etc.

El 2010 faig un pas explícit i, com a independentista, amb altres amics independentistes, i sense que cap de nosaltres tingui el més mínim vincle, ni llavors ni ara, amb CDC ni amb UDC, decidim donar suport explícit a Artur Mas. Som blocaires i ho fem a través d'una revista digital que bategem ABSOLUT MAS.

Al meu entendre Mas i CDC han iniciat un viratge sobiranista que ha de portar el partit majoritari del nostre país cap a l'independentisme. Com a independentista entenc que això que està passant a Convergència és el més important i decisiu que pot passar al nostre país. I hi aposto. Des de fora, sense cap vincle orgànic de cap mena, però decideixo fer explícit el meu suport a Mas.

Del món independentista molt poca gent ho entén llavors.

El 2012 tenim un nou salt endavant en l'estratègia convergent. Segueixo donant suport a Mas, tot i que també es presenta, per ERC, n'Oriol Junqueras, a qui tinc per amic i en gran consideració. Però voto Mas, crec que és més decisiu per al país els resultats que obtingui Mas. Duran saboteja la campanya i ens fa entrar en profundes contradiccions i vergonya als independentistes que donem suport a Mas, fins al punt que el sabotatge de Duran costa a Mas no només no tenir una majoria absoluta que pronosticaven totes les enquestes, sinó perdre fins a 10 diputats.

Del 2012 ençà i des d'un cert independentisme cada cop més miop es continua considerant Mas com el principal obstacle per a la independència, i no es dona cap mena de valor al gir que està fent el partit central de la política catalana. El viratge és més lent del que molts hauríem volgut, però no veure el moviment, com es desplaçava, era d'una miopia absoluta, terrible.

El segon semestre del 2014 la miopia es generalitza, i ERC també declara Mas i CiU un obstacle a la independència. I això trenca la gran aliança sobiranista que havia funcionat aquells dos anys i submergeix en el caos el sobiranisme i tota possible estratègia. Fins al punt que es malbaraten les millors oportunitats que mai se'ns hauran presentat, com va ser gestionar el 9N i liderar unitàriament i per damunt dels partits polítics, unes eleccions plebiscitàries el primer trimestre del 2015.

Tot van ser excuses i mantres absurds: que si els indecisos, que si Podemos, que si Duran, etc.

Fa una setmana (14/06/2015) un dirigent d'ERC del nucli més dur, del pinyol, escrivia el següent tuit: «ERC vol liderar el país per fer la independència, malgrat la crítica dels que diuen no hi tenim dret».

ERC, en un moment donat, decideix que no és tan important sumar per aconseguir l'objectiu, sinó que allò pel que han de treballar és per liderar el procés. I això comportava automàticament fer tot el possible per substituir qui llavors ostentava aquest lideratge, el President Mas. Això és el que explica que ERC passés d'aquella fase col·laborativa i constructiva a la fase destructiva, erosionadora, on l'objectiu principal era fer i dir qualsevol cosa, per més absurda que fos, si implicava que podia desgastar Mas.

Això és el que explica, també, el desgast patit aquests mesos pel procés independentista. Arrosegats per ERC i el seu objectiu de substituir el lideratge del procés, es va deixar de sumar complicitats i tot es va contaminar per aquesta batalla pel lideratge. Tinc la captura de pantalla del tuit que he relacionat lletra per lletra, de manera que no dubteu de la seva existència (si no adjunto la foto és per respecte i apreci a qui el va fer i perquè continuo pensant que només ens en sortim sumant, i malgrat alguns pensin que les meves crítiques són destructives, des del fons del cor us dic que només persegueixen colpejar les consciències perquè es reaccioni).

Així arribem al que estan essent unes setmanes decisives per al procés independentista. El caràcter decisiu ha arribat, com no podia ser d'una altra manera, a partir de tot el que està passant a Unió.

Duran i els seus han estat apartats d'una manera radical del que és el Govern i trencant CiU, i això ha passat perquè de manera explícita CDC ha assenyalat la independència com el seu gran objectiu i ha dit que només anirà a les eleccions amb qui comparteixi aquest objectiu de la independència.

Duran i els seus havien intentat seguir enredant, seguir marejant la perdiu, seguir refugiant-se en ambigüitats que els permetessin seguir parassitant CDC mentre que el seu líder, Duran, seguia rebentant el procés per dins, via aquest desgast incessant del President Mas i de la seva obra.

A hores d'ara no hi ha cap dubte ja que Duran havia dipositat tot el seu crèdit polític a complir la paraula que havia donat a l'establishment (al Gobierno de España, al Puente Aéreo, etc.) de que ell aturaria el procés, de que ell aturaria Mas.


Només així s'explica que Duran hagi seguit presidint la Comissió d'Exteriors del Congrés, en un Parlament amb majoria absoluta del PP, mentre el PP feia tot el possible per liquidar judicialment al President Mas. Algú té el més mínim dubte que si Duran hagués estat més fidel a Mas que a l'Estat Espanyol, quan Mas va ser querellat pel 9N Duran hauria estat fulminat de la presidència d'aquesta comissió d'exteriors, que té com a objectiu representar el Regne d'Espanya???

Va home va! Si en Duran hi ha seguit és únicament perquè ningú a l'Estat Espanyol no ha dubtat ni un moment de la seva fidelitat i de que tot el que feia estava destinat a desgastar el President Mas i el procés.

Doncs bé, aquests dies tot això s'ha acabat. Aquests dies el gran vaixell convergent, el partit central del nostre país, ha culminat el seu procés de viratge cap a l'independentisme.

En aquesta operació cal posar en valor l'extraordinari compromís patriòtic de tota la gent d'Unió agrupats sota la denominació de «Hereus UDC 1931». Aquests dies veure una Núria de Gispert, un Joan Rigol o un Antoni Castellà defensant explícitament, amb tots els arguments, la independència, i que Unió fes honor al seu llegat històric com a partit i dels seus màrtirs, com Carrasco i Formiguera, ha estat un dels majors i més emocionants actes polítics als que es podia assistir.

CiU ja és història. Dilluns es materialitzarà un nou govern, en el que ja no hi seran els consellers no independentistes d'Unió. I abans, dissabte, el President Mas haurà donat a conèixer el seu projecte, plataforma, candidatura, per la independència de cara al 27S.

Fa pocs dies (el 3 de juny del 2015) escrivia, profèticament (és un dir, ho feia perquè tenia prou informació com per arribar a aquestes conclusions): «A Duran no li queden més de 10 dies de vida política. Després ja tot s'haurà acabat per a ell. Sense cap possibilitat de desgastar ni a Mas ni al President, serà repudiat fins i tot pels seus actuals protectors, l'establishment i l'estat espanyol que fins ara ha confiat cegament en la seva paraula que ell podia parar el procés independentista.»

Els 10 dies de vida política de Duran ja s'han consumit. Han estat alguns més, però Duran ja és història. I també la seva gent.

En aquest mateix post deia: «El President Mas, alliberat de la sangonera d'en Duran creixerà des de tots els punts de vista, la seva acció política i el seu lideratge no seran sistemàticament desgastats, la seva credibilitat no serà ultratjada pel seu antic soci, i les seves expectatives electorals creixeran exponencialment.»

I en aquest punt estem. El President Mas i CDC s'han deslliurat de Duran i el seu desgast, i han fet explícit el gran objectiu de la independència.

Per a molts de nosaltres, els que sense haver estat mai de CDC els vam donar suport provinents de l'independentisme, ara conclou satisfactòriament, fins i tot amb orgull, un trajecte que no ha estat exempt de contradiccions.

Estic infinitament agraït i infinitament orgullós del President Mas, i de la gent que l'ha acompanyat, com en Quico Homs, com en Josep Rull, com en Toni Castellà, etc.

Queden molt pocs dies fins el 27S. Estic convençut que la plataforma o candidatura que encapçali el President Mas tindrà un enorme suport, que gaudirà d'uns suports creixents, i que això serà el que farà possible un lideratge fort i exitós per al procés.

Estic també convençut que a ERC ara mateix deuen estar submergits en una gran confusió. Fins aquestes mateixes municipals han seguit amb la seva estratègia de desgastar Mas i CDC. Ara veuen que això ja no poden seguir-ho fent. Ara veuen també que una gran candidatura central de país pel Sí era l'aposta més intel·ligent i ambiciosa possible. Però, tot i que suposo que ja no queda ningú a ERC que no ho vegi, no baixaran del burro i no faran cap pas per fer-la possible. Si queda algú amb una mínima visió estratègica a can ERC veurà amb desesperació com quedaran atrapats entre la candidatura transversal per la independència que encapçali el President Mas i la de la CUP, que potser encapçali una persona d'extraordinària vàlua com és Antonio Baños.


Fa uns dies, a 8TV un Oriol Junqueras que dissortadament no té res a veure amb l'Oriol Junqueras del 2012, ficava en un mateix sac al President Mas i a l'Ada Colau, i se'n proclamava equidistant, com si això tingués cap valor o aportés res. No, benvolgut Oriol, no. ERC no pot estar equidistant d'un President que va posar les urnes el 9N i que està imputat per aquest fet i d'una demagoga que l'insulta i el titlla de màfia i que en tota la seva vida no ha fet ni un gest, ni un acte, ni un res de res, per la independència de Catalunya. Això, amic Oriol, és no haver entès res de res, és haver-se situat en un marc mental i polític totalment alienat del que és la realitat de Catalunya i del procés cap a la independència.

ERC va convertir liderar el país per fer la independència en el seu objectiu. I això que va estar a punt de carregar-se el procés, ara esdevindrà la pitjor i més feixuga càrrega possible per a ERC el 27S.

Pel que fa a Duran i els seus, un cop tot el món ha visualitzat que no és capaç d'aturar el procés ni de desgastar el President Mas, fins i tot els que li han estat donant suport des dels aparells de l'estat i l'establishment l'abandonaran. Ni tan sols es presentarà a les eleccions, perquè tothom sap que si ho fes a qui únicament podria arrencar alguns vots seria a PP i a PSC, no a Mas.

Així Duran haurà esdevingut -políticament- una mena de Jim Jones, el líder de la secta «Temple del Poble», que el 1978 es van suïcidar, en un nombre de gairebé 1.000 persones, a la Guyana, totalment convençuts que la fi del món i l'apocalipsi estaven a punt d'arribar. Els qui l'han seguit s'han suïcidat políticament, i ho han fet enduts per una mena de passió sectària induïda pel seu líder, Duran, que els ha impedit veure que ell, en Duran, no obeïa a cap altre interès que no fossin els interessos de l'estat espanyol i de l'establishment, i que totes les promeses de poder seguir gaudint de poder, influència i càrrecs via perpetuar l'ambigüitat eren purs enganys.

Ara ja s'ha acabat tot. El President, alliberat de la feixuga càrrega de Duran, liderarà el procés com fins ara mai no ha pogut fer. El President parlarà i cada dia ho farà més clar. El President defensarà la independència, i això farà mobilitzar i confiar transversalment a la societat catalana. El President i la seva plataforma o candidatura creixeran políticament i en intenció de vot i al fer-ho faran més fort i més viable el procés independentista.

Pel que fa als independentistes que vàrem apostar fa força anys pel President i perquè tot això acabaria passant, aquests dies gaudim de la recompensa de veure-ho fet realitat.

Però, pel damunt de tot, mantenim el compromís i l'obligació patriòtica de seguir treballant per la independència com el primer dia.

DONEC PERFICIAM

En el fons, tot és una qüestió de valors i de models

Avui fa dues setmanes vaig patir l'agressió més dura que fins ara he rebut. Faltava poc per entrar al Camp del Barça, a la final de Copa, i mentre estàvem tranquil·lament amb la colla fent unes cerveses, es van plantar davant nostre un grup de 8-10 ultres, es van alinear en fila, van aixecar el braç fent la salutació feixista i van començar a cantar el «Cara al sol». El que seguí això fou un episodi de violència brutal.

Però seguim. Aquí estem. Amb el mateix compromís i convicció de sempre. DONEC PERFICIAM

Des que el procés va agafar força i carta de naturalesa com l'eix central de les reivindicacions del poble de Catalunya, l'unionisme ha intentat, de manera sistemàtica, victimitzar-se, han volgut presentar-se com a víctimes d'una -absolutament inexistent- violència independentista associada al procés.

De fet, i això és el més greu, en el nostre país el monopoli de la violència civil sempre l'han tingut els mateixos: l'extrema-dreta espanyolista (des de l'època de la Falange i altres fins els que en els nostres dies en són hereus, com els que em van agredir a mi fa dues setmanes) i l'extrema-esquerra que en podríem dir «antisistema» (des de la FAI fins als seus vandàlics hereus de Can Vies o de tots aquests que es creuen amb el dret de destrossar la ciutat cada cop que surten al carrer).

El catalanisme polític sempre n'ha estat al marge, d'aquesta violència. És cert que en determinades conjuntures hi ha hagut expressions violentes de l'independentisme, però sempre davant una violència institucional que no deixava marge a cap altra expressió. Són expressions sorgides en contextos de dictadures militars. Només el tram final de Terra Lliure s'apartaria d'aquesta constant, però va ser una violència que, de no ser pel desgraciadíssim atemptat de Les Borges, no hauria passat d'anecdòtica, i que mai va tenir un suport polític que superés la testimonialitat. També sobre això vaig escriure en una ocasió, per dir que un dels fets que en les últimes dècades han permès l'esclat independentista fou la valenta acció auspiciada per l'Àngel Colom, que va portar a la dissolució de Terra Lliure.

Si s'hagués mantingut una, ni que fos testimonial, expressió de violència, no seríem on som. Som on som perquè el cos central del catalanisme, ara del sobiranisme i de l'independentisme és profundament democràtic, cívic i pacífic. Així ha estat, així és i així serà. Sempre.

Per això m'indigna que els qui són hereus d'una violència institucional exercida sense contemplacions contra el poble de Catalunya des d'un estat, l'espanyol, que sempre ha recorregut a l'ús de la força per aplacar les legítimes aspiracions de Catalunya, i els que són hereus també de la violència ultradretana, que gairebé sempre ha gaudit d'impunitat als nostres carrers, ara es facin les víctimes i menteixin com ho fan invocant una violència absolutament inexistent.

Sigui per herència familiar, sigui per les meves conviccions cristianes, sigui pel que sigui, jo mai he cregut en la violència. Quan el 1984 vaig començar a militar en l'independentisme, ho vaig fer a La Crida, que feia de la no-violència, identitat, formava part de la seva naturalesa més intensa i més reivindicada públicament.

Això no vol dir que no cregui en la fortalesa com a valor, que no cregui que hem de ser forts, individualment i col·lectivament. El moviment Palestra, format els anys trenta per prohoms com Batista i Roca i Pompeu Fabra, volia imprimir al jovent dos grans valors: INTEL·LIGÈNCIA I CARÀCTER. Per això combinava la pràctica esportiva i la formació intel·lectual, cultural.

Només un poble culte i alhora fort és capaç de fer front als seus reptes col·lectius, i fer-ho amb saviesa i amb fermesa. És aquesta combinació un ideal de militància que m'agradaria tots compartíssim.

I tot això ens confereix caràcter. El caràcter és, al cap i a la fi, aquesta fortalesa interior individual que fa que siguem més útils col·lectivament. Potser hi ha gent que neix amb un determinat caràcter, però no tinc cap dubte que el caràcter és forja. I per forjar aquest caràcter el més important és una ment oberta, una bona base cultural, una bona disposició física i, sobretot, un bon fonament de valors. Sense solidesa de valors, no som res.

I si tenim tot això ja ho tenim tot. Ja no fallarem.

Dissortadament, i malgrat tot el molt que hem fet i hem crescut, és en l'absència de caràcter i en l'assumpció o idealització d'uns valors equivocats on ara mateix tornem a tenir una de les nostres principals febleses.

Jo sóc catòlic, tinc fe, i vaig ser «format» en uns valors cristians que reivindico, però també sé, òbviament, que hi ha molta gent amb qui comparteixo uns valors als que hi arriben sense necessitat de tenir fe. En una carrera universitària de les que s'imparteixen a Catalunya (la universitat és el meu món) hi ha una assignatura que sempre m'ha fascinat, es diu «Els Arguments Universals». Crec que és una bona manera d'aproximar-se al que estic parlant. Si canviem «arguments» per «valors» serem capaços d'entendre la reiteració històrica, gairebé atemporal i també aterritorial, perquè s'acaben donant a totes les cultures i en tots els moments històrics, d'uns determinats valors.

A Catalunya podríem fer un tractat dels nostres particulars «arguments universals» o intemporals. Perquè, per desgràcia, alguns d'ells veiem com es reprodueixen al llarg de la nostra història sense que sembli siguem capaços d'extreure'n cap lliçó. Per sort, de la mateixa manera, sempre hi ha «herois» disposats a desafiar aquesta condemna a la que alguns, potser sense adonar-se'n, ens atenallen.  

I avui aquesta reflexió la concreto ara mateix amb tot el que està protagonitzant ERC des de les vespres del 9N i fins ara mateix.

En el seu moment vaig dir que ERC havia entrat en una espiral destructiva, sense que ningú no sabés com. Ja vaig dir que aquesta actitud els havia portat a que quasi es carreguen el 9N, que és el més gran que hem fet en aquest procés. Només es va «salvar» perquè la CUP no els va seguir. Si la CUP els hagués seguit, no hauríem tingut 9N. Aquesta actitud va seguir després, amb el menyspreu i rebuig a l'extraordinària proposta que va fer el President Mas per a unes eleccions plebiscitàries amb una gran llista central de país del Sí que superés els partits.

I s'ha mantingut fins els nostres dies. El que passa és que ara ja tenim més claus per a interpretar-ho tot i veure per on van les coses. L'ERC d'ara torna a estar submergida de ple en el marc mental de l'ERC dels tripartits. L'ERC d'ara considera que allò que és prioritari és carregar-se a Convergència. I que els seus aliats naturals són tots els que s'oposen a Mas.

Hem tornat a l'ERC de Companys i s'ha abandonat tot el que podia ser l'ERC de Macià. Per la seva transcendència, el seguidisme patètic de la Colau i els seus n'és la màxima expressió.

A diferència d'ERC, jo sé que la independència només serà possible amb tots. Que ens cal tothom i que no hi sobra ningú. Que hi ha una sèrie d'objectius i valors que podem compartir tots. I que fer-ho possible és l'únic que ens pot permetre guanyar.

A diferència d'ERC, que ho nega als altres, jo sé que malgrat la seva estratègia sigui letal, les files d'ERC estan farcides de bona gent, d'autèntics i incombustibles patriotes.

ERC, i és una pena, a aquestes alçades de la pel·lícula encara no sap com ordenar els seus valors. Així, passa de considerar que el tripartit PSC-ICV-ERC era la gran aposta nacional, a creure que el tripartit a impulsar era el que Junqueras va practicar a Brusel·les amb en Tremosa i en Romeva, per tant amb CDC i ICV. I ara han tornat a posar en marxa la centrifugadora de valors, referents i objectius, i la gran aposta, que deriva d'una barreja de terrible acomplexament i de pors, són els Podemos en les seves diverses expressions. I que Mas i el món convergent no només no són un aliat amb qui col·laborar, sinó que s'ha de fer tot el possible per destruir-los.

És una pena. És un autèntic desastre. Si ERC no hagués abandonat el marc mental del 2012-2013 ara ja hauríem fet unes eleccions plebiscitàries, el Sí hauria guanyat espectacularment i estaríem recorrent les etapes decisives de la independència.

I dissortadament estem instal·lats en un escenari esgarrifós, on hem fet créixer les incerteses i que ha convertit tot allò de bo que havíem aconseguit fer...en cendra. I no estem a temps de tornar al moment previ a l'inici del desastre. Si intento ser optimista sé que al màxim a que podem aspirar és que el lideratge del President Mas eviti el col·lapse, i que dins d'ERC es vagi entenent d'una manera sincera que ni Mas ni Convergència, ni el que representen, són el seu enemic a batre. No em serveixen acords de mínims que es compleixen amb distància i displicència funcionarial. Si seguim així, el 27S serà un calvari.

ERC, i encara no sabem com ni per què, s'ha abocat a un marc mental trentasissista, més a prop d'aquella ERC de Companys que obre les portes dels quarters a la FAI perquè s'armin, amb tot el drama i la derrota que aquesta decisió va comportar, que de l'ERC de Macià edificada sobre els valors d'Estat Català, d'on provenia.

I aquí és on topem altre cop amb els valors. ERC avui ha votat la Colau. Com es pot votar algú que ha rebutjat totes les condicions que ERC li va posar? Com es pot votar algú que qualifica, amb total impunitat i desvergonyiment el President Mas de ser la màfia? Quins valors hi ha al darrere d'això? Ja us ho dic jo: cap. Només hi ha acomplexament i confusió. Hi ha una total absència d'intel·ligència i de caràcter, aquells valors de Palestra.

Només ens en sortirem si els valors que compartim són la confiança, la complicitat i la fe. No una fe cega o religiosa. Una fe edificada sobre el creure en un nosaltres. ERC, des del 9N, tot el que fa ataca al «nosaltres». No sóc un il·lús. Aquest «nosaltres» només es pot refer si els fonaments des del que a ERC s'està analitzant tot el que està passant compten amb uns valors i uns models diferents dels que ara mateix fan anar.

Cal tornar a Macià. Cal tornar a Carrasco i Formiguera. Demà a Unió voten quin serà el seu futur i la seva participació al procés independentista. Si la captura del partit pel Duran no ho impedeix, la militància d'Unió votarà NO, per ser fidels al llegat i martiri de Carrasco i Formiguera, i Unió i la seva bona gent estarà amb la independència. Companys expulsà al Congrés Carrasco i Formiguera de la Minoria Catalana. ERC ha de decidir si els seus valors són els de Macià, amb qui Carrasco i Formiguera estava al balcó el 14 d'abril del 31, i per tant, amb el President Mas, o són els de Companys i l'acomplexament letal davant la FAI i els seus hereus.

I de sobte la història ens parla sobre el 27S i el 14J des del Pla de la Fe, a Montjuïc

El pla de la Fe o la plaça de la Fe és una de les que corona el cementiri de Montjuïc. Al bell mig del pla, la tomba de Macià, sòbria i central. Només hi diu MACIÀ. Si hi aneu pel matí, el sol il·lumina les tombes amb els seus primers raigs damunt la mar. Al capvespre, hi arriba el sol de ponent des del Baix Llobregat. Mirant la tomba de Macià, des del mar, a la seva dreta hi ha la tomba de Manuel Carrasco i Formiguera, i a l'esquerra, la dels Germans Badia. Formen un triangle perfecte.

Aquests dies estem vivint un procés extraordinari a Unió Democràtica de Catalunya. Després d'una existència gloriosa des del 1931, després d'haver proporcionat al nostre país figures polítiques enormes, d'una fermesa, conviccions i solidesa extraordinàries, després que moltes d'aquestes figures, com Carrasco i Formiguera, esdevinguessin màrtirs i que el seu llegat formi ja part de la història moral i política d'aquest país, però després també que en les últimes dècades el partit fos segrestat per Duran i Lleida i els seus sequaços... Unió viu aquests dies una autèntica revolta patriòtica de tota la seva gent, finalment aixecada sense por, i demanen als seus companys que siguin fidels a la seva història i diumenge 14J, en la consulta interna, votin NO per dir que Sí a la independència.

RECORDA D'ON VENIM, NO OBLIDIS CAP A ON ANEM diuen la gent de #HereusUDC1931 en un emocionant vídeo que recull la història del partit i el llegat dels seus líders i màrtirs per explicar perquè, ara, cal votar que no el 14J.

Com vaig dir ja fa més d'una setmana en un altre post, el que ha de venir a partir de dilluns està escrit i és profecia. El President Mas impulsarà una llista oberta que sigui la llista central pel Sí a la Independència el proper 27S. Serà una llista que superarà els partits polítics, per elevació, tot i que hi comptarà, amb tots els que vulguin. Només hi seran els qui comparteixin l'objectiu de la independència. Per això sabem ja avui que Duran i la seva gent NO HI SERAN. L'únic dubte és si hi seran les històriques sigles d'Unió o aquests caragirats se les emportaran amb ells, per liquidar el partit, i fer-ho enmig la més gran de les vergonyes.

Jo, tot i que només puc fer-ho emocionalment, dono un suport incondicional a tota la gent de #HereusUDC1931, a tots els patriotes d'Unió que lluiten per la independència, que s'enfronten als mètodes gangsterils de la direcció duranista defensant el llegat moral, polític i patriòtic de la Unió de 1931.

Enmig la intensitat política i nacional del que s'està vivint a Unió, avui m'ha vingut al cap el pla de la Fe. M'ha vingut al cap, com una imatge plena d'actualitat, aquest triangle que conformen Macià, Carrasco i Formiguera i els Germans Badia. Una història, la seva, totalment entrellaçada, que explica la nostra història, però que avui, com una revelació, he vist més actualitzada que mai.

Macià, l'avi, el cabdill separatista, el forjador del separatisme català, amb el seu coratge, empenta i netedat de cor. Macià, que vertebra a través d'Estat Català una autèntica generació de patriotes amb la idea de la independència com a suprem ideal. Al seu costat, els Germans Badia, Miquel i Josep Badia, els seus homes de més confiança. Homes joves i ferms, disposats a l'acció, sempre donant la cara per Catalunya i per la independència, enmig de la repressió de la dictadura de Primo de Rivera, al costat de Macià a Prats de Molló i ja fins a la fi dels seus dies, aquell dia de Nadal que commocionà Catalunya.

Després arribà Companys, i les seves «prioritats» socials, i la desconfiança amb la que es mirava tota la gent d'Estat Català. Fins al punt de provocar un 6 d'Octubre no tant responent a la situació interna de Catalunya sinó en clau hispànica, a remolc dels fets d'Astúries i buscant una complicitat hispànica que mai no va arribar perquè ni hi ha estat ni hi serà mai. Els que sí hi van ser van ser els Germans Badia. Com hi van ser Jaume Compte, entre d'altres patriotes, donant la cara, la dignitat i fins i tot la vida en una jornada amarga. Després del 6 d'octubre, la presó per als Germans Badia.

La victòria del Front Popular el 1936 comportà l'alliberament dels presos. Els Badia retornen a casa. I Companys a la Presidència de la Generalitat, des d'on deixà sense cap escorta, protecció i sense permís d'armes els Germans Badia, quan tota Barcelona sabia que de feia anys estaven al punt de mira dels escamots d'assassins de la FAI.

I el 28 d'abril del 1936 un escamot d'aquests assassins, amb el criminal failangista (els que operaven per a la FAI i per a la Falange) de Justo Bueno al capdavant, tirotegen els Germans Badia a Muntaner/Diputació i acaben amb les seves vides.

Companys, com ara alguns altres fan amb determinats moviments hereus del caos i el desordre anarcosindicalista, amb l'actualització okupa i antisistema, es mirava amb més simpatia la FAI i els anarcosindicalistes que l'obra del President Macià i la gent d'Estat Català.

Això és el que explica que el 18 de juliol, un cop sofacada la rebel·lió feixista a Barcelona (gràcies a la contribució de voluntaris de totes les forces no feixistes del país -des de la FAI a Estat Català-, però, sobretot, gràcies als Mossos d'Esquadra, els Carabiners i la Guàrdia Civil) Companys obre les portes dels quarters de Sant Andreu a la FAI, perquè s'armin, i impedeix que ho facin els militants d'Estat Català.

Sense els Germans Badia, assassinats per la FAI mesos abans, i sense les armes que Companys havia donat a la FAI, la tempesta perfecta era inevitable. I la gent d'Estat Català no hi va poder fer gaire. I començà l'horror del terror salvatge de la FAI, començaren els assassinats indiscriminats, les execucions, els saquejos. La gent d'Unió, pel simple fet de ser cristians, van esdevenir objectiu d'aquests escamots d'assassins de la FAI.

Començà aquesta vergonya nacional encara no prou purgada de tots els nostres compatriotes que es van trobar «entre el sabre i la bomba», entre els assassins de la FAI i els assassins que havien protagonitzat l'aixecament feixista.

De res no servia una indestructible fidelitat a Catalunya i a la causa de la llibertat i la democràcia. Pel simple fet de ser creients, a la reraguarda de terror que segueix el 18 de juliol, la gent d'Unió estaven tots al punt de mira, i van ser perseguits sense pietat.

Entre el sabre i la bomba, Carrasco i Formiguera cau en mans dels feixistes, que l'afusellen. Davant l'escamot d'execució crida «JESÚS, JESÚS... VISCA CATALUNYA LLIURE»

La situació d'ara no té absolutament res a veure amb aquells anys. Però pel damunt de les circumstàncies i la història, des d'aquest pla de la Fe al cementiri de Montjuïc el testimoni, exemple i llegat d'aquests homes se'ns representa, en la seva dimensió moral, política i patriòtica, més actual que mai.

Macià, el President, el líder, el forjador. Sense la seva desaparició, res del que va seguir i passar després de la seva mort, no hauria passat. El lideratge de Macià era patriòtic, era inclusiu, era engrescador. No era un lideratge acomplexat, com fou el de Companys. No era un lideratge pendent del que passava en termes ideològics i partidistes al país. Macià i el seu compromís amb Catalunya i amb la independència estaven molt per sobre d'ideologies, de partidismes, de covardies, de pors, de falsos mites, de rucades. Macià oferia, com ara ofereix Mas, un lideratge despullat de qualsevol complexe, de qualsevol tacticisme. Macià, com ara Mas, van lligar la seva vida a la causa de la llibertat de Catalunya. Sense més. Sense adjectius. Ser lliures. I després ja veurem. Això no vol dir en cap cas absència d'estratègia o d'intel·ligència. Macià, com ara Mas, sabia llegir els temps polítics, i on es podia arribar en cada moment i com. Mas crec que ha après molt del llegat de Macià.

El 9N va ser un extraordinari exercici d'intel·ligència i fermesa polítiques. La proposta que feu després Mas per a unes eleccions plebiscitàries, també. Però Mas, com també Macià, fou víctima aleshores de la miopia, el partidisme i la covardia implícita en la incapacitat de sacrificar els interessos propis pels interessos del país. Ara tothom veu el greu, gravíssim, error de no saber convertir en plebiscitàries amb una gran llista de país les eleccions que proposava Mas. Tindrem les eleccions, però hi arribarem atrapats en les misèries del partidisme, dels complexos i de les covardies. Només un lideratge sòlid com el que exercia Macià pot fer que guanyem. I aquest lideratge sòlid només el pot oferir, avui en dia, Mas.

El 14J sabrem si el President Mas compta amb les sigles d'Unió per a la seva proposta, i amb tota la bona gent de #HereusUDC1931, o la traïció a la història i el llegat dels màrtirs d'Unió es consumarà i Duran i els seus sequaços s'emportaran les sigles. En tot cas, ni Duran ni els seus sequaços no hi seran, amb el President i la seva llista per la independència.

Al Pla de la Fe, Carrasco i Formiguera mira el President, sembla dir per a l'eternitat jo hi sóc, aquí, al teu costat. Des d'aquest Pla Carrasco també deu mirar amb orgull els seus hereus. De la mateixa manera que es deu mirar amb un profund menyspreu els qui volen segrestar les sigles històriques d'Unió i prostituir el seu llegat i martiri.  

Des de dilluns nit, estic segur, en Josep Miserachs està posant Carrasco i Formiguera al dia de tot, li explica qui és qui i què està passant. En Josep, l'amic Josep, l'estimat Josep, l'admirat Josep, ens deixà la nit de dilluns. Dissabte, a l'hospital, encara tingué aquest coratge i orgull de la gent que és d'una sola peça de posar-se la samarreta del Barça per veure com guanyàvem la cinquena Champions. I només demanava arribar viu a diumenge 14J per poder anar a votar NO per dir que Sí a la Independència en la consulta del seu partit de tota la vida, d'Unió.

En Josep no ho podrà fer. Però estava molt orgullós de tot el que estava fent la gent de #HereusUDC1931. I et juro, Josep, que no deixarem de lluitar per fer realitat els teus ideals, que també són els meus. Guanyarem, Josep.

Avui, com ahir, el compromís, les conviccions i els valors de Macià, Carrasco i els Germans Badia els hem d'exigir en tots i cadascun de nosaltres, i els hem de saber reconèixer. Jo els reconec en el President Mas, i els reconec en tots i cadascun dels patriotes d'Unió #HereusUDC1931, començant pel Josep Miserachs, i els reconec en tots els que no tenim por, en els que estem disposats a posar l'ideal de Catalunya i la seva llibertat, per damunt de tot, però sobretot per damunt de partidismes i d'acomplexaments ideològics. Perquè només la independència pot portar-nos a una Catalunya «políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa». 

VA PER TU, AMIC JOSEP, ET TROBAREM MOLT A FALTAR, NO T'OBLIDAREM, PERÒ, SOBRETOT, GUANYAREM! ESTARÀS ORGULLÓS DE NOSALTRES. T'HO JURO PEL MÉS SAGRAT!

JESÚS, JESÚS... VISCA CATALUNYA LLIURE!

Rose Tattoo

A aquestes alçades de la meva vida, després d'estar militant a l'independentisme des del 1984 i d'haver-hi fet i viscut de tot, després de formar part del que es coneix com l'afició radical del Barça, després d'haver aconseguit obrir-me camí professional sense deure res a ningú, després d'acabar tenint, a la meva manera, una vida ordenada, hi ha poques coses que puguin interferir en el meu way of life i que obrin noves perspectives, horitzons, manera de viure, de fer, de disfrutar, de sentir...

Una de les altres últimes coses que més m'ha sacsejat, canviat, alterat, obert, modificat, la meva pacífica existència de militant independentista de base va ser entrar al món Harley. Jo, que provenia estèticament, musicalment, ociosament, del món skatalític, skinhead, etc. saltar a la radicalitat motera i rockera del món Harley, a cavalcar arreu del país damunt una màquina tan prodigiosa com és una Harley Davidson és una de les últimes coses que més ha modificat el meu way of life.

Arran la participació a la motorada independentista del passat Onze 2014, entre una colla de gent patriota del món Harley vam decidir posar en marxa una associació motera patriòtica, d'arrel Harley, però no exclusivista. I vam fundar «La Coronela Crew Mòtards». D'aquesta manera canalitzo tot el meu way of life Harley, rodar entre camarades, fer quilòmetres, fer curves, fer festes, cavalcar damunt les onades de la nostra utopia de llibertat individual, que té so Harley, i col·lectiva, que es diu Catalunya.

I així van passant els dies. Sent disciplinat a la meva feina i mirant sempre de respondre a la confiança que els caps de les organitzacions per a les que he treballat i treballo dipositen en mi, mantenint un permanent compromís militant independentista ajudant en tot allò que ens demanen ajudar, sigui el que sigui, vivint la meva passió blaugrana amb la PB Creu de Sant Jordi des del 1993 i, des del 2010, cavalcant damunt les onades amb una Harley i amb els meus companys i camarades.

Les últimes setmanes visc sacsejat per una nova descoberta. És, si voleu, una puerilitat, però m'he quedat tan pillat que fins i tot m'ha motivat aquest post: he descobert els Dropkick Murphys, he descobert un grup amb una força musical i vital tan salvatge en tot el que són les seves cançons que me n'he quedat totalment pillat.

Casualment, un dia avorrit, vaig arribar, via The Rumjacts, un dels altres grups irlandesos de la diàspora que fan rock i punk amb arrels folks irlandeses, als Dropkick Murphys, i a un tema increïble que no puc parar d'escoltar: ROSE TATTOO.

Desobte tots aquests mons dispersos que habitaven dins meu d'una manera caòtica es catalitzaven en un cert sentit d'ordre amb aquest tema. Tot aquest món meu dels tatuatges, del rock, de la boxa (i/o arts marcials), de la cervesa, dels pubs, del sentiment, de la camaraderia, dels referents, d'una pertinença col·lectiva i fins i tot del mite d'una Pàtria... tenien lletra, música i imatge: Rose Tattoo, dels Dropkick Murphys.
Els Dropkick Murphys són un grup de la comunitat irlandesa de Boston, una comunitat obrera, però que ha preservat com a símbol de la comunitat i valors col·lectius la identitat irlandesa i els seus valors i referents.

No és una evocació romàntica. És una afirmació actualitzada a la realitat dura dels seus barris i way of life. Com es forma una identitat? Com es conserva? Com es transmet un sentiment de pertinença? Com es fa de tot el que és el nostre dia a dia una cançó, i com s'hi integra magistralment tot?

Sents les guitarres, i pots pensar que és un dels grups que omplen els pubs irlandesos de Dublín fins a Belfast. Però gairebé simultàniament veus que sonen molt dur. Molt més dur del que fan els tradicionals grups de música folk irlandesa. I llavors la veu desgarrada del cantant, que sembla arrenca la seva ànima amb la força com lidera un discurs musical sense concessions. Et quedes hipnotitzat pel video. El grup està en un pub. El seu pub. Cigarretes. Whiskey. Samarretes, tatuatges i gorres. I les imatges no són les d'una bucòlica Irlanda. Són el seu barri. És la seva gent. Són les obres on treballen. Són els carrers on transiten. Són aquestes fronteres tan difuses com permeables i díficils de transitar que van des d'un rosari penjant de la guitarra fins el cotxe tirotejat per qüestions de bandes.

El tatuatge d'una rosa esdevé així un símbol col·lectiu. D'amor. De pertinença. De compromís. De ser-hi. D'haver-hi estat. La música contundent i la veu desgarrada t'arrosseguen per les imatges del video. La seva gent tatuada. La seva gent boxejant. Un cartell que apel·la a l'orgull de ser irlandès. Uns nens. I la imatge d'una creu o una verge o un àngel caigut en un cementiri. I més tatuatges de roses. I més carrers. I la veu del cantant que t'arrossega de l'orgull a la duresa del dia a dia.

Al final del video una imatge que ho expressa tot: una bandera nordamericana onejant en solitari en el jardí d'una de les cases.

La rosa tatuada lliga la seva tradició i les seves arrels a la seva realitat. Les fan possibles, totes dues. Les combinen. Conviuen una amb l'altra. Des de Boston, amb un so irlandès, amb un orgull a flor de pell de col·lectivitat que va des de la seva gent, el seu barri, fins a la bandera dels EUA.

Des de Catalunya, l'independentisme, sempre ha tingut un ull fixat en el que passava a Irlanda. Inspirà Macià. Inspirà Estat Català. Inspirà Palestra. Sempre des del punt de vista de la lluita interior. Finalment les dues realitats nacionals, polítiques i socials s'acabaren imposant. I els catalans fa anys que sortosament no hem mirat el model irlandès com a cap model vàlid per a la nostra emancipació nacional. De fet ara són els irlandesos els que miren amb més interès el nostre model.

Ara nosaltres estem més a prop d'Escòcia que d'Irlanda. Però jo no podré deixar de sentir un llampec d'emoció travessant-me l'ànima sentint The Foggy Dew. De la mateixa manera que ara ja no podré mai de tenir en els Dropkick Murphys un referent musical que relliga les meves grans passions: la comunitat, les tradicions, la fe, la pàtria, la gent, els tatuatges, la boxa, els camarades, el pub...

Vaig jurar que si salvàvem la ciutat de Barcelona de la depredació irresponsable de la Colau i els seus depravats vividors consumidors de subvencions públiques em tatuaria una rosa. No ho vam aconseguir, i la ciutat de Barcelona, la nostra estimada Barcelona, tindrà 4 anys de calvari en mans d'aquests irresponsables, incompetents i il·luminats antisistema i anti tot en el que creiem, anti tots els valors de la nostra civilització.

Però el valor d'una promesa no és tant quin sigui el seu resultat sinó quin sigui el compromís que solemnitza.I jo miro una vegada i una altra el video de Rose Tattoo dels Dropkick Murphys i tinc clar perquè m'haig de tatuar una rosa.

Crec en els meus. Crec en la meva cultura. Crec en la meva tradició. Crec en la meva gent. Crec en Déu. Crec en un nosaltres. Crec en un d'on venim. Crec en un on anem. Crec en la col·lectivitat. Crec en els meus camarades. Crec en els meus tatuatges. Crec en ser forts. Crec en la boxa. Crec en el rosari que penja de la capçalera del meu llit. Crec en la senyera. Crec en un somriure. Crec en una abraçada. Crec en sortir-nos-en tots plegats. Crec que només val la pena creure si el creure té un sentit de comunitat. I crec, sobretot, que creure ja és en si mateix un compromís.

Per això em tatuaré una rosa.

Per recordar que tenim davant gent com la Colau que no creu en res. Que no creu en la ciutat. Que no creu en la comunitat. Que no creu en el futur. Que no creu en les tradicions. Que no creu que res del que som tingui cap valor. Que no creu que el nostre esforç, treball i sacrifici tinguin cap valor, que ens considera uns pringats per treballar i esforçar-nos en el dia dia. Que no creu en cap altra cosa que no sigui exercir un control social sobre tot el que som i volem ser, que no sigui anul·lar la nostra individualitat i llibertat com a manera d'anul·lar qualsevol aspiració col·lectiva.

SOM I SEREM! I ens tatuarem roses perquè ens haureu d'arrencar la pell si voleu que renunciem a tot en el que creiem, a tot el que forma part del nostre país, de la nostra cultura, de la nostra tradició, dels nostres valors. No podreu amb nosaltres. Resistirem. Vencerem. Serem lliures, prosperarem, serem comunitat. I ni mil Colaus ho podran impedir. Perquè ens haurien d'arrencar la pell a tires. Un a un.

ROSE TATTTOO

DONEC PERFICIAM