15-O, 9-N, fred, record i... ja n'hi ha prou!

Feia fred, aquest matí. Un fred sobtat i intens. Potser també hi feia l'hora. Però potser encara hi feia més la història.

75 anys de l'assassinat pel règim feixista del general Franco del President de Catalunya, Lluís Companys, democràticament escollit. L'únic president democràtic assassinat en el context de la Segona Guerra Mundial. L'únic.

L'amic Francesc Canosa ha escrit que potser només quan guanyem la nostra llibertat els catalans podrem plorar tot el dolor que portem a dintre com a poble. Avui hi érem molts, a la porta del Castell de Montjuïc. No puc deixar de pensar que fa 75 anys el meu avi, Domingo Esteve, capità de sapadors de l'Exèrcit de la República, també estava pres entre les parets d'aquest castell. Hi era des de començaments del 39, quan l'exèrcit feixista va ocupar Barcelona, preludi de l'ocupació total de Catalunya. I encara hi seria fins complir íntegrament la condemna de tres anys que li van imposar per haver «auxiliat la rebel·lió». Quins pebrots!

Ja ho he explicat algun cop. En el relat familiar sempre ha estat molt present aquest moment, la presó del meu avi, la penúria de la seva família malvivint al Raval, on havien arribat desplaçats per la destrucció de la Batalla de l'Ebre, amb la seva mare -i besàvia meva- ferida, que ja quedaria invàlida per sempre.

En una de les visites de les seves germanes al meu avi pres a Montjuïc els hi diu, desolat, que el President Companys també hi està pres, al Castell. Avui hem arribat fins el fossar de Santa Eulàlia, fins un dels murs exteriors del castell en la banda contrària al mar. Un silenci profund enmig una fosca que les torxes no podien trencar. Abaix, al fossar, els murs del castell encara semblaven més alts i les seves pedres més desafiants. Un castell fet no per defensar la ciutat sinó per defensar-se de la ciutat i de la seva gent. Un castell que llavors, aquell 15 d'octubre del 1940, acollia la presó dels oficials de l'Exèrcit de la República. Tots hem reviscut aquell camí del President Companys, amb les seves espardenyes i el seu vestit blanc. Espardenyes perquè per les tortures que li van infringir no podia ni calçar-se unes sabates. Avui el fossar està ajardinat amb una gespa cuidada. Aquell 15 d'octubre del 1940 només era terra. Davant del mur de pedra, de cara a l'escamot d'execució, Companys es descalça damunt la terra, i no deixa li tapin els ulls. Per Catalunya! Crida. I l'estrèpit de tots els fusells disparant a l'ordre del cap de l'escamot d'execució, que després s'acostarà al President caigut i amb la seva pistola el remata a terra. Són les 06:30 del matí del 15 d'octubre del 1940. Com avui, negra nit. Com avui, un silenci absolut.

Els trets dels fusells i, instants després, el tret de la pistola, devien ressonar per tota la muntanya i per totes les cel·les del castell convertit en presó. On també hi havia el meu avi. On tots els presos sabien que hi havia el President Companys. On tots els presos devien saber que acabaven d'afusellar el seu President, el President de Catalunya.

Hi he pensat molts cops, en aquest moment. En el meu avi i en tots els oficials de l'exèrcit de la República presoners a Montjuïc. En els tres terribles anys de guerra, mort i desolació que havien viscut. En els barrots de les seves cel·les al llarg del castell, en el fred i la humitat que els devia minar la salut. Però, sobretot, en la sensació de derrota infinita que devien sentir en saber també pres al castell, amb ells, el seu President, el President de Catalunya i en saber que l'havien afusellat.

Sí, feia molt fred, aquest matí. Un fred que em gelava l'ànima, però que es regirava dins meu i es convertia en una ràbia infinita, pel President Companys, l'únic President democràticament escollit afusellat pels règims feixistes, però també pel meu avi i tots els republicans presos i represaliats dins del castell.

En silenci hem tornat sobre les nostres passes a buscar les motos. I hem començat a baixar cap a la ciutat, per la banda de mar, fins Pla de Palau, allà on el cap del General Moragues va estar anys tancat dins una gàbia després de la Guerra de Successió del 1714, i fins el Passeig Lluís Companys, davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Hi hem anat per donar suport al President Mas davant la seva imputació per posar les urnes el 9N. Era impossible no pensar, per a tots els que baixàvem de Montjuïc, en la dissortada història del nostre poble. Aquesta història trista, de la que no voldríem mai ser protagonistes, que ens converteix en l'únic poble amb un president democràticament escollit afusellat per un règim feixista i l'únic poble amb un president democràticament escollit imputat acusat de donar la paraula al poble i de posar les urnes perquè s'expressés.

Podríem dir que la civilització ha avançat una mica quan l'estat espanyol ja no afusella els nostres presidents, i només els vol inhabilitar i empresonar. Però això seria un sarcasme insultant.

No. Avui ens hem concentrat milers de catalans i centenars de càrrecs electes, alcaldes i diputats, per donar suport al nostre President davant una criminalització tan injusta, davant la persecució i setge a la democràcia que implica la seva imputació per part de l'estat espanyol.

Avui ningú no ha amenaçat absolutament ningú. Avui tots els concentrats només teníem en el nostre esperit dir que tots érem Mas, i que el 9N havíem estat tots. I que no pensem transigir amb que el President Mas carregui per uns delictes (posar urnes) que no ho són enlloc o que no ho haurien de ser enlloc, i per uns fets dels que tots ens proclamem co-responsables.

Davant d'això avui també hem tornat a tenir la vergonya més absoluta que ens «acompanya» des que hem iniciat el procés. Per una banda, les mentides, intoxicacions i voluntat exclusivament repressora de l'estat espanyol, dient que els concentrats estàvem intimidant i amenaçant i acabant amb la cantarella de que la fiscalia es reserva «iniciar les actuacions que consideri pertinents contra els manifestants». És un exercici extrem de cinisme, hipocresia i d'immoralitat. Els mateixos que canvien jutges a conveniència, els mateixos que converteixen el Tribunal Constitucional, la Fiscalia i el Consell General del Poder Judicial en un braç executor al servei del poder executiu, sense cap mirament ni vergonya, els mateixos que fulminen fiscals si no segueixen les seves instruccions, els mateixos que obvien el criteri de la junta de fiscals de Catalunya, que considerava que no hi havia cap motiu per a la imputació que reclamava l'executiu i ho deixa en mans dels seus «fiscals obedients o de cofiança», tots aquests desvergonyits, tots aquests autèntics assassins quotidians de la separació de poders, ara es victimitzen i volen fer veure que una manifestació exemplarment cívica de suport al President d'un país democràticament escollit acusat de posar urnes per donar la veu al poble és una amenaça i un atac sense precedents a la independència del poder judicial. No és possible més immoralitat. No és possible ser més pocavergonya.

Però davant de tot això avui també ens hem tornat a trobar actituds absolutament miserables, de dreta a esquerra, només units pel seu odi al sobiranisme, per la seva histèria espanyolista. Així, avui ens hem tornat a trobar tota aquesta gent miserable que, empesos per l'encegament del seu odi, justificaven o minimitzaven l'assassinat de Companys o justificaven o minimitzaven la imputació de Mas per posar les urnes el 9N.

Uns amb immoralitat de que Companys va ser el responsable de totes les morts a la reraguarda republicana que van seguir la derrota de l'aixecament feixista a Catalunya. Com si no hagués estat justament aquest aixecament feixista el que va provocar la guerra i tot el dolor associat que es va desencadenar.

I uns altres amb la immoralitat d'intentar fer veure que Mas és un personatge tan extraordinàriament manipulador que és capaç d'aconseguir ser imputat penalment només per seguir sobrevivint al capdavant de la Presidència de la Generalitat, perquè, segons tots aquests tarats, tot el procés, tot el 9N, totes les amenaces de l'estat espanyol, totes les imputacions penals... només serien hàbils maniobres de Mas.

Tanta immoralitat i tanta pocavergonya algun dia espero passi factura als que se n'han fet agents actius i còmplices. Perquè no hi ha dret i no tenim cap obligació d'aguantar aquest atac constant i permanent, aquesta violència, aquesta repressió, aquesta intoxicació, aquestes mentides. Que ja n'hi ha prou home, que ja n'hi ha prou!