President Mas: You'll Never Walk Alone

El primer record polític que tinc del President Mas és de quan era regidor a l'Ajuntament de Barcelona. Per a un criajo com jo, crescut al barri de Sant Ildefons, a l'ombra psuquera de mon pare i dels moviments de base de l'Església, em semblava un pijeras convergent que anava molt de llest, gairebé de sobrat. Després va ser conseller, i seguia amb la seva aureola de tecnòcrata sense semblar tenir gaires idees polítiques al darrere. Em va començar a caure simpàtic quan va ser ell l'escollit per succeir Pujol, i no en Duran i Lleida. Sobre en Mas no en tenia massa concepte polític format, però sobre en Duran sí, i en aquell ja llunyà començament de segle, ja tenia clar que en Duran era un puto càncer al servei d'Espanya.

Jo fins aleshores sempre havia militat a ERC i, fins i tot després de deixar-ho, vaig continuar votant-los, fins aquell 2003, amb en Carod i les seves claus. També vaig votar ERC. Però va ser l'últim cop que ho vaig fer amb ple convenciment. Només ho tornaria a fer a unes eleccions espanyoles, després de la «famosa» entrevista de Carod amb la cúpula d'ETA i del seu injust linxament, malgrat l'evident patositat del que havia fet i de la descomunal vanitat que ja exhibia. Aquelles generals vaig votar Carod, com a resposta a la demència dels atacs que rebia.

El tripartit i la manera com es va esdevenir va ser per mi un xoc. El primer encara el vaig encaixar amb certa esportivitat. Però el segon em va fer trencar amb tot el meu passat militant. No com a militant independentista, sí com a militant que havia estat donant suport a opcions que ens havien portat a aquell descomunal desastre que fou el segon tripartit. Però això és aigua passada, i fins i tot ara sé veure, enmig aquell desastre, elements positius per al país. No és aquest el tema d'avui, però ho consigno.

El 2007 és la primera vegada que em prenc seriosament el sr. Artur Mas, després d'assistir a la conferència que feu al Palau de Congressos de la Diagonal, i on va situar de manera molt i molt clara el dret a decidir com l'eix central de totes les polítiques de la seva força política. La cosa s'animava, i molt.

En aquells anys vaig cometre un dels meus majors errors polítics en la meva ja dilatada història militant: donar suport al sr. Joan Carretero. Em va agradar el que deia i vaig pensar que era el que necessitava el nostre país, i a més a més, tenia una bona colla d'amics que el coneixien i li donaven suport. De manera que em vaig arremangar, un altre cop, i a treballar per les idees per les que sempre he lluitat, en aquest cas, amb tot el procés fundacional de Reagrupament. Vist en perspectiva, algú de la meva experiència no s'hauria d'haver deixat entabanar per un encantador de serps mancat de qualsevol principi moral que no fos el seu ego, però ho vaig fer. Em sap greu haver posat el meu granet de sorra perquè un frau com el que era en Carretero acabés tenint la dimensió que va tenir. Per sort el personatge va embogir a temps perquè poguéssim saltar del vaixell abans no arribés enlloc i hagués acabat fent mal de debò. De manera que tot va quedar en la clàssica trifulca d'autoconsum indy. El relleu d'aquest espai que s'havia generat, al marge d'ERC i de CiU el va prendre Solidaritat.

Però llavors jo ja estava molt cremat de tots aquests experiments indys que podríem concretar en la frivolitat del «tenim pressa». I tot i que admirava, per tot el que havia fet al FCB, a Joan Laporta, i tot i que la majoria dels meus amics procedents de Reagrupament hi havien fet cap, jo no m'hi vaig voler implicar.

Estàvem a les portes de les eleccions del 2010. Amb una bona colla d'amics blocaires sense cap vinculació a cap partit polític, vam decidir posicionar-nos davant aquelles eleccions. I ho vam fer donant suport a Mas, amb un diari electrònic independentista que vam batejar com a «Absolut Mas», jugant amb la cosa del vodka i imprimint així un cert aire informal al que era la nostra aposta. Érem militants independentistes de llarga trajectòria que fèiem una cosa poc habitual: donar suport explícit al candidat convergent com la millor manera d'avançar cap a la independència.

Per als companys amb els que havia compartit, des de feia molts anys, militància independentista, va ser un episodi que els va costar molt d'entendre i d'encaixar. Per a mi va ser una de les apostes més intel·ligents com a independentista que mai he fet.

Per resumir-ho molt, era del tot conscient de les limitacions que tenia el tradicional discurs i posicionament estríctament independentista. I havia arribat a una doble conclusió:

- que Mas i la seva gent estaven portant CiU cap a posicions independentistes
- que l'única manera de configurar una majoria social independentista passava perquè el món de CiU hi anés virant.

La conferència del 2007 i l'assumpció plena del Dret a Decidir com a eix ideològic era un primer pas importantíssim. Però, certament, encara no havien arribat a l'independentisme. Al meu entendre calia confiar en el viratge que havien començat i calia crear les condicions per afavorir la transició des de l'autonomisme cap a la l'independentisme.

El resultat del 2010 fou agredolç des del punt de vista del que es va poder fer. S'havia heredat una Generalitat totalment endeutada conseqüència de la crisi econòmica i de la letal gestió del tripartit. Prou feina va tenir mas en el període 2010-2012 per intentar redreçar les finances de la Generalitat i prendre mesures difícils per evitar la fallida absoluta en la que havia deixa la Hisenda catalana el tripartit.

Però amb la impressionant manifestació del 2012 s'esdevé un fet polític transcendent: el llavors ja President Mas assumeix la magnitud de la mobilització i les seves conseqüències polítiques. Amb aquest nou bagatge polític, amb aquest mandat que voluntàriament havia volgut assumir derivat de la mobilització de l'Onze de setembre del 2012, el President Mas se'n va a negociar amb el Govern Espanyol, i posa damunt la taula la necessitat d'arribar a un pacte fiscal. El govern espanyol se'n fot de la reivindicació i davant aquest menyspreu, el President Mas fa una cosa insòlita pel que representa de qualitat democràtica: diposita la confiança i la paraula sobre el que cal fer en la ciutadania, convocant noves eleccions.

Les eleccions del 2012 ja es plantegen amb el dret a decidir sobre el futur polític de Catalunya com a eix central de la proposta política que encapçala el President Mas. Ja no és un pacte fiscal, ja no és el dret a decidir en infraestructures, per dir algo. No. Els tempos polítics han anat molt més depresa del que a Convergència s'havien imaginat aquell 2007, però estan disposats a assumir aquesta realitat. Les eleccions del 2012 per primera vegada situen el dret a decidir sobre el futur polític de Catalunya com a element central de la campanya.

És cert que Mas encara no ha arribat a la proposta explícita independentista. Però és igualment cert que el viratge del gran transatlàntic que gestiona la gran massa de vot catalanista s'està produïnt a una velocitat de vertigen, i amb un rumb inequívocament independentista.

En aquelles eleccions del 2012 el President Mas perd una petita part dels seus suports provinents del seu públic més moderat, que no veu clar aquest viratge tan inequívocament sobiranista com s'està produint. Però, de manera sorprenent, també perd una part, aquest cop molt més significativa, del vot sobiranista que havia tingut el 2010, en direcció cap a ERC. La Convergència més independentista de la història perdia part del seu vot independentista de tota la vida cap a ERC. L'estat espanyol mai podrà agrair al seu "encarregat" Duran i Lleida el desgast al que en aquella campanya va sotmetre a Mas i que va ser el que va allunyar-lo de la majoria absoluta.

El President Mas no va obtenir la majoria que demanava per impulsar el procés en aquella fase en la que estava el 2012, però hi va haver un extraordinari Oriol Junqueras que des d'aquella nit electoral va moure les fitxes corresponents per fer arribar als convergents que estiguessin tranquils, que ells estarien a l'alçada i que amb ells es podria impulsar el procés. I així va ser.

Això no sé si ho hauria d'explicar, però ja que hi som, em sincero. Jo coneixia l'Oriol Junqueras des de l'època de la FNEC, a la Universitat. Amb èpoques de més i de menys tracte, havíem conservat una amistat sincera. Vaig estar molt a prop de l'Oriol quan va prendre la decisió d'acceptar presentar-se com a eurodiputat i vaig estar encara més a prop de l'Oriol quan va decidir assumir la responsabilitat de presidir ERC. I li vaig donar tot el suport que vaig poder. Però el cert és que aquelles eleccions del 2012 jo em vaig debatre entre votar l'amic, l'Oriol, i votar la persona que pensava podia fer possible la independència, en Mas. I vaig votar en Mas. Jo estava convençut que les eleccions proporcionarien a Mas la majoria que demanava. I aquella nit electoral va ser trista, perquè això no va passar. Enmig aquella confusió l'amic Oriol em va trucar, i em va encomanar confiança. I és un gest que mai oblidaré.

Arran el 9N no vaig entendre el que va fer l'Oriol ni el que va fer ERC. Per a mi va ser un episodi trist. En canvi vaig entendre del tot el que estava fent en Mas. I li vaig donar suport. Després del 9N no vaig entendre una cosa d'en Mas, i és que no es posés al capdavant dels resultats. Però en canvi sí que vaig entendre i compartir els objectius que va marcar en la seva famosa conferència del Fòrum. I altre cop no vaig entendre la resposta del meu amic, de l'Oriol, i d'ERC.

Per a mi tenia un valor extraordinari que Mas estigués portant a la velocitat que ho feia a tot el món convergent a l'independentisme explícit. Efectivament, quedaven temes pendents de resoldre, com el paper d'en Duran, però el cert és que als meus ulls de militant independentista estava passant l'únic que ens podia proporcionar la majoria social independentista que anhelava, i estava passant gràcies al lideratge de Mas.

Finalment, i després d'uns mesos de tensions que ens van sumir a tots en una profunda tristesa, s'esdevingué un acord històric entre Mas, Junqueras i la societat civil, que va desembocar en la proposta explícitament independentista de Junts pel Sí. I que va acabar amb tots els dubtes, ambigüitats, etc que històricament havien planat sobre el món convergent, i que va acabar també amb en Duran i el seu paper d'obstrucció sistemàtica del procés sobiranista, al servei d'Espanya.


Per a molts era una incògnita com reaccionaria el votant clàssic convergent a «l'aventura» de Junts pel Sí. Estem parlant d'un votant que sociològicament s'inscriu en el segment més moderat i d'ordre de la societat, i que se li presentava una proposta encapçalada per una persona com en Raül Romeva, que es podria situar entre «els comunistes» i les esquerres més alternatives, i que explícitament apostava per un procés rupturista i independentista.

La transició de la proposta política disposada a gestionar l'autonomia de la CiU del 2010 a la proposta política explícitament independentista del 2015 que ha protagonitzat el President Mas i en la que ha confiat el gruix de l'electorat convergent és la clau de la nostra majoria social indy. Els independentistes de tota la vida, siguem els que siguem, també ho hem fet possible, òbviament, així com tots aquests votants provinents d'ICV-EUA i de PSC-PSOE que han acabat votant a Junts pel Sí o a la CUP. Però en cap cas, numèricament, no són comparables a aquest milió llarg de votants convergents que han votat independentista per primera vegada a les seves vides.

A nivell personal això és el que ha donat sentit polític a aquests anys, des del 2010, en els que he cregut en el que estava fent la gent de Convergència amb n'Artur Mas al capdavant. Vaig creure, quan no era fàcil, que volien la independència i que hi estaven treballant. I vaig fer explícit el meu suport. Ara n'estic més content que mai, de tot això. Sense el coratge de Mas i de la seva gent i sense la seva intel·ligència aquest milió llarg de vot que no estava amb la independència no hi hauria arribat mai. I avui és el que ens permet ser majoria social.

Molta gent, bé, alguna gent, els de sempre, pels que seguiríem sent la minoria testimonial que sempre havia estat l'independentisme, no donen cap valor a això que ha passat. De fet continuen parlant de «la burgesia» com un obstacle a la independència. No se n'adonen que el President Mas ha protagonitzat, ha liderat, un fet excepcional a l'Europa Occidental, i és que els votants moderats, treballadors, pagesos, botiguers, petits empresaris, però també una part significativa dels estaments més benestants se sumin a un procés de ruptura tan radical com és la independència.

Per això tot l'estat espanyol i els seus altaveus carreguen totes les tintes contra Mas, per això l'imputen, per això el volen liquidar, inhabilitar, empresonar. Perquè només un lideratge excepcional com el d'en Mas podia aconseguir això: mobilitzar cap a la independència a un vot que no era independentista i lligar a un procés rupturista com és l'independentista a les classes populars, rurals, mitjanes i benestants del nostre país, que han posat pel davant dels seus propis interessos personals, l'interès general.

D'aquell Artur Mas regidor tecnòcrata a l'Ajuntament de Barcelona fins l'Artur Mas President de la Generalitat i líder independentista que ha aconseguit lligar al procés el gruix del votant convergent hi ha un autèntic món, hi ha un viatge polític excepcional, històric.

Mas ha estat sempre a l'alçada dels reptes que ha tingut al davant. No ha fallat mai. No ha girat l'esquena mai. No ha defugit mai la seva responsabilitat. I sempre ha exercit el seu lideratge amb una intel·ligència extrema, fins arribar on volia arribar i on tots els que vam creure en ell li vam fer confiança. Fins arribar on som ara, amb una majoria social independentista que existeix, a banda dels independentistes de sempre, gràcies a la transició del vot moderat convergent, gràcies a que el lideratge de Mas ha conservat aquest milió de vots convergents catalanistes i sobiranistes però que abans no havien votat mai independentista d'una manera tan explícita i tan rupturista com ara ho han fet.


En aquest context, que des de l'independentisme hi hagi qui també es vulgui carregar Mas és una de les coses més estúpides que mai haurem vist. El simple fet d'estar-ho discutint és d'una idiotesa que supera qualsevol capacitat de comprensió. No voldria sembla frívol, però és com si algú s'estigués plantejant deixar un Messi en plena forma a la banqueta per jugar una final de Champions. Incomprensible.

Sabia que si Junts pel Sí no obtenia prou suports com per governar en solitari, tot serien entrebancs. I que tot el que fos dependre de la CUP perquè el procés avancés seria obstacles en el camí, entrebancs. M'entristeix que el procés depengui d'aquest sectarisme extrem de la CUP que estan exhibint que considera prioritari per a qualsevol acord liquidar a Mas. Que és tant com dir, liquidem el procés. Liquidem tot el vot moderat, liquidem tota la gent que no són classes populars revolucionàries.

Vaig dir, i intento mantenir-ho, que fins el final mantindré la confiança en que es pugui arribar a un acord. Però no entenc que trigui tant en arribar, i no entenc que des del món de la CUP no es faci CAP esforç per entendre el que representa Mas i a qui representa Mas.

Així, i mentre esperem que el procés no descarrili, jo només puc dir una cosa: President Mas, estic molt i molt orgullós d'haver cregut en el seu projecte i la seva paraula. Estic molt orgullós per, des la militància independentista estricta, haver-li donat suport ja el 2010, un suport que he mantingut i mantinc i que mai, mai, no m'he decebut.

President Mas: YOU'LL NEVER WALK ALONE
Sempre hi seré. Sempre hi serem. Mai caminareu sol.

When you walk through a storm,
hold your head up high,
and don't be afraid of the dark ;
at the end of the storm there is a golden sky
and the sweet silver song of the lark.

Walk on through the wind,
walk on through the rain,
though your dreams be tossed and blown.

Walk on, walk on with hope in your heart,
and you'll never walk alone,
you'll never walk alone.
Walk on, walk on with hope in your heart,
and you'll never walk alone,
you'll never walk alone.