"(Ezequiel 25:17) El camino del hombre recto está por todos lados rodeado por la injusticia de los egoístas y la tiranía de los hombres malos. Bendito sea aquel pastor que en nombre de la caridad y de la buena voluntad, saque a los débiles del valle de la oscuridad, porque él es el auténtico guardián de su hermano y el descubridor de los niños perdidos. Y os aseguro que vendré a castigar con gran venganza y furiosa cólera a aquellos que pretendan envenenar y destruir a mis hermanos. Y tú sabrás que mi nombre es Yavéh, cuando caiga mi venganza sobre ti."
Pues eso, que como no hay mucho de lo que hablar hasta que no hablen quienes tienen que hacerlo, aquí estamos pasando el tiempo.
Entre la racial Remedios Amaya y su quejío «ay quien maneja mi barca, que a la deriva me lleva»,
L'esperança dels Manel, amb el seu «I de vegades ens en sortim»
I, al fons, també sense poder-me-la treure de la ment, la millor escena de la història del cinema, Pulp Fiction, amb un incommensurable Samuel L. Jackson i el seu camí de l'home recte, envoltat per tot arreu de la injustícia dels egoïstes i la tirania dels homes dolents.
Potser el genial Tarantino, quan va fer del passatge bíblic original («Y haré en ellos grandes venganzas con reprensiones de ira; y sabrán que yo soy Yavéh, cuando haga mi venganza en ellos») aquesta hipèrbole que retrata tantes coses en tan poques paraules... estava pensant en nosaltres i profetitzant el que ara ens està passant?
«El hombre recto y su camino» Tengui!
«la injusticia de los egoistas» Tengui!
«la tiranía de los hombres malos» Tengui!
«el que saque a los débiles del valle de la oscuridad» Tengui!
«los que pretenden envenenar y destruir a mis hermanos» Tengui!
L'escena comença en el mateix escenari, amb una altra seqüència. Samuel L. Jackson i Travolta, els matons del capo Marcellus Wallace's han pillat al seu apartament als que volien "joderlo". S'inicia un diàleg surrealista, on es parla d'hamburgueses i coses intranscendents, quan tots saben que allà s'hi estan jugant la vida. Els hi lliuren la maleta amb "la maldita cosa". Darrere l'office, Vincent Vega (Travolta), sense deixar la cigarreta, obre el maletí, i no diu res. Vincent aspira fort la cigarreta. Jules li diu «Estamos contentos?». Vincent segueix sense dir res, però es mira el contingut de la maleta que acaba d'obrir. «Vincent, estamos contentos?» torna a preguntar Jules. I finalment Vincent respon «sí, estamos contentos».
Doncs això. Que aquests dies tots ens preguntem «estamos contentos?» Però ningú té la resposta. Només esperem, i que sigui el més ràpid possible que algú ens digui «Sí, estamos contentos». Perquè no volem ni imaginar-nos el que pot passar si la resposta és un «no».
Pues eso, que como no hay mucho de lo que hablar hasta que no hablen quienes tienen que hacerlo, aquí estamos pasando el tiempo.
Entre la racial Remedios Amaya y su quejío «ay quien maneja mi barca, que a la deriva me lleva»,
L'esperança dels Manel, amb el seu «I de vegades ens en sortim»
I, al fons, també sense poder-me-la treure de la ment, la millor escena de la història del cinema, Pulp Fiction, amb un incommensurable Samuel L. Jackson i el seu camí de l'home recte, envoltat per tot arreu de la injustícia dels egoïstes i la tirania dels homes dolents.
Potser el genial Tarantino, quan va fer del passatge bíblic original («Y haré en ellos grandes venganzas con reprensiones de ira; y sabrán que yo soy Yavéh, cuando haga mi venganza en ellos») aquesta hipèrbole que retrata tantes coses en tan poques paraules... estava pensant en nosaltres i profetitzant el que ara ens està passant?
«El hombre recto y su camino» Tengui!
«la injusticia de los egoistas» Tengui!
«la tiranía de los hombres malos» Tengui!
«el que saque a los débiles del valle de la oscuridad» Tengui!
«los que pretenden envenenar y destruir a mis hermanos» Tengui!
L'escena comença en el mateix escenari, amb una altra seqüència. Samuel L. Jackson i Travolta, els matons del capo Marcellus Wallace's han pillat al seu apartament als que volien "joderlo". S'inicia un diàleg surrealista, on es parla d'hamburgueses i coses intranscendents, quan tots saben que allà s'hi estan jugant la vida. Els hi lliuren la maleta amb "la maldita cosa". Darrere l'office, Vincent Vega (Travolta), sense deixar la cigarreta, obre el maletí, i no diu res. Vincent aspira fort la cigarreta. Jules li diu «Estamos contentos?». Vincent segueix sense dir res, però es mira el contingut de la maleta que acaba d'obrir. «Vincent, estamos contentos?» torna a preguntar Jules. I finalment Vincent respon «sí, estamos contentos».
Doncs això. Que aquests dies tots ens preguntem «estamos contentos?» Però ningú té la resposta. Només esperem, i que sigui el més ràpid possible que algú ens digui «Sí, estamos contentos». Perquè no volem ni imaginar-nos el que pot passar si la resposta és un «no».
I encara més, tots aquests dies, sentint alguns dels arguments que es fan anar et venen ganes de reproduir els moments previs al discurs bíblic de Jules, quan aquest està "interrogant" a un dels espavilats, que, fent servir terminologia d'una editorial d'en Partal de fa uns dies, de tant que li tremolen les cames només pot balbucejar uns "qué?". Fart, Jules l'apunta amb la pistola i "el repta": «Di qué una vez más, maldito cabrón, dí qué una vez más, te reto, te reto dos veces, dí qué una vez más». Substituïu el «qué» per qualsevol dels mantres que alguns, a banda i banda, repeteixen sense parar i ja teniu la nostra pel·lícula muntada.
Amb la millor escena de la història del cinema mundial, que ara sembla escrita per a nosaltres, i bona música. Pasando el tiempo. Ja us ho deia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada