Conte? Profecia? O alguna cosa més i de més actualitat?

Aquest matí hem acomiadat la Divisió Aerotransportada Germans Badia, que rellevarà la Brigada Roger de Flor en la missió de pau a l'Orient Mitjà.

Des que Catalunya es constituí en estat independent, ara fa ja 8 anys, un dels principals consensos de país fou bastir un exèrcit petit, però ben format i eficient, per a garantir la nostra defensa nacional, d'acord amb els nostres aliats, i per participar amb ells, assumint la nostra quota d'acord a territori i població, en la defensa col·lectiva i en les missions internacionals auspiciades per l'ONU.

Vuit anys han estat prou per guanyar-nos el respecte dels nostres aliats. Que als tres anys de la nostra independència estiguéssim en condicions d'intervenir, al costat de les molt experimentades tropes daneses, a Síria, rellevant tropes franceses i italianes, ens va fer guanyar un gran respecte entre els nostre aliats.

El nou exèrcit de l'Estat Català està format, recuperant valors de la nostra més prestigiosa història militar, per tropes que es mouen molt bé en qualsevol terreny. El Regiment Roger de Flor, una de les nostres forces d'elit, desplaça 1.800 homes i fins a 150 vehicles lleugers, un terç dels quals amfibis i la resta blindats i armats amb canons antitancs i petites llançadores de coets antiaeris.

La Divisió aerotransportada Germans Badia és la joia militar de la corona -bé, de la República- del nou Estat Català. Està formada per un total de 4.500 homes i dones. Disposa d'una flota d'helicòpters que combinen capacitat de transport d'homes, equipament i vehicles, i d'atac i defensa aire-aire i aire-terra. Dos convenis bilaterals amb els govern dels EUA i de UK en el marc de la negociació de la nostra continuïtat dins la NATO a l'accedir a la independència, van permetre comptar amb comandaments experimentats de les principals forces d'elit nordamericanes i britàniques per a la seva creació i formació.

La Divisió Germans Badia va ser la primera en intervenir en un conflicte internacional. Va ser tres anys després de la nostra independència, en l'enquistat conflicte sirià. Dos batallons de la Divisió s'hi van estar 8 mesos, durant els que van patir un total de 34 baixes: 12 en un atemptat terrorista suïcida salvatge, mentre socorrien una falsa petició d'ajuda en un petit poble al costat de la base, i 22 en combats contra els terroristes de l'Estat Islàmic.

La repatriació dels 12 soldats de la Divisió morts en l'atemptat va commocionar el país. Era la primera vegada que uns fills del nou Estat Català morien defensant la llibertat i la pau al món. Un avió Hèrcules de l'exèrcit danès els va repatriar fins la base aèria d'Alguaire. A terra, el President de la República, tot el Govern, la Presidenta del Parlament i una guàrdia d'honor de totes les unitats de l'exèrcit català i dels cossos policials del país, els esperaven, al costat dels familiars. També hi havia representants dels nostres millors aliats i veïns: el Regne d'Espanya i les Repúbliques de França, Portugal i Itàlia, així com una àmplia representació de la NATO. Quan l'hèrcules de la força aèria danesa va aterrar a la base d'Alguaire tot era un silenci intens, impenetrable. Lentament s'obrí la rampa i deixà a la vista els 12 fèretres, coberts amb l'estelada, alineats en tres files de 4.

L'estelada havia esdevingut la bandera de combat del nou exèrcit català, també en record i homenatge als 12.000 voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial: l'estelada més antiga que es conserva va pertànyer a un d'aquests voluntaris, que fou embolcallat amb ella en morir al camp de batalla.

Escortats per la guàrdia d'honor els 12 ferètres van ser baixats fins l'asfalt de la pista. El país sencer tenia el cor trencat mentre seguia per la TV la retransmissió del moment. Al costat de l'estelada que cobria cada fèretre, s'hi havia posat, d'acord amb les famílies, també una bandera que recordés la diversitat d'orígens dels caiguts. Hi havia 7 senyeres, 2 banderes andaluses, 1 bandera espanyola, 1 argentina, i 1 romanesa. El nou exèrcit del nou estat català havia esdevingut, des del seu inici, un gran motor de cohesió social, després de la duresa i les tensions del procés independentista.

Aquella societat del nou estat català que rebia els fèretres dels seus primers herois caiguts en defensa de la civilització era molt diferent llavors d'aquella societat de pensament feble que havia fet fracassar el primer intent digne de ser així considerat de ser independents, a finals del 2015. Després de múltiples piruetes el país havia entès que no es donaven les condicions per ser independents i que haver estirat, per pura desesperació i por a la veritat, més el braç que la màniga pactant coses tan estrambòtiques com incomprensibles per a la majoria social amb l'extrema esquerra antisistema de la CUP havia ficat en un autèntic embolic i carreró sense sortida el país i el procés. Després d'uns primers moments de confusió i desànim, el gruix del moviment independentista va reaccionar contra el pensament feble i acabà imposant una lectura en clau patriòtica de la situació. I això va permetre, molt poc després, generar les condicions per fer possible la independència. I s'assolí la independència.

De tot això ja en fa 8 anys. Avui un batalló de la Divisió Aerotransportada Germans Badia torna cap a Síria. La seva missió ara sí que és estríctament d'assegurament de la pau. Té ben poc a veure amb el primer cop que hi van anar. La insurgència islamofeixista ha estat eliminada, tota la zona s'està recuperant de la destrucció de la guerra, han tornat els refugiats i s'ha tallat de soca-arrel tota la seva capacitat d'operar, via atemptats terroristes, a l'Europa Occidental.

La base aèria d'Alguaire és plena de familiars i amics acomiadant les tropes. En l'ambient, una barreja de tristesa per la marxa dels estimats, però, alhora, d'orgull per tots ells. La Divisió Germans Badia va esdevenir llegendària internacionalment quan, després de l'atemptat que els hi causà 12 morts, feu una intervenció fulminant contra una base de l'ISIS, des d'on havien sortit els responsables de l'atemptat, i no en va quedar res: 157 fanàtics terroristes morts, tot el seu arsenal i parc mòbil de vehicles i d'artilleria destruït i cap baixa pròpia. Oficialment fou una operació no autoritzada. Extraoficialment comptà amb el suport dels nostres aliats. L'operació es batejà com «Venjança Catalana». I durant molt de temps una VC esdevingué un símbol anònim d'orgull nacional, i t'ho trobaves en pintades per les carreteres, a les parets de les cases a totes les ciutats i pobles, en enganxines, samarretes, tatuatges... Fins i tot els jugadors del Barça, en els partits de la Champions, lluïen un brodat amb la VC a la seva samarreta.

Avui totes les tropes que van pujant lentament als transports que els han de dur a Síria també porten cosida una VC als seus uniformes.

D'aquell pensament feble que tant de mal havia fet al país ja no en queda pràcticament res. Havíem deixat de fer l'idiota, i érem independents. Amb la independència, l'últim refugi del pensament feble fou un desesperat intent que feren d'intentar criminalitzar la intervenció militar catalana, amb els nostres aliats, a Síria, i de qüestionar totes les detencions i investigacions de terroristes gihadistes que es practicaven a casa nostra. Van dir que allò era «islamofòbia i racisme», i exigien respectar la presumpció d'innocència de «les gihadistes» (havien seguit amb l'ús indiscriminat del femení).

La cosa probablement no hauria passat de trista anècdota o epitafi del pensament feble i antisistema català si no fos perquè es va convertir en un autèntic problema d'ordre públic quan els prop de 8.000 refugiats sirians que des de l'inici del conflicte s'havien acollit a Catalunya van reaccionar amb ràbia i violència davant aquesta campanya. Es van manifestar indignats pel que consideraven banalització dels crims comesos pel gihadisme al seu país i de l'amenaça que representava també per a Catalunya i la resta d'Europa, en forma d'uns atemptats que durant dos anys no havien deixat de sacsejar les societats europees. No ho podien entendre. Ells havien vist el mal de cara, n'havien hagut de fugir deixant-ho tot al darrere i ara es trobaven que alguns (perdó, algunes) els defensaven acusant qui els atacava d'islamofòbics i racistes.

El desconcert dels nostres revolucionaris salvadors del món (perdó, revolucionàries salvadores del món) fou absolut, fins al col·lapse. Alguns (perdó, algunes), van emigrar a Veneçuela, i mai més n'hem sabut res. La majoria es van dissoldre com un terròs de sucre i algunes fins i tot tornen a fer servir el gènere masculí per intentar passar més desapercebudes.

Honor i Glòria!