No sé ara, però fa molts anys quan jo em vaig treure el carnet de conduir de cotxe, i com a mínim a Barcelona, vaig fer les pràctiques corresponents de maniobres i després les de circulació urbana, per la ciutat. Tot molt ordenat. Tot semàfors. Com a molt quan et ficaven pel Poble Sec una mica d'atenció a les cruïlles sense semàfor i les corresponents preferències. I vinga, examen.
I aproves, però llavors arriba el dia que has d'agafar el cotxe propi -vaja, el de la família- per anar al poble. Fins l'últim semàfor de la Diagonal tot bé. Però llavors et fots en una autopista. Tres carrils. Cotxes i camions per tot arreu. Velocitat. I pitjor encara. Finalment deixes l'autopista i et fots en la carretera general. Un d'anada i un de tornada. I més camions. I has d'avançar el primer camió. I et cagues a sobre. Gairebé literalment.
Mai agrairé haver portat mon pare, al cel sia, al meu costat, les primeres vegades que vaig enfrontar-me a una circulació de carretera que no havia fet mai conduint per treure'm el carnet. La inexperiència i el pànic escènic davant tot el que passava al meu voltant em bloquejava, i només la seva serenitat de copilot em va ensenyar més de tot el que havia après a l'autoescola. M'anava explicant tot el que passava, m'anticipava les decisions que hauria de prendre, em traslladava tranquil·litat, m'explicava tot el que estava succeint i com havia de respondre.
Quan ja em va veure mínimament segur al volant circulant per l'autopista em va explicar una cosa que era més que un consell, i que vaig interioritzar, i que amb el temps he vist que em servia per a totes les coses de la vida. Em va explicar que circulant no podia estar pendent només del cotxe que tenia just al davant. Em deia que havia d'acostumar-me a controlar tot el que passava a la carretera fins on m'arribaven els ulls. Fixa't en què està passant molt pel davant del cotxe que et precedeix. Només quan t'acostumis a llegir tot el que passa en tot el perímetre de la teva visió en la carretera et sentiràs segur conduint i prendràs les decisions correctes en el moment correcte. Sabràs quan has de començar a reduir velocitat, sabràs quan és millor que canviïs de carril abans d'haver de frenar, sabràs quan pots avançar sense perill, etc.
Amb el temps, quan vaig començar a circular en moto per la ciutat vaig veure que aquesta conducció estratègica també era no només possible, sinó del tot intel·ligent, àdhuc necessària. La vulnerabilitat de la moto t'obliga més que mai a estar pendent de la conducció dels altres, a anticipar les seves maniobres, però no només les previsibles, sinó també les imprevisibles. Així, fixant-m'hi, he arribat a identificar ràpidament el tipus de conducció dels vehicles que tinc al voltant. El que és previsible i correcte que facin ja quasi ho tinc tan interioritzat que ni m'hi fixo, està al disc dur, mentre que en canvi dedico la meva atenció a identificar les conductes que poden derivar en maniobres imprevisibles. El típic tio que va pel segon carril, no posa cap intermitent, però en una fracció de segon veus que la manera com acaba de reduir la marxa vol dir que girarà menjant-se el carril que té entre el gir i la seva circulació i sense senyalitzar res. I efectivament, el filldeputa ho fa. I si no t'ho haguessis temut que faria la maniobra prohibida (girar des d'un carril que no pot) tu, que vas pel carril del gir, te l'hauries menjat, i a terra.
Però també és important la conducció estratègica no només per major seguretat, sinó per reduir consums, per no cremar benzina inútilment. Hi ha gent que aturada a un semàfor, només té com a referència el canvi de color d'aquell semàfor. I quan es posa verd surten com si els hi anés la vida... i han de frenar de cop al semàfor següent que s'acaba de posar vermell. En les vies que ho permeten, la conducció estratègica urbana implica no estar pendent únicament del semàfor on estem aturats, sinó dels que tenim pel davant. Saber si podràs sortir i agafar el següent verd o també te'l trobaràs vermell.
Moltes d'aquestes qüestions pròpies de la conducció tenen un gran reflexe en la política. A l'igual que en la conducció estratègica, que integra en la seva conducció tot el que està passant per la carretera fins allà on la vista permet arribar, la bona estratègia política no està pendent únicament del que passa en el dia a dia, sinó que integra tots els elements i circumstàncies del país per garantir un projecte o un procés segur, sòlid, sense ensurts, controlat i sense cremar energies inútilment.
Dissortadament hi ha molta política que només està pendent del que tenim als morros, del vermell o verd del primer semàfor, i no de la seqüència de tota la via i camí que haurem de recórrer. La bona conducció, com la bona política, anticipa el que ens trobarem al davant, i adequa les decisions, la conducció, les mesures que es prenen a tota la ruta, a tot el camí a recórrer, i no només al tram en el que estem.
En política, com en conducció, és tan o més important la consciència del lloc en el que estem com la capacitat de prendre decisions anticipant el que ens trobarem. És tan inútil sortir a gas total perquè has estat incapaç d'anticipar que hauràs de frenar en el següent semàfor, com de sortir lent perquè ets incapaç d'anticipar que si no li dones una mica de gas se t'acabarà posant vermell.
Aquests dies del post 27S veig la CUP com aquell conductor novell que era jo amb el carnet de conduir acabat de treure i que, tot de sobte, es veu conduint per primera vegada per una carretera, i ja no diguem per una autopista. Tot just el 2012, i després d'una duríssima pugna interna, van decidir per primera vegada presentar-se a les eleccions al Parlament. I tres anys després, el 2015, es troben que el que ells facin és decisiu per a la continuïtat del procés, que les seves decisions tindran una enorme transcendència per al futur del país.
Si les sigles de la CUP parlessin dirien alguna cosa així com «i a mi què m'expliqueu, ara?». Demanar a algú que no ha pres mai cap decisió, que ha defugit sempre haver de gestionar res i que tot el que ha dit i proposat ho ha fet sempre des de la frivolitat de qui sap que res del que digui o faci tindrà la més mínima transcendència, que ara es responsabilitzi del futur d'un país... entenc que és una situació extrema per a ells. Una situació en la que no volien haver estat mai i per a la que no estan preparats.
La CUP ha tingut la mala sort que una persona d'una capacitat extraordinària, com en David Fernández, els hi va posar cara davant tota la societat -per a la que eren uns grans desconeguts-, i ho va fer molt bé. Ho va fer tan bé que ni tan sols semblava de la CUP. Però el David no era la CUP. Hi va posar cara, hi va posar prestigi, i va captar simpaties i suports. Però el David no era la CUP. I ara la CUP que ha de prendre les decisions sí que és l'autèntica CUP, i no només ofereix la seva cara més sectària (que és l'autèntica), sinó que tampoc pot evitar visualitzar el pànic que té d'haver de prendre, per primera vegada, una decisió.
La CUP fins ara havia estat un gran invent per parlar en femení, la CUP serveix per a la retòrica més buida vestida amb lírica de soflama revolucionària, la CUP serveix per dir que destruiran l'heteropatriarcat, la CUP serveix per jugar a l'antisistema dient que sortirem de la UE, de l'euro i que liquidaran el capitalisme. Ells solets, sense ningú. I que a sobre ho faran mentre ens fan independents.
Has fet una campanya sencera clamant «governem-nos», però a les primeres de canvi et cagues a sobre i ni tan sols vols formar part de la Mesa del Parlament. Has fet discursos abrandats cridant a un abstracte «desobeïm», i a l'hora de la veritat deixes sols els altres desobeint i tu t'amagues en la teva retòrica revolucionària, que cada cop és més buida i més falsa. Fins que et veus obligat a posar-te de perfil quan el govern espanyol i el TC fa una llista de 21 persones amenaçades de desobediència... i no n'hi ha cap de la CUP, simplement perquè han estat prou «hàbils» per escaquejar-se de ser-hi.
«Governem-nos», però si de cas que vagin fent uns altres, no sigui que hàgim de prendre decisions. «Desobeïm!» però per si de cas comenceu vosaltres a desobeir i ja ho trobarem.
I quan el moment de la veritat s'apropa és quan les conduccions menys estratègiques més es posen de manifest, com les polítiques que al darrere seu no tenen cap estratègia, sinó la simple buidor retòrica de la xerrameca.
En aquests moments és quan veus aquests que a la que un semàfor es posa verd clamen al cel com si fos l'últim semàfor i exigeixen gas a fons, i si no el dones perquè els avises que alerta, que en la següent cruïlla caldrà frenar o que tenim un revolt tancat que no el podem agafar a tota velocitat, et miren amb suficiència i superioritat moral i et diuen, molt autosatisfets «ahà! Ja ho sabia que tindries por».
I si no fos perquè al darrere de tot el que fem portem un país sencer, milions de persones, amb les seves il·lusions i amb les seves inquietuds, et vindrien ganes de dir, vinga, valent, fot-li gas... per veure com s'estrella i salta pels aires als pocs metres.
Però alguns hem nascut amb el signe de la responsabilitat i amb la consciència que sense conducció estratègica mai no arribarem enlloc. Alguns sabem que el trajecte que hem de fer fins a la independència és prou complicat com per afegir-hi una conducció temerària, brusca, amb frenades i accelerades que maregin al personal, que consumeixin estúpidament energies i, el que és pitjor, que facin perdre tota confiança en els qui condueixen el procés i la capacitat de dur-nos-hi sense prendre mal.
Portar un país de 7 milions de persones a les esquenes no és anar al teu aire amb una bici, sense atendre a cap norma de circulació, saltant-se semàfors, anant contradirecció, per la vorera, etc. Quan condueixes un país de 7 milions de persones totes les decisions que prens saps l'enorme transcendència que tenen, saps que no només ets tu, saps que, de fet, el menys important ets tu, i que tot ho fas per aquests 7 milions de persones. Llavors és quan si no s'està acostumat a prendre cap decisió cada moviment de volant o canvi de marxes fa pànic, et paralitza. Llavors és quan mires pel retrovisor, veus aquests 7 milions de persones i prefereixes calar el vehicle que prendre cap decisió. I penses que la xerrameca de sempre et permetrà explicar-ho. Però no.
I aproves, però llavors arriba el dia que has d'agafar el cotxe propi -vaja, el de la família- per anar al poble. Fins l'últim semàfor de la Diagonal tot bé. Però llavors et fots en una autopista. Tres carrils. Cotxes i camions per tot arreu. Velocitat. I pitjor encara. Finalment deixes l'autopista i et fots en la carretera general. Un d'anada i un de tornada. I més camions. I has d'avançar el primer camió. I et cagues a sobre. Gairebé literalment.
Mai agrairé haver portat mon pare, al cel sia, al meu costat, les primeres vegades que vaig enfrontar-me a una circulació de carretera que no havia fet mai conduint per treure'm el carnet. La inexperiència i el pànic escènic davant tot el que passava al meu voltant em bloquejava, i només la seva serenitat de copilot em va ensenyar més de tot el que havia après a l'autoescola. M'anava explicant tot el que passava, m'anticipava les decisions que hauria de prendre, em traslladava tranquil·litat, m'explicava tot el que estava succeint i com havia de respondre.
Quan ja em va veure mínimament segur al volant circulant per l'autopista em va explicar una cosa que era més que un consell, i que vaig interioritzar, i que amb el temps he vist que em servia per a totes les coses de la vida. Em va explicar que circulant no podia estar pendent només del cotxe que tenia just al davant. Em deia que havia d'acostumar-me a controlar tot el que passava a la carretera fins on m'arribaven els ulls. Fixa't en què està passant molt pel davant del cotxe que et precedeix. Només quan t'acostumis a llegir tot el que passa en tot el perímetre de la teva visió en la carretera et sentiràs segur conduint i prendràs les decisions correctes en el moment correcte. Sabràs quan has de començar a reduir velocitat, sabràs quan és millor que canviïs de carril abans d'haver de frenar, sabràs quan pots avançar sense perill, etc.
Amb el temps, quan vaig començar a circular en moto per la ciutat vaig veure que aquesta conducció estratègica també era no només possible, sinó del tot intel·ligent, àdhuc necessària. La vulnerabilitat de la moto t'obliga més que mai a estar pendent de la conducció dels altres, a anticipar les seves maniobres, però no només les previsibles, sinó també les imprevisibles. Així, fixant-m'hi, he arribat a identificar ràpidament el tipus de conducció dels vehicles que tinc al voltant. El que és previsible i correcte que facin ja quasi ho tinc tan interioritzat que ni m'hi fixo, està al disc dur, mentre que en canvi dedico la meva atenció a identificar les conductes que poden derivar en maniobres imprevisibles. El típic tio que va pel segon carril, no posa cap intermitent, però en una fracció de segon veus que la manera com acaba de reduir la marxa vol dir que girarà menjant-se el carril que té entre el gir i la seva circulació i sense senyalitzar res. I efectivament, el filldeputa ho fa. I si no t'ho haguessis temut que faria la maniobra prohibida (girar des d'un carril que no pot) tu, que vas pel carril del gir, te l'hauries menjat, i a terra.
Però també és important la conducció estratègica no només per major seguretat, sinó per reduir consums, per no cremar benzina inútilment. Hi ha gent que aturada a un semàfor, només té com a referència el canvi de color d'aquell semàfor. I quan es posa verd surten com si els hi anés la vida... i han de frenar de cop al semàfor següent que s'acaba de posar vermell. En les vies que ho permeten, la conducció estratègica urbana implica no estar pendent únicament del semàfor on estem aturats, sinó dels que tenim pel davant. Saber si podràs sortir i agafar el següent verd o també te'l trobaràs vermell.
Moltes d'aquestes qüestions pròpies de la conducció tenen un gran reflexe en la política. A l'igual que en la conducció estratègica, que integra en la seva conducció tot el que està passant per la carretera fins allà on la vista permet arribar, la bona estratègia política no està pendent únicament del que passa en el dia a dia, sinó que integra tots els elements i circumstàncies del país per garantir un projecte o un procés segur, sòlid, sense ensurts, controlat i sense cremar energies inútilment.
Dissortadament hi ha molta política que només està pendent del que tenim als morros, del vermell o verd del primer semàfor, i no de la seqüència de tota la via i camí que haurem de recórrer. La bona conducció, com la bona política, anticipa el que ens trobarem al davant, i adequa les decisions, la conducció, les mesures que es prenen a tota la ruta, a tot el camí a recórrer, i no només al tram en el que estem.
En política, com en conducció, és tan o més important la consciència del lloc en el que estem com la capacitat de prendre decisions anticipant el que ens trobarem. És tan inútil sortir a gas total perquè has estat incapaç d'anticipar que hauràs de frenar en el següent semàfor, com de sortir lent perquè ets incapaç d'anticipar que si no li dones una mica de gas se t'acabarà posant vermell.
Aquests dies del post 27S veig la CUP com aquell conductor novell que era jo amb el carnet de conduir acabat de treure i que, tot de sobte, es veu conduint per primera vegada per una carretera, i ja no diguem per una autopista. Tot just el 2012, i després d'una duríssima pugna interna, van decidir per primera vegada presentar-se a les eleccions al Parlament. I tres anys després, el 2015, es troben que el que ells facin és decisiu per a la continuïtat del procés, que les seves decisions tindran una enorme transcendència per al futur del país.
Si les sigles de la CUP parlessin dirien alguna cosa així com «i a mi què m'expliqueu, ara?». Demanar a algú que no ha pres mai cap decisió, que ha defugit sempre haver de gestionar res i que tot el que ha dit i proposat ho ha fet sempre des de la frivolitat de qui sap que res del que digui o faci tindrà la més mínima transcendència, que ara es responsabilitzi del futur d'un país... entenc que és una situació extrema per a ells. Una situació en la que no volien haver estat mai i per a la que no estan preparats.
La CUP ha tingut la mala sort que una persona d'una capacitat extraordinària, com en David Fernández, els hi va posar cara davant tota la societat -per a la que eren uns grans desconeguts-, i ho va fer molt bé. Ho va fer tan bé que ni tan sols semblava de la CUP. Però el David no era la CUP. Hi va posar cara, hi va posar prestigi, i va captar simpaties i suports. Però el David no era la CUP. I ara la CUP que ha de prendre les decisions sí que és l'autèntica CUP, i no només ofereix la seva cara més sectària (que és l'autèntica), sinó que tampoc pot evitar visualitzar el pànic que té d'haver de prendre, per primera vegada, una decisió.
La CUP fins ara havia estat un gran invent per parlar en femení, la CUP serveix per a la retòrica més buida vestida amb lírica de soflama revolucionària, la CUP serveix per dir que destruiran l'heteropatriarcat, la CUP serveix per jugar a l'antisistema dient que sortirem de la UE, de l'euro i que liquidaran el capitalisme. Ells solets, sense ningú. I que a sobre ho faran mentre ens fan independents.
Has fet una campanya sencera clamant «governem-nos», però a les primeres de canvi et cagues a sobre i ni tan sols vols formar part de la Mesa del Parlament. Has fet discursos abrandats cridant a un abstracte «desobeïm», i a l'hora de la veritat deixes sols els altres desobeint i tu t'amagues en la teva retòrica revolucionària, que cada cop és més buida i més falsa. Fins que et veus obligat a posar-te de perfil quan el govern espanyol i el TC fa una llista de 21 persones amenaçades de desobediència... i no n'hi ha cap de la CUP, simplement perquè han estat prou «hàbils» per escaquejar-se de ser-hi.
«Governem-nos», però si de cas que vagin fent uns altres, no sigui que hàgim de prendre decisions. «Desobeïm!» però per si de cas comenceu vosaltres a desobeir i ja ho trobarem.
I quan el moment de la veritat s'apropa és quan les conduccions menys estratègiques més es posen de manifest, com les polítiques que al darrere seu no tenen cap estratègia, sinó la simple buidor retòrica de la xerrameca.
En aquests moments és quan veus aquests que a la que un semàfor es posa verd clamen al cel com si fos l'últim semàfor i exigeixen gas a fons, i si no el dones perquè els avises que alerta, que en la següent cruïlla caldrà frenar o que tenim un revolt tancat que no el podem agafar a tota velocitat, et miren amb suficiència i superioritat moral i et diuen, molt autosatisfets «ahà! Ja ho sabia que tindries por».
I si no fos perquè al darrere de tot el que fem portem un país sencer, milions de persones, amb les seves il·lusions i amb les seves inquietuds, et vindrien ganes de dir, vinga, valent, fot-li gas... per veure com s'estrella i salta pels aires als pocs metres.
Però alguns hem nascut amb el signe de la responsabilitat i amb la consciència que sense conducció estratègica mai no arribarem enlloc. Alguns sabem que el trajecte que hem de fer fins a la independència és prou complicat com per afegir-hi una conducció temerària, brusca, amb frenades i accelerades que maregin al personal, que consumeixin estúpidament energies i, el que és pitjor, que facin perdre tota confiança en els qui condueixen el procés i la capacitat de dur-nos-hi sense prendre mal.
Portar un país de 7 milions de persones a les esquenes no és anar al teu aire amb una bici, sense atendre a cap norma de circulació, saltant-se semàfors, anant contradirecció, per la vorera, etc. Quan condueixes un país de 7 milions de persones totes les decisions que prens saps l'enorme transcendència que tenen, saps que no només ets tu, saps que, de fet, el menys important ets tu, i que tot ho fas per aquests 7 milions de persones. Llavors és quan si no s'està acostumat a prendre cap decisió cada moviment de volant o canvi de marxes fa pànic, et paralitza. Llavors és quan mires pel retrovisor, veus aquests 7 milions de persones i prefereixes calar el vehicle que prendre cap decisió. I penses que la xerrameca de sempre et permetrà explicar-ho. Però no.
Bo n article, completament d'acord amb el símil.
ResponEliminaSenzillament chapeu !
ResponEliminaRamon Tàpias
Excel·lent. Em trec el barret.
ResponEliminaEstimat Francesc, no se si David Fernández ha fet mal a la CUP, el que si tinc molt clar es que ha fet molt de mal, en general, a l'independentisme, sense voler-ho, es clar, peró ho ha fet. Es la cara amable de la CUP, potser l'única, en Baños s'hi esforça peró no es el mateix. La gent va pensar que la CUP estava farcida de Davids Fernández, i no , només hi havia un, la gent el va votar pensant en lo simpàtics que eran i que ens portarien de cul cap a la independència, peró en realitat només n'era un de simpàtic i aixó ha fet que una part força important de vots que haurien d'haver anat a reforçar la pota central del independentisme es perdessin votant la CUP.
ResponEliminaBonissim, no es pot explicar millor.
ResponElimina