Pongamos que hablo de Madrid, des de la ressaca del 27S

No hem tancat l'episodi del 27S ni de l'inqualificable post 27S, que ja estem a les portes d'unes noves eleccions, en aquest cas al Congrés i al Senats espanyols.

El 27S havien de ser unes eleccions plebiscitàries, i alguns ens vam esforçar al màxim perquè ho fossin. La candidatura de Junts pel Sí va ser clau perquè tinguessin aquest caràcter. I així va ser reconegut per mig món. Vaja, a pràcticament tot el món excepte al particular micromón de Madrid i sus alrededores.

El problema que hem tingut no és la «reacció» de l'estat espanyol, totalment previsible, sinó que nosaltres mateixos, en el front del Sí, som els que estem llençant aigüera avall aquest caràcter plebiscitari que havíem aconseguit tinguessin.

Bé, faig servir la primera del plural, però és un recurs retòric. El cert és que qui s'ho està carregant, i no és cap sorpresa, és la CUP. No és cap sorpresa perquè p.ex. jo mateix abans del 27S ja ho vaig advertir tantes vegades com vaig poder, que per fer la independència només es podia comptar amb Junts pel Sí. La CUP podia servir, i molt, per configurar una majoria democràtica per la independència, sens dubte, però no per a fer la independència. I així estem.

La CUP no està preparada per participar del procés de «fer la independència», però pel resultat del 27S ara els hi exigim. El problema no és la CUP, a qui com a molt podem retreure que amb molta habilitat amaguessin la seva cara més sectària, el seu natural, i es postulessin com una opció oberta, alegre i de bon rotllo. Tensionada per la situació creada pels resultats del 27S, emergeix l'autèntica CUP. I molta gent s'exclama. Jo no. Estan fent el que qualsevol que conegui una mica aquest món sap que farien, és a dir, no participar en el complicadíssim procés de «fer la independència».

I així estem. Amb una majoria insuficient per fer la independència, i d'alguna manera depenent d'una formació política immadura, que li tremolen les cames només de pensar han de «fer» alguna cosa, mullar-se, que eren molt importants per sumar una majoria indy però eren del tot nocius per aguantar el sacrific d'una lògica tan dura com és la de «fer la independència».

En tot cas, els que han de dedicar uns minuts a pensar-hi són els que no els van dedicar en el moment de decidir el seu vot, i sense haver participat ni conèixer res del món de les CUP, els van votar perquè quedava guai, diferent, més alternatiu i tal. L'endèmica i letal frivolitat del pensament feble català.

La meva visió en relació a la situació creada és que les negociacions que han dut Junts pel Sí i CUP fa moltes setmanes que s'haurien d'haver acabat. Hi ha un punt en que no hi ha res més a negociar. I tot el que segueix aquest punt només fa que alimentar la confusió, falses esperances i atrapar-nos a tot en l'especialitat de la CUP, la xerrameca.

Junts pel Sí fa temps que hauria d'haver dit, després de les primeres setmanes de converses, «aquesta és la nostra proposta». Si hi estem d'acord, seguim amb el procés com l'hem conegut fins ara. I si no hi esteu, doncs no hi ha res més a parlar, ho expliquem a la gent, es fracassa al Parlament, no ens enredem amb declaracions que queden patètiques si no tenen al darrere un govern que les pugui impulsar i fer creïbles als ulls de la comunitat internacional i de tot el país, i fem cap a unes noves eleccions en les que el procés seria novament sotmès a una nova prova de foc, en unes condicions segurament molt diferents del 27S i en les que amb tota probabilitat el que passés seria l'inici d'un procés diferent al que fins aleshores hem viscut.

Ara estem atrapats en un blucle de confusió, desil·lusió i incertesa que, com una sala de miralls, distorsiona la realitat. I, a sobre, aquesta insuportable remor de la xerrameca que no cessa. I en aquest ara, és a dir, en el pitjor moment per al procés, arriben les eleccions espanyoles.

Seré molt clar. En aquestes eleccions tenim molt poc a guanyar i moltíssim a perdre.

D'entrada hi havia un debat superat pels esdeveniments: si calia que les forces independentistes s'hi presentessin o no. Jo inicialment era partidari de promoure l'abstenció. Però vaig entendre els motius que hi havia per no cedir tot el protagonisme d'aquesta cita a les forces unionistes. N'hauríem sortit perdent, segur. Calia anar-hi. I s'hi va.

La cosa clau que marcarà aquestes eleccions és que la manera com hi anirem ens aboca al desastre. Enlloc de donar continuïtat a l'experiència unitària, que havia proporcionat bons rendiments i que assegurava que l'independentisme guanyés les eleccions... el que hem fet és agafar un revòlver, omplir el timbal de sis forats amb cinc bales i jugar a la ruleta russa en aquestes condicions.

És a dir, tenim una única possibilitat de sortir-ne vius. I tenim moltes possibilitats que, per combinacions diferents, el resultat del 20D impliqui que ens fem saltar pels aires el cervell, que ens immolem. Llavors només ens quedarà que aplaudir als brillants estrategues que havent pogut configurar una candidatura guanyadora, han optat per fer més o menys el de sempre, amb una irresponsabilitat que a mi em deixa desconcertat, i presentar-se cadascú per la seva banda, al seu aire. Per més que s'intentés maquillar la cosa.

Les bales que ens poden fer saltar pels aires es concentren en la possibilitat, molt probable, que C's guanyi les eleccions. Això seria un cop dur per al procés. Atrapats en el bucle com estem, amb l'estupefacció i incomprensió del votant indy davant tot el que està passant en el post 27S, oferir un «más de lo de siempre» per al 20D, oblidar-se de l'experiència positiva del 27S i renunciar a millorar-la amb tot el que s'havia après pot ser electoralment fatal.

Un segon risc de com fem front a aquestes eleccions és que sigui aprofitat per reeditar la lluita per l'hegemonia en el camp independentista. Això, que la unitat havia permès superar, ara es pot tornar a reeditar amb tota la seva cruesa.

Un tercer risc és la segura lectura en clau de segona volta del 27S que intentarà fer l'unionionisme. Jo ho entenc, perquè és el que jo, d'ells, també faria. Aquest era el punt clau que a mi em motivava més en la postura de no participar en aquestes eleccions: evitar de totes totes que fossin llegides en clau de segona volta. Però, com dèiem abans, els arguments per anar-hi pesaven més.

Un mapa electoral que sorgís del 20D amb C's de primera força, amb PP, PSC-PSOE, Qwerty, etc és un mapa que hauria pogut tenir conseqüències devastadores per al procés. Per tant, calia anar-hi. El problema és que la manera com hi anirem no és la millor per evitar que el que es volia impedir que passés amb l'abstenció, no passi participant-hi. De debò que som el país dels trets al peu.

Però en fi. Un cop fetes les lamentacions, cal que ens hi posem. I cal que treballem tots perquè el resultat del 20D no sigui un cop de destral a la medular del procés. Perquè això no passi cal que Democràcia i Llibertat (la coalició de CDC i Demòcrates -hereus de l'autèntica Unió-) i ERC tinguin un molt bon resultat, que guanyin, que impedeixin el triomf de C's i que sumin prou diputats i vots com perquè, en un context tan advers, garantim que el procés segueix endavant.

La cosa és fotuda, perquè per primera vegada en temps no votarem empesos per la il·lusió, sinó des d'una certa confusió, amb l'única motivació que el resultat acabi amb les nostres il·lusions. És un vot més reactiu que constructiu, però serà, al cap i a la fi, un vot tan important com els que hem fet des del cicle electoral del 2012.

ERC ha fet una aposta valenta, posant de cap de llista una persona que em mereix molt respecte i a qui tinc molt afecte, com en Gabriel Rufian. I fent tàndem amb una persona a la que també respecto molt, tot i l'evident distància ideològica que ens separa, com és en Joan Tardà.

CDC ha estat atrevida i ha fet el que molts demanàvem havia de fer: promoure una candidatura que superés la tradicional candidatura de partit, que l'obrís a nous accents, noves cares, noves persones, que transmetessin aquesta capacitat de sumar transversalment des de la democràcia-cristiana fidel al llegat dels fundadors d'Unió el 1931 fins als perfils socialdemòcrates que hi ha a CDC. I ho han fet.

La candidatura Democràcia i Llibertat està encapçalada per una magnífic candidat, com és en Quico Homs, autèntic estratega del gir independentista de CDC, del que ha portat el partit majoritari del catalanisme de Catalunya de l'autonomisme a l'independentisme en menys de 10 anys. En Francesc Homs no només inspira la decisiva conferència del 2007 on CDC situa el Dret a Decidir com a eix central de la seva política, sinó que acompanya la transició fins a la candidatura explícitament independentista de Junts pel Sí d'aquest 2015. Menys de 10 anys en els que el gruix de l'electorat convergent ha anat virant d'acord a l'estratègia de la que en Quico Homs n'era un dels principals impulsors, d'acord a l'estratègia que finalment ha aconseguit configurar una majoria social independentista expressada també electoralment.

Vaig conèixer en Quico Homs a l'època de la Universitat, a la FNEC. Des de llavors hem mantingut una amistat que m'honora, malgrat no ser jo de CDC, malgrat haver participat d'altres propostes polítiques, i malgrat que estar en contacte amb algú amb les seves obligacions no sigui una cosa fàcil. Tinc una confiança plena amb en Quico, amb la seva capacitat i amb el seu patriotisme. PLENA. Poques persones hauran estat tan decisives perquè el procés independentista hagi arribat on ha arribat del que ho ha estat en Quico. I crec que és molt important per al procés que hagi fet aquest pas endavant i sigui el cap de llista a Madrid. Molt.

Acompanyaran a en Quico en Carles Campuzano, un jove veterà, que té un d'aquests perfils molt socials, des de sempre, de CDC.

I hi ha dues persones més que formaran part de la llista en els llocs capdvanters que són per a mi una gran satisfacció hi siguin: la Míriam Nogueras i en Miquel Puig.

La Míriam és regidora de CDC de Cardedeu. És jove, però el més important per a mi no és la seva joventut, sinó tot el que aporta de renovació, de formes noves, de capacitat i de coratge. El món convergent sovint peca d'encarcarat, potser sense adonar-se'n. La Míriam és aire fresc, és una altra cosa del que estem acostumats a veure en l'espai convergent. És activista 2.0, és compromesa i té una gran capacitat de comunicar i de debatre, com ha demostrat a BTV i La Sexta sempre que ha tingut ocasió.

En Miquel Puig és economista, i és una d'aquestes persones que el nostre país té la sort de tenir, per sòlida, per fiable, per competent. Persona de llarga trajectòria, aporta seguretat a tot el que fa i diu, a tot en el que s'hi compromet. I en aquests moments, per al procés, tenir el compromís de persones amb aquest caràcter, amb aquestes aptituds, és clau, és imprescindible. A més a més formarà part de la llista a proposta de Demòcrates, i això és una cosa que reafirma que la nova proposta democrata-cristiana de Catalunya és una cosa molt i molt diferent del que l'havia convertida el paràsit d'en Duran i Lleida. Demòcrates recull el testimoni venerable dels fundadors d'Unió el 1931 i camina amb pas ferm per ser un partit clau per a la independència i per a l'endemà de la independència.

Finalment, també cal assenyalar la transcendència del cap de llista de Democràcia i Llibertat al senat, en Miquel Àngel Escobar, una persona provinent del món del socialisme del Baix Llobregat, que fins ara era el Secretari de comunicació de la UGT i que també forma part de Súmate. És un perfil insòlit en el món convergent, però que demostra fins a quin punt la seva candidatura per al 20D és pensada i valenta.

No tinc cap dubte que el millor per al país i per al procés independentista és que la candidatura de Democràcia i Llibertat guanyi aquestes eleccions. De fet crec que és clau per al procés que això sigui així. És important perquè un bon resultat de Democràcia i Llibertat pot ajudar a relligar al procés els sectors més moderats que el 27S van donar suport a Junts pel Sí. És important una candidatura així que doni garanties suficients al gran gruix de la societat, que és la que ha protagonitzat aquesta transició cap a posicions independentistes. I perquè si tot això passa, si l'electorat independentista té majoritàriament un comportament racional i dona suport a Democràcia i Llibertat serà l'única manera d'evitar que la nit del 20D a Catalunya C's aparegui com la guanyadora de les eleccions. També, òbviament, desitjo que ERC tregui el seu millor resulat possible, i estigui en condicions de recuperar vot que el 27S ha anat tan frivolament cap a la CUP, que aquestes eleccions no es presenta.

Resumint. Que ho teníem tot a tocar, i nosaltres mateixos ho hem espatllat. Que està passant el que alguns vam dir que passaria, i ara estem demanant a qui no està preparat per fer la independència, que ajudi. Que estem ficats en un bucle de merda del que no sabem com en sortirem. I que com si no tinguéssim prous problemes, ara tenim al davant unes eleccions espanyoles on tenim molt poc a guanyar i molt a perdre. I que una de les poques possibilitats que tenim de guanyar és que Democràcia i Llibertat tingui un suport massiu del votant independentista.

Veurem.