Mentre esperem: del 27S i la glòria a l'amenaça de viure el nostre Vietnam

Esperar és la pitjor situació imaginable: esperar el què, esperar per què, esperar fins quan.

I ara estem en aquesta situació desesperant d'estar esperant. Esperant que uns il·luminats, després de més de tres mesos, decideixen què volen fer amb el seu país. És un escenari infernal. L'última força política del Parlament de Catalunya, la que menys vots va obtenir, la que es va postular com la via ràpida a la independència, desfullant la margarida de si ensorra el país o suma els seus escassos però imprescindibles vots a la majoria independentista i permeten així que el procés indy segueixi endavant.

En termes de gestió hi ha una màxima: les feines duren el temps que els hi donem. Si un encàrrec li preveiem dues setmanes, les consumirà, si el mateix encàrrec li atorguem tres dies, es farà en tres dies. Una negociació com la que hem patit ha abusat d'aquesta màxima, i es farà durar fins el darrer dia, per a desesperació de milions de catalans.

Aquesta agonia ha permès, tanmateix, posar en evidència l'escassa consistència d'un conglomerat polític en el que hi ha des de venerables patriotes que ho han donat tot per Catalunya fins a aprofitats mindundis que no han empatat contra ningú i que van de grans revolucionaris. La tensió absurda d'aquests tres mesos ha culminat en l'empat a 1515 vots a favor de seguir amb el procés i 1515 en contra, amb uns que cridaven "independència" i uns altres que cridaven "anticapitalistes". És la tensió entre els que sempre han tingut un compromís militant independentista i patriòtic i els qui només han tingut el compromís del contenidor al mig del carrer defensant una casa okupada. És la tensió entre els qui tenen un país al cap i els qui només tenen una retòrica revolucionària i bolivariana.

Conec alguns dels 1.515 cupaires que van votar a favor del procés. Gent per la que poso la mà al foc. Però també conec com són  la gent dels 1.515 que van votar en contra del procés, sé com de mesquins i mesquines són, sé de la seva capacitat de manipulació fins a ser capaços de modificar reglaments i polítiques internes d'acord al seu interès individual.

A molta gent ens va resultar extraordinàriament sorprenent l'empat final. Sé que podria haver estat possible. Però també conec tot el rum-rum que circula en el món independentista, que davant una suma total dels recomptes que oferia entre 6 i 8 vots més a favor del procés, certa persona hagués amenaçat la resta de la direcció amb muntar un número i una escissió allà mateix, en directe, amb tots els mitjans. I que això fou el que provocà la "sortida" de l'empat.

Com va anar tot plegat no ho sabrem mai -dissortadament els qui podien explicar-ho han decidit fer pacte de silenci-, però el més important de tot és que, de fet, ni tan sols ens importa, perquè l'únic que fa és amagar la immoralitat de la situació.

Perquè pel damunt de qualsevol altra consideració hi ha la repugnància moral del debat que han volgut plantejar. Que tota la seva proposta s'hagi centrat gairebé exclusivament en carregar-se el President de Catalunya, el líder del partit hegemònic en el sobiranisme, el líder de la majoria social independentista, el líder perseguit i imputat per l'estat espanyol per fer avançar el procés i posar les urnes al poble, el líder reconegut com a tal per tot l'escenari internacional... situa el nivell de la seva indigència moral.

Alguna cosa no s'ha fet bé des de Junts pel Sí perquè malgrat la immoralitat plantejada la negociació s'hagi eternitzat aquests tres mesos. Però vam contemporitzar, vam tirar pilotes fores i vam acabar aprovant declaracions absurdes al Parlament. I així vam acabar sumint el país en una confusió i frustracions sense precedents.

Mai, mai, mai, res del molt que volem fer per al país nou podia edificar-se sobre la base d'un repugnant vet ad homine. Assumir-ho hauria implicat que el nou estat nasqués podrit en el seu origen, hauria implicat un pecat original del que ja mai no ens hauríem pogut desfer.

I no entro ja a valorar en termes del molt que pot aportar o no la persona. Simplement dic que no hi ha res més repugnant moralment que basar una decisió en un judici sumaríssim a una persona i exigir el seu sacrifici per acceptar ajudar en un projecte col·lectiu. 

I tanmateix, el cert és que la nostra situació és que "esperem". Que esperem que el dia 2 ens diguin què pensen fer en relació al procés i al futur del país.

El meu jo militant, apassionat, visceral, intens, rebutja des de fa molt de temps qualsevol acord. No vull saber res de cap negociació tan moralment repugnant com la que han plantejat.

Tanmateix el meu jo pragmàtic no pot deixar de pensar que la possibilitat d'un Govern amb Mas de President i amb unes vicepresidències d'Oriol Junqueras, Raül Romeva i Neus Munté, seria un govern molt potent capaç de gestionar eficaçment el mandat democràtic del 27S.

Per això, ni que sigui mossegant-me la llengua, prefereixo, pels pèls, que de la ouija del dia 2 de la direcció cupera en surti la possibilitat de seguir endavant amb el procés.

Però si això no passa i es consuma la indecència moral i política, també estaré content. Perquè el que ja no podia ser és seguir un minut més amb aquesta agonia.

Com a mal menor, per tant, hi hauria unes noves eleccions el mes de març. 

Tot i el dolorós període que ens haurà tocat viure des del 27S, si som intel·ligents i les plantegem com una segona volta del 27S, poden acabar sent molt positives per al procés i per fer possible la independència.

Ara bé, també sé que si ens deixem arrossegar pels nostres fantasmes i les convertim en una lluita per l'hegemonia en el món sobiranista, el resultat serà una guerra fratricida sense precedents, de la que probablement no quedarà res dempeus del que ara mateix coneixem. I la primera víctima seran les nostres opcions de fer la independència, que desapareixeran.

Mentre esperem, per tant, aquests dies que falten fins el 2, creuem els dits i, els que tenim fe, preguem a Déu pel nostre país i per tots nosaltres. Perquè estarem a les portes de la glòria o a les portes del nostre Vietnam, i només una petita línia vermella separa la glòria d'un apocalipsi sense supervivents i sense futur.