Del DONEC PERFICIAM al SEMPER FIDELIS

Sempre he pensat que d'una manera o una altra tots acabem reflectint els valors a partir dels quals hem construït la nostra personalitat. O reflectint la seva absència.

Fa uns mesos vaig escriure un post en el que explicava que en un país normal jo hauria estat militar. Admiro i m'esforço per viure d'acord a uns codis de conducta i uns valors que entenc s'enquadren en institucions d'aquesta mena. Tot i que no únicament.

No en sé prou per distingir valors, de moral, d'ètica o de principis. Per a mi tot plegat configura un univers espiritual que estructura la nostra manera de ser, la nostra personalitat i, si som coherents amb nosaltres mateixos, la nostra manera de viure, de fer i de relacionar-nos amb els altres.

Tenir això present no és garantia de res. Tots recordem allò dels "valors" de la Junta del Sandro Rosell, oi? I no n'hi havia ni un, de valor! NI UN!

El paradigma oposat el trobaríem en aquella escena mítica de Groucho Marx "Estos son mis principios, pero si no le gustan tengo otros".

L'educació en valors és una cosa molt complicada, per no dir un terreny relliscós. Actualment els pregoners de la "formació en valors" per a mi l'únic que són és propagandistes del pensament feble.

"No li exigim al nen, no sigui que se'ns traumatitzi!", "l'educació del nen ha de basar-se en que el nen treballi allò que li agrada, no allò que nosaltres pensem ha d'aprendre amb independència de les seves habilitats". Sí senyora, ara posarem un mestre i un psicòleg a cada nen, fins descobrir en què el nen s'ho passa bé i el posarem tot el dia a potenciar aquesta habilitat, no sigui que si li fem aprendre a multiplicar se'ns traumatitzi de per vida.

Jo encara sóc d'aquesta generació en la que a l'escola si et pillaven enredant "Abad, aquí", i m'aixecava disciplinadament, arribava a la taula del professor, que ja havia agafat la regla, se t'acostava, mirant-te, jo allargava la mà, i ajuntava la punta dels dits cara dalt. I zaaaasca! I aguanta't. No facis un gest de dolor davant tota la classe, que t'està mirant en silenci. I encara menys ploris o gemeguis. I torna al pupitre tan dignamet com puguis.

I tot culminava amb un "y si no se lo cuentas a tus padres lo haré yo", del professor. I arribaves a casa, capcot: "el profe me ha castigado". Resposta automàtica: "qué has hecho?". Ho explicaves i llavors encara tenies el càstig de casa. Mai a la vida qüestionar l'autoritat del mestre. Mai a la vida pensar que un marrec de merda com jo podia haver estat castigat injustament per un professor.

Ara suposo que això fa esgarrifar, riure o trobar-ho troglodita, però jo ho agraeixo infinitament. A mi em va anar molt i molt bé, vaig aprendre disciplina i respecte, sentit del deure i del que es pot fer i del que no es pot fer.

Però la realitat és que el pensament feble està penetrant a totes les esferes de la nostra societat. El virus el tenim a dins, i cada cop es manifesta en més àmbits.

L'última manifestació l'hem tinguda en les negociacions que varen seguir el 27S. El pensament feble el vam tenir en la incapacitat, durant més de tres mesos, de situar els termes de la negociació, les línies vermelles i els espais d'acord. El pensament feble el vam tenir en la incapacitat d'analitzar les propostes en termes morals.

Quan actuem desprovistos de tota lectura moral sobre les coses l'abisme de la instrumentalitat ens acaba buidant l'ànima.

El procés que ha donat peu a l'acord per constituir Govern té, des d'aquest punt de vista, un gran dèficit moral. El resultat és un acord que té moltes coses positives, sense cap mena de dubte. Però s'han quedat moltes coses -massa- en el camí fins arribar-hi.

D'entrada la CUP del No va oferir la seva cara més sectària i més sàdica convertint en la seva única exigència el sacrifici d'una persona. No importaven les polítiques, ni les coses a fer, ni el com fer-les, ni el participar-hi, ni el quan. Només importava aquest sadisme atroç de sacrificar a una persona.

Però també s'han quedat coses pel camí entre moltes altres persones més enllà de la CUP. En tres mesos, i davant aquest moralment inacceptable posicionament sàdic, cap veu en defensa de la persona a qui es volia sacrificar. Res. Com a molt declaracions de funcionari amb "manguitos" dient "és el nostre candidat", com qui diu, sense aixecar els ulls del taulell "vuelva usted mañana".

Una realitat dissortada que arriba al seu zènit aquesta última setmana, amb tot de declaracions de gent fent veure com si la cosa fins llavors no hagués anat amb ells, o com si promoure "fer un pas al costat" fos moralment tan asèptic com quan estàs al fons d'un ascensor d'aquests dels edificis moderns i has de demanar pas per sortir a la teva planta.

D'entre tots els tatuatges que porto, al pit en duc un que per a mi és tota una declaració de vida: DONEC PERFICIAM. Fins aconseguir-ho. Porto 30 anys militant en l'independentisme i hi seré fins l'últim alè, fins aconseguir-ho. Però també en porto un altre que per a mi és tota una declaració de principis i de valors: al  braç dret SEMPER i a l'esquerre FIDELIS.

Si el Donec Perficiam era el lema de les Reials Guàrdies Catalanes el 1714, el SEMPER FIDELIS és el lema dels Marines dels EUA. Sempre fidels. No és una fidelitat en abstracte: és una fidelitat a un país, a uns companys, a uns valors, a uns principis. Un d'aquests valors ja ho diu tot "Never leave a brother behind". Mai deixis un company enrere. Un Marine mai deixa un company enrere. Mai.

Però d'entre tots aquests principis i valors associats al SEMPER FI n'hi ha un especialment adient pel que avui estic comentant: "To guard our nation is to guard its principles"

Defensar la nostra nació, defensar el nostre projecte, defensar el procés... és defensar els seus principis. Quins principis hem defensat abandonant al President durant tres mesos? Quins principis, incapaços de defensar-lo de tanta mentida i atac, de l'estat espanyol, dels nostres progres plens d'odi i cinisme i d'aquesta secta sàdica de la CUP del No que només volia sang? Quins?

Ja us ho dic jo: CAP.

I això que hem viscut, que hem fet, ja formarà part per sempre del nostre patrimoni col·lectiu negatiu. Tots els pobles en tenen, no serem tampoc una excepció. Però com a mínim siguem capaços de ser-ne conscients, perquè tots els pobles només han pogut construir el seu futur prenent consciència d'aquests moments vergonyosos, de mal col·lectiu (bé, tots no, l'estat espanyol és una excepció universal en aquest sentit a la que hauríem de no assemblar-nos)

Amb això tanco la meva anàlisi sobre el viscut aquests dies. Acato plenament el pacte, no perquè acatar-lo jo tingui la més mínima importància, que no la té, sinó com a gest públic d'obediència deguda i d'incondicional posar-me disciplinadament al servei del nou President, que no tinc cap dubte serà un gran President, per a tot el que un mindundi com jo pugui aportar.

I de la mateixa manera que he fet tota aquesta crítica, vull reconèixer també les moltes coses positives que té el pacte. Hi són, són molt importants, ens obren moltes oportunitats i les hem de saber aprofitar. El camí recorregut és transcendent. Com deia fa poc, mai havíem arribat tan lluny, des de fa 300 anys, de com ho hem fet amb aquest procés. Ara, amb aquest acord, seguim avançant. I ho fem per camins mai transitats. No sabem què ens trobarem, però sabem que de tot excepte pluja de pètals de rosa. El procés és viu, i haurem de fer front a amenaces i hostilitats de tota mena. Que ningú es pensi que el més difícil ja està fet. En absolut. Aquest tram final serà molt i molt complicat, molt i molt dur.

Per això necessitem estar més units que mai. Per això necessitem tenir com a divisa el DONEC PERFICIAM, perquè estem conjurats a ser-hi fins aconseguir-ho.

I per això fora bo que comencéssim a omplir les nostres vides i les de la nostra societat de valors i principis que no siguin pensament feble, com la fidelitat, l'honor, la lleialtat, la capacitat de sacrifici, la disciplina, etc.

SEMPER FIDELIS.