The Few. The Proud. Honor i Glòria

Maig del 1937, els militants d'Estat Català combaten al front. Ho fan disciplinadament. I ho fan tot i saber que la rereguarda republicana no és el país que volen i pel que lluiten, i que la FAI i els seus escamots assassins han sembrat d'horror i de mort fins l'últim racó de Catalunya.

La FAI també té molta gent al front, però la seva avanguarda revolucionària també s'ha reservat un lloc lluny del front, assassinant sense control tota mena de persones l'únic "pecat" de les quals és ser considerats "de missa", tenir un negoci, haver estat anònimament denunciats, ser un capellà, haver votat "les dretes", haver amagat algú per evitar fos assassinat, no haver-se deixat trepitjar un dia per algun maton de la FAI, etc.

La incerta glòria.

Estat Català és al punt de mira de la FAI des de fa molt de temps. Com a preludi de la guerra, un escamot failangista havia assassinat, el 28 d'abril del 1936, els Germans Badia. Després matarien el periodista Josep Maria Planes per haver gosat dir el que tothom sabia, que la FAI estava darrere d'aquest crim. I les amenaces i intent d'assassinat per escamots failangistes de n'Avel·lí Artís Giner, l'inoblidable Tísner.

Estat Català té, des del començament de la guerra, la seva gran caserna a la confluència de la Rambla Catalunya amb la Gran Via. És coneguda com l'Or del Rhin, per la cafeteria i sala de ball que hi havia en els baixos de l'edifici confiscat. Quan esclaten els fets de maig del 1937, la FAI intenta un assalt definitiu a l'Or del Rhin, amb gran desplegament de mitjans humans i de material de guerra, com tanquetes.

Dintre de la caserna d'Estat Català resisteixen un petit grup de patriotes, la majoria dels quals massa joves per anar al front. Hi és Martí Torrent, venerable patriota a qui vaig tenir l'honor de conèixer i de parlar amb ell llargament a casa seva. Hi és Josep Tramunt. I hi ha part del que queda de la direcció d'Estat Català, amb Joan Cornudella al capdavant.

Cornudella coneixia alguns dels líders faistes, perquè durant molts anys a la farmàcia de la seva dona, al barri del Clot, hi havien trobat guariment. El líder de la FAI que comanda l'assalt és un sanguinari, un tal "Aracil". Després del fracàs dels primers assalts, i sota bandera de negociació, Aracil commina Cornudella a rendir la caserna: "si no ho feu us aixafarem".

Per part d'Estat Català ha acompanyat a Cornudella a parlamentar Josep Munté, que és qui ens ha deixat testimoni de la reacció de Cornudella. Cridà a Aracil:

"No teniu collons!".

I es van frenar totes les escomeses de la FAI, i la caserna coneguda com "L'Or del Rhin" va seguir en mans d'Estat Català.

Els fets de maig acabaren amb l'acció criminal de la FAI. Estat Català s'havia desfet d'un dels seus majors enemics, dels qui més odi els hi tenien. Però l'animadversió de la FAI fou ràpidament substituïda per la del del PSUC i els soviètics.

La causa de Catalunya, sempre amenaçada pels totalitaris, portessin la disfressa d'anarquistes, portessin la disfressa de comunistes.

I milers de patriotes d'Estat Català, de les JEREC, d'Unió, van seguir deixant la seva vida al front, i ho feren amb honor, amb disciplina i amb coratge. Però també molts la van deixar a la rereguarda republicana, a mans de la covardia assassina dels escamots de la FAI, de les txeques de tortura i mort dels comunistes, on en mans de "la España Nacional", com Carrasco i Formiguera, o en camps de concentració a la Catalunya Nord, o combatent els nazis, a la resistència, a Normandia, a tots els llocs on tants i tants catalans seguien la seva lluita per la llibertat.

Aquesta lluita per la llibertat dels catalans avui encara és viva.

Sovint se'ns ha acusat als catalans, amb menysteniment, de no haver tingut prou convicció per a la victòria. I se'ns ha fet aquesta "acusació" per no haver sacrificat tots els nostres valors per la victòria.

La causa dels catalans no és només una causa per la llibertat, per tenir un estat propi. La causa dels catalans ha estat sempre i hem d'aspirar a que així segueixi una causa moral, de valors, ètica. I aquest sentit últim de la nostra lluita i dels nostres valors va convertir els patriotes catalans en els enemics de tots els totalitarismes del moment, i de tots els signes: anarquistes com la FAI, comunistes o falangistes. 


Justo Bueno fou l'assassí de la FAI dels Germans Badia. Acabada la guerra es passejava impunement per Barcelona, protegit pels seus amics de la Falange. Eren molts els favors que es devien i els objectius que havien compartit. Però va tenir el seu "blue monday" i un dia d'aquella postguerra de por i derrota, mentre passejava tan tranquil i confiat en la seva impunitat per la Rambla, Justo Bueno ensopega amb un comissari de policia que havia estat a les ordres dels Germans Badia durant el seu pas per la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat. El va reconèixer i el va detenir. La Falange va maniobrar per aconseguir el seu alliberament. Però l'historial criminal de Justo Bueno era tan terrorífic, amb tants assassinats de víctimes totalment innocents, que ni tan sols la intervenció de la totpoderosa Falange va evitar fos condemnat a mort.

Durant tots aquests anys de lluita he conegut un bon grapat de patriotes supervivents d'aquella època. Gent d'Estat Català, de les JEREC, gent que després va fundar el Front Nacional de Catalunya, etc. He conegut un dels patriotes que va salvar el monestir de Ripoll de ser cremat pel carnisser faista conegut com "El Cojo de Málaga". He conegut patriotes que es jugaven la vida creuant jueus o aviadors aliats caiguts en la França ocupada pels Pirineus, fins aconseguir posar-los a estalvi. He conegut patriotes condecorats pels governs de Polònia, del Regne Unit, de França, de Bèlgica, etc

He conegut el que és l'honor, el coratge, la dignitat, la modèstia... parlant amb tots ells, perquè han estat i alguns -ja dissortadament molt pocs- encara són història viva, testimoni viu.

Mai van renunciar al seu ideal d'una Catalunya lliure. Però tampoc mai no van renunciar als valors que tots ells compartien. El seu llegat ens ha donat vida com a poble, en la nostra lluita per la llibertat, i alhora ens ha omplert l'ànima, amb els seus valors.


Els Dies de Fúria són aquest combat incessant contra la imbecil·litat que tant de mal ens ha fet com a poble. Els catalans portem 500 anys fent l'imbècil, no es tracta de deixar de ser catalans, sinó de deixar de fer l'imbècil (Joan Sales).

I els Dies de Glòria són fer que la nostra victòria sigui fent honor al llegat de valors que ens han transmès els qui ens han precedit en la lluita. No hem arribat on ara som per profanar la seva memòria, per ultratjar tants segles de sacrifici i de fidelitat a uns valors.

Hem arribat on ara som per guanyar, però no a qualsevol preu. Sense honor, no hi ha glòria.

I nosaltres estem cridats a la glòria, no per nosaltres, sinó pels que ens han precedit. I perquè en contra del que alguns pensen, ser fidels a uns valors no fa el nostre camí més llarg i més difícil. Tot el contrari: el fa possible i ens fa invencibles.

Per nosaltres, pels qui vindran i pels qui ens han precedit, combatrem fins l'últim alè tota mostra de totalitarisme, sigui del color que sigui, sigui de la ideologia que sigui. Ens sacrificarem fins on calgui per la llibertat i els drets de tots i cadascun dels catalans, pensin com pensin. No permetrem que cap moviment neofalangista com C's humiliï el nostre poble, la nostra història, els nostres drets. Però tampoc permetrem cap amenaça de cap moviment neofaista com aquesta CUP del No i d'altres, i molt menys que imposin les seves polítiques lliberticides.

Avui, com ahir, no ens aixafareu. "No teniu collons".

Hem transitat camins que altres van obrir a l'esperança, i nosaltres la farem realitat, des d'un projecte arrelat en aquest llegat de valors que ens han transmès els qui ens han precedit, perquè estem conjurats a ser-ne uns dignes hereus. Fins a la victòria! DONEC PERFICIAM

PS: Gràcies al patriota, camarada, però per damunt de tot fidel amic XM que m'ha permès, amb el seu talent, poder renovar la imatge de capçalera del blog!