Jugar bé les cartes (moure's en l'actual escenari polític espanyol)

Jugar bé les cartes té un component que combina sort i estratègia.

L'estratègia no és, si et pugen un parell d'asos i un comodí, fer-ho notori a la resta de jugadors. Les cartes i els moviments s'han de saber administrar, jugar. L'important és la consciència del potencial de les cartes que es tenen, la visió sobre les cartes que poden tenir la resta de jugadors i l'astúcia per jugar-les.

Evidentment si tens unes cartes de merda serà molt difícil que cap estratègia et permeti guanyar res. Però de vegades sí pot permetre't castigar altres jugadors, de manera que sabent que una partida són moltes mans, el desgast dels altres o fer-los moure per estudiar com es comporten, pot ser decisiu per guanyar-la, per guanyar la partida.

M'ha vingut tot això al cap a la vista del que està passant en l'escenari polític espanyol. Per primera vegada en molt de temps les cartes que tenim els catalans en aquesta mà ens permeten un cert joc. Però perquè siguin unes cartes guanyadores ens cal jugar amb molta intel·ligència, amb molta estratègia, amb molta astúcia.

Vaig anar a dormir i m'he llevat amb tot de soflames apocalíptiques per les xarxes perquè ERC i Democràcia i Llibertat (DiL) facin l'estàtua davant l'interessant escenari polític espanyol. O encara més, que s'aixequin de la partida i facin a tot que no, no, no, no, no.

Ja em perdonareu, però no siguem gilipolles, si us plau. El nostre procés independentista ha estat, és i serà molt i molt difícil. I per fer-lo avançar de debò si una cosa tinc clara és que el pitjor seria fer cas de les soflames que neguen la complexitat i que proclamen que arribar a la indy només depèn de nosaltres, i si no hi arribem és perquè, en el fons, no volem.

Siguem conscients que aquests milhomes de pa sucat amb oli d'aquestes soflames probablement ni han fet mai res de bo a les seves vides ni ho faran. I amb tot aquest abraonament l'únic que fan és socialitzar les seves frustracions.

Davant l'escenari polític espanyol jo només m'atreveixo a plantejar dues "exigències":

- que no renunciem a jugar les nostres cartes

- que les juguem junts

No entendria renunciar a treure profit de l'actual situació. No ho entendria, em semblaria estúpid. I, alhora, sé que l'única possibilitat d'intentar treure rèdits de la situació passa perquè, facin el que facin ERC i DiL, ho facin coordinadament, ho facin plegats.

Si ERC i DiL decideixen actuar cadascú a la seva la cagada serà màxima. Però estic convençut que no cometran aquest error que podria ser devastador.

Facin el que facin ERC i DiL, que ho facin conjuntament. Si ho fan així els hi donaré suport, sigui el que sigui el que facin, perquè s'hauran guanyat la meva confiança, i perquè es mereixeran que els hi fem  una confiança total, fins i tot en allò que d'entrada puguem no entendre.

Perquè en un escenari així el que seria també estúpid per part nostra és pretendre visualitzar els guanys possibles amb llum i taquígrafs. Encara més, estic convençut que quant menor sigui el guany evident del que eventualment puguin fer ERC i DiL, més important serà el que hagin pogut aconseguir.

De l'actual escenari espanyol el que és segur és que no en sortirem amb cap assoliment públic, notori i decisiu per al procés. I ens equivocaríem si intentem jugar les nostres cartes tensionant-lo en aquesta direcció, perquè no en traurem res. En canvi jugar la mà com si no anés la cosa amb nosaltres, com si ARA som nosaltres els que "cedim", els que juguem sense un guany cert, ens podria reportar en el curt-mig termini fer possible la independència.

Mirem la resta de jugadors. Rajoy declina anar a la investidura. I les mòmies del PSOE han sortit a la jugular d'un possible pacte PSOE-Podemos amb "connivència" dels partits sobiranistes de CAT i del País Basc. A mi això em convida a jugar aquesta mà amb les cartes que tenim. I fer veure si cal que el guaperas i el coletas la guanyen. Cap problema. 

Si ERC i DiL es mouen plegats estratègicament d'aquí se'n poden treure moltes coses. D'entrada treure de la via penal i judicial (TC) el procés. Això sí podria ser un "acord" explícit. Però també, i no caldria fer-ho explícit, renunciar, com a arma política, a ofegar econòmicament Catalunya, el que seria un guany molt important pensant en tota la moltíssima gent que qualsevol altre escenari els podria comportar un patiment injust que hem d'intentar estalviar-los.

A més -i no sé per què- però tinc la intuïció que d'aquest escenari es pot treure, a curt-mig termini (posem dos anys) una consulta pactada amb l'Estat. Està clar que no són de fiar i que no tenim cap motiu per creure'ls. De la mateixa manera que està clar que no podem fer veure com si haguéssim fet un referèndum vinculant per a l'estat espanyol, acceptat per la comunitat internacional i guanyat amb més del 50% dels vots.

Encegar-se o fer-se els milhomes només ens portarà cap a un escenari de conflicte en el que nosaltres seguim sent els més febles. Guanyar temps per, com va dir el President Puigdemont, "asserenar el país", poder iniciar un procés constituent i avançar decisivament en la creació d'estructures d'estat que sabem necessitem i serà complicadíssim de poder fer en un escenari de conflicte, pot ser un guany gens menor assolible en l'actual conjuntura hispànica.

Si som intel·ligents movent-nos en aquest escenari, guanyem també uns mesos d'or per treballar fins decantar aquest 5% a favor de la independència que tant necessitem. I, en el pitjor dels casos, com els bons jugadors de cartes quan no tenen una bona mà, haurem liquidat a alguns dels nostres adversaris, com els falangitos, els haurem tret de la partida.

Tot això, no cal ni dir-ho, és una pura especulació. Que pot tenir fins i tot un punt de ximplet. El que no és cap especulació ni és res ximplet és que exigim a ERC i DiL que actuin concertadament en l'actual escenari, i que si ho fan així, els hi fem plena confiança i suport, perquè més enllà de l'evident, segur que tot s'estarà fent per afavorir el nostre procés independentista. Sens dubte. Endavant, doncs.

DONEC PERFICIAM