Xè Memorial Josep Suñol (o quan Esport i Ciutadania també serà homenatge a Johan Cruyff)

Fa 10 anys la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi i la Penya Barcelonista L'Urpa vam convocar el primer Memorial Josep Suñol, un quadrangular de futbol entre penyes del Barça, com a modest homenatge i recordatori del nostre President Màrtir. I només vam tenir el suport de la Plataforma pro Seleccions Catalanes.

El proper dissabte 2 d'abril tindrà lloc el Xè Memorial Josep Suñol, l'any que en farà 80 del seu assassinat a mans de l'exèrcit franquista a la Serra de Guadarrama. Suñol, el President del Barça, també diputat al Parlament de Catalunya, queia mort davant la barbàrie feixista quan es dirigia a Madrid a donar suport a la resistència democràtica. El van afusellar i el seu cos no ha estat mai trobat. Com ell, milers de joves catalans van morir defensant una idea de país, de democràcia i de llibertat. 

10 anys després d'iniciar aquest modest homenatge, avui la figura de Suñol és més coneguda i reconeguda. El Club ha obert tímidament espais de reconeixement, en Jordi Badia va escriure un excepcional llibre "Josep Suñol i Garriga. Viure i morir per Cataluya", i se n'ha fet un documental divulgatiu que per primera vegada va acostar la seva figura al gran públic.

Nosaltres, com fa 10 anys, continuem vindicant el seu llegat immortal "Esport i Ciutadania", que avui, com fa 10 anys, per a nosaltres, no és un simple lema, és una realitat palpable, que vivim diàriament, amb noms propis: Barça i Catalunya. Un club compromès amb el seu país i amb un ideal de llibertat i de democràcia que hem de seguir defensant cada dia i en tots els nostres gestos, des del suport del Club al Dret a Decidir fins a les estelades que omplen les grades de la gent del Barça i els crits de IN INDE INDEPENDÈNCIA cada minut 17:14.

Enguany el Memorial estarà marcat, dissortadament, per la mort d'una llegenda i d'un mite per a tots nosaltres: Johan Cruyff, el llegat del qual, el seu compromís amb l'esport i amb el país, amb la llibertat i amb la democràcia, enllaça directament amb el llegat de Suñol. Per això dissabte també retrem homenatge a Johan Cruyff, a qui proferim gratitud eterna per tot el que ha fet pel Barça i pel nostre país. No es pot entendre el Barça gloriós que estem vivint sense Johan Cruyff. I la seva figura no es pot entendre en tota la seva dimensió sense el seu compromís cívic, democràtic i amb el país, que va des del xoc amb la dictadura per posar el nom del seu fill en català, fins al seu compromís amb el dret a decidir i esdevenint seleccionador català de futbol.

En aquesta edició del Memorial hi participaran les penyes barcelonistes Creu de Sant Jordi i L'Urpa, com a organitzadores, i Sant Antoni, Nostra Ensenya i Dracs com a convidades i adherides a l'homenatge. 

#FCB1899 #MÉSQUEUNCLUB 

Pel Barça i Per una Catalunya lliure!

GRÀCIES, JOHAN! (a la manera d'homenatge, explicació del que ha estat per a molts i gratitud eterna)

Ens ha deixat Johan. Ens ha deixat el que per a molts de nosaltres ha estat, és i serà un ídol total. Com el seu futbol, com el futbol dels seus equips, el futbol total. 

És tant i tant el que Johan ha fet pel Barça, que mai li ho podrem agrair prou. No estic parlant de títols guanyats. Estic parlant de que només un personatge excepcional com ell podia canviar la mentalitat d'un Club i gairebé d'un país. Hem tingut jugadors extraordinaris. Sovint hem tingut jugadors que eren els millors del món. Però mai cap jugador i menys cap entrenador ha fet el que és el gran llegat de Johan Cruyff: dotar-nos d'una mentalitat guanyadora, desacomplexada, valenta, dotar-nos d'un estil de joc, de futbol, identificable i únic.

Però també, i això forma part de la seva dimensió històrica excepcional, a nivell de país. Aquell jove millor jugador del món que arriba a aquella Barcelona ofegada per la dictadura franquista, des d'un país i una cultura tan arreladament democràtiques... aquell jove que decideix prendre part, implicar-se, conscient que cada gest seu es multiplica fins l'infinit en la causa per la democràcia, per la llibertat i pels drets dels catalans. Aquell jove que signa fotografies per a presos polítics. Aquell jove que s'enfronta al règim per posar el nom en català al seu fill, Jordi, i que ho aconsegueix, que venç el feixisme. Després aquell home, aquell entrenador, que s'implica amb la selecció catalana i que es mulla pel dret a decidir dels catalans.

Dijous Sant, quan ens va deixar Johan, TV3 va emetre l'extraordinari documental de Xavier Torres "L'últim partit. 40 anys de l'arribada de Johan Cruyff a Catalunya". I la ignorant, i no només ignorant, la fanàtica anticatalana, anti tot el que sigui la més lleu manifestació de l'existència d'una realitat que ella vol negar i eliminar, de la Inés Arrimadas va fer un tuit que deia "Ni en un reportaje de Cruyff pueden evitar hacer política?"

S'ha de ser molt miserable per ignorar i negar la dimensió democràtica, cívica i de país que ha tingut Cruyff. Però aquesta gent de Ciutadans són així. Si cal fer una llei perquè no puguem dir que Catalunya és un "país", es fa. I a partir d'aquí tot és negació i mentida. Negar l'existència d'un país, d'una societat, d'una nació. Negar una llengua i cultura. Negar uns drets. Negar una voluntat de ser. Negar també la dimensió extraesportiva que va tenir Johan i que tampoc mai li agrairem prou. O què et penses, negacionista Arrimadas, que Cruyff va assumir ser seleccionador de la Selecció Catalana de Futbol sense saber què feia i perquè ho feia i el que implicava. És molt fort. Aquest és l'únionisme d'aquest país. Negar-ho tot. No existim i no tenim cap dret. I Cruyff només va ser un jugador de futbol. I si algú diu alguna altra cosa, es va contra ell i se l'intenta silenciar. Quin fàstic.

També, per tot això, per ajudar-nos tant i tant, GRÀCIES, JOHAN! 

Sempre he estat cruyffista. Sempre. Us deixo a continuació un article que vaig escriure l'abril del 2014, en el que explicava com vivia jo el Barça, què representava el Barça per a mi, com el gaudíem, i quins i perquè eren els meus/nostres referents (de la gent i els amics amb els que visc el Barça). Avui m'ha semblat oportú compartir-lo amb tots vosaltres.

Barça, barri, Barcelona, nuñisme, cruyffisme, Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, Laporta, anècdotes de Duran i godotis, neonuñisme... un repàs força complet a tot plegat. Espero us agradi.

-----------------------------------------------------------------------------

(TÍTOL ORIGINAL)

"EL BARÇA I JO"

Quan el meu pare va arribar a Catalunya, procedent de Múrcia, era Atlético, del Atlético de Madrid, abans Atlético Aviación. I tot i que sempre va tenir su “corazoncito” atlético, amb els anys va esdevenir un apassionat culé, fins al punt de fer-se soci del FCB i fer-nos-en als tres germans.

Jo la veritat és que al barri de Sant Ildefons, a Cornellà, durant l'EGB, el tema Barça no el vaig viure amb gaire intensitat. Només cal que us expliqui que a classe de gimnàstica, quan havíem de fer dos equips per jugar a futbol, a una banda sempre els del Real Madrid i a l'altra els que érem del Barça, de l'Atlético de Madrid, del Betis, del Sevilla, de l'Atlhetic... Ens havíem d'aplegar tots per poder formar un equip.

Va ser ja un cop a l'Institut i vivint a BCN, al barri de Les Corts, just davant d'on hi havia hagut l'històric camp de Les Corts del FC Barcelona, que va començar a despertar-se la febrada futbolera.

És curiós, però recordo amb la mateixa intensitat la passió pel Barça i aquell declarat “antinuñisme” que professàvem tant jo com tot el meu entorn d'amics amb els que vivíem el Barça.

El meu primer disgust d'hinxa militant va ser amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla. Vam anar a reservar bitllet de tren i entrada amb una Agència de viatges que ho venia així. I ens van donar pel cul, i no vam tenir entrades...

Final Copa 2014 a València

Des d'aleshores poquíssimes, per no dir cap, finals m'he perdut. Des de la final de la Recopa a Berna contra la Sampdòria fins l'última Champions al nou Wembley (parèntesis d'actualització el post original estava escrit abril 2014, encara hem tingut després, i també hi vam ser, la Champions de Berlín! Fi del parèntesi d'actualització). En aquest trajecte de “militància” culé ho he viscut gairebé tot.Tot i de tot. 

L'any 1993 vam decidir fundar la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi, una penya que es defineix per la seva intensitat barcelonista i pel seu patriotisme. Vivim Barça i país amb passió, des d'un compromís actiu.

Com a soci, com a barcelonista, sempre he tingut un profund menyspreu per tot el que representava el nuñisme. En el seu moment -llavors encara érem uns joves universitaris- ens vam implicar molt a fons en les primeres eleccions que pensàvem podien treure aquella caspa nuñista del capdavant del nostre Club, i ho vam fer donant suport i participant en la campanya en suport de Sixte Cambra. Vam perdre. 

Una altra constant del meu barcelonisme és que sóc un incondicional ABSOLUT de Johan Cruyff.

Com a jugador, i sobretot després com a entrenador -que és l'etapa que vaig viure-, Johan Cruyff va canviar la història del nostre Club. Sempre havíem estat “més que un Club”, però no és fins el Johan Cruyff entrenador que ens convertim en un Club guanyador. Un Club amb un estil propi, inconfusible, únic, desacomplexat i guanyador.

La meva admiració es va tornar devoció amb la final de la Copa d'Europa de 1992, al mític Wembley. Vam anar-hi amb autocar. Els xicots que l'havien fletat havien tingut la paciència d'anar a gravar declaracions de jugadors i cos tècnic, i els hi demanaven paraules de coratge per a l'afició, pensant en aquella burrada d'hores que era el viatge. També van anar a buscar al Johan. I mai oblidaré les seves paraules “Como? Animar a los chicos que van al final? No entiendo. Pero si un final es un fiesta!!!!”

Doncs això, “un fiesta”. I quan vam arribar a Londres ens vam beure el Tàmesis. I allò va ser una festa, de principi a fi. I allò ja va impregnar la meva manera de viure el barcelonisme. Com “un fiesta”. Havíem d'estar sempre orgullosos dels nostres colors, del nostre Club, del nostre equip, dels nostres jugadors, i saber disfrutar de tot el que ens donaven. I va ser molt, el que ens van donar.

El nuñisme era la caspa, la cosa resclosida, fosca, poruga, plorona, covarda, cretina. I el cruyffisme era l'aire nou, el no tenir por, el disfrutar de les coses, la confiança en la victòria, la seguretat en nosaltres mateixos, etc.

El nuñisme, per a nosaltres, també era un Congrés de Penyes Barcelonistes a l'hotel Princesa Sofia, en ple mes d'agost, intervenir per demanar que el congrés es pogués desenvolupar en català i haver d'abandonar-lo enmig l'escridassada generalitzada d'aquella guàrdia de corps nuñista que eren les penyes, mentre el franquista Mussons, directiu emblemàtic del nuñisme, es permetia també escridassar-nos des de la tribuna dient-nos “ustedes no saben lo que es el Barça”. Ell sí ho sabia, és clar, no portava l'americana blanca del Movimiento Nacional, però sí ens escridassava amb aquella mateixa autoritat condemnatòria de la que estaven investits els jerifaltes feixistes que durant tota la dictadura havien fet i desfet com havien volgut. 

Els 3 artífexs del Barça GLORIÓS

El meu clímax com a barcelonista va arribar amb la victòria de Joan Laporta i el seu equip.

Oh! Allò va ser massa! Un paio com en Jan Laporta, jove, patriota, i envoltat d'una directiva jove, desacomplexada, i amb en Johan Cruyff beneint el projecte esportiu!!!!!

El començament de Frank Rijkaard, que culmina amb la Champions de París. El disgust de veure que quan tots pensàvem que aquella final era el començament d'un cicle triomfant, de fet era el punt final d'un projecte esportiu que ja estava en descomposició.

I després, oh després!!! El més gran que mai hem viscut. Un Pep Guardiola al capdavant del projecte esportiu que va portar el nostre Club als més alts cims de l'èxit. A LA GLÒRIA!

Aquella glòria, però, va generar entre un sector de la massa social del FCB i, sobretot, de l'establishment de la ciutat, un enorme ressentiment, barreja d'enveja, por i impotència perquè no podien controlar el que estava passant al Club.

L'establishment va reaccionar amb una impresentable violència contra aquell moment gloriós del nostre Club, contra la seva Junta, contra el President Laporta i contra en Pep Guardiola.

Tinc gravada una imatge que explica fins a quin punt aquella Junta del Barça era foc nou, aire nou, i fins a quin punt -potser ignorant fatalment el seu poder- van “passar” d'aquest establishment. És un partit de Champions. El Barça juga a camp del Chelsea. Hi han anat molt culers. Molts. El Barça està en un moment apoteòsic, és al cim de la glòria. Les càmeres de TV3 enfoquen l'afició barcelonista que omple la seva grada del camp del Chelsea. Tothom està dempeus, agitant les bufandes i cantant. Bé, tothom no. Enmig la gent del Barça la càmera es deté en tres persones assegudes, amb sengles gorres calades fins les celles, visiblement incòmodes, visiblement “marcianos” en relació a tot el que els envolta. Quan la càmara s'hi acosta es veu clarament qui són: Josep Antoni Duran i Lleida, Màrius Carol i el mismíssimo Conde de Godó.

Pel que sembla el Conde hauria expressat al seu majordom, en Màrius, que volia anar a veure aquell partit. El majordorm, incomodat perquè ja llavors el Grupo Godó estava mantenint un pols constant amb la directiva Laporta, enlloc de trucar al Club per gestionar unes entrades, va trucar al seu empleat, en Duran i Lleida. Aquest, endut pel seu servilisme ràpidament va veure-hi una oportunitat de fer-se mereixedor dels afalacs de l'amo.

De manera que l'empleat Duran va dir al Majordom Carol que no patís, que ell se n'encarregava de tot. I així ho va fer. Va trucar al Club i va demanar, com només saben demanar la gent dels despatxos, unes entrades per al partit. Segons ràdio macuto hi va haver un problema de protocol, un “equívoc”. Així, després de volar amb l'avió privat de El Conde, només van poder entrar amb entrades “de gol”, res de llotja o tribuna. I allà estaven, exposats a la humiliació de les càmeres enmig el gruix de l'afició del Barça, dels de “dempeus”, dels working class....

Diu la llegenda, també, que des d'aquell dia el Grupo Godó no va parar fins fer-lo fora i intentar esborrar de la història del FCB qualsevol rastre d'aquella insòlita “independència” o “insolència” davant el poder.

L'establishment culmina la seva obra ficant Sandro Rosell com a President del FCB.

Ho fa, a més, tot s'ha de dir, enmig de la pròpia i impresentable descomposició de tot el que havia estat la renovació laportista. Gairebé per mèrits propis. Un desastre.

Amb en Rosell va tornar la caspa al Club. Es van tancar les finestres. I va tornar aquella olor de ranci... i de mòmies nuñistes i de l'establishment arreu.

El començament del mandat Rosell, del neonuñisme, va estar marcat per no atrevir-se a desmuntar un equip i un cos tècnic triomfant, de manera que va seguir en Pep Guardiola i l'estructura de l'equip que tants èxits estava donant al Barça. 

El neonuñisme es caracteritza també per una altra cosa: els seus protagonistes, els seus actors, són males persones. Són gent que viu instal·lada en la rancúnia permanent, infeliços, i totalment presoners d'una mesquinesa que els aboca a gestionar tot el que toquen de manera miserable.

El primer que van fer va ser començar a enderrocar els pilars exteriors del projecte més gloriós que mai havia viscut el Barça. I ho van fer amb dues mesures. Per una banda vexant l'artífex esportiu i espiritual d'aquell projecte, en Johan Cruyff, via treure-li la Presidència Honorífica que ostentava. I per una altra banda, via “mamporreros”, iniciant accions de responsabilitat patrimonial contra la Joan Laporta i la seva Junta. D'una manera indigna. Absolutament indigna, tramposa i mesquina. 

-------------------------------------------------

 Fins aquí la part d'aquell post escrit l'abril del 2014. Johan Cruyff, the legend, el mite, el gran artífex d'aquest Barça triomfant i d'aquest espectacular canvi de mentalitat, ens ha deixat. 

Johan serà ja per sempre als nostres cors. Inoblidable. Com un referent intemporal. I viurem el seu record amb agraïment etern. I amb aquesta pena d'aquesta mesquinesa del nunyisme i del neonunyisme i de tots els seus agents que han impedit, en vida, el reconeixement que mereixia, amb lletres d'or. Per a ells, el nostre odi etern. Ni oblit, ni perdó.

GRÀCIES, JOHAN! MILIONS DE GRÀCIES! GRATITUD ETERNA!

Balanç polític 1r trimestre 2016: DESPEGANT!

L'altre dia escrivia que no té cap sentit fer una avaluació permanent (escrutar cada gest, cada dia, cada setmana, per treure'n conclusions) de l'actuació del Govern i del progrés del país. Tanmateix, a les portes d'acabar aquest primer trimestre de l'any i del nou Govern sorgit de les eleccions plebiscitàries del 27S, sí que em sembla podem fer una ullada als fets polítics més rellevants i comentar-los. 

President, Govern, Parlament, Societat Civil, laberint espanyol... una mica de repàs de la situació:

El nou President, el MH Puigdemont
Crec que des del mateix debat d'investidura el nou President de la Generalitat, el MH Puigdemont, s'ha revelat com una gran i molt positiva "descoberta" per al general del país, que n'havíem sentit parlar, però no el coneixíem gaire, més enllà de saber era l'alcalde de Girona.

La seva intervenció al debat d'investidura, singularment les seves rèpliques a la nauseabunda intervenció de Inés Arrimadas, però també, des d'un altre to, a la de Lluís Rabell i Miquel Iceta, ens va aixecar a molts de la cadira fent l'onada.

Puigdemont no és hereu de Mas, és hereu d'una tradició política, i és ell mateix, amb el seu propi estil, un estil molt fresc, directe i totalment desacomplexat pel que fa a la independència. Té credibilitat quan parla, i ho sap fer amb les paraules precises i sense els girs retòrics habituals de la política del nostre país. I transmet la imatge d'un home decidit, que no dubtarà en prendre les decisions que cregui ha de prendre.

En aquest trimestre el MH Puigdemont ha passat de ser un gran desconegut per a la majoria del país a convertir-se, per mèrits propis, en un dels grans actius del procés.

La projecció del seu lideratge té, els propers mesos, dos grans reptes: la gestió del propi Govern i, sobretot, de la "pluralitat" del mateix Govern, de coalició, que no estarà exempt de tensions internes, i, segon, la seva relació, paper o afectació en el procés de "refundació" iniciat per Convergència i liderat pel President Mas.

El nou Govern:
El millor que en podem dir, fins ara, és que no s'ha ficat en cap fregao. I que de cara a enfora, les tensions que hagi pogut tenir, no s'han visualitzat. I ser discrets amb tot el que "tenen entre mans" és molt important.

És inevitable la imatge que ofereix en ocasions que encara es vigilen una mica de reüll i algun excés en el sortir tots a totes les fotos possibles. Aquí haurien d'anar amb compte.

És obvi que no es pot valorar una actuació que no han tingut temps de fer. Només tenim algunes coses molt positives, com p.ex. la seva determinació i intel·ligència en la gestió del conflicte amb l'Estat pel tema de la conselleria d'Afers Exteriors i també la determinació en una gestió moderna i eficaç de molts dels àmbits, amb ambició de fer-ho molt bé. Això ho traspua, aquest Govern, i és molt engrescador. Una altra cosa que m'agrada molt és veure tota la capacitat pedagògica de l'Oriol Junqueras posada al servei d'explicar les coses des del Govern, o la claredat de Raül Romeva i tot el molt que també aporta, tant en transversalitat del Govern com de gestió. Això pot ser molt rellevant en termes de creixement del Sí. Sensu contrario, en aquest nivell el gran error és la no visibilització de Demòcrates, tan injust com incomprensible.

I què coi, que no hi ha cap cosa de la que es pugui dir que ha estat "negativa", i això ja és en si mateix una molt bona notícia. És obvi que sí hi ha hagut algunes "cosetes", tot i que sembla la majoria s'han reconduït prou bé. Entre aquestes cosetes una va ser l'embolic del tema BCN World. A la proposta assenyada de donar veu al territori va seguir una autocontestació interna assenyalant que la consulta en tot cas s'hauria de fer a tot el país. Caure de quatre potes en els arguments unionistes va ser un error greu. En l'apartat de coses a evitar vagin més enllà, trobem el desconcertant paper d'algun conseller, que sovint sembla incòmode en un Govern d'aquest perfil tan inequívocament independentista, o que la seva reiterada patositat en declaracions que sempre semblen estar tirant aigua al vi o qüestionant el rumb és un element de tensió innecessari. Tampoc no han estat encertades algunes actituds d'alguns consellers nous que sembla s'hagin volgut posar abans la bena que la ferida, filtrant mitges notícies, visions parcials sobre elements de la gestió d'anteriors consellers. Alerta amb aquestes coses...

Les properes setmanes el Govern haurà de fer front a un dels seus grans reptes: el nou pressupost. Com acabi el tema del pressupost serà cabdal tant per mesurar els equilibris interns dintre del Govern com la capacitat de valorar fefaentment la dimensió econòmica de tots els acords assolits i de les polítiques a desplegar.

Per acabar aquesta visió sobre el nou Govern, dir que m'omple d'orgull veure-hi molts i molts dels camarades amb els que fa molts anys que mantenim militància independentista. Gent sobradament preparada i compromesa. Ha arribat l'hora de la generació indepe dels 80's i dels 90's. I ho faran molt i molt bé! Aquest govern fa, també des d'aquest punt de vista, molt goig!!!!

El Parlament i la majoria -o no- parlamentària del Govern per al procés
La principal feblesa del procés és, sense cap mena de dubte, que el resultat de les eleccions del 27S van configurar de manera clara una majoria parlamentària per la independència, però no una majoria parlamentària per poder FER la independència.

El fet que Junts pel Sí no assolís la majoria absoluta ha estat, és, i serà, un drama en aquesta fase del procés. La CUP, aquesta CUP que hi ha al Parlament, no serveix per fer la independència. No són fiables. Han estat a punt de fer saltar pels aires el procés, i no els hi ha importat, han tergiversat les coses i no els hi ha importat. Han pres compromisos i se n'han desdit, i no els hi ha importat.

Però el cert és que estem en el que fou un acord agònic que ningú sap com es podrà gestionar. Entre d'altres coses perquè per a vergonya de tots, els mateixos que el van assolir diuen que no els hi fa res incomplir-lo i burlar-se dels interlocutors amb els que van arribar a aquests acords. Quan la paraula donada i l'escrit no té cap valor, els fonaments de tot el que fem són d'una vulnerabilitat i fragilitat extrema.

Això al Parlament se sap. I per això tota l'activitat parlamentària de tots els grups que no són JxSí i CUP va únicament encaminada a fer saltar pels aires l'acord, a una incessant tasca vergonyosament demagògica d'intentar fer entrar en contradicció els dos "socis" que configuren la majoria que sustenta el Govern. Veure els senyors del PP presentant mocions com si fossin d'extrema esquerra, només per incomodar la CUP i aconseguir votin en contra del Govern és un espectacle repugnant. A aquest esport també s'hi han sumat amb entusiasme PSC i, no cal ni dir-ho, CSQEP. I tant se'ls hi enfot si les mocions que estan presentant ara són contradictòries amb mocions que fa 5 mesos ells mateixos havien votat a favor.

L'única activitat parlamentària de tots els grups que no són JxSí i CUP està orientada exclusivament a intentar fer saltar pels aires aquest acord tan fràgil.

Això només hi ha una manera de superar-ho. Si la CUP i JxSí donen mostres sòlides de que se'ls hi refot el que presentin la resta de grups, que ells ho rebutjaran sistemàticament i que només aprovaran allò que ells mateixos decideixin s'ha d'aprovar estaran llençant un missatge inequívoc: "abandoneu tota esperança, no caurem en les vostres trampes, no perdrem ni una votació i la vostra farsa es visualitzarà com la demagògia barata que és". A veure si tots plegats som prou intel·ligents per que això vagi així, o qualsevol sessió del Parlament serà una agònica incertesa i una permanent exposició a que l'unionisme radical o el terceraviista faci saltar pels aires el procés indy.

I lligant amb el que deia del Govern, una de les més importants proves de foc d'aquesta majoria la tindrem amb el que passi amb el Pressupost. Si el pressupost que presenti el Govern, més enllà de la negociació raonable que hi pugui haver entre grups, singularment -òbviament- amb la CUP, s'aprova, hi haurà un llarg període de tranquil·litat constructiva. Confiem-hi. Perquè l'escenari contrari estaria plagat d'incerteses i tensions que només farien que desgastar el procés.

Una altra de les proves de foc que haurà de vèncer aquest Parlament és la temptació del postureo i de la gesticulació absurda que l'únic que fa és minar la credibilitat del procés. En vam tenir un exemple terrorífic amb l'absurditat de l'aprovació d'aquella "Declaració" independentista del Parlament. Cap efecte positiu i en canvi un desgast enorme de la posició de Catalunya, de la nostra credibilitat, etc. Si evitem la temptació de caure-hi més vegades, en aquests postureos improductius i tan lesius per l'objeciu final, haurem fet un pas endavant molt important en maduresa i credibilitat.

La societat civil
Quan s'estudiï el nostre procés, entenent-lo com tot el que deriva des de la mani del 2010 contra la sentència de l'Estatut, però singularment des de la històrica mani de l'Onze de setembre del 2012, fins als nostres dies o fins on s'arribi (acabi com acabi, que esperem que bé!), una de les coses que emergirà serà que ha estat un procés que únicament ha estat possible per la societat civil.

Sense l'ANC no hi hauria hagut procés. Sense la mobilització extraordinària que han canalitzat ANC i Òmnium no hi hauria hagut procés i no hauríem arribat fins on ho hem fet. Han liderat i han estat els grans protagonistes.

Potser ara, des del 27S i singularment des de la constitució del nou Govern, és el primer moment que aquest protagonisme i lideratge finalment s'ha transferit en bona part al Govern i al Parlament. I això és una cosa que havia de passar i ha passat. Positiva.

Tanmateix això no vol dir que la societat civil ara no segueixi tenint un paper determinant en aquesta fase del procés. El té, i molt important. Tot i que segurament serà diferent en moltes coses. Confio plenament en Jordi Sánchez i en el gruix de l'ANC. Em consta que estan treballant molt i molt discretament per fer el que saben han de fer i fer-ho bé. Els hi hem de fer confiança plena i hem de mantenir el ple suport.

L'ANC ha de seguir sent motor i garantia, i ha de mantenir viva la flama exigent en relació al procés i al Govern i canalitzar la força extraordinària que som aquesta multitud de voluntaris que ens hi apleguem.

Però tot això només pot fer-ho des de la garantia d'independència total. Els partits polítics haurien d'evitar tota temptació intervencionista i condicionadora. I tots l'han tinguda. Tots. Una cosa és coordinar, parlar, acordar, traslladar punts de vista, etc. i una altra cosa és aquesta temptació de que facin coses des d'un punt de vista estríctament partidista.

El que ja no tots s'han atrevit a fer és jugar al joc de les llistes partidistes en les eleccions al Secretariat de l'ANC com a manera per controlar-la. I això va passar i està passant una altra vegada. I és un partit, no són tots. Tot se sap. Ara no cal dir res més. Encara s'està a temps d'avortar aquesta maniobra lletja, molt lletja. No jugueu amb foc, companys, que tots hem d'anar a una i que tot se sap...!

Legitimitat democràtica i legítimes aspiracions en relació al procés.
El resultat del 27S ens dóna plena legitimitat per fer el que estem fent, per tirar endavant el procés independentista.

Ens van conferir les urnes tota la legitimitat que hauríem volgut i a la que aspirem? No. Vam obtenir la inequívoca majoria electoral i parlamentària, amb aquest 48% dels vots i els diputats electes de JxSí i CUP. Però el fet de quedar-nos a les portes del 50% dels vots és evident que pesa i planteja interrogants.

Al meu entendre la situació és molt clara. Catalunya sempre, sempre, sempre, ha de defensar un referèndum vinculant, ja sigui pactat amb l'Estat, ja sigui auspiciat i reconegut per la comunitat internacional. Catalunya sempre dirà que sí a això. Perquè sabem és la via més ràpida i segura a la independència.

Ho defensarem, treballarem per tenir-lo i estarem sempre disposats a dir que sí. Però, vol dir això que mentre no arriba (si és que algun dia arriba!) Catalunya s'ha de resignar i asseure's a esperar que això passi?

De cap manera! En absència d'un referèndum d'aquesta naturalesa Catalunya va fer l'únic que podia fer, les eleccions plebiscitàries del 27S. I en tant que eleccions, la legitimitat deriva de l'única lectura que se'n pot fer: Junts pel Sí i CUP sumen majoria absoluta al Parlament i més vots que les posicions del No (C's, PP i PSC). CSQEP ha deixat molt clar que a ells no se'ls pot comptar ni en el Sí ni en el No. Per tant, el Sí té majoria de vots i majoria absoluta parlamentària.

Tenim plena legitimitat democràtica per fer el que estem fent. I per arribar fins al final, en la confiança que en aquest camí la nostra legítima aspiració d'un referèndum vinculant i reconegut internacionalment es pugui fer realitat. Si arriba hi serem. Però si no arriba seguirem endavant amb la legitimitat que tenim.

El laberint espanyol
Una variable amb la que poc hi comptàvem és el laberint en el que s'ha convertit la política espanyola, i la imprevisibilitat del seu abast.

El resultat de les eleccions del 20D ha instal·lat la política espanyola en una situació de paràlisi irresoluble a curt termini. No hi ha cap possibilitat de formar govern, i la tradicional irresponsabilitat dels polítics espanyols està arrossegant les institucions a un comportament delirant.

Que això acaba en noves eleccions sembla ara mateix segur. Però amb Espanya no se sap mai. L'opacitat de la política de "casta" està posant a prova la seva influència. Veurem.

En tot cas des del nostre punt de vista hi ha una cosa que em sembla molt clara. Cal mantenir la unitat sí o sí. Unitat d'acció, com ara s'està mantenint, però també, en la perspectiva d'unes noves eleccions, unitat electoral. Havent-hi un govern de Junts pel Sí i sabent que només reeditant aquesta candidatura a les eventuals noves eleccions espanyoles es pot guanyar a Catalunya, aquesta és l'única opció possible. Tot el que no sigui això podrà tenir conseqüències imprevisibles per al procés, i cap bona. No és bo que a Catalunya no guanyi el Sí. I no és bo que les forces que comparteixen govern i grup parlamentari a Catalunya competeixin per un mateix segment de vot. És absurd.

En aquest mateix laberint espanyol cal molta política per no ser un convidat de pedra a la situació creada i aprofitar el nostre potencial per obrir camí en dos sentits: despenalitzar el procés i facilitar ponts que permetin fer un referèndum a Catalunya.

En definitiva
Que hem despegat! Que anem bé. Que les coses van bé. Que si ho seguim fent bé, les coses aniran endavant. Que estem demostrant la nostra força i la importància de tenir un govern inequívocament indepenndentista treballant per la independència. Això donarà fruits, segur. Que fer-ho bé vol dir mantenir la unitat i no caure en les temptacions de la gesticulació. Rigor, solidesa i determinació. I molta intel·ligència.

SEGUIM! DONEC PERFICIAM!

2a part anàlisi CEO: partits polítics, tendències de vot i ideologies.

En aquesta segona part de l'anàlisi del CEO em centraré en tot el que té a veure amb el posicionament dels diferents partits polítics i les tendències de vot que a criteri meu se'n dedueix. Al final de l'article analitzaré alguns elements vinculats al posicionament ideològic dels enquestats, en la mesura que són un reflex de la societat i que poden explicar algunes coses que afecten no només als partits, sinó, i això és el més rellevant, al procés independentista.

1. Partits polítics, posicionament i tendències de vot

Junts pel Sí és la força política que té una més alta fidelitat de vot, del 83%. Fixem-nos que CSQEP, tot i la tendència alcista, té una fidelitat de vot lleugerament inferior, del 81,2% (dins el marge d'error).

La fidelitat de vot és per a mi un dels millors indicadors que tenim per valorar el posicionament d'una força política. I el de JxSí és molt bo, molt alt.

Seguint amb l'anàlisi del posicionament de JxSí, veiem -un altre indicador bàsic- que pràcticament no té fuga de vot apreciable cap a altres forces polítiques. Uns irrellevants 2,9% cap a CSQEP i 2,6% cap a CUP, tot dos dins "marge d'error". En termes demoscòpics, res.

La lectura d'aquests dos indicadors és clara: no es perd el vot propi i cap altra formació política amenaça, per ara, en "robar" vots a JxSí. Això aferma una posició molt sòlida.

Un altre indicador de la fortalesa de la posició política de JxSí és que pràcticament és la formació política amb un menor nombre d'indecisos entre els seus ex-votants, només un 7,2 (únicament inferior el % de la CUP, de 5,4, però que com veurem no és una bona dada de la CUP, sinó que obeeix al molt vot que tenia que ja ha decidit no tornar-los a votar).

Finalment un últim indicador per a JxSí és el potencial de captar vot d'altres formacions. Aquí l'indicador no és tan positiu, tot i que no és dolent. La principal transferència de vot cap a Junts pel Sí, i és la més alta de tots els moviments entre opcions polítiques, és la de la CUP cap a JxSí, del 15,6% dels vots que va tenir la CUP el 27S. És una dada rellevant, tant en termes demoscòpics com de significació política. És evident que estem davant el "retorn" del vot estupendista que va tenir la CUP el 27S i que es va mostrar esgarrifat amb la gestió que els antisistema van fer del seu vot. Junts pel Sí també arrossega un 9,7% d'abstenció el 27S, un 2,2 del PSC i un 1,9 de CSQEP, així com un 8,5% dels que no recorden què varen votar (dada "rellevant" per contextualitzar que les enquestes no són una ciència exacta, sinó una aproximació a la realitat social, i no podem donar-li més valor que aquest). I, finalment, un 6,7% del vot a altres formacions que no varen obtenir representació, cal suposar que vot que va tenir Unió; d'aquest col·lectiu també JxSí és el segon destí de vot, després de CSQEP.

En resum, Junts pel Sí està en una posició política molt forta. Té la fidelitat de vot més alta, pràcticament no perd vot cap a altres formacions, és qui menys indecisos té i està rascant vot d'altres posicions posicions polítiques i de l'abstenció.

Ah! I, com si no tingués "importància", m'oblidava que és també la força amb una més alta intenció directa de vot, del 30,9%, més de 10 punts per sobre de la segona força en intenció directa de vot, que també són els CSQEP. Anem a analitzar la posició d'aquest grup.

Catalunya Sí Que Es Pot assoleix un 17,7% d'intenció directa de vot, gairebé 10 punts per sobre del resultat que varen tenir el 27S (8,94%). És sens dubte, per si sol, l'indicador que explica perquè CSQEP és la força que presenta una tendència a l'alça més clara i més forta. Sí, els QWERTY clarament estan a l'alça.

El posicionament de CSQEP té els seus fonaments en l'alta fidelitat de vot en relació al 27S, del 81,2%, només superats per JxSÍ, i en la capacitat que estan tenint de captar vot de gairebé la resta de totes les formacions polítiques. La transferència més alta que tenen és provinent de la CUP, amb un 11,6% del vot que aquests varen tenir el 27S. Aquest és un fenomen que podia passar, atès que la CUP (aquesta va ser la seva gran contribució -i pràcticament única- el 27S) va arrossegar molt vot que abans estava votant ICV-EUA. Va ser, tant en termes de volum com percentuals la més alta transferència de vot que va tenir la CUP el 27S. I va ser molt positiva perquè era un vot que abans no es podia llegir en termes de Sí, però que amb aquest canvi de vot, sí, esdevenia un vot inequívoc per la independència. Si algú recorda les meves anàlisis des que es va configurar Junts pel Sí i es varen convocar eleccions, aquest era l'argument pel qual des d'un bon començament vaig defensar que la CUP no estigués dintre de Junts pel Sí. El que no em podia pensar mai és que hi hauria aquest gruix d'estupendistes entre antics votants de CiU i d'ERC, capaços amb la seva frivolitat i estupidesa de posar-ho tot en perill com ho van fer, de fer tan difícil, per no dir gairebé impossible, "fer la independència".

Tornant a CSQEP, veiem que a més d'aquesta transferència de la CUP, la més alta percentualment, té també un 2,9% de transferència des de JxSí, un 1,7 de C's, un 6,5 de PSC, un 15,6 d'altres formacions extraparlamentàries, un 17,7 de l'abstenció i un 4,3 dels que no recorden què varen votar. És a dir, que excepte del PP, té transferència de la resta de formacios polítiques, i això sempre evidencia una situació de fortalesa i de potencial de creixement.

I a més a més les pèrdues de vot cap a altres formacions són pràcticament irrellevants: un 1,9% cap a JxSí, un 0,9% cap a C's, un 2,3% cap a PSC i un 0,9 cap a CUP. Tot en el marge d'error. És a dir, sense significació política.

Aquesta intenció directa de vot tan alta, la fidelitat de vot entre els seus antics votants, el rascar vot de gariebé totes les formacions i la irrellevància de les possibles fugues cap a altres forces és el que explica la solidesa demoscòpica de la projecció electoral de CSQEP.

En termes polítics ja hem vist que el factor retorn d'una part del vot que el 27S va anar a la CUP és un dels fets destacats. Però n'hi ha més, tot i que per valorar-los hàgim de recórrer al nostre coneixement de la realitat. És evident que la candidatura de CSQEP del 27S era molt fluixa i no va saber trobar en cap moment el seu lloc polític, estaven tota l'estona amb el pas canviat, i fins i tot cometent errors greus com aquella apel·lació a l'origen que va fer Pablo Iglesias durant la campanya per arrossegar vot. A banda, és clar, de que la Colau no hi donava suport.

La campanya del 20D en canvi va ser tot el contrari. D'entrada, la Colau, que és clarament el lideratge més fort en aquest àmbit a Catalunya, hi donava suport. El candidat era capaç d'articular un discurs, era molt més sòlid. I a més a més van fer una campanya agosarada, des del punt de vista que van defensar el mateix a Barcelona que a Madrid, i això que defensaven no era una cosa menor, era un referèndum per a Catalunya. El resultat va ser que per aquests encerts propis i perquè l'independentisme va preferir fer el ruc, "els comuns" van ser la força més votada a Catalunya.

Tots aquests factors configuren l'altra part de l'explicació, política, que no deriva directament de la demoscòpia, però que és la que a criteri meu explica el que ens reflecteixen les dades de l'enquesta.

Per acabar amb l'anàlisi de CSQEP només hi ha una dada de l'enquesta que crec que ens convida a tenir una certa prudència, no sobre la tendència alcista d'aquesta opció, que és clara, sinó sobre el seu abast, sobre que sigui tan forta com ha sortit en aquest CEO. I aquesta dada és que CSQEP és l'opció més sobrerepresentada en el record de vot que manifesten els enquestats i en relació al que va ser el vot real el 27S. Així, CSQEP va tenir un 8,94 de vot vàlid, que sobre cens representa un 6,89, mentre que un 14,2% dels enquestats diuen que van votar-los. Si això fos així, la sobrerepresentació seria molt clara, i això podria afectar a diferents dimensions de l'enquesta. Però tots els que remenem enquestes també sabem que aquesta pregunta, que es fa en totes les enquestes, és "estructuralment" feble, perquè és una en les que els enquestats més "menteixen". Però és una dada a tenir en compte, sobretot perquè el votant de CSQEP no és dels que se n'amaga, com acostuma a passar amb el votant del PP i en menor mesura, però també, de C's.

L'unionisme extrem que representen C's i el PP sembla té tendència a retrocedir. La seva intenció de vot directa baixa, així com la projecció que se'n pot fer. Tots dos presenten una fidelitat de vot menor, del 75%, i potser en termes polítics el més rellevant demoscòpicament és que continua la transferència de vot del PP cap a C's, amb un 10,8%, un percentatge significatiu.

Un altra dada que crida l'atenció, tot i que ara mateix sigui de menor impacte, és que C's sigui el partit té més ex-votants que han decidit no votar les properes eleccions, abstenir-se: el 5,2%. Aquesta dada és interessant no tant per aquest 5%, sinó perquè C's va ser, el 27S, el partit que més es va beneficiar del vot provinent de l'abstenció. Si el que està passant fos indici que el que estan fent o com evolucionen les coses "torna" aquests abstencionistes a l'abstenció, enlloc de que C's els fidelitzi, no seria una mala notícia per al procés indy...

El PSC, el partit que sempre sembla que ha de baixar més del que finalment baixa, tot i que elecció rere elecció segueixi baixant, el partit del que diuen si presentés un sofà de candidat tindria els mateixos vots. Doncs bé, aquesta és una mica la tònica del que ara mateix ens expliquen les dades del CEO per al PSC: un 74,1% de fidelització d vot, per tant segueix perdent votants. I una situació confusa, en la que per una banda perd vot cap a diferents forces polítiques, significativament CSQEP, amb un 6,5%, però també cap a JxSí amb un 2,2 o C's amb un 2,9. Però tot i que demoscòpicament estigui en el marge d'error, també hi ha un 1,7 d'antics votants de C's que ara diuen votarien PSC, un 2,3 dels CSQEP i fins i tot un 2,7 del PP.

Jo crec que el PSC apunta una tendència a quedar-se més o menys com està, segons com vagin les coses, perdent una mica més o una mica menys, en direcció bàsicament cap a CSQEP. Sense descartar que la transferència cap a C's sigui més alta de la que detecta l'enquesta, i ho dic per una dada que m'ha cridat l'atenció: entre els votants del PSC, el líder més ben valorat (no del PSC) és Albert Rivera, amb un 5,06, seguit de la Inés Arrimadas amb un 4,85, i clarament per sobre de Junqueras, Puigdemont, Rabell, Domènech, etc. És a dir, quan gratem una mica veiem que entre els votants del PSC la frontera amb C's continua existent, i "recollint" simpaties. I això, ni que en la transferència de vot ara no es vegi, jo ho interpreto de manera inequívoca com una potencial amenaça de fuga de vots.

La CUP. Bé, la CUP és l'opció política que, d'acord al que ens explica l'enquesta, va més a la baixa i d'una manera molt clara. De fet és la que té una posició política més amenaçada, més feble.

De totes les opcions polítiques, la CUP és la que presenta una més baixa fidelitat de vot, de només el 65,3%. És molt baixa i està a molta distància de la fidelització de la resta de formacions polítiques (gairebé 20 punts de JxSí i 10 del "penúltim, el PSC i el seu 74,1).

A més a més és la formació política que presenta les dos més importants, en percentatge, transferències de vot decidit cap a altres opcions: un 15,6% cap a Junts pel Sí i un 11,6% cap CSQEP. Això sí, la CUP és la que té menys vot indecís, és l'única bona notícia, però és perquè és l'opció política que té més votants el 27S que ja han decidit votar altres opcions. I excepte aquell 2,7 de JxSí, no arrossega vot de cap altra formació.

Per tant, tenint en compte a més que a l'enquesta la CUP també està una mica sobrerepresentada, jo diria que la seva tendència de vot és clarament a la baixa, probablement més del que el CEO finalment els hi atorga. I que la seva posició política és feble, per la baixa fidelitat i per les dues fugues de vot que té, en sentits molt diferents. En termes polítics, a més, l'esquerda d'aquestes dues fugues de vot en direccions tan diferents s'alimenta de la política de gesticulació de la CUP al Parlament. No sembla en cap cas que un antic votant que ara digui votarà JxSí o CSQEP s'impressioni gaire d'aquest postureo polític permanent de l'actual grup parlamentari de la CUP, tan i tan allunyat del que va ser l'actuació parlamentària de la legislatura passada, amb un dels millors parlamentaris que ha passat pel Parlament, com en David Fernández, però també de la solidesa d'en Quim Arrufat.

2. L'ocàs de les ideologies?
He volgut mirar el que ens explica l'enquesta del CEO des d'un punt de vista diferent als que fins ara he analitzat: què ens explica el posicionament ideològic dels enquestats en relació al mapa polític de Catalunya?

I potser l'única resposta clara que hi trobo és una: desconcert.

Hi ha, sens dubte, en aquesta situació, un factor que condiciona totalment el mapa polític: el procés. El fet que Catalunya estigui immersa en un procés polític de l'extraordinària força i transcendència del procés independentista ho condiciona absolutament tot, fins i tot el pes de les ideologies, els posicionaments personals i la seva expressió electoral.

Però també hi ha altres coses, més enllà del procés, que m'han cridat l'atenció i que avui, per no fer-ho massa llarg, només apuntaré, i és el "garbuix" ideològic que es palesa quan contrastem les respostes a diferents preguntes de l'enquesta. Digueu-li garbuix, digueu-li embolic, digueu-li prejudicis, digueu-li confusió, digueu-li que potser fa molt temps que ningú, més enllà del que representa el procés, no fa política.

Ideologies, procés i partits polítics.

L'encert de la proposta de Junts pel Sí en el context de fase final del procés independentista en el que estem queda palès en que el 66,6% dels seus votants es defineixen com a "independentistes". Contrasta aquesta dada en que entre els votants de la CUP només un 48,4% ho fan. La segona posició ideològica que més expressen els votants de JxSí és "progressista", amb un 20,7%, és a dir, ja molt lluny del valor que dona sentit a la proposta. Després ja ve "nacionalista" amb un 16,8%.

Una dada interessant és que un 11,9% dels votants de Junts pel Sí es defineixen com a liberals, el que converteix aquesta força política en la força hegemònica a Catalunya d'entre tots els que es consideren liberals. Cal prendre'n nota.

I cal fer-ho també per una altra cosa: un 20,2% dels votants de C's es defineixen així, liberals. És una evidència que l'extraordinari resultat que va obtenir C's el 27S, amb aquests 734.000 vots el va assolir per dos motius i mig:  

• El primer, i més important, perquè va ser el partit del NO, l'escollit per tots els unionistes que van entendre el caràcter plebiscitari de les eleccions i van voler fer valer el seu No. 
•  L'u i mig restant de motius ve determinat perquè d'alguna manera C's va aconseguir anar una mica més enllà, ni que fos tímidament, del fins ara el seu únic posicionament polític, l'etnicisme. Així, si bé és cert que la força de C's es basa en el seu discurs etnicista, apel·lant impúdicament a l'origen de les persones per determinar el seu vot, també és cert que aquest 27S aconsegueix altres votants. En aquest 20% de votants de C's que es defineixen com a liberals hi ha aquest salt que van donar en les zones més benestants de Barcelona, i que va votar a C's perquè al ser el partit del No era qui millor garantia el seu statusquo de privilegiats davant les "incerteses" o "amenaces" del procés indy.

En aquest mateix espai liberal també hi trobem un 12,1% de votants de C's que es defineixen com a "democratacristians". Això palesa una dada i un fenomen que alguns ja havíem estudiat. El 27S Junts pel Sí va tenir, entre d'altres, una gran virtut i assoliment: davant el caràcter plebiscitari de les eleccions i de la identificació de JxSí amb el Sí, hi havia una bossa molt gran de votants, aproximadament uns 300.000 que el 2012 havien votat CiU però que deien que ells no volien la independència. La possibilitat de perdre aquest vot moderat era real i hauria estat un cop molt dur per al resultat electoral. Doncs bé, Junts pel Sí va aconseguir "salvar-ne" 200.000, un èxit total. Se'n van perdre uns 100.000, que en un 60-65% van anar a Unió, mentre que la resta, uns 35.000 vots, van anar cap a C's.

Aquests 35.000 vots (aprox) no es regien per un posicionament etnicista. Havien votat la CiU més sobiranista de la història el 2012, però el 27S aquest votant va entendre que el Sí ja passava una línia que ells no volien passar perquè fer-ho (passar-la) amenaçava directament el seu statusquo, i van votar C's perquè era el vot més clarament de No a la indy.

Així, C's va aconseguir ser votat per dos extrems de la nostra societat: aquest vot metropolità que es guia únicament per criteris ètnics, d'origen, i per al que no l'importa res que no sigui "yo soy español", i són els més perjudicats per la crisi, per l'espoli fiscal, els més castigats per l'atur, per la disciminació estatal amb les polítiques de solidaritat i benestar... en definitiva, els més "desposseïts" en termes de nivell de vida, i que consideren (aquesta és la vergonyosa gran victòria de C's) que "només" tenen la seva "identitat", que pensen que "el procés" els vol robar, treure.

I a l'altra banda el vot dels que ho tenen tot, i que han votat C's perquè han cregut que és el vot que millor defensava el seu statusquo privilegiat. I aquest és un vot que es defineix com a liberal o democratacristià. I és un vot que com vam veure en la primera part de l'anàlisi fins i tot diuen que estan insatisfets amb nivell d'autogovern i voldrien que CAT fos un Estat en una Espanya federal. Però el 277S era una línia que ells entenien posava en perill el seu status quo, i no la van passar, i van votar C's.

Junts pel Sí ha de gestionar ser el partit de la independència amb el fet que, justament per aquest paper, la seva transversalitat és enorme, i hi conviuen des de "progressistes i socialistes" fins a "liberals, conservadors i demòcrata-cristians", en uns percentatges molt importants a banda i banda. Qualsevol basculació cap a un dels extrems pot fer cruixir les costures de l'altre extrem, i implicar pèrdua de suports. És un tema delicat. Cal política i cal intel·ligència.

És una evidència inqüestionable que Junts pel Sí és el vot de la independència i l'instrument per fer-la possible, i que hauria de mantenir-se en totes i cadascuna de les eleccions que hi hagi fins que el procés com el coneixem ara no finalitzi (o amb la independència o amb un fracàs que ens obligaria a tornar a començar des d'altres bases). Però també és una evidència que és un "invent" que no pot durar un minut més un cop assolida la independència, més enllà de la fase de desplegament del nou estat, que requerirà un govern de màxima unitat. La diversitat ideològica a JxSí només s'explica i és sostenible, per la intensitat del procés. Í això, mentre estiguem en el procés, requereix de molta política i sensibilitat per part de tots per gestionar-ho sense provocar descosits.

Sobre el "garbuix" ideològic del país
Només un apunt en relació al que al començar aquest apartat us deia. No és normal, crec jo, que en una escala del 0al 10, on el 0 és l'extrema esquerra i el 10 l'extrema dreta, la mitjana d'autoubicació del conjunt dels enquestats, és a dir, de la societat, sigui del 3,87!!!!!

No és normal que només un 4,9 se situin en el 6, un 2 en el 7 i un 1,5 en el 8.

És evident que en aquest país, per la nostra història, autoubicar-se com de "dretes" arrossega una càrrega de "mal", associada al franquisme, a la repressió, al caciquisme, etc. Fixem-nos que en elements de definició ideològica un 8,8 s'autoqualifiquen com a "conservadors", un 4,1 com a democratacristians, un 11,4 com a liberals, etc. I els resultats electorals tampoc no constitueixen mai - PER SORT!!!!!- parlaments que expressin aquestes majories ubicades en aquest 3,8 en un eix de 0 a 10.

Hi ha, com deia, un evident pes del procés que trasllada a un segon pla el tema ideològic, però també hi ha altres fenòmens polítics subjacents que avui només apunto.

SEGUIM!!! Donec Perficiam

CEO març 2016. L'estabilitat com a fet polític més rellevant: abast, naturalesa i conseqüències (I)

1. INTRODUCCIÓ

Avui hem tingut un nou lliurament del Baròmetre del CEO, sens dubte la millor enquesta de totes les que es fan a Catalunya. Però és això, una enquesta, que estem obligats a analitzar relacionant-la amb el nostre coneixement o visió de la realitat, per poder-ne treure lectures i un relat de la situació política del país i de les claus subjacents en l'opinió expressada pels enquestats.

Intentaré fer això, traslladar-vos la lectura que en faig de les moltes coses que a criteri meu, ens està explicant, però també de les incerteses que ens planteja i dels que considero són els elements políticament més rellevants de la visió que sobre la situació política del país expressen els enquestats.

El baròmetre del CEO és una enquesta que es fa presencialment a unes 1.500 persones, seleccionades per obtenir una mostra representativa del que és la nostra societat. Des d'aquest punt de vista, i amb totes les reserves pròpies de l'instrument, l'opinió que expressa té intenció de recollir l'opinió de la societat. Com sempre dic, no té valor veure si en relació a enquestes prèvies una dimensió puja o baixa un punt o dos. Tot això està dintre del marge d'error. El que és més important i interessant és observar les tendències. El post d'avui, ja només pel que m'he menjat en aquesta introducció, serà dels llargs, perquè té més vocació analítica que d'una opinió meva sobre un tema determinat. I el CEO tracta molts temes i molt interessants tots ells.

Evidentment a mi el que em preocupa i m'ocupa és tot el que té a veure amb el procés independentista, per tant per fer l'anàlisi el que he fet és seleccionar les principals qüestions que crec ajuden a entendre o explicar la situació política del país des d'aquesta perspectiva.

Som-hi

2. L'ESTABILITAT S'HA CONVERTIT, ELLA MATEIXA, EN EL GRAN FET POLÍTIC

Comencem per la pregunta clau des del punt de vista independentista:"vol que Catalunya sigui un Estat independent?"

Un 45,3% dels enquestats responen que Sí, i un 45,5% que No. Un empat total.

El Sí porta molt de temps amb suports al voltant d'aquest 45% (44,1, 42,9, 46,7, 46,6, 45,3). És a dir, l'independentisme porta molt de temps sense créixer, sense guanyar nous suports. Això és un fet.

El No també porta temps movent-se en aquests valors del 45%, tot i que si ho mirem en perspectiva anual potser sí és apreciable una molt petita pèrdua de suports. El febrer del 2015 el No tenia un 48%, i el juny 2015 un 50%. Ara està en aquest 45,5%, per tant sembla s'apunti una petita tendència a la baixa, en la mesura que la variació supera el marge d'error de l'enquesta. Però és quasi inapreciable, i en la mesura que engreixa el "No ho sap" ens fa pensar que és poc rellevant, atès que el no ho sap normalment amaga més "Nos" que sí.

Dues consideracions en relació a aquest "empat tècnic" tan estable en el temps:

- el referèndum és més necessari que mai. Només amb una consulta clara, que permeti posicionaments clars, i concentrar la decisió en aquesta opció, hi ha alguna possibilitat d'alterar aquests percentatges i aquesta estabilitat en l'empat tècnic.

- en paral·lel hem de reflexionar sobre la dificultat política que implica gestionar un procés de la naturalesa de l'independentista amb un país tan igualat en relació al Sí i al No. És evident que el 50,1% dels vots ja són suficient legitimitat democràtica per al que sigui, també per a la independència, però no podem ignorar, ni nosaltres -els independentistes- ni els unionistes aquesta realitat. Requereix de molta política. I requeriria, en un país amb molta política i política bona, d'uns compromisos mutus per garantir que aquesta divisió sobre quin ha de ser el futur polític del país es gestionarà sempre amb respecte democràtic en relació a l'altra posició.

Això lamentablement està lluny de que passi, sobretot des del punt de vista unionista, que nega sistemàticament aquest 45,3% del país que vol la independència. Així, l'independentisme no té al davant cap partit polític ni cap líder polític unionista amb qui "pactar" aquests compromisos. Només té negació, prohibició i repressió per part de l'estat espanyol.

Al meu entendre, a falta d'interlocutor polític en el bàndol unionista, l'independentisme (els seus líders i partits polítics, malgrat que tots ens hi hem de sentir implicats) hauria de fer un esforç imaginatiu per traslladar aquest compromís de respecte democràtic directament a aquest 45,5% de la nostra societat que ara està en el No. Si els líders unionistes intoxiquen i la seva estratègia és el menyspreu i la brega, el nostre gran repte polític és fer tot el possible per arribar directament al votant unionista i fer-lo partícip d'aquest compromís i garantia de profund respecte democràtic en qualsevol escenari possible dels que hauran de venir.

Una altra dada, no sé fins a quin punt més curiosa que no pas rellevant políticament, és veure el creuament entre la intenció de vot al Parlament (en unes futures eleccions) i el posicionament en el Sí/No.

El 90% i el 86,3% dels qui volen votar (en unes futures eleccions), respectivament, Junts pel Sí i CUP, volen que Catalunya sigui un Estat independent. Però un 7,8% dels que votaran Junts pel Sí, no el volen, com tampoc el volen un 4% dels de la CUP, que també tenen un 4,8% que no ho saben i un 4,8 que no contesta.

Curiosament, encara un 8% dels qui volen seguir votant PSC volen Sí a la independència, i un 20,3% dels de Catalunya Sí Que Es Pot (en endavant CSQEP). I encara més curiós, també un 3,2% dels votants de C's i un 5,1% dels del PP. Jo crec que estem davant exotismes del marge d'error de les enquestes, del marge d'error no tan tècnic, sinó de la confusió que moltes vegades tenen els enquestats, per això sempre dic que no val la pena fixar-se en evolutius de % petits, de fins a aquest 5%.

L'única conclusió política possible d'aquestes dades és que posen de manifest que encara ara l'actual escenari polític des del punt de vista dels partits i el posicionament dels seus votants en relació a la independència és prou complexe com per fer necessari un referèndum o similar.

L'estabilitat, també en la pregunta amb resposta múltiple sobre quina ha de ser la relació de Catalunya amb Espanya

Una primera pregunta en aquesta dimensió és la que planteja a l'enquestat quin és el nivell d'autonomia assolit per Catalunya.

Doncs bé, el 68,1% creu que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d'autonomia. És una dada políticament molt rellevant. Pràcticament el 70% dels catalans es mostren insatisfets amb el nivell d'autonomia assolit. És una dada inqüestionable, que evidencia el col·lapse constitucional i de l'estat de les autonomies en relació a Catalunya.

D'aquesta pregunta tenim una sèrie molt llarga. Fixem-nos doncs que ara fa 10 anys, Novembre del 2006, "només" un 51,6% s'expressaven en aquests termes d'insuficiència d'autonomia. Avui, març del 2016 som un 68,1%, és a dir, gairebé 17 punts més. A més a més en els últims anys aquesta dada és força estable: va tenir un punt màxim d'insatisfacció el juny del 2013, amb un 72,5%, que va minvar fins al 63% el juny del 2015 i que des de llavors torna a tenir tendència a l'alça, fins arribar a aquest 68,1% aquest març 2016.

En termes de tendència sembla clar que hi ha una gran estabilitat en la dada de gairebé 3 de cada 4 ciutadans de Catalunya insatisfets amb el que consideren insuficient nivell d'autonomia de Catalunya.

Fixem-nos que mentre la immensa majoria de catalans considera insuficient la autonomia de Catalunya, l'estat espanyol, totes les seves institucions, fa anys que caminen en el sentit invers, d'involució democràtica recentralitzadora. No hi ha cap setmana que del Consejo de Ministros no en surti una nova agressió a l'autogovern de Catalunya. El xoc polític és, per tant, inevitable.

Què és el que passa amb aquest 68% de catalans que compartim diagnòstic d'insuficiència amb l'autonomia de Catalunya? Que tots no compartim la mateixa "recepta política" per veure satisfetes les nostres aspiracions polítiques. Veiem-ho.

En aquest mateix mòdul de "relacions Catalunya-Espanya" es pregunta als enquestats què creu que hauria de ser Catalunya, i s'ofereix una resposta múltiple: una regió d'Espaya, una Comunitat Autònoma d'Espanya, un Estat dins una Espanya federal o un Estat independent.

Doncs bé, la resposta majoritària és un Estat independent, amb el 38,5% de les respostes. A continuació l'opció amb més suports és un Estat dins una Espanya federal, amb el 26,3% dels enquestats. Un 25,1% creuen que ja estem bé com a Comunitat Autònoma i un 4,1% creuen que tenim massa autonomia i que hauríem de ser una regió.

Si ens fixem, la suma dels que volen un estat independent i dels que volen un estat federal és de 64,8, gairebé coincident amb el 68,1% que creu tenim una autonomia insuficient. Per tant la insatisfacció amb la insuficient autonomia encara ara té dos grans opcions polítiques per ser superada: la indy i la federalista.

L'estat independent ha anat guanyant suports de manera clara aquesta última dècada. El març del 2006 només un 13,9% dels enquestats l'expressaven com la seva opció en aquesta resposta múltiple. I ara estem en el 38,5%, 25 punts més. En aquests 10 anys molts dels que creien que Catalunya havia de ser una Comunitat Autònoma o un Estat dins una Espanya federal han evolucionat políticament i han vist que l'única opció de futur per a Catalunya és un Estat independent. Per això ara és l'opció amb més suports, 10 punts per sobre dels autonomistes i dels federalistes.

Però fa temps que estem aquí, i sembla que ja no hi ha més basculacions cap a la posició independentista. És una altra mostra de l'estabilitat en la que estem. Els indys ja no captem nous suports, però tampoc els perdem.

Com gestionem convertir la insatisfacció amb una insuficient autonomia, diagnòstic que compartim el 68% dels catalans, en una proposta política comuna és la clau del nostre futur, és la clau d'una majoria social inqüestionable, capaç de fer el que sigui, d'assolir el que sigui. I aquí, novament, la política és la clau.

A diferència de la falta d'interlocució que tenim amb l'unionisme, en aquest espai polític amb el que els indys compartim diagnòstic amb els federalistes sí sembla haver-hi una interlocució política amb la que caldrà treballar molt. De fet bona part de l'electorat així ho ha vist, i això és el que explica la tendència alcista de CSQEP. No sé què s'ha de fer per confluir, avançar i generar aquesta majoria social que trenqui l'empat en el que estem. Només sé que cal fer molta, molta, molta política. I en aquest espai, per sort, tenim interlocutors.

Fixem-nos que del 38,5% dels que volen que Catalunya sigui un estat independent a la resposta múltiple passem al 45,3% que votarien Sí en una resposta dicotòmica (Sí/No). El Sí arrossega 6 puntets que arriben dels que en la múltiple volen el tema federal, és a dir, ara com ara, només 1 de cada 4 "federalistes" posats a escollir entre independència o seguir com estem, votaria independència, tot i compartir diagnòstic amb insatisfacció del nivell d'autonomia. Com dic, cal política, molta política, perquè aquí hi ha clarament una de les claus del nostre futur.

Per acabar aquest apartat, altra vegada no sé si amb termes de curiositat més que de rellevància política, quan ens fixem en el posicionament en aquesta pregunta de resposta múltiple sobre el que ha de ser Catalunya amb la intenció de vot, ens trobem amb algunes sorpreses.

Els qui més clar ho tenen són els votants de Junts pel Sí, un 82% diuen un estat independent. Seguits dels de la CUP, amb un 78,2%, però un 12,3% de JxSí i un 14,5% de CUP optarien per un estat dins una Espanya federal.

El "federalisme" es concentra, com a opció més estimada, en els votants de CSQEP, amb un 56%, seguits dels del PSC, amb un 36,5% (tot i que l'opció majoritària dels votants PSC és la de ser CA).

L'espanyolisme més ranci es concentra en el PP: un 18% creuen que no hauríem de tenir cap autonomia política i ser una simple regió administrativa, i un 72% seguir sent una CA. M'ha sorprès el 18,5% de votants de C's que voldrien que Catalunya fos un Estat dins una Espanya federal. El programa del partit al que voten ho vol arreglar tot amb una recentralització massiva, però un 20% voldrien ser un estat dins una Espanya federal. Curiós. Alguna cosa no estem explicant bé. O la capacitat d'intoxicació dels mitjans de masses supera tot intent racional d'aproximar-se a les propostes polítiques.

3. PROCÉS INDEPENDENTISTA COM A PROJECTE ESTRÍCTAMENT POLÍTIC EN UNA SOCIETAT D'IDENTITATS COMPARTIDES

Fins ara hem analitzat preguntes que demanen a l'enquestat sobre un posicionament polític o de projecte de país.

El CEO planteja històricament una pregunta diferent al que és el posicionament polític: la pregunta sobre el sentiment de pertinença de l'enquestat. Estem també davant una pregunta amb resposta múltiple, en la que s'interpel·la a l'enquestat sobre el seu sentiment d'identitat.

La resposta majoritària, de sempre, és la dels que se senten "Tan espanyol/a com català/ana", amb un 33,8% de les respostes.

I tot i ser la segona opció de més enquestats, únicament un 26,3% se senten "només català/ana". Fixem-nos que un 38,5 en la resposta múltiple volen que Catalunya sigui un estat independent, i un 45,3% en la dicotòmica. Els diferencials d'aquests tres percentatges són, senyors, el gran èxit, el gran assoliment, del que ens hem de sentir més orgullosos d'haver-ho sabut fer, del procés independentista. Que aquest 26% "només catalans" vulguin l'estat independent és una conseqüència lògica d'un sentiment d'identitat. Però que la naturalesa del procés és estríctament política i no identitària, l'evidencia aquest 12% que responen "estat independent" a la múltiple des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola, o aquest gairebé 20% que votarien Sí i ho farien també des d'un sentiment d'identitat compartida catalana/espanyola.

Aquest és el gran patrimoni del procés. I això és el que, de manera incessant l'unionisme busca trencar por lo civil o por lo penal.

Fixem-nos que un 63,7% dels enquestats manifesten aquest sentiment d'identitat compartida (amb diferències, però compartida). A banda del 33,8% que la tenen igual catalana que espanyola, un 24,2% la tenen més catalana que espanyola (però identifiquen com a espanyola una part de la seva identitat) i un 5,7% més espanyola que catalana (però igualment identifiquen com a catalana una part de la seva identitat.

Si abans ens referíem a aquell 68% que es manifesta insatisfet amb la insuficient autonomia que tenim com una contundent expressió política de la gran majoria de la societat catalana, aquest 64% de la societat que s'expressa amb una identitat compartida són també el nostre gruix social. I haver sabut gestionar un procés independentista com a una opció política i no identitària és el nostre gran èxit.

Dit això, aquí també fa falta política, molta política i política d'alçada. Perquè tot i que ho hem fet molt bé fins ara, cal seguir avançant i cal fer encara més coses en aquest àmbit.

Necessitem fer una proposta de nou país, del nou estat català, que sigui modèlica en el respecte i la gestió d'una societat com la nostra, amb la força que té aquest sentiment d'identitats compartides. Perquè el procés independentista pugui recollir més suports i superar l'estancament en el que ara estem, cal anar molt més enllà en traslladar al conjunt de la societat, però especialment a aquest gruix de la societat que comparteix identitat catalana i espanyola, totes les garanties de que tot el que té a veure amb la identitat serà exemplarment respectat i posat en valor. Individualment i col·lectivament. No es tracta d'oferir garanties en relació a com el nou estat català gestionarà aquest tema perquè no ens quedi més remei que fer-ho. En absolut. Cal oferir aquestes garanties i aquesta proposta de gestió de les identitats des del convenciment que ens fan un país millor i que formen part de la nostra identitat col·lectiva. I especialment, singularment, el castellà. Perquè la llengua és l'expressió més íntima de la nostra identitat. No és només que el castellà tindrà rang de llengua oficial al nou estat, és que cal dir ben alt i ben clar que el castellà forma part de la nostra identitat, de la identitat de la majoria de nosaltres, i és un patrimoni al que no només no pensem renunciar, sinó que el posarem en valor. Individual i col·lectivament.

Sí, ho hem fet molt bé fins ara, i hem d'estar molt orgullosos. Però ara cal molta política, i de la bona, per anar més enllà i que aquesta realitat social tan excepcional i potser tan única d'un país amb la força d'aquestes identitats compartides, la gestionem per fer créixer el suport a la indy allà on encara hi ha resistències vinculades al que implicarà en relació a la identitat espanyola que d'una manera o una altra comparteix el 64% de la població de Catalunya.

4. APUNT LACÒNIC SOBRE LA PROJECCIÓ ELECTORAL

Amb l'anàlisi que he fet de tots aquests elements vinculats al procés independentista tanco aquesta primera anàlisi del Baròmetre del CEO. Deixo per un segon post l'anàlisi d'altres elements més estríctament electorals, d'intenció de vot, de valoració dels partits, dels governs, etc.

Només un apunt lacònic, per no deixar-vos en cap incertesa: també en aquesta dimensió l'estabilitat és molt alta, altíssima, amb l'única excepció de la tendència alcista de CSQEP.

El CEO fa una projecció a la baixa de la intenció de vot a Junts pel Sí, de la que crec no n'hem de fer gaire cas. Fixem-nos que JxSí és l'opció política que té una més alta fidelitat de vot, del 83%, gairebé 20 punts superiors, p.ex., a la que té la CUP. I no té pràcticament fugues de vot significatives cap a altres forces polítiques (només uns irrellevants 2,9% cap a CSQEP i un 2,7% cap a CUP, tots dos percentatges dins el marge d'error de l'enquesta).

En canvi la CUP té la fidelitat de vot més baixa (només un 65,3%) i significatives fugues de vot en diverses direccions: un 15,8% cap a Junts pel Sí i un 11,6% cap a CSQEP.

Altres fugues significatives són que segueix la sagnia del PP cap a C's, amb un 10,8% i que el PSC alimenta a CSQEP amb un 6,5%.

Com us dic, jo crec que la posició electoral i de marca de Junts pel Sí és molt sòlida, i per la resta d'indicadors que hem pogut veure, es demostra que és el gran motor del procés, el que li aporta una solidesa política que sovint no hem valorat, però que el CEO posa molt de manifest.

Però totes aquestes coses les tractarem amb una mica més de profunditat en un futur post, que serà la segona part de l'anàlisi d'aquest CEO.

4 anys d'ANC. L'enorme valor de la militància micro organitzada

Estem en un moment de gran tensió política. El 27S vam tenir unes eleccions de caràcter plebiscitari, que van donar una majoria clara per la independència, però amb uns resultats que feien molt complicada la governabilitat i la gestió del procés i, alhora, que des del punt de vista de suport a la independència es quedaven a uns punts del que s'hauria considerat un triomf inqüestionable, absolut.

Els mesos agònics que van seguir el 27S fins la constitució de l'actual govern van ser mesos del que se'n diu "alta política". Decisions macro.

La constitució del govern i el full de ruta que van plantejar també va ser política a nivell macro. Tenim uns representants, i van haver de suar molt per fer la seva feina, la delegació que els havíem conferit per gestionar el procés.

Aquests mesos la militància micro estàvem entre expectants i impotents. No es podia fer res més del que ja s'havia fet, i tothom sabia de la transcendència del resultat de les negociacions a aquest nivell macro.

Ara estem en una situació diferent. La política macro, és a dir, al Parlament i al Govern avança, i té molta feina a fer i molts equilibris a preservar per tirar endavant. Ara toca deixar-los fer i donar-los-hi ple suport i confiança. El pitjor que podríem fer és mantenir una actitud d'examen permanent. No té cap sentit que estiguem avaluant l'avenç del procés cada setmana.

Ara convé asserenar les coses, deixar treballar, amb confiança i compromís.

Mantenir el compromís és el que ens implica als militants anònims, a aquests milers de militants independentistes que no tenim cap càrrec ni cap responsabilitat a nivell macro, però que estem a plena disposició d'ajudar en tot el que calgui i bonament puguem.

El paper d'aquesta militància micro és, en aquests moments, tan cabdal com la política macro. I cal que totes dues línies d'actuació avancin amb força, de manera coordinada i amb intel·ligència.

La coordinació entre les dues línies correspon a la societat civil organitzada, singularment a l'ANC i a Òmnium. No tindria cap sentit que l'activisme micro ignorés el que s'està fent a nivell macro. Hi ha per tant una feina a fer de lideratge i d'organització d'aquest activisme micro. I estic segur que ANC sabrà estar a l'alçada del moment. Sempre ho ha estat.

Conec en Jordi Sánchez i sé de la seva extraordinària capacitat política i intel·ligència. També de molts altres membres de la direcció nacional de l'ANC. Ara hem fet 4 anys des de l'Assemblea constituent de l'ANC, 4 anys extraordinaris, d'una feina excepcional que ha estat totalment determinant per fer avançar el procés sobiranista com ho ha fet.

Igual que faig plena confiança al Govern en la gestió del procés al nivell macro, també la faig a l'ANC per a liderar el nivell micro, tant determinant com el primer.

Aquests últims mesos he sentit a algunes persones dir que amb el que passava s'estaven desanimant. I també he vist emergir de nou aquests setciències que no troben mai res ben fet i que posen sota sospita permanent tot el que fan els altres, tot el que passa al seu voltant.

Jo crec que aquest posicionament ara és més absurd del que mai ho ha pogut ser. Jo, ja ho sabeu tots els que seguiu aquest bloc, sóc vehement en les meves anàlisis, i m'emprenyo molt quan veig una cosa molt clara, però que, pel que sigui, la resta o alguns no ho comparteixen. Puc ser dur, però sempre argumentadament, per això em surten aquests posts tan llargs. I dues coses més:

- mai posant sota sospita el compromís i la voluntat dels altres. Mai.

- mai sense deixar d'ajudar, de col·laborar o de fer en tot allò que convé i es reclama


Per a mi tots els compromisos micros tenen el mateix valor: enorme. Som on som per la suma de tots aquests compromisos micros. La xarxa de complicitats i militància que es teixeix a partir dels milers de compromisos micro és el que dóna força i d'alguna manera legitima tot el que després s'esdevé a nivell macro.


El compromís micro aïllat de la resta és improductiu. Pot arribar a ser, com a molt, testimonial. Però aquí s'acaba tot.

Us convido, per tant, a mantenir actiu i organitzat el nostre compromís, a estendre'l i a fer-lo créixer. No hi ha res si nosaltres no hi som. I nosaltres hi hem de ser i hi serem. En tot allò que calgui.

De la mateixa manera que us convido a fugir com de la pesta dels catastrofistes, dels que no troben mai res ben fet, dels que tot ho posen sota sospita, dels que sembla es passen la vida buscant un gest, una paraula, el que sigui, que ells creguin confirma les seves teories conspiratives i que els permeti aixecar-se davant la comunitat cridant "ho veieu! ja us ho deia jo!!!". No viuen per ajudar o fer res que sigui productiu, sinó perquè passi alguna cosa que els permeti legitimar-se davant tots els altres d'haver dedicat tota la seva vida a criticar i menysprear tot el que feien els altres.

El que estem fent és excepcional. No hi ha cap nació en el nostre entorn político-cultural que hagi fet el que nosaltres estem fent i en les condicions que ho estem fent. El nostre propòsit està plagat de dificultats enormes, descomunals. Algunes les sabem, d'altres les intuïm i moltes altres només sabem arribaran, però no sabem com ni quan.

Quan aquell 10 de març del 2012 em van demanar si podia ajudar en tasques de seguretat en l'assemblea constituent de l'ANC no ho vaig dubtar, i hi vaig ser, al costat d'altres amics i camarades. Des de llavors hem ajudat en tot el que hem pogut, sigui el que sigui, que ha estat fer de tot. L'ANC ha fet una feina extraordinària en el lideratge de tots aquests compromisos micros que, junts, han teixit la xarxa que ha permès fer aquest salt excepcional cap a la independència al nostre país.

Felicitats ANC, felicitats tots els que hi heu estat i... SEGUIM, que encara queda molta feina per fer i hi volem ser!

Acte d'inici de l'Any Germans Badia: Torregrossa, 12 de març

El 12 de març, a Torregrossa, tindrà lloc l'acte amb el que s'inicia la commemoració de l'Any Germans Badia, l'any que en farà 80 que uns pistolers de la FAI els van assassinar, per l'esquena, al Carrer Muntaner de Barcelona.

Miquel i Josep Badia havien nascut a Torregrossa. De fet Miquel Badia neix el 10 de març del 1906. Per això l'acte d'inici de la commemoració té lloc al seu poble natal, i dos dies després de l'aniversari del seu naixement.

Per a mi els Germans Badia són un referent i uns herois. Un model de militància patriòtica exemplar al llarg de tota la seva vida, i fins al sacrifici últim i més gran.

Però hi ha altra gent que criminalitza tot el que representen, una gent per a la que són una mena de monstres, als que s'atribueixen tots els mals possibles.

No admetré allò tan "cuñadista" de dir que la veritat no està ni en un relat ni en l'altre, sinó en un punt mig. No, de veritat només n'hi ha una. De fets només n'hi ha uns. I d'època també només n'hi ha una, la que els hi va tocar viure des que surten del seu poble natal i arriben a Barcelona, comencen a treballar, entren en contacte amb el separatisme, s'hi impliquen, lideren i acaben amb el martiri del seu assassinat.

En canvi de mentides n'hi ha moltes. Mentides, falsedats, tergiversacions, descontextualitzacions, ignorància i, sobretot, molta, molta mala fe, baixesa moral.

A Miquel Badia el maten quan només tenia 30 anys. I la seva biografia és tan intensa, tan fascinant, que aquests 30 anys han permès construir tant el relat d'un mite com el d'un monstre. I això tenint en compte que la seva vida política no comença fins el 1922, quan arriba a Barcelona. En 14 anys Miquel Badia forma part d'aquell separatisme que va prenent cos i organitzant-se, que intenta, en plena dictadura de Primo de Rivera, atemptar contra Alfonso XIII (el complot del Garraf), que coneix Macià, que lidera Estat Català, que amb 25 anys rep l'encàrrec de Macià de fer-se càrrec de la Comissaria d'Ordre Públic de la restablerta Generalitat de Catalunya (1931), que té un país al cap i que no vol deixar que els vàndals i els assassins posin en escac la societat, la sotmetin a la llei del terror, que viu el 6 d'Octubre, i que després del seu alliberament, amb el triomf del Front d'Esquerres, el 1936, és assassinat per una trama de pistolers de la FAI amb connivències amb la Falange, els anomenats "failangistes".

Què és el que caracteritza aquest jove en aquests 14 anys que van del 1922 al 1936? El seu compromís militant. Un compromís que és disponibilitat plena. Estar sempre a disposició, fer en cada moment el que se li demana faci. Aquesta és la gran idea que hem de tenir de Miquel Badia, aquesta és la seva exemplaritat... que el durà al martiri. Com a molts altres en aquells anys d'horror i terror entre el sabre i les bombes. Com a Josep Ma. Planes, el periodista que s'atreví a denunciar els assassins dels Badia, la màfia assassina que també acabà amb ell. Com a Carrasco i Formiguera, perseguit per catòlic a la rereguarda republicana i afusellat per separatista quan caigué presoner dels franquistes. Com els milers de catalans que sucumbiren al terror de la FAI, com els milers de catalans que sucumbiren al terror feixista del règim franquista.

Enmig de tots dos terrors, la consciència de no ser res si no s'és poble. La Catalunya atrapada entre el sabre i la bomba. La Catalunya lliure i els catalans que volien ser lliures, com a objectiu de tots dos totalitarismes, l'au fènix de la Renaixença degollat per la violència totalitària d'un i altre signe, color. La ciutat perduda i la ciutat llunyana de Màrius Torres:

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
 
Les fúries, sí, les fúries, no "la fúria", van aterrar la ciutat d'ideals que volíem bastir. I els Germans Badia van ser una de les primeres víctimes d'aquestes fúries que van acabar aterrant el nostre somni aquell 1936.

Justo Bueno, l'assassí dels Badia, acabada la guerra es passejava impunement per la Barcelona franquista. Els seus amics falangistes li havien promès protecció i impunitat. I el seu historial d'assassí de separatistes es considerava un aval suficient perquè pogués iniciar una nova vida, amb la fortuna que ell i els seus havien acumulat robant a tort i dret des de la impunitat de ser pistolers de la FAI.

Però Justo Bueno va tenir un mal dia. I va ensopegar amb qui llavors, en aquella Barcelona franquista de la immediata postguerra, era comissari de la Brigada Político Social. Es deia Polo, era policia professional, i havia servit a les ordres dels Badia quan aquests van ser anomenats, per Macià, responsables de la Comissaria d'Ordre Públic de la Generalitat. Polo havia començat a investigar l'assassinat dels Badia. I sabia perfectament què havia passat i qui ho havia fet. Però esclatà la guerra. Quan Polo reconeix Justo Bueno, l'assassí dels Badia i de desenes i desenes de catalans més, li fot la mà a sobre i el deté. Bueno mou tots els seus contactes entre la jerarquia facciosa. Però els seus crims han estat tants, tan diversos i d'un nivell de depravació i sadisme tan horrorós, que no poden fer res. I és executat. Però el règim, coneixedor del seu historial, fa una última concessió de complicitat, i l'afusellen al costat de militants d'Estat Català.

Miquel Badia seguia planant en aquella immediata postguerra de la Barcelona represaliada. Com un mite, com una ombra, com una idea, com una consciència.

Abans de la caiguda de Barcelona, el 1939, militants d'Estat Català havien retirat la làpida de la seva tomba al cementiri de Montjuïc, per evitar fos profanada per l'exèrcit ocupant.

En la Generalitat restablerta pel règim monàrquic del 1978 hi va haver lloc per a Macià i per a Companys, però no per als Germans Badia. Hi va haver lloc per a l'avi, el gran cabdill separatista, però en canvi es criminalitzava als Germans Badia, que únicament van assumir la responsabilitat que els hi encarregà Macià i que van fer el que els hi va demanar. Macià i els Badia són una unitat. Amb Companys les diferències dels Badia ja van ser importants, però no van escatimar compromís militant i obediència, i el 6 d'octubre van caure presoners amb el President Companys.

L'exemplaritat militant dels Badia assoleix així una altra doble dimensió: l'actitud i el coratge. Actitud per ser-hi sempre, i coratge per anar sempre a totes, de cara, per no deixar-se intimidar, per desafiar les amenaces, per assumir els riscos.

Macià designa responsable de l'ordre públic Miquel Badia perquè quan pregunta als seus col·laboradors qui pot assumir aquesta responsabilitat, li diuen que un dels membres de la seva escorta, Miquel Badia, també conegut com el capità collons.

Capità collons no venia de ser cap fatxenda, sinó de no ser cap covard. La por venç quan fugim. Els matons vencen quan els evitem. El terror s'apodera d'una societat quan ningú li planta cara. I Miquel Badia mai va fugir dels matons i assassins que als anys 20 i 30 volien aterroritzar la societat catalana. Ni els va evitar. Els hi va plantar cara.

Tot això segurament aquests joves que un dia van arribar a Barcelona procedents del Pla d'Urgell mai haurien pensat els hi passaria quan van deixar el poble. Ni quan van entrar en contacte amb les organitzacions separatistes, i s'hi van implicar, i van començar a militar, i van haver d'assumir decisions, i ho van fer.

Però tot això és el que avui és el seu més gran llegat. Militar és assumir compromisos i, si cal, riscos. Militar és actitud i és coratge. Militar és ser algú a disposició de, i no algú que exigeix que els altres es posin a la seva disposició.

N'Eduard Cabús, un company "tuitero" amb un cap molt ben moblat i a qui respecto moltíssim, malgrat en ocasions no veiem les coses igual, un dia, en relació a un post meu, deia que li agradava la manera com tenia de teixir històries personals amb històries generals.

Avui, mentre escrivia aquest post, pensava que no podria lligar cap història personal a la història dels Badia.

Llavors, veient per la TV i els digitals el comportament vandàlic dels encaputxats que a l'empara d'una convocatòria de vaga d'algunes organitzacions estudiantils, tallaven vies fèrries, aixecaven barricades i impedien per la força l'accés dels seus companys a les Facultats, m'han vingut al cap algunes anècdotes.

Algun cop crec que ja he explicat com en l'època de l'hegemonia de la FNEC a la Universitat de Barcelona, als anys 80's, una de les coses que vam intentar no passés és que se seguissin borreguerament les vagues que algú, sense cap motiu estudiantil, havia decidit convocar no se sap en quin despatx, i que tenia en tots els moviments d'extrema esquerra i antisistema, que ja hi eren, els seus foscos braços executors.

Quan arribava un d'aquests dies, taponàvem el pas als piquets rebenta classes. Els esperàvem a la Diagonal, davant la Facultat. Quan els teníem al davant ens deien "Venim a informar de la vaga", com a eufemisme de "venim a rebentar-ho tot, posar silicona als panys, fer sonar botzines i el que calgui perquè no es pugui fer classe". La nostra resposta sempre era la mateixa: "els representants dels estudiants ens hem reunit i hem decidit no sumar-nos a la vaga, i així ho hem informat als nostres companys". Llavors es posaven molt violents i parlaven de no sé quina assemblea, etc. Però nosaltres ens convertíem en "contrapiquet", i no els deixàvem passar. Normalment quan veien no recolàvem ni un centímetre giraven cua i marxaven renegant. Algun dia marxaven després d'unes quantes empentes i de que nosaltres seguíssim sense cedir un centímetre. Un d'aquests dies un d'aquests professionals de la violència antisistema i de l'extrema-esquerra se'm va posar a 1 dit de la cara i, tot i que era mig pam més baixet que jo, em mirava desafiant i em va dir "a ti, hijodeputa, se te está quedando cara de Badia, ya te pillaremos".

Però... nunca más se supo.

A diferència de l'època dels Badia, entre la ultradreta espanyolista de la Facultat i els piquets antisistema "provoca vagues" no hi havia "unitat d'acció", i els ultres de la Facultat s'inhibien quan tot això passava.

En canvi no s'inhibien mai per intentar aturar el creixement i l'expansió independentista a la Facultat de la mà de la FNEC. Aquella FNEC vam ser els primers, en temps, que ens vam atrevir a desafiar el seu poder a la Facultat. Potser per inconsciència, però tampoc no ens van tremolar les cames davant els matons de la ultradreta, davant gent que havia estat al talego per pistolerisme ultra. Insisteixo, crec que hi havia més inconsciència que coratge, però hi vam ser. I els vam parar. A tots dos totalitarismes. A les dues fúries que, com una maledicció sobre el nostre país, segueixen intentant aterrar la ciutat d'ideals que volem bastir.

Segurament els Germans Badia no van ser uns sants, però el pecat del que alguns els acusen és únicament el de ser fills del seu temps i haver-se compromès com ho van fer i amb l'actitud i el coratge que ho van fer.

Avui, 80 anys després del seu assassinat, el seu llegat segueix vigent. La llibertat es guanya no cedint davant la violència, no deixant que la violència pugui exercir el seu xantatge a la societat. I per impedir-ho, el seu exemple de compromís, actitud i coratge, és tan actual com aleshores.

HONOR I GLÒRIA!