INDESINENTER

Al finalitzar el mes de març vaig fer un balanç del primer trimestre força optimista. Així ho veia, malgrat assenyalar alguns riscos que ja s'insinuaven.

Mantinc, com vaig dir aleshores, que no podem estar fent una avaluació permanent del procés ni del Govern, que no podem estar jutjant i avaluant cada gest, cada fet, per treure'n conclusions.

I mantinc, com vaig dir aleshores, que el President Puigdemont i el Govern estan fent-ho molt i molt bé.

Tanmateix, crec que hi ha alguns elements més de fons, que no són coses concretes, que no és això o allò altre, que estan més dins del que són possibles tendències, que sí podem analitzar, per l'impacte que poden estar tenint en el procés.

(Parèntesi: no comparteixo cap de les crítiques d'un nou estupendisme, aquest que es refereix despectivament al procés independentista com a "processisme". Ells, els estupendus, els que tot ho saben, els que tenen respostes per a tot, els que tot el que fan els altres sempre és motiu de rialleta d'autosuficiència, els que són capaços de trobar evidències de la gran conspiració i enganyifa que segons ells és el "processisme", en una simple paraula d'un tuit. Aquests, els que mai s'equivoquen perquè difícilment podríem trobar una cosa que hagin fet, són una de les lacres que ens toca arrossegar. )

Un dels elements d'inquietud que tinc ve motivat pel creixent desequilibri en la transversalitat del procés. No cal ser un linx per percebre que actualment hi ha una visió predominant segons la qual el creixement de la majoria indy ha de venir des de l'eix social. Amb aquest eufemisme de l'eix social es refereixen a l'espai polític que hi ha al voltant d'ICV, comuns, colaus, etc.

Aquest creixent escorament es visualitza en l'adopció de tot un llenguatge, discurs, propostes, etc provinents d'aquest món. Com si l'assumpció de tot això hagués de tenir un efecte "captura" d'aquest àmbit.

Haver entrat en el joc infantil del "i jo més" en relació al discurs d'aquest espai polític de l'eix social no només és improductiu, sinó que sotmet a un desgast perillosíssim a la majoria social indy, per la pèrdua de centralitat de la proposta del procés.

Al meu entendre el que està passant es carrega la transversalitat i és el primer pas per a que les classes mitjanes i els sectors moderats que ara mateix donen suport al procés, se'n vagin allunyant.

Hi havia un pacte no sé si dir implícit o explícit en relació al procés i a la necessitat de preservar com a gran valor, la transversalitat. S'assumia que només des de la transversalitat es pot construir la majoria social.

Els fonaments d'aquest pacte són dos: per una banda el país que tenim és el reflex de la majoria social i del gruix polític, atès que políticament és fruit de governs de convergència, de psc, d'erc i fins i tot d'icv-eua, per més que amb gran cinisme sempre es posin de perfil com si acabessin d'arribar a la festa. I parlo de govern no només des del punt de vista de la Generalitat, sinó del que també implica de pluralitat el govern de les grans ciutats i diputacions del país, i fins i tot del Govern a l'estat espanyol. Tot això són coses del règim autonòmic, en el que pràcticament tots els partits hi han participat, gestionat i governat. Per tant les coses són com són amb la participació de tots.

Per una altra banda el convenciment de que aquest règim autonòmic ja no serveix per a Catalunya, és un corsé insuportable que provoca un empobriment general, pèrdua d'oportunitats i impossibilitat creixent de fer polítiques pròpies en benefici del conjunt de la ciutadania. Aquest diagnòstic és el que permet construir la majoria social en termes polítics, amb la suma del món de l'antiga CiU i del món d'ERC. És a dir, l'autonomia no permet anar més enllà d'on ara estem, i per això volem la independència. Si no permet anar més enllà, no ens fem trampes al solitari fent veure que fem grans propostes per fer polítiques del que sigui en el que sigui, perquè això sabem perfectament no és possible. No podem ni tan sols fer un decret de pobresa energètica.

Des d'aquesta doble base la transversalitat era fàcil d'assumir pel gruix de la majoria social del procés. No ficar-se en coses que sabem el règim autonòmic no ens permetrà fer era una sàvia decisió. I, alhora, assumir certs compromisos, com el pla social, que impliquessin un acord en, amb les eines que tinguem, prioritzar les polítiques per pal·liar les situacions d'emergència social també era possible i fins i tot desitjable des de la transversalitat.

El resultat de tot això era centrar tota l'acció política en el procés independentista. Era com una certa treva ideològica, per visualitzar l'excepcionalitat d'aquesta fase del procés, que ha de ser la decisiva, la definitiva.

El problema ha estat que el resultat del 27S ha provocat que tots els partits que no són Junts pel Sí s'hagin abraonat com a bojos cap a tota mena d'iniciatives, mocions, propostes, discursos, etc. sobre qualsevol cosa que no sigui el procés, i singularment sobre qualsevol cosa que pugui tensionar divisivament el bloc de Junts pel Sí, i desgastar el Govern com a forma de desgastar el procés indy.

Tot el que surt del Parlament des de fa unes quantes setmanes són problemes i problemes, bronques i bronques, i tot en relació a tota mena de temes que no són el procés indy. I així han aconseguit 1) eclipsar el Parlament com a agent actiu del procés 2) traslladar la imatge d'incertesa extrema sobre el que està passant al país, sobre el dia a dia de la gent de milers de coses que no són la indy.

El debat de les escoles concertades em sembla totalment emblemàtic del que explico. El model actual és el que es va posar en marxa durant el tripartit, és a dir, mentre manaven PSC, ERC i ICV-EUA. Però no va ser unilateral, el model es va consensuar amb CiU, tot i que això comportés que ICV no hi votés a favor. Va recollir la centralitat del país. Doncs bé, ara aquells mateixos que en el seu moment no van tenir cap problema en seguir en un Govern que havia aprovat aquella llei, ara presenten tot de mocions qüestionant-lo i criminalitzant-lo. Més immoralitat, impossible. Si estic en un Govern que aprova una cosa que no m'agrada em poso de perfil, faig un "echame allá esos pelillos" i a seguir amb les poltrones. I quan no sóc al Govern ho converteixo en un casus belli.

I al costat d'aquests, uns que no hi eren, la CUP, enlloc d'assumir que això només es planteja per dividir la majoria indy i per eclipsar o fer descarrilar el procés, s'hi sumen. Si la CUP hagués tingut suficient maduresa per dir això a mi no m'agrada, fins i tot em repugna, però no penso fer el joc a tots aquests hipòcrites que són igual de coresponsables del que ara denuncien i que només ho fan per carregar-se el procés, aquest debat hauria durat res. Però no, la CUP pensa que l'actual situació és una oportunitat d'or per extorsionar el Govern, i s'hi suma.

En unes altres circumstàncies ni que els immorals dels hereus d'ICV i els xantatgistes de la CUP haguessin persistit en les seves propostes, no haurien aconseguit cap majoria alternativa a la del Govern. Però ara sí.

Què pot fer votar a PP i C's al costat de la CUP i els CSQEP? només una cosa: la voluntat de fer perdre votacions al Govern, de desgastar-lo, com a via per desgastar el procés. I així estem. En un esceari en el qual a PP i C's, fins i tot a PSC, els hi és igual què collons estan votant i amb qui ho estan fent, sempre i quan el seu vot serveixi per desgastar el Govern i, així, desgastar el procés.

I el resultat quin és? doncs que el que arriba a la societat és que ens estem carregant l'escola concertada, que l'estem amenaçant. I això què implica? Doncs que moltíssima gent que pot estar donant suport al procés senti amenaçada directament la seva "vida", l'escola dels seus fills, etc. I no estem parlant d'una incertesa que puguin tenir els quatre ricatxos que viuen del BOE, aquesta és una incertesa que afecta directament a desenes de milers de famílies, de classes mitjanes en un sentit molt ampli. D'un gruix social clau per a la majoria social independentista.

I com aquest exemple, n'hi ha molts més, cada setmana, al Parlament i a tots els discursos que s'estan fent, fins al punt que ha provocat aquest desplaçament ideològic tan greu que està esquerdant la transversalitat.

A tot això hi ha una altra cosa que em resulta difícil de conceptualitzar, fins i tot de valorar, però que també m'inquieta. Per a moltíssima gent el catalanisme polític ha estat sempre associat a una idea de regeneració, democratització, modernització, etc. I a Catalunya, però també, sempre que ens han deixat, a Espanya.

La gran diferència entre aquell marc mental i polític d'aquell catalanisme i l'actualitat és l'assumpció que el procés polític a Catalunya no el podem fer dependre ja mai més del procés polític espanyol. Per això optem per la independència.

Dit això la pregunta que em plantejo és si des d'aquest punt de vista independentista és positiva la inhibició total en els afers espanyols. Què ens aporta supeditar-ho tot a un cert maximalisme (d'altra banda comprensible i raonable d'exigir) de "o podem fer un referèndum d'autodeterminació o no compteu amb nosaltres per a res"?

Tenim raó nosaltres quan diem que a Espanya no li interessa provocar una fallida a Catalunya com a forma de pressió contra el procés, perquè la fallida de Catalunya arrossegaria també Espanya. El que em plantejo és que a Catalunya, en el fons, tampoc no li interessa gens, crec, una Espanya amb problemes, perquè això també ens arrossegaria a nosaltres. I al contrari del que alguns es pensen, no està gens clar que una Espanya amb problemes sigui un millor escenari polític per al nostre procés. Això, que des d'un punt de vista visceral és el que demana el fetge de molta gent, racionalment no hi sé veure cap fonament.

I el cert és que del 20D ençà ni el món convergent ni el món d'Esquerra no s'han mogut d'aquest guió i s'han inhibit completament de la situació espanyola. Em pregunto si no era factible, entre el res i el referèndum, negociar una transició possible, en la que el primer pas tingués un doble compromís:

- per una banda no contribuir a una inestabilitat política espanyola de la que tampoc no en treurem cap benefici polític, facilitant un govern de canvi PSOE, Podemos (més perifèries) i IU, amb l'abstenció del sobiranisme català i basc, que ajudés a l'estabilització econòmica de l'Estat i consolidés la incipient recuperació econòmica

- a canvi un compromís de respecte per un procés, l'independentista, estríctament polític, per tant, desjudicialitzant-lo i reconeixent-lo, i una lleialtat institucional mútua pel que fa al compliment de compromisos en l'àmbit de la gestió diària, que vol dir, repartiment just de l'endeutament i el pes de les retallades.

Una sortida d'aquest tipus, que no hagués compromès per res els objectius últims de l'independentisme català hauria estat una nova mostra de responsabilitat davant la comunitat internacional i davant tota la societat, la catalana, però també l'espanyola, de compromís amb les persones i de posar les persones pel davant de tot.

És a dir, als ulls de la nostra societat el catalanisme de sempre, ara independentisme, hauria seguit visualitzant-se com una força responsable, democratitzadora, modernitzadora i compromesa. Hauríem seguit conservant aquests valors associats al nostre procés en un moment especialment delicat en el que la situació interna a Catalunya sota la influència de la CUP i el desgast de CSQEP està provocant la imatge de que el procés independentista ho està posant en risc tot.

Un escenari d'aquest tipus hauria permès, a més, blindar als respectius parlaments el que són les polítiques socials, deixar-les a banda de l'inevitable xoc que provoca el procés independentista, però no permetent que aquest xoc arrossegui tot el que fins ara s'ha assolit ni les solucions que hem de compartir.

Hi ha, també, una dada que no em puc treure del cap, i que penso hauríem de saber gestionar. Segons una enquesta de les més sòlides que s'han fet a Espanya en els últims mesos, un 48% dels espanyols es mostraven favorables a un referèndum a Catalunya.

Tenint en compte que a Espanya mai ningú no ha fet la més mínima pedagogia per assumir aquest referèndum com una cosa positiva, a la que hi tenim dret i que és la millor manera de solucionar les coses, la dada és realment sorprenent. Perquè de fet no és fins un mes abans del 20D que una força política, Podemos, va defensar amb idèntica convicció el referèndum per a Catalunya tant a Barcelona com, sense doble llenguatge, a Madrid.

En un escenari com el que descrivia, no és difícil imaginar negociar abordar el procés en dos fases. En una primera fase l'escenari hauria de ser el que abans he explicat, i el referèndum és obvi no hi té cabuda, perquè les costures de l'estat i del mapa polític ho fan impossible. Però sí és factible que aquesta primera fase servís per situar el procés com el que és, un tema estríctament polític, que només admet solucions polítiques, i fer pedagogia. En un escenari així no és cap fantasia pensar que els partidaris del referèndum poguessin passar del 48% a una majoria social, a Espanya, prou sòlida, al voltant del 60%.

I que això habilités un compromís implícit per fer viable aquesta primera fase, d'abordar una segona fase, en un escenari de dos anys, que sí permetés políticament convocar aquest referèndum.

El que és segur és que a Espanya no passaran de la desinformació crònica sobre el tema català a una acceptació democràtica d'una sortida a les nostres reivindicacions de la nit al dia.

Davant d'això hi ha qui, legítimament, em pot argumentar que tenim prou legitimitat per iniciar un procés unilateral sense haver d'esperar res. Sí, això potser és així, però no vol dir que sigui ni la via més directa ni la més segura i ni tan sols la més ràpida per fer realitat la independència, tot el contrari.

L'actual Govern a Catalunya es planteja un full de ruta al voltant dels 18 mesos. Pensar en un escenari de 24 mesos, amb acords explícits amb l'Estat de desjudicialització i de tractament estríctament polític del procés no és ni frenar ni renunciar a res, tot el contrari. Necessitem, a més, aquest temps per fer tot el que hem de fer des del Govern, però també des de la societat civil, per fer créixer el Sí a la independència, per poder arribar a molta més gent i fer-ho de manera convincent.

En la impossibilitat de plantejar un escenari així, que és discutible, sí, però que no entenc no sigui plantejable, ens trobem una altra de les febleses del procés: si el món de convergència i el món d'esquerra haguessin signat un autèntic pacte de sang per arribar plegats al final del procés, això seria plantejable. Però aquest pacte no existeix. Per això no s'ha plantejat.

Junts pel Sí va ser un encert total. Però en no assolir-se els resultats òptims, des del món d'Esquerra ja van sortir veus dient que la cosa no havia funcionat. No tenen cap fonament, ni el més mínim, per dir-ho, però ho diuen. Ho van dir tant que dos mesos després del 27S ja no va ser possible reeditar-ho per presentar-se el 20D amb una candidatura indy conjunta que visualitzés la nostra majoria social. El món d'ERC pensava era el moment de posicionar-se com la força hegemònica dins el sobiranisme. Però la cosa no va anar com pensaven, ni de lluny, i en el moment de més confusió i trencadissa en el món convergent, pràcticament van empatar en vots.

ERC manté viva la pugna per l'hegemonia. Ho vesteix amb molts discursos, però amb ni una sola dada que avali el que és una proposta estríctament partidista i que només és explicable perquè en paral·lel al procés, ERC vol aprofitar la conjuntura per erigir-se en la força hegemònica.

Si el món convergent i el món d'esquerra aquesta pugna l'haguessin ajornat fins assolir l'èxit del procés, Barcelona ara mateix tindria un alcalde independentista i estaria compromesa inequívocament amb el procés, i no alimentant i fent créixer una tercera via que créiem enterrada.

Si el món d'esquerra i el món convergent haguessin segellat aquest pacte DONEC PERFICIAM l'independentisme també hauria guanyat les eleccions del 20D, i hauria reforçat la seva legitimitat.

Amb tota aquesta força i confiança hauria estat possible negociar amb l'Estat i amb totes les forces polítiques escenaris atrevits, agosarats, que avui en dia són imprescindibles. Però ara això no és possible perquè els dos mons es miren de reüll i cap d'ells abandonarà la soflama, perquè tots dos saben que el primer que ho faci l'altre se li tirarà a la jugular per dessagnar-lo.

Total, que així les coses som incapaços de fer avançar res en el panorama espanyol per als objectius a Catalunya. I tot sembla indicar que si hi ha eleccions a finals de juny la cosa seguirà igual o pitjor.

EN RESUM:

El 27S va ser un èxit per al sobiranisme. Però estem tenint molts problemes per gestionar-lo. La CUP té una influència absolutament nociva i destructiva sobre la majoria social indy. 

I aquest desgast no el podem compensar de cap manera, immobilitzats com estem per la falta d'un pacte DONEC PERFICIAM entre el món convergent i d'esquerra que blindi de lluites internes el procés i ens permeti fer polítiques atrevides per assolir una sortida democràtica i pactada al procés. No perquè no hi hagi altres sortides, que hi són, sinó perquè és la sortida millor per al nostre país i per a tota la nostra gent, però també per a l'estat espanyol i tota la seva gent. 

El procés té moltes sortides, però només una és la que garanteix el mínim patiment a la gent, només una és la que posa les persones pel davant de tot: una sortida pactada amb l'Estat. I només polítiques atrevides, i no immediatistes permeten pensar en un escenari així.

Koiné, mentides i manifestos. Dades contra la manipulació

Des que es feu públic, diferents sociolingüistes i altres analistes han sortit aquests dies a criticar la falta de rigor en les dades que han fet servir els del manifest Koiné per "justificar" el seu posicionament.

Podem afirmar amb rotunditat que els autors del manifest han explicat una situació i una evolució que no té res a veure amb la realitat, pura manipulació. Han construït una mentida fent afirmacions sense fonament amb l'únic objectiu de "legitimar" el seu posicionament polític, les seves exigències identitàries i castellanofòbiques.

En els propers dies entraré més a fons amb les dades sobre l'evolució lingüística i social a Catalunya. Avui només en faré un tast, a partir de les dades que ens proporciona l'últim baròmetre del CEO, que és la millor i més completa enquesta que es fa en aquests moments a Catalunya.

Haig de dir que ni que les dades dels Koiné fossin "certes" i el seu diagnòstic fonamentat en evidències empíriques sobre la situació actual, seguiria pensant que el seu plantejament és erroni, que la manera com enfoquen aquesta qüestió és profundament equivocada. Però és que a sobre no és cert el que expliquen. Amb quatre dades molt bàsiques podrem veure la gravíssima manipulació de la realitat que han perpetrat els autors del manifest Koiné. I que quedi clar: en fer-ho no estic dient en cap cas que la situació del català sigui la que ha de ser, que no ho és. I perquè no ho és, entre d'altres coses, és pel que vull la independència, perquè és l'única via que tenim per fer les polítiques lingüístiques que cal fer.

En anteriors escrits i per twitter havia denunciat el que estaven fent els Koiné perquè implicava tres negacions:

- negar el SOM, és a dir, la realitat del nostre país, ignorar-la o, com ara veurem, distorsionar-la
- negar el NOSALTRES, i esquerdar la visió d'un sol poble amb independència dels nostres orígens
- negar el SEREM, perquè no es pot construir cap futur en llibertat si es nega el som i el nosaltres, si es nega la nostra realitat i es vol imposar processos de prevalença hegemonistes contra una part d'aquest nosaltres.

La realitat del nostre "SOM" des d'un punt de vista lingüístic:
Per a un 52% dels catalans la llengua castellana ha estat la nostra primera llengua, mentre que el català ho ha estat per a un 38,8%, per a un 4,5% ho han estat ambdues llengües i per a un 4,4% altres llengües.

Aquesta és la realitat. El nostre país, la nostra societat: som aquest 52% que tenim el castellà com la nostra primera llengua. Realitat. Així som.

La realitat del "NOSALTRES":
El nosaltres és la manera com definim el nostre univers de realitats, afectes i posicionaments que ens fan un poble amb personalitat pròpia i diferenciada, amb objectius compartits, amb voluntat de ser, què ser i com ser-ho.

Com hem vist, només un 38,8% dels catalans han tingut la llengua catalana com a la seva primera llengua. Quina sigui la primera llengua és una dada objectiva, que no depèn de cap altra cosa, és una realitat per se.

Però quan preguntem quina considerem que és la nostra llengua pròpia, veiem que el 45,4% considerem el català com a la nostra llengua pròpia, mentre que el castellà és considerat com a la seva llengua pròpia pel 39,9% de la societat i ambdues llengües com a pròpies pel 12,6%.

Parlen -menteixen- els Koiné de subordinació del català, que recula, etc. Fals. El català és una llengua en expansió i consolidació social. Una llengua que "s'assumeix".

Hi ha un 6,7% de la població per als qui el català no va ser la nostra llengua primera, però que el considerem la nostra llengua pròpia. Així, amb aquesta suma d'afectes i d'adopció del català com a llengua pròpia és com passa d'estar 13,2 punts per sota del castellà com a llengua primera a que des del punt de vista de la llengua pròpia sigui l'hegemònica, 6 punts per sobre del castellà.

A aquesta dada cal afegir un 8,3% que passen de tenir el castellà com a la seva llengua primera a considerar català i castellà, totes dues llengües, com a les seves llengües pròpies.

El català suma parlants i persones que l'assumeixen com a llengua pròpia. Fins a un 15% dels que vam tenir el castellà com la nostra llegua primera ara considerem el català o català i castellà com la nostra llengua pròpia.

De quina amenaça ens esteu parlant? De quina subordinació? Com podeu mentir així?

I tenim encara una altra manera de mirar quina és la fortalesa social del català en aquest NOSALTRES, que no és en absolut la manipulada visió dels Koiné.

Per a un 42,5% de la nostra societat la seva llengua d'ús habitual (laboral i relacional) és el català, i per a un 19,9% ho són català i castellà. Només per a un 36,6% de la població la seva llengua habitual és el castellà.

Fixem-nos-hi bé, si us plau: el castellà és la llengua primera del 52% de la població, però passa a ser el 36,6% com a llengua habitual.

Ara veniu i ens expliqueu quina llengua que té subordinada a una altra i li dona tota la mala vida possible com esteu dient fa el pèrfid castellà passa d'una població del 52% per als que ha estat la nostra llengua primera a ser la llengua d'ús de només un 36%, un diferencial d'entre 15 i 16 punts menys.


No, amics i amigues, el català ni està subordinat ni està perdent terreny a la nostra societat. Tot el contrari, guanya consideració i afecte (és la llengua considerada com a pròpia per la majoria de la societat) i guanya ús (és la llengua habitual de la majoria de la societat). I tot això passa en una societat, en un país, en el que el SOM ens explica que el castellà ha estat la nostra primera llengua per al 52%, és a dir, per a la majoria, més de 10 punts pel davant del català.

Negar el SOM, com han fet els Koiné, és demencial. Només amb una consciència plena d'aquest SOM podem analitzar la realitat del NOSALTRES i podem construir un SEREM.

El castellà és la primera llengua de la majoria de tots nosaltres, de la nostra societat. I configura un panorama d'afectes, identitats i realitats que el NOSALTRES ha de posar en valor i considerar com un patrimoni excepcional, no com una amenaça. Només així, des d'aquesta visió inclusiva i integradora té sentit i podrem parlar d'un SEREM, d'un futur.

Negar el SOM impedeix observar que el NOSALTRES ja configura una realitat social en la qual la llengua catalana és emergent, i esdevé la llengua clarament majoritària d'ús habitual i fins i tot la considerada com a pròpia per tots nosaltres.

Des de fa 300 anys el català ha estat perseguit per l'estat espanyol. L'actual situació ha permès millorar socialment de manera evident el català. Encara falta molt perquè ocupi l'espai que li pertoca, un fet que només podrà esdevenir-se si som independents. Però el català ni està en retrocés ni està subordinat. Tot el contrari. La realitat del català a la nostra societat és la d'una llengua amb un creixent ús i consideració.

Com que aquesta realitat no permetia als Koiné llençar les seves invectives el que han fet és mentir i manipular aquesta realitat, com a via per imposar la seva lectura identitària i castellanofòbica.

Si el seu discurs ja era repugnant abans de conèixer aquestes dades, l'evidència de la manipulació que han perpetrat, fa que sigui un dels fets més greus que s'han esdevingut a Catalunya.

Algú, alguns, haurien de reflexionar al voltant de tot aquest episodi tan demencial i immoral que ens han fet viure. Quina vergonya, Déu meu, quina vergonya! I quin mal tan gran que han fet...

D'una majoria social indy a una hegemonia política de C's? Estupideses i moviments de fons a la societat

Aquesta setmana Vicent Partal ha publicat una doble editorial molt interessant: "El mes de maig és el mes clau del procés cap a la independència".

En la primera entrega Partal va situar 4 grans fites d'ara fins el mes de maig la manera com es dirimeixin les quals serà clau per al futur del procés independentista, per al seu èxit o per al seu fracàs. Aquestes 4 fites són les probables noves eleccions a Espanya, l'aprovació o no dels pressupostos al Parlament, l'assemblea de la CUP i l'assemblea i eleccions a l'ANC. L'equació de l'èxit passaria per un bon plantejament de les eleccions espanyoles de les forces que integren Junts pel Sí, per l'aprovació dels pressupostos, perquè la CUP no es fracturi en la seva assemblea i els sectors involucionistes no s'imposin i perquè l'ANC aconsegueixi evitar la divisió interna. En canvi si fracassem en el plantejament de les eleccions, no es poden aprovar els pressupostos, la CUP involuciona -encara més?- i l'ANC queda atrapada en la divisió interna, el procés independentista estaria ferit de mort.

En la segona part de l'editorial Partal fa un plantejament de la gran oportunitat que tenim, pel context espanyol i internacional de, si fem les coses bé, poder encaminar satisfactòriament la resolució del conflicte amb una mediació i intervenció internacionals.

Comparteixo la seva visió i faig meva la seva anàlisi. Si no les heu llegides, feu-ho.

Al fil d'aquesta doble editorial vull compartir amb vosaltres el que modestament considero el cinquè factor de risc en aquest període, una reflexió que fa dies m'inquieta, a la vista d'algunes coses que estic observant en l'escenari polític català. Al meu entendre aquests dies s'ha visualitzat una pinça política que, de persistir, podria provocar moviments de fons en l'escenari polític català: la transició de la majoria social independentista a una nova hegemonia política, la de C's.

Estic parlant de la pinça sobre el procés que configuren:
- l'estupidesa identitària del manifest dels Koine
- l'estupidesa antisistema de la CUP

Una situació a la que hem de sumar la visualització també d'un lent canvi estratègic de C's basculant des d'una proposta política estríctament identitària cap un posicionament polític centrista i friendly per a les classes mitjanes.

Prèvia: què és l'estupidesa?
El professor Carlo M. Cipolla va sintetitzar, en les lleis fonamentals de l'estupidesa, el que era aquest comportament i els efectes que podia tenir.

Resumidament el comportament estúpid és aquell que ocasiona un perjudici als altres i cap benefici o fins i tot un perjudici a qui el causa, a qui té el comportament estúpid.

La diferència amb un "malvat" és que aquest causa un perjudici als altres, però es proporciona un benefici a ell mateix. Un lladre causa un perjudici a qui roba, però el lladre s'enriqueix.

Les lleis fonamentals de l'estupidesa són:

• Sempre i inevitablement qualsevol de nosaltres subestima el nombre d'individus estúpids en circulació.

• La probabilitat que una persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica seva.

• Una persona és estúpida si provoca danys a altres persones o grups de persones sense obtenir cap guany per a ella mateixa, o fins i tot perjudicant-se ella mateixa.

• Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. En especial, els no estúpids obliden constantment que en qualsevol lloc i moment, i en qualsevol circumstància, tractar i/o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un error costosíssim.

• La persona estúpida és el tipus de persona més perillós que existeix. L'estúpid és més perillós que el malvat.

L'estupidesa identitària del manifest dels Koine
No entraré en el fons de l'assumpte, només en les seves implicacions. I ho faig amb el dolor de veure entre els signants gent que respecto i m'estimo. No hi entraré, entre d'altres coses, perquè em sembla delirant voler-nos fer creure que el català estarà més amenaçat en una Catalunya independent que en l'actualitat, i que per evitar la seva desaparició en el futur estat català només serveixen receptes identitàries.

L'estupidesa del manifest es concreta en 3 demencials negacions: han negat el "SOM", la realitat de la nostra societat, han negat el "NOSALTRES", aquest històric patrimoni inclusiu que ha tingut el catalanisme i l'actual independentisme, i que és el fonament de la majoria social per la independència, i han negat un "SEREM" que respecti, estimi i posi en valor la realitat plural del que som, d'aquest nosaltres.

El problema no és debatre, el problema és posicionar-se amb aquesta triple negació que automàticament ens situa a la majoria de la nostra societat a l'altra banda d'una línia que tan irresponsablement, han traçat. Però és que si fins i tot m'hi sento jo, després de 30 anys de militància independentista! Com no s'ha de sentir tantíssima gent d'aquest país?

Per a la majoria de la societat catalana el castellà ha estat la nostra primera llengua. I la majoria de la societat catalana o hem nascut fora de Catalunya, o ho han fet els nostres pares o els nostres avis. Fins ara el més gran patrimoni moral del catalanisme i de l'independentisme havia estat la seva vocació inclusiva, integradora, de ser "un sol poble". Aquest manifest passa de considerar-nos part d'un nosaltres, de formar part del som, amb independència dels nostres orígens, a parlar de "colons involuntaris". Repugnant.

Aquest manifest pot haver implicat una trencadissa interna en allò més profund de la nostra ànima com a societat, que pot portar molta gent a desvincular-se o allunyar-se del procés. En termes Star Wars, s'ha sentit una profunda commoció a la força. Que ja veurem quin abast i quines conseqüències té, cap d'elles positives. 

Al meu entendre si es vol frenar l'onada de desconcert i desafecció que ha provocat el manifest cal que d'una manera molt i molt contundent es desautoritzi aquesta inadmissible visió de la nostra societat, i es retorni a la plenitud del SOM, d'un NOSALTRES forjat amb independència dels nostres orígens, diversos, i de la nostra llengua i d'un SEREM que considera un patrimoni a preservar la nostra diversitat, la nostra realitat, i singularment el castellà, que és la primera llengua de més del 50% dels que formem el "nosaltres".

Fins ara l'unionisme ha basat tot el seu discurs en l'amenaça d'una fractura social inexistent, perquè al davant tenia aquest patrimoni moral excepcional integrador i inclusiu del catalanisme. Fins ara. Amb aquest manifest aquesta situació s'altera, i el que fins ara era una caricatura unionista de la realitat ara pot tenir elements dialèctics que als ulls de molta gent els hi plantegi molts dubtes. I aquesta és una amenaça real, certa i letal per a la majoria social independentista i per a la cohesió del nou país que volem.

L'estupidesa antisistema de la CUP
El resultat electoral del 27S va provocar que la majoria social per la independència que va expressar, amb la suma de Junts pel Sí i CUP, tingui una dificultat extraordinària per configurar un govern que gestioni el procés cap a la independència.

La CUP ja va estar a punt de carregar-s'ho tot amb el seu immoral i inadmissible vet ad personam al President Mas. Només la grandesa del President va permetre superar aquella situació de fi de trajecte que s'apuntava. I des d'aleshores la CUP no ha deixat d'actuar com un grupuscle l'únic interès del qual és fer fracassar el Govern, extorsionar-lo, per imposar els seus criteris i marcs ideològics antisistema.

El cert és que la majoria social per la independència només existeix i només es pot mantenir si garanteix la seva transversalitat, i per tant no resulta agressiu ni per a la gent de dretes ni per a la gent d'esquerres. Navegar en aquest eix només és possible quan tothom sap que el moment polític és excepcional i que la política a fer no és en clau ideològica, sinó en clau de poder fer realitat la independència.

Però la dinàmica antisistema de la CUP acaba atrapant dialècticament la majoria parlamentària de Junts pel Sí. Estem en un punt en el que sembla no es planteja que el procés concentri en l'acte de sobirania de la independència el seu desafiament a l'estat espanyol, sinó que es vol convertir el dia a dia en un aquelarre de desobediències, no com a mitjà per assolir un objectiu, sinó com una finalitat en si mateixa.

Si el procés queda atrapat en la dinàmica que vol imprimir la CUP, es tensionaran de tal manera els fonaments socials majoritàriament acceptats de la majoria que li dona suport que no només farà impossibles noves adhesions al projecte, sinó que acabarà provocant l'allunyament dels sectors més moderats, que són numèricament els majoritaris, decisius.

El principal repte que té el procés és gestionar la incertesa. Nosaltres intentem minimitzar-la i l'unionisme intenta maximitzar-la. És evident que la independència porta associada incertesa. La clau és mantenir la incertesa en límits socialment assumibles per la majoria social que la fa possible.

Mesurant el "risc assumible". Fixem-nos en una dada: el darrer CEO preguntava sobre quins riscos estaven disposats a assumir els enquestats, i en una escala del 0 al 10 (on el 0 és cap risc i el 10 qualsevol risc) la mitjana és del 5,74. És a dir, la majoria de la societat està disposada a assumir un risc "moderat". Però no més, no un risc il·limitat ni un procés que ho posi en risc tot.

La CUP el que està fent és que tot l'associat al procés sigui percebut com un risc, que el procés ho posa tot en risc. En aquest 5,74 la majoria social pot assumir el risc inherent al procés indy, però la CUP el que està fent és que oferim la imatge que ens posicionarem com un experiment bolivarià amb el deute, que es prendran decisions econòmiques contra les empreses, les inversions i la capacitat de crear llocs de treball, que es perseguirà l'escola concertada, que es vol sacrificar les universitats per deixar decisions acadèmiques en mans de quatre vàndals que sabotegen el transport públic, que es menysprea la llei, les obligacions i l'estat de dret, no com a últim recurs, sinó com a part del procés, etc etc etc.

Tot el que allunyi el risc associat al procés d'aquest 5,74 implicarà pèrdua de suports al procés. I la dinàmica antisistema de la CUP cada dia fa créixer la visió de que el procés ho posa en risc tot, i això acabarà derivant, inevitablement en pèrdua de suports.

Es pot estar transitant de la majoria social independentista a l'hegemonia política de C's?
Al meu entendre l'actual majoria social independentista pot estar patint un desgast sever des d'aquestes dues perspectives que he analitzat, com una mena moviment de plaques tectòniques.

La pregunta és quines conseqüències pot comportar aquest moviment de plaques, què en pot sorgir d'aquest desplaçament o fins i tot xoc de plaques tectòniques "polítiques" en el subsol de la majoria social indy. Per respondre aquesta pregunta cal observar algunes coses que estan passant en el món de C's.

Com ja he tractat alguna vegada amb molt de detall, el projecte de C's neix i creix com un projecte polític estríctament identitari, que perseguia mobilitzar el màxim de vot de la població catalana nascuda fora de Catalunya, que buscava frenar el procés d'integració que p.ex. en els anys 60's va protagonitzar el PSUC, i d'on neix l'expressió "un sol poble".

Per resumir-ho, fins ara C's ha tingut un plantejament polític de dir "no ens importa res del que estigui passant a Catalunya, perquè l'únic important i l'únic pel que treballem és pel "yo soy español, español, español..."". C's no entrava així ni en l'espoli fiscal, ni en la discriminació d'infraestructures, ni en cap política de les que es consideren econòmiques i socials. La seva única política i proposta ha estat "somos españoles y esto es España".

Però això fa ja un cert temps que diria ho estan canviant. Vist el que han assolit en un temps record és més que evident que tenen gent que hi pensa, en termes estratègics, al darrere del seu projecte. I que hauran vist que el "yo soy español" com a única política ja els ha ofert tots els rèdits possibles. I diria que estan fent una certa obertura a ocupar nous espais polítics, en la centralitat política i social del país. Fa poc llegíem la intensa activitat que despleguen en l'àmbit de les petites i mitjanes empreses, així com les aproximacions que estan fent als sectors de professionals liberals.

Aquesta setmana, en unes declaracions que a mi em van sorprendre i alhora alertar del que podia estar passant, Inés Arrimadas deia que compartien bona part del diagnòstic que fèiem els independentistes, però no la solució. I hi afegia la crítica al Govern que en tots aquests anys ni ha aconseguit noves competències ni ha millorat el nostre finançament. Vivir para ver!!!!

Alerta per tant que C's pot estar fent, un cop ja ha dominat tot l'espai identitari unionista, una obertura cap al centre social, polític i econòmic del país, oferint-se com un gestor no conflictiu de l'autonomia, que eviti els riscos que cada cop més es visualitzen associats al procés per la captura de la CUP.

Aquests tres factors combinats en el temps i en l'espai polític poden estar implicant o comportar un moviment de fons en l'escenari polític. Un procés sotmès a un doble i terrorífic desgast per part de l'emergència de posicionaments identitaris com representa Koiné i per part de l'arrossegament antisistema de la CUP que visualitza el procés com una font de riscos en tots els seus àmbits i per al gruix de la societat i l'status quo de les classes mitjanes. I simultàniament els de C's postulant-se com una formació que garanteix l'status quo del gruix de la societat, dels seus interessos i que es postula per gestionar "l'autonomia" amb ambició de superar uns dèficits que ara diuen no neguen i volen resoldre... Credibilitat no en tenen, però com que el gat escaldat de l'aigua fuig, si el procés entra en dinàmiques que "escaldin" segments socials rellevants que fins ara ens han donat suport, pot passar de tot.

Els fonaments perquè això pugui passar dissortadament ara hi són. Però encara estem a temps d'evitar-ho, si fem política i si actuem amb una intel·ligència que les darreres setmanes no hem vist per enlloc.

Elogi i defensa del castellà com a part de la nostra identitat i com a patrimoni de Catalunya (remix)

(Vaig escriure aquest post el març del 2014. Ara crec que, amb tristesa, és oportú recuperar-lo. Ho faig amb una versió reduïda, centrant-me en un dels temes que tocava, la defensa -elogi- del castellà com a patrimoni de Catalunya. El post original, si el voleu llegir el trobareu en aquest enllaç, Hi explicava la meva experiència vital, que és la de tantíssims altres. Explicava també la vital importància social que té la immersió lingüística. I la meva militància en defensa del català que va començar a La Crida a la Solidaritat. El fons, però, va més enllà dels temes de la cooficialitat, bilingüisme, etc. El fons del tema és sobre l'acceptació de com som i de com volem ser)

 --------------------------------------------------------------------------------------

Com a xarnego, és a dir, com a orgullós fill de pare murcià i de mare catalana, una de les coses del meu país de les que més satisfet em sento és la capacitat d'integració que ha tingut i que tenim.

Mentiria si digués que el principal motor de la meva militància no va ser la defensa de la llengua i la cultura catalanes.

Una militància i un compromís que MAI va tenir res en contra de la meva llengua paterna, de la primera llengua que jo vaig parlar, que va ser el castellà, atès que tot i néixer -accidentalment- a Reus, a les molt poques setmanes de néixer ja estava a Lora del Río, Sevilla, que és on vivien els meus pares i és on vam seguir vivint fins que jo tenia 4 anys. Allà,  a Lora del Río, Sevilla, és on vaig començar a caminar i a parlar.

Amb quatre anys vam fer cap a Cornellà de Llobregat, a la Ciutat Satèl·lit, barri de Sant Ildefons. On vivíem, que era un "bloque" de 3 escales de 9 plantes d'alçada amb 4 pisos per replà...108 pisos en total... només hi havia un amic que parlés català. Al cole, a l'EGB, no vaig rebre ni una sola classe en català. I fins que no vaig arribar a l'Institut, ja a Barcelona, que no vaig tenir una classe de català, de llengua catalana.

(...)

La Catalunya d'avui en dia és un país que val tant la pena perquè el projecte col·lectiu que uneix la majoria de la societat és visceralment inclusiu. Vaja, que no es pot entendre el que som i el que volem ser sense aquesta permanent i intensa voluntat inclusiva.

I d'això és una de les que coses de les que em sento més orgullós d'aquest procés en el que estem, d'aquest projecte col·lectiu d'un nou país, d'un nou estat.

Tant el MHP Mas com n'Oriol Junqueras han proclamat, amb total contundència, que el castellà serà llengua oficial del nou estat català. No podria ser d'una altra manera.

Avui, però, amb aquest article, el que voldria és anar més enllà i fer un elogi del castellà.

Elogi del castellà perquè és la primera llengua que hem parlat el 50% d'aquest país. Perquè és una llengua que portem a les nostres vides, perquè forma part de nosaltres, perquè ha contribuït a que siguem com som i perquè no ens podem imaginar a nosaltres mateixos sense aquesta part fonamental de la nostra identitat.

Elogi del castellà perquè aquesta llengua que forma part de nosaltres no és en cap cas la responsable de les polítiques lingüicides contra el català que han promogut durant 300 anys els governs espanyols. Català i castellà conviuen, poden conviure i conviuran sense tensions en el futur -imminent- estat català.

Elogi del castellà perquè declarant-lo oficial, com el català -la llengua pròpia de Catalunya- del futur -imminent- estat català, no només fem un acte jurídic i/o administratiu: fem un acte polític i nacional d'assumir-nos a nosaltres mateixos en la nostra integritat.

Elogi del castellà perquè ens l'estimem i és part del nostre patrimoni. Perquè ja no podem veure'ns i sentir-nos a nosaltres mateixos sense el català o el castellà. Perquè és amb el català i el castellà que aquest nou país i tots i cadascun de nosaltres assolim la plenitud, som complets, som poble, som país. Perquè aquest país, amb català i castellà a l'escola i en el seu patrimoni és més fort, més potent i més competitiu, i només un boig renunciaria a aquest patrimoni i aquest potencial (òbviament també amb un sistema educatiu que converteixi l'anglès en la nostra tercera llengua). I nosaltres ni som ni estem bojos. Tot el contrari.

Elogi del castellà perquè no hi ha ningú que pensi en un “nosaltres” historicista, en el futur de Catalunya com el d'una mòmia que despertés 300 anys després d'haver estat silenciada, adormida i emmanillada. Perquè només pensem en un “nosaltres” que integra tot el que som, totes les nostres realitats, tots els nostres orígens, totes les nostres diversitats... i les posa en valor convertint-les en un projecte col·lectiu. Aquesta és la nostra Catalunya, aquest serà el nou estat català i aquest és i serà el nostre “nosaltres”.

Per tot això, sí, avui he volgut fer un elogi del castellà. Un elogi que no és un registre administratiu. Que va molt més enllà. Un elogi que és un reconeixement i un compromís. El compromís de fer de les nostres dues grans llengües, català i castellà, el nostre més gran patrimoni i exemple d'integració, convivència i inclusió. El compromís de salvar el català, la llengua que només nosaltres tenim i que només pot ser-hi si hi som nosaltres, si aquest nosaltres existeix. I el compromís de preservar també com a part d'aquest “nosaltres” el castellà.

Perquè, en definitiva, només pensem així nosaltres. Només els qui volem construir un nou país que assumim amb convenciment la integritat, diversitat i riquesa del "nosaltres" amb el que treballem, del "nosaltres" que és protagonista de la construcció d'un nou país. En contrast radical amb tot el que fa i diu (i cada cop diuen i fan més bestieses) l'unionisme, que és únicament perseguir implacablement la fractura, encadenar-nos a un origen i bastir murs que impedeixin que aquest "nosaltres" assoleixi la seva plenitud amb el nou estat.

(fins aquí el post orginal)
------------------------------------------------------------------
REFLEXIÓ ACTUALITZADA: Continua havent-hi gent que ens volen fer creure que en el futur estat català, en el que el català gaudirà de tot el potencial que té tenir un estat al darrere -situació inèdita en aquests darrers 300 anys- el català estarà en pitjors condicions i més amenaçat que durant els 300 anys de persecució sistemàtica de la llengua que ha protagonitzat l'estat espanyol. És de bojos, d'indocumentats, de miops o de males persones. I que a sobre ho vulguin fer des de soflames presumptament "científiques", és indignant.

Tots els que treballem amb sistemes d'informació i amb dades sabem que una de les coses que podem fer és el que es coneix com a "data massage". Davant un conjunt de dades, les podem treballar tant, les podem arribar a "torturar" tant, que acabin explicant allò que necessitem expliquin. Voler enganyar a la gent amb que el català estarà més amenaçat amb un estat al darrere que ara és patèticament ridícul.

A aquestes alçades de la pel·lícula i del procés és molt miserable treballar amb aquest menyspreu cap a la que és la llengua que primer hem parlat més del 50% dels catalans, i que forma ja part de la nostra identitat, com moltes altres coses en una societat viva i canviant. És d'un curt de gambals esfereïdor no considerar el castellà com el que és, un patrimoni excepcional de Catalunya i una llengua que ens estimem i volem viva per a nosaltres i els nostres fills la immensa majoria de catalans. I el colmo ja és fer tot el que estan fent aquests hegemonistes dels manifestos, perquè amb el que fan són molt més eficaços en rebentar la majoria social per la independència i les opcions del procés que tot el Tribunal Constitucional, el Gobierno de España, la fiscalía i l'Audiència Nacional junts. Quins cracks...

El problema no és l'oficialitat, la formulació jurídica que tingui -per més que això també sigui important-, sinó l'actitud que hi ha al darrere de tota aquesta tropa, aquest supremacisme absurd, aquesta negació de la realitat, aquesta visió absurda del que és la nostra societat.

DONEC PERFICIAM