INDESINENTER

Al finalitzar el mes de març vaig fer un balanç del primer trimestre força optimista. Així ho veia, malgrat assenyalar alguns riscos que ja s'insinuaven.

Mantinc, com vaig dir aleshores, que no podem estar fent una avaluació permanent del procés ni del Govern, que no podem estar jutjant i avaluant cada gest, cada fet, per treure'n conclusions.

I mantinc, com vaig dir aleshores, que el President Puigdemont i el Govern estan fent-ho molt i molt bé.

Tanmateix, crec que hi ha alguns elements més de fons, que no són coses concretes, que no és això o allò altre, que estan més dins del que són possibles tendències, que sí podem analitzar, per l'impacte que poden estar tenint en el procés.

(Parèntesi: no comparteixo cap de les crítiques d'un nou estupendisme, aquest que es refereix despectivament al procés independentista com a "processisme". Ells, els estupendus, els que tot ho saben, els que tenen respostes per a tot, els que tot el que fan els altres sempre és motiu de rialleta d'autosuficiència, els que són capaços de trobar evidències de la gran conspiració i enganyifa que segons ells és el "processisme", en una simple paraula d'un tuit. Aquests, els que mai s'equivoquen perquè difícilment podríem trobar una cosa que hagin fet, són una de les lacres que ens toca arrossegar. )

Un dels elements d'inquietud que tinc ve motivat pel creixent desequilibri en la transversalitat del procés. No cal ser un linx per percebre que actualment hi ha una visió predominant segons la qual el creixement de la majoria indy ha de venir des de l'eix social. Amb aquest eufemisme de l'eix social es refereixen a l'espai polític que hi ha al voltant d'ICV, comuns, colaus, etc.

Aquest creixent escorament es visualitza en l'adopció de tot un llenguatge, discurs, propostes, etc provinents d'aquest món. Com si l'assumpció de tot això hagués de tenir un efecte "captura" d'aquest àmbit.

Haver entrat en el joc infantil del "i jo més" en relació al discurs d'aquest espai polític de l'eix social no només és improductiu, sinó que sotmet a un desgast perillosíssim a la majoria social indy, per la pèrdua de centralitat de la proposta del procés.

Al meu entendre el que està passant es carrega la transversalitat i és el primer pas per a que les classes mitjanes i els sectors moderats que ara mateix donen suport al procés, se'n vagin allunyant.

Hi havia un pacte no sé si dir implícit o explícit en relació al procés i a la necessitat de preservar com a gran valor, la transversalitat. S'assumia que només des de la transversalitat es pot construir la majoria social.

Els fonaments d'aquest pacte són dos: per una banda el país que tenim és el reflex de la majoria social i del gruix polític, atès que políticament és fruit de governs de convergència, de psc, d'erc i fins i tot d'icv-eua, per més que amb gran cinisme sempre es posin de perfil com si acabessin d'arribar a la festa. I parlo de govern no només des del punt de vista de la Generalitat, sinó del que també implica de pluralitat el govern de les grans ciutats i diputacions del país, i fins i tot del Govern a l'estat espanyol. Tot això són coses del règim autonòmic, en el que pràcticament tots els partits hi han participat, gestionat i governat. Per tant les coses són com són amb la participació de tots.

Per una altra banda el convenciment de que aquest règim autonòmic ja no serveix per a Catalunya, és un corsé insuportable que provoca un empobriment general, pèrdua d'oportunitats i impossibilitat creixent de fer polítiques pròpies en benefici del conjunt de la ciutadania. Aquest diagnòstic és el que permet construir la majoria social en termes polítics, amb la suma del món de l'antiga CiU i del món d'ERC. És a dir, l'autonomia no permet anar més enllà d'on ara estem, i per això volem la independència. Si no permet anar més enllà, no ens fem trampes al solitari fent veure que fem grans propostes per fer polítiques del que sigui en el que sigui, perquè això sabem perfectament no és possible. No podem ni tan sols fer un decret de pobresa energètica.

Des d'aquesta doble base la transversalitat era fàcil d'assumir pel gruix de la majoria social del procés. No ficar-se en coses que sabem el règim autonòmic no ens permetrà fer era una sàvia decisió. I, alhora, assumir certs compromisos, com el pla social, que impliquessin un acord en, amb les eines que tinguem, prioritzar les polítiques per pal·liar les situacions d'emergència social també era possible i fins i tot desitjable des de la transversalitat.

El resultat de tot això era centrar tota l'acció política en el procés independentista. Era com una certa treva ideològica, per visualitzar l'excepcionalitat d'aquesta fase del procés, que ha de ser la decisiva, la definitiva.

El problema ha estat que el resultat del 27S ha provocat que tots els partits que no són Junts pel Sí s'hagin abraonat com a bojos cap a tota mena d'iniciatives, mocions, propostes, discursos, etc. sobre qualsevol cosa que no sigui el procés, i singularment sobre qualsevol cosa que pugui tensionar divisivament el bloc de Junts pel Sí, i desgastar el Govern com a forma de desgastar el procés indy.

Tot el que surt del Parlament des de fa unes quantes setmanes són problemes i problemes, bronques i bronques, i tot en relació a tota mena de temes que no són el procés indy. I així han aconseguit 1) eclipsar el Parlament com a agent actiu del procés 2) traslladar la imatge d'incertesa extrema sobre el que està passant al país, sobre el dia a dia de la gent de milers de coses que no són la indy.

El debat de les escoles concertades em sembla totalment emblemàtic del que explico. El model actual és el que es va posar en marxa durant el tripartit, és a dir, mentre manaven PSC, ERC i ICV-EUA. Però no va ser unilateral, el model es va consensuar amb CiU, tot i que això comportés que ICV no hi votés a favor. Va recollir la centralitat del país. Doncs bé, ara aquells mateixos que en el seu moment no van tenir cap problema en seguir en un Govern que havia aprovat aquella llei, ara presenten tot de mocions qüestionant-lo i criminalitzant-lo. Més immoralitat, impossible. Si estic en un Govern que aprova una cosa que no m'agrada em poso de perfil, faig un "echame allá esos pelillos" i a seguir amb les poltrones. I quan no sóc al Govern ho converteixo en un casus belli.

I al costat d'aquests, uns que no hi eren, la CUP, enlloc d'assumir que això només es planteja per dividir la majoria indy i per eclipsar o fer descarrilar el procés, s'hi sumen. Si la CUP hagués tingut suficient maduresa per dir això a mi no m'agrada, fins i tot em repugna, però no penso fer el joc a tots aquests hipòcrites que són igual de coresponsables del que ara denuncien i que només ho fan per carregar-se el procés, aquest debat hauria durat res. Però no, la CUP pensa que l'actual situació és una oportunitat d'or per extorsionar el Govern, i s'hi suma.

En unes altres circumstàncies ni que els immorals dels hereus d'ICV i els xantatgistes de la CUP haguessin persistit en les seves propostes, no haurien aconseguit cap majoria alternativa a la del Govern. Però ara sí.

Què pot fer votar a PP i C's al costat de la CUP i els CSQEP? només una cosa: la voluntat de fer perdre votacions al Govern, de desgastar-lo, com a via per desgastar el procés. I així estem. En un esceari en el qual a PP i C's, fins i tot a PSC, els hi és igual què collons estan votant i amb qui ho estan fent, sempre i quan el seu vot serveixi per desgastar el Govern i, així, desgastar el procés.

I el resultat quin és? doncs que el que arriba a la societat és que ens estem carregant l'escola concertada, que l'estem amenaçant. I això què implica? Doncs que moltíssima gent que pot estar donant suport al procés senti amenaçada directament la seva "vida", l'escola dels seus fills, etc. I no estem parlant d'una incertesa que puguin tenir els quatre ricatxos que viuen del BOE, aquesta és una incertesa que afecta directament a desenes de milers de famílies, de classes mitjanes en un sentit molt ampli. D'un gruix social clau per a la majoria social independentista.

I com aquest exemple, n'hi ha molts més, cada setmana, al Parlament i a tots els discursos que s'estan fent, fins al punt que ha provocat aquest desplaçament ideològic tan greu que està esquerdant la transversalitat.

A tot això hi ha una altra cosa que em resulta difícil de conceptualitzar, fins i tot de valorar, però que també m'inquieta. Per a moltíssima gent el catalanisme polític ha estat sempre associat a una idea de regeneració, democratització, modernització, etc. I a Catalunya, però també, sempre que ens han deixat, a Espanya.

La gran diferència entre aquell marc mental i polític d'aquell catalanisme i l'actualitat és l'assumpció que el procés polític a Catalunya no el podem fer dependre ja mai més del procés polític espanyol. Per això optem per la independència.

Dit això la pregunta que em plantejo és si des d'aquest punt de vista independentista és positiva la inhibició total en els afers espanyols. Què ens aporta supeditar-ho tot a un cert maximalisme (d'altra banda comprensible i raonable d'exigir) de "o podem fer un referèndum d'autodeterminació o no compteu amb nosaltres per a res"?

Tenim raó nosaltres quan diem que a Espanya no li interessa provocar una fallida a Catalunya com a forma de pressió contra el procés, perquè la fallida de Catalunya arrossegaria també Espanya. El que em plantejo és que a Catalunya, en el fons, tampoc no li interessa gens, crec, una Espanya amb problemes, perquè això també ens arrossegaria a nosaltres. I al contrari del que alguns es pensen, no està gens clar que una Espanya amb problemes sigui un millor escenari polític per al nostre procés. Això, que des d'un punt de vista visceral és el que demana el fetge de molta gent, racionalment no hi sé veure cap fonament.

I el cert és que del 20D ençà ni el món convergent ni el món d'Esquerra no s'han mogut d'aquest guió i s'han inhibit completament de la situació espanyola. Em pregunto si no era factible, entre el res i el referèndum, negociar una transició possible, en la que el primer pas tingués un doble compromís:

- per una banda no contribuir a una inestabilitat política espanyola de la que tampoc no en treurem cap benefici polític, facilitant un govern de canvi PSOE, Podemos (més perifèries) i IU, amb l'abstenció del sobiranisme català i basc, que ajudés a l'estabilització econòmica de l'Estat i consolidés la incipient recuperació econòmica

- a canvi un compromís de respecte per un procés, l'independentista, estríctament polític, per tant, desjudicialitzant-lo i reconeixent-lo, i una lleialtat institucional mútua pel que fa al compliment de compromisos en l'àmbit de la gestió diària, que vol dir, repartiment just de l'endeutament i el pes de les retallades.

Una sortida d'aquest tipus, que no hagués compromès per res els objectius últims de l'independentisme català hauria estat una nova mostra de responsabilitat davant la comunitat internacional i davant tota la societat, la catalana, però també l'espanyola, de compromís amb les persones i de posar les persones pel davant de tot.

És a dir, als ulls de la nostra societat el catalanisme de sempre, ara independentisme, hauria seguit visualitzant-se com una força responsable, democratitzadora, modernitzadora i compromesa. Hauríem seguit conservant aquests valors associats al nostre procés en un moment especialment delicat en el que la situació interna a Catalunya sota la influència de la CUP i el desgast de CSQEP està provocant la imatge de que el procés independentista ho està posant en risc tot.

Un escenari d'aquest tipus hauria permès, a més, blindar als respectius parlaments el que són les polítiques socials, deixar-les a banda de l'inevitable xoc que provoca el procés independentista, però no permetent que aquest xoc arrossegui tot el que fins ara s'ha assolit ni les solucions que hem de compartir.

Hi ha, també, una dada que no em puc treure del cap, i que penso hauríem de saber gestionar. Segons una enquesta de les més sòlides que s'han fet a Espanya en els últims mesos, un 48% dels espanyols es mostraven favorables a un referèndum a Catalunya.

Tenint en compte que a Espanya mai ningú no ha fet la més mínima pedagogia per assumir aquest referèndum com una cosa positiva, a la que hi tenim dret i que és la millor manera de solucionar les coses, la dada és realment sorprenent. Perquè de fet no és fins un mes abans del 20D que una força política, Podemos, va defensar amb idèntica convicció el referèndum per a Catalunya tant a Barcelona com, sense doble llenguatge, a Madrid.

En un escenari com el que descrivia, no és difícil imaginar negociar abordar el procés en dos fases. En una primera fase l'escenari hauria de ser el que abans he explicat, i el referèndum és obvi no hi té cabuda, perquè les costures de l'estat i del mapa polític ho fan impossible. Però sí és factible que aquesta primera fase servís per situar el procés com el que és, un tema estríctament polític, que només admet solucions polítiques, i fer pedagogia. En un escenari així no és cap fantasia pensar que els partidaris del referèndum poguessin passar del 48% a una majoria social, a Espanya, prou sòlida, al voltant del 60%.

I que això habilités un compromís implícit per fer viable aquesta primera fase, d'abordar una segona fase, en un escenari de dos anys, que sí permetés políticament convocar aquest referèndum.

El que és segur és que a Espanya no passaran de la desinformació crònica sobre el tema català a una acceptació democràtica d'una sortida a les nostres reivindicacions de la nit al dia.

Davant d'això hi ha qui, legítimament, em pot argumentar que tenim prou legitimitat per iniciar un procés unilateral sense haver d'esperar res. Sí, això potser és així, però no vol dir que sigui ni la via més directa ni la més segura i ni tan sols la més ràpida per fer realitat la independència, tot el contrari.

L'actual Govern a Catalunya es planteja un full de ruta al voltant dels 18 mesos. Pensar en un escenari de 24 mesos, amb acords explícits amb l'Estat de desjudicialització i de tractament estríctament polític del procés no és ni frenar ni renunciar a res, tot el contrari. Necessitem, a més, aquest temps per fer tot el que hem de fer des del Govern, però també des de la societat civil, per fer créixer el Sí a la independència, per poder arribar a molta més gent i fer-ho de manera convincent.

En la impossibilitat de plantejar un escenari així, que és discutible, sí, però que no entenc no sigui plantejable, ens trobem una altra de les febleses del procés: si el món de convergència i el món d'esquerra haguessin signat un autèntic pacte de sang per arribar plegats al final del procés, això seria plantejable. Però aquest pacte no existeix. Per això no s'ha plantejat.

Junts pel Sí va ser un encert total. Però en no assolir-se els resultats òptims, des del món d'Esquerra ja van sortir veus dient que la cosa no havia funcionat. No tenen cap fonament, ni el més mínim, per dir-ho, però ho diuen. Ho van dir tant que dos mesos després del 27S ja no va ser possible reeditar-ho per presentar-se el 20D amb una candidatura indy conjunta que visualitzés la nostra majoria social. El món d'ERC pensava era el moment de posicionar-se com la força hegemònica dins el sobiranisme. Però la cosa no va anar com pensaven, ni de lluny, i en el moment de més confusió i trencadissa en el món convergent, pràcticament van empatar en vots.

ERC manté viva la pugna per l'hegemonia. Ho vesteix amb molts discursos, però amb ni una sola dada que avali el que és una proposta estríctament partidista i que només és explicable perquè en paral·lel al procés, ERC vol aprofitar la conjuntura per erigir-se en la força hegemònica.

Si el món convergent i el món d'esquerra aquesta pugna l'haguessin ajornat fins assolir l'èxit del procés, Barcelona ara mateix tindria un alcalde independentista i estaria compromesa inequívocament amb el procés, i no alimentant i fent créixer una tercera via que créiem enterrada.

Si el món d'esquerra i el món convergent haguessin segellat aquest pacte DONEC PERFICIAM l'independentisme també hauria guanyat les eleccions del 20D, i hauria reforçat la seva legitimitat.

Amb tota aquesta força i confiança hauria estat possible negociar amb l'Estat i amb totes les forces polítiques escenaris atrevits, agosarats, que avui en dia són imprescindibles. Però ara això no és possible perquè els dos mons es miren de reüll i cap d'ells abandonarà la soflama, perquè tots dos saben que el primer que ho faci l'altre se li tirarà a la jugular per dessagnar-lo.

Total, que així les coses som incapaços de fer avançar res en el panorama espanyol per als objectius a Catalunya. I tot sembla indicar que si hi ha eleccions a finals de juny la cosa seguirà igual o pitjor.

EN RESUM:

El 27S va ser un èxit per al sobiranisme. Però estem tenint molts problemes per gestionar-lo. La CUP té una influència absolutament nociva i destructiva sobre la majoria social indy. 

I aquest desgast no el podem compensar de cap manera, immobilitzats com estem per la falta d'un pacte DONEC PERFICIAM entre el món convergent i d'esquerra que blindi de lluites internes el procés i ens permeti fer polítiques atrevides per assolir una sortida democràtica i pactada al procés. No perquè no hi hagi altres sortides, que hi són, sinó perquè és la sortida millor per al nostre país i per a tota la nostra gent, però també per a l'estat espanyol i tota la seva gent. 

El procés té moltes sortides, però només una és la que garanteix el mínim patiment a la gent, només una és la que posa les persones pel davant de tot: una sortida pactada amb l'Estat. I només polítiques atrevides, i no immediatistes permeten pensar en un escenari així.