Dimecres la Delegada del Gobierno de España en la Comunidad de Madrid declarava prohibida l'estelada per a la Final de Copa del proper diumenge entre el FC Barcelona i el Sevilla FC, a jugar a l'estadi del Manzanares.
No cal invertir gaires línies en aquesta bestiesa democraticofòbica que suposa aquesta mesura. Un pas més en la deriva autoritària d'un estat, l'espanyol, cada cop més demenciat, més embogit.
El mateix dimecres vam comentar la situació amb els companys de Drets.cat, en tant que soci del Barça que tinc la meva entrada per a aquest partit i que hi aniré amb l'estelada, com porto fent des dels anys 80. Dijous, a primera hora, vam presentar un recurs especial de protecció de drets fonamentals, amb una cautelarissima "inaudita parte" demanant la suspensió de l'Ordre governativa de prohibició de l'estelada, i ho hem fet davant els jutjtats del Contenció administratiu de Madrid, emparats en el procediment especial de protecció de drets fonamentals.
Tot en menys de 12 hores. Probablement divendres per la tarda el Jutjat número 11 del Contenciós Administratiu de Madrid es pronunciarà sobre la nostra cautelaríssima, tot i que té de termini fins diumenge matí.
Si l'admet, tots els seguidors del FC Barcelona podrem anar a la Final enarborant, com sempre fem, les nostres estelades, i sense problemes, en positiu.
Si no l'admet, diumenge anirem al camp amb les nostres estelades declarades prohibides. Que ens les requisin. I si ens les requisen, traurem banderes negres, sense res més, només banderes negres o crespons negres a les nostres banderes, que, com al 1714, indiquen, per als qui no ho sàpiguen, lluita fins al final. I si ens requisen les banderes negres, aixecarem els quatre dits de la mà o el puny. I si ens emmanillen, cridarem independència, fins que se'ns emportin.
D'això se'n diu DETERMINACIÓ. D'això se'n diu caràcter. D'això se'n diu lluitar pel que creiem per tots els mitjans. D'això se'n diu fe en la victòria. D'això se'n diu compromís total, fins l'últim alè, en fer-la possible.
I això no té res a veure amb aquesta consigna derrotista de la "desobediència" que sembla algú vulgui ara posar de moda, amb una evident voluntat infecciosa en relació al moviment independentista. La desobediència, en si mateix, no és res. "Ens volem desobedients" criden pels carrers, amb aquella cosa absurda de qui converteix una eina de lluita, un instrument, en el seu objectiu.
Em recorden quan anàvem a l'institut, les primeres sortides nocturnes autoritzades "a les 12:00 a casa". I llavors veies que es feia la una i t'ho estaves passant estupendament, però allà mateix un parell ensopits en un sofà, morts de fàstic. "Què feu?" els hi preguntaves. "Estic esperant que siguin les dues perquè a casa m'han dit que arribi a les dotze i no vull". El plaer de la nit no era en res del que feien, sinó en "desobeir" la instrucció paterna. La desobediència com a objectiu.
Determinació vol dir lluitar, anar-hi, ser-hi, per tots els mitjans. Si el més eficaç pot ser un recurs a un jutjat del contenciós administratiu de Madrid, doncs es fa i es presenta. No s'abandona cap oportunitat de lluita. S'actua amb determinació.
Desobediència hauria volgut dir agafar-se totes de les mans i cridar molt fort, "desobeïm!" amb la confiança que en obrir els ulls i sortir de l'èxtasi revolucionari de la desobediència el mal hagués desaparegut.
És desobediència presentar un recurs judicial? No, no ho és. Tenim cap garantia d'èxit? No; ni de fracàs. Si ens surt bé, diumenge el Calderón serà un mar d'estelades. Fe en la victòria.
I si ens desestimen el recurs, seguirem provant-ho tot i per totes les maneres imaginables, sempre pacífiques i no-violentes, per demostrar el que som i el que volem.
La desobediència és una cosa molt seriosa com per admetre aquesta performance frívola i absurda en que alguns la volen convertir. La desobediència forma part dels instruments que tenim per manifestar la nostra determinació, al costat de molts altres, i el meu màxim respecte a qui la practica en aquestes coordenades de lluita. Però mai com un objectiu en si mateix.
Sigui via recurs, sigui via desobediència, sigui via escaqueo, sigui via fer servir el nostre cos, sigui via cridant fins l'últim alè, diumenge estarem a Madrid i, com a barcelonistes compromesos, deixarem clar el que som i el que volem.
No cal invertir gaires línies en aquesta bestiesa democraticofòbica que suposa aquesta mesura. Un pas més en la deriva autoritària d'un estat, l'espanyol, cada cop més demenciat, més embogit.
El mateix dimecres vam comentar la situació amb els companys de Drets.cat, en tant que soci del Barça que tinc la meva entrada per a aquest partit i que hi aniré amb l'estelada, com porto fent des dels anys 80. Dijous, a primera hora, vam presentar un recurs especial de protecció de drets fonamentals, amb una cautelarissima "inaudita parte" demanant la suspensió de l'Ordre governativa de prohibició de l'estelada, i ho hem fet davant els jutjtats del Contenció administratiu de Madrid, emparats en el procediment especial de protecció de drets fonamentals.
Tot en menys de 12 hores. Probablement divendres per la tarda el Jutjat número 11 del Contenciós Administratiu de Madrid es pronunciarà sobre la nostra cautelaríssima, tot i que té de termini fins diumenge matí.
Si l'admet, tots els seguidors del FC Barcelona podrem anar a la Final enarborant, com sempre fem, les nostres estelades, i sense problemes, en positiu.
Si no l'admet, diumenge anirem al camp amb les nostres estelades declarades prohibides. Que ens les requisin. I si ens les requisen, traurem banderes negres, sense res més, només banderes negres o crespons negres a les nostres banderes, que, com al 1714, indiquen, per als qui no ho sàpiguen, lluita fins al final. I si ens requisen les banderes negres, aixecarem els quatre dits de la mà o el puny. I si ens emmanillen, cridarem independència, fins que se'ns emportin.
D'això se'n diu DETERMINACIÓ. D'això se'n diu caràcter. D'això se'n diu lluitar pel que creiem per tots els mitjans. D'això se'n diu fe en la victòria. D'això se'n diu compromís total, fins l'últim alè, en fer-la possible.
I això no té res a veure amb aquesta consigna derrotista de la "desobediència" que sembla algú vulgui ara posar de moda, amb una evident voluntat infecciosa en relació al moviment independentista. La desobediència, en si mateix, no és res. "Ens volem desobedients" criden pels carrers, amb aquella cosa absurda de qui converteix una eina de lluita, un instrument, en el seu objectiu.
Em recorden quan anàvem a l'institut, les primeres sortides nocturnes autoritzades "a les 12:00 a casa". I llavors veies que es feia la una i t'ho estaves passant estupendament, però allà mateix un parell ensopits en un sofà, morts de fàstic. "Què feu?" els hi preguntaves. "Estic esperant que siguin les dues perquè a casa m'han dit que arribi a les dotze i no vull". El plaer de la nit no era en res del que feien, sinó en "desobeir" la instrucció paterna. La desobediència com a objectiu.
Determinació vol dir lluitar, anar-hi, ser-hi, per tots els mitjans. Si el més eficaç pot ser un recurs a un jutjat del contenciós administratiu de Madrid, doncs es fa i es presenta. No s'abandona cap oportunitat de lluita. S'actua amb determinació.
Desobediència hauria volgut dir agafar-se totes de les mans i cridar molt fort, "desobeïm!" amb la confiança que en obrir els ulls i sortir de l'èxtasi revolucionari de la desobediència el mal hagués desaparegut.
És desobediència presentar un recurs judicial? No, no ho és. Tenim cap garantia d'èxit? No; ni de fracàs. Si ens surt bé, diumenge el Calderón serà un mar d'estelades. Fe en la victòria.
I si ens desestimen el recurs, seguirem provant-ho tot i per totes les maneres imaginables, sempre pacífiques i no-violentes, per demostrar el que som i el que volem.
La desobediència és una cosa molt seriosa com per admetre aquesta performance frívola i absurda en que alguns la volen convertir. La desobediència forma part dels instruments que tenim per manifestar la nostra determinació, al costat de molts altres, i el meu màxim respecte a qui la practica en aquestes coordenades de lluita. Però mai com un objectiu en si mateix.
Sigui via recurs, sigui via desobediència, sigui via escaqueo, sigui via fer servir el nostre cos, sigui via cridant fins l'últim alè, diumenge estarem a Madrid i, com a barcelonistes compromesos, deixarem clar el que som i el que volem.
Visca el Barça i Visca Catalunya lliure!
DONEC PERFICIAM
PS: no tinc qualificatius per a l'actitud del FC Barcelona i de la seva directiva. No puc entendre, no m'entra al cap, que davant una flagrant vulneració dels drets fonamentals dels socis del FCB, de la seva massa social, el Club no es planti i es negui a disputar aquesta final si no s'aixeca la prohibició. És una actitud covarda i inadmissible. El Barça no pot jugar un partit mentre els drets fonamentals de la seva gent no estiguin garantits. Ni doblet ni polles. Ni títols ni hòsties. És vergonyosa l'actitud del Club, indigna, inadmissible. Ara estem centrats en deixar clar que SOM I SEREM, però si el Club segueix sense fer res d'avui a diumenge, quan tornem de Madrid serà el moment de passar comptes. Com s'enyora en aquests moments la Presidència valenta, excepcional, compromesa, de Joan Laporta. Com s'enyora...
Premi! Senyor Abad.
ResponEliminaDe la seva actuació també es diu eficàcia.
Que aprenguin!
Tot el meu suport, estem farts de la CUP. Jo no hauria dimitit!
ResponEliminaVaig votar per tu i ara em trobo que ja no ets al SN de l'ANC.
ResponEliminaMala notícia. Em sap greu.
La meva més completa solidaritat amb tu per haver dit en veu alta el que tothom pensa de l'actitud rebentista de la CUP amb el procés i ja se sap que qui diu les veritats perd les amistats.
ResponEliminaAnims !! company. Per molts motius soc fora de tot i de tothom... ERC, RCAT, ANC, PDD , etc, etc, no tenim cap referent vàlid en uns moments que la lectura de les memòries de Churchil tindríen que ser obligades..... :) Una abraçada!!
ResponEliminaEm temo que l'ANC d'avui no és el lloc més indicat per a qui diu les coses pel seu nom, sense eufemismes.
ResponEliminaAra el que s'ha de fer per no disgustar ningú és aguantar els insults en silenci; si et tornes, ets el dolent.
És una pena!