En l'article anterior alertava dels riscos que per a la independència té aquest "relativisme" que s'ha estès a partir de certs posicionaments, idees i anàlisis. I deia que la capacitat que tinguem de fer front a aquesta amenaça interna centrifugadora d'esforços és un dels reptes més grans que té el moviment independentista. Si sucumbim davant el relativisme la independència s'allunyarà i s'esmunyinarà entre les nostres mans just quan més a prop estem d'assolir-la.
El procés independentista ha esdevingut l'element central que tot ho condiciona en la política catalana, però també en la política espanyola.
A Catalunya, l'objectiu polític de la independència està condicionant, des del 2012, tot el mapa polític i totes les actituds polítiques. En el moment actual podem identificar 2 blocs i mig, que podrien ser dos o que podrien ser tres. Avui parlaré de l'amenaça que representa que excepte en un d'aquests blocs, la resta d'actors estan jugant a la ruleta russa.
1) Per una banda ens trobem el bloc que ho ha apostat tot, la seva estratègia, els seus lideratges, el seu projecte polític més immediat, etc. a la independència, a fer possible la independència. És el bloc que s'aplega al voltant de Junts pel Sí. És el bloc que aplega els mons de Convergència i d'Esquerra. Són els qui han fet possible tenir el primer govern independentista de la Catalunya contemporània. I són els qui tot el que fan només s'explica pel compromís en assolir un gran objectiu final compartit: fer la independència. Per fer-ho possible van generar Junts pel Sí, van incorporar una valuosa generació d'independents i han constituït un Govern i construeixen un dia a dia d'acords al voltant de dos grans eixos de gestió:
- fer possible la independència: crear estructures d'estat, posicionar-se internacionalment amb suficients garanties i reconeixement i preparar la desconnexió, és a dir, preparar el país per seguir funcionant amb plenes garanties en relació a totes les coses de les que som responsables, començant per les persones i els seus drets. Preparar la desconnexió no és fàcil, perquè hem d'anticipar absolutament tot el que a partir d'aquest moment dependrà de nosaltres, en l'ordre organitzatiu, jurídic i econòmic. Desconnectar sense estar preparats per a aquest moment seria d'una irresponsabilitat extrema. Tot i aquesta voluntat de preveure-ho tot, sabrem hi haurà dificultats, però no treballar per preveure tot el previsible seria d'una irresponsabilitat repugnant. Cal tenir previst des la capacitat per fer front a totes les obligacions d'un estat, p.ex. amb els seus pensionistes, fins a la garantia de subministrament elèctric a tot el país i la seguretat jurídica de persones, empreses, etc. I això és el que està fent aquest Govern. I per això calen, entre d'altres coses, aquests mesos.
- garantir un bon Govern de la quotidianitat, del dia a dia, compromès en l'atenció preferent, dins les nostres possibilitats, a les situacions d'urgència social que la crisi ha generat a la nostra societat. Simultàniament a l'eix indy aquest Govern vol ser exemplar en la gestió d'una societat, d'una economia, d'un territori, d'un país que se situa entre els països més potents d'Europa econòmicament, amb més capacitat d'atreure inversions, amb més vitalitat creativa, amb més potencial industrial, turístic, acadèmic, de recerca, etc del sud d'Europa. I en aquest eix també està excelint el nostre Govern. Ahir mateix se signava un conveni amb una entitat bancària per a la cessió de 1.800 habitatges que es destinaran a necessitats socials. Aquesta setmana mateix també es coneixia la multimilionària inversió al Camp de Tarragona que permetrà crear al voltant de 10.000 llocs de treball en una de les zones del país que més ho necessiten i que ajudarà decisivamet a mantenir una intensa activitat econòmica desestacionada.
2) A l'altra banda ens trobem el bloc terceraviïsta i unionista. Aquest bloc només té per objectiu desgastar, de la manera que sigui, amb els arguments que sigui, de la mà de qui sigui i fent el joc brut que calgui, al Govern i a la majoria parlamentària de Junts pel Sí com a gran estratègia per fer naufragar el procés independentista. Si el Govern fracassa, si la majoria parlamentària de Junts pel Sí es converteix en minoria i perd totes les votacions, això farà necessàriament fer naufragar la independència d'acord a la formulació amb que ara hi estem intentant arribar, assolir-la.
Per a aquest grup no hi ha cap altra idea, límit ideològic o de coherència que fer el que sigui per fer perdre votacions a Junts pel Sí i desgastar el Govern.
Perquè aquesta estratègia fos viable els calia, però, necessàriament, el concurs d'un tonto útil que els donés la majoria parlamentària contra la independència que no tenien. I aquest tonto útil ha estat i és la CUP. Després reprendré l'anàlisi d'aquesta estratègia, ara però, per a entendre-la bé, cal que situem el que és aquest 1/2 bloc que ens falta per descriure el panorama polític: la CUP
3) El bloc dels tontos útils, dels que sumen per ser majoria independentista i dels que sumen per fer impossible la independència. La CUP podria estar integrada en el primer bloc, perquè en principi és una força política que aposta per la independència, i que hem sumat parlamentàriament al grup de Junts pel Sí per dir que tenim majoria per la independència, 72 diputats, davant els altres 63. Tal i com ja vaig dir abans del 27S, la CUP sumaria per comptar la majoria per la independència, però no servirira per fer la independència. I així està sent. No serveix de res que la CUP digui que vol la independència, si tot el que fa al Parlament -i en algunes ocasions també fora d'ell- és treballar contra la independència de la maneta dels altres 63 diputats.
Pels seus fets els coneixereu. I els fets de la CUP al Parlament és que se suma al bloc de C's, PP, PSOE i Comuns contra el bloc dels que volen fer la independència, contra Junts pel Sí.
Tornem per tant al que és l'estratègia del bloc terceraviïsta i unionista que ha aconseguit sumar als seus vots al tonto útil de torn per tenir una majoria amb la que fer naufragar el procés.
De què la CUP aconsegueix que una moció seva la votin els Comuns, C's, PP i PSOE? De què? Doncs molt fàcil, pel que dèiem, perquè tot aquest bloc 2) tot el que fa al Parlament és únicament per deixar en minoria al Govern. Que el PP ha de votar una proposta dels comuns i la CUP contra l'ensenyament privat, doncs es vota. Perquè ja no importa per a res la ideologia, ni les propostes polítiques, i tot es fa amb un únic objectiu: carregar-se el procés. Tots aquests partits polítics, C's, PP, PSOE, Comuns i CUP estan jugant a la ruleta russa no només amb el procés, sinó amb tot el conjunt de la nostra societat.
Repasseu les mocions que s'estan aprovant al Parlament. Tenen una suma insòlita, inaudita, que va des de l'extrema esquerra antisistema fins a la més rància dreta, gairebé ultradreta, que representa el PP. Però no passa res, la lluita per fer descarrilar el procés és l'únic que importa.
El deliri des d'un punt de vista independentista és quan la CUP va erigir-se en el tonto útil Prèmium presentant una esmena a la totalitat dels pressupostos de la independència. Els hi va faltar temps a PP, C's, PSOE i Comuns per fregar-se les mans i votar-hi a favor. Feina feta.
Ja no és només la indecència de l'incompliment dels acords. És també aquest vergonyant paper de tontos útils de l'unionisme que amb tanta diligència exerceixen els d'aquesta CUP parlamentària.
Semblava que teníem una majoria independentista parlamentària de 72 diputats que legitimava iniciar la fase final del procés independentista. Però la realitat que no podem defugir és que no tenim una majoria parlamentària per FER possible la independència. Tenim un govern independentista, però la CUP suma els seus vots als unionistes per rebentar els pressupostos de la independència, els que contemplaven partides clau per preparar la desconnexió, els que asseguraven uns recursos fonamentals per atendre les urgències socials.
I així no es pot fer la independència. Amb 72 diputats que volen la independència contra 63 que no la volen, però amb 62 diputats que volen FER la independència contra 73 diputats que tot el que voten és per fer impossible la independència, la independència no és possible. En aquesta situació crec que hem de ser valents i sincers amb tots nosaltres i reconèixer que, mal que ens pesi i ens destrossi l'ànima, no es donen les condicions mínimes per fer possible la independència.
I això cal dir-ho. Cal explicar-ho. No ens podem autoenganyar. Ni RUI, ni DUI, ni RI ni res de res. O aclarim si som majoria que volem fer la independència o la resta de coses són debats estèrils, collonades.
El President Puigdemont va anunciar, en rebentar el bloc que treballa per fer impossible la independència (C's, PSOE, PP, Comuns i CUP) els pressupostos que havia presentat el Vicepresident Oriol Junqueras, que se sotmetria a una qüestió de confiança de la cambra.
Al meu entendre ni Govern ni Junts pel Sí ni els partits que el van constituir (CDC i ERC) ni els independents que hi van participar, no han de parlar ni negociar absolutament res amb la CUP davant la qüestió de confiança. Res. Res de res. Zero.
Junts pel Sí i CUP van arribar a un acord, que va implicar un sacrifici enorme per a Junts pel Sí, amb el pas al costat del President Mas. Però es va fer, i va ser investit el President Puigdemont i tenim el primer govern indy de la nostra història contemporània. L'acord implicava moltes altres coses. I la CUP les ha incomplert. Sistemàticament. I l'incompliment amb els pressupostos ha estat tan i tan greu que ja no hi ha cap pas enrere possible.
La CUP, ella soleta, sense que ningú negociï res amb ells, ha de decidir si fa acte de contricció i rectifica i es visualitza de manera que es pugui confiar en ells, o la legislatura s'haurà acabat. I no hi ha termes mitjos. La qüestió de confiança la planteja el President, però els apel·lats són els de la CUP. És la seva última oportunitat, davant la societat, davant els votants, davant l'independentisme, davant la història, per fer les coses de manera que recuperem la confiança en ells, votant a favor de Puigdemont sense cap mena de negociació ni trilerisme polític al que ens estan sotmetent des del 27S. O fan això... o tornen a votar amb el bloc que tot ho fa per fer impossible la independència (C's, PP, PSOE, Comuns... i CUP) i donem per morta la legislatura i probablement el procés com l'hem conegut fins ara.
El que seria absolutament repugnant, inadmissible, intolerable, és que des de Junts pel Sí, o els partits i independents que en formen part, ens asseguéssim, com si res no hagués passat, amb la CUP per negociar el seu vot, el seu posicionament, un full de ruta, el que sigui. AIXÒ NO POT PASSAR. ZERO.
Si la CUP rectifica i fa el que ha de fer, podem recuperar la confiança en ells, i s'hi pot parlar, de tot. Però mai abans de la qüestió de confiança. Si ells solets arriben a la conclusió que han de votar a favor, obriran la finestra perquè passi l'aire, per sumar-los al bloc dels que treballem per fer la independència i per negociar els fulls de ruta i estratègies que calgui per assolir-la.
No és Puigdemont, ni Junqueras, ni el Govern, ni Junts pel Sí els qui han perdut la confiança dels independentistes. És la CUP. I només ells -o elles-, solets -o soletes- poden decidir si són mereixedors de confiança o no. No hi pot haver ni diàleg, ni negociació ni res de res abans de la qüestió de confiança. Després, si demostren podem confiar-hi, parlarem de tot.
El procés independentista ha esdevingut l'element central que tot ho condiciona en la política catalana, però també en la política espanyola.
A Catalunya, l'objectiu polític de la independència està condicionant, des del 2012, tot el mapa polític i totes les actituds polítiques. En el moment actual podem identificar 2 blocs i mig, que podrien ser dos o que podrien ser tres. Avui parlaré de l'amenaça que representa que excepte en un d'aquests blocs, la resta d'actors estan jugant a la ruleta russa.
1) Per una banda ens trobem el bloc que ho ha apostat tot, la seva estratègia, els seus lideratges, el seu projecte polític més immediat, etc. a la independència, a fer possible la independència. És el bloc que s'aplega al voltant de Junts pel Sí. És el bloc que aplega els mons de Convergència i d'Esquerra. Són els qui han fet possible tenir el primer govern independentista de la Catalunya contemporània. I són els qui tot el que fan només s'explica pel compromís en assolir un gran objectiu final compartit: fer la independència. Per fer-ho possible van generar Junts pel Sí, van incorporar una valuosa generació d'independents i han constituït un Govern i construeixen un dia a dia d'acords al voltant de dos grans eixos de gestió:
- fer possible la independència: crear estructures d'estat, posicionar-se internacionalment amb suficients garanties i reconeixement i preparar la desconnexió, és a dir, preparar el país per seguir funcionant amb plenes garanties en relació a totes les coses de les que som responsables, començant per les persones i els seus drets. Preparar la desconnexió no és fàcil, perquè hem d'anticipar absolutament tot el que a partir d'aquest moment dependrà de nosaltres, en l'ordre organitzatiu, jurídic i econòmic. Desconnectar sense estar preparats per a aquest moment seria d'una irresponsabilitat extrema. Tot i aquesta voluntat de preveure-ho tot, sabrem hi haurà dificultats, però no treballar per preveure tot el previsible seria d'una irresponsabilitat repugnant. Cal tenir previst des la capacitat per fer front a totes les obligacions d'un estat, p.ex. amb els seus pensionistes, fins a la garantia de subministrament elèctric a tot el país i la seguretat jurídica de persones, empreses, etc. I això és el que està fent aquest Govern. I per això calen, entre d'altres coses, aquests mesos.
- garantir un bon Govern de la quotidianitat, del dia a dia, compromès en l'atenció preferent, dins les nostres possibilitats, a les situacions d'urgència social que la crisi ha generat a la nostra societat. Simultàniament a l'eix indy aquest Govern vol ser exemplar en la gestió d'una societat, d'una economia, d'un territori, d'un país que se situa entre els països més potents d'Europa econòmicament, amb més capacitat d'atreure inversions, amb més vitalitat creativa, amb més potencial industrial, turístic, acadèmic, de recerca, etc del sud d'Europa. I en aquest eix també està excelint el nostre Govern. Ahir mateix se signava un conveni amb una entitat bancària per a la cessió de 1.800 habitatges que es destinaran a necessitats socials. Aquesta setmana mateix també es coneixia la multimilionària inversió al Camp de Tarragona que permetrà crear al voltant de 10.000 llocs de treball en una de les zones del país que més ho necessiten i que ajudarà decisivamet a mantenir una intensa activitat econòmica desestacionada.
2) A l'altra banda ens trobem el bloc terceraviïsta i unionista. Aquest bloc només té per objectiu desgastar, de la manera que sigui, amb els arguments que sigui, de la mà de qui sigui i fent el joc brut que calgui, al Govern i a la majoria parlamentària de Junts pel Sí com a gran estratègia per fer naufragar el procés independentista. Si el Govern fracassa, si la majoria parlamentària de Junts pel Sí es converteix en minoria i perd totes les votacions, això farà necessàriament fer naufragar la independència d'acord a la formulació amb que ara hi estem intentant arribar, assolir-la.
Per a aquest grup no hi ha cap altra idea, límit ideològic o de coherència que fer el que sigui per fer perdre votacions a Junts pel Sí i desgastar el Govern.
Perquè aquesta estratègia fos viable els calia, però, necessàriament, el concurs d'un tonto útil que els donés la majoria parlamentària contra la independència que no tenien. I aquest tonto útil ha estat i és la CUP. Després reprendré l'anàlisi d'aquesta estratègia, ara però, per a entendre-la bé, cal que situem el que és aquest 1/2 bloc que ens falta per descriure el panorama polític: la CUP
3) El bloc dels tontos útils, dels que sumen per ser majoria independentista i dels que sumen per fer impossible la independència. La CUP podria estar integrada en el primer bloc, perquè en principi és una força política que aposta per la independència, i que hem sumat parlamentàriament al grup de Junts pel Sí per dir que tenim majoria per la independència, 72 diputats, davant els altres 63. Tal i com ja vaig dir abans del 27S, la CUP sumaria per comptar la majoria per la independència, però no servirira per fer la independència. I així està sent. No serveix de res que la CUP digui que vol la independència, si tot el que fa al Parlament -i en algunes ocasions també fora d'ell- és treballar contra la independència de la maneta dels altres 63 diputats.
Pels seus fets els coneixereu. I els fets de la CUP al Parlament és que se suma al bloc de C's, PP, PSOE i Comuns contra el bloc dels que volen fer la independència, contra Junts pel Sí.
Tornem per tant al que és l'estratègia del bloc terceraviïsta i unionista que ha aconseguit sumar als seus vots al tonto útil de torn per tenir una majoria amb la que fer naufragar el procés.
De què la CUP aconsegueix que una moció seva la votin els Comuns, C's, PP i PSOE? De què? Doncs molt fàcil, pel que dèiem, perquè tot aquest bloc 2) tot el que fa al Parlament és únicament per deixar en minoria al Govern. Que el PP ha de votar una proposta dels comuns i la CUP contra l'ensenyament privat, doncs es vota. Perquè ja no importa per a res la ideologia, ni les propostes polítiques, i tot es fa amb un únic objectiu: carregar-se el procés. Tots aquests partits polítics, C's, PP, PSOE, Comuns i CUP estan jugant a la ruleta russa no només amb el procés, sinó amb tot el conjunt de la nostra societat.
Repasseu les mocions que s'estan aprovant al Parlament. Tenen una suma insòlita, inaudita, que va des de l'extrema esquerra antisistema fins a la més rància dreta, gairebé ultradreta, que representa el PP. Però no passa res, la lluita per fer descarrilar el procés és l'únic que importa.
El deliri des d'un punt de vista independentista és quan la CUP va erigir-se en el tonto útil Prèmium presentant una esmena a la totalitat dels pressupostos de la independència. Els hi va faltar temps a PP, C's, PSOE i Comuns per fregar-se les mans i votar-hi a favor. Feina feta.
Ja no és només la indecència de l'incompliment dels acords. És també aquest vergonyant paper de tontos útils de l'unionisme que amb tanta diligència exerceixen els d'aquesta CUP parlamentària.
Semblava que teníem una majoria independentista parlamentària de 72 diputats que legitimava iniciar la fase final del procés independentista. Però la realitat que no podem defugir és que no tenim una majoria parlamentària per FER possible la independència. Tenim un govern independentista, però la CUP suma els seus vots als unionistes per rebentar els pressupostos de la independència, els que contemplaven partides clau per preparar la desconnexió, els que asseguraven uns recursos fonamentals per atendre les urgències socials.
I així no es pot fer la independència. Amb 72 diputats que volen la independència contra 63 que no la volen, però amb 62 diputats que volen FER la independència contra 73 diputats que tot el que voten és per fer impossible la independència, la independència no és possible. En aquesta situació crec que hem de ser valents i sincers amb tots nosaltres i reconèixer que, mal que ens pesi i ens destrossi l'ànima, no es donen les condicions mínimes per fer possible la independència.
I això cal dir-ho. Cal explicar-ho. No ens podem autoenganyar. Ni RUI, ni DUI, ni RI ni res de res. O aclarim si som majoria que volem fer la independència o la resta de coses són debats estèrils, collonades.
El President Puigdemont va anunciar, en rebentar el bloc que treballa per fer impossible la independència (C's, PSOE, PP, Comuns i CUP) els pressupostos que havia presentat el Vicepresident Oriol Junqueras, que se sotmetria a una qüestió de confiança de la cambra.
Al meu entendre ni Govern ni Junts pel Sí ni els partits que el van constituir (CDC i ERC) ni els independents que hi van participar, no han de parlar ni negociar absolutament res amb la CUP davant la qüestió de confiança. Res. Res de res. Zero.
Junts pel Sí i CUP van arribar a un acord, que va implicar un sacrifici enorme per a Junts pel Sí, amb el pas al costat del President Mas. Però es va fer, i va ser investit el President Puigdemont i tenim el primer govern indy de la nostra història contemporània. L'acord implicava moltes altres coses. I la CUP les ha incomplert. Sistemàticament. I l'incompliment amb els pressupostos ha estat tan i tan greu que ja no hi ha cap pas enrere possible.
La CUP, ella soleta, sense que ningú negociï res amb ells, ha de decidir si fa acte de contricció i rectifica i es visualitza de manera que es pugui confiar en ells, o la legislatura s'haurà acabat. I no hi ha termes mitjos. La qüestió de confiança la planteja el President, però els apel·lats són els de la CUP. És la seva última oportunitat, davant la societat, davant els votants, davant l'independentisme, davant la història, per fer les coses de manera que recuperem la confiança en ells, votant a favor de Puigdemont sense cap mena de negociació ni trilerisme polític al que ens estan sotmetent des del 27S. O fan això... o tornen a votar amb el bloc que tot ho fa per fer impossible la independència (C's, PP, PSOE, Comuns... i CUP) i donem per morta la legislatura i probablement el procés com l'hem conegut fins ara.
El que seria absolutament repugnant, inadmissible, intolerable, és que des de Junts pel Sí, o els partits i independents que en formen part, ens asseguéssim, com si res no hagués passat, amb la CUP per negociar el seu vot, el seu posicionament, un full de ruta, el que sigui. AIXÒ NO POT PASSAR. ZERO.
Si la CUP rectifica i fa el que ha de fer, podem recuperar la confiança en ells, i s'hi pot parlar, de tot. Però mai abans de la qüestió de confiança. Si ells solets arriben a la conclusió que han de votar a favor, obriran la finestra perquè passi l'aire, per sumar-los al bloc dels que treballem per fer la independència i per negociar els fulls de ruta i estratègies que calgui per assolir-la.
No és Puigdemont, ni Junqueras, ni el Govern, ni Junts pel Sí els qui han perdut la confiança dels independentistes. És la CUP. I només ells -o elles-, solets -o soletes- poden decidir si són mereixedors de confiança o no. No hi pot haver ni diàleg, ni negociació ni res de res abans de la qüestió de confiança. Després, si demostren podem confiar-hi, parlarem de tot.
Quan junts pel si voten amb PP contra la ILP d'educació? Quan junts pel si voten a favor de baixar els impostos als casinos amb socialistes i populars? Quan junts pel si vota a favor de les pistoles taser que poden matar persones i ho fa conjuntament amb ciutadans, socialistes i populars i allunyant els comuns? Sempre tens molt bla bla bla partidista. Has passat de ser un bon analista a un ressentit partidista (de partit). Ànims que segur que et fan falta per superar aquest moment que vius de penombra personal. Salut
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaTotalment d'acord
ResponElimina