El que coneixem com a "procés independentista" -que no és cap altra cosa que la descripció d'un moviment polític que va superant etapes fins que assoleixi el seu objectiu, la independència- viu ara mateix un moment convuls.
La meva visió i anàlisi és que estem travessant una etapa de turbulències. Tot i que sé que aquesta visió no és compartida per tothom.
Fa dies hi estic pensant, al voltant de tot el que està passant, que intento analitzar-ho, objectivar-ho, situar els elements que expliquen la situació en la seva justa mesura i importància en la cadena de fets que conformen el procés i que expliquen que ara siguem on som.
I si em perdoneu el que pugui tenir de pedant l'afirmació, crec que tot plegat, tot el que ens està passant, les coses diverses, de molt diferent naturalesa, protagonistes i impacte les podem englobar en una lectura general, comparteixen, tots els fronts que la lluita per la independència té ara mateix oberts, una característica comuna: que ens estem enfrontant al relativisme.
Permeteu-me que comparteixi amb vosaltres les idees que estic intentant ordenar i clarificar.
1. Que tot el que ha passat del 27S ençà hagi afectat o no el procés, i que, singularment, el resultat electoral obtingut i el full de ruta de gener 2016 es mantinguin inalterables o no és un dels primers debats que tenim oberts, i potser el que se situa en l'arrel de tots.
La meva visió i anàlisi és que estem travessant una etapa de turbulències. Tot i que sé que aquesta visió no és compartida per tothom.
Fa dies hi estic pensant, al voltant de tot el que està passant, que intento analitzar-ho, objectivar-ho, situar els elements que expliquen la situació en la seva justa mesura i importància en la cadena de fets que conformen el procés i que expliquen que ara siguem on som.
I si em perdoneu el que pugui tenir de pedant l'afirmació, crec que tot plegat, tot el que ens està passant, les coses diverses, de molt diferent naturalesa, protagonistes i impacte les podem englobar en una lectura general, comparteixen, tots els fronts que la lluita per la independència té ara mateix oberts, una característica comuna: que ens estem enfrontant al relativisme.
Permeteu-me que comparteixi amb vosaltres les idees que estic intentant ordenar i clarificar.
1. Que tot el que ha passat del 27S ençà hagi afectat o no el procés, i que, singularment, el resultat electoral obtingut i el full de ruta de gener 2016 es mantinguin inalterables o no és un dels primers debats que tenim oberts, i potser el que se situa en l'arrel de tots.
He sentit a polítics i líders cívics i socials dir que tenim un mandat, tenim una majoria i tot el que hagi pogut passar no afecta per a res aquest mandat, que el seguim executant inalterable, per fer possible la independència en el període de temps i de la manera que es preveu en el full de ruta. És una visió, que respecto, i encara més, que no descarto sigui la visió correcta (de fet és compartida per Puigdemont, Junqueras, Llach...). Tanmateix jo crec (no sóc l'únic, perquè evidentment si només fos jo això no tindria cap valor, dic jo crec i singularitzo el que entenc és una visió que comparteix, de maneres i enfocaments diferents, molta altra gent) que han passat moltes coses i que aquestes coses que han passat afecten el procés, el nostre camí cap a la independència. Quan dic afecten vull dir que considero són circumstàncies, situacions i fets nous que ens afecten i ens haurien de portar a pensar-hi, per valorar tres coses:
-els mateixos fets i la seva importància,
- el seu possible impacte en el procés i en el full de ruta previst
- de quina manera reaccionem al possible impacte
En els següents punts valoraré aquests fets, i ho faré des d'aquesta perspectiva que crec tots tenen en comú, que ens enfrontem a un cert relativisme. L'ordre no determina en cap cas la importància que li dono.
2. Quina lectura fem dels resultats de les dues eleccions que del 27S ençà hi ha hagut, el 20D i el 26J?
-els mateixos fets i la seva importància,
- el seu possible impacte en el procés i en el full de ruta previst
- de quina manera reaccionem al possible impacte
En els següents punts valoraré aquests fets, i ho faré des d'aquesta perspectiva que crec tots tenen en comú, que ens enfrontem a un cert relativisme. L'ordre no determina en cap cas la importància que li dono.
2. Quina lectura fem dels resultats de les dues eleccions que del 27S ençà hi ha hagut, el 20D i el 26J?
Permeteu-me que resumeixi -i per tant simplifiqui- molt:
- una lectura és que tant el 20D com el 26J l'independentisme no ha guanyat aquestes eleccions, les ha perdudes. Ho hem fet en suma tant perquè hi ha hagut un partit que clarament les ha guanyades (els Comuns) com perquè la suma de vots explícitament indy (ERC i CDC) en totes dues ocasions ha estat clarament inferior a la suma de vots explícitament unionistes (C's, PSC i PP). Si això és així, quina lectura en fem? Com pensem que afecta a la legitimitat de la majoria indy que va expressar el 27S? No requereix que hi pensem i ho analitzem? No té cap importància ni afectació que en relació al 27S hàgim perdut entre mig milió i vuit-cents mil vots indys?
- l'altra lectura és que són eleccions que no tenen res a veure amb el procés, que la suma de diputats explícitament indys és superior a la dels explícitament unionistes i que per tant aquí pau i demà glòria, és a dir, que contents uns per haver pujat 30.000 vots el 26J en relació al 20D i contents els altres per haver mantingut igual nombre de diputats.
Entenc part dels arguments dels qui diuen que 20D i 26J de cara al procés, ni cas. Entenc que sempre hi ha hagut un comportament diferencial de vot en funció de les eleccions. Però a mi, què voleu que us digui, m'intranquilitza perdre eleccions, sumar menys vots que els unionistes, i penso que d'alguna manera això té impacte en el procés.
3. Tots ho estem fent igual de bé o igual de malament?
Avui llegia unes declaracions del President d'Òmnium en les que exigia "unitat invencible" a Junts pel Sí i la CUP en la qüestió de confiança.
Aquestes declaracions, al meu entendre exemplifiquen dolorosament un altre fet que està afectant al procés: hem de tractar i fer responsables per igual de les situacions creades i de l'exigència en resoldre-les a qui s'ha mantingut fidel als pactes assolits, els ha complert, per durs i exigènts que fossin (p.ex. el pas al costat del President Mas) que a qui des del primer moment està incomplint el que s'ha pactat, i encara se'n enfot d'aquest incompliment, diu que "muta" i es carrega compromisos absolutament clau del procés i dels pactes assolits, com aprovar els pressupostos del Govern?
No puc entendre les declaracions del President d'Òmnium. O sigui "s'exigeix" a Junts pel Sí i CUP, per igual, una "unitat invencible" (per cert, què tal si ens estalviem la buidor de tanta soflama èpica) davant el que serà un moment clau del procés, la qüestió de confiança a la que al President Puigdemont no li ha quedat més remei que sotmetre's després de que al Parlament desestimés fins i tot debatre els pressupostos que havia presentat el vicepresident Oriol Junqueras, i que recollien un increment clau de la despesa social, entre d'altres coses vitals pel procés.
I s'ignora totalment les causes, el per què de que estiguem en aquest moment tan greu de la qüestió de confiança. I qui n'és l'únic responsable de la situació. Qui ha incomplert els pactes signats. Qui ha actuat d'aquesta manera repugnant sense importar-li gens ni mica les conseqüències tan negatives que hi hauria en relació a les persones i al procés.
De debò que la nostra societat civil no pot distingir entre qui fa i compleix els pactes i qui ni fa ni deixa fer i incompleix els pactes? Som tots iguals? Tots tenim la mateixa responsabilitat? A tots se'ns ha d'exigir per igual?
Jo, ja em perdonareu, però no puc amb aquest relativisme. Una soflama èpica no pot amagar en cap cas les responsabilitats i les irresponsabilitats, i les conseqüències dels nostres actes, compromisos i incompliments. I que uns compleixen i uns altres no. No puc amb aquest relativisme de tractar per igual a qui incompleix que a qui compleix.
En el mateix debat, l'altre dia la CUP va "emplaçar" (sic!) al Govern i a Junts pel Sí a negociar no sé quantes coses. El Govern va respondre que després de l'incompliment la CUP no estava en condicions d'emplaçar a ningú. D'ara fins a la qüestió de confiança tindrem una doble visió: la dels que pensem que amb aquesta CUP no hi ha res a parlar ni a negociar, que Puigdemont faci el seu discurs i expliqui què vol fer i que la CUP decideixi si hi dona suport o no, però sense negociar res. Ser interlocutor d'una negociació requereix d'una confiança que ara no hi és. Al davant d'això hi haurà qui exigirà que es negociï, que es parli, com si no hagués passat res.
Recomano molt la lectura d'aquest article de n'Eduard Voltas.
3. Full de ruta i RUI. O l'empatx de pensament màgic i de menyspreu pel que assolim.
Les últimes setmanes ha emergit un nou concepte, fins ara absent de tot el que s'havia parlat i recollit en el full de ruta: el RUI. Com ja he dit algun cop, no en tinc una visió prou clara sobre si és quelcom que ens pot anar bé o que ens pot anar molt malament. Però sí tinc algunes coses clares en relació a la proposta:
- ha aparegut com una nova manifestació d'aquest "pensament màgic". De sobte i sense que ningú sàpiga d'on ha sortit, per què i qui ho ha impulsat, tots estem parlant que si RUI sí o RUI no. I per als partidaris del RUI, és l'única opció possible i és l'opció que ens portarà a la indy. I la resta, caca. Coi, com és que o hi havíem pensat abans, si era tan fàcil com això del RUI, la independència? Que teníem al taller la xistera màgica de les propostes màgiques?
- seguint amb coses al voltant del RUI sense entrar al fons del tema: que no teníem un full de ruta, amb totes les coses que ens comprometíem a fer i en quin període? Que no l'havíem pensat suficientment? És inconsistent? Ha estat superat pels esdeveniments o una nova realitat?
Mireu, a mi hi ha moltes coses del full de ruta que no m'agraden. Però és el full de ruta del que les persones que hem decidit ens representin, després de pensar-hi, parlar-ho i consensuar-ho fins i tot amb la societat civil, van decidir era el camí més viable fins a la independència. I només per això li dono suport i, disciplinadament, l'assumeixo com a propi i treballaré i ajudaré en el que pugui per tirar-lo endavant.
Per a mi el que és clau és que la direcció política del moviment independentista sigui la que analitzi en cada moment les previsions del full de ruta, valori si tot el que passa al nostre voltant l'afecta i com l'afecta, i que siguin ells els que ens expliquin sempre que toqui o calgui, com ho veuen i, en el seu cas, quins canvis proposen. L'objectiu és clar i compartit. La manera d'arribar-hi no pot ser una bíblia a complir sagradament amb independència de tot el que passi al nostre voltant, sinó que cal que siguem prou intel·ligents i àgils per introduir en cada moment els canvis que calgui per adaptar-nos a noves realitats, i explicar-ho bé.
Els pactes estan per complir-los. I el que decidim fer ha de ser prou sòlid, pensat i amb mecanismes de seguiment i valoració amb prou garanties com perquè no trontolli cada cop que algú té una ocurrència o una manifestació del pensament màgic esdevé protagonista d'encesos debats.
Si cal introduir el RUI al full de ruta perquè qui lidera el procés creu que hi ha motius per fer-ho es fa i se li dona suport incondicional, s'hi participa, es defensa i es queda disciplinadament a disposició per al que calgui.
Però no podem estar permanentment exposats a brots de pensament màgic, a idees com bolets que són aprofitades per bona part dels elements més tòxics que hi ha al voltant del procés per desacreditar qui gestiona i lidera políticament i cívicament el procés. I amb això no vull dir que tots els qui defensen el RUI siguin tòxics, en absolut, sinó que la manera com s'ha generat el debat és caldo de cultiu per a l'extensió de la toxicitat.
I estic molt en contra també d'aquest pensament que per defensar aquest nou bolet del pensament màgic, ho fa carregant-se i menyspreant tot el que s'ha fet fins ara.
La toxicitat diu que tot el que s'ha fet fins ara és una merda i no serveix per res, i l'únic que té sentit és la Bonanova, la revelació, del RUI.
El compromís diu que tot el que hem fet fins ara forma part, amb els seus encerts i els seus errors, del que està fent possible la independència. No hi ha res intocable, però tot té valor. Té valor i explica perquè som on som les mobilitzacions multitudinàries. Cert, només amb mobilitzacions no ho podrem fer, però sense, probablement tampoc. Té valor i explica perquè som on som, el 9N, el més important acte de desobediència a l'Europa Occidental. No, no va ser cap costellada. Va ser una cosa molt i molt important. I si en alguna cosa vam fallar és en com vam gestionar el post 9N. I té valor el 27S, molt. I té molt valor tot el que s'ha treballat pel Consell per a la Transició Nacional, tots els informes fets. Com té molt valor tot el que des de fa temps s'està treballant en l'àmbit de les estructures d'estat, que és molt i que alguns aprofiten la discreció amb la que necessàriament es fa el treball per atacar i menysprear dient que no es fa res. Tanta mentida és repugnant.
4. Els prejudicis, refugi del relativisme i de les seves trampes
Un ministre i el cap de l'oficina antifrau són enxampats en unes converses que són gravades i fetes públiques i que revelen amb tota la seva intensitat la guerra bruta dels aparells de l'estat contra l'independentisme.
No som tan beneïts com per no saber que l'estat ha fet, fa i farà tot el que estigui a les seves mans, inclosa la conspiració delictiva de practicar la guerra bruta per combatre l'independentisme. El problema d'aquestes coses és sempre provar-les. I aquestes converses fetes públiques les proven.
Davant d'això el gruix de l'independentisme ha reaccionat denunciant la guerra bruta i aprofitant aquest cop de sort que s'hagin fet públiques les converses per fer pedagogia a favor de la causa, intentant arribar a més gent, guanyant credibilitat i fent veure que moltes de les coses que s'imputen a l'independentisme o als seus líders són mentida, conspiració de guerra bruta.
Els relativistes s'han quedat mirant el dit, i no la lluna dels fets. Per a aquests relativistes estupendistes allò rellevant és qui va nomenar el cap de l'oficina antifrau, i en això s'han quedat i d'aquí han volgut treure tota mena de teories amb l'únic objectiu de sembrar la desconfiança sobre un dels principals actors polítics del moviment, cdc.
El 2011, quan es va fer el nomenament, el procés encara no s'havia iniciat (s'inicia setembre 2012). CiU governava a Catalunya amb el suport del PP, perquè tot i que ja havia transitat cap al dret a decidir, no ho havia fet cap a l'independentisme explícit. El moment clau d'aquesta transició és la mani de l'Onze 2012 i la reacció de Mas, que el porta a convocar eleccions anticipades que ho canvien tot. Tot això per a aquest tipus de personal no té cap importància, com no la té el que descobreixen les converses. Allò rellevant és qui va fer el nomenament, eh? eh? I s'exclamen amb la convicció fanàtica de qui ha trobat el fet clau per desemmascarar als convergents.
En relació a aquests fets hem tingut una altra manifestació d'aquest estupendisme relativista. A les converses surt el nom de Germà Gordó, associat a un intent de canvi en la direcció de CDC, al que caldria donar suport, perquè un canvi així seria per frenar la transició de CDC cap a l'independentisme.
Recordem que les converses gravades i ara fetes públiques són d'abans del 9N del 2014.
Ja he dit que per a mi les explicacions donades tant per Gordó com per CDC són insuficients, i que és un error haver-ho "despatxat" com ho han fet.
Dit això, el que tampoc no comparteixo és convertir el "cas Gordó" en un fet contrastat que hàgim de situar al mateix nivell que els informes falsos sobre Trias o Mas i la manera com van afectar a dos processos electorals.
Els fets quin són:
- del 2012 ençà la direcció de CDC segueix sent la que era
- CDC ha completat el seu gir cap a l'independentisme explícit, que culmina amb el 27S
- qui decapita el lideratge independentista des del Govern i a CDC, qui decapita a Mas no és el senyor Gordó, sinó la CUP. Això són els fets. No coneixem totes les converses. Podem assegurar que en algun apartat de les converses no es parli de "connexions" i "influencers" a les CUP per fer possible aquest objectiu de la guerra bruta que tenia l'estat de decapitar a Mas? Jo no posaria la mà al foc. En tot cas els fets són clars: qui decapita és la CUP, no Gordó.
- el sr. Gordó era públic i notori que aspirava i aspira a dirigir CDC, i que no comparteix alguns elements del gir independentista de la formació. Això, insisteixo, era i és públic. I la setmana vinent espero tinguem ocasió, crec que serà important per a tots, que en el congrés fundacional o refundacional de CDC quedin clars els suports que té Gordó i la seva línia política, i que analitzem el que passa i el que és CDC i la seva refundació a partir d'aquests suports concrets dels diferents candidats i dels seus compromisos amb la independència i la manera d'arribar-hi.
- fins ara el senyor Gordó que jo sàpiga no ha fet res en contra de la independència, no ha frenat res ni ha posat en perill res. Hi ha gent que diu que Gordó hauria de plegar de diputat. Potser sí. No ho sé, tot i que crec hauria estat positiu ho fes. Però anem als fets: s'ha perdut cap votació al Parlament pel sr. Gordó? Ha generat cap polèmica? s'ha desmarcat en algun moment del full de ruta independentista aprovat? No. Potser en el seu "fuero interno" en Gordó algunes coses no les comparteix. No ho sé. Però la seva actuació política sempre ha estat la de donar suport al que s'estava fent i no ha generat cap polèmica, no ha desgastat amb debats ni amb xerrameca. No pot dir el mateix la CUP, que s'ha carregat els pressupostos de la independència i la seva xerrameca ha sotmès a un desgast brutal a tot l'independentisme.
- finalment, en relació a aquest tema, una altra cosa que em sembla molt significativa de part dels nostres mals. S'exhibeix com a la prova irrefutable de la traïdoria d'en Gordó que hagi declarat que vol que a aquesta CDC independentista també hi tingui cabuda gent que comparteix el seu ideari però que no sigui independentista. A veure, jo puc pensar que aquest discurs, ara, és absurd, només desgasta i només introdueix elements de confusió. Però en un sentit final del que diu em sembla d'un cinisme insuportable que els mateixos que el critiquen per dir això aplaudeixin amb les orelles totes les "ocurrències" dels Comuns, de la senyora Colau i se'ls tracti amb guant de seda "perquè estratègicament és vital facilitar que s'aproximin a l'independentisme, tot i que no ho siguin" i en canvi es critiqui això mateix en relació al que proposa Gordó. O sigui, no independentistes que vinguin del món dels comuns, sí, braços oberts i el que calgui perquè vinguin, però no independentistes que vinguin d'altres espais ideològics, és traïció. Homeeeeeeeeeeee. En fi.
La doble vara de mesurar és, de vegades, insofrible. La superioritat moral, l'estupendisme, pot convertir un mateix fet en execrable i en meravellós, depèn qui ho faci i sobre qui ho faci. I d'això ja n'estic més que tip.
I insisteixo que crec que ni Gordó ni CDC han resolt bé el tema. No m'agrada gens la reacció d'en Gordó i em genera una gran desconfiança el discurs que està fent, crec que no vol renovar res, sinó que s'ofereix perquè CDC sigui la que era i que ja havia deixat de ser. El cap de setmana vinent convergència té una oportunitat d'or per evidenciar, davant tota la societat, quin pes té Gordó i les idees que "intuïm" el motiven per liderar la nova CDC. Però d'aquí a donar per bo totes les barbaritats que s'estan dient hi ha un abisme. Sobretot el que no hi ha són fets que corroborin aquests discurs.
------------------------------------------------------------------------
En fi, podria seguir amb moltes coses que poden estar passant al voltant del procés i que crec l'afecten. Tot i que també hi ha gent que creu que no.
Tots aquests fets relatats són debats vius en el si de l'independentisme. Molts no sabem perquè han sortit ni què hi ha al darrere. Moltes coses de les que passen també posen de manifest un relativisme insofrible en relació a exigir el mateix a qui fa que qui no fa, a qui compleix que a qui no compleix. Relativisme també per considerar un mateix fet i estratègia positiva segons qui la faci i cap a on l'orienti, i mostra de traïció segons qui la faci i cap a on l'orienti.
Al meu entendre la fortalesa del moviment la demostrarem anant de cara a les coses, reconeixent el que va bé i el que no va bé, i explicant els canvis que en relació al full de ruta, es pugui considerar convenient introduir.
La millor manera que aquest virus del relativisme no descomposi el moviment independentista és mantenir la unitat i exhibir una direcció política que digui a les coses pel seu nom, que reconegui el que no funciona o no ha sortit bé i que així sigui molt més creïble quan ens asseguri que les coses van bé i d'acord al que havíem previst.
Jo no exigeixo cap altra cosa que unitat i mètode en la presa de decisions. Faig plena confiança a Junts pel Sí i al Govern. El que decideixin serà el que, disciplinadament, serà la meva posició i el que defensaré i faré tot el possible per ajudar, en el que sigui. Si seguim amb el full de ruta actual, endavant. Si decideixen introduir canvis, endavant. Ple suport, facin el que facin. Estic amb Puigdemont, amb Junqueras, amb Romeva, amb Llach, amb Germà Bel, amb Marta Rovira, amb Josep Rull, amb Oriol Amat, estic molt amb en Mas i tota la gent que assumeix riscos etc etc etc. I si la CUP assumeix que complirà els pactes i s'ha de treballar amb la CUP, treballarem amb la CUP i la gent de la CUP. I si s'hi sumen comuns, doncs benvinguts i a treballar plegats. Amb qui sigui que compartim fer realitat la independència. Amb qui no estic és amb els intoxicadors, els que no troben mai res ben fet i els que pensen que només si les coses es fan com ells diuen les coses aniran bé, i si no es fan és que tots som traïdors; tots aquests són la principal amenaça interna que té l'independentisme, mai no han fet res i són sempre obstacle per als qui fan, fugim-ne com de la pesta.
SOM-HI
SEGUIM!
DONEC PERFICIAM
- una lectura és que tant el 20D com el 26J l'independentisme no ha guanyat aquestes eleccions, les ha perdudes. Ho hem fet en suma tant perquè hi ha hagut un partit que clarament les ha guanyades (els Comuns) com perquè la suma de vots explícitament indy (ERC i CDC) en totes dues ocasions ha estat clarament inferior a la suma de vots explícitament unionistes (C's, PSC i PP). Si això és així, quina lectura en fem? Com pensem que afecta a la legitimitat de la majoria indy que va expressar el 27S? No requereix que hi pensem i ho analitzem? No té cap importància ni afectació que en relació al 27S hàgim perdut entre mig milió i vuit-cents mil vots indys?
- l'altra lectura és que són eleccions que no tenen res a veure amb el procés, que la suma de diputats explícitament indys és superior a la dels explícitament unionistes i que per tant aquí pau i demà glòria, és a dir, que contents uns per haver pujat 30.000 vots el 26J en relació al 20D i contents els altres per haver mantingut igual nombre de diputats.
Entenc part dels arguments dels qui diuen que 20D i 26J de cara al procés, ni cas. Entenc que sempre hi ha hagut un comportament diferencial de vot en funció de les eleccions. Però a mi, què voleu que us digui, m'intranquilitza perdre eleccions, sumar menys vots que els unionistes, i penso que d'alguna manera això té impacte en el procés.
3. Tots ho estem fent igual de bé o igual de malament?
Avui llegia unes declaracions del President d'Òmnium en les que exigia "unitat invencible" a Junts pel Sí i la CUP en la qüestió de confiança.
Aquestes declaracions, al meu entendre exemplifiquen dolorosament un altre fet que està afectant al procés: hem de tractar i fer responsables per igual de les situacions creades i de l'exigència en resoldre-les a qui s'ha mantingut fidel als pactes assolits, els ha complert, per durs i exigènts que fossin (p.ex. el pas al costat del President Mas) que a qui des del primer moment està incomplint el que s'ha pactat, i encara se'n enfot d'aquest incompliment, diu que "muta" i es carrega compromisos absolutament clau del procés i dels pactes assolits, com aprovar els pressupostos del Govern?
No puc entendre les declaracions del President d'Òmnium. O sigui "s'exigeix" a Junts pel Sí i CUP, per igual, una "unitat invencible" (per cert, què tal si ens estalviem la buidor de tanta soflama èpica) davant el que serà un moment clau del procés, la qüestió de confiança a la que al President Puigdemont no li ha quedat més remei que sotmetre's després de que al Parlament desestimés fins i tot debatre els pressupostos que havia presentat el vicepresident Oriol Junqueras, i que recollien un increment clau de la despesa social, entre d'altres coses vitals pel procés.
I s'ignora totalment les causes, el per què de que estiguem en aquest moment tan greu de la qüestió de confiança. I qui n'és l'únic responsable de la situació. Qui ha incomplert els pactes signats. Qui ha actuat d'aquesta manera repugnant sense importar-li gens ni mica les conseqüències tan negatives que hi hauria en relació a les persones i al procés.
De debò que la nostra societat civil no pot distingir entre qui fa i compleix els pactes i qui ni fa ni deixa fer i incompleix els pactes? Som tots iguals? Tots tenim la mateixa responsabilitat? A tots se'ns ha d'exigir per igual?
Jo, ja em perdonareu, però no puc amb aquest relativisme. Una soflama èpica no pot amagar en cap cas les responsabilitats i les irresponsabilitats, i les conseqüències dels nostres actes, compromisos i incompliments. I que uns compleixen i uns altres no. No puc amb aquest relativisme de tractar per igual a qui incompleix que a qui compleix.
En el mateix debat, l'altre dia la CUP va "emplaçar" (sic!) al Govern i a Junts pel Sí a negociar no sé quantes coses. El Govern va respondre que després de l'incompliment la CUP no estava en condicions d'emplaçar a ningú. D'ara fins a la qüestió de confiança tindrem una doble visió: la dels que pensem que amb aquesta CUP no hi ha res a parlar ni a negociar, que Puigdemont faci el seu discurs i expliqui què vol fer i que la CUP decideixi si hi dona suport o no, però sense negociar res. Ser interlocutor d'una negociació requereix d'una confiança que ara no hi és. Al davant d'això hi haurà qui exigirà que es negociï, que es parli, com si no hagués passat res.
Recomano molt la lectura d'aquest article de n'Eduard Voltas.
3. Full de ruta i RUI. O l'empatx de pensament màgic i de menyspreu pel que assolim.
Les últimes setmanes ha emergit un nou concepte, fins ara absent de tot el que s'havia parlat i recollit en el full de ruta: el RUI. Com ja he dit algun cop, no en tinc una visió prou clara sobre si és quelcom que ens pot anar bé o que ens pot anar molt malament. Però sí tinc algunes coses clares en relació a la proposta:
- ha aparegut com una nova manifestació d'aquest "pensament màgic". De sobte i sense que ningú sàpiga d'on ha sortit, per què i qui ho ha impulsat, tots estem parlant que si RUI sí o RUI no. I per als partidaris del RUI, és l'única opció possible i és l'opció que ens portarà a la indy. I la resta, caca. Coi, com és que o hi havíem pensat abans, si era tan fàcil com això del RUI, la independència? Que teníem al taller la xistera màgica de les propostes màgiques?
- seguint amb coses al voltant del RUI sense entrar al fons del tema: que no teníem un full de ruta, amb totes les coses que ens comprometíem a fer i en quin període? Que no l'havíem pensat suficientment? És inconsistent? Ha estat superat pels esdeveniments o una nova realitat?
Mireu, a mi hi ha moltes coses del full de ruta que no m'agraden. Però és el full de ruta del que les persones que hem decidit ens representin, després de pensar-hi, parlar-ho i consensuar-ho fins i tot amb la societat civil, van decidir era el camí més viable fins a la independència. I només per això li dono suport i, disciplinadament, l'assumeixo com a propi i treballaré i ajudaré en el que pugui per tirar-lo endavant.
Per a mi el que és clau és que la direcció política del moviment independentista sigui la que analitzi en cada moment les previsions del full de ruta, valori si tot el que passa al nostre voltant l'afecta i com l'afecta, i que siguin ells els que ens expliquin sempre que toqui o calgui, com ho veuen i, en el seu cas, quins canvis proposen. L'objectiu és clar i compartit. La manera d'arribar-hi no pot ser una bíblia a complir sagradament amb independència de tot el que passi al nostre voltant, sinó que cal que siguem prou intel·ligents i àgils per introduir en cada moment els canvis que calgui per adaptar-nos a noves realitats, i explicar-ho bé.
Els pactes estan per complir-los. I el que decidim fer ha de ser prou sòlid, pensat i amb mecanismes de seguiment i valoració amb prou garanties com perquè no trontolli cada cop que algú té una ocurrència o una manifestació del pensament màgic esdevé protagonista d'encesos debats.
Si cal introduir el RUI al full de ruta perquè qui lidera el procés creu que hi ha motius per fer-ho es fa i se li dona suport incondicional, s'hi participa, es defensa i es queda disciplinadament a disposició per al que calgui.
Però no podem estar permanentment exposats a brots de pensament màgic, a idees com bolets que són aprofitades per bona part dels elements més tòxics que hi ha al voltant del procés per desacreditar qui gestiona i lidera políticament i cívicament el procés. I amb això no vull dir que tots els qui defensen el RUI siguin tòxics, en absolut, sinó que la manera com s'ha generat el debat és caldo de cultiu per a l'extensió de la toxicitat.
I estic molt en contra també d'aquest pensament que per defensar aquest nou bolet del pensament màgic, ho fa carregant-se i menyspreant tot el que s'ha fet fins ara.
La toxicitat diu que tot el que s'ha fet fins ara és una merda i no serveix per res, i l'únic que té sentit és la Bonanova, la revelació, del RUI.
El compromís diu que tot el que hem fet fins ara forma part, amb els seus encerts i els seus errors, del que està fent possible la independència. No hi ha res intocable, però tot té valor. Té valor i explica perquè som on som les mobilitzacions multitudinàries. Cert, només amb mobilitzacions no ho podrem fer, però sense, probablement tampoc. Té valor i explica perquè som on som, el 9N, el més important acte de desobediència a l'Europa Occidental. No, no va ser cap costellada. Va ser una cosa molt i molt important. I si en alguna cosa vam fallar és en com vam gestionar el post 9N. I té valor el 27S, molt. I té molt valor tot el que s'ha treballat pel Consell per a la Transició Nacional, tots els informes fets. Com té molt valor tot el que des de fa temps s'està treballant en l'àmbit de les estructures d'estat, que és molt i que alguns aprofiten la discreció amb la que necessàriament es fa el treball per atacar i menysprear dient que no es fa res. Tanta mentida és repugnant.
4. Els prejudicis, refugi del relativisme i de les seves trampes
Un ministre i el cap de l'oficina antifrau són enxampats en unes converses que són gravades i fetes públiques i que revelen amb tota la seva intensitat la guerra bruta dels aparells de l'estat contra l'independentisme.
No som tan beneïts com per no saber que l'estat ha fet, fa i farà tot el que estigui a les seves mans, inclosa la conspiració delictiva de practicar la guerra bruta per combatre l'independentisme. El problema d'aquestes coses és sempre provar-les. I aquestes converses fetes públiques les proven.
Davant d'això el gruix de l'independentisme ha reaccionat denunciant la guerra bruta i aprofitant aquest cop de sort que s'hagin fet públiques les converses per fer pedagogia a favor de la causa, intentant arribar a més gent, guanyant credibilitat i fent veure que moltes de les coses que s'imputen a l'independentisme o als seus líders són mentida, conspiració de guerra bruta.
Els relativistes s'han quedat mirant el dit, i no la lluna dels fets. Per a aquests relativistes estupendistes allò rellevant és qui va nomenar el cap de l'oficina antifrau, i en això s'han quedat i d'aquí han volgut treure tota mena de teories amb l'únic objectiu de sembrar la desconfiança sobre un dels principals actors polítics del moviment, cdc.
El 2011, quan es va fer el nomenament, el procés encara no s'havia iniciat (s'inicia setembre 2012). CiU governava a Catalunya amb el suport del PP, perquè tot i que ja havia transitat cap al dret a decidir, no ho havia fet cap a l'independentisme explícit. El moment clau d'aquesta transició és la mani de l'Onze 2012 i la reacció de Mas, que el porta a convocar eleccions anticipades que ho canvien tot. Tot això per a aquest tipus de personal no té cap importància, com no la té el que descobreixen les converses. Allò rellevant és qui va fer el nomenament, eh? eh? I s'exclamen amb la convicció fanàtica de qui ha trobat el fet clau per desemmascarar als convergents.
En relació a aquests fets hem tingut una altra manifestació d'aquest estupendisme relativista. A les converses surt el nom de Germà Gordó, associat a un intent de canvi en la direcció de CDC, al que caldria donar suport, perquè un canvi així seria per frenar la transició de CDC cap a l'independentisme.
Recordem que les converses gravades i ara fetes públiques són d'abans del 9N del 2014.
Ja he dit que per a mi les explicacions donades tant per Gordó com per CDC són insuficients, i que és un error haver-ho "despatxat" com ho han fet.
Dit això, el que tampoc no comparteixo és convertir el "cas Gordó" en un fet contrastat que hàgim de situar al mateix nivell que els informes falsos sobre Trias o Mas i la manera com van afectar a dos processos electorals.
Els fets quin són:
- del 2012 ençà la direcció de CDC segueix sent la que era
- CDC ha completat el seu gir cap a l'independentisme explícit, que culmina amb el 27S
- qui decapita el lideratge independentista des del Govern i a CDC, qui decapita a Mas no és el senyor Gordó, sinó la CUP. Això són els fets. No coneixem totes les converses. Podem assegurar que en algun apartat de les converses no es parli de "connexions" i "influencers" a les CUP per fer possible aquest objectiu de la guerra bruta que tenia l'estat de decapitar a Mas? Jo no posaria la mà al foc. En tot cas els fets són clars: qui decapita és la CUP, no Gordó.
- el sr. Gordó era públic i notori que aspirava i aspira a dirigir CDC, i que no comparteix alguns elements del gir independentista de la formació. Això, insisteixo, era i és públic. I la setmana vinent espero tinguem ocasió, crec que serà important per a tots, que en el congrés fundacional o refundacional de CDC quedin clars els suports que té Gordó i la seva línia política, i que analitzem el que passa i el que és CDC i la seva refundació a partir d'aquests suports concrets dels diferents candidats i dels seus compromisos amb la independència i la manera d'arribar-hi.
- fins ara el senyor Gordó que jo sàpiga no ha fet res en contra de la independència, no ha frenat res ni ha posat en perill res. Hi ha gent que diu que Gordó hauria de plegar de diputat. Potser sí. No ho sé, tot i que crec hauria estat positiu ho fes. Però anem als fets: s'ha perdut cap votació al Parlament pel sr. Gordó? Ha generat cap polèmica? s'ha desmarcat en algun moment del full de ruta independentista aprovat? No. Potser en el seu "fuero interno" en Gordó algunes coses no les comparteix. No ho sé. Però la seva actuació política sempre ha estat la de donar suport al que s'estava fent i no ha generat cap polèmica, no ha desgastat amb debats ni amb xerrameca. No pot dir el mateix la CUP, que s'ha carregat els pressupostos de la independència i la seva xerrameca ha sotmès a un desgast brutal a tot l'independentisme.
- finalment, en relació a aquest tema, una altra cosa que em sembla molt significativa de part dels nostres mals. S'exhibeix com a la prova irrefutable de la traïdoria d'en Gordó que hagi declarat que vol que a aquesta CDC independentista també hi tingui cabuda gent que comparteix el seu ideari però que no sigui independentista. A veure, jo puc pensar que aquest discurs, ara, és absurd, només desgasta i només introdueix elements de confusió. Però en un sentit final del que diu em sembla d'un cinisme insuportable que els mateixos que el critiquen per dir això aplaudeixin amb les orelles totes les "ocurrències" dels Comuns, de la senyora Colau i se'ls tracti amb guant de seda "perquè estratègicament és vital facilitar que s'aproximin a l'independentisme, tot i que no ho siguin" i en canvi es critiqui això mateix en relació al que proposa Gordó. O sigui, no independentistes que vinguin del món dels comuns, sí, braços oberts i el que calgui perquè vinguin, però no independentistes que vinguin d'altres espais ideològics, és traïció. Homeeeeeeeeeeee. En fi.
La doble vara de mesurar és, de vegades, insofrible. La superioritat moral, l'estupendisme, pot convertir un mateix fet en execrable i en meravellós, depèn qui ho faci i sobre qui ho faci. I d'això ja n'estic més que tip.
I insisteixo que crec que ni Gordó ni CDC han resolt bé el tema. No m'agrada gens la reacció d'en Gordó i em genera una gran desconfiança el discurs que està fent, crec que no vol renovar res, sinó que s'ofereix perquè CDC sigui la que era i que ja havia deixat de ser. El cap de setmana vinent convergència té una oportunitat d'or per evidenciar, davant tota la societat, quin pes té Gordó i les idees que "intuïm" el motiven per liderar la nova CDC. Però d'aquí a donar per bo totes les barbaritats que s'estan dient hi ha un abisme. Sobretot el que no hi ha són fets que corroborin aquests discurs.
------------------------------------------------------------------------
En fi, podria seguir amb moltes coses que poden estar passant al voltant del procés i que crec l'afecten. Tot i que també hi ha gent que creu que no.
Tots aquests fets relatats són debats vius en el si de l'independentisme. Molts no sabem perquè han sortit ni què hi ha al darrere. Moltes coses de les que passen també posen de manifest un relativisme insofrible en relació a exigir el mateix a qui fa que qui no fa, a qui compleix que a qui no compleix. Relativisme també per considerar un mateix fet i estratègia positiva segons qui la faci i cap a on l'orienti, i mostra de traïció segons qui la faci i cap a on l'orienti.
Al meu entendre la fortalesa del moviment la demostrarem anant de cara a les coses, reconeixent el que va bé i el que no va bé, i explicant els canvis que en relació al full de ruta, es pugui considerar convenient introduir.
La millor manera que aquest virus del relativisme no descomposi el moviment independentista és mantenir la unitat i exhibir una direcció política que digui a les coses pel seu nom, que reconegui el que no funciona o no ha sortit bé i que així sigui molt més creïble quan ens asseguri que les coses van bé i d'acord al que havíem previst.
Jo no exigeixo cap altra cosa que unitat i mètode en la presa de decisions. Faig plena confiança a Junts pel Sí i al Govern. El que decideixin serà el que, disciplinadament, serà la meva posició i el que defensaré i faré tot el possible per ajudar, en el que sigui. Si seguim amb el full de ruta actual, endavant. Si decideixen introduir canvis, endavant. Ple suport, facin el que facin. Estic amb Puigdemont, amb Junqueras, amb Romeva, amb Llach, amb Germà Bel, amb Marta Rovira, amb Josep Rull, amb Oriol Amat, estic molt amb en Mas i tota la gent que assumeix riscos etc etc etc. I si la CUP assumeix que complirà els pactes i s'ha de treballar amb la CUP, treballarem amb la CUP i la gent de la CUP. I si s'hi sumen comuns, doncs benvinguts i a treballar plegats. Amb qui sigui que compartim fer realitat la independència. Amb qui no estic és amb els intoxicadors, els que no troben mai res ben fet i els que pensen que només si les coses es fan com ells diuen les coses aniran bé, i si no es fan és que tots som traïdors; tots aquests són la principal amenaça interna que té l'independentisme, mai no han fet res i són sempre obstacle per als qui fan, fugim-ne com de la pesta.
SOM-HI
SEGUIM!
DONEC PERFICIAM
Llegint a El Nacional.Cat l'article d'Ainhoa Sorrosal "Referèndum i qüestió de confiança, la fórmula de l'ANC per sumar els comuns" amb declaracions d'en Jordi Sànchez, he arribat a perdre'm. Segons el secretariat de l'ANC, diu l'article, el RNUI, la fórmula del referèndum no unilateral permetria convertir en vots a favor de la independència, alguns sectors del socialisme català o dels comuns.
ResponEliminaSí Senyor Abad: des del 27S s'han succeït fets que han impactat en la percepció de la coherència i fortalesa que en disposem per culminar el procés. Encarar separats el 20D, l'ascens dels "Podemos" a primera força política en vots i escons, forçar el pas al costat del President Mas, el rebuig dels pressupostos, continuar separats el 26J i repetició del triomf dels "Podemos", són fets desencadenats per la manca d'unitat que afebleixen el procés.
El triomf aquí dels "Podemos", malgrat el seu fracàs a Espanya, enlluerna molta gent. Se'ls hi ha facilitat el triomf, amb el triomf la preeminència del relat, i ara se'ls hi vol comprar un producte adulterat: un referèndum impossible, que, a més, ells conceben per reforçar la unitat d'Espanya. Pèssim negoci.
No espero res de bo de qui apel·lava als fills d'andalusos i extremenys, d'aquella mentidera que deia que no faria el pas a la política, dels qui han utilitzat les falses acusacions contra l'Alcalde Trias i el President Mas, dels historiadors que no aprenen gaire de la història. Encara no se'ls hi ha passat pel cap demanar perdó, car ells són divins (gràcies Senyor Abad). Tampoc espero res de bo d'aquelles per a les qui els fets van agafar una rellevància molt més important de la que havien imaginat, quan el President Puigdemont va decidir passar, precisament, dels incompliments i xantatges d'aquella gent poc imaginativa i amb objectius coincidents amb els del clavegueram de l'estat. No cal perdre ni un minut amb aquesta dirigència. Altra cosa és la gent que els vota. És aquesta gent que cal convèncer que faci costat al projecte d'un nou país per a tots, perquè entre tots podem construir un estat català independent, molt més democràtic, molt més ètic, molt més eficient, molt més solidari, molt més pròsper i molt més millor en qualsevol àmbit que s'esmenti que l'estat espanyol. Un projecte independentista, per al que també hem de convèncer que s'hi sumi, resumint-ho tot, la gent de dreta que encara no ha fet el pas, o que n'ha desfet les passes.
I això no s'aconseguirà si a la nova Convergència hi ha lloc per a l'oxímoron "sobiranisme no independentista". La independència la guanyarem amb la majoria de la gent, la gent amb el lideratge, i el lideratge amb idees clares i determinació. La qüestió no és rebutjar "no-independentistes", perquè quan un "no independentista" s'acosta a un partit independentista és que ja és independentista, a no ser que s'apunti per fer feina quintacolumnista. La qüestió és que Convergència és un partit independentista -en el fons, per aquesta raó hi ha quatre persones imputades, dues senyores i dos senyors-, i és un contrasentit que a la seva direcció hi hagi "no-independentistes", lloc, o ombra, per a qualsevol tipus de "duranisme".
Els convergents tenen una gran responsabilitat. Potser tindrem cita electoral més aviat del que ara pensem, i cal començar a treballar des d'ara mateix per recuperar i ampliar un electorat decebut. Cal estar ben preparats per si no es reedita JxSí. Per descomptat que seria magnífic refermar la unitat amb ERC. Però si ERC prefereix trucar a la porta dels Cao de Benós, allà ells. Nosaltres seguim. Perquè la independència l'assolirem amb Convergència, ho saben en les clavegueres, i en el nou estat català la nova Convergència serà garant principal d'una societat democràtica que vetlli per la seva gent, per una economia avançada, pels seus valors, cultura i tradicions