Heu fet mai ràfting?
Si l'heu practicat, la imatge us serà més propera. Aquests dies visualitzo el procés com un descens en ràfting. Som dins el riu, i això vol dir que ja no hi ha marxa enrere, per al procés. Ara només tenim dos escenaris possibles pel davant: o anar a l'aigua -naufragar- o arribar a les aigües tranquil·les, és a dir, on volíem arribar, a veure néixer el nou Estat Català.
Una altra característica del ràfting que podem manllevar per explicar aquesta fase del procés és que un cop dins el riu d'aigües braves és el corrent el que ens empeny riu avall.
La tripulació de la llanxa la formem Govern, Parlament, societat civil i tots i cadascun de nosaltres, i cap de nosaltres no pot fer res ni per parar, ni per tornar enrere, ni tan sols per anar més depresa.
Vol dir això que no tenim res a fer? No, però com en el ràfting, cal saber què és el que es pot fer, quan es pot fer i què ens permet evitar o com ens ajuda a arribar al nostre destí.
Si heu fet ràfting sabeu que remem per "corregir" la direcció cap a on ens mena la corrent, i ho fem per entrar bé als salts d'aigua i per evitar anar contra les roques o ser absorbits per remolins. Qualsevol d'aquestes amenaces, si no la gestionem bé, acabarà amb la llanxa tombada i amb tots a l'aigua. I fi del descens.
Sí, les poques coses que podem fer són importants per sortir-nos-en o anar a l'aigua. D'entrada cal una coordinació total a bord. En un descens hi ha un o dos pilots o timoners, al darrere de la barca, que són els que marquen la direcció i donen les instruccions a la resta de tripulació per fer les maniobres coordinadament. Aquesta és la clau de que la cosa funcioni.
La resta de tripulació, a babord o a estribord, rema amb força quan se'ls indica, frena, etc segons les indicacions per garantir l'èxit de les maniobres.
Per tant al meu entendre el més important de tot és tenir plena consciència del punt del procés en el que estem i del que implica. Ja no té gaire sentit interrogar-nos si hem saltat al riu a fer aquest tram final del nostre descens en les millors condicions possibles per arribar al nostre destí. Perquè ja no hi podem fer res. Però en canvi sí té tot el sentit del món ser conscients de la naturalesa del moment des del punt de vista del que podem fer i com ho hem de fer perquè les coses vagin bé.
El més important de tot és que els timoners o pilots estiguin totalment identificats, coordinats entre ells i les seves instruccions seguides per la "tripulació" sense cap mena de dubte ni vacil·lació.
Podem tenir més d'un timoner. Però tota la tripulació no pot considerar-se timoner. Al meu entendre en aquests moments aquesta funció està reservada exclusivament a Govern i Parlament.
Pel que fa al Govern, jo crec que és la gran fortalesa del moment en el que estem. Crec que tenim un Govern compromès, que Déu n'hi do de la disciplina i cohesió interna amb la que actua i que és plenament conscient de la transcendència del moment i del seu paper en tot plegat. Vull remarcar aquí especialment el valor del lideratge del President Puigdemont, absolutament proverbial, però també del vicepresident Oriol Junqueras, de la consellera de Presidència Neus Munté i del conseller d'Exteriors Raül Romeva. Quatre perfils molt diferents, però quatre persones totes elles d'una gran vàlua, que posades a treballar plegats són una gran garantia per a tots nosaltres i per al procés.
En aquest Govern de fet només estan grinyolant dos consellers. Qui s'emporta la palma, i em dol, perquè està sent una important decepció, és el conseller Toni Comín, que està fent servir la conselleria no tant per resoldre problemes sinó per a promocionar-se ell, perquè actua amb agenda pròpia per a visualitzar-se, ni que sigui fent dolents als altres i sense reparar en demagògies. I que és capaç, per una foto o un titular, de prendre decisions que posin en perill assoliments que havien estat possibles únicament per la continuïtat i el rigor en certes polítiques durant moltíssims anys i per damunt dels colors polítics que havien estat a la conselleria. L'altre és el conseller Santi Vila, que en aquest cas em dol perquè no és que no estigui fent les polítiques adequades, que les està fent i molt eficaçment, sinó perquè no entenc la seva capacitat de ficar-se en jardins dialèctics i discursius. És terrible. Em té realment sorprès que una persona intel·ligent i gestor eficaç no vegi que en el moment en el que estem intentar ser "original" en el discurs té un risc evident de semblar estar matisant la veu col·lectiva i buscar visualitzar-se amb perfil singular, quan el govern només necessita cohesió i parlar amb una única veu.
El Govern, com a tal, brilla amb llum pròpia, per rigor, per compromís i per estar fent la feina que ha de fer en aquest moment, i fer-ho d'una manera excel·lent. Tenim molta, moltíssima sort, de comptar amb un Govern així, al que reclamem un lideratge i una veu forta en aquest trajecte.
El segon gran timoner del moment en el que estem ha de ser el Parlament. Aquí les coses ja estan més peludes.
Si Junts pel Sí hagués tret majoria absoluta el Parlament seria ara mateix una de les grans fortaleses del procés, i singularment en aquest tram. El grup humà, la qualitat política i competencial dels diputats de Junts pel Sí és extraordinària. Començant per la Presidenta del Parlament, la Carme Forcadell, extraordinària, valenta, decidida, enèrgica. I seguint per aquesta excepcional incorporació de personalitats independents d'una vàlua extraordinària, com són un increïble Lluís Llach, Germà Bel, Eduardo Reyes o Oriol Amat. Però també dels parlamentaris procedents dels partits polítics que van constituir Junts pel Sí, amb una revelació com a polític de gran vàlua i talent com és la de Jordi Turull, al costat d'altres personalitats de la mateixa vàlua contrastada com són Toni Castellà, Anna Simó, Marta Rovira o Gerard Gómez del Moral. Tots ells plena i total confiança i agraïment per tot el que estan fent.
Tanmateix aquest enorme paper que podria estar fent el Parlament es veu frenat, i de quina manera! pel fet que Junts pel Sí no va assolir la majoria absoluta, i que per a que al Parlament hi hagi majoria absoluta per la independència es requereix sumar els 10 diputats de la CUP. I aquí comença el gran drama del procés. Perquè la CUP està demostrant, dia rere dia, que no serveix per fer la independència. I això és, en aquests moments, potser el més gran escull per fer possible la independència.
Arribats a aquest punt cal tornar al símil del ràfting. Sí, som conscients d'aquesta enorme feblesa, però ara ja estem aigües avall, de manera que només podem encomanar-nos a Déu els qui creiem i a la divina providència els agnòstics, perquè aquesta feblesa la puguem minimitzar tan com sigui possible i no ens afecti fins al punt de fer-nos naufragar.
He assenyalat Govern i Parlament com a timoners d'aquest moment. No en tinc cap dubte. No hi he situat la societat civil, ni ANC ni Òmnium. La societat civil, singularment l'ANC té el gran mèrit d'haver estat l'organització que, amb la seva empenta, ens ha acabat ficant tots dins la llanxa i llençat riu avall. Sense l'ANC no seríem on som, però crec s'equivocarien si ara volguessin disputar el lloc de "timoner" a Govern i Parlament. Crec que s'equivocarien si es pensessin que per a aquest tram del descens a ells els correspon també el paper de timoner. Crec que aquest no és el paper que han de fer. Ara toca ser-hi, al costat de Govern i Parlament, i actuar coordinadament per tal que el rumb de la barca sigui ferm, sent la força necessària per executar totes les maniobres que haurem de fer per arribar al nostre destí, per no naufragar. Si ara interpreten malament el moment, i creuen que són els que han de dir als timoners què fer i com fer-ho, anirem a l'aigua.
Finalment estem tots nosaltres, els ciutadans, les persones, els compromesos individualment amb la independència. Tots tenim el nostre rem. I tots hem de saber com fer-lo anar i el que s'espera de nosaltres. També el que no s'espera.
El que no s'espera és que tots i cadascun de nosaltres ens considerem timoners, ni que actuem com si anéssim per lliure, fent a cada moment el que ens sembli, sense atendre al rumb que seguim i a les necessitats de cada maniobra. Anirem a l'aigua si tothom rema fort quan li sembla o s'absté de fer-ho quan li toca. Tampoc podem estar qüestionant a cada maniobra del descens la perícia o les instruccions dels timoners. I el que ja seria del gènere idiota seria exigir als altres que facin el que a ell li sembla quan li sembla i perquè li sembla.
Sí, amics, sí, amigues, som dalt la llanxa i dins el riu. Ens empeny la corrent. L'objectiu és arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent. En aquest descens ens trobarem tota mena d'obstacles i de dificultats, i només ens en sortirem si anem tots a una i cadascú fa el que li toca i ho fa bé, des dels timoners fins el més novell dels remers. Si fallem, a qualsevol d'aquests nivells, anirem a l'aigua. I no hi ha "armilles salvavides" per a un naufragi així.
Passarem moments molt durs. Fins i tot podem fer-ho tot bé i que la força del riu ens vincli i anem a l'aigua. Però el que no ens perdonaríem mai és anar a l'aigua perquè no hem fet el que tocava, i això ens interpel·larà a tots i cadascun de nosaltres.
Ens mereixem arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent, i poder aixecar, en arribar-hi, tots els nostres rems en senyal de joia i abraçar-nos, malgrat les nostres diferències, perquè hem sabut posar pel damunt de tot el nostre destí col·lectiu, que és l'únic que ens pot permetre guanyar.
SOM-HI!
DONEC PERFICIAM
Si l'heu practicat, la imatge us serà més propera. Aquests dies visualitzo el procés com un descens en ràfting. Som dins el riu, i això vol dir que ja no hi ha marxa enrere, per al procés. Ara només tenim dos escenaris possibles pel davant: o anar a l'aigua -naufragar- o arribar a les aigües tranquil·les, és a dir, on volíem arribar, a veure néixer el nou Estat Català.
Una altra característica del ràfting que podem manllevar per explicar aquesta fase del procés és que un cop dins el riu d'aigües braves és el corrent el que ens empeny riu avall.
La tripulació de la llanxa la formem Govern, Parlament, societat civil i tots i cadascun de nosaltres, i cap de nosaltres no pot fer res ni per parar, ni per tornar enrere, ni tan sols per anar més depresa.
Vol dir això que no tenim res a fer? No, però com en el ràfting, cal saber què és el que es pot fer, quan es pot fer i què ens permet evitar o com ens ajuda a arribar al nostre destí.
Si heu fet ràfting sabeu que remem per "corregir" la direcció cap a on ens mena la corrent, i ho fem per entrar bé als salts d'aigua i per evitar anar contra les roques o ser absorbits per remolins. Qualsevol d'aquestes amenaces, si no la gestionem bé, acabarà amb la llanxa tombada i amb tots a l'aigua. I fi del descens.
Sí, les poques coses que podem fer són importants per sortir-nos-en o anar a l'aigua. D'entrada cal una coordinació total a bord. En un descens hi ha un o dos pilots o timoners, al darrere de la barca, que són els que marquen la direcció i donen les instruccions a la resta de tripulació per fer les maniobres coordinadament. Aquesta és la clau de que la cosa funcioni.
La resta de tripulació, a babord o a estribord, rema amb força quan se'ls indica, frena, etc segons les indicacions per garantir l'èxit de les maniobres.
Per tant al meu entendre el més important de tot és tenir plena consciència del punt del procés en el que estem i del que implica. Ja no té gaire sentit interrogar-nos si hem saltat al riu a fer aquest tram final del nostre descens en les millors condicions possibles per arribar al nostre destí. Perquè ja no hi podem fer res. Però en canvi sí té tot el sentit del món ser conscients de la naturalesa del moment des del punt de vista del que podem fer i com ho hem de fer perquè les coses vagin bé.
El més important de tot és que els timoners o pilots estiguin totalment identificats, coordinats entre ells i les seves instruccions seguides per la "tripulació" sense cap mena de dubte ni vacil·lació.
Podem tenir més d'un timoner. Però tota la tripulació no pot considerar-se timoner. Al meu entendre en aquests moments aquesta funció està reservada exclusivament a Govern i Parlament.
Pel que fa al Govern, jo crec que és la gran fortalesa del moment en el que estem. Crec que tenim un Govern compromès, que Déu n'hi do de la disciplina i cohesió interna amb la que actua i que és plenament conscient de la transcendència del moment i del seu paper en tot plegat. Vull remarcar aquí especialment el valor del lideratge del President Puigdemont, absolutament proverbial, però també del vicepresident Oriol Junqueras, de la consellera de Presidència Neus Munté i del conseller d'Exteriors Raül Romeva. Quatre perfils molt diferents, però quatre persones totes elles d'una gran vàlua, que posades a treballar plegats són una gran garantia per a tots nosaltres i per al procés.
En aquest Govern de fet només estan grinyolant dos consellers. Qui s'emporta la palma, i em dol, perquè està sent una important decepció, és el conseller Toni Comín, que està fent servir la conselleria no tant per resoldre problemes sinó per a promocionar-se ell, perquè actua amb agenda pròpia per a visualitzar-se, ni que sigui fent dolents als altres i sense reparar en demagògies. I que és capaç, per una foto o un titular, de prendre decisions que posin en perill assoliments que havien estat possibles únicament per la continuïtat i el rigor en certes polítiques durant moltíssims anys i per damunt dels colors polítics que havien estat a la conselleria. L'altre és el conseller Santi Vila, que en aquest cas em dol perquè no és que no estigui fent les polítiques adequades, que les està fent i molt eficaçment, sinó perquè no entenc la seva capacitat de ficar-se en jardins dialèctics i discursius. És terrible. Em té realment sorprès que una persona intel·ligent i gestor eficaç no vegi que en el moment en el que estem intentar ser "original" en el discurs té un risc evident de semblar estar matisant la veu col·lectiva i buscar visualitzar-se amb perfil singular, quan el govern només necessita cohesió i parlar amb una única veu.
El Govern, com a tal, brilla amb llum pròpia, per rigor, per compromís i per estar fent la feina que ha de fer en aquest moment, i fer-ho d'una manera excel·lent. Tenim molta, moltíssima sort, de comptar amb un Govern així, al que reclamem un lideratge i una veu forta en aquest trajecte.
El segon gran timoner del moment en el que estem ha de ser el Parlament. Aquí les coses ja estan més peludes.
Si Junts pel Sí hagués tret majoria absoluta el Parlament seria ara mateix una de les grans fortaleses del procés, i singularment en aquest tram. El grup humà, la qualitat política i competencial dels diputats de Junts pel Sí és extraordinària. Començant per la Presidenta del Parlament, la Carme Forcadell, extraordinària, valenta, decidida, enèrgica. I seguint per aquesta excepcional incorporació de personalitats independents d'una vàlua extraordinària, com són un increïble Lluís Llach, Germà Bel, Eduardo Reyes o Oriol Amat. Però també dels parlamentaris procedents dels partits polítics que van constituir Junts pel Sí, amb una revelació com a polític de gran vàlua i talent com és la de Jordi Turull, al costat d'altres personalitats de la mateixa vàlua contrastada com són Toni Castellà, Anna Simó, Marta Rovira o Gerard Gómez del Moral. Tots ells plena i total confiança i agraïment per tot el que estan fent.
Tanmateix aquest enorme paper que podria estar fent el Parlament es veu frenat, i de quina manera! pel fet que Junts pel Sí no va assolir la majoria absoluta, i que per a que al Parlament hi hagi majoria absoluta per la independència es requereix sumar els 10 diputats de la CUP. I aquí comença el gran drama del procés. Perquè la CUP està demostrant, dia rere dia, que no serveix per fer la independència. I això és, en aquests moments, potser el més gran escull per fer possible la independència.
Arribats a aquest punt cal tornar al símil del ràfting. Sí, som conscients d'aquesta enorme feblesa, però ara ja estem aigües avall, de manera que només podem encomanar-nos a Déu els qui creiem i a la divina providència els agnòstics, perquè aquesta feblesa la puguem minimitzar tan com sigui possible i no ens afecti fins al punt de fer-nos naufragar.
He assenyalat Govern i Parlament com a timoners d'aquest moment. No en tinc cap dubte. No hi he situat la societat civil, ni ANC ni Òmnium. La societat civil, singularment l'ANC té el gran mèrit d'haver estat l'organització que, amb la seva empenta, ens ha acabat ficant tots dins la llanxa i llençat riu avall. Sense l'ANC no seríem on som, però crec s'equivocarien si ara volguessin disputar el lloc de "timoner" a Govern i Parlament. Crec que s'equivocarien si es pensessin que per a aquest tram del descens a ells els correspon també el paper de timoner. Crec que aquest no és el paper que han de fer. Ara toca ser-hi, al costat de Govern i Parlament, i actuar coordinadament per tal que el rumb de la barca sigui ferm, sent la força necessària per executar totes les maniobres que haurem de fer per arribar al nostre destí, per no naufragar. Si ara interpreten malament el moment, i creuen que són els que han de dir als timoners què fer i com fer-ho, anirem a l'aigua.
Finalment estem tots nosaltres, els ciutadans, les persones, els compromesos individualment amb la independència. Tots tenim el nostre rem. I tots hem de saber com fer-lo anar i el que s'espera de nosaltres. També el que no s'espera.
El que no s'espera és que tots i cadascun de nosaltres ens considerem timoners, ni que actuem com si anéssim per lliure, fent a cada moment el que ens sembli, sense atendre al rumb que seguim i a les necessitats de cada maniobra. Anirem a l'aigua si tothom rema fort quan li sembla o s'absté de fer-ho quan li toca. Tampoc podem estar qüestionant a cada maniobra del descens la perícia o les instruccions dels timoners. I el que ja seria del gènere idiota seria exigir als altres que facin el que a ell li sembla quan li sembla i perquè li sembla.
Sí, amics, sí, amigues, som dalt la llanxa i dins el riu. Ens empeny la corrent. L'objectiu és arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent. En aquest descens ens trobarem tota mena d'obstacles i de dificultats, i només ens en sortirem si anem tots a una i cadascú fa el que li toca i ho fa bé, des dels timoners fins el més novell dels remers. Si fallem, a qualsevol d'aquests nivells, anirem a l'aigua. I no hi ha "armilles salvavides" per a un naufragi així.
Passarem moments molt durs. Fins i tot podem fer-ho tot bé i que la força del riu ens vincli i anem a l'aigua. Però el que no ens perdonaríem mai és anar a l'aigua perquè no hem fet el que tocava, i això ens interpel·larà a tots i cadascun de nosaltres.
Ens mereixem arribar a les aigües calmes d'esdevenir un estat independent, i poder aixecar, en arribar-hi, tots els nostres rems en senyal de joia i abraçar-nos, malgrat les nostres diferències, perquè hem sabut posar pel damunt de tot el nostre destí col·lectiu, que és l'únic que ens pot permetre guanyar.
SOM-HI!
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada