25 anys en els que l'independentisme ha viscut una evolució espectacular, passant de ser una opció pràcticament testimonial a ser l'opció política central i majoritària socialment del nostre país.
25 anys en els que l'estat espanyol ha patit una involució extraordinària. L'any 92 aquell ADN repressor que sempre ha tingut es manifestava amb extrema duresa, però convivia amb un Estat que semblava evolucionar i obrir-se econòmicament, socialment, internacionalment, des de la negra nit del franquisme. Avui, 25 anys després, tota aquella obertura del 92 ha desaparegut, i l'estat espanyol és ja, únicament, un aparell repressor, demofòbic i institucionalment podrit fins l'últim dels seus racons.
Barcelona 1992
L'any 1992 jo ja era un jove veterà militant independentista. Havia passat per La Crida a la Solidaritat, havia participat en la Crida Nacional a ERC, havia estat activista universitari amb la FNEC, de la que en vaig ser coordinador de la Facultat de Dret de la UB, Coordinador de la UB i vicepresident, i havia estat representant dels estudiants al Consell d'Estudis de la Facultat, el Claustre de la UB, la seva Junta de Govern i el seu Consell Social.
Aquell any 1992 era el coordinador tècnic del Comitè Olímpic de Catalunya. Sí, aquell 92 -de fet des de la nominació olímpica- que hi havia un munt de gent i no poques federacions esportives treballant pel reconeixement internacional de l'esport català. Vam perdre la batalla del nostre reconeixement per poder participar als Jocs Olímpics de Barcelona (empresa impossible amb un franquista com Samaranch president del CIO), però ni un sol dia de la Barcelona dels dies previs als Jocs i durant els Jocs no vam deixar de treballar per donar a conèixer Catalunya, les nostres aspiracions nacionals i esportives, etc.
Aquell 92 jo també era membre del Casal Independentista de Les Corts, de fet n'havia estat un dels seus fundadors i, tot i que simbòlicament, als simples efectes d'inscripció associativa, n'era el President. El nostre Casal, el de Les Corts, i el de Sants (fundat anys abans que el nostre) van ser dues de les primeres experiències d'activisme de base indy transversal i local.
I sí, aquell 92 hi va haver la terrible redada de Garzón contra l'independentisme català. Van començar a caure detinguts amics i camarades. Ens arribaven notícies de les tortures que patien. Ens arribaven notícies que seguien buscant gent. I tots vam participar, ens vam implicar, fins al coll, en la xarxa antirepressiva i de solidaritat. Fins i tot en molts casos a risc de convertir-se en objectiu de la repressió.
Aquella redada va tenir un impacte molt gran en l'independentisme. Va implicar un horror vital difícilment imaginable per a tots els qui la van patir en primera persona, un horror que amb prou feines van poder superar amb el reconeixement del Tribunal Europeu dels Drets Humans de les tortures que havien patit i que formaven part d'una estratègia d'estat i havien comptat amb la complicitat judicial, que davant les denúncies, sempre mirà a una altra banda.
Però jo crec que d'alguna manera la sacsejada del 92 va accelerar la maduració política d'un independentisme políticament testimonial, socialment folcloritzat, i absolutament mancat de cap estratègia, tàctica i full de ruta. Part d'aquella maduració implicà un fet cabdal per poder arribar on hem arribat ara: l'abandonament de qualsevol vel·leïtat en relació a la violència o la lluita armada. Per a mi aquell procés iniciat el 1991 i que no va finalitzar completament fins el 1995 de que l'independentisme que encara reivindicava la lluita armada deixés les armes i es disolgués, abandonés tota estratègia o actuació violenta, és un dels fets clau per explicar on hem pogut arribar.
No va ser un procés fàcil. Però els qui des de sempre havíem estat i no contemplàvem cap altre escenari que la no-violència (en el meu cas per conviccions personals, per la meva formació en els entorns dels moviments cristians), aquest procés el vam viure amb una gran esperança, que amb el temps s'ha vist era fundada, de que -més enllà dels factors ètics i morals, que són els primers- això permetria créixer l'independentisme.
Perquè necessitàvem créixer. L'entrada de parlamentaris del nou independentisme al Parlament via ERC després de la Crida Nacional a ERC, ja assenyalava el camí, però estàvem a anys llum de la centralitat i majoria social.
Del 92 al 2017, paral·lelismes i, sobretot, canvis fins l'hegemonia independentista
Aquell 92 per primera vegada alguns companys perseguits en la redada contra l'independentisme es van entregar a la comissaria de Mossos d'Esquadra del Passeig Pujades, en un intent d'evitar ser capturats i torturats -com era sistemàtic- per la Guàrdia Civil. Aquell 92 vam haver d'acudir més d'un cop davant els quarters de la Guàrdia Civil a BCN (p.ex. el de Travessera de Les Corts) per manifestar el nostre suport als detinguts, exigir un tracte digne, denunciar les tortures i l'arbitrarietat de les detencions.
I ves per on, quan ja ens pensàvem que això formava part del passat, aquest estiu del 2017, 25 anys després, la Guàrdia Civil torna a desembarcar a Catalunya en una nova cacera contra persones compromeses amb el procés independentista.
Però tot i els paral·lelismes, aquest mateix fet, amb aquests mateixos protagonistes, ha posat de manifest l'espectacular canvi que ha viscut el nostre país i l'independentisme en aquests 25 anys. Si el 1992 l'independentisme era testimonial i els joves que detenia la Guàrdia Civil militants anònims fàcilment estigmatitzables, avui, 25 anys després, el 2017, l'independentisme és la força política central i majoritària del país. Fins al punt que l'independentisme governa el país. I fins al punt que ara la intervenció de la Guàrdia Civil no han estat detencions, sinó citacions i requeriments, i no a joves anònims, sinó a membres del Govern, o de la més alta administració del Govern de Catalunya.
La Guàrdia Civil segueix sent aquest cos tan singular de l'estat espanyol que encarna com poques coses l'ADN repressiu d'aquest estat podrit. La Guàrdia Civil, la dipositària de la repressió interna més salvatge durant el franquisme, l'avantguarda colpista del 1981, la impunement protagonista del caso Almería, la sistemàtica torturadora de qualsevol dissidència, si convé fins a la mort, com en el cas de Mikel Zabalza. Amb quarters com el d'Intxaurrondo, forats negres al marge de tot i des d'on s'organitzava la guerra bruta i sanguinària dels GAL. La de la cal viva. La Guàrdia Civil de la redada del 92. I ara la Guardia Civil del 2017 de la cacera demofòbica contra el procés. TODO POR LA PATRIA
En aquests 25 anys la Guardia Civil no ha canviat. Però nosaltres sí. Ara tot el nostre projecte i actuació són exemplarment democràtics, pacífics, cívics. Ara som majoria social i política, i governem. Ara la nostra reivindicació té una força icònica indestructible: unes urnes. Ara la repressió de la Guardia Civil apunta a persones a les que acusen de fer un web explicant com votar, a persones que han aplegat la societat civil per debatre i buscar consensos per aconseguir pactar un referèndum amb l'estat.
I ara, tot i no ignorar el forat negre i la història negra que acompanya les actuacions de la Guardia Civil, no tenim por. La nostra determinació i convenciment en el que estem fent, en la legitimitat democràtica que ens assisteix i la nostra consciència plena de ser els dipositaris d'una responsabilitat i oportunitats històriques... vencen qualsevol por o temor. I aquest és el gran canvi, que ens fa invencibles.
Per acabar aquest article em permetreu compartir amb vosaltres una reflexió.
No hi heu trobat a faltar res, en tot això que he estat explicant fins ara? No us ha semblat que tot aquest relat, que pot semblar molt coherent en ell mateix, està mancat d'alguna "coseta"... com podria ser p.ex. una certa contextualització o ubicació en tot el que estava passant aquell 92?
La ciutat, Barcelona, i en general el país, estaven vivint una transformació extraordinària, excepcional. I els independentistes n'estaven totalment al marge. O pitjor encara, ens hi oposàvem, des del nostre NO als Jocs Olímpics. M'ho he preguntat moltes vegades "per què ens vam oposar com ho vam fer als Jocs?". Hi ha una resposta, però que amb el temps m'ha semblat cada cop més insuficient: hi vèiem una maniobra espanyolitzadora. I és evident que hi era, que hi havia un pòsit "espanyolitzador", alimentat també per actuacions municipals tan incomprensibles -llavors i encara més ara- com p.ex. canviar l'escut de la ciutat, adoptar el de dos pals a cada quadrat enlloc de la quatribarrada, i el que és pitjor, amb un disseny en el que els dos pals vermells creixien tant que es menjaven escandalosament el groc de les vores exteriors, de manera que allò semblava directament una bandera espanyola.
Potser n'hi havia alguns altres, d'arguments, però quasi que em fa vergonya esmentar-los, perquè eren tan retrògrads, tan conservadors des d'un punt de vista de por al canvi...
I vet aquí la pregunta que em mena a aquesta reflexió: com és que no vam saber veure l'espectacular força transformadora que s'havia desfermat des de la nominació olímpica? Com és que li vam tenir por? Com és que no vam ser capaços de participar d'aquella creativitat i ambició de ciutat i de país que va impregnar-ho tot?
Vam arribar a la nominació olímpica amb la Barcelona grisa i desestructurada que ens deixà el porciolisme. I vam sortir dels Jocs Olímpics amb una Barcelona actualitzada a una velocitat de vertigen, que potser sí va deixar-hi, en aquest trànsit, alguns elements castissos i fins i tot emblemàtics de la ciutat, però que va obrir les rondes, que va recuperar el port, que va soterrar el tren pel litoral, que s'obrí al mar, que construí un nou barri d'un urbanisme meravellós, com és la Vila Olímpica, que recuperà la muntanya de Montjuïc i la Vall d'Hebron. Una Barcelona, a més, que va saber exercir de capital, i que compartí els Jocs amb diferents subseus arreu del país: Castelldefels, la Seu d'Urgell, Terrassa, Badalona, Reus, etc.
Ciutat i país, desprenien una energia formidables, aconseguien el miracle de treure la millor força transformadora que romania al nostre interior. I entràvem directament al mapa del món. I els símbols de Catalunya no van ser bandejats.
No, no trobo una resposta que em resulti mínimament convincent a la pregunta de per què ens hi vam oposar com ho vam fer, i d'entrada, als Jocs Olímpics.
I ara -quines ironies té la vida i la història, oi?- tota aquella ambició transformadora del 92 només la té, ha quedat dipositada, en l'independentisme. L'independentisme és, a la Barcelona i a la Catalunya d'avui, el gran motor transformador del país, l'únic gran projecte polític amb ambició de país i de ciutat.
Barcelona 92 va tenir al darrere l'Ajuntament de BCN, la Generalitat, l'Estat, les diputacions, la societat civil, els voluntaris... Tothom va compartir aquesta energia i creativitat transformadores, tothom va compartir aquesta ambició de ciutat i de país. Realment allò va ser un retrat del que podia haver estat, però que ja mai més fou, una natura política morta, un miratge.
La realitat d'un estat podrit, controlat per una casta extractiva, centralitzadora i profundament demofòbica, fins al punt d'haver portat l'Estat espanyol a la seva descomposició s'ha acabat imposant. I ja no hi ha marxa enrere. Potser n'hi hauria pogut haver fa 10 anys. Ara ja no.
Ara tota l'energia transformadora del país està a l'independentisme. Ara tota la nostra ambició com a país i societat està a les files independentistes. Tant de bo algun dia, ben aviat, aquests que ara s'oposen ferotgement al referèndum, a la democràcia, a la independència, es preguntin:
I ves per on, quan ja ens pensàvem que això formava part del passat, aquest estiu del 2017, 25 anys després, la Guàrdia Civil torna a desembarcar a Catalunya en una nova cacera contra persones compromeses amb el procés independentista.
Però tot i els paral·lelismes, aquest mateix fet, amb aquests mateixos protagonistes, ha posat de manifest l'espectacular canvi que ha viscut el nostre país i l'independentisme en aquests 25 anys. Si el 1992 l'independentisme era testimonial i els joves que detenia la Guàrdia Civil militants anònims fàcilment estigmatitzables, avui, 25 anys després, el 2017, l'independentisme és la força política central i majoritària del país. Fins al punt que l'independentisme governa el país. I fins al punt que ara la intervenció de la Guàrdia Civil no han estat detencions, sinó citacions i requeriments, i no a joves anònims, sinó a membres del Govern, o de la més alta administració del Govern de Catalunya.
La Guàrdia Civil segueix sent aquest cos tan singular de l'estat espanyol que encarna com poques coses l'ADN repressiu d'aquest estat podrit. La Guàrdia Civil, la dipositària de la repressió interna més salvatge durant el franquisme, l'avantguarda colpista del 1981, la impunement protagonista del caso Almería, la sistemàtica torturadora de qualsevol dissidència, si convé fins a la mort, com en el cas de Mikel Zabalza. Amb quarters com el d'Intxaurrondo, forats negres al marge de tot i des d'on s'organitzava la guerra bruta i sanguinària dels GAL. La de la cal viva. La Guàrdia Civil de la redada del 92. I ara la Guardia Civil del 2017 de la cacera demofòbica contra el procés. TODO POR LA PATRIA
En aquests 25 anys la Guardia Civil no ha canviat. Però nosaltres sí. Ara tot el nostre projecte i actuació són exemplarment democràtics, pacífics, cívics. Ara som majoria social i política, i governem. Ara la nostra reivindicació té una força icònica indestructible: unes urnes. Ara la repressió de la Guardia Civil apunta a persones a les que acusen de fer un web explicant com votar, a persones que han aplegat la societat civil per debatre i buscar consensos per aconseguir pactar un referèndum amb l'estat.
I ara, tot i no ignorar el forat negre i la història negra que acompanya les actuacions de la Guardia Civil, no tenim por. La nostra determinació i convenciment en el que estem fent, en la legitimitat democràtica que ens assisteix i la nostra consciència plena de ser els dipositaris d'una responsabilitat i oportunitats històriques... vencen qualsevol por o temor. I aquest és el gran canvi, que ens fa invencibles.
Per acabar aquest article em permetreu compartir amb vosaltres una reflexió.
No hi heu trobat a faltar res, en tot això que he estat explicant fins ara? No us ha semblat que tot aquest relat, que pot semblar molt coherent en ell mateix, està mancat d'alguna "coseta"... com podria ser p.ex. una certa contextualització o ubicació en tot el que estava passant aquell 92?
La ciutat, Barcelona, i en general el país, estaven vivint una transformació extraordinària, excepcional. I els independentistes n'estaven totalment al marge. O pitjor encara, ens hi oposàvem, des del nostre NO als Jocs Olímpics. M'ho he preguntat moltes vegades "per què ens vam oposar com ho vam fer als Jocs?". Hi ha una resposta, però que amb el temps m'ha semblat cada cop més insuficient: hi vèiem una maniobra espanyolitzadora. I és evident que hi era, que hi havia un pòsit "espanyolitzador", alimentat també per actuacions municipals tan incomprensibles -llavors i encara més ara- com p.ex. canviar l'escut de la ciutat, adoptar el de dos pals a cada quadrat enlloc de la quatribarrada, i el que és pitjor, amb un disseny en el que els dos pals vermells creixien tant que es menjaven escandalosament el groc de les vores exteriors, de manera que allò semblava directament una bandera espanyola.
Potser n'hi havia alguns altres, d'arguments, però quasi que em fa vergonya esmentar-los, perquè eren tan retrògrads, tan conservadors des d'un punt de vista de por al canvi...
I vet aquí la pregunta que em mena a aquesta reflexió: com és que no vam saber veure l'espectacular força transformadora que s'havia desfermat des de la nominació olímpica? Com és que li vam tenir por? Com és que no vam ser capaços de participar d'aquella creativitat i ambició de ciutat i de país que va impregnar-ho tot?
Vam arribar a la nominació olímpica amb la Barcelona grisa i desestructurada que ens deixà el porciolisme. I vam sortir dels Jocs Olímpics amb una Barcelona actualitzada a una velocitat de vertigen, que potser sí va deixar-hi, en aquest trànsit, alguns elements castissos i fins i tot emblemàtics de la ciutat, però que va obrir les rondes, que va recuperar el port, que va soterrar el tren pel litoral, que s'obrí al mar, que construí un nou barri d'un urbanisme meravellós, com és la Vila Olímpica, que recuperà la muntanya de Montjuïc i la Vall d'Hebron. Una Barcelona, a més, que va saber exercir de capital, i que compartí els Jocs amb diferents subseus arreu del país: Castelldefels, la Seu d'Urgell, Terrassa, Badalona, Reus, etc.
Ciutat i país, desprenien una energia formidables, aconseguien el miracle de treure la millor força transformadora que romania al nostre interior. I entràvem directament al mapa del món. I els símbols de Catalunya no van ser bandejats.
No, no trobo una resposta que em resulti mínimament convincent a la pregunta de per què ens hi vam oposar com ho vam fer, i d'entrada, als Jocs Olímpics.
I ara -quines ironies té la vida i la història, oi?- tota aquella ambició transformadora del 92 només la té, ha quedat dipositada, en l'independentisme. L'independentisme és, a la Barcelona i a la Catalunya d'avui, el gran motor transformador del país, l'únic gran projecte polític amb ambició de país i de ciutat.
Barcelona 92 va tenir al darrere l'Ajuntament de BCN, la Generalitat, l'Estat, les diputacions, la societat civil, els voluntaris... Tothom va compartir aquesta energia i creativitat transformadores, tothom va compartir aquesta ambició de ciutat i de país. Realment allò va ser un retrat del que podia haver estat, però que ja mai més fou, una natura política morta, un miratge.
La realitat d'un estat podrit, controlat per una casta extractiva, centralitzadora i profundament demofòbica, fins al punt d'haver portat l'Estat espanyol a la seva descomposició s'ha acabat imposant. I ja no hi ha marxa enrere. Potser n'hi hauria pogut haver fa 10 anys. Ara ja no.
Ara tota l'energia transformadora del país està a l'independentisme. Ara tota la nostra ambició com a país i societat està a les files independentistes. Tant de bo algun dia, ben aviat, aquests que ara s'oposen ferotgement al referèndum, a la democràcia, a la independència, es preguntin:
com és que no vam saber veure l'espectacular força transformadora que
s'havia desfermat amb el referèndum i el procés independentista? Com és que li vam tenir
por? Com és que no vam ser capaços de participar d'aquella creativitat i
ambició de país que va impregnar-ho tot?
El futur és de tots. Però el futur depèn de la nostra ambició transformadora, creativa i emprenedora. I aquesta és una lliçó de Barcelona 92 que hem après els independentistes. Tant de bo els qui no ho tenen clar o s'oposen a la independència es plantegin aquestes preguntes i reflexions, com hem fet nosaltres, abans de l'1-O.
DONEC PERFICIAM
DONEC PERFICIAM
Ni un trist comentari al seu article...
ResponEliminaNormal, vosté no té un blog, aixó és més aviat un diari personal.
Les seves reflexions no conviden gaire a afegir-s'hi, ni tan sols desde la discrepància,
Gràcies Sr. Abad pels seus escrits.
ResponEliminaTantes vegades al llarg d'aquests anys han sabut donar-me inspiració i ánim en molts d'aquests moments dificils, en els que la grisor dels que durant secles s'han dedicat a reprimir ha dominat. Semblavan invencibles, amb la complicitat de tans varorevenge que fa massa temps que es varen vendre la mare als turcs o castellans que fossin, es varen vendre la terra i la dignitat de tots per poder viure sense veure la propia miseria d'esprit.
Endevant, toquem la victoria amb els dits
varorevenge estás acabat, i ho saps.
DE ACORD,PERO AMB LA "BRIGADA ITCHAEORRONDO",INSTALADA A LA TRAVESERA,QUE FEM?...ESTAN UTILITZANT LA TECNICA "ETA",OFEC ECONOMIC,PRESO,INCAUTACIONS,I REGAR EL ODI CONTRA CATALUNYA...
ResponElimina
ResponEliminaBo, com sempre, Senyor Abad.
Jo no. Jo no m'hi oposava als JJOO de Barcelona. Estava entusiastament a favor. Ni era ni sóc un estratega, però veia els JJOO com una gran ocasió per publicitar Barcelona, la nació catalana, l'independentisme catalanista, a més, també, de l'oportunitat de transformació urbanística, la qual no podia tenir més llums que ombres, com així va ser.
Per què una majoria aclaparadora d'aquell independentisme minoritari era contrària als JJOO? Crec que perquè en aquell independentisme, precisament per ser minoritari, era massa elevada la ràtio de gent antisistema, anticapitalistes de saló –alguns d'ells, acomodats i sense sentir cap contradicció, enviaven els fills a universitats de prestigi dels Estats Units o Canadà-, i també hi havia bastants friquis.
Jo diria que aquell independentisme estava molt contaminat i empeltat de tics de l'esquerra espanyola dels soviets, esquerra que no li feia gràcia el propagandisme espanyolista i s'hi oposava, també, a la transformació urbanística, perquè qualsevol operació urbanística que s'aparta de les edificacions de lletjos blocs de pisos com els del desarrollisme franquista –tan semblants als russos-, la contemplen com la quintaessencia del malvat capitalisme. A més, els JJOO en si mateixos els contemplen com una farsa esportiva, una expressió de cultura i costums occidentals dels quals l'esquerra, en general, no se sent orgullosa a l'haver interioritzat part de la propaganda comunista i islamista.
I, evidentment, aquell independentisme semblava tenir un desconeixement absolut de la teoria de l'estupidesa de Carlo Maria Cipolla que vostè ha explicat en algunes ocasions i a la que encara cal que donar-li més divulgació.
No confio res en la dirigència dels Comuns. Però si confio en la gent que els vota. Estic convençut que la majoria d'ells anirà a votar l'1-O, i que molts votaran SÍ. I aquells d'ells que encara dubten, si deixen de banda determinats estereotips de la propaganda espanyolista, si prescindeixen d'apriorismes, si s'hi atenen als fets concrets, si confien en ells mateixos, també hi aniran a votar l'1-O, i molts votaran que SÍ, perquè també s'estimen Catalunya i voldran participar de l'oportunitat de construir una república democràtica i un futur millor.