Gritas "a por ellos", pero pareces confusa

Si esa soberbia de quien cree su fuerza es suficiente argumento para imponerse te lo permitiera te preguntarías qué te quedaría, de que eso fuera así.

Alzas banderas, fiscales, jueces, pistolas, guardias civiles, policías nacionales, tribunales de excepción, más fiscales, más órdenes, más avisos, más imputaciones, más guardias civiles, más fiscales, más registros, más cierres de webs, más amenazas a medios de comunicación, más ahogo financiero -incluso a universidades y centros de investigación-, y más guardias civiles y más fiscales. He ahí tu fuerza. He ahí tus únicos argumentos.

Por encima de todos ellos únicamente la mentira. Siempre. Un país cimentado en la mentira. Unas mentiras que lo inundan todo, hasta el último rincón de un estado podrido, y que son sistemáticamente propagadas por ese ejército de medios de comunicación sumisos, serviles, indignos, miserables.

Mientes y alzas todas esas banderas. Y la gente jalea al paso de más guardias civiles y de más policias nacionales "a por ellos". Y en ese "a por ellos" te redescubres, la España que se cree eterna, la España de siempre, en pleno s.XXI, sedienta de sangre. La sangre de "ellos", de los otros.

Y así, más sola que nunca, más hundida que nunca, más fuera de cualquier lugar en el mundo, de la historia, del pensamiento, de la virtud, de la democracia, del progreso, de la decencia, cuando yacías herida sin saber cuajar un nuevo "nosotros" para tu geografía y en tu realidad... otra vez, como desde hace centenares de años... te arrojas a imponer tu fuerza ante un nuevo "ellos" y así sentirte viva otra vez. Y lo jaleas "a por ellos"

Aunque ahora sea un ellos desarmado, cívico, pacífico, que únicamente quiere poner su futuro en manos de todos, en un voto, en una urna... y no haya ningún honor en cuanto haces, en esa pretensión de triturar un pueblo indefenso con tu fuerza. Bueno, de hecho como cuando exterminabas indígenas. Como cuando llenabas el patíbulo de infieles. Como cuando imponías tu ley masacrando la población, incluso la tuya, la que habías jurado proteger. Cuando bombardeabas ciudades. Cuando llenabas hasta el último pueblo y la última cuneta de muerte, de horror, de sufrimiento. Cuando aplicabas el garrote vil a un muchacho. Nunca ningún honor, y casi siempre la derrota, como en Cuba, como en todo cuanto la punta de tu espada algún día sometió. Todo siempre fue un "ellos" al que saquear. Y finalmente un "ellos" ante el cual, cuando pretendía erigirse en voz, únicamente ya pensabas en salvar "la honra" exterminándolos. Así, las derrotas de siempre. Así la ruina. Así la nada. Así la desolación por todo recuerdo.

Gritas a por ellos, porque tu alma hierve de odio ante ese otro que entiendes ha osado "desafiarte".

Gritas a por ellos, porque como un zombi te has redescubierto en tu "nosotros" y en tu alma de siempre, de los que parecía te habías despojado y enterrado en 1978 para tratar de generar un nuevo "nosotros", una nueva alma. Ahora vuelves a ser tu. La de siempre. Aunque sabes que ante Catalunya y los catalanes estás ante el último "ellos" de tu existencia, ya no hay otros ellos posibles. 

Gritas a por ellos. Y la sangre te inunda los ojos y ciega la mirada. 

Pero pareces confusa. No te importa el deshonor de masacrar población desarmada. Pero necesitas sentir su miedo, sentirte viva contemplando su miedo y su angustia. Así ha sido siempre.

Por eso ahora pareces confusa. Algo es diferente. Te has arrojado con toda tu fuerza y tu furia sobre "ellos"...Y sonríen. No han dejado de sonreir ni un solo día. Les despojas de cualquier derecho que tuvieran, detienes, sometes a registros, embargos, cierres, amenazas, multas... Pero "ellos" siguen sonriendo, e incluso parece que se están burlando: cantan!!!.

Seguro que fingen, te dices. Es imposible que desde que te lanzaste "a por ellos" no se hayan derrumbado, con todo el daño que les has infringido, con todo lo que les has hecho. Seguro que están a punto de venirse abajo.

Pero entonces oyes y no sabes de donde sale ese grito que tanto odias de "votarem", y lo llena todo, y no se puede huir de él, nada consigue silenciarlo, todo lo contrario, sigue creciendo. Son ellos.

Cierras los ojos, intentando fijar el pensamiento en esos momentos en los que por última vez te sentiste viva, mientras la gente jaleaba "a por ellos" a tu paso, al paso de esa España sedienta de sangre.

Fueron saliendo lentamente de la tétrica habitación de la España agonizante, en la que había permanecido únicamente rodeada de sus mentiras y de sus verdugos. No había nada a su alrededor. España se había derrumbado ante un pueblo sin miedo. Aquellos últimos "ellos" que se habían cruzado en su historia y a los que, como siempre, había querido masacrar a cualquier precio, ya eran un nuevo "nosotros", que celebraba su independencia, su libertad y se ponía a construir aquel nuevo país por el que se lo habían jugado todo, por el que decidieron comprometerse hasta el final, juntos, sin miedo, sonriendo, cantando.

DONEC PERFICIAM

Catalunya y el nuevo Plan ZEN (Zona Especial Nordeste)

A muchos de vosotros si os digo "Plan ZEN" pensareis en algo de meditación y tal. Si os digo "Plan Zona Especial Norte" igual pensais que en un plan de la Red de Carreteras del Estado. Pero no. El Plan ZEN (Zona Especial Norte) fue la estrategia del PSOE, entonces en el Gobierno, en los 80, para combatir el terrorismo de ETA de una manera integral. No era un plan únicamente policial: era un plan que establecía una estrategia de control total de la población, desde un punto de vista policial, judicial, legal, mediático, social, etc.

Estos días, con todo lo que está pasando en Catalunya, pero no sólo en Catalunya, me ha venido a la cabeza lo que fué ese "famoso" Plan. Y me he quedado asombrado con las similitudes y paralelismos que tiene con la actuación del Estado en Catalunya. Hasta el punto que creo que ya podemos hablar de un Plan "Zona Especial Nordeste"

Permitidme un breve paseo por lo que fué el Plan ZENorte:

- Fue un Plan generado desde las cloacas del estado, elaborado y parido por elementos franquistas de la policia, que no habían sido depurados, y de los que se aprovechaba su "experiencia" contra la insurgencia.

- Fue un Plan que no pasó nunca por el Congreso o el Senado. Ningún control del poder legislativo sobre el mismo

- Alineó por primera vez en la democracia toda la información antiterrorista de todos los medios de comunicación. Sin fisuras. No se informaba, se reproducía al dictado todo lo que el Gobierno quería que se publicase. Para ello incluso se realizaban cursillos para periodistas para que "aprendiesen" a informar en esta materia. Cursillos que impartían expertos de la Guardia Civil.

- Control y hostigamiento de todos los movimientos sociales, sindicales, cívicos, que se podían considerar formaban parte de un cierto "entorno"

- Legislación "especial" que suprimía o limitaba hasta anularlas libertades y garantías civiles e individuales. A su amparo se promulgó la Ley Antiterrorista, que permitía todo tipo de detenciones, ampliaba los días de detención sin pasar a disposición judicial, se convertía en un tribunal de excepción a la Audiencia Nacional, etc. En este "marco" la tortura de los detenidos devino sistemática (torturas que siempre quedaban impunes y que solamente instancias europeas han condenado) y no pocas muertes de detenidos (p.ej. Mikel Zabalza).

- Por si todo ello fuera poco, uno de los subproductos más "conocidos" del Plan ZEN fue la creación de los GAL, con epicentro en el cuartel de la Guardia Civil de Intxaurrondo y alimentado de todo clase de mercenarios, que asesinaron y secuestraron a todo tipo de militantes abertzales, no únicamente presuntos "terroristas".

La clase política, la sociedad, los medios de comunicación, etc. asumieron los directrices del Plan sin rechistar. Esto únicamente se explicaba, o pensábamos entonces que lo explicaba, por la gravedad de la violencia terrorista de ETA, una violencia terrorista que estaba diariamente presente: asesinatos, secuestros, bombas, amenazas, etc.
Para los que siempre hemos militado en la no-violencia, en el activismo de la no-violencia, que tiene sus raíces en el Evangelio y llega hasta nuestros días a través de una figura tan excepcional como Gandhi, la violencia política es inasumible, un sin sentido, aún más cuando -eso creíamos- todos los objetivos podían ser defendidos democráticamente.

Porque el Plan ZEN siempre se acompañó de un "suavizante" político y democrático que todo el mundo daba por cierto: "en ausencia de violencia se puede hablar de todo", que se repetía sistemáticamente desde todas las instancias del Estado.

Volvamos a Catalunya, volvamos a estos días estamos viviendo. 

Al hacerlo lo que vemos es como un movimiento ejemplarmente democrático, cívico y pacífico, y que representa la mayoría social y política de Catalunya es perseguido sistemáticamente violando los más elementales derechos civiles de carácter colectivo y individuales.

A los efectos del Estado, que lo que se acontece en Catalunya sea democrático, cívico y pacífico es un detalle menor, prescindible.

Y así, cuando se analiza lo que está pasando estos días en Catalunya, vemos que todo tiene unos sobrecogedores paralelismos y similitudes con aquel Plan ZEN vasco. Y sí, creo que claramente estamos ante un nuevo plan ZEN, en este caso Zona Especial Nordeste, con toda su legislación, actuación judicial, mediática y policial de excepción, que vulnera todos los derechos y libertades civiles y colectivas.

Fijémonos:

- como el anterior plan ZEN, el plan que se está aplicando en Catalunya surge de las cloacas del estado, todavía, sí, todavía, de sus elementos franquistas en policía, judicatura y fiscalía de los que se aprovecha su experiencia en el control de los aparatos del estado, especialmente de sus cloacas.

- El plan Zona Especial Nordeste tampoco ha pasado nunca por sede parlamentaria. Se aplica sin ningún control del poder legislativo, de los órganos de representación democrática.

Así, en estos momentos se está dando en Catalunya una aplicación de muchas medidas reservadas al Estado de Excepción o previstas en el excepcional artículo 155 de la Constitución, pero sin ninguna de las medidas de control que el legislador constitucional estableció anta la gravedad de lo que implicaban. Las medidas del Estado de Excepción y del artículo 155 se están dando de facto, por la vía de los hechos consumados, en lo que es una actuación de una gravedad tal que está desangrando la precaria democracia conocida bajo el Régimen del 78.

Y el ejemplo más políticamente inadmisible es la actuación del ministro Montoro, sus normativas impuestas sin ningún control, que dejan sin efecto la autonomía que la propia CE proclama y que ha llegado al extremo con su decisión -veremos- de controlar él directamente todas las finanzas, pagos y presupuesto de la Generalitat. Ningún control legislativo, no ha pasado ni por Congreso ni por Senado. Una simple disposición ministerial le sirve para cargarse todo lo consagrado por el sistema autonómico, y hacerlo sin ninguno de los controles que para una medida tan excepcional puso el legislador constituyente.

- Nuevamente estamos ante un alineamiento absoluto de los grandes medios de comunicación estatales, sin fisuras, en relación a la posición del Gobierno y de los aparatos del Estado. TV, radios y periódicos de mayor difusión son absolutamente monolíticos y serviles a esta repugnante campaña de desinformación y manipulación masiva promovida desde los aparatos del Estado. Tan solo un par de medios digitales, como son Diario.es y Público, mantienen la dignidad del oficio de periodista en el Estado Español.

Esta situación se ve agravada por las medidas absolutamente demenciales en términos democráticos y de libertades civiles y colectivas contra los medios de comunicación que "se salten" estas instrucciones -órdenes- en la manera de informar acerca del referéndum del día 1-O. Ya se están dando registros, notificaciones, y amenazas incluso de cerrar el medio y de imputar una infinidad de graves delitos a sus periodistas.

Y, en lo que es una actuación inédita en los paises de nuestro entorno, y para la que hay que irse a paises como Turquía o China para encontrar algo similar, cerrar webs e impedir el acceso a webs a través de las empresas suministradoras en el estado.

- Este plan Zona Especial Nordeste que se está aplicando en Catalunya también establece el hostigamiento a todo tipo de movimientos políticos, cívicos, sociales, etc. Estos días estamos viendo como se prohiben actos públicos, como se suspenden, como se asedia a personas de asociaciones cívicas o partidos políticos perfectamente legales, confiscando su material, identificando las personas, arrancando pancartas, etc.

Hemos visto como la Guardia Civil entra, una tras otra, en diferentes imprentas de Catalunya, buscando carteles o cualquier cosa que tenga tufillo de independentista, para confiscarlo todo.

Y hemos visto como se ha vulnerado un derecho de los más básicos: la inviolabilidad de las comunicaciones, a través de Correos, ordenando controlar cualquier envío sospechoso, para no realizarlo, como ha sido el caso ya de la distribución de algunas revistas de asociaciones.

- Finalmente, la perversión democrática del plan únicamente es posible por una legislación de excepción, que establece governativamente lo que es delito y no lo es, lo que es legal y no lo es, vulnerando así uno de los principios básicos de cualquier ordenamiento penal: "Nulum crimen, nulla poena sine praevia lege", que quiere decir que únicamente es perseguible como delito aquello que la legislación penal establece como tal. Y la convocatoria de referéndum no es un delito, no hay ningún artículo en el Código Penal al respecto. Pero se trata así vía la legislación de excepción que convirtió el Tribunal Constitucional en un apéndice del Gobierno y que convierte en delito cualquier cosa que decida el ejecutivo y que traslade al TC. Porque el sin entrar en el fondo del asunto, sin juzgarlo, sin posibilidad alguna de defensa jurídica, lo suspenderá automáticamente y establecerá que será perseguido quien desobedezca al TC. Y que será el fiscal general, puesto a dedo por el Gobierno, quien diga quien está desobedeciendo, imputarlo y acusarlo de cometer delito. Que no se haya cometido ningún delito de los previstos en el Código Penal no importa. Ahí está el fiscal para pasarse por el forro ese principio básico internacionalmente, en cualquier democracia o estado de derecho, del derecho penal.

El plan Zona Especial Nordeste que se está aplicando en Catalunya tiene tres grandes diferencias en relación a su antecedente vasco del plan Zona Especial Norte:

- la ausencia de violencia. Toda aquella violencia que algunos pensábamos era lo que explicaba unas medidas tan salvajemente antidemocráticas, no existe en el caso de Catalunya. El nuevo plan ZEN se ejecuta implacablemente contra un movimiento ejemplarmente democrático, cívico y pacífico.

- ya ha caído lo que se ha demostrado ha sido la gran mentira del régimen del 78: en ausencia de violencia se puede hablar de todo.

- el Plan Especial Nordeste universaliza su aplicación y sus efectos. El plan ZEN vasco "limitaba" su aplicación a los acusados de terrorismo y su entorno (no quito gravedad a el dolor injusto que infringieron medidas como la dispersión de presos, que no castigaba a los autores de delitos, sinó a sus familias). Pero el Plan ZEN catalán castiga a toda la sociedad catalana, como se demuestra con las medidas del Ministro Montoro. La sociedad catalana, en su conjunto, es la que el plan Zona Especial Nordeste establece como destinataria de sus medidas represivas, coercitivas, limitativas, sancionadoras.

La aplicación del plan Zona Especial Nordeste ya ofrece, en poco más de una semana, los siguientes "resultados":
- Todo un Gobierno y una Mesa del Parlament imputados y amenazados con ser encarcelados

- 1.000 cargos públicos y funcionarios amenazados, con nombre y apellidos, vía BOE

- 750 alcaldes imputados y amenazados de detención

- Amenazas directas a todos los voluntarios que eventualmente puedan participar en actividades relacionadas con el 1-O

- Cierre de páginas web i acceso capado desde los proveedores españoles

- Actos políticos prohibidos, suspendidos y clausurados

- Registros de imprentas e incautación de carteles de contenido político independentista

- Registros, advertencias y coacción a todos los medios de comunicación que se salgan de la línea informativa marcada por el Gobierno.

Así estamos a dos semanas del 1-O, a dos semanas de votar y decidir nuestro futuro. Porque vamos a votar, y nadie va a poder decidir por nosotros ni robarnos nuestro futuro. Dos semanas en las que no nos importa lo que confisquen, amenacen, coaccionen. Porque todas y cada una de las personas comprometidas con la democracia somos la campaña, somos cartel, somos papeleta, somos voz, somos libertad.

No se puede parar un movimiento tan ejemplarmente democrático, cívico y pacífico. No se puede parar un pueblo tan convencido y comprometido con lo que estamos haciendo, empezando por nuestro President y todo el Govern, siguiendo con nuestro Parlament, con nuestros alcaldes, con todas las asociaciones cívicas, y acabando en todos y cada uno de nosotros.

Por más barbaridades que ejecuten en el marco de este plan Zona Especial Nordeste que han puesto en marcha contra Catalunya y los catalanes*, no podrán nada contra un pueblo unido, alegre y comprometido.

VOTAREM!

*Aunque se haya puesto en marcha para combatir las aspiraciones de Catalunya, la gravedad de lo que representa este nuevo Plan ZEN se carga los derechos civiles de todos los españoles, derriba las garantías democráticas para todos.

Ada Colau pujant al pòdium dels polítics més farsants i indecents

Tot el dia col·laborant en tasques de voluntari per a la mani d'aquest Onze de Setembre del 2017. He arribat a casa esgotat. Però encara amb l'emoció a la pell de tot el viscut, amb aquesta excepcional mobilització que, un altre cop, hem protagonitzat.

L'últim que pensava quan he arribat a casa era en escriure res. Però al meu entendre avui hem assistit a un fet polític dels més repugnants i indecents que recordo. I no puc anar a dormir sense denunciar-ho.

Avui la senyora Colau ha tingut la indecència de dir, en un míting davant els seus fidels, que "No aceptamos lecciones de nadie y menos de aquellos de Convergencia que nunca han desobedecido"

Però com es pot tenir tanta pocavergonya? com es pot ser tan fastigosament immoral?

Miri senyora Colau, "aquellos de Convergencia que nunca han desobedecido" resulta que hi ha un President de la Generalitat i 3 consellers que van ser imputats i han estat condemnats i inhabilitats pel 9N, per "desobeir". I que aquestes mateixes persones ara han de fer front a l'amenaça d'incautació dels seus bens per part d'un tribunal tan vergonyosament antidemocràtic com és el Tribunal de Cuentas. I amb ells també una desena d'alts càrrecs del Govern que va tirar endavant el 9N. En un fet inèdit des del 1978.

Però com s'atreveix a dir que "nunca han desobedecido"??? Però com es pot ser tan indecent?

Sap què, de vostè sí que no coneixem cap acte de desobediència. Excepte que entengui per desobediència disfressar-se de pallassa abeja maya i irrompre en actes polítics. Va home va, però de què va? Vostè sí que no pot donar lliçons. Però ni una. Perquè vostè no té cap fet que pugui acreditar "he fet això o he fet això altre".

Sap què, senyora Colau, els qui no poden oferir res, cap obra, cap evidència de cosa feta, com és el seu cas, s'amaguen, com fa vostè, en la sacralització de conceptes abstractes. Perquè així, d'aquesta manera li sembla pot fugir d'una realitat que deixa tan en evidència la seva buidor i inconsistència.

Parla de "desobediència". Com si això fos un valor en si mateix. I no, no ho és. Desobeir per desobeir, situar una "desobediència" abstracta com a fet polític no té cap mena de valor. Zero. El que té valor és obeir i fer realitat els compromisos adquirits amb la ciutadania. I fer-ho al cost que sigui. El que té valor és ser coherent amb el que s'ha defensat, i fer-ho quan arriba el moment. El que té valor és obeir els mandats i compromisos democràtics contrets.

I això és el que en el seu moment van fer el President Mas i els 3 consellers imputats i condemnats. I això és el que ara ha fet la majoria del Parlament que formen Junts pel Sí i la CUP. I això és el que ha fet el Govern que Presideix el MHP Puigdemont. Obeir un mandat democràtic contret. I això és el que no fa vostè. Ni obeeix ni desobeeix. No fa res, s'amaga, acusa els altres del que és el seu gran pecat. Bé, de fet vostè sí que desobeeix, i greument: desobeeix el que va dir públicament que faria i no fa.

I queda en una evidència vergonyant quan sí que ho han fet ja més de 700 ajuntaments catalans. Per això és vostè una farsant. Feia molt de temps que no ensopegàvem amb un polític tan indecent en l'art d'enganyar els seus votants, en l'art de fer el contrari del que públicament havia dit que faria.

Farsant es lletreja C-O-L-A-U.

Miri senyora Colau. En aquest país, en aquests moments hi ha unes 1.000 persones advertides de greus conseqüències penals i econòmiques per "desobeir". De fet això de desobeir ho diuen el govern espanyol i el seu exèrcit de jutges i fiscals que actuen al seu dictat. Perquè aquest Govern i aquestes 1.000 persones amenaçades el que estan fent és una doble obediència:

- obeir el compromís contret amb la ciutadania les eleccions del 27S

- obeir la legalitat catalana, que estableix la Llei de Referèndum i la Llei de Transitorietat.

I això és del que vostè no pot presumir, d'obeir i ser fidel als compromisos que va adquirir durant la campanya electoral. I per això vostè llença aquestes soflames tan repugnants, tan profundament immorals. Per a molts no és cap sorpresa, a la vista de com es va aprofitar de la guerra bruta de l'Estat en aquella campanya electoral, amb una falta d'escrúpols que la va convertir en còmplice necessària de les clavegueres de l'Estat.

I ja n'hi ha prou també d'intentar amagar les seves vergonyes agitant "el papu" de "Convergència". Ja n'hi ha prou home, ja n'hi ha prou.

Vostè no ha d'acceptar lliçons de Convergència perquè Convergència ja no existeix. Vostè podria rebre lliçons de Convergència perquè té imputats i condemnats per desobeir, mentre vostè no ha desobeït res mai. Però és que Convergència ja no existeix. Qui li exigeix ser coherent amb allò que va dir que faria és el Govern que conforma Junts pel Sí i aquests 1.000 amenaçats que són de partits diversos, independents i simples servidors públics. Qui li exigeix ser coherent amb allò que va dir que faria i no fa és la majoria parlamentària que formen Junts pel Sí i la CUP. I qui en última instància li exigeix ser coherent suposo que són els votants als qui vostè va enganyar tan miserablement -excepte, és clar, tots aquells que, com vostè, no tinguin cap escrúpol-.

Ja n'hi ha prou d'agitar aquest fantasma del passat de Convergència, contra el que se sentien tan còmodes fent discursets. Ja n'hi ha prou!

Vostè el que fa és intentar fugir permanentment d'una realitat que és molt cruel amb vostè, perquè la deixa políticament despullada davant tota la societat. La deixa com el que és, una farsant. La deixa com el que és, una política sense cap escrúpol moral. I davant d'això la seva única resposta és aquesta permanent indecència des de la que encara intenta pontificar llençant la seva merda sobre els altres.

Però la realitat és molt tossuda. Es pot intentar maquillar. Es pot defugir un temps. Però no es pot ocultar sempre ni a tothom. Vostè està acabada, sra. Colau, perquè la seva farsa ja no hi ha manera de maquillar-la.

Farsant es lletreja C-O-L-A-U.

Vespra de l'Onze 2017. Així estem i així arribarem a la independència

Vespra de l'Onze de Setembre del 2017. 

20 dies per al Referèndum sobre la Independència de Catalunya.

Vaig començar a militar a l'independentisme l'any 1984. Des de llavors, he fet moltes coses, he participat de molts projectes, he conegut moltíssima gent. Però el més important de tot és haver vist créixer el moviment fins el que és ara.

Estem a dies de decidir el nostre futur, perquè si una cosa està clara és que l'1-O decidim el nostre futur. O en sortim constituint l'Estat Català o serem esclafats. Jo tinc clar que estem a les portes de la independència, i que abans d'acabar l'any veurem néixer el nou Estat Català.

És curiós: en aquests 33 anys de militància independentista sempre havia cregut, he militat convençudament, que un dia veuria la Independència, però mai m'havia plantejat, mai m'havia imaginat, com serien aquests dies, aquest procés, pel que arribaríem a la independència.

I ara ja hi som. Ara els estem vivint. I m'entusiasma i enorgulleix com ho estem fent. Amb aquesta tranquil·litat, amb aquesta convicció, amb aquesta seguretat com ho estem fent.

La foto que acompanya aquest post és de la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental), celebrada el desembre del 1985 a Barcelona. Em va tocar estar -com tantes altres vegades- al dispositiu de seguretat. A la CONSEO hi van acudir representants de totes les nacions sense estat de l'Europa Occidental: bascos, irlandesos, corsos, catalans, gallecs, sards, bretons, etc.

Bascos i irlandesos eren els "campions". En aquella època tenien del tot estructurat el que llavors se'n deia Moviments d'Alliberament Nacional. Mantenien el que semblava els feia estar per sobre de la resta, una lluita armada. Ells veien, visualitzaven, com seria el final dels seus processos: la lluita armada obligaria els estats opressors a seure i negociar la independència. I la independència arribaria per la necessitat dels estats de negociar un acord de pau. I ens miraven als catalans pel damunt l'espatlla, rotllo, aquests pardillos no saben el que és un autèntic moviment d'alliberament nacional.

Ara ens miren amb enveja. L'enveja de qui veu la força indestructible de la democràcia i de la no-violència. El gran patrimoni de l'independentisme català dels nostres dies ha estat i és l'absència de violència i la fe cega en la força de la democràcia.

Del 2012 ençà hem fet cada any manifestacions absolutament excepcionals, multitudinàries, i mai ni un paper al terra. Un exemple de civisme absolutament commovedor. Un orgull.

Amb aquest convenciment en la força de la democràcia hem arribat on avui som: a les portes de la independència. El nostre moviment ha anat creixent, fins fer-se majoritari socialment. I ha anat madurant, fent-se sòlid, fonamentant el seu caràcter, la seva personalitat, la seva manera de fer. I establint objectius i treballant per assolir-los.

M'ha resultat, mentre es treballava perquè tot això fos possible, molt repugnant tots aquests que des de presumptes posicions independentistes menyspreaven el que s'estava fent i incoaven el terme "processista" com equivalent a un insult. No hi ha res ni ningú que em mereixi un menyspreu més gran que qui pontifica insultantment els altres, els que treballen, els que sempre hi són, des de les seves atalaies d'una superioritat en les que nomé ells mateixos s'han autosituat. Hi ha veus que es respecten pel seu bagatge. N'hi ha que pel que aporten. Tots aquests que ens insultaven dient-nos processistes, tots junts, no podrien ni omplir un parell de línies de serveis a la Pàtria. Però ells s'autoinvestien d'aquesta superioritat de merda des de la que fer brometa, menystenir, als que treballaven, i a la seva feina, al seu treball.

Som on som perquè fins i tot en l'època més testimonial de l'independentisme, n'hi va haver que van formar part d'aquesta llarga cadena que ens ha unit als lluitadors independentistes de generacions prèvies. Hem esdevingut part de la cadena de transmissió de legitimitats, valor i lluita.

El precedent d'aquestes autoerigides en dives va ser allò del "tenim pressa". Com si el camí no formés indestriable de les nostres possibilitats d'assolir l'objectiu, d'arribar al nostre destí, a la independència.

Per sort la immensa majoria de la gent ha fet cas omís de les soflames de totes aquestes dives, i ha seguit treballant, treballant i treballant. Per sort la immensa majoria dels nostres polítics, del nostre Govern, fa anys que treballa, treballa i treballa per estar preparats per aquest moment. Això s'està veient. Ha estat un treball, la majoria de vegades, obligatòriament discret, silenciós.

Les dives i els "tenim pressa" associaven el treball diari, el compromís diari, la feina silenciosa... a no fer res o a una perversa voluntat d'enganyar la gent i d'estar demorant la cosa perquè no s'hi volia arribar.

L'únic "èxit" de totes aquestes dives sense cap full de serveis a la Pàtria, ha estat que l'unionisme, començant pels coscus i rabells, els hagi "comprat" això de "processista" com a insult. Quin orgull, he, xatos i xates...

Avui som on som. I hi som sòlidament, i gràcies a la feina i el compromís de moltíssima gent, lideratges, partits i entitats cíviques.

Com de sòlidament, com de convençudament, com de madurs hem arribat a aquest moment decisiu n'hem tingut un exemple avui a Valls, amb l'indecent escorcoll policial de la redacció del diari El Vallenc. La reacció de la gent ha estat excepcional i.... meravellosa. S'hi han concentrat massivament davant la seu custodiada per forces de la guàrdia civil. I ho han fet des d'un civisme exemplar i alhora amb una intel·ligència emocional de bandera. Veure la gent papereta en mà cantant "on estan les paperetes..." ha estat extraordinari. I veure'ls cantar, quan han marxat, el "passiu-bé i moltes gràcies", sublim.

No hi havia millor reacció possible. Hem fet el millor que podíem fer. Hem fet una cosa contra la qual l'estat espanyol ni té armes ni està preparat.

I així hem de seguir. L'Estat Espanyol sap que la seva única possibilitat d'aturar aquest procés és que hi hagi violència. És l'escenari en el que saben moure's, per al que estan preparats.

Però això no passarà. I ho hem demostrat abastament. Avui uns companys m'alertaven sobre la possibilitat d'infiltrats, provocadors, etc. La meva resposta ha estat clara: tenim tan absolutament interioritzat que el nostre moviment és cívic i pacífic, que no ens podem permetre ni un paper al terra, que a la primera que eventualment hi hagi algú que vulgui trencar (per descerebrat o per infiltrat) aquesta manera de fer, serà aïllat per la multitud. No tenen cap opció.

No tenen cap opció davant un Govern amb la determinació que està exhibint el nostre. No tenen cap opció davant un Parlament amb una majoria absoluta que actua tan intel·ligentment com ho hem fet aquests dies. No tenen cap possibilitat davant un país en el que en 48 hores 700 dels seus Ajuntaments s'han sumat a la convocatòria del referèndum, i també ho han fet més de 100.000 persones a títol individual i on més de 30.000 persones ja s'han apuntat de voluntaris tot i les amenaces de multes de 3.000 a 30.000€ de la Soraya i la brigada Aranzadi.

Contra tot això no té cap possibilitat la seva Guàrdia Civil escorcollant impremtes i redaccions de diaris. No té cap possibilitat el seu exèrcit de jutges i fiscals d'un estat podrit, on la separació de poders fa dies va saltar pels aires. No té cap possibilitat el seu autoritarisme repressiu i demofòbic, com representa aquest BOE amb més de 1.000 persones assenyalades, amenaçades, amb els seus noms i cognoms.

Al davant, un poble. Al davant, la democràcia. Al davant, el civisme. Al davant les urnes i les paperetes. Al davant, el compromís i la convicció.

Així estem. Així arribarem a l'1-O. Així votarem. Així evidenciarem davant tot el món que volem la independència. I així veurem néixer el nou Estat Català.

DONEC PERFICIAM

1 any de SuperillaP9, 1 any de despotisme i de deliri colauer

Ara fa un any, tornant de vacances, em trobava -no sabia per què- que tot al barri anava pitjor que abans de les vacances. Llavors la propaganda colauer es va posar en marxa: "hem fet una prova pilot d'una Superilla al Poblenou".

No n'havia sentit parlar, d'això de la Superilla, ningú me n'havia informat. Ni jo ni cap altre veí. Bé, alguns sí, els 4 endollats colauers del barri, que ja havien rebut pisos de protecció oficial, feineta, "paguitas" i que havien decidit que pel seu carrer no passarien ni cotxes ni autobusos.



Van dir, els colauers, que a Barcelona hi havia moltes morts prematures, conseqüència de la contaminació. I així van decidir que pels seus carrers no hi passessin cotxes, que passessin per la resta de carrers del barri, així ells tindrien menys possibilitats de patir aquestes morts prematures. Si s'incrementava el risc -abans mínim- a la resta del barri, això a ells ja els hi era igual.

De la nit al dia, amb nocturnitat i mala fe, la majoria de veïns del Poblenou vam veure empitjorar les nostres condicions de vida, la nostra qualitat de vida. Els 4 colauers responien que la seva havia millorat, que podien fer sopar i cinema a la fresca, i que els respectéssim, que per això havien guanyat les eleccions municipals.

I així, els veïns de Tànger, de Pallars, de Pujades, de Llull, de Taulat, de Llacuna, de Badajoz, de Bilbao, etc. vèiem sumits els nostres carrers fins llavors tranquils, en un col·lapse permanent, més contaminació, més soroll i més fums dels que fins aleshores ningú havia tingut.

Els comerços, negocis i treballadors de la zona també es van veure ràpidament afectats, disminuint radicalment els seus ingressos. Alguns ja han tancat. I no són pocs els treballadors que viuen amb l'angoixa de veure perillar els seus llocs de treball. Però l'Ajuntament colauer els va dir que els escoltava molt, que els comprenia molt i que fent-se ressò de les seves preocupacions, havia decidit instal·lar quatre taules i els seus respectius bancs perquè els treballadors poguessin fer dinars de carmanyola.

Ara fa un any, davant les greus afectacions a la qualitat de vida de la immensa majoria dels veïns del Poblenou, es van començar a fer assemblees espontànies. I finalment, tots aquests veïns, vam formar la Plataforma d'Afectats per la Superilla del Poblenou. L'Associació de Veïns del Poblenou, presidida i heredada per gent que anava a les llistes dels colauers deia que els problemes generats a la majoria de poblenovins no eren de la seva incumbència.

La nova Plataforma de veïns, la PASP9, va intentar fer sentir la veu dels veïns i que l'Ajuntament fos conscient de les greus afectacions que aquell deliri estava portant. Però l'Ajuntament va respondre que només era vàlida la participació que assumís com a bo el seu projecte. Davant aquesta situació la PASP9 va recollir milers de signatures entre els veïns del barri. I es van lliurar als responsables municipals, que van agrair aquella quantitat de fulls de signatura per l'ús que li podien donar de paper WC.

Els veïns vam seguir amb les nostres mobilitzacions. I vam tallar, durant molts matins i moltes tardes, diferents carrers del barri, per sensibilitzar tothom de les afectacions que la SIP9 havia generat i de com l'Ajuntament colauer ignorava els veïns. Però l'Ajuntament colauer només va riure i ens va aplaudir, tot dient que quants més carrers talléssim i més perjudiquéssim el trànsit (privat, públic i comercial) per a ells millor, perquè el seu objectiu és fer la vida impossible a tots els que agafin el cotxe.

Se'ls va intentar fer veure que el que havien fet havia perjudicat greument tot el transport públic en superfície del barri. I les rialles dels colauers encara ressonen en els veïns que els ho van anar a plantejar. Davant la seva estupefacció els van dir que ja els hi anava molt bé que l'actual transport públic en superfície fos ineficient. I això no els ho van dir, però es va entendre tot, el seu objectiu era que el transport públic de bus funcionés cada cop pitjor perquè d'aquesta manera la gent veiés en el tramvia, fins ara rebutjat per la majoria de veïns, la solució als seus problemes.

Ja fins al capdemunt, els veïns vàrem convocar una consulta veïnal sobre la Superilla. Hi van donar suport la majoria de partits polítics del Districte: PDECAT, ERC, C's i PP. Durant tot el mes de maig, milers de veïns van participar en la consulta i es van posicionar inequívocament contra la Superilla, un 80%.

Els colauers llavors van dir que de què els parlàvem. Se'ls va dir que ells s'havien presentat a les eleccions fent bandera de la participació veïnal, de l'empoderament dels veïns, dels referèndums veïnals. Però van insistir que no sabien de què els parlàvem, que no tenien ni idea de què era això de consultes veïnals ni de la participació veïnal. I que no atabaléssim.

Davant aquest descomunal frau els partits polítics que representen la majoria de veïns del barri van convocar un ple extraordinari del Districte per analitzar els resultats de la Consulta Veïnal i de la situació de la Superilla. Els colauers van dir que per a ells tota participació que no els hi doni la raó no existeix. El menyspreu i insult als veïns fou tan bèstia que partits tan radicalment diferents com PDECAT, ERC, C's i PP, van aprovar una moció en suport als veïns, i que exigia retirar la Superilla.

Els colauers van dir que si ells no votaven a favor no estaven obligats a complir cap moció que aprovés la majoria de representants dels veïns del barri. I que seguien curts de paper de WC i aquella moció els anava molt bé.


El mes de juliol vàrem presentar una petició adreçada a l'alcaldessa Colau que, transcorreguts 6 mesos, ens permetrà, a tots els veïns, comerciants i treballadors, interposar una demanda col·lectiva contra l'Ajuntament.

Si els colauers es pensaven que el seu control de l'associacionisme veïnal els permetia actuar despòticament, que els milers d'euros que es gasten en propagandistes i matonisme a les xarxes els asseguraven silenciar les crítiques, que menysprear sistemàticament els drets de participació veïnal els permetria executar pacíficament aquesta delirant actuació urbanística... estaven molt i molt equivocats.

El moviment veïnal al Poblenou és més viu que mai. Lluitarem sense treva per fer sentir la nostra veu, perquè sigui escoltada i perquè sigui respectada. Lluitarem per un barri de tots, contra el nepotisme municipal, contra aquesta pràctica despòtica i immoral de crear veïns de primera (amb drets i "privilegis") i veïns de segona, contra les afectacions que tan greument han empitjorat la qualitat de vida de la majoria del barri, i també -sempre els tenim presents- pels drets dels treballadors de la zona.

Els colauers van pensar tenien controlat el Poblenou, amb tots els seus tentacles i "paguitas", i van voler iniciar aquí la seva experimentació social. I s'han trobat un moviment de resposta que no para de créixer.