Aquest divendres ANC i Òmnium han convocat la primera acció d'una nova estratègia de mobilització: entre 08:00 i 09:00 hem d'anar a treure els diners que bonament puguem del nostre banc.
És una estratègia que persegueix posar en valor la multitud que som, la nostra capacitat de mobilització, per fer accions concretes que generin impactes concrets. Petites coses que fetes aïlladament no tenen cap transcendència, si les fem centenars de milers de persones poden generar uns impactes molt interessants que posin en valor i facin decisiva la nostra força.
Des que a les 22:00 l'acció ha estat anunciada, he rebut alguns missatges de persones qüestionant-la, plantejant interrogants, etc. Han estat minoria, però hi han estat.
Torno a insistir: MODE SOLDAT
- confiança plena en el mando
- ser-hi per a tot el que ens convoquin o calgui.
ANC i OC diuen que fem això. Doncs ho fem. I punt.
Dilluns l'estat espanyol segrestava Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i els empresonava a Soto del Real. Dimarts una manifestació de centenars de milers de persones clamava per la seva llibertat al llarg de la Diagonal i a moltes places de les nostres viles i pobles.
És una acció miserable d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol. Els Jordis són els líders de les dues principals entitats cíviques del país, l'Assemblea i Òmnium. I han estat el motor que va posar en marxa aquest procés independentista. Han estat el motor cívic que ha aconseguit mobilitzar milions de persones, que ha sabut treballar amb els partits polítics per arribar on ara som i que ha actuat de pal de paller.
Doncs dilluns nit, mentre els Jordis eren segrestats per l'estat espanyol i traslladats a presó, encara n'hi havia que tenien la poca-vergonya de retreure'ls-hi que això no els hi hauria passat si no haguessin fet seguidisme de la decisió de Govern i majoria parlamentària de deixar en suspens la declaració d'independència, per obrir un procés negociat per desplegar-la.
Mireu, en aquest país hi ha molta gent que se l'està jugant, i molt. Començant pel MHP Puigdemont, el VP Junqueras i la resta del Govern. Tots, del primer a l'últim, saben que poden haver de fer front a llargues condemnes de presó, a l'espoli del seu patrimoni personal (ruïna personal i familiar), inhabilitació, etc. Però tots, del primer a l'últim, es van conjurar a tirar endavant l'1-O. Van assumir, amb una dignitat excepcional, les gravíssimes conseqüències que per a ells podia comportar aquest compromís.
Se l'estan jugant, i molt, la Presidenta del Parlament i tota la Mesa que va permetre la democràcia al nostre Parlament. I se la poden jugar tots els diputats de la majoria independentista.
Se l'estan jugant, i molt, els més de 800 alcaldes del nostre país que han estat imputats i amenaçats de ser detinguts per la fiscalia per haver-se compromès amb la democràcia, amb l'1-O. Alcaldes de Pdecat, d'ERC i de la CUP, però també d'altres forces polítiques. Els van amenaçar, però van fer front, units entre ells i units amb el Govern i el Parlament, a les amenaces, i van tirar endavant amb el seu compromís.
Se l'estan jugant, i molt, els 1.000 servidors públics que el Gobierno de España va relacionar amb noms i cognoms al BOE, advertint-los que els perseguirien per una llista interminable de delictes si no dinamitaven la convocatòria del referèndum. I no només no la van dinamitar, sinó que han estat peça clau, amb el seu compromís, per fer possible l'1-O
Se la van jugar tots els milers de voluntaris que van gestionar l'organització logística del referèndum: els que custodiaven i transportaven les urnes, els que obrien els col·legis, els que els defensaven, els més de 900 ferits per la violència policial, etc.
Se la van jugar les impremtes que van imprimir les butlletes i tot el material del referèndum. Se la van jugar els mitjans de comunicació que no van doblegar-se al xantatge i les amenaces de la fiscalia i de la Guàrdia Civil, i que van seguir informant del referèndum i publicant tot el que al voltant del referèndum van creure convenient.
En aquest país hi ha milers i milers de persones que se l'han jugat i se l'estan jugant. I tots ells, absolutament tots, em mereixen, d'entrada i com a mínim, respecte.
I em resulta repugnant qui fa brometa d'aquest compromís, trivialitzant el molt que alguns se l'estan jugant, relativitzant o negant el compromís que cal per fer el que s'està fent. I encara pitjor, s'ha de ser molt poca vergonya per, des de la comoditat i el comfort d'una cadira de bar i amb l'únic compromís personal, com a molt, de pagar-se les copes, llençar merda als que el seu compromís els pot dur a la presó, intoxicant amb conspiracions, etc.
Aquesta tàctica és molt vella:
- Inventar-se un perill, una conspiració, una possible traïció, etc.
És una estratègia que persegueix posar en valor la multitud que som, la nostra capacitat de mobilització, per fer accions concretes que generin impactes concrets. Petites coses que fetes aïlladament no tenen cap transcendència, si les fem centenars de milers de persones poden generar uns impactes molt interessants que posin en valor i facin decisiva la nostra força.
Des que a les 22:00 l'acció ha estat anunciada, he rebut alguns missatges de persones qüestionant-la, plantejant interrogants, etc. Han estat minoria, però hi han estat.
Torno a insistir: MODE SOLDAT
- confiança plena en el mando
- ser-hi per a tot el que ens convoquin o calgui.
ANC i OC diuen que fem això. Doncs ho fem. I punt.
Dilluns l'estat espanyol segrestava Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i els empresonava a Soto del Real. Dimarts una manifestació de centenars de milers de persones clamava per la seva llibertat al llarg de la Diagonal i a moltes places de les nostres viles i pobles.
És una acció miserable d'aquest estat podrit que és l'estat espanyol. Els Jordis són els líders de les dues principals entitats cíviques del país, l'Assemblea i Òmnium. I han estat el motor que va posar en marxa aquest procés independentista. Han estat el motor cívic que ha aconseguit mobilitzar milions de persones, que ha sabut treballar amb els partits polítics per arribar on ara som i que ha actuat de pal de paller.
Doncs dilluns nit, mentre els Jordis eren segrestats per l'estat espanyol i traslladats a presó, encara n'hi havia que tenien la poca-vergonya de retreure'ls-hi que això no els hi hauria passat si no haguessin fet seguidisme de la decisió de Govern i majoria parlamentària de deixar en suspens la declaració d'independència, per obrir un procés negociat per desplegar-la.
Mireu, en aquest país hi ha molta gent que se l'està jugant, i molt. Començant pel MHP Puigdemont, el VP Junqueras i la resta del Govern. Tots, del primer a l'últim, saben que poden haver de fer front a llargues condemnes de presó, a l'espoli del seu patrimoni personal (ruïna personal i familiar), inhabilitació, etc. Però tots, del primer a l'últim, es van conjurar a tirar endavant l'1-O. Van assumir, amb una dignitat excepcional, les gravíssimes conseqüències que per a ells podia comportar aquest compromís.
Se l'estan jugant, i molt, la Presidenta del Parlament i tota la Mesa que va permetre la democràcia al nostre Parlament. I se la poden jugar tots els diputats de la majoria independentista.
Se l'estan jugant, i molt, els més de 800 alcaldes del nostre país que han estat imputats i amenaçats de ser detinguts per la fiscalia per haver-se compromès amb la democràcia, amb l'1-O. Alcaldes de Pdecat, d'ERC i de la CUP, però també d'altres forces polítiques. Els van amenaçar, però van fer front, units entre ells i units amb el Govern i el Parlament, a les amenaces, i van tirar endavant amb el seu compromís.
Se l'estan jugant, i molt, els 1.000 servidors públics que el Gobierno de España va relacionar amb noms i cognoms al BOE, advertint-los que els perseguirien per una llista interminable de delictes si no dinamitaven la convocatòria del referèndum. I no només no la van dinamitar, sinó que han estat peça clau, amb el seu compromís, per fer possible l'1-O
Se la van jugar tots els milers de voluntaris que van gestionar l'organització logística del referèndum: els que custodiaven i transportaven les urnes, els que obrien els col·legis, els que els defensaven, els més de 900 ferits per la violència policial, etc.
Se la van jugar les impremtes que van imprimir les butlletes i tot el material del referèndum. Se la van jugar els mitjans de comunicació que no van doblegar-se al xantatge i les amenaces de la fiscalia i de la Guàrdia Civil, i que van seguir informant del referèndum i publicant tot el que al voltant del referèndum van creure convenient.
En aquest país hi ha milers i milers de persones que se l'han jugat i se l'estan jugant. I tots ells, absolutament tots, em mereixen, d'entrada i com a mínim, respecte.
I em resulta repugnant qui fa brometa d'aquest compromís, trivialitzant el molt que alguns se l'estan jugant, relativitzant o negant el compromís que cal per fer el que s'està fent. I encara pitjor, s'ha de ser molt poca vergonya per, des de la comoditat i el comfort d'una cadira de bar i amb l'únic compromís personal, com a molt, de pagar-se les copes, llençar merda als que el seu compromís els pot dur a la presó, intoxicant amb conspiracions, etc.
Aquesta tàctica és molt vella:
- Inventar-se un perill, una conspiració, una possible traïció, etc.
- fer-se l'homenet i l'interessant denunciant el que prèviament s'ha inventat
- si les coses no surten bé exclamar ben fort "ho veieu, jo ja ho deia"
- si les coses surten bé i ni rastre del perill, conspiració o traïció, llavors reivindicar-se i dir que ha estat gràcies a ells, "gràcies a que jo ja ho vaig denunciar i advertir".
No hi ha dret a ignorar la realitat de les coses i manipular-la com alguns fan. Ignorar, per exemple, que la llei del referèndum era una llei que volia poder votar l'1-O "com sempre", que tot el seu articulat, totes les seves previsions era un "com sempre". Però que res va ser com sempre. Tot el contrari, va ser com mai.
La guerra total que va desfermar l'Estat contra la democràcia va comportar que la majoria de previsions sobre com volíem fer el referèndum no les poguéssim dur a terme. I tot i així, el referèndum es va poder fer i va tenir allò que era més important: plenes garanties democràtiques.
En un context excepcional, l'excepcionalitat abasta a totes les previsions de la llei. I davant aquesta excepcionalitat jo faig confiança plena en els qui la van saber gestionar per fer possible el referèndum.
President, Govern i Parlament el dia 10-O van prendre una decisió. Ni sé ni em cal saber quines eren les opcions hi havia damunt la taula. Tinc plena confiança que van fer el que creien era millor per fer realitat el resultat del referèndum. I amb això en tinc més que de sobres.
Però hi ha gent que no. Hi ha gent que si no es fa el que ells creuen s'ha de fer és perquè hi ha coses estranyes, fosques, maquinacions, conspiracions... pel mig. No sé si sentir pena o fàstic.
No hi ha absolutament ningú que pugui tenir la garantia que fent això o això altre ens en sortirem. Ningú. Menteix qui vingui amb receptes així.
Proclamar la independència i fer-la efectiva és un moviment absolutament transcendent, que cal fer-lo amb molta intel·ligència, i amb el màxim de garanties tant perquè internament el puguem defensar com perquè generi algun efecte, és a dir, perquè externament tinguem treballats uns suports mínims perquè no quedi en no-res. I estic absolutament convençut això és el que guia les decisions del Govern.
No discuteixo en cap cas que tothom pugui expressar i plantejar la seva visió de les coses, les seves idees i les seves propostes. És absolutament legítim fer-ho. El que no és legítim fer és, per plantejar-ho, no tenir el respecte mínim a les persones que s'ho estan jugant tot amb el seu compromís, i voler emmerdar-los covardament intoxicant, inventant-se conspiracions, traïcions, etc. Això és miserable. Sí, s'ha de ser molt miserable per enfotre-se'n dels jordis mentre entraven a la presó i dir-los-hi que això els passava per fer seguidisme de JxSí i ERC.
Tenim pel davant dues setmanes clau. Crec, sincerament, que hem jugat molt bé les nostres cartes, les nostres opcions. A partir de dissabte tot es precipitarà. I ningú sap ben bé com aniran les coses ni què ens espera. Només podem saber una cosa: que hi serem. Hi serem per defensar el nostre Parlament, el nostre Govern, les nostres institucions, la nostra independència.
Ens ho juguem tot, aquests dies: veure néixer i fer realitat el nou estat català, la República catalana. O, si fracassem, ser massacrats, ser condemnats a una fosca com la que seguí al 1714 o al 1939. Per això cal donar-ho tot, aquests dies. Per això cal ser-hi i cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.
FEM REALITAT EL SOMNI
DONEC PERFICIAM
#LlibertatPresosPolítics #LlibertatJordis
- si les coses no surten bé exclamar ben fort "ho veieu, jo ja ho deia"
- si les coses surten bé i ni rastre del perill, conspiració o traïció, llavors reivindicar-se i dir que ha estat gràcies a ells, "gràcies a que jo ja ho vaig denunciar i advertir".
No hi ha dret a ignorar la realitat de les coses i manipular-la com alguns fan. Ignorar, per exemple, que la llei del referèndum era una llei que volia poder votar l'1-O "com sempre", que tot el seu articulat, totes les seves previsions era un "com sempre". Però que res va ser com sempre. Tot el contrari, va ser com mai.
La guerra total que va desfermar l'Estat contra la democràcia va comportar que la majoria de previsions sobre com volíem fer el referèndum no les poguéssim dur a terme. I tot i així, el referèndum es va poder fer i va tenir allò que era més important: plenes garanties democràtiques.
En un context excepcional, l'excepcionalitat abasta a totes les previsions de la llei. I davant aquesta excepcionalitat jo faig confiança plena en els qui la van saber gestionar per fer possible el referèndum.
President, Govern i Parlament el dia 10-O van prendre una decisió. Ni sé ni em cal saber quines eren les opcions hi havia damunt la taula. Tinc plena confiança que van fer el que creien era millor per fer realitat el resultat del referèndum. I amb això en tinc més que de sobres.
Però hi ha gent que no. Hi ha gent que si no es fa el que ells creuen s'ha de fer és perquè hi ha coses estranyes, fosques, maquinacions, conspiracions... pel mig. No sé si sentir pena o fàstic.
No hi ha absolutament ningú que pugui tenir la garantia que fent això o això altre ens en sortirem. Ningú. Menteix qui vingui amb receptes així.
Proclamar la independència i fer-la efectiva és un moviment absolutament transcendent, que cal fer-lo amb molta intel·ligència, i amb el màxim de garanties tant perquè internament el puguem defensar com perquè generi algun efecte, és a dir, perquè externament tinguem treballats uns suports mínims perquè no quedi en no-res. I estic absolutament convençut això és el que guia les decisions del Govern.
No discuteixo en cap cas que tothom pugui expressar i plantejar la seva visió de les coses, les seves idees i les seves propostes. És absolutament legítim fer-ho. El que no és legítim fer és, per plantejar-ho, no tenir el respecte mínim a les persones que s'ho estan jugant tot amb el seu compromís, i voler emmerdar-los covardament intoxicant, inventant-se conspiracions, traïcions, etc. Això és miserable. Sí, s'ha de ser molt miserable per enfotre-se'n dels jordis mentre entraven a la presó i dir-los-hi que això els passava per fer seguidisme de JxSí i ERC.
Tenim pel davant dues setmanes clau. Crec, sincerament, que hem jugat molt bé les nostres cartes, les nostres opcions. A partir de dissabte tot es precipitarà. I ningú sap ben bé com aniran les coses ni què ens espera. Només podem saber una cosa: que hi serem. Hi serem per defensar el nostre Parlament, el nostre Govern, les nostres institucions, la nostra independència.
Ens ho juguem tot, aquests dies: veure néixer i fer realitat el nou estat català, la República catalana. O, si fracassem, ser massacrats, ser condemnats a una fosca com la que seguí al 1714 o al 1939. Per això cal donar-ho tot, aquests dies. Per això cal ser-hi i cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.
FEM REALITAT EL SOMNI
DONEC PERFICIAM
#LlibertatPresosPolítics #LlibertatJordis
ResponEliminaPotser seran més setmanes. Anem-hi, amb serenitat, fermesa i confiança en nosaltres.