12 hores dempeus participant en el dispositiu de voluntaris del dia d'avui, un DIA DE GLÒRIA. El dia que hem vist néixer, que hem fet néixer, la República Catalana. No podia anar a dormir sense deixar-ne constància al meu blog!
Però... què dir? En plan repelentillo, podria dir que "alegria serena".
Només "alegria" pel que l'any 1984 vaig començar la meva militància indepe, a La Crida a la Solidaritat?
Només "alegria" per un moment que durant la llarga travessa del desert dels 80's i dels 90's ni érem capaços tan sols d'imaginar-nos?
Només "alegria" per aquesta excepcional massa de gent, de tot tipus, de tota condició, que en els últims 7 anys ha transitat cap a l'independentisme, fins convertir-lo en l'opció política majoritària al nostre país, que és el que ens ha permès fer realitat la independència?
Només "alegria", quan penses en 300 anys de desfetes, d'intents d'aniquilació, de dolor i, enmig de tot, aquesta perseverant voluntat de ser que han mantingut viva, ininterrompudament, generació rere generació, centenars, milers, de patriotes, i que és el que ens ha permès arribar a un dia com avui?
Només "alegria" quan recordes els amics, com l'estimat Josep Miserachs (ACS), que avui haurien vist complert un dels seus somnis?
No. No només era i és "alegria". Era i és un sentiment com potser mai havíem experimentat. Avui, al llarg de tot el dia, m'he trobat molts i molts companys d'aquell independentisme pràcticament testimonial dels 80's. I potser les abraçades que ens fèiem era una de les poques maneres que hem tingut d'exterioritzar i compartir aquest sentiment.
A l'arribar a casa he llegit les notícies de les agressions ultres pel centre de la ciutat.
No és per posar-me plasta batalletes. Els indepes dels 80's havíem conegut molt aquesta violència feixista i la seva impunitat. Una violència feixista, p.ex. que a un simple militant indepe de base com jo em va costar 2 vegades el nas rebentat en dues agressions diferents, ser perseguit pel carrer a punta de navalla, ser permanentment amenaçat a la Facultat, fins i tot a punta de pistola, patir boicots violents a diverses activitats, etc etc.
I com jo, tots els militants indepes dels 80's us en podrien explicar. Regira l'estómac la mentida sistemàtica de l'unionisme volent presentar l'independentisme com a violent, quan l'única violència que han conegut els nostres carrers ha estat sempre la seva, l'ultra.
Una violència, a més, sempre impune. Ja ni la denunciàvem. La trama ultra a Barcelona anava dels carrers a les comisaries d'aquella policia franquista, d'aquella herència predemocràtica que exercia de policia a BCN.
És molt curiós que aquesta violència ultra, pràcticament erradicada dels nostres carrers coincidint amb el desplegament dels Mossos, hagi rebrotat a Barcelona coincidint amb l'arribada dels milers d'efectius de PN i GC que l'Estat Espanyol ha portat a Barcelona per intentar frenar el procés independentista. Realment curiós, oi? Quines coincidències, oi?
No, avui no "només" hem experimentat alegria. I no "només" podem dir que ho hem viscut d'una manera "serena". Som plenament conscients que aquest moment històric viscut, únic, l'haurem de defensar amb dents i ungles.
Però... què dir? En plan repelentillo, podria dir que "alegria serena".
Només "alegria" pel que l'any 1984 vaig començar la meva militància indepe, a La Crida a la Solidaritat?
Només "alegria" per un moment que durant la llarga travessa del desert dels 80's i dels 90's ni érem capaços tan sols d'imaginar-nos?
Només "alegria" per aquesta excepcional massa de gent, de tot tipus, de tota condició, que en els últims 7 anys ha transitat cap a l'independentisme, fins convertir-lo en l'opció política majoritària al nostre país, que és el que ens ha permès fer realitat la independència?
Només "alegria", quan penses en 300 anys de desfetes, d'intents d'aniquilació, de dolor i, enmig de tot, aquesta perseverant voluntat de ser que han mantingut viva, ininterrompudament, generació rere generació, centenars, milers, de patriotes, i que és el que ens ha permès arribar a un dia com avui?
Només "alegria" quan recordes els amics, com l'estimat Josep Miserachs (ACS), que avui haurien vist complert un dels seus somnis?
No. No només era i és "alegria". Era i és un sentiment com potser mai havíem experimentat. Avui, al llarg de tot el dia, m'he trobat molts i molts companys d'aquell independentisme pràcticament testimonial dels 80's. I potser les abraçades que ens fèiem era una de les poques maneres que hem tingut d'exterioritzar i compartir aquest sentiment.
A l'arribar a casa he llegit les notícies de les agressions ultres pel centre de la ciutat.
No és per posar-me plasta batalletes. Els indepes dels 80's havíem conegut molt aquesta violència feixista i la seva impunitat. Una violència feixista, p.ex. que a un simple militant indepe de base com jo em va costar 2 vegades el nas rebentat en dues agressions diferents, ser perseguit pel carrer a punta de navalla, ser permanentment amenaçat a la Facultat, fins i tot a punta de pistola, patir boicots violents a diverses activitats, etc etc.
I com jo, tots els militants indepes dels 80's us en podrien explicar. Regira l'estómac la mentida sistemàtica de l'unionisme volent presentar l'independentisme com a violent, quan l'única violència que han conegut els nostres carrers ha estat sempre la seva, l'ultra.
Una violència, a més, sempre impune. Ja ni la denunciàvem. La trama ultra a Barcelona anava dels carrers a les comisaries d'aquella policia franquista, d'aquella herència predemocràtica que exercia de policia a BCN.
És molt curiós que aquesta violència ultra, pràcticament erradicada dels nostres carrers coincidint amb el desplegament dels Mossos, hagi rebrotat a Barcelona coincidint amb l'arribada dels milers d'efectius de PN i GC que l'Estat Espanyol ha portat a Barcelona per intentar frenar el procés independentista. Realment curiós, oi? Quines coincidències, oi?
No, avui no "només" hem experimentat alegria. I no "només" podem dir que ho hem viscut d'una manera "serena". Som plenament conscients que aquest moment històric viscut, únic, l'haurem de defensar amb dents i ungles.
Som plenament conscients de la violència que pot arribar a exercir contra tots nosaltres un estat podrit com l'estat espanyol, un estat demofòbic, un estat sense separació de poders ni estat de dret, un estat amb una policia i una guardia civil franquistes, amb comandaments franquistes i sense cap mena de valor ètic ni moral democràtic. Unes policies i uns comandaments franquistes que si convé muntar un grup terrorista com el GAL, el fan. Que si convé fabricar informes falsos (operació Catalunya), els fabriquen. I que si convé apallissar a avis i àvies indefensos, pacífics, els apallissen.
Sí. En som plenament conscients, que descarregaran tota la seva fúria contra nosaltres. Però crec que ells també són conscients, plenament conscients, que nosaltres hi serem, i que hi serem sense por, com vam demostrar el dia 1 d'octubre.
També som plenament conscients que en aquesta defensa de la República catalana hi ha gent que s'hi juga molt, que serà perseguida implacablement i, si cauen a les seves urpes, empresonada sense cap mena de contemplació ni de garantia jurídica. Vull fer un reconeixement molt intens per a tots ells, començant pel President de la Generalitat i la Presidenta del Parlament, i seguint per tots els consellers, membres de la mesa del Parlament, diputats i alcaldes del nostre país.
En som tan conscients, de tot plegat, que cada nit ens recordem que l'estat espanyol ja té segrestats a dues persones justes, pacífiques i innocents, en Jordi Sanchez i en Jordi Cuixart. Cada dia ens conjurem per la seva llibertat, per la llibertat dels presos polítics.
I alhora cada cop som més conscients que l'única defensa possible davant tota aquesta repressió i amenaça és fer efectiva la independència de Catalunya, poder desplegar tots els atributs propis d'un estat.
Per això sabem que la nostra defensa de la República catalana haurà de ser molt intensa, molt multitudinària, molt sacrificada. I ho farem. Avui ho he vist pels carrers de la ciutat. Són coses que es veuen a la cara de la gent. Són estats d'ànims per als que som transparents. Avui el centre de la ciutat bullia de gent cridant "visca la República", de gent cantant Els Segadors, d'una il·lusió excepcional, única, pel moment, per allò que vivíem.
Abraçades i encaixades que sempre acabaven amb un "i ara a defensar-la!!!!".
I així serà! Així ho farem! Així GUANYAREM!
Sí. En som plenament conscients, que descarregaran tota la seva fúria contra nosaltres. Però crec que ells també són conscients, plenament conscients, que nosaltres hi serem, i que hi serem sense por, com vam demostrar el dia 1 d'octubre.
També som plenament conscients que en aquesta defensa de la República catalana hi ha gent que s'hi juga molt, que serà perseguida implacablement i, si cauen a les seves urpes, empresonada sense cap mena de contemplació ni de garantia jurídica. Vull fer un reconeixement molt intens per a tots ells, començant pel President de la Generalitat i la Presidenta del Parlament, i seguint per tots els consellers, membres de la mesa del Parlament, diputats i alcaldes del nostre país.
En som tan conscients, de tot plegat, que cada nit ens recordem que l'estat espanyol ja té segrestats a dues persones justes, pacífiques i innocents, en Jordi Sanchez i en Jordi Cuixart. Cada dia ens conjurem per la seva llibertat, per la llibertat dels presos polítics.
I alhora cada cop som més conscients que l'única defensa possible davant tota aquesta repressió i amenaça és fer efectiva la independència de Catalunya, poder desplegar tots els atributs propis d'un estat.
Per això sabem que la nostra defensa de la República catalana haurà de ser molt intensa, molt multitudinària, molt sacrificada. I ho farem. Avui ho he vist pels carrers de la ciutat. Són coses que es veuen a la cara de la gent. Són estats d'ànims per als que som transparents. Avui el centre de la ciutat bullia de gent cridant "visca la República", de gent cantant Els Segadors, d'una il·lusió excepcional, única, pel moment, per allò que vivíem.
Abraçades i encaixades que sempre acabaven amb un "i ara a defensar-la!!!!".
I així serà! Així ho farem! Així GUANYAREM!
ResponEliminaBon dia, Senyor Abad. Li transmeto unes reflexions.
A parer meu s'han comès dos errors, almenys de comunicació, que hi han produït desànim, desconfiança, desmobilització i desorientació. Un, endarrerir fins al 10 d'octubre la declaració d'independència i deixar suspesos els seus efectes. Dos, anunciar la possibilitat de convocar eleccions per frenar el 155. Els dos casos semblen propiciats per unes negociacions discretes i sense acord concret. El senyor Tusk no va facilitar cap mediació i el senyor Rajoy no renuncià al cop d'estat contra Catalunya.
En la seva ofensiva, Rajoy ha fet un moviment intel·ligent que ens pot complicar molt la nostra posició, internament i externa: la convocatòria d'eleccions autonòmiques per al 21 de desembre. Haurem de consolidar la independència amb l'horitzó immediat d'unes eleccions. Horitzó immediat democràtic: urnes. Si no consolidem ràpidament i no compareixem en aquestes eleccions, l'espanyolisme guanyarà per golejada, en un marc de confusió de relat.
Jo pensava que Rajoy convocaria eleccions en el termini de 6 mesos o, possiblement, en un termini molt més llarg. Amb el seu anunci, Rajoy m'hi ha descol·locat tant o més com ho havia fet el President amb els dos anuncis esmentats al principi.
He recordat un article de David González a "El Nacional" de 22/10/2017, titulat "Declari, proclami i convoqui, President" (http://www.elnacional.cat/ca/opinio/david-gonzalez-article-puigdemont-155_204564_102.html), on l'autor apostava per acompanyar d'eleccions al Parlament la declaració i proclamació de la independència. No hi vaig acabar d'entendre-ho. Ara no sé si l'entenc però el veig amb altra llum.
A més de defensar la independència i les institucions de Catalunya, crec que de forma immediata el President ha de, ara sí, dissoldre el Parlament i convocar les eleccions constituents, per al mateix dia 21 de desembre. Així, si no hem consolidat la posició, no refusaríem la participació en les eleccions i podríem revalidar la majoria independentista. És indiferent que JxSí s'aguanti o compareguin els partits, sols o amb noves aliances. Seria convenient mantenir, d'una manera o altra, la participació dels independents de JxSí. A més de revalidar la majoria independentista, és una bona ocasió per plantejar els distints projectes de país. Una bona forma d'actuar com un estat, un estat que cal constituir previ debat de les línies mestres que han de configurar la seva arquitectura bàsica.
Salut i República.