He tingut un somni (o no!)

He tingut un somni. Finalitzava l'escrutini dels vots de les eleccions del 21D.

Junts per Catalunya, la candidatura encapçalada pel President legítim de Catalunya, Carles Puigdemont, guanyava les eleccions. Com a segona força, ERC. Després venien C's i PSC, que finalment s'havien repartit el vot unionista. I després la CUP, pel davant dels Comuns i del PP, que no podria formar grup parlamentari i se n'anava directe al grup mixt.

Aquests resultats revalidaven la majoria absoluta independentista, i encara amb més força que el 27S, amb més suports.

El President legítim de Catalunya, el president que Mariano Rajoy i el seu 155 havia volgut liquidar, per liquidar així el procés independentista, compareixia des de Brussel·les. Les seves primeres paraules, per denunciar la situació dels presos polítics catalans que manté segrestats l'estat espanyol, paraules d'escalf i suport per al Vicepresident Junqueras, per al Conseller Quim Forn, i per als Jordis, per al número 2 de la seva candidatura, en Jordi Sànchez i per al president d'Òmnium, Jordi Cuixart. "El nostre primer objectiu és aconseguir el seu alliberament".

El President compareixia envoltat de tots els consellers a l'exili, tant els que l'havien acompanyat a la llista de Juntx per Catalunya (la consellera Ponsatí i el conseller Puig) com els que havien format part de les llistes d'ERC (el conseller Comín i la consellera Serret), en una imatge molt potent per restablir la unitat sacsejada per la impossibilitat d'haver pogut fer una llista unitària i l'electoralisme que seguí presentar-s'hi amb llistes separades.

El President ha proclamat la victòria dels partidaris de la independència. I ha exigit a Mariano Rajoy, a l'estat espanyol, i a tota la comunitat internacional, que es respectés aquest inequívoc resultat electoral.

Junts per Catalunya havia una candidatura excepcional que s'havia generat en molt pocs dies, a partir de la voluntat del President de configurar una llista unitària, que no va poder ser per la negativa d'ERC. Junts per Catalunya va començar la campanya molts punts per sota d'ERC en intenció de vot, però ràpidament va anar progressant i eixamplant suport.

D'una manera clara l'electorat havia votat pel President legítim, contra Rajoy, contra el 155. "Només els catalans podem posar i treure els nostres presidents". I aquest convenciment majoritari és el que havia generat un moviment electoral insòlit, per massiu.

A les vuit i poc de la nit havia comparegut, repetint una escena humiliant de dies enrere, el delegat del Gobierno de EspaÑa a Catalunya, Enric Millo, per informar de les dades de participació, darrere un faristol de la Generalitat de Catalunya. Però la seva cara era un poema. Ni rastre d'aquella rialleta burlesca de dies enrere.

En la seva intervenció, el President Puigdemont va estendre la mà a ERC per restablir tot el Govern legítim que s'havia volgut carregar el 155. Va confirmar el Vicepresident Junqueras en el seu càrrec i a tots els consellers. I va reiterar les crides a la unitat i a superar les ferides de la campanya. 

En les primeres connexions televisives amb seus electorals, a ca n'ERC les cares eren llargues. Ells havien fet impossible la llista unitària, havien "jugat" amb aprofitar la situació per canviar el President i per marcar la seva agenda de partit, posicionant-se com el nou partit hegemònic a Catalunya. Era evident que la campanya poc lleial d'ERC havia obert ferides, unes ferides que ara el President era el primer en fer un pas endavant per superar-les, per cicatritzar-les, tot i que ell era la primera víctima de l'estratègia d'ERC, ja que no havien dubtat en fer una campanya per substituir-lo. La, per a moltíssima gent, incomprensible decisió d'ERC de fer impossible una llista unitària, havia generat un problema que abans no existia: el repartiment de vots en el sector indy que abans recollia Junts pel Sí, havia provocat que emergís com a 3a força en un % de vot capaç de guanyar, a C's, cosa que tots els analistes sabíem podia passar. I davant el problema que ells mateixos havien generat, ERC va voler fer electoralisme, apel·lant al vot de la por davant C's i reclamant el vot útil per ERC, per frenar als que ells mateixos havien situat allà. Però no els va funcionar. 

I ara el President era el primer en posar-se a restablir la unitat que mai s'hauria d'haver trencat.

El Gobierno de España va estar desaparegut fins ben entrada la nit, que va comparèixer la SSS. Estava desencaixada. Ni tan sols va reconèixer la victòria del President de Catalunya i la majoria absoluta independentista. Només va dir quatre tòpics sobre el desenvolupament de les eleccions.

A Europa, la victòria del President que Rajoy havia volgut liquidar i la clara majoria independentista no va generar cap reacció pública, però darrere les portes dels despatxos de les cancelleries de tots els països, s'hi podien sentir els cops de puny damunt la taula i els renecs contra "aquest estúpid incompetent" de Mariano Rajoy.

Merkel va prendre la iniciativa, i va trucar a Rajoy. I li va dir que ja prou. Durant el primer trimestre del 2018 el Banc Central Europeu deixaria de comprar el 50% del deute espanyol. Si l'estat espanyol no solucionava el problema amb Catalunya de manera civilitzada, entraria en fallida en uns pocs mesos, i, encara més, aquesta situació podia arrossegar tota Europa al col·lapse. De manera que "prou", li va dir la Merkel.

Els ambaixadors van començar a aparèixer per la Moncloa amb uns missatges molt clars i acordats pels diferents governs: llibertat immediata dels presos polítics, llibertat per al retorn del President i membres del Govern a l'exili, aturar la repressió policial i judicial a Catalunya i obertura de negociacions a tres bandes: Rajoy, Puigdemont i un representant dels governs europeus, per vigilar el procés i actuar de facilitador.

Rajoy va comparèixer gairebé a mitja nit. Absolutament desencaixat, absent. I va comunicar la convocatòria d'eleccions generals. Abans havia trucat a Pedro Sánchez, Albert Rivera i Pablo Iglesias i els havia explicat quina era la situació: sortís el govern que sortís després de les eleccions, seria inevitable negociar un referèndum amb Catalunya. Amb la seva dimissió, que era inevitable després de la seva derrota davant Puigdemont, guanyava temps "pero no hay otra salida que ese referéndum" havia dit a tots els líders polítics, "o el mes de abril ya no vamos a poder ni pagar las nóminas".

Marta Rovira va comparèixer després de Rajoy. Va felicitar Puigdemont, va agrair la seva mà estesa i va posar ERC al servei del President i del govern legítims, disposats a assumir les mateixes responsabilitats que abans del 155 i les eleccions per tirar endavant la República.

La unitat es recosia, gràcies a la victòria de Puigdemont. Carles Riera, el candidat de la CUP, havia comparegut abans, va exigir tirar endavant la construcció de la República, però també es va mostrar constructiu en els immediats objectius de la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i el restabliment institucional.

La CUP havia tingut uns bons resultats, i passava de 10 a 11 diputats. Els Comuns n'havien perdut 3, quedant-se amb 8.

El PP havia patit una fuga de més de la meitat dels seus votants cap a C's, i es va quedar amb 4 diputats, sense poder constituir grup parlamentari propi.

Aquest vot provinent del PP havia fet pujar una miqueta a C's, però la campanya de l'odi que havia fet havia passat factura entre el seu votant més moderat, més centrista, que havia acabat votant al PSC (que pujava fins gairebé empatar amb C's) i a l'abstenció.

La nit electoral la va tancar una nova intervenció del President Puigdemont. Va explicar que l'havia trucat Rajoy, i que, malgrat la convocatòria d'eleccions a Espanya, li havia promès obrir un diàleg immediat per abordar els temes més urgents i garantir l'estabilitat a Catalunya i, sobretot, a Espanya. El President va dir també que ja havia trucat a tots els líders polítics de Catalunya, però que només havia pogut parlar amb Marta Rovira, Miquel Iceta, Carles Riera i Xavier Domènech. Arrimadas i Albiol no s'hi havien posat. Els havia informat del seu retorn, els propers dies, a Catalunya, acompanyat de tots els consellers a l'exili, i que s'havia encarrilat una solució immediata al tema dels presos polítics.

Llavors ha sonat el despertador. L'he aturat. He mirat l'Iphone. I era divendres 22D. Milers de missatges al guasap i al Telegram "després intento llegir-los i respondre", he pensat.

Mentre em dutxava he començat a recordar tot el dia i la nit anterior, fins que me n'he adonat i m'he dit, cridant "tio, que això no ho has somniat, que tot això va passar ahir"

DONEC PERFICIAM