Arribo a casa. Miro el mòbil, i veig que per diferents vies m'han fet arribar el video de l'actuació de Txarango a la sala Joy Eslava de Madrid. En aquest video els Txarango expliquen amb total claredat el que està passant a Catalunya i com el que estem fent a Catalunya també és clau pel que és i està passant a Espanya. Complicitat total amb el públic. Chapeau.
El 26 de novembre del 2015 escrivia un post: "Si me quieres escribir... Mano tendida a la sociedad española contra un estado podrido".
En aquell post ja deia: "Los catalanes tenemos una oportunidad de salirnos de todo esto (d'aquest Estat Podrit que ha esdevingut l'Estat Espanyol), de dejarlo atrás: la independencia. Y, curiosamente, los españoles, sin nuestra independencia, no tienen ninguna oportunidad de cambiar las cosas: la posibilidad de reforma estructural, integral, del estado español pasa inequívocamente por la independencia de Catalunya. Es el único hecho macropolítico que se escapa, por ahora, al control de esta casta que se ha apropiado del estado español, y, por eso mismo, el único hecho capaz de demoler los cimientos putrefactos sobre los que se sustenta."
Aquell 2015 encara confiava que Podemos abracés inequívocament la causa de la democràcia, la solució democràtica al que s'estava plantejant a Catalunya. Entenia que això faria trontollar els fonaments podrits de l'estat, i acabaria també arrossegant al PSOE cap a una sortida democràtica a tot plegat.
No ho plantejava en cap cas com una manera de "quedar-nos a Espanya", sinó com la manera que de tot plegat n'emergissin dues realitats polítiques sobiranes, abocades a una germanor i a créixer i progressar uns al costat dels altres, però des de la igualtat.
Podemos no ho va fer, es va amagar i ha seguit amagat en tot el tema català des d'un punt de vista de sortida democràtica, i el que encara és pitjor, moltes veus de Podemos s'han aixecat amb discursos despectius contra el procés català. Podemos no ho va fer i el PSOE encara pitjor, va formar part del bloc del 155.
En un dels meus últims articles reflexionava sobre la necessitat de mantenir-se humà en els conflictes. Això no s'ha donat a Espanya. Tot el contrari. La desinformació absoluta, la intoxicació permanent i l'apel·lació al nacionalisme espanyol ha acabat en aquest massiu "a por ellos".
No hi ha hagut cap "hablemos". No hi ha hagut cap "respetemos". No hi ha hagut cap "escuchemos". No hi ha hagut cap "tienen derecho". No hi ha hagut cap "el estado que amenaza y ejerce la violencia contra Catalunya ya no es un estado democrático ni de derecho".
I hi hauria d'haver estat.
El meu independentisme mai ha estat identitari. Mai. Sempre he cregut en la gran virtut de la societat catalana per configurar un "nosaltres" sense arrels identitàries, i sí amb capacitat d'integrar-hi moltes identitats. Sempre he cregut en el "un sol poble", que no era "una sola identitat, ni una sola llengua, ni res de tot això".
El "nosaltres" sobre el que es fonamenta la majoria social independentista té dos eixos clau:
- és un nosaltres que integra tothom, que respecta tothom, que ofereix un futur millor a tothom, que apel·la a tothom. Més i millors oportunitats, més i millor democràcia, més i millors drets, etc. I tot això amb independència del nostre origen, llengua, posicionament davant la independència de Catalunya, idees polítiques, etc etc.
- és un nosaltres plenament conscient de la realitat i les característiques des de les que es configura aquest nou "nosaltres", totalment diferent del que podia ser als anys 30, o al s.XIX, o al 1714. I aquest nou "nosaltres" assumeix com a identitat pròpia també les identitats des de les que s'ha forjat. Assumeix també com a llengua pròpia el castellà, perquè és la primera llengua de la majoria de catalans, entre els que m'hi incloc. Assumeix que la cultura catalana s'expressa en llengües diferents. Assumeix que la identitat catalana és permeable a identitat compartides.
Sí, som un nou "nosaltres", que no té res a veure probablement amb cap dels anteriors "nosaltres" que han configurat la societat catalana, però dels que ha heretat i sostingut aquesta voluntat de ser i de progrés per a tothom.
Davant aquesta realitat, ni tan sols Podemos ha pogut evitar exercir la demagògia destructiva. C's i PP s'han abraonat a un discurs repugnantment etnicista, en el que apel·len sistemàticament a l'origen de les persones per desposseir-nos dels nostres drets. L'origen ens lligaria, ens predeterminaria, a haver d'estar sempre alineats en la defensa d'aquest estat espanyol podrit i despòtic.
C's i PP enerven l'origen de les persones que vivim a Catalunya per negar, a més, que Catalunya sigui una realitat o la realitat d'aquesta Catalunya. Per això combaten com ho fan la llengua catalana i la immersió lingüística. Vostè, que viu a Catalunya, i que té els seus orígens fora de Catalunya, no s'ha de plantejar mai si el fruit del seu treball és espoliat sistemàticament per les elits d'aquest estat podrit, no s'ha de plantejar mai si aquest estat podrit l'està discriminant en les seves inversions, etc. Vostè, pel seu origen, està molt per sobre de tot això. Vostè, pel seu origen, té una missió sagrada, que és la destruir Catalunya, la d'evitar que a Catalunya es configuri cap "nosaltres", la de dinamitar qualsevol rastre de pensament, llengua, cultura i voluntat de ser. Vostè, pel seu origen, és un soldat del "a por ellos".
Aquell novembre del 2015 estenia la mà a la societat espanyola contra aquest estat podrit que és l'estat espanyol. I apel·lava a la seva mobilització democràtica, perquè el procés català era l'únic que podia provocar una refundació democràtica a Espanya.
Avui aquella apel·lació em sembla més tristament buida que mai. El silenci de les esquerres espanyoles, el silenci dels demòcrates espanyols, que crec hi han de ser, davant el que ha passat i està passant a Catalunya, a molts ens ha gelat la sang.
Perquè molts, en aquest "nosaltres" de tants orígens i identitats compartides, ens configuràvem com a ciutadans de la República de Catalunya amb la mà sempre estesa a la societat espanyola, a les nostres famílies, als nostres paisatges, als nostres referents, que són molts, que estimem i dels que no volem ni ignorar ni prescindir.
Però aquesta mà estesa només ha rebut que cops de porra, ens l'han lligada, ens l'han emmanillada, ens l'han empresonada.
Nosaltres sí sabíem quin futur volíem construir i compartir. Un futur de democràcia, de respecte mutu i d'igualtat des de sobiranies reconegudes. Un futur, sempre, de mà estesa.
No sé quin futur vol construir i compartir l'estat espanyol, el poble espanyol. Un futur de negació total? Un futur de repressió sistemàtica? Un futur encadenant les persones al seu origen i no a la seva voluntat de ser? Un futur de violència, de presó, d'exili, d'amenaça sistemàtica?
Aquella mà estesa del meu post no només era simbòlica. Més endavant vaig defensar, gairebé en solitari, que tant els diputats del món convergent com els d'ERC al Congrés de Diputats a Madrid, votessin, sense cap negociació, a canvi de res, a favor de la investidura de qualsevol candidat alternatiu a Rajoy. I que ho féssim com a mostra d'amistat amb el poble espanyol i de compromís amb la seva refundació democràtica.
Llavors, quan vaig proposar-ho, vaig rebre crítiques de tothom, les més educades de les quals deien que aquest vot només es podia donar si hi havia compromís amb un referèndum a CAT. Jo defensava que no ho vinculéssim. Ara tant ERC com Pdecat ofereixen, gratis, els vots al Pedro Sanchez si planteja una moció de censura. Però ara ja aquest Sánchez no és el del moment que jo comentava, ara ja aquest Sanchez està lligat al 155.
I tanmateix, malgrat tot, jo seguiria estenent la mà. Perquè aquesta mà estesa forma part del nostre "nosaltres". I perquè aquesta mà estesa esdevé un mirall que jo crec més tard o més d'hora s'ha de trencar en mil bocins, del "nosaltres" que ofereix al poble espanyol aquest estat podrit, un nosaltres de repressió, violència i negació de l'altre i els seus drets. I perquè ara ja, en aquest "altre" no només hi som els catalans, sinó tots els ciutadans espanyols incòmodes per a totes les elits que s'han apropiat de l'estat i gestionen la seva putrefacció i desfeta democràtica.
El 26 de novembre del 2015 escrivia un post: "Si me quieres escribir... Mano tendida a la sociedad española contra un estado podrido".
En aquell post ja deia: "Los catalanes tenemos una oportunidad de salirnos de todo esto (d'aquest Estat Podrit que ha esdevingut l'Estat Espanyol), de dejarlo atrás: la independencia. Y, curiosamente, los españoles, sin nuestra independencia, no tienen ninguna oportunidad de cambiar las cosas: la posibilidad de reforma estructural, integral, del estado español pasa inequívocamente por la independencia de Catalunya. Es el único hecho macropolítico que se escapa, por ahora, al control de esta casta que se ha apropiado del estado español, y, por eso mismo, el único hecho capaz de demoler los cimientos putrefactos sobre los que se sustenta."
Aquell 2015 encara confiava que Podemos abracés inequívocament la causa de la democràcia, la solució democràtica al que s'estava plantejant a Catalunya. Entenia que això faria trontollar els fonaments podrits de l'estat, i acabaria també arrossegant al PSOE cap a una sortida democràtica a tot plegat.
No ho plantejava en cap cas com una manera de "quedar-nos a Espanya", sinó com la manera que de tot plegat n'emergissin dues realitats polítiques sobiranes, abocades a una germanor i a créixer i progressar uns al costat dels altres, però des de la igualtat.
Podemos no ho va fer, es va amagar i ha seguit amagat en tot el tema català des d'un punt de vista de sortida democràtica, i el que encara és pitjor, moltes veus de Podemos s'han aixecat amb discursos despectius contra el procés català. Podemos no ho va fer i el PSOE encara pitjor, va formar part del bloc del 155.
En un dels meus últims articles reflexionava sobre la necessitat de mantenir-se humà en els conflictes. Això no s'ha donat a Espanya. Tot el contrari. La desinformació absoluta, la intoxicació permanent i l'apel·lació al nacionalisme espanyol ha acabat en aquest massiu "a por ellos".
No hi ha hagut cap "hablemos". No hi ha hagut cap "respetemos". No hi ha hagut cap "escuchemos". No hi ha hagut cap "tienen derecho". No hi ha hagut cap "el estado que amenaza y ejerce la violencia contra Catalunya ya no es un estado democrático ni de derecho".
I hi hauria d'haver estat.
El meu independentisme mai ha estat identitari. Mai. Sempre he cregut en la gran virtut de la societat catalana per configurar un "nosaltres" sense arrels identitàries, i sí amb capacitat d'integrar-hi moltes identitats. Sempre he cregut en el "un sol poble", que no era "una sola identitat, ni una sola llengua, ni res de tot això".
El "nosaltres" sobre el que es fonamenta la majoria social independentista té dos eixos clau:
- és un nosaltres que integra tothom, que respecta tothom, que ofereix un futur millor a tothom, que apel·la a tothom. Més i millors oportunitats, més i millor democràcia, més i millors drets, etc. I tot això amb independència del nostre origen, llengua, posicionament davant la independència de Catalunya, idees polítiques, etc etc.
- és un nosaltres plenament conscient de la realitat i les característiques des de les que es configura aquest nou "nosaltres", totalment diferent del que podia ser als anys 30, o al s.XIX, o al 1714. I aquest nou "nosaltres" assumeix com a identitat pròpia també les identitats des de les que s'ha forjat. Assumeix també com a llengua pròpia el castellà, perquè és la primera llengua de la majoria de catalans, entre els que m'hi incloc. Assumeix que la cultura catalana s'expressa en llengües diferents. Assumeix que la identitat catalana és permeable a identitat compartides.
Sí, som un nou "nosaltres", que no té res a veure probablement amb cap dels anteriors "nosaltres" que han configurat la societat catalana, però dels que ha heretat i sostingut aquesta voluntat de ser i de progrés per a tothom.
Davant aquesta realitat, ni tan sols Podemos ha pogut evitar exercir la demagògia destructiva. C's i PP s'han abraonat a un discurs repugnantment etnicista, en el que apel·len sistemàticament a l'origen de les persones per desposseir-nos dels nostres drets. L'origen ens lligaria, ens predeterminaria, a haver d'estar sempre alineats en la defensa d'aquest estat espanyol podrit i despòtic.
C's i PP enerven l'origen de les persones que vivim a Catalunya per negar, a més, que Catalunya sigui una realitat o la realitat d'aquesta Catalunya. Per això combaten com ho fan la llengua catalana i la immersió lingüística. Vostè, que viu a Catalunya, i que té els seus orígens fora de Catalunya, no s'ha de plantejar mai si el fruit del seu treball és espoliat sistemàticament per les elits d'aquest estat podrit, no s'ha de plantejar mai si aquest estat podrit l'està discriminant en les seves inversions, etc. Vostè, pel seu origen, està molt per sobre de tot això. Vostè, pel seu origen, té una missió sagrada, que és la destruir Catalunya, la d'evitar que a Catalunya es configuri cap "nosaltres", la de dinamitar qualsevol rastre de pensament, llengua, cultura i voluntat de ser. Vostè, pel seu origen, és un soldat del "a por ellos".
Aquell novembre del 2015 estenia la mà a la societat espanyola contra aquest estat podrit que és l'estat espanyol. I apel·lava a la seva mobilització democràtica, perquè el procés català era l'únic que podia provocar una refundació democràtica a Espanya.
Avui aquella apel·lació em sembla més tristament buida que mai. El silenci de les esquerres espanyoles, el silenci dels demòcrates espanyols, que crec hi han de ser, davant el que ha passat i està passant a Catalunya, a molts ens ha gelat la sang.
Perquè molts, en aquest "nosaltres" de tants orígens i identitats compartides, ens configuràvem com a ciutadans de la República de Catalunya amb la mà sempre estesa a la societat espanyola, a les nostres famílies, als nostres paisatges, als nostres referents, que són molts, que estimem i dels que no volem ni ignorar ni prescindir.
Però aquesta mà estesa només ha rebut que cops de porra, ens l'han lligada, ens l'han emmanillada, ens l'han empresonada.
Nosaltres sí sabíem quin futur volíem construir i compartir. Un futur de democràcia, de respecte mutu i d'igualtat des de sobiranies reconegudes. Un futur, sempre, de mà estesa.
No sé quin futur vol construir i compartir l'estat espanyol, el poble espanyol. Un futur de negació total? Un futur de repressió sistemàtica? Un futur encadenant les persones al seu origen i no a la seva voluntat de ser? Un futur de violència, de presó, d'exili, d'amenaça sistemàtica?
Aquella mà estesa del meu post no només era simbòlica. Més endavant vaig defensar, gairebé en solitari, que tant els diputats del món convergent com els d'ERC al Congrés de Diputats a Madrid, votessin, sense cap negociació, a canvi de res, a favor de la investidura de qualsevol candidat alternatiu a Rajoy. I que ho féssim com a mostra d'amistat amb el poble espanyol i de compromís amb la seva refundació democràtica.
Llavors, quan vaig proposar-ho, vaig rebre crítiques de tothom, les més educades de les quals deien que aquest vot només es podia donar si hi havia compromís amb un referèndum a CAT. Jo defensava que no ho vinculéssim. Ara tant ERC com Pdecat ofereixen, gratis, els vots al Pedro Sanchez si planteja una moció de censura. Però ara ja aquest Sánchez no és el del moment que jo comentava, ara ja aquest Sanchez està lligat al 155.
I tanmateix, malgrat tot, jo seguiria estenent la mà. Perquè aquesta mà estesa forma part del nostre "nosaltres". I perquè aquesta mà estesa esdevé un mirall que jo crec més tard o més d'hora s'ha de trencar en mil bocins, del "nosaltres" que ofereix al poble espanyol aquest estat podrit, un nosaltres de repressió, violència i negació de l'altre i els seus drets. I perquè ara ja, en aquest "altre" no només hi som els catalans, sinó tots els ciutadans espanyols incòmodes per a totes les elits que s'han apropiat de l'estat i gestionen la seva putrefacció i desfeta democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada