Que els 4 diputats de la CUP facin possible amb la seva abstenció que el bloc del 155 tingui més vots al Parlament que la majoria independentista que conformen Junts per Catalunya i ERC crec que ens situa a tots en un carreró no sé si sense sortida, però sí molt complicat.
Potser aconseguirem superar la situació agònicament, com ha passat altres vegades, però fem el que fem per fer-ho, en sortirem més febles.
La decisió d'abstenir-se de la CUP culmina el joc de despropòsits col·lectiu en el que havíem entrat des del 21D:
- la catastròfica decisió unilateral del President del Parlament de suspendre la investidura prevista del President Carles Puigdemont.
- forçar al President Carles Puigdemont a retirar provisionalment la seva candidatura a la investidura i proposar un nou candidat per fer possible el pacte
- discutir-se en públic, sense cap pudor, contradint-se, replicant-se... davant l'estupefacció de la gent
La meva posició ha estat clara en aquests mesos de zotzobra: el President legítim és Carles Puigdemont, i ell havia de ser el candidat a ser investit. I puc creure tenir raó. Però amb això no n'hi ha prou.
Més rellevant que tenir o no tenir raó, que ser més o menys coherent, d'estar més o menys encertat... més rellevant i important que tot això era i és, i així ho vaig reclamar des del principi, la capacitat, l'obligació que teníem, de bastir un "tots" entre totes les forces alineades amb la voluntat de construir la República, de fer efectiva la independència.
I per tant, si entre aquestes forces hi ha punts de vista diferents, l'obligació primera era buscar l'acord, fer possible l'acord. No hi ha majoria ni hi ha independència sense "tots", i si ERC no volia de cap manera investir el President Puigdemont, quines alternatives hi havia? "Eleccions, eleccions" invocaven alguns. Però a l'endemà de les eleccions ens hauríem continuat necessitant tots. És davant aquesta situació, i guiat per l'imperatiu polític de fer possible, pel damunt de tot, bastir aquest "tots", que el President Puigdemont va fer aquest gest de dignitat i d'honorabilitat, retirant provisionalment la seva candidatura. Per a mi, dolorós, injust, i políticament negatiu. Però per a mi. Perquè hi pogués haver un "tots", era necessari. Per tant, a les ordres. Perquè el "tots" és més important que el "jo".
En aquest context de construir el "tots" és de sentit comú que tothom ha de parlar amb tothom, que tothom ha d'entendre els punts de vista dels altres, que tothom ha d'acceptar integrar part dels arguments i posicionaments dels altres. Però també és de sentit comú que això es faci respectant la força de cadascú. Junts per Cat és la força majoritària, seguida, a poca distància, d'ERC, que configuren el bloc central de l'independentisme. Després hi ha la CUP, l'opció minoritària, amb 4 diputats, i que havia tingut un sever retrocés en els seus suports electorals en relació al 2015.
No és un tema numèric. És un tema de respecte als electors. El tots només el construirem amb el que cadascú aporta, i tots som imprescindibles, però estem obligats a respectar l'altre i els seus electors i a, si realment hi ha voluntat de bastir aquest "tots" per fer la República, no aprofitar-se de les situacions per actuar bloquejant la majoria. Fer això per a mi no és coherència, és irresponsabilitat.
I és molt lleig, molt, aprofitar-se de la situació d'exili de dos diputats com són el President Puigdemont i el conseller Comín, per contribuir a la derrota de la majoria indepe, atorgant la majoria en vots al Parlament al bloc unionista. La CUP podria haver discrepat legítimament de l'acord dels majoritaris, però tenir un posicionament de l'estil "no ens aprofitarem de la situació d'exili que ha comportat la repressió del 155, i per tant, cedirem, als simples efectes de no fer-nos còmplices de la repressió de l'Estat, dos vots, com a mostra també de respecte a la situació dels exiliats. I els altres dos diputats s'abstindran, per fer visible a tothom que no compartim l'acord al que han arribat Junts per CAT i ERC".
Però no ho han fet.
I igual m'equivoco, però ara mateix només veig dues possibles sortides per evitar no se'n vagi tot a dida. I totes dues en sortirem afeblits:
- que el president Puigdemont i el conseller Comín hagin de renunciar a la seva condició de diputats, per evitar la majoria unionista al Parlament que ha habilitat la CUP. El nivell del despropòsit és aquest: per voler donar lliçons de coherència, al final pot ser que sigui la CUP la que precipiti la renúncia del President que no havien aconseguit ni les urnes, ni Rajoy, ni la Soraya, ni el TC ni ningú. Em sembla delirant que afeblim d'aquesta manera la nostra ja precària arquitectura institucional i el posicionament internacional que l'exili del Govern i el President a Brussel·les estan aconseguint.
- que no sigui possible investir cap President independentista, i anem a eleccions. No és poca la gent que ho veu com un escenari gairebé bucòlic, idíl·lic. No puc estar-hi més en desacord. El resultat del 21D va ser èpic. Vam aconseguir el més gran nombre de vots independentistes de la història per la mobilització contra la repressió que havia desencadenat l'Estat a Catalunya. Però si l'actual escenari ens porta a eleccions serà simplement per la incapacitat dels independentistes d'arribar a acords.
No, els independentistes no deixarem de ser-ho. Però un escenari electoral caïnita, provocat per aquest fracàs de no poder arribar a cap acord entre nosaltres, desgastaria, amb tota seguretat, a les dues forces majoritàries. És un escenari en el que no tinc cap dubte de pronosticar la pèrdua de la majoria absoluta independentista.
Un últim apunt en aquesta anàlisi d'urgència, sobre l'impacte en la majoria social indy.
Deia el portantveu de la CUP que ja havien fet renunciar a Mas, que ara podien fer renunciar a qui vulguin i que això fa avançar el procés. És difícil superar aquest encegament partidista, i mira que tothom està oferint un recital de partidisme lamentable.
Mireu, a la majoria social i política independentista que hem assolit no hi hem arribat pel creixement demogràfic dels que sempre hem estat independentistes. Hi hem arribat perquè moltíssima gent, des de molt diverses posicions, s'hi ha anat acostant i ha acabat donat-hi suport en arribar al convenciment que la independència era la millor opció per al nostre país. En aquest creixement és evident que ERC hi ha tingut un paper important, atès que ha anat posicionant-se en el món de les esquerres amb una força que abans no tenia, i que p.ex. s'ha pogut veure en els resultats que va tenir a l'AMB aquest 21D. Però també és igualment evident que la clau per assolir aquesta majoria ha estat l'espectacular viratge cap a l'independentisme que va protagonitzar el gruix central del catalanisme que no era independentista, del món de l'antiga convergència.
No em cansaré de repetir-ho: el miracle del 21D va ser mantenir el vot moderat, que la repressió no desmobilitzés el vot moderat. Que els sectors més moderats del nostre país, en termes ideològics, econòmics, socials, en una situació de tanta tensió i inestabilitat com la que va generar el 155 i la repressió estatal, es mantinguessin ferms, continuessin confiant en la independència, va ser la clau per a la victòria indy del 21D.
Però estem jugant amb foc. La legislatura passada va ser un drama en termes de política independentista, perquè vàrem consumir totes les nostres energies en les pugnes internes per "mantenir viu el procés", per no descarrilar. I vam estar a punt de fer-ho un munt de vegades. El pas al costat de Mas, despectivament llençat a la paperera de la història, quan havia estat l'artífex del viratge a l'independentisme del catalanisme no independentista, el lideratge que havia estat capaç de guanyar-se la confiança del vot moderat del país (que és el central). Després amb l'incompliment per part de la CUP dels pactes que s'havien signat amb Junts pel Sí, que ens va deixar sense pressupostos. Amb la moció de confiança que es va veure obligat a plantejar Puigdemont, etc etc etc.
Dos anys sencers en els que no vam fer independentisme, en el que totes les forces es consumien en un caïnisme del que només se'n va salvar, i per això ha de ser la nostra referència sempre, l'1-O.
Però ara, després del 21D, tot sembla tornar per aquell trist camí. I així cada cop la imatge que oferim és de menys credibilitat. Quina confiança es pot tenir o podem generar en un escenari així? I la pèrdua de confiança, de credibilitat, per la incapacitat de bastir aquest "tots" sempre porta, inequívocament, a la pèrdua de suports.
I no em sigueu ingenus, per favor. Podeu posar-vos molt dignes i molt estupendus per lloar la CUP i proclamar que la votareu, que són els únics, que els altres bla bla bla. Això és un preludi wagnerià de l'ocàs d'aquest intent que estem protagonitzant de fer la independència. Una radicalització "antisistema" de l'independentisme pot provocar automàticament la pèrdua dels suports socials, econòmics i ideològics més moderats.
El 10 d'octubre vam fallar en la via institucional cap a la independència. Però és l'única possible. L'alternativa no és la via de la insurgència i la radicalització social. L'alternativa és haver après la lliçó i tirar endavant la via institucional amb la fermesa i la diligència que cal, aprofitant totes les oportunitats que siguem capaços de generar o que se'ns presentin. I amb tot el suport de la gent al carrer òbviament.
En definitiva, si no hi ha un miracle (que ojalà hi sigui!), el posicionament dels companys de la CUP l'únic efecte segur que tindrà és habilitar una majoria unionista al Parlament. A partir d'aquí, tot són incerteses creixents, perquè ens aproximem a un escenari del que, sense cap mena de dubte, en sortirem molt més febles. S'ha fet molta brometa amb això de la revolució dels somriures. I els trobarem a faltar, i molt. I potser serà massa tard quan tots plegats entenguem que ha estat la nostra gran fortalesa i el que ens ha permès construir aquesta majoria social i política indy que ara estem posant tan incomprensiblement en perill.
I sabeu què ho fa encara més incomprensible, tot plegat? Que l'endemà, o a l'altre, o quan sigui, que tornem a posar-nos-hi, per anar-hi... haurem de seure tots, haurem de tornar a començar per ser capaços de bastir aquest "tots" que és l'únic que ens pot permetre fer la República. Ens necessitem tots. Només és possible amb tots. I això obliga a acceptar-nos, a perdonar-nos, a suportar-nos i aprendre a conviure i confiar, perquè tots som imperfectes, tots tenim arguments i vull creure que tots fem el que podem. Excepte en el món de l'estupendisme, que tots són perfectíssims i digníssims i amb solucions per a tot, i coherentíssim i jojahodeiaíssims. Però també amb ells haurem de construir aquest "tots".
PS: Vaig escriure aquest article ahir, i no em vaig veure amb cor d'acabar-lo amb l'habitual DONEC PERFICIAM. Vaig preferir deixar reposar l'article esperant un miracle, despertar demà -avui- i que tot hagués estat un malson. Despertar demà -avui- amb el somriure de que tothom ha trobat la manera de posar-se a treballar plegats. Que hi som. I que hi som tots. Perquè ens necessitem a tots.
Potser aconseguirem superar la situació agònicament, com ha passat altres vegades, però fem el que fem per fer-ho, en sortirem més febles.
La decisió d'abstenir-se de la CUP culmina el joc de despropòsits col·lectiu en el que havíem entrat des del 21D:
- la catastròfica decisió unilateral del President del Parlament de suspendre la investidura prevista del President Carles Puigdemont.
- forçar al President Carles Puigdemont a retirar provisionalment la seva candidatura a la investidura i proposar un nou candidat per fer possible el pacte
- discutir-se en públic, sense cap pudor, contradint-se, replicant-se... davant l'estupefacció de la gent
La meva posició ha estat clara en aquests mesos de zotzobra: el President legítim és Carles Puigdemont, i ell havia de ser el candidat a ser investit. I puc creure tenir raó. Però amb això no n'hi ha prou.
Més rellevant que tenir o no tenir raó, que ser més o menys coherent, d'estar més o menys encertat... més rellevant i important que tot això era i és, i així ho vaig reclamar des del principi, la capacitat, l'obligació que teníem, de bastir un "tots" entre totes les forces alineades amb la voluntat de construir la República, de fer efectiva la independència.
I per tant, si entre aquestes forces hi ha punts de vista diferents, l'obligació primera era buscar l'acord, fer possible l'acord. No hi ha majoria ni hi ha independència sense "tots", i si ERC no volia de cap manera investir el President Puigdemont, quines alternatives hi havia? "Eleccions, eleccions" invocaven alguns. Però a l'endemà de les eleccions ens hauríem continuat necessitant tots. És davant aquesta situació, i guiat per l'imperatiu polític de fer possible, pel damunt de tot, bastir aquest "tots", que el President Puigdemont va fer aquest gest de dignitat i d'honorabilitat, retirant provisionalment la seva candidatura. Per a mi, dolorós, injust, i políticament negatiu. Però per a mi. Perquè hi pogués haver un "tots", era necessari. Per tant, a les ordres. Perquè el "tots" és més important que el "jo".
En aquest context de construir el "tots" és de sentit comú que tothom ha de parlar amb tothom, que tothom ha d'entendre els punts de vista dels altres, que tothom ha d'acceptar integrar part dels arguments i posicionaments dels altres. Però també és de sentit comú que això es faci respectant la força de cadascú. Junts per Cat és la força majoritària, seguida, a poca distància, d'ERC, que configuren el bloc central de l'independentisme. Després hi ha la CUP, l'opció minoritària, amb 4 diputats, i que havia tingut un sever retrocés en els seus suports electorals en relació al 2015.
No és un tema numèric. És un tema de respecte als electors. El tots només el construirem amb el que cadascú aporta, i tots som imprescindibles, però estem obligats a respectar l'altre i els seus electors i a, si realment hi ha voluntat de bastir aquest "tots" per fer la República, no aprofitar-se de les situacions per actuar bloquejant la majoria. Fer això per a mi no és coherència, és irresponsabilitat.
I és molt lleig, molt, aprofitar-se de la situació d'exili de dos diputats com són el President Puigdemont i el conseller Comín, per contribuir a la derrota de la majoria indepe, atorgant la majoria en vots al Parlament al bloc unionista. La CUP podria haver discrepat legítimament de l'acord dels majoritaris, però tenir un posicionament de l'estil "no ens aprofitarem de la situació d'exili que ha comportat la repressió del 155, i per tant, cedirem, als simples efectes de no fer-nos còmplices de la repressió de l'Estat, dos vots, com a mostra també de respecte a la situació dels exiliats. I els altres dos diputats s'abstindran, per fer visible a tothom que no compartim l'acord al que han arribat Junts per CAT i ERC".
Però no ho han fet.
I igual m'equivoco, però ara mateix només veig dues possibles sortides per evitar no se'n vagi tot a dida. I totes dues en sortirem afeblits:
- que el president Puigdemont i el conseller Comín hagin de renunciar a la seva condició de diputats, per evitar la majoria unionista al Parlament que ha habilitat la CUP. El nivell del despropòsit és aquest: per voler donar lliçons de coherència, al final pot ser que sigui la CUP la que precipiti la renúncia del President que no havien aconseguit ni les urnes, ni Rajoy, ni la Soraya, ni el TC ni ningú. Em sembla delirant que afeblim d'aquesta manera la nostra ja precària arquitectura institucional i el posicionament internacional que l'exili del Govern i el President a Brussel·les estan aconseguint.
- que no sigui possible investir cap President independentista, i anem a eleccions. No és poca la gent que ho veu com un escenari gairebé bucòlic, idíl·lic. No puc estar-hi més en desacord. El resultat del 21D va ser èpic. Vam aconseguir el més gran nombre de vots independentistes de la història per la mobilització contra la repressió que havia desencadenat l'Estat a Catalunya. Però si l'actual escenari ens porta a eleccions serà simplement per la incapacitat dels independentistes d'arribar a acords.
No, els independentistes no deixarem de ser-ho. Però un escenari electoral caïnita, provocat per aquest fracàs de no poder arribar a cap acord entre nosaltres, desgastaria, amb tota seguretat, a les dues forces majoritàries. És un escenari en el que no tinc cap dubte de pronosticar la pèrdua de la majoria absoluta independentista.
Un últim apunt en aquesta anàlisi d'urgència, sobre l'impacte en la majoria social indy.
Deia el portantveu de la CUP que ja havien fet renunciar a Mas, que ara podien fer renunciar a qui vulguin i que això fa avançar el procés. És difícil superar aquest encegament partidista, i mira que tothom està oferint un recital de partidisme lamentable.
Mireu, a la majoria social i política independentista que hem assolit no hi hem arribat pel creixement demogràfic dels que sempre hem estat independentistes. Hi hem arribat perquè moltíssima gent, des de molt diverses posicions, s'hi ha anat acostant i ha acabat donat-hi suport en arribar al convenciment que la independència era la millor opció per al nostre país. En aquest creixement és evident que ERC hi ha tingut un paper important, atès que ha anat posicionant-se en el món de les esquerres amb una força que abans no tenia, i que p.ex. s'ha pogut veure en els resultats que va tenir a l'AMB aquest 21D. Però també és igualment evident que la clau per assolir aquesta majoria ha estat l'espectacular viratge cap a l'independentisme que va protagonitzar el gruix central del catalanisme que no era independentista, del món de l'antiga convergència.
No em cansaré de repetir-ho: el miracle del 21D va ser mantenir el vot moderat, que la repressió no desmobilitzés el vot moderat. Que els sectors més moderats del nostre país, en termes ideològics, econòmics, socials, en una situació de tanta tensió i inestabilitat com la que va generar el 155 i la repressió estatal, es mantinguessin ferms, continuessin confiant en la independència, va ser la clau per a la victòria indy del 21D.
Però estem jugant amb foc. La legislatura passada va ser un drama en termes de política independentista, perquè vàrem consumir totes les nostres energies en les pugnes internes per "mantenir viu el procés", per no descarrilar. I vam estar a punt de fer-ho un munt de vegades. El pas al costat de Mas, despectivament llençat a la paperera de la història, quan havia estat l'artífex del viratge a l'independentisme del catalanisme no independentista, el lideratge que havia estat capaç de guanyar-se la confiança del vot moderat del país (que és el central). Després amb l'incompliment per part de la CUP dels pactes que s'havien signat amb Junts pel Sí, que ens va deixar sense pressupostos. Amb la moció de confiança que es va veure obligat a plantejar Puigdemont, etc etc etc.
Dos anys sencers en els que no vam fer independentisme, en el que totes les forces es consumien en un caïnisme del que només se'n va salvar, i per això ha de ser la nostra referència sempre, l'1-O.
Però ara, després del 21D, tot sembla tornar per aquell trist camí. I així cada cop la imatge que oferim és de menys credibilitat. Quina confiança es pot tenir o podem generar en un escenari així? I la pèrdua de confiança, de credibilitat, per la incapacitat de bastir aquest "tots" sempre porta, inequívocament, a la pèrdua de suports.
I no em sigueu ingenus, per favor. Podeu posar-vos molt dignes i molt estupendus per lloar la CUP i proclamar que la votareu, que són els únics, que els altres bla bla bla. Això és un preludi wagnerià de l'ocàs d'aquest intent que estem protagonitzant de fer la independència. Una radicalització "antisistema" de l'independentisme pot provocar automàticament la pèrdua dels suports socials, econòmics i ideològics més moderats.
El 10 d'octubre vam fallar en la via institucional cap a la independència. Però és l'única possible. L'alternativa no és la via de la insurgència i la radicalització social. L'alternativa és haver après la lliçó i tirar endavant la via institucional amb la fermesa i la diligència que cal, aprofitant totes les oportunitats que siguem capaços de generar o que se'ns presentin. I amb tot el suport de la gent al carrer òbviament.
En definitiva, si no hi ha un miracle (que ojalà hi sigui!), el posicionament dels companys de la CUP l'únic efecte segur que tindrà és habilitar una majoria unionista al Parlament. A partir d'aquí, tot són incerteses creixents, perquè ens aproximem a un escenari del que, sense cap mena de dubte, en sortirem molt més febles. S'ha fet molta brometa amb això de la revolució dels somriures. I els trobarem a faltar, i molt. I potser serà massa tard quan tots plegats entenguem que ha estat la nostra gran fortalesa i el que ens ha permès construir aquesta majoria social i política indy que ara estem posant tan incomprensiblement en perill.
I sabeu què ho fa encara més incomprensible, tot plegat? Que l'endemà, o a l'altre, o quan sigui, que tornem a posar-nos-hi, per anar-hi... haurem de seure tots, haurem de tornar a començar per ser capaços de bastir aquest "tots" que és l'únic que ens pot permetre fer la República. Ens necessitem tots. Només és possible amb tots. I això obliga a acceptar-nos, a perdonar-nos, a suportar-nos i aprendre a conviure i confiar, perquè tots som imperfectes, tots tenim arguments i vull creure que tots fem el que podem. Excepte en el món de l'estupendisme, que tots són perfectíssims i digníssims i amb solucions per a tot, i coherentíssim i jojahodeiaíssims. Però també amb ells haurem de construir aquest "tots".
PS: Vaig escriure aquest article ahir, i no em vaig veure amb cor d'acabar-lo amb l'habitual DONEC PERFICIAM. Vaig preferir deixar reposar l'article esperant un miracle, despertar demà -avui- i que tot hagués estat un malson. Despertar demà -avui- amb el somriure de que tothom ha trobat la manera de posar-se a treballar plegats. Que hi som. I que hi som tots. Perquè ens necessitem a tots.
ResponEliminaBon article, com sempre, Senyor Abad. Estem ben fotuts.
La CUP podia haver fet el que vostè diu, però no ens enganyem, la situació actual no és atribuïble a la CUP, sinó a ERC. Sabrià va dir que ERC votaria Jordi Sànchez si aquest rebia el suport de la CUP, i la CUP pica i decideix des del seu punt de vista "purista".
Sí. Hem de ser-hi tots per assolir la independència, però ERC hi és només si l'empenten els esdeveniments o quan creu que traurà rèdit de partit, que és el mateix que dir que hi és quan els seus dirigents creuen que trauran benefici propi: càrrecs i altres. Fa l'efecte que hi creuen que si som independents els seus beneficis minvaran. Els que tenien pressa i posi les urnes, van endarrerir la concreció de la candidatura JxSí, no vam moure un dit per evitar la renúncia del President Mas, no van voler reeditar la llista unitària per al 21D, i no volen restituir el President Puigdemont. Si és per covardia (que dimiteixi Torrent), si és per pur interès partidista (que se'n vagin a la merda).
El President Puigdemont reconeixia l'error de no haver implementat la república. Que ho conti tot. Que expliqui que va ser un error compartit. Que expliqui la posició dels dirigents d'ERC.
No estàvem preparats per assolir la independència. No ho estem. La gent sí que ho estem, però no en disposem, encara de suficient cos organitzatiu ni de suficients dirigents polítics compromesos.
No sóc partidari de repetir eleccions, però em nego a forçar les dimissions del President Puigdemont i del Conseller Comin, o retirar la candidatura de Sànchez. Trobo un greu error la retirada provisional de la candidatura del President Puigdemont, però cedir novament i retirar la d'en Sànchez, és l'error definitiu.
No es pot construir res sòlid, res que valgui la pena, amb partits que juguen brut, que per arribar a un acord polític veta persones i exigeix trencar el lideratge d'altra força política. Ho sento, però no. El Sabrià, la Rovira i companyia que piquin a la porta de l'Iceta, la Colau o l'Arrimadas. Si volen fer un tripartit que facin.
Tots som necessaris, però aquests encara no hi són madurs. JxCat que tiri endavant, a fer camí mantenint els principis, n'ha de fugir d'aquestes velles formes barroeres de fer política. I que hi vigili i solti llast, si hi ha polítics del PDCAT que volen acostar-s'hi a aquesta ERC bon vent i barca nova. Amb JxCat tenim possibilitats de fer alguna cosa gran, no les desaprofitem.
DONEC PERFICIAM
Tant poca confiança teniu en la majoria independentista que penseu que si hi ha noves eleccions la perdrem? Crec tot el contrari, la reafirmarem i l'augmentarem. Hem de confiar, l'estat espanyol ens ajuda. I si la perdem és que no era tant sòlida i potser sí que caldrà esperar...
ResponElimina