Els 4 punts clau de l'actual escenari polític a CAT (que crec no són cap dels que tothom parla)

L'altre dia en un enraonat article en Jordi Barbeta reflexionava i ens alertava que podríem estar anant cap al cataclisme i no ser-ne conscients.

Es fa molt difícil dir on som i com estem. I encara se'ns fa més difícil dir qui hi som i per a què estem.

Intentaré situar, en aquest article, el que per a mi són els punts clau de l'actual escenari:

1. Manen les circumstàncies, més que el plans.
Deia en l'últim article: "Tot és prou complicat com perquè no hi hagi plans ni fulls de ruta que valguin. Ni pensament màgic. Estem en un terreny absolutament desconegut, en el que pot passar qualsevol cosa i la victòria i la derrota poden estar en circumstàncies que ara mateix ni tan sols podem imaginar."

Escrivia aquestes paraules el 24 de març. Unes hores després el nostre President era detingut a territori alemany, per on circulava direcció Bèlgica. No tenia cap intenció profètica quan deia que podia passar qualsevol cosa i la victòria i la derrota podien estar en circumstàncies que ni tan sols podíem imaginar. 

La detenció de Puigdemont ha precipitat un escenari que ens aboca a un desenllaç tan imprevisible com transcendent. Hi ha elements que poden fer pensar que la justícia alemanya denegui l'extradició en els termes que li ha demanat l'estat espanyol. Això seria una hòstia monumental a la repressió desfermada pel règim del 78 contra Catalunya, una desautorització que podria tenir un abast molt difícil de predir, però molt fàcil de copsar en la seva importància. Sensu contrario, si Alemanya es doblega al requeriment del règim del 78, la situació a Catalunya pot fer emergir tota la ràbia, la indignació i l'afartament que tants milions de catalans tenim davant la repressió i la violència sistemàtica que pateix el nostre poble i, singularment, els seus líders polítics, amb aquesta atrocitat judicial que manté tantes persones ja a la presó o a l'exili.

Més enllà de quin sigui el resultat del procés judicial a alemanya, el cert és que ja hem viscut, des de la detenció del President, un autèntic efecte imprevist: la internacionalització a gran escala del conflicte entre CAT i ESP. Europa ja no pot defugir el que està passant dins la UE, i els països i els demòcrates de molts països ja s'estan posicionant com fins ara no havien tingut "necessitat" de fer: ho han fet els parlaments de Portugal i de Còrsega, ho ha fet el Govern escocès, ho han fet parlamentaris i europarlamentaris de gairebé tots els països, i s'estan posicionant intel·lectuals, opinadors i periodistes també d'arreu d'Europa i del món.


2. El segon element més determinant en un escenari així, en el que no hi ha plans que valguin, és bastir un nosaltres sòlid, fort, blindat, que representi inequívocament la majoria social i política del nostre país, i que actuï, des de la plena confiança i complicitat entre tots i tots a una, intel·ligentment, eficaçment, per saber aprofitar en cada moment les oportunitats que se'ns plantegin.

No podíem tenir cap pla en el que estigués anotat el dia i l'hora que el President seria detingut. Però el que sí hem de tenir és una unitat, un nosaltres, prou sòlid com per tenir una capacitat de reacció demolidora davant aquesta circumstància. O les que vinguin.


Podem estar negociant mesos, podem exigir plans per fer efectiva la República, podem fer totes les escenificacions que vulguem: tot això, tal i com estan les coses, no passarà de ser bla bla bla, no passarà de ser xerrameca, brindis al sol. De manera que centrem-nos en allò que és substantiu, i això, tots aquests plans, no ho són, perquè és impossible que ho siguin.

3. El nosaltres és transcendent, ho era ahir, ho és ara i ho serà sempre.
Sense el nosaltres que conformem Junts per CAT, ERC i CUP a nivell parlamentari i amb ANC i OC a nivell cívic, sense que totes aquestes peces polítiques i cíviques estiguin perfectament i totalment alineades, no estem en condicions de fer res.

Dues dimensions crítiques en relació a la construcció del "nosaltres":

3.1. La capacitat de construir el nosaltres no està en imposar un únic escenari d'actuació -així no es construeix res- sinó en la capacitat que tinguem d'integrar les LEGÍTIMES visions que tothom pot tenir. L'esforç l'hem de fer en acostar-nos, en entendre'ns, en enraonar, en assumir la visió de l'altre, en processar-la i donar-li una sortida, que no té perquè ser la sortida apriorística de cap de les parts.

El que és segur no permet fer aquest nosaltres és l'actitud de "o es fa això que jo dic o no volem saber res d'aquest nosaltres, no ens hi compteu". 

Imaginem que ens posem tots molt dignes i molt estupendos i diem, "com que estic carregat de raons (tothom s'ho pensa, que ho està!), o es fa el que jo dic o eleccions". I com que des de la imposició no es pot construir cap nosaltres, doncs eleccions. D'acord. Amb quin objectiu? "que tothom es retrati!". O sigui, amb l'objectiu que després d'unes noves eleccions, uns tinguin més escons dels que tenien i uns altres menys. Què bé, no? #usfelicitofills, perquè a mi l'únic que em preocupa és ser prou, ser majoria absoluta, i l'únic que sabem segur en un escenari així és que per ser majoria absoluta necessitarem seguir sumant a JxCAT, a ERC i a CUP.

O sigui, que caldria tornar a seure a la taula a negociar i a intentar construir aquest "nosaltres".

Així, doncs, si estem "condemnats" a parlar, a entendre'ns, a assumir l'altre, a no ser intransigents... per què no ho fem ara? Per a què volem una nova ruleta russa per acabar, en el millor dels casos, igual que com ara estem, és a dir, necessitant-nos tots i havent de construir un nosaltres en el que hi capiguem tots? 

3.2. Però sí, hi ha un altre element crític per a la construcció del nosaltres, i és la següent pregunta: tothom és sincer en la voluntat de construir aquest nosaltres?

- Junts per Catalunya. Al meu entendre en aquests moments l'únic actor polític que totes les seves cartes estan en la partida de construir un nosaltres amb ERC i CUP a nivell parlamentari i amb ANC i OC a nivell social és el President Puigdemont i tot el que és Junts per Catalunya (que no PDECAT). 

- ERC... està en aquesta mateixa dimensió que Junts x CAT? Jo vull creure, necessito creure, que sí. I no vull dubtar-ho. Però incomprensiblement des de la mateixa ERC no deixa de generar-se massa soroll, massa dubtes, al respecte. 

ERC feia temps tenia com a objectiu polític esdevenir el partit hegemònic a Catalunya. Perquè això passés calia provocar l'enfonsament polític de l'antic "món convergent". I totes les enquestes assenyalaven que això passaria. En un escenari així, amb ERC com a partit hegemònic, amb un món convergent triturat, hi encaixava perfectament el discurs que per fer el que hem de fer (la República) ens cal eixamplar la base, i que això només era possible amb un acostament estratègic al món dels Comuns i del PSC.

I tot i que el resultat del 21D va inicialment fer saltar pels aires, amb el triomf contrapronòstic de JxCAT, aquesta estratègia, la majoria de les veus que sentim d'ERC semblen seguir alineades a aquella estratègia.

A ERC aquests dies se li han fet moltes crítiques. Crec que no és el moment. Jo només els demano una cosa, només em veig amb cor d'exigir-los-hi una cosa: que ens expliquin quin és el seu nosaltres!

El seu nosaltres és la majoria que es pot formar amb JxCAT i CUP? O el seu nosaltres ja no és aquest, és un altre, el que poden formar amb Comuns i PSC? Cal una resposta clara, perquè qualsevol negociació està viciada d'origen, és impossible pugui arribar enlloc, si hi plana l'ombra de la sospita que es pot estar enredant l'altre perquè en el fons el que no es vol és pactar amb ells, sinó amb uns altres. 

- Pel que fa a la CUP, és molt legítima la seva posició d'investir a Puigdemont, però és urgent també aclareixi si és possible treballar amb ells per construir aquest "nosaltres", que requereix parlar, escoltar, proposar, cedir, construir... o no és possible amb ells cap nosaltres que no sigui l'acceptació innegociable de les seves posicions.

La CUP va sembrar aquest dubte quan es va negar a votar Turull acusant-lo d'autonomista. I l'endemà Jordi Turull entrava a presó per defensar el nostre dret a ser República. I ni la més mínima autocrítica davant aquesta indecència de dir no es vota algú per autonomista mentre aquest algú entra a presó, i ens ho mirem com si res, des de la meva exquisida puresa i coherència.

Jo no dic hagi de ser una cosa o una altra. Jo només demano es treballi per construir aquest nosaltres sense el qual no hi ha res a fer. I la CUP ha de dir si està disposada a treballar per construir aquest nosaltres, o només estan disposats a estar en un nosaltres que assumeixi íntegrament les seves posicions, i exercir el xantatge des de la seva posició de que no és possible ser majoria sense ells.

4. Si el que hem tractat en els punts 1, 2 i 3 s'assumeix i ens posem a caminar, tot el que ara mateix centra "els debats" es veurà són falsos debats, miratges:

- o Puigdemont o eleccions. Si anem tots a una, tenim blindada la confiança, i estem conjurats a aprofitar totes les oportunitats, potser podem parlar de les diferents maneres que hi pot haver per fer Puigdemont President efectiu. 

Sense tocar ni una coma de com estan les coses ara mateix investir el MH Puigdemont seria purament simbòlic, no tindria cap efecte i serviria en safata l'acció repressiva de l'estat. I tot plegat podem pensar és molt digne, però també hauríem de pensar si el que necessitem és només dignitat, o també eficàcia, plantar cara eficaçment, descol·locar l'estat i aprofitar les oportunitats per arribar a aquest objectiu compartit i únic veritablement legítim pel que fa a mandat democràtic.

Podem pensar, p.ex. si hi ha unitat i confiança, en com aprofitar aquest gran trumfo que tenim a les nostres mans en la justícia internacional, com és el requeriment del Comitè de Drets Humans de l'ONU a l'estat espanyol perquè garanteixi els drets polítics del diputat Jordi Sànchez, que considera vulnerats.

O podem pensar, també, p.ex. en esperar a veure què passa amb la justícia alemanya en relació al President, què podria passar si deneguen l'extradició i què podria passar si l'extraditen. Perquè sigui el que sigui el que passi ens aboca a un escenari que no tindrà res a veure amb el que va seguir el 21D ni el primer intent - fallit per la intervenció del TC- d'investir Puigdemont.

I n'hi pot haver més, de tàctiques i d'oportunitats. I només requereixen d'una cosa: haver construït el nosaltres.

- Govern efectiu, govern autonomista, govern per fer la República, no govern "perquè així col·lapsem l'estat...". Un altre debat estèril.  

Si hem estat capaços de construir el "nosaltres" i blindar complicitats i confiances es farà el que es cregui més oportú d'acord a les diferents circumstàncies.  
Ens afavoreix no tenir Govern? No.
Ens hem de desesperar per constituir un govern com a únic objectiu? Tampoc, perquè a més a més fer-ho no és garantia de res, ni d'acabar amb el 155 ni de res.
Fem mal a l'Estat no fent govern? Doncs tampoc, no ens enganyem, a l'estat no li provoquem ni picor als dits estant així com estem.
Podríem treure profit de tenir govern? Doncs sí. O no. Tot depèn, única i exclusivament de si hem blindat el nosaltres o no. Un nosaltres només per fer un govern agònicament seria un mal negoci. Però el mal ja vindria d'abans, de no tenir un "nosaltres". Si el tenim, farem el que les oportunitats ens marquin.

 Reflexió global aprofitant Pasqua i algun referent històric...

Per acabar, una petita reflexió que m'ha vingut molt al cap aquests dies de Pasqua. Hem arribat més lluny que mai. I conservem íntegres les nostres opcions per fer realitat la República. Sí, al costat d'això estem patint una repressió que no sabem com podem respondre i al costat d'això hem vist també que en aquest procés hem fet moltes coses molt bé, però també n'hem fet de malament o que no hem sabut fer millor.

Però no passa res. Els processos històrics són així. Molt pocs ho aconsegueixen tot i a la primera. Molt pocs. Per no dir ningú. Al darrere de tots els èxits històrics hi ha processos llargs o conjuntures que han permès aprofitar oportunitats que ho han fet possible.

Mireu, el 24 d'abril del 1916 es produïa a Irlanda l'Alçament de Pasqua. 6 dies de revolta. El 29 d'abril els rebels irlandesos van signar la rendició incondicional. El Regne Unit desencadenà una repressió atroç, i això, en contra del que pensaven els anglesos, va fer molt més forts els rebels irlandesos, i en les eleccions de 1918 al parlament britànic, a Irlanda varen obtenir un gran majoria. I varen decidir no anar al parlament britànic. I el 1919 es varen constituir aquests electes en assemblea representativa. I varen fer la Declaració d'Independència. A aquesta proclamació la seguiren 2 anys de conflicte. Fins la pau i la independència d'Irlanda, el 1921.

No, els irlandesos tampoc no ho van aconseguir a la primera. I també varen patir la repressió. Però van saber aprofitar les oportunitats. I es van fer forts. I van mantenir la determinació, que era, és i sempre serà el més important. I finalment van aconseguir la independència, van fer realitat la República d'Irlanda. No hi havia grans plans, però sí que hi havia una gran determinació.

El camí que hem recorregut és extraordinari. Hem arribat més lluny que mai. I la manera com ho hem fet és un exemple de democràcia, civisme i no-violència per a tot el món. I això és un capital moral i polític indestructible. L'estat espanyol prou ho intenta, intoxicant, mentint, manipulant, destruir aquesta força moral que hem acumulat. No ho permetrem. Seguirem com fins ara.

I si algú us parla de lliris a la mà, el podeu escopir a la cara. La determinació i el compromís amb la democràcia no és cap lliri. El valor moral de la democràcia no és cap lliri. No assolir a la primera els nostres objectius no té res a veure amb lliris, i sí amb tenir al davant un estat molt poderós. La determinació i el compromís en ser-hi i anar-hi, anar-hi i anar-hi fins vèncer no és cap lliri. Són la bellesa de les nostres úniques armes, perquè ni en volem cap altra, ni cap altra és més efectiva.

Orgull. Honor. Solidaritat. Ser-hi. Fer el nosaltres. Blindar el nosaltres. Alimentar les nostres confiances. Bastir estratègies intel·ligents, eficaces, sòlides, que ens permetin aprofitar totes les oportunitats. És això.

PS: Obre aquest escrit el video que acaba de treure un nou grup català "El Fil d'Ariadna". S'han atrevit -i han estat el primer grup català en fer-ho- a fer una adaptació de "The Foggy Dew", una cançó popular irlandesa sobre l'alçament de Pasqua que han cantat i versionat crec que tots els grups i cantants irlandesos.