Dissabte 28 d'abril. Avui hem fet una cadena humana des de Collbató fins dalt del Cavall Bernat. I hi hem fet pujar amb nosaltres els presos i exiliats. Els seus 16 retrats han anat passant, un a un, de mà en mà, i pujant així, amb tots els voluntaris que omplien tots els trams de la pujada fins al cim.
Des de primeríssima hora del matí tots els participants s'han anat distribuint al llarg del recorregut, perfectament ordenats. A les 10:00 en punt, a la plaça del darrere de l'Església de Collbató, l'alcalde ens ha donat la benvinguda i dues voluntàries han llegit els diferents missatges que presos i el Govern a l'exili havien fet arribar. Un representant d'Òmnium ha llegit una carta d'en Jordi Cuixart. Ha estat un moment molt emotiu, dels molts viscuts avui. "Tanqueu molt fort els ulls -ens deia Cuixart- estem amb vosaltres, no ho dubteu, estem aquí, amb vosaltres".
Després els familiars dels presos i dels exiliats presents en aquesta acció han pujat a l'escenari, i la Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, ens ha adreçat unes paraules. També ho ha fet en Xavier Sànchez, germà d'en Jordi Sànchez.
I la Núria Camps, de la Crida per la Llibertat, ha explicat el sentit de l'acció i el seu funcionament.
Amb alguns companys hi hem anat a fer de voluntaris en el que ens van demanar des de l'organització. No puc dir estigui content d'haver-hi participat, perquè un no pot estar content en un acte que mai hauríem volgut fer, actes en els que sempre hi és present aquest dolor i tristesa per tantes persones que estan patint una terrible repressió per tots nosaltres. Però sí estic satisfet d'haver-hi estat, de dir que hi som, de dir als nostres presos i exiliats que no us oblidem ni un sol dia, que us tenim presents sempre, i que farem el que calgui perquè tots pugueu tornar a casa en llibertat, amb la vostra gent, a reprendre les vostres vides. I estic satisfet també de veure que aquesta solidaritat, que aquest compromís, és cada dia més viu i en més gent.
Ha estat una acció molt emotiva. Davant la tarima hi havia les 16 fotografies dels 16 presos i exiliats. Quan han acabat els parlaments han començat a passar de mà en mà, de voluntari a voluntari, fins al cim. El President Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, en Jordi Sànchez, en Jordi Cuixart, tots els consellers i conselleres: en Forn, en Turull, en Rull, en Romeva, na Bassa, en Comín, na Serret, en Puig, na Ponsatí, i les diputades Rovira i Gabriel.
Bufff. El cor en un puny. Els ulls tensos, gairebé sense poder contenir alguna llàgrima. Ells i elles a la presó o l'exili, però els seus ulls mirant-te des del retrat que en aquell moment tens a les teves mans, i llavors la sacsejada d'aquest munt de coses viscudes o compartides amb molts d'ells i d'elles, o de cartes creuades, o d'abraçades. I així els 16 retrats. 16 vides. 16 llibertats segades. 16 compromisos per tots nosaltres. 16 sacrificis per tots nosaltres.
El vell lluitador Antolí Massaguer deia una cosa que aquests dies repeteixo molt sovint: "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi". Aquesta és l'actitud: ser-hi i anar-hi. No és "per vèncer s'ha de fer això o això altre". No, aquesta no és l'actitud. L'actitud és ser-hi. L'actitud és anar-hi.
Desconfieu de qui la seva actitud sigui "jo hi vaig només si es fa això o això altre", "jo no hi vaig si es fa això" o similars. Desconfieu de tothom qui, al davant de tot no hi posi un "som-hi", un "anem-hi". Perquè això és el que hem de compartir, això és el que ens hem d'exigir: ser-hi i anar-hi. Fins i tot o, pel damunt de tot, quan la majoria decideix un "anar-hi" que no sigui el propi, el que legítimament, cadascú pugui defensar. En els dies que vivim aquesta legitimitat s'acaba en aquesta defensa de l'argumentari propi, del que cadascú creu que s'ha de fer. Quan la majoria des de la que formem l'únic nosaltres possible pren una decisió, llavors l'única legitimitat és ser-hi i anar-hi. Perquè a partir d'aquest punt no anar-hi fa que el que fins llavors era legítim, un posicionament propi, la defensa d'un "cal fer això" propi, esdevé il·legítim, perquè saboteja el "nosaltres", perquè no hi ha cap recepta màgica ni cal full de ruta infal·lible, perquè l'únic que ens permet poder vèncer és ser-hi i anar-hi. I per tant tot el que no sigui anar-hi és el que posa en perill poder vèncer.
Ser-hi i anar-hi. Com avui. Persones de tot el país i de totes les edats. Àvies de 95 anys i escaladors i excursionistes experimentats. Tots hi eren i tots hi han anat. I això és el que ha fet possible fer el cim. Ningú ha dit "si no pugem per aquí no hi seré, no hi aniré".
Ser-hi i anar-hi. Amb el convenciment que això és l'únic que ens pot assegurar vèncer.
Ser-hi i anar-hi. Per tots els que pateixen repressió, presó, exili.
Ser-hi i anar-hi. Perquè amb aquest anar-hi cada cop siguem més i puguem fer realitat la República.
Ser-hi i anar-hi. Per blindar i fer més sòlid que mai aquest "nosaltres" que és l'únic que ens permet ser la majoria social i política per guanyar la Llibertat, perquè sense aquest nosaltres no hi ha cap futur possible, perquè si esmicolem aquest nosaltres s'haurà acabat tot.
Ser-hi i anar-hi. Perquè el nostre jo només té sentit, només podrà ser, en tant que part d'aquest nosaltres, en tant que el posem al servei de construir aquest nosaltres.
DONEC PERFICIAM
Des de primeríssima hora del matí tots els participants s'han anat distribuint al llarg del recorregut, perfectament ordenats. A les 10:00 en punt, a la plaça del darrere de l'Església de Collbató, l'alcalde ens ha donat la benvinguda i dues voluntàries han llegit els diferents missatges que presos i el Govern a l'exili havien fet arribar. Un representant d'Òmnium ha llegit una carta d'en Jordi Cuixart. Ha estat un moment molt emotiu, dels molts viscuts avui. "Tanqueu molt fort els ulls -ens deia Cuixart- estem amb vosaltres, no ho dubteu, estem aquí, amb vosaltres".
Després els familiars dels presos i dels exiliats presents en aquesta acció han pujat a l'escenari, i la Laura Masvidal, la dona del conseller Quim Forn, ens ha adreçat unes paraules. També ho ha fet en Xavier Sànchez, germà d'en Jordi Sànchez.
I la Núria Camps, de la Crida per la Llibertat, ha explicat el sentit de l'acció i el seu funcionament.
Amb alguns companys hi hem anat a fer de voluntaris en el que ens van demanar des de l'organització. No puc dir estigui content d'haver-hi participat, perquè un no pot estar content en un acte que mai hauríem volgut fer, actes en els que sempre hi és present aquest dolor i tristesa per tantes persones que estan patint una terrible repressió per tots nosaltres. Però sí estic satisfet d'haver-hi estat, de dir que hi som, de dir als nostres presos i exiliats que no us oblidem ni un sol dia, que us tenim presents sempre, i que farem el que calgui perquè tots pugueu tornar a casa en llibertat, amb la vostra gent, a reprendre les vostres vides. I estic satisfet també de veure que aquesta solidaritat, que aquest compromís, és cada dia més viu i en més gent.
Ha estat una acció molt emotiva. Davant la tarima hi havia les 16 fotografies dels 16 presos i exiliats. Quan han acabat els parlaments han començat a passar de mà en mà, de voluntari a voluntari, fins al cim. El President Carles Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, la Presidenta del Parlament Carme Forcadell, en Jordi Sànchez, en Jordi Cuixart, tots els consellers i conselleres: en Forn, en Turull, en Rull, en Romeva, na Bassa, en Comín, na Serret, en Puig, na Ponsatí, i les diputades Rovira i Gabriel.
Bufff. El cor en un puny. Els ulls tensos, gairebé sense poder contenir alguna llàgrima. Ells i elles a la presó o l'exili, però els seus ulls mirant-te des del retrat que en aquell moment tens a les teves mans, i llavors la sacsejada d'aquest munt de coses viscudes o compartides amb molts d'ells i d'elles, o de cartes creuades, o d'abraçades. I així els 16 retrats. 16 vides. 16 llibertats segades. 16 compromisos per tots nosaltres. 16 sacrificis per tots nosaltres.
El vell lluitador Antolí Massaguer deia una cosa que aquests dies repeteixo molt sovint: "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi". Aquesta és l'actitud: ser-hi i anar-hi. No és "per vèncer s'ha de fer això o això altre". No, aquesta no és l'actitud. L'actitud és ser-hi. L'actitud és anar-hi.
Desconfieu de qui la seva actitud sigui "jo hi vaig només si es fa això o això altre", "jo no hi vaig si es fa això" o similars. Desconfieu de tothom qui, al davant de tot no hi posi un "som-hi", un "anem-hi". Perquè això és el que hem de compartir, això és el que ens hem d'exigir: ser-hi i anar-hi. Fins i tot o, pel damunt de tot, quan la majoria decideix un "anar-hi" que no sigui el propi, el que legítimament, cadascú pugui defensar. En els dies que vivim aquesta legitimitat s'acaba en aquesta defensa de l'argumentari propi, del que cadascú creu que s'ha de fer. Quan la majoria des de la que formem l'únic nosaltres possible pren una decisió, llavors l'única legitimitat és ser-hi i anar-hi. Perquè a partir d'aquest punt no anar-hi fa que el que fins llavors era legítim, un posicionament propi, la defensa d'un "cal fer això" propi, esdevé il·legítim, perquè saboteja el "nosaltres", perquè no hi ha cap recepta màgica ni cal full de ruta infal·lible, perquè l'únic que ens permet poder vèncer és ser-hi i anar-hi. I per tant tot el que no sigui anar-hi és el que posa en perill poder vèncer.
Ser-hi i anar-hi. Com avui. Persones de tot el país i de totes les edats. Àvies de 95 anys i escaladors i excursionistes experimentats. Tots hi eren i tots hi han anat. I això és el que ha fet possible fer el cim. Ningú ha dit "si no pugem per aquí no hi seré, no hi aniré".
Ser-hi i anar-hi. Amb el convenciment que això és l'únic que ens pot assegurar vèncer.
Ser-hi i anar-hi. Per tots els que pateixen repressió, presó, exili.
Ser-hi i anar-hi. Perquè amb aquest anar-hi cada cop siguem més i puguem fer realitat la República.
Ser-hi i anar-hi. Per blindar i fer més sòlid que mai aquest "nosaltres" que és l'únic que ens permet ser la majoria social i política per guanyar la Llibertat, perquè sense aquest nosaltres no hi ha cap futur possible, perquè si esmicolem aquest nosaltres s'haurà acabat tot.
Ser-hi i anar-hi. Perquè el nostre jo només té sentit, només podrà ser, en tant que part d'aquest nosaltres, en tant que el posem al servei de construir aquest nosaltres.
DONEC PERFICIAM
PS: vull lloar la
dignitat i fermesa de tots els familiars de presos i exiliats.
Commou. Quin exemple per a tots nosaltres! I una cosa que també et
fica el cor en un puny: quan hi parles, amb els familiars, sempre et
donen les gràcies. I llavors penses que de cap manera, que no ens
han de donar les gràcies per res, que els únics que hem d'estar
infinitament agraïts pel seu testimoni, compromís, coratge i
dignitat som tots nosaltres cap als presos, exiliats i les seves
famílies. No ens doneu les gràcies. Som nosaltres qui us les hem de
donar, cada dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada