 |
| Foto de Sergi Alcàzar per a El Nacional |
He format part dels equips de voluntaris que ajuden a totes les manifestacions en un munt d'elles.
Una de les més espectaculars fou la de l'11S 2012. Vam estar treballant en la seva organització des d'abans de l'estiu. A mesura que anàvem veient que les previsions sobre assistència creixien i creixien, es van anar prenent decisions organitzatives. Finalment, els dies abans d'aquell Onze, es va prendre la decisió de situar la capçalera a Pau Claris entre Casp i Gran Via. Però la previsió va ser insuficient. Quan havia de començar la mani el recorregut fins al seu final ja estava ple de gent: tota la Via Laietana i tot el Passeig Marquès de l'Argentera fins l'estació de França. Una gentada brutal.
La manifestació d'avui me l'ha recordada. A les 11 del matí, una hora i mitja abans de l'inici oficial a Plaça Espanya, el Paral·lel ja estava ple de gent. No només el Paral·lel. També tots els carrers adjacents, absolutament tots, des de Numància/Diagonal, fins al Passeig de Colom, passant pels carrers de l'Eixample i del Raval. He fet una volta amb la moto per tot el Raval i era espectacular, tots els carrers plens de gent amb el groc com a protagonista. Molt fàcil d'identificar. Havíem quedat amb uns amics de Lleida, que han deixat el cotxe per la zona de l'estadi Olímpic, i em deien que fins al Paral·lel era també una riuada de gent que anava baixant.
És molt difícil de calcular quants érem avui. Ja us dic que les xifres de la GU fan riure. Probablement hàgim estat al voltant del milió de persones. La gent ha vist que la mani es convertia en concentració, perquè no ens podíem moure, i ens hem quedat per tot el llarg del Paral·lel, Plaça Espanya i carrers confluents, tots absolutament plens de gent.
Si l'Estat es pensava que amb la seva repressió ens acolloniria, desmotivaria, desmobilitzaria, ara ja podem dir amb total seguretat, que ha aconseguit el contrari. En un moment en el que no tenim govern, ni podem investir President, amb tots els líders a presó o exili i fins i tot en un escenari de dificultat d'unitat d'acció entre totes les forces polítiques que configuren la majoria republicana, la repressió de l'estat està actuant de catalitzador de la nostra unitat. El nostre país ha esdevingut el país groc. El groc ha esdevingut el símbol de la lluita contra la repressió.
Els moviments polítics, els escenaris polítics, tenen elements que són eixos divisius i elements que són eixos inclusius. I ara mateix, el principal eix inclusiu a l'entorn de la República Catalana és la repressió de l'estat: cohesiona, dóna força, mobilitza, manté la tensió militant, fa créixer els compromisos i, el que és més important, suma, suma suports, suma adhesions, suma voluntats.
Entre nosaltres podem tenir moltes diferències, però no n'hi ha cap davant la repressió de l'estat. Som solidaris amb tots i cadascun dels presos, amb tots i cadascun dels exiliats, amb tots i cadascun dels imputats. No hi ha colors, no hi ha partits, no hi ha ideologia. Hi ha solidaritat. Hi ha poble. Hi ha aquest "nosaltres" pel damunt de tot, que pren plena naturalesa davant aquesta repressió atroç de l'estat.
El dolor de la repressió té noms i cognoms. Per a alguns de nosaltres és la repressió sobre persones conegudes, sobre amics, sobre gent amb la que has compartit coses. Amb en Quim Forn som amics des de l'època de la Facultat de Dret, quan jo hi vaig arribar i ell era President de la FNEC. Amb l'Oriol Junqueras ens coneixem també des de l'època de la FNEC, quan ell estudiava Econòmiques i jo Dret, i hem compartit moltes complicitats. Amb en Josep Rull hem compartit moltes coses, també, i uns dies fantàstics visitant les institucions europees convidats pel Ramon Tremosa. Amb en Jordi Sànchez ens coneixem des de l'època de La Crida dels 80s. Amb en Jordi Turull no ens havíem tractat tant, però havíem compartit més d'un dinar o sopar i vaig quedar totalment impressionat del seu caràcter, intel·ligència i compromís. Amb la Carme Forcadell hi he coincidit en situacions més "insòlites". En recordo molt una, la mani de l'Onze 2012, quan vam haver de treure la capçalera de la mani, que no podia avançar pel recorregut previst, perquè estava ple de gent, per, a través del barri de la Ribera, fer-la arribar al Parlament, on esperava la Presidenta Núria de Gispert. Mentre anàvem pel carrer Casp entre dos dels que dirigien la comitiva es discutien de per on tirar, la Carme va frenar, ens va mirar a tots, em va mirar a mi i va dir "Francesc, per on tirem?". I vam tirar per la ruta que jo tenia prevista. No conec personalment la resta de presos, com en Jordi Cuixart, o la Dolors Bassa, ni d'exiliats, com el President, els consellers Comín i Serret o les diputades Rovira o Gabriel. I amb la consellera Ponsatí ara recordo vam estar tota una tarda parlant sobre el sistema universitari i de recerca a Catalunya, quan ella feia poc havia "aterrat" dels EUA, i no ens havíem tornat a veure fins que ens vam trobar en alguna de les manis que van seguir l'1 d'octubre, quan ja ella era consellera, que al veure'ns ens vam abraçar efusivament i vaig tenir l'ocasió d'agrair-li el seu compromís.
Sento un dolor profund, intens, diari, per tots ells. I com jo, amb independència de que els coneixem o no, la immensa majoria de ciutadans d'aquest país sent un dolor molt profund, molt intens, per la situació d'aquestes persones, demòcrates, pacífics, no violents, cívics, compromesos.
Qui hi està en contra? Només persones plenes d'odi. Un odi atroç, que ens té a tots commocionats, que ens fa pensar a tots "quan i com es va generar en aquests nostres veïns aquest odi tan inhumà?". La manifestació d'avui no ha perdut els somriures. Gent gran, gent jove, nens, castellers, colles, amics, famílies. Tots units al voltant d'un groc que representa com mai la llibertat. Ni rastre d'odi. Ni rastre. Cap de nosaltres, cap del milió de persones que avui omplíem la zona, no expressava ni rastre d'odi. Però en canvi l'unionisme, en totes les seves manifestacions, és odi pur, és violència, és menyspreu, és mentida.
Nosaltres cridem llibertat, i portem el groc per la llibertat. Ells arrenquen tot el que veuen groc amb un odi inhumà. Cada llaç que arrenguen sembla pogués fer més llarga la presó dels nostres represaliats. Els arrenquen amb l'odi de qui voldria veure'ls per a sempre a presó, cadena perpètua, o afusellats. Ens miren a tots els que portem alguna cosa groga amb ganes d'exterminar-nos. Si poguessin posar-nos als més de dos milions de persones que compartim el groc a la presó, ho farien. No sé, no puc entendre, d'on els ha sortit tant d'odi. Em supera. Només prego a Déu que, malgrat tot, malgrat tota la repressió, mai el meu cor pugui sentir aquest odi.
Però tot i la importància d'aquesta cohesió davant la repressió, necessitem més, políticament necessitem anar més enllà. I a partir d'aquí és on jo, des de fa mesos, estic en una posició política més "passiva", en el sentit que crec no té gaire importància com jo vegi les coses, el que jo crec caldria fer. El meu "jo" no té importància. És molt difícil saber què cal fer. Només tinc clara una cosa: o prioritzem el "nosaltres", és a dir, la capacitat de formar un nosaltres, de ser un nosaltres, o no ens en sortirem.
No sé si em fa gràcia o m'irrita veure aquestes setmanes tot de gent que té tan clar el que cal fer. Penso quina sort, tenir-ho tan clar, ser tan llestos, ser més intel·ligents que la resta. I també penso, quina desgràcia per al nostre país que tenint gent tan llesta, tan intel·ligent, que sap perfectament el que toca fer i el que no, el nostre país porti més de 300 anys sotmès. No ho acabo d'entendre. Amb tants llestos fa molt de temps que hauríem de ser lliures i els primers en tot.
Mentalment el primer que he fet és blindar-me davant aquests "llestos" i dels coherents a ultrança. Perquè l'experiència i la història ens demostra que no ho són tant i que la història està plena de coherències que no passen de patètics testimonialismes per satisfer egos i incapacitats de sumar...
Mentalment i políticament m'he situat en un espai en el que valoro pel damunt de tot la capacitat de sumar per construir i fer sòlid aquest "nosaltres" que expressi la majoria social i política del nostre poble per la llibertat, per la independència, per la República. No importa el que jo pensi, ni el que tu pensis, ni el que penseu vosaltres, ni el que pensin ells. Allò que és únicament vàlid és el que siguem capaços de pensar "nosaltres". Perquè si no som capaços de cedir tots, d'entendre'ns tots, d'assumir tots que el nosaltres només es pot construir cedint en el jo i acceptant el jo dels altres, malament, molt malament.
El que més desitjaria seria una declaració de Junts per Catalunya, ERC i CUP que digués alguna cosa així com "estem conjurats per garantir una unitat pel damunt de les nostres legítimes diferències. Creiem en un "nosaltres" com a única possibilitat de construir la República que tots volem. I des d'aquest nosaltres en el que estem compromesos, prendrem, a cada moment, les decisions polítiques que entre tots pensem són les millors, que no tenen perquè ser les que tots voldríem".
El dia que fem això, que aconseguim això, que ens expressem així, la victòria estarà molt més a prop.
DONEC PERFICIAM
Una de les més espectaculars fou la de l'11S 2012. Vam estar treballant en la seva organització des d'abans de l'estiu. A mesura que anàvem veient que les previsions sobre assistència creixien i creixien, es van anar prenent decisions organitzatives. Finalment, els dies abans d'aquell Onze, es va prendre la decisió de situar la capçalera a Pau Claris entre Casp i Gran Via. Però la previsió va ser insuficient. Quan havia de començar la mani el recorregut fins al seu final ja estava ple de gent: tota la Via Laietana i tot el Passeig Marquès de l'Argentera fins l'estació de França. Una gentada brutal.
La manifestació d'avui me l'ha recordada. A les 11 del matí, una hora i mitja abans de l'inici oficial a Plaça Espanya, el Paral·lel ja estava ple de gent. No només el Paral·lel. També tots els carrers adjacents, absolutament tots, des de Numància/Diagonal, fins al Passeig de Colom, passant pels carrers de l'Eixample i del Raval. He fet una volta amb la moto per tot el Raval i era espectacular, tots els carrers plens de gent amb el groc com a protagonista. Molt fàcil d'identificar. Havíem quedat amb uns amics de Lleida, que han deixat el cotxe per la zona de l'estadi Olímpic, i em deien que fins al Paral·lel era també una riuada de gent que anava baixant.
És molt difícil de calcular quants érem avui. Ja us dic que les xifres de la GU fan riure. Probablement hàgim estat al voltant del milió de persones. La gent ha vist que la mani es convertia en concentració, perquè no ens podíem moure, i ens hem quedat per tot el llarg del Paral·lel, Plaça Espanya i carrers confluents, tots absolutament plens de gent.
Si l'Estat es pensava que amb la seva repressió ens acolloniria, desmotivaria, desmobilitzaria, ara ja podem dir amb total seguretat, que ha aconseguit el contrari. En un moment en el que no tenim govern, ni podem investir President, amb tots els líders a presó o exili i fins i tot en un escenari de dificultat d'unitat d'acció entre totes les forces polítiques que configuren la majoria republicana, la repressió de l'estat està actuant de catalitzador de la nostra unitat. El nostre país ha esdevingut el país groc. El groc ha esdevingut el símbol de la lluita contra la repressió.
Els moviments polítics, els escenaris polítics, tenen elements que són eixos divisius i elements que són eixos inclusius. I ara mateix, el principal eix inclusiu a l'entorn de la República Catalana és la repressió de l'estat: cohesiona, dóna força, mobilitza, manté la tensió militant, fa créixer els compromisos i, el que és més important, suma, suma suports, suma adhesions, suma voluntats.
Entre nosaltres podem tenir moltes diferències, però no n'hi ha cap davant la repressió de l'estat. Som solidaris amb tots i cadascun dels presos, amb tots i cadascun dels exiliats, amb tots i cadascun dels imputats. No hi ha colors, no hi ha partits, no hi ha ideologia. Hi ha solidaritat. Hi ha poble. Hi ha aquest "nosaltres" pel damunt de tot, que pren plena naturalesa davant aquesta repressió atroç de l'estat.
El dolor de la repressió té noms i cognoms. Per a alguns de nosaltres és la repressió sobre persones conegudes, sobre amics, sobre gent amb la que has compartit coses. Amb en Quim Forn som amics des de l'època de la Facultat de Dret, quan jo hi vaig arribar i ell era President de la FNEC. Amb l'Oriol Junqueras ens coneixem també des de l'època de la FNEC, quan ell estudiava Econòmiques i jo Dret, i hem compartit moltes complicitats. Amb en Josep Rull hem compartit moltes coses, també, i uns dies fantàstics visitant les institucions europees convidats pel Ramon Tremosa. Amb en Jordi Sànchez ens coneixem des de l'època de La Crida dels 80s. Amb en Jordi Turull no ens havíem tractat tant, però havíem compartit més d'un dinar o sopar i vaig quedar totalment impressionat del seu caràcter, intel·ligència i compromís. Amb la Carme Forcadell hi he coincidit en situacions més "insòlites". En recordo molt una, la mani de l'Onze 2012, quan vam haver de treure la capçalera de la mani, que no podia avançar pel recorregut previst, perquè estava ple de gent, per, a través del barri de la Ribera, fer-la arribar al Parlament, on esperava la Presidenta Núria de Gispert. Mentre anàvem pel carrer Casp entre dos dels que dirigien la comitiva es discutien de per on tirar, la Carme va frenar, ens va mirar a tots, em va mirar a mi i va dir "Francesc, per on tirem?". I vam tirar per la ruta que jo tenia prevista. No conec personalment la resta de presos, com en Jordi Cuixart, o la Dolors Bassa, ni d'exiliats, com el President, els consellers Comín i Serret o les diputades Rovira o Gabriel. I amb la consellera Ponsatí ara recordo vam estar tota una tarda parlant sobre el sistema universitari i de recerca a Catalunya, quan ella feia poc havia "aterrat" dels EUA, i no ens havíem tornat a veure fins que ens vam trobar en alguna de les manis que van seguir l'1 d'octubre, quan ja ella era consellera, que al veure'ns ens vam abraçar efusivament i vaig tenir l'ocasió d'agrair-li el seu compromís.
Sento un dolor profund, intens, diari, per tots ells. I com jo, amb independència de que els coneixem o no, la immensa majoria de ciutadans d'aquest país sent un dolor molt profund, molt intens, per la situació d'aquestes persones, demòcrates, pacífics, no violents, cívics, compromesos.
Qui hi està en contra? Només persones plenes d'odi. Un odi atroç, que ens té a tots commocionats, que ens fa pensar a tots "quan i com es va generar en aquests nostres veïns aquest odi tan inhumà?". La manifestació d'avui no ha perdut els somriures. Gent gran, gent jove, nens, castellers, colles, amics, famílies. Tots units al voltant d'un groc que representa com mai la llibertat. Ni rastre d'odi. Ni rastre. Cap de nosaltres, cap del milió de persones que avui omplíem la zona, no expressava ni rastre d'odi. Però en canvi l'unionisme, en totes les seves manifestacions, és odi pur, és violència, és menyspreu, és mentida.
Nosaltres cridem llibertat, i portem el groc per la llibertat. Ells arrenquen tot el que veuen groc amb un odi inhumà. Cada llaç que arrenguen sembla pogués fer més llarga la presó dels nostres represaliats. Els arrenquen amb l'odi de qui voldria veure'ls per a sempre a presó, cadena perpètua, o afusellats. Ens miren a tots els que portem alguna cosa groga amb ganes d'exterminar-nos. Si poguessin posar-nos als més de dos milions de persones que compartim el groc a la presó, ho farien. No sé, no puc entendre, d'on els ha sortit tant d'odi. Em supera. Només prego a Déu que, malgrat tot, malgrat tota la repressió, mai el meu cor pugui sentir aquest odi.
Però tot i la importància d'aquesta cohesió davant la repressió, necessitem més, políticament necessitem anar més enllà. I a partir d'aquí és on jo, des de fa mesos, estic en una posició política més "passiva", en el sentit que crec no té gaire importància com jo vegi les coses, el que jo crec caldria fer. El meu "jo" no té importància. És molt difícil saber què cal fer. Només tinc clara una cosa: o prioritzem el "nosaltres", és a dir, la capacitat de formar un nosaltres, de ser un nosaltres, o no ens en sortirem.
No sé si em fa gràcia o m'irrita veure aquestes setmanes tot de gent que té tan clar el que cal fer. Penso quina sort, tenir-ho tan clar, ser tan llestos, ser més intel·ligents que la resta. I també penso, quina desgràcia per al nostre país que tenint gent tan llesta, tan intel·ligent, que sap perfectament el que toca fer i el que no, el nostre país porti més de 300 anys sotmès. No ho acabo d'entendre. Amb tants llestos fa molt de temps que hauríem de ser lliures i els primers en tot.
Mentalment el primer que he fet és blindar-me davant aquests "llestos" i dels coherents a ultrança. Perquè l'experiència i la història ens demostra que no ho són tant i que la història està plena de coherències que no passen de patètics testimonialismes per satisfer egos i incapacitats de sumar...
Mentalment i políticament m'he situat en un espai en el que valoro pel damunt de tot la capacitat de sumar per construir i fer sòlid aquest "nosaltres" que expressi la majoria social i política del nostre poble per la llibertat, per la independència, per la República. No importa el que jo pensi, ni el que tu pensis, ni el que penseu vosaltres, ni el que pensin ells. Allò que és únicament vàlid és el que siguem capaços de pensar "nosaltres". Perquè si no som capaços de cedir tots, d'entendre'ns tots, d'assumir tots que el nosaltres només es pot construir cedint en el jo i acceptant el jo dels altres, malament, molt malament.
El que més desitjaria seria una declaració de Junts per Catalunya, ERC i CUP que digués alguna cosa així com "estem conjurats per garantir una unitat pel damunt de les nostres legítimes diferències. Creiem en un "nosaltres" com a única possibilitat de construir la República que tots volem. I des d'aquest nosaltres en el que estem compromesos, prendrem, a cada moment, les decisions polítiques que entre tots pensem són les millors, que no tenen perquè ser les que tots voldríem".
El dia que fem això, que aconseguim això, que ens expressem així, la victòria estarà molt més a prop.
DONEC PERFICIAM
Gràcies !
ResponEliminaTeresa Tusell ��