Jo vaig començar a anar a les manis de l'Onze l'any 1983. En aquella època el Fossar no era el que és ara. Ni les manis. Ni les organitzacions polítiques. Ni el país. Res.
Aquest darrer Onze 2018, quan arribava a casa després d'estar fent de voluntari, un cop més, en l'organització de la mani, hi pensava, en com feliçment ha canviat -evolucionat- tot. I en com podem fer un retrat del país, de l'independentisme... a través de l'evolució dels Onzes.
Aquest darrer Onze ha estat grandiós, formidable, increïble. Quina gentada. No havia vist mai una densitat tan enorme en l'ocupació de l'espai. Estàvem als trams 37 i 36 i no podíem creuar mar/muntanya, per la densitat de la gent que hi havia concentrada. Jo no ho havia vist mai. Retratava fidelment un poble que s'expressa majoritàriament en la seva reivindicació de la independència sempre que és convocat: al carrer, a les eleccions, als referèndums. Som majoria.
Amb companys de molts anys de lluita recordàvem, però, que aquest Onze feia també 30 anys d'un dels episodis més lamentables de l'independentisme: les hòsties, aquell matí de l'Onze del 1988, al Fossar, entre els dos MDT's. Quines hòsties. I quina pena.
Aquell llunyà 1988 l'independentisme bàsicament s'agrupava al voltant de La Crida a la Solidaritat (moviment cívic amb la no-violència per bandera) i l'MDT, el Moviment de Defensa de la Terra, que actuava d'expressió política de Terra Lliure, i que, per tant, defensava la lluita armada.
L'MDT havia esdevingut l'organització que liderava el que en deien independentisme combatiu, i els anys 86 i 87 havia convocat les manis indepes més importants fins aleshores des de la República. Unes manis, ojo al dato, que convocaven unes 10 mil persones. I ho assenyalo només com a mesura del que érem llavors. I unes manis que sempre acabaven amb enorme violència amb enfrontaments amb la policia espanyola.
Però l'MDT va entrar en una greu crisi i fractura interna, entre dues estratègies: la que s'anomenava "Front Patriòtic", liderada pel PSAN, i la que s'anomenava PIC (Plataforma Independentista de Combat), liderada per l'IPC. Com a cares visibles, Josep Guia i Carles Castellanos respectivament. La divisió va esdevenir fractura irreconciliable aquell Onze, amb les hòsties per veure qui es "quedava" l'acte del Fossar/Born. Unes hòsties molt bèsties. Uns fets lamentables. Érem, llavors, un independentisme residual. Políticament testimonial.
L'any següent, crec recordar, ERC per primera vegada des de la transició, va convocar un acte al Fossar. Jo hi era, perquè havíem entrat amb la Crida Nacional a ERC. No vam voler entrar en conflicte amb "l'independentisme combatiu" i vam fer l'acte a la plaça davant la façana principal de Santa Maria del Mar.
Un altre moment clau en la lectura de la situació del país a través dels Onzes va ser quan aquella ERC liderada per Colom i Carod va promoure un acord per la dissolució de Terra Lliure i l'abandonament de qualsevol veleitat de lluita armada, amb qui llavors era líder de l'organització, Pere Bascompte. Una part de l'independentisme això no ho acceptà. I tot i que minoritari, assenyalava a tots els qui estaven darrere d'aquella operació històrica, i estratègicament necessària, com a traïdors. Recordo cartells per tot c/Argenteria amb el pobre Carod amb tricorni de picoleto. Aquest independentisme residual que volia seguir vivint en la ficció d'una lluita armada, aquell Onze van convocar una "falla" contra la mani convocada per ERC a Plaça Urquinaona. Un altre episodi lamentable. Amb altres camarades vam estar en el dispositiu de protecció de la mani d'ERC. I no va passar gaire cosa. Anys després, alguns amics que llavors van participar en aquella "falla" em deien que era un dels episodis que més vergonya els havia comportat, dels que més se n'empenedien.
Amb un independentisme liderat per ERC, les manis de l'Onze van anar creixent, fins als 25 mil participants, no us penseu que gaire més. En aquells 90s els qui es definien com a esquerra independentista feien les seves pròpies convocatòries, molt més minoritàries (3-4 mil persones) que sempre acabaven amb aldarulls amb la policia espanyola.
Alguns feia molt temps que sabíem que tot allò -els enfrontaments- era un impediment perquè el moviment creixés. I a mesura que els Onzes es van "pacificar", l'assistència i participació als actes va anar creixent. ERC tenia una important presència parlamentària i l'independentisme era, políticament, una opció a l'alça.
En aquest context, la violència "urbana" al final de les manis de l'Onze, amb el desplegament dels Mossos a tot el país, inclosa Barcelona, s'havia residualitzat, però no havia desaparegut. Per a un cert independentisme, ja agrupat sota la CUP, semblava formar part de la seva identitat.
L'Onze de l'any 2012 un cop més va ser fidel reflex de la situació del país. Va ser el primer Onze multitudinari, sense comparació possible amb cap manifestació prèvia un Onze. Brutal. I el va liderar, convocar, organitzar... una entitat de la societat civil recentment nascuda, l'ANC, que va desplaçar als partits polítics i les seves lògiques divisives. Un nou independentisme estava neixent. Més fort que mai. Aquell Onze també estàvem al dispositiu d'organització, a la capçalera de la mani, a Pau Claris/Casp. Aquell dia ja sabíem la mani seria extraordinària. Havíem hagut de moure la capçalera a mesura que es veia la dimensió que agafava. Teníem dues preocupacions: com gestionar "col·lapse" a la mani i com "evitar" que elements infiltrats a la mani de l'esquerra independentista, que no s'hi havia volgut sumar, poguessin rebentar l'arribada de la capçalera de la mani davant l'Estació de França.
Per la primera de les preocupacions, efectivament, a l'hora d'iniciar la mani, tot el recorregut, de punta a punta, estava ple de gent. La capçalera no podia avançar. Llavors vam activar el pla de treure la capçalera pel carrer Casp, creuant pel barri de la Ribera, fins portar-la al Parlament, on l'esperava, per a un acte de fortíssima càrrega política, la Presidenta del Parlament. Tot va anar ok.
Pel que fa a la possibilitat que "incontrolats" rebentessin la mani a l'empara de la mani de l'esquerra independentista que no s'havia sumat a la convocada per ANC, el dispositiu de veterans independentistes i el fet que tot estigués ple de gent, va impedir qualsevol incident que hauria implicat un autèntic sabotatge a la mani increïblement massiva d'aquell Onze. La foto d'incidents provocats per incontrolats no la va tenir ningú i no va poder "tapar" la notícia: centenars de milers de persones per BCN per l'Estat propi.
L'independentisme s'acabava d'erigir en el gran actor polític del país, en el principal moviment, en el més mobilitzador. I l'estat no va poder sabotejar-ho.
L'Onze 2013 expressa per a mi la maduresa i solidesa del moviment independentista, amb el que és la manifestació més espectacular que mai hem fet: la Via Catalana. Unir el país de punta a punta amb una cadena humana, amb tots agafats de les mans. Excepcional.
Aquell 2013 la Via ja havia sumat tot l'independentisme. No hi havia cap risc de manis paral·leles que fossin aprofitades per incontrolats per fer violència i rebentar així la "foto" d'un moviment massiu, cívic, no violent, exemplarment pacífic. Però no es descartaven accions de sabotatge d'elements de la ultradreta espanyolista, o sigui, de les clavegueres de l'estat espanyol. Vaig coordinar la seguretat interna de la Via al seu pas per Barcelona. Un dels llocs on més atenció vam prestar va ser la zona de Sagrada Família, on estaven convocats tots els VIPS i la premsa internacional. I allà vam "parar" el que sigui que tinguessin previst fer elements d'aquesta ultradreta, amb gent de Tramuntana, Brigadas Blanquiazules i altres formacions ultres. Segons el periodista Xavier Rius-Sants (no confondre amb el de l'e-notícies), van intentar desplegar una bandera espanyola de dalt de la Sagrada Família. No van poder accedir-hi. Nosaltres els vam detectar minuts abans de les 17:00, quan s'havia de constituir la Via. Eren uns 30 elements, a banda i banda de la Via. Al detectar-los, el que vam fer és anar-nos posant al seu costat, sense dir res. I així els vam anar fent fora, sense que ningú se n'adonés del que estava passant. No sabem què tenien pensat fer. Jo sempre he pensat que buscaven generar un moment de tensió en mig de la Via i que això els donés una "foto" d'incidents que servís als mitjans de manipulació massiva per tapar l'èxit de la Via. No els ho vam deixar fer. No van tenir la foto.
D'aquell 2013 ençà, a aquest 2018 crec que és l'últim cop que la ultradreta espanyolista ha intentat fer alguna mena d'acció contra la mani de l'Onze. Suposo han vist era una mani suficientment ben organitzada com per no tenir cap oportunitat de sabotejar-la.
I així, aquest Onze hem tornat a demostrar que l'independentisme és un moviment cívic i polític excepcional, sense cap mena de comparació possible a tota Europa. Ens han fet de tot. Però hi hem seguit estant com mai. Ni un pas enrere. Ni un paper al terra. Civisme exemplar. Compromís indestructible. Suma de compromisos creixent.
Els Onzes ens expliquen com a poble i com a moviment polític. I aquest Onze 2018 també explicarà, en aquest fil de la nostra història que representen els Onzes, que no hi ha cap espai per als sermons alliçonadors que ens volen fer dubtar de la nostra força, majoria i convicció. Aquest Onze 2018 hem dit ben alt que som majoria i que estem preparats per a la independència, per fer Realitat la República Catalana. No hi ha hagut ni un retret a ningú, i així ha de ser. Però sí hi ha hagut una lliçó per a tots. Som tots. Ens volem tots. I sabem que és en aquest tots que el nostre futur es farà realitat. Els Onzes ens expliquen la nostra història. I el d'enguany ha estat, a més, profètic.
Aquest Onze he estat amb amics, amb camarades, que fa 30 anys s'estaven hostiant al Fossar, amb la fractura fels MDTs. Aquest Onze tots estàvem junts. Perquè ara allò que tots sabem ens fa indestructibles és ser-hi, ser-hi tots, ser-hi des d'un nosaltres en el que ens sentim reflectits com a poble, i no com a partits polítics divisius.
Fa 30 anys vam viure i patir la catàstrofe, el drama, de veure com convertir la unilateralitat d'estratègies pròpies, sectàries, de partit, ens portaven al punt de pegar-nos entre nosaltres.
30 anys després la mani d'aquest Onze el que ens ha dit és que som poble, i no som estratègies polítiques unilateralistes. Som poble, i no som peons de jocs d'escacs polítics. Som poble, i estem disposats a tot. I ho exigim des d'un compromís exemplar. Reivindicant-nos en el "nosaltres", en tot allò que compartim, en tot allò que sabem és el que ens ha de permetre ser i fer República.
DONEC PERFICIAM
Aquest darrer Onze 2018, quan arribava a casa després d'estar fent de voluntari, un cop més, en l'organització de la mani, hi pensava, en com feliçment ha canviat -evolucionat- tot. I en com podem fer un retrat del país, de l'independentisme... a través de l'evolució dels Onzes.
Aquest darrer Onze ha estat grandiós, formidable, increïble. Quina gentada. No havia vist mai una densitat tan enorme en l'ocupació de l'espai. Estàvem als trams 37 i 36 i no podíem creuar mar/muntanya, per la densitat de la gent que hi havia concentrada. Jo no ho havia vist mai. Retratava fidelment un poble que s'expressa majoritàriament en la seva reivindicació de la independència sempre que és convocat: al carrer, a les eleccions, als referèndums. Som majoria.
Amb companys de molts anys de lluita recordàvem, però, que aquest Onze feia també 30 anys d'un dels episodis més lamentables de l'independentisme: les hòsties, aquell matí de l'Onze del 1988, al Fossar, entre els dos MDT's. Quines hòsties. I quina pena.
Aquell llunyà 1988 l'independentisme bàsicament s'agrupava al voltant de La Crida a la Solidaritat (moviment cívic amb la no-violència per bandera) i l'MDT, el Moviment de Defensa de la Terra, que actuava d'expressió política de Terra Lliure, i que, per tant, defensava la lluita armada.
L'MDT havia esdevingut l'organització que liderava el que en deien independentisme combatiu, i els anys 86 i 87 havia convocat les manis indepes més importants fins aleshores des de la República. Unes manis, ojo al dato, que convocaven unes 10 mil persones. I ho assenyalo només com a mesura del que érem llavors. I unes manis que sempre acabaven amb enorme violència amb enfrontaments amb la policia espanyola.
Però l'MDT va entrar en una greu crisi i fractura interna, entre dues estratègies: la que s'anomenava "Front Patriòtic", liderada pel PSAN, i la que s'anomenava PIC (Plataforma Independentista de Combat), liderada per l'IPC. Com a cares visibles, Josep Guia i Carles Castellanos respectivament. La divisió va esdevenir fractura irreconciliable aquell Onze, amb les hòsties per veure qui es "quedava" l'acte del Fossar/Born. Unes hòsties molt bèsties. Uns fets lamentables. Érem, llavors, un independentisme residual. Políticament testimonial.
L'any següent, crec recordar, ERC per primera vegada des de la transició, va convocar un acte al Fossar. Jo hi era, perquè havíem entrat amb la Crida Nacional a ERC. No vam voler entrar en conflicte amb "l'independentisme combatiu" i vam fer l'acte a la plaça davant la façana principal de Santa Maria del Mar.
Un altre moment clau en la lectura de la situació del país a través dels Onzes va ser quan aquella ERC liderada per Colom i Carod va promoure un acord per la dissolució de Terra Lliure i l'abandonament de qualsevol veleitat de lluita armada, amb qui llavors era líder de l'organització, Pere Bascompte. Una part de l'independentisme això no ho acceptà. I tot i que minoritari, assenyalava a tots els qui estaven darrere d'aquella operació històrica, i estratègicament necessària, com a traïdors. Recordo cartells per tot c/Argenteria amb el pobre Carod amb tricorni de picoleto. Aquest independentisme residual que volia seguir vivint en la ficció d'una lluita armada, aquell Onze van convocar una "falla" contra la mani convocada per ERC a Plaça Urquinaona. Un altre episodi lamentable. Amb altres camarades vam estar en el dispositiu de protecció de la mani d'ERC. I no va passar gaire cosa. Anys després, alguns amics que llavors van participar en aquella "falla" em deien que era un dels episodis que més vergonya els havia comportat, dels que més se n'empenedien.
Amb un independentisme liderat per ERC, les manis de l'Onze van anar creixent, fins als 25 mil participants, no us penseu que gaire més. En aquells 90s els qui es definien com a esquerra independentista feien les seves pròpies convocatòries, molt més minoritàries (3-4 mil persones) que sempre acabaven amb aldarulls amb la policia espanyola.
Alguns feia molt temps que sabíem que tot allò -els enfrontaments- era un impediment perquè el moviment creixés. I a mesura que els Onzes es van "pacificar", l'assistència i participació als actes va anar creixent. ERC tenia una important presència parlamentària i l'independentisme era, políticament, una opció a l'alça.
En aquest context, la violència "urbana" al final de les manis de l'Onze, amb el desplegament dels Mossos a tot el país, inclosa Barcelona, s'havia residualitzat, però no havia desaparegut. Per a un cert independentisme, ja agrupat sota la CUP, semblava formar part de la seva identitat.
L'Onze de l'any 2012 un cop més va ser fidel reflex de la situació del país. Va ser el primer Onze multitudinari, sense comparació possible amb cap manifestació prèvia un Onze. Brutal. I el va liderar, convocar, organitzar... una entitat de la societat civil recentment nascuda, l'ANC, que va desplaçar als partits polítics i les seves lògiques divisives. Un nou independentisme estava neixent. Més fort que mai. Aquell Onze també estàvem al dispositiu d'organització, a la capçalera de la mani, a Pau Claris/Casp. Aquell dia ja sabíem la mani seria extraordinària. Havíem hagut de moure la capçalera a mesura que es veia la dimensió que agafava. Teníem dues preocupacions: com gestionar "col·lapse" a la mani i com "evitar" que elements infiltrats a la mani de l'esquerra independentista, que no s'hi havia volgut sumar, poguessin rebentar l'arribada de la capçalera de la mani davant l'Estació de França.
Per la primera de les preocupacions, efectivament, a l'hora d'iniciar la mani, tot el recorregut, de punta a punta, estava ple de gent. La capçalera no podia avançar. Llavors vam activar el pla de treure la capçalera pel carrer Casp, creuant pel barri de la Ribera, fins portar-la al Parlament, on l'esperava, per a un acte de fortíssima càrrega política, la Presidenta del Parlament. Tot va anar ok.
Pel que fa a la possibilitat que "incontrolats" rebentessin la mani a l'empara de la mani de l'esquerra independentista que no s'havia sumat a la convocada per ANC, el dispositiu de veterans independentistes i el fet que tot estigués ple de gent, va impedir qualsevol incident que hauria implicat un autèntic sabotatge a la mani increïblement massiva d'aquell Onze. La foto d'incidents provocats per incontrolats no la va tenir ningú i no va poder "tapar" la notícia: centenars de milers de persones per BCN per l'Estat propi.
L'independentisme s'acabava d'erigir en el gran actor polític del país, en el principal moviment, en el més mobilitzador. I l'estat no va poder sabotejar-ho.
L'Onze 2013 expressa per a mi la maduresa i solidesa del moviment independentista, amb el que és la manifestació més espectacular que mai hem fet: la Via Catalana. Unir el país de punta a punta amb una cadena humana, amb tots agafats de les mans. Excepcional.
Aquell 2013 la Via ja havia sumat tot l'independentisme. No hi havia cap risc de manis paral·leles que fossin aprofitades per incontrolats per fer violència i rebentar així la "foto" d'un moviment massiu, cívic, no violent, exemplarment pacífic. Però no es descartaven accions de sabotatge d'elements de la ultradreta espanyolista, o sigui, de les clavegueres de l'estat espanyol. Vaig coordinar la seguretat interna de la Via al seu pas per Barcelona. Un dels llocs on més atenció vam prestar va ser la zona de Sagrada Família, on estaven convocats tots els VIPS i la premsa internacional. I allà vam "parar" el que sigui que tinguessin previst fer elements d'aquesta ultradreta, amb gent de Tramuntana, Brigadas Blanquiazules i altres formacions ultres. Segons el periodista Xavier Rius-Sants (no confondre amb el de l'e-notícies), van intentar desplegar una bandera espanyola de dalt de la Sagrada Família. No van poder accedir-hi. Nosaltres els vam detectar minuts abans de les 17:00, quan s'havia de constituir la Via. Eren uns 30 elements, a banda i banda de la Via. Al detectar-los, el que vam fer és anar-nos posant al seu costat, sense dir res. I així els vam anar fent fora, sense que ningú se n'adonés del que estava passant. No sabem què tenien pensat fer. Jo sempre he pensat que buscaven generar un moment de tensió en mig de la Via i que això els donés una "foto" d'incidents que servís als mitjans de manipulació massiva per tapar l'èxit de la Via. No els ho vam deixar fer. No van tenir la foto.
D'aquell 2013 ençà, a aquest 2018 crec que és l'últim cop que la ultradreta espanyolista ha intentat fer alguna mena d'acció contra la mani de l'Onze. Suposo han vist era una mani suficientment ben organitzada com per no tenir cap oportunitat de sabotejar-la.
I així, aquest Onze hem tornat a demostrar que l'independentisme és un moviment cívic i polític excepcional, sense cap mena de comparació possible a tota Europa. Ens han fet de tot. Però hi hem seguit estant com mai. Ni un pas enrere. Ni un paper al terra. Civisme exemplar. Compromís indestructible. Suma de compromisos creixent.
Els Onzes ens expliquen com a poble i com a moviment polític. I aquest Onze 2018 també explicarà, en aquest fil de la nostra història que representen els Onzes, que no hi ha cap espai per als sermons alliçonadors que ens volen fer dubtar de la nostra força, majoria i convicció. Aquest Onze 2018 hem dit ben alt que som majoria i que estem preparats per a la independència, per fer Realitat la República Catalana. No hi ha hagut ni un retret a ningú, i així ha de ser. Però sí hi ha hagut una lliçó per a tots. Som tots. Ens volem tots. I sabem que és en aquest tots que el nostre futur es farà realitat. Els Onzes ens expliquen la nostra història. I el d'enguany ha estat, a més, profètic.
Aquest Onze he estat amb amics, amb camarades, que fa 30 anys s'estaven hostiant al Fossar, amb la fractura fels MDTs. Aquest Onze tots estàvem junts. Perquè ara allò que tots sabem ens fa indestructibles és ser-hi, ser-hi tots, ser-hi des d'un nosaltres en el que ens sentim reflectits com a poble, i no com a partits polítics divisius.
Fa 30 anys vam viure i patir la catàstrofe, el drama, de veure com convertir la unilateralitat d'estratègies pròpies, sectàries, de partit, ens portaven al punt de pegar-nos entre nosaltres.
30 anys després la mani d'aquest Onze el que ens ha dit és que som poble, i no som estratègies polítiques unilateralistes. Som poble, i no som peons de jocs d'escacs polítics. Som poble, i estem disposats a tot. I ho exigim des d'un compromís exemplar. Reivindicant-nos en el "nosaltres", en tot allò que compartim, en tot allò que sabem és el que ens ha de permetre ser i fer República.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada