En un principi la paraula no hi era, per això només existia la foscor. Llavors arribà la paraula (per tuiter abans que ell, perquè ell venia en avió), i allà on no podia haver-hi res, per a la paraula, de la sang dels combatents només en creixien lliris, i del silenci de generacions i generacions de militants que cobrien la història i les muntanyes com boira d'hivern, per a la paraula només hi havia tietes que no callaven i s'escampaven per totes les valls.
Al tercer dia la paraula trobà un sofà. I s'hi va asseure. I des d'allà contemplava el seu món de lliris i de tietes. Sovint els deixebles l'envoltaven i li preguntaven "són les tietes les escollides?". Però ell callava. Els lliris creixien, i florien, i tot ho omplien de color. I les tietes militants no paraven, sempre amunt, sempre avall. Llavors, un dia, es llevà del sofà, mirà a la dreta, mirà a l'esquerra, i els deixebles de sempre van treure el cap del gintònic. Aixecà, tens, el seu dit índex pel damunt del seu cap mentre els mirava a tots. Aquella deixebla que havia suspès la pràctica del carnet de moto per vintinovena vegada s'extasià en la contemplació del dit índex de la paraula suspès en l'aire. Es feu un silenci dens. La paraula, amb un gest enèrgic, baixà tot el braç, fent un arc vertical de 180 graus, i el seu índex es quedà assenyalant el dit gros del peu dret, que li eixia de les sandàlies, i tots els deixebles el contemplaren i el lloaren, perquè digué: "aquells de vosaltres que em seguiu, jo us donaré veu en unes primàries que se m'acaben de revelar i us ficaré on em surti la punta de la fava de les llistes".
Els deixebles i les deixebles es miraren i es preguntaven "tu hi aniràs? hi aniràs tu?" "seré jo qui surti de la punta de la fava?". El dit índex del creador seguia assenyalant el seu dit gros del peu dret. Manelic, un dels seus seguidors més estimats es mirava aquell dit gros sense dir res, però a la nit aquella contemplació es feu article, i escriví sobre la ronya negra en aquella ungla massa llarga del dit gros del peu dret de la paraula. I en llegir-ho qui era paraula digué "en veritat us dic, que si algú s'aparta de les meves primàries i diu de mi allò que mai voldria saber, li aplicaré el reglament i passarà la resta dels seus dies entre tietes". En sentir-ho, la Mirla vessà una llàgrima: "a mi no em vol ningú i no em votarà ningú! què puc fer per seguir-te?"
Llavors qui era paraula tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta, l'enganxà al seu nas i hi girà els dos ulls per mirar-lo. Des de petit que li agradava, en moments de molta tensió, fer-se així el guenyo. Fou només un instant, perquè qui era paraula traçà un arc horitzontal de 180 graus amb el seu braç dret estirat i dit índex en punta, mentre s'adreçava als seus seguidors. "Aquells de vosaltres que em seguiu sereu com jo i el vostre lloc a prop meu quedarà sempre il·luminat amb la meva paraula, perquè la paraula s'ha fet reglament, i en el reglament hi ha la veritat i la punta de la meva fava"
L'endemà, al mercat, entre el seu món de tietes i lliris, la paraula buscava amb la mirada homes i dones per fer-los esdevenir els escollits. Quan en veia un, o una, ho aturava tot, l'assenyalava amb el dit índex de la mà dreta i li deia "veig en tu la força de la fe per venir amb mi a les primàries". Llavors, la paraula, amb el seu dit gros de la mà del braç dret l'apretava fortament al front, entre les dues celles i cridava "germà (o germana) tu vindràs amb mi a les primàries", i els seguidors i seguidores que l'acompanyaven exclamaven "Al·leluia!!! La paraula s'ha fet llum, i la llum primàries! Lloat sigui el Reglament!"
"Què han dit?" preguntà un dia un d'aquests nous seguidors al sentir el que exclamaven la resta de seguidors que acompanyaven la paraula! "No res, no res, tranquil, Lloat sigui el Pegament, perquè nosaltres volem enganxar tothom amb pegament per fer la unitat" li respongueren.
I arribà el dia. Era la vespra de Pasqua. La paraula reuní tots els seus seguidors i els digué "allunyeu-vos dels lliris, perquè la seva flor l'aprofita el dimoni per fer-vos tontos i nosaltres som els escollits". Ooooooh, exclamaven els seguidors. Llavors s'adreçaren tots al temple. En arribar-hi assenyalà, furiós, tota la gent que hi havia, i començà a escridaçar-los, enrogit d'ira "feu fora les tietes, perquè elles sempre posen l'altra galta, perquè són les que reguen els lliris, i tenen por, i no us estimen, i no volen les primàries, i neguen la paraula!". En sentir això els seguidors de la paraula també enrogiren com el seu mestre i també començaren a escridassar tothom "tieta! llirista! sofà! ja no volem posar l'altra galta! tieta! paguita! tot ho feu per la paguita! lliristes!"
Havien començat les primàries. I les primàries es feren. I la paraula fou ungit, i davant de tots els seguidors i seguidores s'autoproclamà "jo sóc l'escollit. Aquells als qui jo esculli vindran amb mi, perquè tot és amb mi i només amb mi podreu ser". Els seguidors es miraren tots i exclamaven "seré jo l'escollit, mestre, que he quedat segon? seré jo, que he quedat tercera?"
Llavors la paraula els apartà sense ni mirar-los i s'acostà a Mirla "la teva fe t'ha salvat (i l'haver insultat i menyspreat tothom que no era jo), i vindràs amb mi, i en veritat us dic que en el 30è intent aprovaràs les pràctiques del carnet de moto, o canviarem el sistema d'examen i farem unes primàries". Els seguidors de la paraula es miraven els uns als altres sense entendre-ho gaire "però si no s'ha votat ni ella!". Això enfadà a la paraula, que tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta i assenyalant tots els seus seguidors els escridassà "us vaig dir que la meva paraula s'havia fet reglament, i que en aquest reglament hi hauria la punta de la meva fava". I afegí "I en veritat us dic que quan arribi la fi del món i torni la foscor, Mirla, a qui he ungit amb la meva gràcia, haurà menyspreat totes les criatures de la creació, i no hi haurà mai res ben fet, suara el que jo faci"
Tot seguit s'adreçà a una nova seguidora que havia abraçat recentment la paraula i digué "la teva llengua bífida és una senyal dels cels. Pots mentir i menysprear tota la creació al doble de velocitat que tots nosaltres i en totes les direccions, la providència t'ha posat en el meu camí i jo t'he despertat aquest do. Lloat sigui JO pel damunt de tots els homes i dones. Tu també vindràs amb mi, ni que tampoc t'hagis votat tu a tu mateixa!"
En un racó, assegut, Manelic s'ho mirava desvagadament mentre s'anava treient burilles del nas, en feia cuidadosament boletes i les anava dipositant damunt la cuixa "a veure quina serà la més grossa". Llavors es va quedar mirant fixament l'ungla del dit índex de la paraula, que seguia assenyalant en un moviment lent però segur, tots els seus seguidors. "collons, hi té més ronya encara que a l'ungla del peu!" es va dir per a ell mateix. I va seguir fent boletes de les burilles que anava alliberant meticulosament del seu nas.
Al tercer dia la paraula trobà un sofà. I s'hi va asseure. I des d'allà contemplava el seu món de lliris i de tietes. Sovint els deixebles l'envoltaven i li preguntaven "són les tietes les escollides?". Però ell callava. Els lliris creixien, i florien, i tot ho omplien de color. I les tietes militants no paraven, sempre amunt, sempre avall. Llavors, un dia, es llevà del sofà, mirà a la dreta, mirà a l'esquerra, i els deixebles de sempre van treure el cap del gintònic. Aixecà, tens, el seu dit índex pel damunt del seu cap mentre els mirava a tots. Aquella deixebla que havia suspès la pràctica del carnet de moto per vintinovena vegada s'extasià en la contemplació del dit índex de la paraula suspès en l'aire. Es feu un silenci dens. La paraula, amb un gest enèrgic, baixà tot el braç, fent un arc vertical de 180 graus, i el seu índex es quedà assenyalant el dit gros del peu dret, que li eixia de les sandàlies, i tots els deixebles el contemplaren i el lloaren, perquè digué: "aquells de vosaltres que em seguiu, jo us donaré veu en unes primàries que se m'acaben de revelar i us ficaré on em surti la punta de la fava de les llistes".
Els deixebles i les deixebles es miraren i es preguntaven "tu hi aniràs? hi aniràs tu?" "seré jo qui surti de la punta de la fava?". El dit índex del creador seguia assenyalant el seu dit gros del peu dret. Manelic, un dels seus seguidors més estimats es mirava aquell dit gros sense dir res, però a la nit aquella contemplació es feu article, i escriví sobre la ronya negra en aquella ungla massa llarga del dit gros del peu dret de la paraula. I en llegir-ho qui era paraula digué "en veritat us dic, que si algú s'aparta de les meves primàries i diu de mi allò que mai voldria saber, li aplicaré el reglament i passarà la resta dels seus dies entre tietes". En sentir-ho, la Mirla vessà una llàgrima: "a mi no em vol ningú i no em votarà ningú! què puc fer per seguir-te?"
Llavors qui era paraula tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta, l'enganxà al seu nas i hi girà els dos ulls per mirar-lo. Des de petit que li agradava, en moments de molta tensió, fer-se així el guenyo. Fou només un instant, perquè qui era paraula traçà un arc horitzontal de 180 graus amb el seu braç dret estirat i dit índex en punta, mentre s'adreçava als seus seguidors. "Aquells de vosaltres que em seguiu sereu com jo i el vostre lloc a prop meu quedarà sempre il·luminat amb la meva paraula, perquè la paraula s'ha fet reglament, i en el reglament hi ha la veritat i la punta de la meva fava"
L'endemà, al mercat, entre el seu món de tietes i lliris, la paraula buscava amb la mirada homes i dones per fer-los esdevenir els escollits. Quan en veia un, o una, ho aturava tot, l'assenyalava amb el dit índex de la mà dreta i li deia "veig en tu la força de la fe per venir amb mi a les primàries". Llavors, la paraula, amb el seu dit gros de la mà del braç dret l'apretava fortament al front, entre les dues celles i cridava "germà (o germana) tu vindràs amb mi a les primàries", i els seguidors i seguidores que l'acompanyaven exclamaven "Al·leluia!!! La paraula s'ha fet llum, i la llum primàries! Lloat sigui el Reglament!"
"Què han dit?" preguntà un dia un d'aquests nous seguidors al sentir el que exclamaven la resta de seguidors que acompanyaven la paraula! "No res, no res, tranquil, Lloat sigui el Pegament, perquè nosaltres volem enganxar tothom amb pegament per fer la unitat" li respongueren.
I arribà el dia. Era la vespra de Pasqua. La paraula reuní tots els seus seguidors i els digué "allunyeu-vos dels lliris, perquè la seva flor l'aprofita el dimoni per fer-vos tontos i nosaltres som els escollits". Ooooooh, exclamaven els seguidors. Llavors s'adreçaren tots al temple. En arribar-hi assenyalà, furiós, tota la gent que hi havia, i començà a escridaçar-los, enrogit d'ira "feu fora les tietes, perquè elles sempre posen l'altra galta, perquè són les que reguen els lliris, i tenen por, i no us estimen, i no volen les primàries, i neguen la paraula!". En sentir això els seguidors de la paraula també enrogiren com el seu mestre i també començaren a escridassar tothom "tieta! llirista! sofà! ja no volem posar l'altra galta! tieta! paguita! tot ho feu per la paguita! lliristes!"
Havien començat les primàries. I les primàries es feren. I la paraula fou ungit, i davant de tots els seguidors i seguidores s'autoproclamà "jo sóc l'escollit. Aquells als qui jo esculli vindran amb mi, perquè tot és amb mi i només amb mi podreu ser". Els seguidors es miraren tots i exclamaven "seré jo l'escollit, mestre, que he quedat segon? seré jo, que he quedat tercera?"
Llavors la paraula els apartà sense ni mirar-los i s'acostà a Mirla "la teva fe t'ha salvat (i l'haver insultat i menyspreat tothom que no era jo), i vindràs amb mi, i en veritat us dic que en el 30è intent aprovaràs les pràctiques del carnet de moto, o canviarem el sistema d'examen i farem unes primàries". Els seguidors de la paraula es miraven els uns als altres sense entendre-ho gaire "però si no s'ha votat ni ella!". Això enfadà a la paraula, que tornà a aixecar el dit índex de la mà dreta i assenyalant tots els seus seguidors els escridassà "us vaig dir que la meva paraula s'havia fet reglament, i que en aquest reglament hi hauria la punta de la meva fava". I afegí "I en veritat us dic que quan arribi la fi del món i torni la foscor, Mirla, a qui he ungit amb la meva gràcia, haurà menyspreat totes les criatures de la creació, i no hi haurà mai res ben fet, suara el que jo faci"
Tot seguit s'adreçà a una nova seguidora que havia abraçat recentment la paraula i digué "la teva llengua bífida és una senyal dels cels. Pots mentir i menysprear tota la creació al doble de velocitat que tots nosaltres i en totes les direccions, la providència t'ha posat en el meu camí i jo t'he despertat aquest do. Lloat sigui JO pel damunt de tots els homes i dones. Tu també vindràs amb mi, ni que tampoc t'hagis votat tu a tu mateixa!"
En un racó, assegut, Manelic s'ho mirava desvagadament mentre s'anava treient burilles del nas, en feia cuidadosament boletes i les anava dipositant damunt la cuixa "a veure quina serà la més grossa". Llavors es va quedar mirant fixament l'ungla del dit índex de la paraula, que seguia assenyalant en un moviment lent però segur, tots els seus seguidors. "collons, hi té més ronya encara que a l'ungla del peu!" es va dir per a ell mateix. I va seguir fent boletes de les burilles que anava alliberant meticulosament del seu nas.
L'he llegit amb retard, però he rigut bastant. Divertit i fonamentat post, Senyor Abad. Li'n desitjo un bon any 2019. A veure si aconseguim una jornada de portes obertes a les presons i una proclamació solemne de la nostra independència.
ResponElimina