Assisteixo, amb una estupefacció creixent, a aquest debat que sembla decisiu pel futur del país, de la República, de tot el que som i que fins i tot amenaça de provocar-nos canvis personals irreversibles, un abans i un després.
Sí, m'estic referint al debat sobre els pressupostos de l'estat espanyol. Per a mi no hauria d'haver-nos ocupat ni un segon, ni una línia. Porto mooooltes setmanes resistint-me a entrar-hi: "no, no pot ser cert, tot això". Però sí. I aquí tothom en té culpa. És acollonant com s'ha gestionat aquesta intranscendència.
L'absurd no podia ser més gran.
Mireu, a mi me la sua. Del tot. M'importa zero el que facin els dos grups indepes que tenim al Congrés de Diputats. Que facin el que vulguin. No té cap importància. I si la pot tenir, mai serà pública.
Insisteixo, l'absurd no pot ser més gran.
El primer absurd, en l'origen, és el de plantejar-se la qüestió com un Sí o un No. Això no va així. De fet l'únic que podem decidir és si volem tenir els pressupostos del Sánchez o seguir amb els pressupostos del Rajoy.
Perquè votem Sí o votem No, l'endemà tindrem uns pressupostos espanyols. Referit als pressupostos, el #noatot no existeix No diem no a res. Diem sí a uns o sí a uns altres. Si es vota sí, votem sí als números de Sánchez, si es vota No, votem sí als números de Rajoy.
El segon absurd és ignorar que aquests números són paper mullat. L'estat SEMPRE incompleix amb Catalunya. L'Estat espanyol sempre fa el que vol amb aquests pressupostos. Ni que ens oferissin eixugar d'una tacada tot el dèficit fiscal, els 16 mil milions, acabarien fent el que voldran. Per tant, no val la pena discutir-s'hi gaire. No són garantia de res.
El tercer absurd és plantejar-se aquesta tria entre els pressupostos de Sánchez o de Rajoy com la gran decisió, la més transcendent, un abans i un després, de l'independentisme.
O sigui, no investim el MHP Puigdemont com s'havia pactat. No impulsem com caldria les reformes per fer possible aquesta investidura amb les màximes garanties legals i democràtiques (si és que això és possible a l'estat espanyol). No som capaços d'articular cap estratègia compartida, ni tenim cap unitat d'acció ni de direcció. Abordem les municipals i europees des de la divisió partidista, i fins i tot amb horroroses però cada cop més fonamentades sospites que hi ha un partit dels nostres que vol regalar l'alcaldia de Barcelona a la Colau.
O sigui, hem acumulat del 21D ençà un cúmul de despropòsits que tela, tots ells amb una transcendència política i per fer realitat la República infinitament superior al tema dels pressupostos... però el gran casus belli és si preferim tenir a sobre els números del Sánchez o els del Rajoy. Perquè els números d'un dels dos tindrem, perquè aquesta i no altra és la tria i sortim amb això del nuñito de l'Arús de #niunpasmésenrere (pronunciar amb accent de "és motiu de cesse"). Jo flipo.
El quart absurd és el plantejament polític i institucional que se n'ha fet i que ha acabat situant aquests pressupostos com element central de la negociació política entre l'Estat i Catalunya. A veure, de debò, algú es pensa que per aquests 4 números aconseguirem els resultats polítics de negociació pública i bilateral que no hem aconseguit en 300 anys???
De debò algú es pensa que aquesta petita cosa que tenim a les nostres mans, com és triar entre els pressupostos de Sánchez o els de Rajoy, és el que hauria d'haver permès alliberar presos, el retorn dels exiliats i el reconeixement públic del dret a l'autodeterminació de Catalunya? Jo, sincerament, no ho veig.
El cinquè absurd és que, com no en teníem prou amb aquestes 4 absurditats prèvies, ens hem abocat a la inspecció diària de qualsevol gest, paraula, coma en el text d'un tuit. Tot el país amb focus com els de can Barça il·luminant aquest debat.
A veure, de debò, i admeto que potser sóc jo, que potser el problema sigui meu, però de debò algú es pensa que tot el que es pugui parlar entre l'Estat i CAT en relació a aquest tema la millor estratègia és la de la màxima transparència? De debò no hi ha ningú que pensi, com penso jo, que si hi hagués la més mínima o remota possibilitat de negociar alguna cosa, el que caldria seria la màxima discreció, dissimulo, despiste?
El sisè absurd sóc jo mateix. No he entès ni entenc res d'aquest tema, des de fa setmanes el veig amb estupefacció creixent convertir-se en el gran tema polític del nostre país, de tan absurd que ho veia tot no havia volgut dir res, però al final ho he fet, al final jo també hauré acabat formant-ne part.
ESO SÍ QUE NO
Si heu arribat fins aquí haureu vist que m'ho he mirat tot amb una certa distància sarcàstica. Era l'única manera que trobava d'escriure alguna cosa sobre el tema.
Doncs bé, el meu ESO SÍ QUE NO fa referència a aquesta brama de que CUANTO PEOR MEJOR, segons la qual el que ara ens interessa és que tot vagi el màxim de malament possible, perquè així espavilarem, i ja ho tindrem.
Axí, ens caldrien eleccions a ESP el més ràpidament possible a veure si tenim la sort que VOX pugi molt, el màxim possible, i governi amb el PP de Casado. Això ens espavilaria.
Sí, m'estic referint al debat sobre els pressupostos de l'estat espanyol. Per a mi no hauria d'haver-nos ocupat ni un segon, ni una línia. Porto mooooltes setmanes resistint-me a entrar-hi: "no, no pot ser cert, tot això". Però sí. I aquí tothom en té culpa. És acollonant com s'ha gestionat aquesta intranscendència.
L'absurd no podia ser més gran.
Mireu, a mi me la sua. Del tot. M'importa zero el que facin els dos grups indepes que tenim al Congrés de Diputats. Que facin el que vulguin. No té cap importància. I si la pot tenir, mai serà pública.
Insisteixo, l'absurd no pot ser més gran.
El primer absurd, en l'origen, és el de plantejar-se la qüestió com un Sí o un No. Això no va així. De fet l'únic que podem decidir és si volem tenir els pressupostos del Sánchez o seguir amb els pressupostos del Rajoy.
Perquè votem Sí o votem No, l'endemà tindrem uns pressupostos espanyols. Referit als pressupostos, el #noatot no existeix No diem no a res. Diem sí a uns o sí a uns altres. Si es vota sí, votem sí als números de Sánchez, si es vota No, votem sí als números de Rajoy.
El segon absurd és ignorar que aquests números són paper mullat. L'estat SEMPRE incompleix amb Catalunya. L'Estat espanyol sempre fa el que vol amb aquests pressupostos. Ni que ens oferissin eixugar d'una tacada tot el dèficit fiscal, els 16 mil milions, acabarien fent el que voldran. Per tant, no val la pena discutir-s'hi gaire. No són garantia de res.
El tercer absurd és plantejar-se aquesta tria entre els pressupostos de Sánchez o de Rajoy com la gran decisió, la més transcendent, un abans i un després, de l'independentisme.
O sigui, no investim el MHP Puigdemont com s'havia pactat. No impulsem com caldria les reformes per fer possible aquesta investidura amb les màximes garanties legals i democràtiques (si és que això és possible a l'estat espanyol). No som capaços d'articular cap estratègia compartida, ni tenim cap unitat d'acció ni de direcció. Abordem les municipals i europees des de la divisió partidista, i fins i tot amb horroroses però cada cop més fonamentades sospites que hi ha un partit dels nostres que vol regalar l'alcaldia de Barcelona a la Colau.
O sigui, hem acumulat del 21D ençà un cúmul de despropòsits que tela, tots ells amb una transcendència política i per fer realitat la República infinitament superior al tema dels pressupostos... però el gran casus belli és si preferim tenir a sobre els números del Sánchez o els del Rajoy. Perquè els números d'un dels dos tindrem, perquè aquesta i no altra és la tria i sortim amb això del nuñito de l'Arús de #niunpasmésenrere (pronunciar amb accent de "és motiu de cesse"). Jo flipo.
El quart absurd és el plantejament polític i institucional que se n'ha fet i que ha acabat situant aquests pressupostos com element central de la negociació política entre l'Estat i Catalunya. A veure, de debò, algú es pensa que per aquests 4 números aconseguirem els resultats polítics de negociació pública i bilateral que no hem aconseguit en 300 anys???
De debò algú es pensa que aquesta petita cosa que tenim a les nostres mans, com és triar entre els pressupostos de Sánchez o els de Rajoy, és el que hauria d'haver permès alliberar presos, el retorn dels exiliats i el reconeixement públic del dret a l'autodeterminació de Catalunya? Jo, sincerament, no ho veig.
El cinquè absurd és que, com no en teníem prou amb aquestes 4 absurditats prèvies, ens hem abocat a la inspecció diària de qualsevol gest, paraula, coma en el text d'un tuit. Tot el país amb focus com els de can Barça il·luminant aquest debat.
A veure, de debò, i admeto que potser sóc jo, que potser el problema sigui meu, però de debò algú es pensa que tot el que es pugui parlar entre l'Estat i CAT en relació a aquest tema la millor estratègia és la de la màxima transparència? De debò no hi ha ningú que pensi, com penso jo, que si hi hagués la més mínima o remota possibilitat de negociar alguna cosa, el que caldria seria la màxima discreció, dissimulo, despiste?
El sisè absurd sóc jo mateix. No he entès ni entenc res d'aquest tema, des de fa setmanes el veig amb estupefacció creixent convertir-se en el gran tema polític del nostre país, de tan absurd que ho veia tot no havia volgut dir res, però al final ho he fet, al final jo també hauré acabat formant-ne part.
ESO SÍ QUE NO
Si heu arribat fins aquí haureu vist que m'ho he mirat tot amb una certa distància sarcàstica. Era l'única manera que trobava d'escriure alguna cosa sobre el tema.
Doncs bé, el meu ESO SÍ QUE NO fa referència a aquesta brama de que CUANTO PEOR MEJOR, segons la qual el que ara ens interessa és que tot vagi el màxim de malament possible, perquè així espavilarem, i ja ho tindrem.
Axí, ens caldrien eleccions a ESP el més ràpidament possible a veure si tenim la sort que VOX pugi molt, el màxim possible, i governi amb el PP de Casado. Això ens espavilaria.
De la mateixa manera, l'espavilamenta seria doble si aquí a CAT també hi ha eleccions, perquè l'actual Govern no obeeix al poble. Unes noves eleccions permetrien una nova majoria al voltant del bloc del 155 i així tenim la sort que tinguem l'Arrimadas de Presidenta! Això sí que seria un xute d'allò més guai d'espavilament.
Perquè nosaltres el que hem de fer és aturar el país. Fer-ho petar tot.
Llavors sí, amb un govern PP-VOX a Madrid, amb Cs guanyant i governant a CAT i Arrimadas presidint el Govern català, però nosaltres havent aconseguit tallar les autopistes durant uns quants dies, llavors sí que tindríem la independència. Llavors sí que espavilaria Europa, ja ho veuríeu com reaccionarien. Ja ho tindríem.
(ei, i no hi he fotut ni gota d'exageració en tot plegat, això s'està dient i escrivint! això hi ha qui ho escampa i això hi ha qui s'ho creu. Flipant, però cert)
Doncs no, el CUANTO PEOR MEJOR no genera mai oportunitats. El CUANTO PEOR MEJOR només implica anar a pitjor. El CUANTO PEOR MEJOR és una mena de conte de la lletera d'alta toxicitat.
I sí, lamento ser jo qui ho digui, però els Reis Mags no existeixen, són els pares.
I el #noatot no existeix, només és un Sí al pressupost de Sánchez o un Sí a seguir amb el pressupost de Rajoy.
Y eso es todo amigos. Centrem-nos en el que realment és important. Evitem entrar en espirals tan absurdes com tot aquest debat. Feina, disciplina, discreció i anar-hi, anar-hi i anar-hi
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada