Mal Bicho (una historia d la Barcelona post-olímpica)

 (des de fa un temps estic escrivint uns relats breus sobre històries de la Barcelona dels 80s i dels 90s, històries d'històries, històries meves, històries d'altres... Aquesta de MAL BICHO n'és una. He pensat que era un bon dia per saltar-me la regla i publicar el relat abans de publicar tot el recull, com veureu els que em seguiu per perfil polític, ni estil, ni temàtica ni res s'hi assembla. Això, amb més o menys encert, només ho escric com a literatura)

-------------------------------------------------------------------------------------

MAL BICHO

Noche de jueves en el Tarantos. Ahí descubrimos, cuando no sonaban en ningún otro sitio, Los Fabulosos Cadillacs. Tarantos nocturno, sala pequeña a la que se accedía por unas escaleras cruzando el Jamboree. Programan flamenco, pero nosotros vamos cuando ya es disco.

Nada especial, esa noche. En la Barcelona post-olímpica aquella Plaça Reial territorio de reyertas de los ochenta, ha dado paso a un espacio neutralizado de la Ciutat Vella, en el que las terrazas de los restaurantes cada vez invaden más espacio.

Nos hemos corrido farras memorables, en el Tarantos.Y algunas broncas. Como cuando apareció aquella tuna de no sé donde y se comieron todos los "clavelitos". Pero hoy estamos tranquilitos, nuestras birras y unas risas. Pa casa.

Cruzo la Rambla y dirección mar pillo un taxi. "Buenas noches, a la Barceloneta". Después de las horas de deambuleo que llevo, ese confort de asiento de cuero y silencio es divino. El taxi arranca. "Que no me dé la vara", pienso. Y no. Vamos haciendo camino por el Moll de la Fusta.

En un momento dado me hace una pregunta, lo que me obliga a apartar la mirada de las luces del Maremàgnum. Mientras respondo, mirándolo, veo que lleva recogidas las llaves del coche en un enorme llavero con la bandera española y el aguilucho. "Tela", me digo para mi. Y me añado "pasando". Pero cuando giramos para coger el Passeig de la Barceloneta, veo que en el salpicadero del coche, ahí donde antes se llevaba aquello de "No corras", con la foto de los hijos, lleva un "Arriba España" con las fotos de Franco y de José Antonio.

- mire, déjeme aquí mismo -le digo. Estamos por la mitad del Passeig-

Para, me dice lo que es, saco la cartera, saco un billete, le pago, me devuelve el cambio, abro la puerta... y no puedo evitar un "Bona nit, fatxa" mientras salgo.

Pensaba que arrancaría sin más, que me ignoraría. Pero no. No he acabado de salir del taxi que veo que abre su puerta. Lío fijo. Acelero para largarme, mirándole de reojo. Cuando está fuera del taxi se agacha y de lo que es ese espacio entre asiento conductor y puerta saca una navaja de palmo y se lanza hacia mi vociferando "qué pasa, rojo de mierda, ven aquí si tienes cojones"

Joder, vaya psico, me digo. Sigo acelerando, hasta la acera del Passeig. El taxista no acaba de cruzar la calle y se vuelve al taxi. A esa distancia prudente en la que estoy me quedo mirándolo, y veo coge la radio del taxi. Eso no es nada bueno.

Intuyo lo que ha dicho por la radio, que le han intentado atracar, agredir o similar. Es lo que genera una reacción inmediata en todos los taxistas de la zona. Pienso que ir directamente hacia mi casa no es una buena idea y me meto por las callejuelas de la Barceloneta. Voy tranquilo. Pero empiezan a aparecer taxis con la luz verde por todas las calles. Me oculto un poco en un portal, esperando sea sugestión. Pero no, están apareciendo taxis por todas partes, a dar caza al chorizo. Que soy yo.

Los veo pasar. A cada cruce se frenan para mirar la calle perpendicular. El portal me ofrece refugio solamente hasta que pase un taxi por la calle y me vea. Y cada vez hay más taxis. Si me cogen me va a caer la del pulpo, está claro que es una cacería.

Piensa rápido, por lo que más quieras, piensa rápido, me repito. Unos cinco metros a la derecha del portal que momentáneamente me oculta hay dos contenedores de basura. El camión ya ha pasado, porque están cerrados, no asoma ninguna bolsa. Miro que en ese momento no esté pasando ningún taxi y me lanzo al contenedor, lo abro, salto dentro y lo cierro.

Es la oscuridad total. Y el olor, insoportable, insufrible. Con el encendedor miro la hora. Me concentro en no desmayarme por el pestazo. Vuelvo a mirar la hora. Cinco minutos. Abro un dedo la tapa por si pasa un poco de aire. Nada. A los 20 minutos ya no aguanto más. Y salgo todo lo prudentemente que puedo. No hay taxis a la vista. Supongo que después de 30 minutos de cacería infructuosa la han levantado.

Llego a casa acojonado, sin encender luces, y me desnudo y ducho con un asco de vómito. La próxima vez vas a por él, me digo.

Potser urgeix una profunda revisió de la història de l'independentisme

Sí, amics -i amigues- crec que podria ser que els nostres sermonejadors -i sermonejadores- tinguessin raó, i que portem més de 300 anys de farsa processista camuflada com a independentista. 

Hauríem d'acceptar com una hipòtesi intelectual del tot plaussible, a la vista irrefutable de la dada que no som independents, que no ho siguem perquè mai no hi ha hagut independentisme, veritables independentistes, fins l'arribada dels candidats de les primàries.

La historiografia oficial del catalanisme pot haver construit un relat històric fals de l'independentisme i de la lluita per la independència, un relat al que tots els nostres historiadors s'haurien prestat a construir per garantir-se la paguita.

Fixem-nos en alguns episodis del que pensàvem era independentisme del s.XX, i mirem-los amb la llum que gràcies als sermons dels candidats i candidates de les primàries ara ens il·lumina:

- La Renaixença, la Mancomunitat, Prat de la Riba i tots aquells homenots. O sigui, després de més de 200 anys des de la derrota del 1714, a tots aquests prohoms l'únic que se'ls acut és fer una "Mancomunitat", escoles, carreteres, diccionaris? Quins pebrots! Potser ens hauríem de preguntar qui els pagava? D'on sortien tants arquitectes? No ho veieu que tot era un muntatge per tenir-nos ocupats mentre ells es dedicaven a fer cuartos amb el negoci immobiliari? La Mancomunitat no va ser cap altra cosa que una tapadera descomunal del sector negocis. Per això mai van fer res de debò!

- Macià i el complot de Prats de Molló, a la llum de la providència sermonejadora, també podem veure que en el fons varen ser un frau. No hi havia res preparat! Per què no va tirar endavant, sinó perquè en el fons ningú no volia, ningú no estava disposat a fer el que calia fer, i no hi havia res preparat??? Si de debò Macià hagués sigut indepe les coses haurien estat preparades. I no ho estaven. Voleu més prova? Després va venir la comèdia del judici, ho podem dir així. Allò fou un xantatge emocional sobre el poble de Catalunya com el que ara estan exercint presos i exiliats. I a Macià li va sortir bé. No el coneixia ningú i, en comptes de plegar de tot per no haver tingut res previst a Molló, es va victimitzar tot el que poder... i li va sortir bé! Fins al punt que a les primeres eleccions que hi va haver després de la dictadura, va guanyar!

- Macià, mirat amb ulls de veritable indepe, veiem que va ser el primer i més gran processista. Guanya Macià les eleccions, proclama la República Catalana i què passa llavors? eh, eh, què passa llavors? Doncs res, no va passar res. A la que van arribar uns senyors de Madrid, fora la República i ens imposa un "estatut d'autonomia". Processisme i paguita. No us heu preguntat mai quants com Macià van passar gràcies a aquest processisme a tenir paguita a la Generalitat de Catalunya? Penseu-hi, penseu-hi.


- la comèdia de l'independentisme durant el franquisme. Després d'haver fet el ridícul durant la guerra, perquè no es va voler plantar cara com calia, com hauria fet un candidat de les primàries, als franquistes, el 1940 es constitueix el Front Nacional de Catalunya, que deia volia agrupar tots els que es feien dir independentistes. Ara, gràcies a la llum dels sermonejadors i les sermonejadores podem veure que enlloc de plantar-se davant el franquisme i tombar el règim, sabeu a què van dedicar els primers anys? Doncs a ajudar els aliats. Com volíeu que fessin res per Catalunya si tot el temps el dedicaven a passar milers d'aviadors i militars aliats i de refugiats jueus pels Pirineus, per facilitar la seva fugida dels nazis? Fixeu-vos si eren processistes que sabeu quina va ser una de les seves primeres accions a l'interior del país, l'any 1944? Penjar una estelada gegant de l'aeri del port de Barcelona cap a Montjuic. Si fos ara haurien penjat un llaç groc. Es pot anar més amb el lliri a la mà del que anaven aquells que es deien independentistes en aquells anys? O sigui, la Barcelona ocupada pels franquistes i l'únic que se'ls acut a les tietes és penjar una estelada. Ui, sí, quina por! Ja ho teníem, oi? Jugada mestra!

- Independentistes durant la transició? No ens fem riure! N'hi ha que ara ens reivindiquem com a "independentistes" de sempre, i diem que ja hi érem quan ningú ho era i tal. No ens fem riure, per favor. Tots els que militàvem a l'independentisme aquells anys 70, 80 i començament dels 90 en l'únic que militàvem era en el nostre propi fracàs. I sí, tenen raó els nostres sermonejadors i sermonejadores de les primàries. Si de debò haguéssim estat independentistes no ens hauríem dedicat a fer actes al Fossar ni manis l'Onze o per Sant Jordi ni a ser els precussors d'eixamplar la base. Molt poble armat poble respectat, però de lliris. El Règim del 78 i el pujolisme van tenir en nosaltres, uns titesfredes fracassats, els còmplices necessaris. Què vam fer, eh? Què vam fer? Massa sofà...

- I què va ser l'1-O? Doncs un altre muntatge dels falsos independentistes, que ara volen fer xantatge emocional dient que estan a la presó o a l'exili. No volien la independència. Si l'haguessin volgut, ja seríem independents. No tenien res preparat perquè són uns processistes, i els va entrar la cagalera de perdre la paguita. I ens van trair. I no van obeir al poble. I ens van abandonar. I ens van enganyar. I ens volen seguir enganyant. I ens diuen que volen la independència, però no la volen. I ara ja ho sabem, i ara ja es pot dir, perquè així de clar ens ho han explicat els nostres sermonejadors i sermonejadores agrupats a les primàries, que són els únics i veritables independentistes que hi ha hagut en aquest país mai.

I ara què? us preguntareu. Doncs no us pregunteu res, perquè preguntar-se coses és de tietes. Seguiu la llum dels únics indepes. És molt fàcil.

- per ser independents n'hi ha prou amb voler ser independents. I per primera vegada a la història tenim gent que ho és de debò, que ho vol de debò, per tant, fet.

- Abans, però, cal destruir totes les organitzacions i partits dels falsos independentistes, que són tots els que no estan a les primàries. Tots els partits que fins ara ens han enganyat dient que volen la independència, ara ja sabem que no la volen. Tots els que diem hem militat en l'independentisme, no la volem. Els hem de destruir, ens hem de destruir. Foc nou. Hem o han o heu de començar de zero.

- es farà un nou partit, només per als indepes de debò, que són únicament els que han participat a les primàries. Ni tietes, ni lliristes, ni fracassats, ni gent amb paguita, ni processistes, ni gent que no superi un test d'estar permanentment cabrejat contra tot i contra tothom. Els únics líders i l'únic partit, les primàries. 

- les eleccions serviran per desemmascarar tots els falsos indepes, processistes, lliristes, tietes, paguites.

- la independència de Catalunya arribarà llavors perquè els primers veritables independentistes que mai hi ha hagut al nostre país, ja quan només quedin ells, hi pensaran molt i molt fort. I ja ho tindríem..

- Si cal, enfonsarem l'economia i a Europa no li quedarà més remei que escoltar a CAT. I si no ens escolta ens és igual. Ho aturarem tot. El temps que calgui. Portarem entrepans perquè sempre hi hagi algú aturant-ho tot. I hi haurà torn de llaunes i aigües. Haurem espavilat. No serem tietes. Haurem enterrat els lliris.

DONEC PERFICIAM

PS: Crec que Macià i també tots els militants independentistes a l'ombra dels quals em vaig formar, als que dec el meu compromís en aquesta llarga cadena de compromisos i sacrificis que ens ha permès arribar on ara mateix som, més lluny del que mai havíem arribat, entendran el to i el sarcasme del post. Jo, per la meva banda, seguiré fidel als valors amb els que sempre he lluitat. La lleialtat. El compromís. L'honor. El coratge. La humilitat. La disciplina. I el gran, enorme, respecte, per tots els patriotes que m'han precedit i el seu mestratge. I el gran orgull que sento per tanta i tanta gent, camarades, que he conegut militant, amb qui he compartit militància, especialment pels qui avui pateixen repressió, presó o exili. Per tots ells, ara sí, un DONEC PERFICIAM d'honor.

Estupefacció i absurditat (sobre el debat al voltant dels pressupostos ESP)

Assisteixo, amb una estupefacció creixent, a aquest debat que sembla decisiu pel futur del país, de la República, de tot el que som i que fins i tot amenaça de provocar-nos canvis personals irreversibles, un abans i un després.

Sí, m'estic referint al debat sobre els pressupostos de l'estat espanyol. Per a mi no hauria d'haver-nos ocupat ni un segon, ni una línia. Porto mooooltes setmanes resistint-me a entrar-hi: "no, no pot ser cert, tot això". Però sí. I aquí tothom en té culpa. És acollonant com s'ha gestionat aquesta intranscendència.

L'absurd no podia ser més gran.

Mireu, a mi me la sua. Del tot. M'importa zero el que facin els dos grups indepes que tenim al Congrés de Diputats. Que facin el que vulguin. No té cap importància. I si la pot tenir, mai serà pública.

Insisteixo, l'absurd no pot ser més gran.

El primer absurd, en l'origen, és el de plantejar-se la qüestió com un Sí o un No. Això no va així. De fet l'únic que podem decidir és si volem tenir els pressupostos del Sánchez o seguir amb els pressupostos del Rajoy.

Perquè votem Sí o votem No, l'endemà tindrem uns pressupostos espanyols. Referit als pressupostos, el #noatot no existeix No diem no a res. Diem sí a uns o sí a uns altres. Si es vota sí, votem sí als números de Sánchez, si es vota No, votem sí als números de Rajoy.

El segon absurd és ignorar que aquests números són paper mullat. L'estat SEMPRE incompleix amb Catalunya. L'Estat espanyol sempre fa el que vol amb aquests pressupostos. Ni que ens oferissin eixugar d'una tacada tot el dèficit fiscal, els 16 mil milions, acabarien fent el que voldran. Per tant, no val la pena discutir-s'hi gaire. No són garantia de res.  

El tercer absurd és plantejar-se aquesta tria entre els pressupostos de Sánchez o de Rajoy com la gran decisió, la més transcendent, un abans i un després, de l'independentisme.

O sigui, no investim el MHP Puigdemont com s'havia pactat. No impulsem com caldria les reformes per fer possible aquesta investidura amb les màximes garanties legals i democràtiques (si és que això és possible a l'estat espanyol). No som capaços d'articular cap estratègia compartida, ni tenim cap unitat d'acció ni de direcció. Abordem les municipals i europees des de la divisió partidista, i fins i tot amb horroroses però cada cop més fonamentades sospites que hi ha un partit dels nostres que vol regalar l'alcaldia de Barcelona a la Colau.

O sigui, hem acumulat del 21D ençà un cúmul de despropòsits que tela, tots ells amb una transcendència política i per fer realitat la República infinitament superior al tema dels pressupostos... però el gran casus belli és si preferim tenir a sobre els números del Sánchez o els del Rajoy. Perquè els números d'un dels dos tindrem, perquè aquesta i no altra és la tria i sortim amb això del nuñito de l'Arús de #niunpasmésenrere (pronunciar amb accent de "és motiu de cesse"). Jo flipo.

El quart absurd és el plantejament polític i institucional que se n'ha fet i que ha acabat situant aquests pressupostos com element central de la negociació política entre l'Estat i Catalunya. A veure, de debò, algú es pensa que per aquests 4 números aconseguirem els resultats polítics de negociació pública i bilateral que no hem aconseguit en 300 anys???

De debò algú es pensa que aquesta petita cosa que tenim a les nostres mans, com és triar entre els pressupostos de Sánchez o els de Rajoy, és el que hauria d'haver permès alliberar presos, el retorn dels exiliats i el reconeixement públic del dret a l'autodeterminació de Catalunya? Jo, sincerament, no ho veig.

El cinquè absurd és que, com no en teníem prou amb aquestes 4 absurditats prèvies, ens hem abocat a la inspecció diària de qualsevol gest, paraula, coma en el text d'un tuit. Tot el país amb focus com els de can Barça il·luminant aquest debat.

A veure, de debò, i admeto que potser sóc jo, que potser el problema sigui meu, però de debò algú es pensa que tot el que es pugui parlar entre l'Estat i CAT en relació a aquest tema la millor estratègia és la de la màxima transparència? De debò no hi ha ningú que pensi, com penso jo, que si hi hagués la més mínima o remota possibilitat de negociar alguna cosa, el que caldria seria la màxima discreció, dissimulo, despiste?


El sisè absurd sóc jo mateix. No he entès ni entenc res d'aquest tema, des de fa setmanes el veig amb estupefacció creixent convertir-se en el gran tema polític del nostre país, de tan absurd que ho veia tot no havia volgut dir res, però al final ho he fet, al final jo també hauré acabat formant-ne part.

ESO SÍ QUE NO

Si heu arribat fins aquí haureu vist que m'ho he mirat tot amb una certa distància sarcàstica. Era l'única manera que trobava d'escriure alguna cosa sobre el tema.


Doncs bé, el meu ESO SÍ QUE NO fa referència a aquesta brama de que CUANTO PEOR MEJOR, segons la qual el que ara ens interessa és que tot vagi el màxim de malament possible, perquè així espavilarem, i ja ho tindrem.

Axí, ens caldrien eleccions a ESP el més ràpidament possible a veure si tenim la sort que VOX pugi molt, el màxim possible, i governi amb el PP de Casado. Això ens espavilaria.

De la mateixa manera, l'espavilamenta seria doble si aquí a CAT també hi ha eleccions, perquè l'actual Govern no obeeix al poble. Unes noves eleccions permetrien una nova majoria al voltant del bloc del 155 i així tenim la sort que tinguem l'Arrimadas de Presidenta! Això sí que seria un xute d'allò més guai d'espavilament.

Perquè nosaltres el que hem de fer és aturar el país. Fer-ho petar tot.

Llavors sí, amb un govern PP-VOX a Madrid, amb Cs guanyant i governant a CAT i Arrimadas presidint el Govern català, però nosaltres havent aconseguit tallar les autopistes durant uns quants dies, llavors sí que tindríem la independència. Llavors sí que espavilaria Europa, ja ho veuríeu com reaccionarien. Ja ho tindríem.

(ei, i no hi he fotut ni gota d'exageració en tot plegat, això s'està dient i escrivint! això hi ha qui ho escampa i això hi ha qui s'ho creu. Flipant, però cert)

Doncs no, el CUANTO PEOR MEJOR no genera mai oportunitats. El CUANTO PEOR MEJOR només implica anar a pitjor. El CUANTO PEOR MEJOR és una mena de conte de la lletera d'alta toxicitat.

I sí, lamento ser jo qui ho digui, però els Reis Mags no existeixen, són els pares.

I el #noatot no existeix, només és un Sí al pressupost de Sánchez o un Sí a seguir amb el pressupost de Rajoy.

Y eso es todo amigos. Centrem-nos en el que realment és important. Evitem entrar en espirals tan absurdes com tot aquest debat. Feina, disciplina, discreció i anar-hi, anar-hi i anar-hi

DONEC PERFICIAM