31 de març 2019

Plaça de la Concòrdia: el que va d'una nit del 1990 a un matí del 2019. #NoSurrender


Hi ha pocs espais als que pugui associar tan intensament la meva militància independentista com és la Plaça de la Concòrdia, al barri de Les Corts, a Barcelona.

L'any 1989, amb un grup d'amics i companys de lluites, vam fundar, seguint el camí que havien iniciat els nostres amics de Sants, el Casal Independentista de Les Corts.

En un article a llibertat.cat en parlen així: "El Casal Independentista de Les Corts (CILC) va nèixer l'any 1989 a mans dels diversos col·lectius nacionalistes i d'esquerres, principalment MDT, Catalunya Lliure, Nacionalistes d'Esquerres i La Crida. Va nèixer en el mateix moment que els casals de Sants, Gràcia i Ciutat Vella, i va dinamitzar el barri amb calçotades, balls folklòrics i xerrades o sopars amb debat que es feien a Can Deu o la Bodega Ciurana"

Fou, la que vam compartir amb els companys de Sants, una experiència intensa d'activisme independentista local i tan transversal com en aquell moment podíem ser i que va haver de fer front a onades repressives tan bèsties com la del 92. I ho vam fer.

El moment fundacional del Casal Independentista de Les Corts fou un acte al centre Cívic de Can Deu, a la Plaça de la Concòrdia. I en aquesta plaça és on fèiem la majoria d'activitats adreçades als veïns del barri, com eren les calçotades i concerts. A banda d'aquestes activitats més lúdiques, fèiem moltes altres coses per estendre l'ideal independentista, com xerrades, conferències, concerts de rock català, campanyes per la llengua, per la memòria històrica, per temes del barri, lluita antirepressiva, etc. El nostre soci o membre número 100 vam tenir l'honor que acceptés ser-ho i compartir amb tots nosaltres un inoblidable sopar, fou n'Avel·lí Artís-Gener, àlies Tísner.

En un d'aquests concerts que programàvem em va tocar "viure" una de les experiències més dures de la meva vida militant. Des que el Casal va iniciar la seva activitat, vam tenir topades diverses amb aquella ultradreta i la seva impunitat dels 80s i 90s. Una impunitat que ara, quan ens pensàvem formava ja part del passat, ha tornat.

Però el que va passar aquella nit en aquell concert de música tradicional no tenia res a veure amb les topades que fins llavors havíem tingut amb aquests grups feixistes. Mentre es desenvolupava el concert i la gent ballava al mig de la plaça de sobte es feu el silenci. Una banda ultra havia desconnectat els cables del generador que alimentava l'electricitat del so i la llum del concert. Hi va haver un instant de desconcert, perquè havíem badat, no els havíem vist arribar, però ràpidament vam reaccionar i vam anar cap a ells. Els vam fer retrocedir. I fou llavors, en aquesta trifurca per fer-los fora, que un dels que semblava liderar aquella agressió feixista, un conegut ultra que responia al malnom de "El loco", va agafar al meu germà i li va posar una navalla al coll, mentre em mirava i em cridava "y ahora qué, y ahora qué?" perquè m'aturés, perquè deixés de repartir. Si em movia aquell filldeputa feixista era totalment capaç de clavar la navalla a la jugular del coll del meu germà.

Llavors va passar que bona part dels ultres, davant la nostra reacció, van començar a retrocedir. "El loco" va tenir por de quedar-se sol, suposo, va apartar la mirada que tenia clavada en mi, i va començar a mirar a dreta i esquerra per veure què estava passant. Jo no deixava de mirar-lo i d'acostar-m'hi com qui no vol la cosa. En un d'aquests moments que deixava de mirar-me per mirar a dreta o esquerra em vaig llençar damunt seu, agafant-lo del canell de la mà i retorçant-lo per treure-li la navalla. Ho vaig aconseguir. I va apretar a córrer, va fugir.


Ho vam recordar ahir, amb algun dels camarades d'aquell Casal Independentista de Les Corts, mentre assistíem a l'acte de presentació de candidatures de Junts per Catalunya a la Plaça de la Concòrdia.

Però també he recordat aquell dia, any 1990, que m'estava assegut a una de les terrasses de la plaça, crec la del Fragments, esperant arribés una persona que s'havia posat en contacte amb nosaltres per veure si podíem ajudar en una campanya patriòtica. Llavors no hi havia mòbils. Quedar no era tan fàcil. "Qui deu ser, què deuen voler", em preguntava. Llavors es va acostar a la meva taula un senyor gran, elegant, i em diu "tu ets el Francesc Abad del Casal Independentista?" Sí, li vaig respondre, sóc jo. "Hola, sóc Agustí Mercè Varela". Ni idea de qui era. Va seure, va demanar i va començar a parlar i explicar-me coses. Jo cada cop estava més atònit. Em va explicar l'època de la República. L'Estatut. Companys. La guerra. L'exili. Tarradellas, el nou estatut... Jo flipava. Ulls com a plats. Jo llavors no era capaç de valorar la dimensió del patriota que tenia al davant explicant-me totes aquelles històries. Finalment em diu perquè ens havien convocat. "Aquest 15 d'octubre farà 50 anys de l'afusellament del President Companys, i creiem que cal fer-li l'homenatge que mai se li ha fet. Nosaltres som gent gran. Necessitem que us hi impliqueu els joves". I ho vam fer.

Totes les trobades i converses que vaig tenir amb aquell prohom, fins i tot ignorant com ignorava la seva dimensió històrica, varen ser per a mi un regal com a militant. Sempre quedàvem a la plaça de la Concòrdia. Un dia em va explicar una història que mai no he pogut saber si era certa o m'estava prenent una mica carinyosament el pèl. No sé com vam acabar parlant de la dissortada dinastia dels Urgell, que era la legítima successora a la corona catalana, però que els fou usurpada al Compromís de Casp (1412), proclamant rei un Trastàmara, una dinastia castellana. I s'empresonà i intentà liquidar als Urgell. Llavors em va explicar com, feia uns anys, un grup de gent s'havien proposat seguir la pista d'aquesta dinastia, la dels Urgell, per saber si hi havia algun descendent viu. I segons m'explicava, després de molts anys d'estudi, recerca, etc. en van trobar un, van trobar un home el llinatge del qual era descendència dels Urgell i seria així el rei legítim de la corona catalana: un miner australià.

Jo vaig riure.

El president Puigdemont es connecta des de Waterloo i apareix a la pantalla de l'escenari de l'acte. Jami Matamala, perseguit i represaliat per ajudar al President en el seu exili, és candidat al senat per Girona, i està a l'esquerra del President. I el conseller de Cultura a l'exili, Lluís Puig, candidat al senat per Barcelona, a la seva dreta. La plaça s'aixeca amb un clam de llibertat, de President, de força, d'energia! Jo també aixeco el puny i crido "President, President".

Miro aquella plaça plena de gent, de compromís, de lleialtat, d'entusiasme, de determinació. I recordo aquell dia del 1990 en aquella mateixa plaça, quan em va venir a trobar n'Agustí Mercè Varela. Com hem canviat... Aquell 1990 érem tan poca cosa que un venerable i històric dirigent com era en Mercè Varela havia de quedar amb uns pringats com nosaltres, que només teníem un petit casal independentista de barri, per demanar-nos ajuda i implicació per poder fer l'homenatge que encara no s'havia fet al President Companys en el 50 aniversari del seu afusellament.

El President Puigdemont segueix adreçant-se a la turba sediciosa que omple la plaça. M'admira la seva determinació, la seva convicció. Cal aixecar-se. Cal perseverar. Cal ser en tots i cadascun de nosaltres. El President mira tota la gent que omple la plaça i somriu lleument. Com el 21D, té clara la victòria. Com el 21D se sap és l'enemic a batre. Mentre l'escolto penso en aquest odi tan demencial que li tenen. La seva llibertat i el seu lideratge és la derrota de l'estat espanyol, és mantenir plenament obertes totes les nostres opcions per fer realitat la República. "Ho farem", diu el President, "guanyarem!"

No Surrender. La Plaça de la Concòrdia és plena a vessar reclamant la independència, i com l'1-O i el 21D estem determinats a plantar cara a aquest estat podrit amb les nostres armes, amb la democràcia, amb els nostres vots. Intel·ligència i caràcter.

Miro l'extraordinària força, talent, dignitat, renovació i pluralitat de les candidatures que ha configurat Junts per Catalunya i sé que, com el 21D, guanyarem. No dic guanyarem, en primera del plural, perquè sigui de cap partit, no ho sóc. Ho dic perquè em sento compromès amb l'única candidatura que des del primer dia i fins l'últim minut ha apostat, honestament, per la unitat, per fer-ho junts. Ho dic perquè em sento absolutament compromès amb tots els presos i exiliats que encapçalen les candidatures al congrés, com l'amic i mestre Jordi Sànchez, per Barcelona, com en Jordi Turull per Lleida, com en Josep Rull per Tarragona, com en Jami Matamala al Senat per Girona, com en Lluís Puig al Senat per Barcelona, com en Quim Forn a l'Ajuntament de Barcelona, el cap i casal, com, evidentment, el President Puigdemont a les europees! Volia la unitat perquè jo també volia votar a Oriol Junqueras, però no serà possible. Hauria volgut tots els presos en unes llistes, no haver de triar, perquè els estimem i volem a tots. Per això volíem la unitat.També la volia perquè m'hauria agradat poder votar a Gabriel Rufián, a Albano Dante o a Guillem Fuster. Perquè és molt i molt més el que ens uneix que el que ens separa.

Penso en aquest potencial extraordinari de candidatures en les que hi ha la Laura Borràs, que friso per veure-la al faristol del Congrés, abans no sigui l'hora definitiva dels adéus, amb aquell coratge, amb aquella energia i tota aquella cultura, poesia, de les seves paraules. L'enorme Míriam Nogueras, que des del món de l'activisme es va trobar al capdavant d'aquesta radical renovació, obertura política que ha implicat la configuració de les llistes de Junts per CAT, que ha enterrat la vella política amb una elegància captivadora, i sense perdre el somriure ni la proximitat que tenia com a activista. Penso amb l'amic i company de lluites des de l'època de la Universitat, a la FNEC, Ramon Tremosa, i en la titànica feina que ha fet al Parlament Europeu, i el vull veure també al faristol, denunciant aquest estat tirànic, incomplidor, que és l'estat espanyol, aquest estat podrit que no deixa de prendre decisions per perjudicar i empobrir a Catalunya, com ha demostrat sobradament en tot el tema d'infraestructures que el Ramon coneix tan bé! O com aquest enorme advocat i comunicador que és en Jaume Alonso-Cuevillas. Enorme!!!!!!

Penso en el Quim Forn i i recordo el seu somriure en veure´m entrar dimarts a la sala del Tribunal Suprem, i en aquest compromís extraordinari, ple d'energia, ple de talent, ple de determinació de l'Elsa Artadi. Què gran és. Somriu, i es recorda del teu nom, i del de tots, i t'abraça i et transmet una força brutal. Darrere les seves ulleres i mirada elèctrica hi ha el No Surrender i el Guanyarem. Però sobretot, Elsa, no deixis de somriure, de recordar-nos així la importància de l'honestedat, de l'autenticitat. L'Elsa no busca la càmera, com fan algunes ades, sinó la gent. La mirada i el somriure de l'Elsa sempre els comparteix amb la gent, amb les persones. Quina persona tan i tan autèntica! Gràcies per ser així, Elsa!

Quan acaba l'acte la gentada que s'ha concentrat a la plaça de la Concòrdia, que hi havia anat arribant tímidament, s'aixeca amb llum als ulls i força al braç. Ens reconeixem en aquesta voluntat de ser-hi sempre i de voler-hi ser amb tots, junts.

Guanyarem, no en tinc cap dubte, a les eleccions al Congrés i al Senat, a les municipals a Barcelona i a les europees. Guanyarem perquè, com el 21D, quan Junts per Catalunya es posa en marxa, ho fa sempre amb els braços oberts, després d'haver esgotat totes les opcions per configurar candidatures unitàries independentistes.

Guanyarem, només per les ganes que té l'establishment, l'estat podrit que és l'estat espanyol i tot l'unionisme de que no guanyem, per la manera com manipulen la informació, les dades, les enquestes, etc. És increïble. Altre cop com el 21D abocats al ridícul. És increïble la incapacitat de plantejar adequadament les enquestes i de saber-ne fer la lectura correcta. Jo flipo. No crec sigui incompetència. Si ho és, m'ofereixo a fer cursos de demoscòpia i anàlisi demoscòpic. Si no ho és, altre cop les vostres enquestes, convertides en pura propaganda i eina de manipulació massiva, no podran impedir que, com el 21D, guanyi Junts per Catalunya.

Guanyarem, perquè aquell 1990, asseguts a la Plaça de la Concòrdia, ni l'Agustí Mercè Varela ni jo mateix no hauríem pensat mai que 29 anys després a la mateixa plaça estaríem escoltant les paraules del President de la Generalitat des de l'exili. 

Guanyarem, perquè hi va haver gent com n'Agustí Mercè Varela que van mantenir viu el seu compromís tota la vida, i en la més negra nit, per fer-ho possible. Perquè havia estat a la redacció de l'Estatut de Núria al 1931-32, després va estar al de Sau (1978-79), a l'exili, a la guerra, amb Macià, amb Companys, amb Tarradelles... i aquell 1990 no tenia cap problema en estar parlant amb uns pringadillos de barri com érem nosaltres, demanant-nos implicació i suport. No hi havia gaire ningú més a qui pogués adreçar-se. Vam intentar estar a l'alçada, ser dignes del relleu que ens encomanaven. Vam ser conscients que formàvem part d'aquesta cadena de compromisos que ens ha permès sobreviure com a Nació i poder ser independents. 

#No Surrender
Donec Perficiam





8 de març 2019

10 anys dels Deu Mil a Brussel·les

Aquest dijous dia 7 de març del 2019 ha fet 10 anys d'una manifestació que llavors ja en podíem dir històrica i que, sens dubte, forma part de la nostra història de lluita, de la història de l'independentisme: la mani dels Deu Mil a Brussel·les.

Situem-nos a començaments de l'any 2009. Políticament, el MHP José Montilla presidia un govern format per l'aliança tripartita de PSC-PSOE, ERC i ICV-EUA.

Feia poc més d'un any que Artur Mas, en una conferència d'alt voltatge polític, havia assumit per a Convergència el Dret a Decidir com element polític central. Però de la "independència" encara ni mu.

Aquell 2009 hi havia un esclat de l'activisme blocaire i una bona part de l'independentisme, llavors un moviment que se sabia no majoritari, estava sumit en una de les nostres clàssiques etapes de confusió. 

Així descrivia en Víctor Alexandre, en un article, aquells dies al voltant del que fou la mani dels Deu Mil a Brussel·les:

"Es tracta, per dir-ho clar, d'un llibre (fa referència al llibre "Els Herois de Brussel·les", sobre aquella mani) de lectura necessària per a totes aquelles persones interessades en les diverses iniciatives independentistes que la societat catalana ha dut a terme darrerament al marge de la seva classe política, així com els motius que les han motivat. Especialment la de Deumil.cat i les consultes per la independència. I és que tenen la mateixa arrel: el descontentament i la frustració generalitzada del poble català davant la pusil·lanimitat, la indolència i el conformisme d'aquells partits que parlen dia rere dia d'independència o del dret de decidir però que no tenen cap projecte de país ni cap full de ruta per materialitzar allò que prediquen"

Fixeu-vos-hi, a tall de resum:

- exaltació èpica, gairebé messiànica, del paper de persones i societat civil
- descripció d'un ambient general de descontentament i frustració generalitzada del "poble català"
- culpabilitat dels partits: pusil·lanimitat, indolència, conformisme...

Oi que aquests ingredients del panorama polític de fa 10 anys sembla que avui en dia els tornem a tenir damunt la taula? Doncs aprofitem-ho per agafar una certa perspectiva:

Molt poc després del que escrivia en Víctor, l'any 2012, el "descontentament i frustració" del poble català s'havia transformat en una il·lusió i mobilització sense precedents, amb les manis de l'Onze 2012, Via Catalana, etc.

La pusil·lanimitat i indolència... dels partits des de llavors, en el seu inventari té, entre moltes altres coses, la convocatòria del 9N i del referèndum de l'1-O, i l'haver aconseguit vertebrar per primera vegada una majoria social i democràtica a favor de la independència a les eleccions del 27S 2015 i del 21D 2017.

I el conformisme dels partits polítics ha dut mig govern a la presó i l'altre mig a l'exili. Carai quin conformisme més estrany, no, que tots els "conformistes" acaben a presó o exili?

Cert, no hem assolit encara fer realitat la República. Però hem arribat més lluny que mai. Mai, mai, en 300 anys, no havíem arribat tan lluny. S'han fet passes gegantines

10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser una cosa que hauríem d'aprendre i ens seria molt útil als nostres dies és a relativitzar i saber contextualitzar una mica les coses, a no dramatitzar-les, a tenir una mica més de confiança i de perspectiva històrica i política, i a criticar el que calgui, però mai menystenint ni demonitzant als partits polítics indepes i als seus lideratges.

10 anys després d'aquella convocatòria dels Deu Mil a Brussel·les, potser hi ha una cosa que segueix tenint el mateix enorme valor que va tenir llavors: la capacitat de mobilització transversal de la societat civil i l'impacte estimulador que en el moviment poden tenir iniciatives de la societat civil.

Tornem a aquell hivern del 2009. Calia tenir molt coratge, com sempre ha demostrat tenir l'amic i sempre admirat professor Enric Canela, per posar-se al davant d'una convocatòria a priori tan estrambòtica i agosarada com era la de portar Deu mil persones a Brussel·les per reivindicar l'autodeterminació i l'estat propi per a Catalunya, sense ningú al darrere, cap partit, cap organització.

En Saül Gordillo, al seu llibre Sobirania.cat, 10 anys de revolta política catalana a Internet (2004-2014) diu: 

"van fixar el 7 de març de 2009 com a data per “inter-nacionalitzar el conflicte pacífic català”, en paraules de Canela. “La gent estava fins als nassos de tot, i volíem posar definitivament la independència en l’agenda dels partits polítics”, comenta el promotor dels Deu Mil a Brussel·les. Activitat a Facebook, apunts als blogs i molts actes arreu del territori per mobilitzar la gent, i tot això amb pressupost zero. Només Àngel Colom i Pere Aragonès van ajudar-los, en representació de CDC i d’ERC, respectivament. “Convergència va jugar al sí però no. Àngel Colom, i després també Víctor Terradellas, es van implicar. D’ERC, a part d’en Pere Aragonès, també vam comptar amb la presència a la manifestació d’Oriol Junqueras [aleshores eurodiputat]”, explica Enric I. Canela, que gràcies a la implicació de Francesc Abad va aconseguir fletar fins a 8 autocars a la capital belga, que va veure desfilar els prop de 10.000 catalans en una marxa desacomplexadament independentista"

Sí, pel que fa a mi, jo no vaig formar part del rovell de l'ou de l'organització de la mani, però per la meva amistat amb l'Enric, vaig assumir coordinar el tema logístic del desplaçament, no només amb els autocars a que es fa esment al llibre d'en Saül Gordillo, també fletant un vol xàrter propi, que vam omplir.

Víctor Alexandre, en el seu article sobre el llibre Els Herois de Brussel·les, escrit per Manel Bargalló, un dels màxims impulsors de la iniciativa, diu:

"És ben sabut que la manifestació de deu mil catalans a Brussel·les, el 7 de març de 2009, reivindicant un Estat propi per a la nació catalana, va ser tot un èxit. Un èxit espectacular. Però allò que la gent no sap, fins i tot la majoria dels que hi van participar, és la feina prèvia que va dur a terme un petit grup de persones per tal que ara en puguem parlar en aquests termes. Persones amb més voluntat que experiència que moltes vegades, a causa de les tensions provocades pel gavadal d'inconvenients que sorgien, van estar al caire del defalliment.

Potser seria exagerat afirmar que sense Manel Bargalló la manifestació no s'hauria fet, ja que l'èxit d'una iniciativa com aquella no pot ser atribuït a ningú en particular, però és ben cert que sense ell, sense la seva passió, energia i capacitat per fer de pont entre visions enfrontades o per apaivagar els ànims quan semblava que la corda es podia trencar, la iniciativa no hauria estat tan reeixida. En el llibre, en tot cas, hi apareixen tots els artífexs -entre els quals Joan Poveda, Enric Canela, David Morgades, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, Estela Rodríguez, Roser Gaitano, Francesc Abad, Joan-Anton Martínez-Llorach...- i també els neguits que van passar a mesura que la data s'atansava i certs elements bàsics, com ara el permís de l'Ajuntament de Brussel·les, penjaven d'un fil."


D'aquella mani em quedo amb que sempre som capaços de fer allò que ens proposem.

Ens vam proposar anar a Brussel·les, i ho vam fer. Ens vam proposar fer les consultes, i les vam fer. I van ser dues iniciatives que van empènyer consciència, compromís, posicionaments polítics. Són dues iniciatives sense les quals segurament no ens podríem explicar les mobilitzacions que vàrem començar el 2012, massives com mai ni que l'independentisme esdevingués central a la política catalana.

Però d'aquell moment polític, també em quedo amb el fracàs total en el que van acabar les dues propostes polítiques que van voler capitalitzar allò de la "frustració generalitzada del poble català": Reagrupament i Solidaritat.

Reagrupament ni tan sols va obtenir representació parlamentària, i es va acabar integrant, associant, ben bé no se sap què amb Convergència.

Solidaritat Catalana per la Independència, liderada pel carismàtic Jan Laporta va obtenir 4 diputats el 2010 i els va perdre tots el 2012.

Bandejat en Jan, de Solidaritat l'únic que ha quedat per a la història és la toxicitat que en López Tena i el grupet que aleshores estava amb ell i que ara està al darrere de les primàries, van imprimir al seu discurs polític: que si ells eren els únics indepes, que si la resta no ho eren, etc. Tota la gent patriòtica que va entrar inicialment en el projecte, que n'hi havia molta i de molt bona, van marcar ràpidament distància d'aquell discurs tòxic, destructiu, per acabar deixant sols a l'il·lustre notari i aquest grupet que ara ha ressuscitat a l'ombra de les primàries.

En canvi, tant Mas com Junqueras van saber canalitzar el projecte independentista i els móns polítics que representen ara mateix ERC i Junts x Cat, més la CUP (que llavors només es presentava en algunes eleccions municipals), van aconseguir que l'independentisme electoral passés de mig milió a més de dos milions de vots.

Que s'han comès errors, evident.
Però que mai hem arribat tan lluny com ara, igualment evident.

Que podem retreure algunes coses als nostres principals líders polítics indepes, segur, però no la falta de compromís, però no el seu coratge, però no, mai, no estar disposats a assumir en les seves persones, vides, la repressió, com està passant. Ho han fet. I ho han fet per nosaltres. Més encertadament o no, però tot el que han fet ho han fet des de la disposició a assumir ells una repressió que volien evitar arribés a la gent en la lluita per fer possible la República.

Els Deu mil a Brussel·les formen part de la cadena de compromisos que ens han permès arribar on ara som. És una mobilització excepcional que forma part, en el quadre d'honor, d'aquest anar-hi, anar-hi i anar-hi que ha de guiar tot el que fem, per vèncer. Fins vèncer.

Em fa gràcia, per dir-ho suau, tota aquesta gent que s'expressa plena d'ira contra els nostres polítics, aquesta gent per a la que tot és un fracàs, que són incapaços de reconèixer res del que s'ha fet o avançat i que eleven a gairebé una mena de contracte personal incomplert amb ells (o elles) no ser ja independents "jo vaig anar a 3 manifestacions seguides per l'Onze, i en una tenia com un dolor aquí a l'esquena, però hi vaig anar, i ells què han fet, eh, eh? Res! ens han mentit! ens han estafat! no volien!" i així tot. Aquest és el nivell...

L'heroïcitat d'haver anat a tres o quatre manis l'Onze, d'haver votat indepe uns pocs anys i potser haver participat d'un tall de carretera. I ja estan "frustrats". I ja ho volen cremar tot.

La història és un fil conductor en el que una acció ens porta a una altra. Sense aquella manifestació a Brussel·les d'ara fa 10 anys, reivindicant l'autodeterminació, en la que vam ser uns 7 mil (ni tres mil com deia la premsa unionista ni 10 mil com vam dir els organitzadors), potser mai hauríem arribat a l'1-O, i potser mai no hauria "calgut" tornar a Brussel·les com desenes i desenes de milers de persones vam fer desembre del 2017. Perquè només van poder parar la República amb aquesta demencial repressió, empresonant el nostre Govern i els nostres líders socials, i enviant a l'exili el nostre president, la resta del Govern i molts altres líders polítics. Per això vam tornar a Brussel·les. Sense haver avançat com hem fet, no hauria calgut tornar-hi.

7 de març del 2009: si mentre embarcava a l'aeroport de Brussel·les per tornar a Barcelona algú m'hagués dit que 10 anys després estaríem com ara estem, hauríem fet tot el que hem fet i seríem tots els que som, li hauria dit que si s'havia flipat o pres algo.

I mireu on som, el que hem fet i els que hem aconseguit ser.
Ni pusil·lanimitat, ni indolència, ni conformisme.
Ni descontentament ni frustració.
Tot això no té cabuda en el nostre vocabulari. Ni llavors, com ja s'ha vist, ni ara.

Sí al coratge, sí al compromís, sí a la constància
Sí a la intel·ligència, Sí al caràcter

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi
Per ser derrotats només cal que uns pocs i poques escampin la seva toxicitat per la terra i la deixin erma.

Gràcies a tota la gent que va fer possible els Deu Mil a Brussel·les. I, molt especialment, gràcies sempre admirat i estimat amic Enric Canela!

DONEC PERFICIAM

No només de certeses vivim. Algunes preguntes que em faig i que m'inquieten...

Amb independència de les diferents estratègies, visions, posicionaments, per fer la independència, crec que tots podem compartir un punt de partida: estem en aquesta situació perquè hem aconseguit ser majoria democràtica i social.

Fa una dècada no ho érem. Ara sí. En les eleccions de 2012 teníem una majoria absoluta pel dret a decidir i a les del 2015 i 2017 ja una majoria absoluta explícitament per la independència. Si no l'haguéssim tingut no estaríem on ara estem. Les eleccions al Parlament del 1999 l'independentisme explícit era el 16%. 

Sigui pel que sigui, malgrat aquesta majoria, encara no hem aconseguit ser República. Uns diuen que necessitem ser més. Uns altres que necessitem major determinació, etc etc etc. No hi entro, avui, però suposo que tots compartirem, que allò fonamental per estar en condicions de fer la independència és -com a mínim- seguir sent la majoria social i democràtica que ara som.

I suposo que tots estarem d'acord també que si deixéssim de ser-ho, tindríem un problema. I gros.

La pregunta que des de fa uns mesos m'estic fent, i no m'agradaria ser l'únic que se la fa, per això la comparteixo, és si amb tot el que estem fent i com ho estem fent, aquesta majoria democràtica que vam demostrar ser el el 27S i el 21D, l'estem reforçant (ja no dic ampliant) o l'estem posant en risc.

Mireu, l'any 2003 el vot explícitament indepe al Parlament fou de mig milió de votants. El 2017 de dos milions cent i poc mil. Aquest milió i mig de persones que ara voten fer la independència, i fa 10 anys no ho feien, hi han arribat des de trajectòries vitals, ideològiques i polítiques molt diferents. El secret de la nostra majoria democràtica i social és aquest, haver estat capaços de sumar tantíssima gent i gent tan i tan diversa entre ella, a la independència. Ho vam fer molt bé.

La pregunta és, i ara com ho estem fent?

La majoria democràtica que hem aconseguit bastir ho hem fet en un període molt curt de temps. No hi ha, per tant, una gran formació política de les masses en el que implica un procés d'aquesta naturalesa. Tot i que sempre hi ha hagut un moviment independentista, el gruix del que avui fa possible la independència, no ha participat d'una trajectòria llarga de lluita per la independència, amb tot el que implica això d'aprenentatge, experiència, bases sòlides.

A més a més, i aquesta és una característica no única però sí molt singular del nostre procés en relació a la majoria de les lluites per l'alliberament, aquesta majoria social i democràtica és socialment molt transversal i és especialment forta en les classes mitjanes, considerades amb molta extensió. Es basteix sobre una societat benestant, sobre un conjunt social de gent que està força satisfeta amb la seva vida. En una escala del 0 al 10, on el 0 és màxima insatisfacció i 10 màxima satisfacció, la mitjana social se situa en el 7,07, és a dir, notablement satisfeta, i la posició de 8 és la que més persones indiquen, amb un 27%.

El que fa tan admirable el nostre procés és que en un context així es pugui generar una majoria social tan decidida a tirar endavant un procés d'aquesta naturalesa... En fer-ho possible hi té molt a veure l'haver fet les coses bé des de l'independentisme, però també, moltíssim, a la patositat política immensa de les elits de l'estat espanyol, que han provocat un autèntic atipament davant el seu autoritarisme, davant la constant discriminació demofòbica, econòmica, lingüística, etc.

I aquesta majoria social i democràtica que som, quins riscos està disposada a assumir per assolir els objectius? En una escala del 0 al 10, on el 0 és cap risc i el 10 és qualsevol risc, tots els que calguin, la mitjana entre els votants indepes se situa al voltant del 6 i poc. Els de Junts x CAT una mitjana de 6, els d'ERC una mitjana de 6,3 i els de la CUP del 7,2. Som una majoria democràtica i social disposada a assumir uns riscos raonables, per sobre de la mitjana del conjunt de la societat, però uns riscos controlats. No qualsevol risc.

Llavors la pregunta que això inevitablement ens planteja és: què entenem per un risc "controlat, raonable"?

Jo ho situo en el que vàrem fer per l'1-O. Davant una cosa tan assumida socialment com és la democràcia, el dret a votar, i davant la demencial violència policial, la reacció fou la d'assumir riscos. Molts. Excepcionals. Posar-se davant les urnes i col·legis a protegir-los. Vam ser centenars de milers de persones que ho vàrem fer arreu del país. De tota condició, edat, vot, etc. I vàrem ser milions que, desafiant la violència policial, vam votar. Risc controlat no és per tant un "fins aquí", sinó un risc coherent amb una situació i política, un risc que pot arribar a ser extrem, perquè allò que importa, que decideix, és el com s'hi arriba, el que implica, el per què s'assumeix i el que es pretén aconseguir assumint-lo.

En quins escenaris, aquest risc controlat, traça una línia a partir de la qual estem davant un risc que aquesta majoria social i democràtica ja no estaria disposada a assumir?

La resposta fàcil seria dir que no podem predir-ho, i que només ho sabrem quan ens hi trobem. Però jo crec que, malgrat tot, sí podem fer algunes aproximacions a aquesta frontera crítica de riscos no disposats a ser assumits.

Reflexionant sobre com aproximar-se als límits de riscos disposats a assumir o no assumir per la majoria social independentista. Quatre dimensions crítiques -teòricament-:

- No ser conscients de la diversitat de la majoria social i democràtica per la independència, ignorar-la i pensar que tothom està disposat al mateix. L'error ja és màxim quan es pensa que tothom està disposat al mateix quan aquest mateix el marquen els sectors més minoritaris i extremistes. Què vull dir? Ja hem vist que els votants de la CUP són els més disposats a assumir riscos, una mitjana del 7,2 (ojo que tampoc és una mitjana de 10, que és una mitjana només 1 punt més alta que la dels "burgesos" votants de JxCAT i ERC...). Si la CUP arrossegués l'estratègia global cap a la seva estratègia insurreccional, de desobediència plena, etc. és molt possible que hi hagués sectors decisius per ser aquesta majoria indepe que som, que poguessin desvincular-se'n. I amb això no estic dient que hàgim de fer una cosa o una altra. Estic dient que l'independentisme és molt divers i que si ens deixem arrossegar per l'estratègia dels més radicals (i minoritaris), si no som conscients de la diversitat, potser per aquí podem tenir problemes. No ho sé.

- El creixement que ja hem vist ha tingut l'independentisme fins esdevenir majoria té per a mi dos grans fortaleses: és un procés que sempre hem plantejat exemplarment democràtic i la visió de que amb la independència hi guanyarem tots, de que la independència són més i millors oportunitats absolutament per a tots.

El tema econòmic és, per tant, per a mi, clau, i si fins ara ha actuat ajudant-nos a sumar suports, segons com gestionem les coses, esdevingui una via per la que els puguem perdre. Sobre aquest punt tenim moltes certeses, ja que va ser una de les estratègies clau de l'estat hispànic per fer-nos perdre suports, provocant la "fuga" d'empreses, magnificant el fenomen, etc.

Per què ho feien? Perquè segurament els aparells de l'estat hispànic també eren conscients que el tema econòmic ha estat un motor de creixement de l'independentisme, i per tant si aconseguien, amb les seves maquinacions, visualitzar que la independència era un escenari que ens portava a la ruïna, potser perdríem aquests suports. No se'n van sortir. Gens.

Però ara plantegem-nos un altre escenari. Una part del soroll estratègic en l'independentisme és el que reclama aturar-ho tot, paralitzar el país el temps que calgui, la vaga general indefinida. Si fem una cosa així, a la brava, no penseu que una part de la nostra majoria, que no va creure la propaganda espanyola, si veu que som nosaltres mateixos els que per tota estratègia tenim aturar-ho tot, paralitzar-ho tot... puguin pensar que ho enviarem tot a la merda? No ho sé, ja ho dic. Només penso en totes aquestes soflames que tan soroll generen i les poso en relació amb aquest 7,07 de satisfacció vital. Si l'independentisme passa de ser vist com un motor d'oportunitats per a tothom a un moviment que s'instal·la en el conflicte social i que actua contra l'economia pròpia, no penseu pot haver-hi gent que ara ens dona suport que passi a veure'ns com una amenaça per al funcionament de les empreses, per als llocs de treball, etc?

- tercera aproximació: La nostra majoria social i democràtica és prou sòlida, prou robusta, com per sobreviure a un escenari electoral on el centre d'atenció no sigui allò que es vol fer i posar en valor, allò que compartim, sinó allò que ens divideix, la lluita partidista?

- quarta aproximació, una qüestió per a mi crítica en l'assegurament de la majoria indy: l'antipolítica vs l'optimització del vot. Tots els que toquem temes d'anàlisi del comportament electoral sabem que una de les coses que fa decidir el vot a la gent és la voluntat d'optimitzar-lo, de que el seu vot serveixi d'alguna cosa, produeixi uns determinats efectes, o n'eviti uns d'altres. Hi ha, és obvi, segments socials molt ideologitzats, per als quals l'adhesió a una causa està per sobre de tot. Però les majories s'acaben configurant amb criteris d'optimització del seu vot per part dels electors.

Us poso un parell d'exemples. Per què VOX de sobte "esclata" electoralment? Només ho fa, primer, quan les enquestes a Andalusia els hi donen que entren i, segon, a la resta de l'estat, comunitats autònomes i ajuntaments, gràcies a haver entrat al Parlament andalús. Si això no hagués passat, els seus votants o possibles nous votants haurien seguit votant altres partits de l'oferta de fatxerio, com PP i Cs, per no llençar el seu vot. Només quan les enquestes van projectar clarament l'entrada de VOX a Andalusia, i només a partir de que hi va entrar, s'ha convertit en una opció de vot que ha superat el que fins ara l'havia situat com a partit testimonial, aquesta voluntat d'optimitzar el vot que tenim la majoria de votants.

Segon exemple, recordeu quina ha estat la campanya electoral més exitosa del PSC, oi? Si tu no hi vas, ells tornen. Optimitzar el vot per frenar el PP. I els va funcionar, a CAT van obtenir uns excelents resultats. Havien activat el botó d'optimitzar vot amb èxit.

Ara ens trobem en un escenari complexe, en el que en l'independentisme s'ha acabat imposant la visió del #noatot

Els pressupostos espanyols no es podien ni tramitar ni negociar ni res. No a tot. Seguint aquesta visió política del #noatot, ara, en aquesta precampanya del 28A, sembla es vulgui imposar un discurs que exigeix que l'únic mandat dels diputats indepes electes sigui bloquejar-ho tot, no participar en res.

Això, que seria una proposta política discutible, però legitima, no la discuteixo, ni hi entro ni hi surto, es converteix en una actitud no admissible, d'extrema toxicitat i divisió, quan s'acompanya del discurs de que tots els que no subscriguin sense fissures aquesta estratègia del #noatot són uns traïdors.


Finalment, una pregunta que no puc evitar fer-me és quina serà la reacció d'aquests dos milions i pico de votants que conformem la majoria indepe davant la renúncia a fer política de l'independentisme a Madrid, a l'haver-se imposat el #noatot i davant l'amenaça del trifachito? Decidiran el seu vot des de la perspectiva d'optimitzar-lo en aquestes coordenades i per tant votaran partits com PSC o Comuns? No dic tinguin raó o no la tinguin, sigui justificat o no, ni ho hagin de fer o no. Només plantejo escenaris possibles, dubtes.

LA MEVA VISIÓ
El més rellevant de l'article d'avui no és com ho veig jo, sinó les preguntes que he volgut compartir. Malgrat tot, i com hi he pensat, em semblaria poc honest no compartir algunes conclusions a les que he arribat.

Sí, a mi m'amoïna que tal i com estem fent les coses, més que sumar, acabem desgastant l'actual majoria indepe que som.

Crec que pot ser un error tractar els dos milions i pico de votants per la independència com si tots fossin abrandats CDR. No ho són. Em podeu dir que si ho fossin ja ho tindríem. I potser teniu raó. Però no ho són. I tractar-los com si ho fossin i fer política com si ho fossin a mi m'inquieta, des de la perspectiva que enlloc de sumar acabem perdent suports i la majoria social i democràtica que hem assolit. No ho sé.

Sí, ja sé que hi haurà qui dirà que el desgast el tenim per la desorientació, i és cert, això també desgasta. Per això cal molta pedagogia per explicar la situació, i molt compromís per mantenir la fermesa col·lectiva. Però tot i admetent això, no és el que més por em fa, i el 21D n'és un exemple.

El que més por em fa és que acabem perdent la majoria social i democràtica que tant ens ha costat assolir, perquè ningú no hagi pensat que la podem perdre. El que més m'amoïna és que el "a veure qui la diu més grossa" arraconi i liquidi la política. Que el destructivisme s'imposi al constructivisme, que el #noatot sigui la referència i no el sí a aprofitar qualsevol oportunitat, que els verbs de l'independentisme siguin "tombar, enderrocar..." i no "construïm, fem...". Que actuem com si els suports aconseguits fossin uniformes, inamovibles i immutables, ignorant l'extraordinària complexitat que implica la diversitat interna, que és la que ha permès fer-la possible, existir, ser majoria.

Sovint tinc la sensació que els nostres pitjors enemics som nosaltres mateixos.

Davant aquests dubtes, davant la inquietud que em genera pensar en tot això, el més gran consol sempre el trobo en la monumental ceguesa de l'estat espanyol, en la barbàrie del seu comportament, en el seu autoritarisme dement, en la seva estupidesa existencial com a casta autoperpetuada en el poder i en la seva indissimulada catalanofòbia.

És allò que alguns diuen que, per més malament que nosaltres ho fem, l'estat espanyol sempre acudirà al nostre rescat. Però no em consola. Voldria recuperar aquell independentisme que va saber fer les coses bé. Voldria fer les coses bé, com les vam fer per aconseguir, en menys d'una dècada, sumar més d'un milió i mig de suports a fer la independència.

Un dels polítics que més respecte i admiració em mereixen d'aquesta última dècada, i del que no hi ha dia no lamenti no tingui un major protagonisme en aquests moments, perquè entenc que el seu lideratge seria providencial, és en David Fernàndez, qui fou diputat per la CUP. En relació a l'1-O en David va dir i escriure una cosa que em va quedar gravada: "I volent ser república, hem après a ser poble".

No hem assolit ser República encara. Però el que no ens podríem perdonar mai és que tot el que va ser l'1 d'octubre, com vam aprendre a ser poble, tots els que vam ser, tot el que vam fer, aquest "nosaltres" que es va generar, i que té naturalesa fundacional, ara ho llencem per la borda, per miopia, per partidismes, per no haver posat en valor allò més preuat que tenim, que hem assolit.

Quan m'interrogo tan en abstracte sobre totes aquestes coses que avui he compartit amb vosaltres ho faig perquè, com el David, crec que allò més important, transcendent, que hem aconseguit és aquest "aprendre a ser poble". I també pel meu ple convenciment que només si preservem això, si sabem preservar el que implica, de transversalitat, de pluralitat i de ser majoria social i democràtica, aquest poble que hem après a ser, sabrà fer realitat la República. I la farem.

DONEC PERFICIAM