Hi ha pocs espais als que pugui associar tan intensament la meva militància independentista com és la Plaça de la Concòrdia, al barri de Les Corts, a Barcelona.
L'any 1989, amb un grup d'amics i companys de lluites, vam fundar, seguint el camí que havien iniciat els nostres amics de Sants, el Casal Independentista de Les Corts.
En un article a llibertat.cat en parlen així: "El Casal Independentista de Les Corts (CILC) va nèixer l'any 1989 a mans dels diversos col·lectius nacionalistes i d'esquerres, principalment MDT, Catalunya Lliure, Nacionalistes d'Esquerres i La Crida. Va nèixer en el mateix moment que els casals de Sants, Gràcia i Ciutat Vella, i va dinamitzar el barri amb calçotades, balls folklòrics i xerrades o sopars amb debat que es feien a Can Deu o la Bodega Ciurana"
Fou, la que vam compartir amb els companys de Sants, una experiència intensa d'activisme independentista local i tan transversal com en aquell moment podíem ser i que va haver de fer front a onades repressives tan bèsties com la del 92. I ho vam fer.
El moment fundacional del Casal Independentista de Les Corts fou un acte al centre Cívic de Can Deu, a la Plaça de la Concòrdia. I en aquesta plaça és on fèiem la majoria d'activitats adreçades als veïns del barri, com eren les calçotades i concerts. A banda d'aquestes activitats més lúdiques, fèiem moltes altres coses per estendre l'ideal independentista, com xerrades, conferències, concerts de rock català, campanyes per la llengua, per la memòria històrica, per temes del barri, lluita antirepressiva, etc. El nostre soci o membre número 100 vam tenir l'honor que acceptés ser-ho i compartir amb tots nosaltres un inoblidable sopar, fou n'Avel·lí Artís-Gener, àlies Tísner.
En un d'aquests concerts que programàvem em va tocar "viure" una de les experiències més dures de la meva vida militant. Des que el Casal va iniciar la seva activitat, vam tenir topades diverses amb aquella ultradreta i la seva impunitat dels 80s i 90s. Una impunitat que ara, quan ens pensàvem formava ja part del passat, ha tornat.
Però el que va passar aquella nit en aquell concert de música tradicional no tenia res a veure amb les topades que fins llavors havíem tingut amb aquests grups feixistes. Mentre es desenvolupava el concert i la gent ballava al mig de la plaça de sobte es feu el silenci. Una banda ultra havia desconnectat els cables del generador que alimentava l'electricitat del so i la llum del concert. Hi va haver un instant de desconcert, perquè havíem badat, no els havíem vist arribar, però ràpidament vam reaccionar i vam anar cap a ells. Els vam fer retrocedir. I fou llavors, en aquesta trifurca per fer-los fora, que un dels que semblava liderar aquella agressió feixista, un conegut ultra que responia al malnom de "El loco", va agafar al meu germà i li va posar una navalla al coll, mentre em mirava i em cridava "y ahora qué, y ahora qué?" perquè m'aturés, perquè deixés de repartir. Si em movia aquell filldeputa feixista era totalment capaç de clavar la navalla a la jugular del coll del meu germà.
Llavors va passar que bona part dels ultres, davant la nostra reacció, van començar a retrocedir. "El loco" va tenir por de quedar-se sol, suposo, va apartar la mirada que tenia clavada en mi, i va començar a mirar a dreta i esquerra per veure què estava passant. Jo no deixava de mirar-lo i d'acostar-m'hi com qui no vol la cosa. En un d'aquests moments que deixava de mirar-me per mirar a dreta o esquerra em vaig llençar damunt seu, agafant-lo del canell de la mà i retorçant-lo per treure-li la navalla. Ho vaig aconseguir. I va apretar a córrer, va fugir.
Ho vam recordar ahir, amb algun dels camarades d'aquell Casal Independentista de Les Corts, mentre assistíem a l'acte de presentació de candidatures de Junts per Catalunya a la Plaça de la Concòrdia.
Però també he recordat aquell dia, any 1990, que m'estava assegut a una de les terrasses de la plaça, crec la del Fragments, esperant arribés una persona que s'havia posat en contacte amb nosaltres per veure si podíem ajudar en una campanya patriòtica. Llavors no hi havia mòbils. Quedar no era tan fàcil. "Qui deu ser, què deuen voler", em preguntava. Llavors es va acostar a la meva taula un senyor gran, elegant, i em diu "tu ets el Francesc Abad del Casal Independentista?" Sí, li vaig respondre, sóc jo. "Hola, sóc Agustí Mercè Varela". Ni idea de qui era. Va seure, va demanar i va començar a parlar i explicar-me coses. Jo cada cop estava més atònit. Em va explicar l'època de la República. L'Estatut. Companys. La guerra. L'exili. Tarradellas, el nou estatut... Jo flipava. Ulls com a plats. Jo llavors no era capaç de valorar la dimensió del patriota que tenia al davant explicant-me totes aquelles històries. Finalment em diu perquè ens havien convocat. "Aquest 15 d'octubre farà 50 anys de l'afusellament del President Companys, i creiem que cal fer-li l'homenatge que mai se li ha fet. Nosaltres som gent gran. Necessitem que us hi impliqueu els joves". I ho vam fer.
Totes les trobades i converses que vaig tenir amb aquell prohom, fins i tot ignorant com ignorava la seva dimensió històrica, varen ser per a mi un regal com a militant. Sempre quedàvem a la plaça de la Concòrdia. Un dia em va explicar una història que mai no he pogut saber si era certa o m'estava prenent una mica carinyosament el pèl. No sé com vam acabar parlant de la dissortada dinastia dels Urgell, que era la legítima successora a la corona catalana, però que els fou usurpada al Compromís de Casp (1412), proclamant rei un Trastàmara, una dinastia castellana. I s'empresonà i intentà liquidar als Urgell. Llavors em va explicar com, feia uns anys, un grup de gent s'havien proposat seguir la pista d'aquesta dinastia, la dels Urgell, per saber si hi havia algun descendent viu. I segons m'explicava, després de molts anys d'estudi, recerca, etc. en van trobar un, van trobar un home el llinatge del qual era descendència dels Urgell i seria així el rei legítim de la corona catalana: un miner australià.
Jo vaig riure.
El president Puigdemont es connecta des de Waterloo i apareix a la pantalla de l'escenari de l'acte. Jami Matamala, perseguit i represaliat per ajudar al President en el seu exili, és candidat al senat per Girona, i està a l'esquerra del President. I el conseller de Cultura a l'exili, Lluís Puig, candidat al senat per Barcelona, a la seva dreta. La plaça s'aixeca amb un clam de llibertat, de President, de força, d'energia! Jo també aixeco el puny i crido "President, President".
Miro aquella plaça plena de gent, de compromís, de lleialtat, d'entusiasme, de determinació. I recordo aquell dia del 1990 en aquella mateixa plaça, quan em va venir a trobar n'Agustí Mercè Varela. Com hem canviat... Aquell 1990 érem tan poca cosa que un venerable i històric dirigent com era en Mercè Varela havia de quedar amb uns pringats com nosaltres, que només teníem un petit casal independentista de barri, per demanar-nos ajuda i implicació per poder fer l'homenatge que encara no s'havia fet al President Companys en el 50 aniversari del seu afusellament.
El President Puigdemont segueix adreçant-se a la turba sediciosa que omple la plaça. M'admira la seva determinació, la seva convicció. Cal aixecar-se. Cal perseverar. Cal ser en tots i cadascun de nosaltres. El President mira tota la gent que omple la plaça i somriu lleument. Com el 21D, té clara la victòria. Com el 21D se sap és l'enemic a batre. Mentre l'escolto penso en aquest odi tan demencial que li tenen. La seva llibertat i el seu lideratge és la derrota de l'estat espanyol, és mantenir plenament obertes totes les nostres opcions per fer realitat la República. "Ho farem", diu el President, "guanyarem!".
No Surrender. La Plaça de la Concòrdia és plena a vessar reclamant la independència, i com l'1-O i el 21D estem determinats a plantar cara a aquest estat podrit amb les nostres armes, amb la democràcia, amb els nostres vots. Intel·ligència i caràcter.
Miro l'extraordinària força, talent, dignitat, renovació i pluralitat de les candidatures que ha configurat Junts per Catalunya i sé que, com el 21D, guanyarem. No dic guanyarem, en primera del plural, perquè sigui de cap partit, no ho sóc. Ho dic perquè em sento compromès amb l'única candidatura que des del primer dia i fins l'últim minut ha apostat, honestament, per la unitat, per fer-ho junts. Ho dic perquè em sento absolutament compromès amb tots els presos i exiliats que encapçalen les candidatures al congrés, com l'amic i mestre Jordi Sànchez, per Barcelona, com en Jordi Turull per Lleida, com en Josep Rull per Tarragona, com en Jami Matamala al Senat per Girona, com en Lluís Puig al Senat per Barcelona, com en Quim Forn a l'Ajuntament de Barcelona, el cap i casal, com, evidentment, el President Puigdemont a les europees! Volia la unitat perquè jo també volia votar a Oriol Junqueras, però no serà possible. Hauria volgut tots els presos en unes llistes, no haver de triar, perquè els estimem i volem a tots. Per això volíem la unitat.També la volia perquè m'hauria agradat poder votar a Gabriel Rufián, a Albano Dante o a Guillem Fuster. Perquè és molt i molt més el que ens uneix que el que ens separa.
Penso en aquest potencial extraordinari de candidatures en les que hi ha la Laura Borràs, que friso per veure-la al faristol del Congrés, abans no sigui l'hora definitiva dels adéus, amb aquell coratge, amb aquella energia i tota aquella cultura, poesia, de les seves paraules. L'enorme Míriam Nogueras, que des del món de l'activisme es va trobar al capdavant d'aquesta radical renovació, obertura política que ha implicat la configuració de les llistes de Junts per CAT, que ha enterrat la vella política amb una elegància captivadora, i sense perdre el somriure ni la proximitat que tenia com a activista. Penso amb l'amic i company de lluites des de l'època de la Universitat, a la FNEC, Ramon Tremosa, i en la titànica feina que ha fet al Parlament Europeu, i el vull veure també al faristol, denunciant aquest estat tirànic, incomplidor, que és l'estat espanyol, aquest estat podrit que no deixa de prendre decisions per perjudicar i empobrir a Catalunya, com ha demostrat sobradament en tot el tema d'infraestructures que el Ramon coneix tan bé! O com aquest enorme advocat i comunicador que és en Jaume Alonso-Cuevillas. Enorme!!!!!!
Penso en el Quim Forn i i recordo el seu somriure en veure´m entrar dimarts a la sala del Tribunal Suprem, i en aquest compromís extraordinari, ple d'energia, ple de talent, ple de determinació de l'Elsa Artadi. Què gran és. Somriu, i es recorda del teu nom, i del de tots, i t'abraça i et transmet una força brutal. Darrere les seves ulleres i mirada elèctrica hi ha el No Surrender i el Guanyarem. Però sobretot, Elsa, no deixis de somriure, de recordar-nos així la importància de l'honestedat, de l'autenticitat. L'Elsa no busca la càmera, com fan algunes ades, sinó la gent. La mirada i el somriure de l'Elsa sempre els comparteix amb la gent, amb les persones. Quina persona tan i tan autèntica! Gràcies per ser així, Elsa!
Quan acaba l'acte la gentada que s'ha concentrat a la plaça de la Concòrdia, que hi havia anat arribant tímidament, s'aixeca amb llum als ulls i força al braç. Ens reconeixem en aquesta voluntat de ser-hi sempre i de voler-hi ser amb tots, junts.
Guanyarem, no en tinc cap dubte, a les eleccions al Congrés i al Senat, a les municipals a Barcelona i a les europees. Guanyarem perquè, com el 21D, quan Junts per Catalunya es posa en marxa, ho fa sempre amb els braços oberts, després d'haver esgotat totes les opcions per configurar candidatures unitàries independentistes.
Guanyarem, només per les ganes que té l'establishment, l'estat podrit que és l'estat espanyol i tot l'unionisme de que no guanyem, per la manera com manipulen la informació, les dades, les enquestes, etc. És increïble. Altre cop com el 21D abocats al ridícul. És increïble la incapacitat de plantejar adequadament les enquestes i de saber-ne fer la lectura correcta. Jo flipo. No crec sigui incompetència. Si ho és, m'ofereixo a fer cursos de demoscòpia i anàlisi demoscòpic. Si no ho és, altre cop les vostres enquestes, convertides en pura propaganda i eina de manipulació massiva, no podran impedir que, com el 21D, guanyi Junts per Catalunya.
Guanyarem, perquè aquell 1990, asseguts a la Plaça de la Concòrdia, ni l'Agustí Mercè Varela ni jo mateix no hauríem pensat mai que 29 anys després a la mateixa plaça estaríem escoltant les paraules del President de la Generalitat des de l'exili.
Guanyarem, perquè hi va haver gent com n'Agustí Mercè Varela que van mantenir viu el seu compromís tota la vida, i en la més negra nit, per fer-ho possible. Perquè havia estat a la redacció de l'Estatut de Núria al 1931-32, després va estar al de Sau (1978-79), a l'exili, a la guerra, amb Macià, amb Companys, amb Tarradelles... i aquell 1990 no tenia cap problema en estar parlant amb uns pringadillos de barri com érem nosaltres, demanant-nos implicació i suport. No hi havia gaire ningú més a qui pogués adreçar-se. Vam intentar estar a l'alçada, ser dignes del relleu que ens encomanaven. Vam ser conscients que formàvem part d'aquesta cadena de compromisos que ens ha permès sobreviure com a Nació i poder ser independents.
L'any 1989, amb un grup d'amics i companys de lluites, vam fundar, seguint el camí que havien iniciat els nostres amics de Sants, el Casal Independentista de Les Corts.
En un article a llibertat.cat en parlen així: "El Casal Independentista de Les Corts (CILC) va nèixer l'any 1989 a mans dels diversos col·lectius nacionalistes i d'esquerres, principalment MDT, Catalunya Lliure, Nacionalistes d'Esquerres i La Crida. Va nèixer en el mateix moment que els casals de Sants, Gràcia i Ciutat Vella, i va dinamitzar el barri amb calçotades, balls folklòrics i xerrades o sopars amb debat que es feien a Can Deu o la Bodega Ciurana"
Fou, la que vam compartir amb els companys de Sants, una experiència intensa d'activisme independentista local i tan transversal com en aquell moment podíem ser i que va haver de fer front a onades repressives tan bèsties com la del 92. I ho vam fer.
El moment fundacional del Casal Independentista de Les Corts fou un acte al centre Cívic de Can Deu, a la Plaça de la Concòrdia. I en aquesta plaça és on fèiem la majoria d'activitats adreçades als veïns del barri, com eren les calçotades i concerts. A banda d'aquestes activitats més lúdiques, fèiem moltes altres coses per estendre l'ideal independentista, com xerrades, conferències, concerts de rock català, campanyes per la llengua, per la memòria històrica, per temes del barri, lluita antirepressiva, etc. El nostre soci o membre número 100 vam tenir l'honor que acceptés ser-ho i compartir amb tots nosaltres un inoblidable sopar, fou n'Avel·lí Artís-Gener, àlies Tísner.
En un d'aquests concerts que programàvem em va tocar "viure" una de les experiències més dures de la meva vida militant. Des que el Casal va iniciar la seva activitat, vam tenir topades diverses amb aquella ultradreta i la seva impunitat dels 80s i 90s. Una impunitat que ara, quan ens pensàvem formava ja part del passat, ha tornat.
Però el que va passar aquella nit en aquell concert de música tradicional no tenia res a veure amb les topades que fins llavors havíem tingut amb aquests grups feixistes. Mentre es desenvolupava el concert i la gent ballava al mig de la plaça de sobte es feu el silenci. Una banda ultra havia desconnectat els cables del generador que alimentava l'electricitat del so i la llum del concert. Hi va haver un instant de desconcert, perquè havíem badat, no els havíem vist arribar, però ràpidament vam reaccionar i vam anar cap a ells. Els vam fer retrocedir. I fou llavors, en aquesta trifurca per fer-los fora, que un dels que semblava liderar aquella agressió feixista, un conegut ultra que responia al malnom de "El loco", va agafar al meu germà i li va posar una navalla al coll, mentre em mirava i em cridava "y ahora qué, y ahora qué?" perquè m'aturés, perquè deixés de repartir. Si em movia aquell filldeputa feixista era totalment capaç de clavar la navalla a la jugular del coll del meu germà.
Llavors va passar que bona part dels ultres, davant la nostra reacció, van començar a retrocedir. "El loco" va tenir por de quedar-se sol, suposo, va apartar la mirada que tenia clavada en mi, i va començar a mirar a dreta i esquerra per veure què estava passant. Jo no deixava de mirar-lo i d'acostar-m'hi com qui no vol la cosa. En un d'aquests moments que deixava de mirar-me per mirar a dreta o esquerra em vaig llençar damunt seu, agafant-lo del canell de la mà i retorçant-lo per treure-li la navalla. Ho vaig aconseguir. I va apretar a córrer, va fugir.
Ho vam recordar ahir, amb algun dels camarades d'aquell Casal Independentista de Les Corts, mentre assistíem a l'acte de presentació de candidatures de Junts per Catalunya a la Plaça de la Concòrdia.
Però també he recordat aquell dia, any 1990, que m'estava assegut a una de les terrasses de la plaça, crec la del Fragments, esperant arribés una persona que s'havia posat en contacte amb nosaltres per veure si podíem ajudar en una campanya patriòtica. Llavors no hi havia mòbils. Quedar no era tan fàcil. "Qui deu ser, què deuen voler", em preguntava. Llavors es va acostar a la meva taula un senyor gran, elegant, i em diu "tu ets el Francesc Abad del Casal Independentista?" Sí, li vaig respondre, sóc jo. "Hola, sóc Agustí Mercè Varela". Ni idea de qui era. Va seure, va demanar i va començar a parlar i explicar-me coses. Jo cada cop estava més atònit. Em va explicar l'època de la República. L'Estatut. Companys. La guerra. L'exili. Tarradellas, el nou estatut... Jo flipava. Ulls com a plats. Jo llavors no era capaç de valorar la dimensió del patriota que tenia al davant explicant-me totes aquelles històries. Finalment em diu perquè ens havien convocat. "Aquest 15 d'octubre farà 50 anys de l'afusellament del President Companys, i creiem que cal fer-li l'homenatge que mai se li ha fet. Nosaltres som gent gran. Necessitem que us hi impliqueu els joves". I ho vam fer. Totes les trobades i converses que vaig tenir amb aquell prohom, fins i tot ignorant com ignorava la seva dimensió històrica, varen ser per a mi un regal com a militant. Sempre quedàvem a la plaça de la Concòrdia. Un dia em va explicar una història que mai no he pogut saber si era certa o m'estava prenent una mica carinyosament el pèl. No sé com vam acabar parlant de la dissortada dinastia dels Urgell, que era la legítima successora a la corona catalana, però que els fou usurpada al Compromís de Casp (1412), proclamant rei un Trastàmara, una dinastia castellana. I s'empresonà i intentà liquidar als Urgell. Llavors em va explicar com, feia uns anys, un grup de gent s'havien proposat seguir la pista d'aquesta dinastia, la dels Urgell, per saber si hi havia algun descendent viu. I segons m'explicava, després de molts anys d'estudi, recerca, etc. en van trobar un, van trobar un home el llinatge del qual era descendència dels Urgell i seria així el rei legítim de la corona catalana: un miner australià.
Jo vaig riure.
El president Puigdemont es connecta des de Waterloo i apareix a la pantalla de l'escenari de l'acte. Jami Matamala, perseguit i represaliat per ajudar al President en el seu exili, és candidat al senat per Girona, i està a l'esquerra del President. I el conseller de Cultura a l'exili, Lluís Puig, candidat al senat per Barcelona, a la seva dreta. La plaça s'aixeca amb un clam de llibertat, de President, de força, d'energia! Jo també aixeco el puny i crido "President, President".
Miro aquella plaça plena de gent, de compromís, de lleialtat, d'entusiasme, de determinació. I recordo aquell dia del 1990 en aquella mateixa plaça, quan em va venir a trobar n'Agustí Mercè Varela. Com hem canviat... Aquell 1990 érem tan poca cosa que un venerable i històric dirigent com era en Mercè Varela havia de quedar amb uns pringats com nosaltres, que només teníem un petit casal independentista de barri, per demanar-nos ajuda i implicació per poder fer l'homenatge que encara no s'havia fet al President Companys en el 50 aniversari del seu afusellament.
El President Puigdemont segueix adreçant-se a la turba sediciosa que omple la plaça. M'admira la seva determinació, la seva convicció. Cal aixecar-se. Cal perseverar. Cal ser en tots i cadascun de nosaltres. El President mira tota la gent que omple la plaça i somriu lleument. Com el 21D, té clara la victòria. Com el 21D se sap és l'enemic a batre. Mentre l'escolto penso en aquest odi tan demencial que li tenen. La seva llibertat i el seu lideratge és la derrota de l'estat espanyol, és mantenir plenament obertes totes les nostres opcions per fer realitat la República. "Ho farem", diu el President, "guanyarem!".
No Surrender. La Plaça de la Concòrdia és plena a vessar reclamant la independència, i com l'1-O i el 21D estem determinats a plantar cara a aquest estat podrit amb les nostres armes, amb la democràcia, amb els nostres vots. Intel·ligència i caràcter.
Miro l'extraordinària força, talent, dignitat, renovació i pluralitat de les candidatures que ha configurat Junts per Catalunya i sé que, com el 21D, guanyarem. No dic guanyarem, en primera del plural, perquè sigui de cap partit, no ho sóc. Ho dic perquè em sento compromès amb l'única candidatura que des del primer dia i fins l'últim minut ha apostat, honestament, per la unitat, per fer-ho junts. Ho dic perquè em sento absolutament compromès amb tots els presos i exiliats que encapçalen les candidatures al congrés, com l'amic i mestre Jordi Sànchez, per Barcelona, com en Jordi Turull per Lleida, com en Josep Rull per Tarragona, com en Jami Matamala al Senat per Girona, com en Lluís Puig al Senat per Barcelona, com en Quim Forn a l'Ajuntament de Barcelona, el cap i casal, com, evidentment, el President Puigdemont a les europees! Volia la unitat perquè jo també volia votar a Oriol Junqueras, però no serà possible. Hauria volgut tots els presos en unes llistes, no haver de triar, perquè els estimem i volem a tots. Per això volíem la unitat.També la volia perquè m'hauria agradat poder votar a Gabriel Rufián, a Albano Dante o a Guillem Fuster. Perquè és molt i molt més el que ens uneix que el que ens separa.
Penso en aquest potencial extraordinari de candidatures en les que hi ha la Laura Borràs, que friso per veure-la al faristol del Congrés, abans no sigui l'hora definitiva dels adéus, amb aquell coratge, amb aquella energia i tota aquella cultura, poesia, de les seves paraules. L'enorme Míriam Nogueras, que des del món de l'activisme es va trobar al capdavant d'aquesta radical renovació, obertura política que ha implicat la configuració de les llistes de Junts per CAT, que ha enterrat la vella política amb una elegància captivadora, i sense perdre el somriure ni la proximitat que tenia com a activista. Penso amb l'amic i company de lluites des de l'època de la Universitat, a la FNEC, Ramon Tremosa, i en la titànica feina que ha fet al Parlament Europeu, i el vull veure també al faristol, denunciant aquest estat tirànic, incomplidor, que és l'estat espanyol, aquest estat podrit que no deixa de prendre decisions per perjudicar i empobrir a Catalunya, com ha demostrat sobradament en tot el tema d'infraestructures que el Ramon coneix tan bé! O com aquest enorme advocat i comunicador que és en Jaume Alonso-Cuevillas. Enorme!!!!!!
Penso en el Quim Forn i i recordo el seu somriure en veure´m entrar dimarts a la sala del Tribunal Suprem, i en aquest compromís extraordinari, ple d'energia, ple de talent, ple de determinació de l'Elsa Artadi. Què gran és. Somriu, i es recorda del teu nom, i del de tots, i t'abraça i et transmet una força brutal. Darrere les seves ulleres i mirada elèctrica hi ha el No Surrender i el Guanyarem. Però sobretot, Elsa, no deixis de somriure, de recordar-nos així la importància de l'honestedat, de l'autenticitat. L'Elsa no busca la càmera, com fan algunes ades, sinó la gent. La mirada i el somriure de l'Elsa sempre els comparteix amb la gent, amb les persones. Quina persona tan i tan autèntica! Gràcies per ser així, Elsa!
Quan acaba l'acte la gentada que s'ha concentrat a la plaça de la Concòrdia, que hi havia anat arribant tímidament, s'aixeca amb llum als ulls i força al braç. Ens reconeixem en aquesta voluntat de ser-hi sempre i de voler-hi ser amb tots, junts.
Guanyarem, no en tinc cap dubte, a les eleccions al Congrés i al Senat, a les municipals a Barcelona i a les europees. Guanyarem perquè, com el 21D, quan Junts per Catalunya es posa en marxa, ho fa sempre amb els braços oberts, després d'haver esgotat totes les opcions per configurar candidatures unitàries independentistes.
Guanyarem, només per les ganes que té l'establishment, l'estat podrit que és l'estat espanyol i tot l'unionisme de que no guanyem, per la manera com manipulen la informació, les dades, les enquestes, etc. És increïble. Altre cop com el 21D abocats al ridícul. És increïble la incapacitat de plantejar adequadament les enquestes i de saber-ne fer la lectura correcta. Jo flipo. No crec sigui incompetència. Si ho és, m'ofereixo a fer cursos de demoscòpia i anàlisi demoscòpic. Si no ho és, altre cop les vostres enquestes, convertides en pura propaganda i eina de manipulació massiva, no podran impedir que, com el 21D, guanyi Junts per Catalunya.
Guanyarem, perquè aquell 1990, asseguts a la Plaça de la Concòrdia, ni l'Agustí Mercè Varela ni jo mateix no hauríem pensat mai que 29 anys després a la mateixa plaça estaríem escoltant les paraules del President de la Generalitat des de l'exili.
Guanyarem, perquè hi va haver gent com n'Agustí Mercè Varela que van mantenir viu el seu compromís tota la vida, i en la més negra nit, per fer-ho possible. Perquè havia estat a la redacció de l'Estatut de Núria al 1931-32, després va estar al de Sau (1978-79), a l'exili, a la guerra, amb Macià, amb Companys, amb Tarradelles... i aquell 1990 no tenia cap problema en estar parlant amb uns pringadillos de barri com érem nosaltres, demanant-nos implicació i suport. No hi havia gaire ningú més a qui pogués adreçar-se. Vam intentar estar a l'alçada, ser dignes del relleu que ens encomanaven. Vam ser conscients que formàvem part d'aquesta cadena de compromisos que ens ha permès sobreviure com a Nació i poder ser independents.
#No Surrender
Donec Perficiam
Quin article! Senyor Abad. És molt gran, vostè.
ResponEliminaExtraordinari, guanyarem si senyor!
ResponEliminaExtraordinari, guanyarem! Si senyor!
ResponEliminaMolt bon escrit Francesc, I tant que guanyarem!
ResponEliminaMolt bé senyor Abad Esteve
ResponElimina