No, el CEO no ens diu quina estratègia hem de seguir per assolir la República. I jo tampoc la sé. Només sé que no hi ha marxa enrere i que ho farem o no ho farem, però no sé com, quan, ni qui.
Tanmateix, a la vista de les dades del CEO, sí que hi ha un parell o tres de coses que crec és important tenir en compte en aquest disseny del "com" fer-ho, en aquesta estratègia, en aquest pas del nou poble que som a ser República.
1. Som i serem un poble d'identitats compartides, és bo que ho assumim, és bo que actuem en conseqüència, és bo que sapiguem què implica i que ho posem en valor.
Tanmateix, a la vista de les dades del CEO, sí que hi ha un parell o tres de coses que crec és important tenir en compte en aquest disseny del "com" fer-ho, en aquesta estratègia, en aquest pas del nou poble que som a ser República.
1. Som i serem un poble d'identitats compartides, és bo que ho assumim, és bo que actuem en conseqüència, és bo que sapiguem què implica i que ho posem en valor.
En els anteriors articles hem dit que el 48% dels catalans vol la independència. I fins a quin punt el nostre moviment no és identitari, no està basat en una identitat i llengua, per bé que hi siguin presents, sinó en tot el que hem vist en la primera part d'aquest article, ho tenim en la pregunta del CEO sobre la pròpia autoubicació d'identitat entre només català i només espanyol. "Només" un 27,3% dels catalans es defineix a si mateix com a "únicament català". Un 62,8% dels catalans s'expressa, en termes de la seva pròpia identitat, i amb diferents intensitats, com una identitat compartida català i espanyol.
Cal prendre plena consciència d'aquesta realitat, i no només assumir-la (som així), sinó que l'hem de posar en valor. Aquest nou poble que som segueix sent un poble d'identitats compartides. Som així. I ho hem de dir més. Gairebé la meitat dels catalans que volem la independència la volen des d'una identitat compartida catalana-espanyola.
Hem de ser conscients que amb aquesta identitat compartida que ens caracteritza s'hi inclouen un munt de coses, de caràcter cultural, d'orígens i, sobretot, de llengua.
L'altre dia, en el debat de LV amb candidats al Congrés va passar una cosa que ha tingut dues derivades:
- la primera, que la majoria assumís el castellà com la llengua del debat simplement perquè el PP ha enviat aquí, a ser escollida per Barcelona, una senyora que no té ni remota idea del que és Catalunya, del que som els catalans, de la nostra societat, cultura i llengua. El que en JB Culla oportunament va recordar era una "cunera", una autèntica paracaigudista absolutament aliena a la societat per la que vol ser representant. Al meu entendre no hi havia cap raó perquè el debat no es desenvolupés en la llengua que cada intervinent volgués. Només la Laura Borràs va mantenir-se, amb total normalitat, en l'ús del català.
- la segona, aquest run run que des d'una minoria sempre es manté contra la cooficialitat del castellà, amb aquesta absurditat de lligar el futur del català a que el castellà no hi sigui o no hi sigui amb el mateix status.
L'expressió més important, més personal, més sensible, d'aquesta realitat de ser un poble amb aquesta forta i majoritària identitat d'identitats compartides, és la llengua. Ho és en relació al català i ho és en relació al castellà. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, entre els que m'hi incloc. El castellà forma part del nostre "ser", de com som, de com ens relacionem, de com vivim. Forma part de nosaltres i ens l'estimem com ens estimem tot el que som. Tenim la sort de ser una societat amb dues llengües, són de tots, i ho hem de dir més. Volem garantir el futur del català. I aquest futur sabem que passa per tenir un estat al darrere, no un estat en contra, com fins ara. El castellà no és cap amenaça pel català. El castellà és un patrimoni irrenunciable, estimat i protegit. L'amenaça és no tenir estat propi, no ser República. L'1-O vam veure néixer un nou poble, i aquest nou poble és com és, i no com era fa 50 anys, o 100 anys, o 300 anys. Som hereus d'allò que hem estat i de la voluntat de ser. Però som un nou poble. Som com som. I contents de ser així!
2. Som una societat força satisfeta amb les nostres vides.
Cal prendre plena consciència d'aquesta realitat, i no només assumir-la (som així), sinó que l'hem de posar en valor. Aquest nou poble que som segueix sent un poble d'identitats compartides. Som així. I ho hem de dir més. Gairebé la meitat dels catalans que volem la independència la volen des d'una identitat compartida catalana-espanyola.
Hem de ser conscients que amb aquesta identitat compartida que ens caracteritza s'hi inclouen un munt de coses, de caràcter cultural, d'orígens i, sobretot, de llengua.
L'altre dia, en el debat de LV amb candidats al Congrés va passar una cosa que ha tingut dues derivades:
- la primera, que la majoria assumís el castellà com la llengua del debat simplement perquè el PP ha enviat aquí, a ser escollida per Barcelona, una senyora que no té ni remota idea del que és Catalunya, del que som els catalans, de la nostra societat, cultura i llengua. El que en JB Culla oportunament va recordar era una "cunera", una autèntica paracaigudista absolutament aliena a la societat per la que vol ser representant. Al meu entendre no hi havia cap raó perquè el debat no es desenvolupés en la llengua que cada intervinent volgués. Només la Laura Borràs va mantenir-se, amb total normalitat, en l'ús del català.
- la segona, aquest run run que des d'una minoria sempre es manté contra la cooficialitat del castellà, amb aquesta absurditat de lligar el futur del català a que el castellà no hi sigui o no hi sigui amb el mateix status.
L'expressió més important, més personal, més sensible, d'aquesta realitat de ser un poble amb aquesta forta i majoritària identitat d'identitats compartides, és la llengua. Ho és en relació al català i ho és en relació al castellà. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, entre els que m'hi incloc. El castellà forma part del nostre "ser", de com som, de com ens relacionem, de com vivim. Forma part de nosaltres i ens l'estimem com ens estimem tot el que som. Tenim la sort de ser una societat amb dues llengües, són de tots, i ho hem de dir més. Volem garantir el futur del català. I aquest futur sabem que passa per tenir un estat al darrere, no un estat en contra, com fins ara. El castellà no és cap amenaça pel català. El castellà és un patrimoni irrenunciable, estimat i protegit. L'amenaça és no tenir estat propi, no ser República. L'1-O vam veure néixer un nou poble, i aquest nou poble és com és, i no com era fa 50 anys, o 100 anys, o 300 anys. Som hereus d'allò que hem estat i de la voluntat de ser. Però som un nou poble. Som com som. I contents de ser així!
2. Som una societat força satisfeta amb les nostres vides.
En una escala de 0 a 10, on el 0 és totalment insatisfet i el 10 totalment satisfet, valorem amb una mitjana de 7,09 la satisfacció amb la nostra vida actual. La majoria se situen en el 8, seguit del 7, del 9 i del 10.
Això també cal tenir-ho en compte. Fer la República en cap cas hem de semblar farà perillar aquesta situació, en cap cas, com tant s'esforça en intentar fer veure l'unionisme, fer la República no implicarà posar en perill la qualitat de vida que hem assolit amb el nostre esforç personal, sinó tot el contrari. La República és més i millors oportunitats per a tots, una economia més pròspera, una societat més avançada, unes institucions més democràtiques i en les que confiar.
3. Som una societat disposada a assumir riscos moderats, d'una mitjana de 6,13 en una escala de 0 a 10 on el 0 és cap risc i el 10 tots els ricos que calguin. Els votants de la CUP se situen en una mitjana de 7,11, els de JxCAT de 6,64 i els d'ERC de 6,44.
Som així. Gestionem-ho bé. Som una societat disposada a assumir riscos, però no qualsevol risc. Disposada a fer l'1-O i el 3-O, però no a escenaris insurreccionals, d'instal·lar-nos en una mobilització permanent de l'estil "aturem-ho tot". Això ens minoritzaria. Estratègia i saber què fem i demanem. No equivocar-nos en actuar ignorant com som.
2+3) Sumant aquestes dues consideracions, la de la satisfacció vital i la de la moderada disposició a assumir riscos, això ens mena a una altra conclusió per a mi molt evident: cal donar oportunitats a la democràcia, cal perseverar amb la democràcia com a instrument de canvi, com a via.
Sovint assistim a comentaris que diuen que com no ho hem aconseguit amb l'1-O, la democràcia és insuficient, només amb la democràcia no ho aconseguirem i que per tant cal preparar altres escenaris. Jo crec, per convicció personal, per experiència militant i també per les dades que evidencia l'enquesta del CEO de manera reiterada al llarg de les seves diferents edicions, que és just tot el contrari: que l'estratègia ha de ser la de perseverar en la democràcia. Això vol dir convertir cada elecció en una oportunitat d'avançar. Això vol dir saber que a cada elecció acumulem legitimitats i força transformadora. Aquest és el nostre repte, aquesta ha de ser la nostra estratègia.
Això també cal tenir-ho en compte. Fer la República en cap cas hem de semblar farà perillar aquesta situació, en cap cas, com tant s'esforça en intentar fer veure l'unionisme, fer la República no implicarà posar en perill la qualitat de vida que hem assolit amb el nostre esforç personal, sinó tot el contrari. La República és més i millors oportunitats per a tots, una economia més pròspera, una societat més avançada, unes institucions més democràtiques i en les que confiar.
3. Som una societat disposada a assumir riscos moderats, d'una mitjana de 6,13 en una escala de 0 a 10 on el 0 és cap risc i el 10 tots els ricos que calguin. Els votants de la CUP se situen en una mitjana de 7,11, els de JxCAT de 6,64 i els d'ERC de 6,44.
Som així. Gestionem-ho bé. Som una societat disposada a assumir riscos, però no qualsevol risc. Disposada a fer l'1-O i el 3-O, però no a escenaris insurreccionals, d'instal·lar-nos en una mobilització permanent de l'estil "aturem-ho tot". Això ens minoritzaria. Estratègia i saber què fem i demanem. No equivocar-nos en actuar ignorant com som.
2+3) Sumant aquestes dues consideracions, la de la satisfacció vital i la de la moderada disposició a assumir riscos, això ens mena a una altra conclusió per a mi molt evident: cal donar oportunitats a la democràcia, cal perseverar amb la democràcia com a instrument de canvi, com a via.
Sovint assistim a comentaris que diuen que com no ho hem aconseguit amb l'1-O, la democràcia és insuficient, només amb la democràcia no ho aconseguirem i que per tant cal preparar altres escenaris. Jo crec, per convicció personal, per experiència militant i també per les dades que evidencia l'enquesta del CEO de manera reiterada al llarg de les seves diferents edicions, que és just tot el contrari: que l'estratègia ha de ser la de perseverar en la democràcia. Això vol dir convertir cada elecció en una oportunitat d'avançar. Això vol dir saber que a cada elecció acumulem legitimitats i força transformadora. Aquest és el nostre repte, aquesta ha de ser la nostra estratègia.
La democràcia, n'estic convençut, és la via més segura per assolir els nostres objectius, però... ens ho pot assegurar al 100%? No, siguem realistes, ningú pot assegurar-ho al 100%. Però ningú no pot discutir que és la via més segura i probablement l'única que assegura seguir sent la majoria social i democràtica que som. Perquè tampoc hi ha cap altra via alternativa que ens ho asseguri. Cap. I en canvi aquestes vies alternatives sí que ens menen, les dades són prou evidents, a minoritzar el nostre moviment, a perdre suports, a deixar de ser la majoria social que som.
Vol dir això descartar les mobilitzacions com a eina de pressió? En cap cas. Apostar per la democràcia és també apostar per l'1-O o pel 3-O, fets que van implicar mobilització exemplar, assumpció de riscos i impecable coherència democràtica i civil.
4) Confiança constructiva vs soroll i toxicitat destructiva
En aquests mesos hem assistit a reiterats intents de voler ridiculitzar haver estat el moviment de la "revolució dels somriures". Hi ha poques coses més estúpides que aquest tòxic intent d'autoimmolació, perquè és justament haver estat capaços de generar un moviment així el que és un dels nostres més grans patrimonis. No veure-ho, ridiculitzar-ho... és no entendre res.
Però el cert és que, en aquest evident desconcert que ha seguit tot el que vam fer viure i va passar l'octubre del 2017, ha crescut un cert moviment q adopta comportaments, actituds i posicionaments polítics destructius, molt tòxics. No sabem, en termes de projecció de la seva força o suports, el seu abast. Sí sabem que ha estat capaç de generar molt soroll.
Les dades del CEO sí ens permeten valorar aquest soroll, el seu impacte. I per sort, podem afirmar que, malgrat sí s'aprecia que aquesta toxicitat ha estat capaç d'alimentar desgast, no ha aconseguit trencar el moviment i els seus pilars: la majoria del moviment segueix confiant en els nostres polítics i segueix valorant la seva feina.
- El CEO pregunta sobre el grau de confiança que mereixen els polítics catalans, en una escala de 0 a 10, on el 0 és cap confiança i el 10 molta confiança.
Tot i que la pregunta és molt genèrica, no diu "quins polítics", les respostes s'alineen de manera clara sobre els polítics que dirigeixen el país, el moviment. Això ho podem veure per una banda per les respostes segons l'alineació política dels enquestats i també posant-hi al costat la valoració que es fa individualment dels nostres líders.
La valoració mitjana que mereixen "els polítics catalans" és de 4,38. Però això no vol dir res. Hem de mirar que la valoració que en fan els votants independentistes i els unionistes no té res a veure:
- Per al bloc del 155 la valoració mitjana és de 1,68 (Cs), 3,05 (PSC) i 3,33 (PP)
- Per als equidistants dels Comuns és de 4,04
- Per al bloc republicà les valoracions mitjanes són: 6,98 entre votants de Junts x Catalunya, 6,22 entre els d'ERC i 5,36 i entre els de la CUP
Al President Puigdemont els votants de Junts x CAT el valoren amb un 8,62, els d'ERC amb un 7,11, els d la CUP amb un 6,59.
El bloc del 155 en canvi a Puigdemont el valoren amb 0,52 (Cs), 2,12 (PSC) i 2,94 (PP)
A Oriol Junqueras 8,10 (JxCAT), 8,69 (ERC) i 7,57 (CUP), mentre en l'unionisme 2,57 (Cs), 4,97 (PSC) i 4,81 (PP)
Pel que fa al President Torra, 7,46 (JxCAT), 6,40 (ERC) i 5,58 (CUP). Unionistes: 0,95 (Cs), 2,84 (PSC) i 2,69 (PP).
Què vol dir, això, què ens expliquen aquestes valoracions de la confiança en els líders polítics? Doncs que malgrat tot el soroll, els independentistes majoritàriament confiem en els nostres líders, i amb bones valoracions entre els votants de les dues forces majoritàries (JxCAT i ERC), que també són aprovats inequívocament pels votants de la CUP, que a més atorguen notable a Junqueras i gairebé notable a Puigdemont.
Potser la confiança que expressem els indepes no és per tirar coets, però no ofereix el més mínim dubte a que seguim confiant en els nostres polítics. La valoració de 7-8 recull gairebé el 50% de les valoracions dels votants de JxCAT i ERC, i la de 6-78 entre els de la CUP.
El soroll i la seva toxicitat no han aconseguit trencar aquesta confiança, fonamental per a qualsevol cosa vulguem fer.
- la 2a pregunta cabdal del CEO per valorar aquesta dimensió és la que pregunta sobre l'acció del govern de la Generalitat. Pregunta com es valora la gestió de l'actual Govern de la Generalitat en els darrers mesos, en una escala de 0 (molt dolenta) a 10 (molt bona).
Votants de Junts x Catalunya la valoren amb un 6,44, ERC 5,71 i CUP 4,80. En el cas de la CUP, malgrat fregar l'aprovat, es queda pels pèls per sota en la mitjana, aquest 4,80, però si mirem els % de respostes, veiem que un 61% dels seus votants valoren el govern amb 5-6-7, és a dir, que la majoria dels votants CUP també l'aproven, i no pels pèls.
És evident que la situació general del país i la situació a la que ha de fer front el Govern de la Generalitat fa que entre els independentistes s'aprovi la seva gestió, però sense entusiasme.
De la mateixa manera és evident que aquesta sistemàtica campanya d'assetjament al Govern de la pinza que formen tota aquesta toxicitat destructiva i la irresponsabilitat amb la que s'ha pronunciat l'ANC en relació al Govern no han aconseguit el seu objectiu de deslegitimar-lo.
L'independentisme segueix confiant en els seus polítics i valora l'esforç que està fent el Govern, tot i que no desperti entusiasme.
Tot aquest soroll de la simplicitat de la política de consignes, com allò de "el poble mana, el govern obeeix" o "el govern o executa el mandat popular o dimiteix", etc. han fet molt soroll, han generat molt desgast, però no han aconseguit fracturar el moviment independentista. Majoritàriament l'independentisme assumeix la complexitat del repte, confia en els nostres polítics i valora el que fan, no s'ha deixat arrossegar per la simplicitat destructiva, per la irresponsabilitat d'elevar a discurs polític les soflames de les consignes.
I això és una molt bona notícia. Si el soroll tòxic hagués imposat el seu frame, la seva visió de les coses, hauríem entrat en una dinàmica destructiva devastadora.
A tall de conclusions:
Si esdevinguéssim la revolució dels emprenyats, dels rabiosos, dels que tot ho veuen malament, dels que no troben res ben fet, dels que sembla estiguin tot el dia trepitjant amb els peus descalços cards, hauríem sentenciat la defunció del nostre moviment i de les nostres opcions.
Vol dir això descartar les mobilitzacions com a eina de pressió? En cap cas. Apostar per la democràcia és també apostar per l'1-O o pel 3-O, fets que van implicar mobilització exemplar, assumpció de riscos i impecable coherència democràtica i civil.
4) Confiança constructiva vs soroll i toxicitat destructiva
En aquests mesos hem assistit a reiterats intents de voler ridiculitzar haver estat el moviment de la "revolució dels somriures". Hi ha poques coses més estúpides que aquest tòxic intent d'autoimmolació, perquè és justament haver estat capaços de generar un moviment així el que és un dels nostres més grans patrimonis. No veure-ho, ridiculitzar-ho... és no entendre res.
Però el cert és que, en aquest evident desconcert que ha seguit tot el que vam fer viure i va passar l'octubre del 2017, ha crescut un cert moviment q adopta comportaments, actituds i posicionaments polítics destructius, molt tòxics. No sabem, en termes de projecció de la seva força o suports, el seu abast. Sí sabem que ha estat capaç de generar molt soroll.
Les dades del CEO sí ens permeten valorar aquest soroll, el seu impacte. I per sort, podem afirmar que, malgrat sí s'aprecia que aquesta toxicitat ha estat capaç d'alimentar desgast, no ha aconseguit trencar el moviment i els seus pilars: la majoria del moviment segueix confiant en els nostres polítics i segueix valorant la seva feina.
- El CEO pregunta sobre el grau de confiança que mereixen els polítics catalans, en una escala de 0 a 10, on el 0 és cap confiança i el 10 molta confiança.
Tot i que la pregunta és molt genèrica, no diu "quins polítics", les respostes s'alineen de manera clara sobre els polítics que dirigeixen el país, el moviment. Això ho podem veure per una banda per les respostes segons l'alineació política dels enquestats i també posant-hi al costat la valoració que es fa individualment dels nostres líders.
La valoració mitjana que mereixen "els polítics catalans" és de 4,38. Però això no vol dir res. Hem de mirar que la valoració que en fan els votants independentistes i els unionistes no té res a veure:
- Per al bloc del 155 la valoració mitjana és de 1,68 (Cs), 3,05 (PSC) i 3,33 (PP)
- Per als equidistants dels Comuns és de 4,04
- Per al bloc republicà les valoracions mitjanes són: 6,98 entre votants de Junts x Catalunya, 6,22 entre els d'ERC i 5,36 i entre els de la CUP
Al President Puigdemont els votants de Junts x CAT el valoren amb un 8,62, els d'ERC amb un 7,11, els d la CUP amb un 6,59.
El bloc del 155 en canvi a Puigdemont el valoren amb 0,52 (Cs), 2,12 (PSC) i 2,94 (PP)
A Oriol Junqueras 8,10 (JxCAT), 8,69 (ERC) i 7,57 (CUP), mentre en l'unionisme 2,57 (Cs), 4,97 (PSC) i 4,81 (PP)
Pel que fa al President Torra, 7,46 (JxCAT), 6,40 (ERC) i 5,58 (CUP). Unionistes: 0,95 (Cs), 2,84 (PSC) i 2,69 (PP).
Què vol dir, això, què ens expliquen aquestes valoracions de la confiança en els líders polítics? Doncs que malgrat tot el soroll, els independentistes majoritàriament confiem en els nostres líders, i amb bones valoracions entre els votants de les dues forces majoritàries (JxCAT i ERC), que també són aprovats inequívocament pels votants de la CUP, que a més atorguen notable a Junqueras i gairebé notable a Puigdemont.
Potser la confiança que expressem els indepes no és per tirar coets, però no ofereix el més mínim dubte a que seguim confiant en els nostres polítics. La valoració de 7-8 recull gairebé el 50% de les valoracions dels votants de JxCAT i ERC, i la de 6-78 entre els de la CUP.
El soroll i la seva toxicitat no han aconseguit trencar aquesta confiança, fonamental per a qualsevol cosa vulguem fer.
- la 2a pregunta cabdal del CEO per valorar aquesta dimensió és la que pregunta sobre l'acció del govern de la Generalitat. Pregunta com es valora la gestió de l'actual Govern de la Generalitat en els darrers mesos, en una escala de 0 (molt dolenta) a 10 (molt bona).
Votants de Junts x Catalunya la valoren amb un 6,44, ERC 5,71 i CUP 4,80. En el cas de la CUP, malgrat fregar l'aprovat, es queda pels pèls per sota en la mitjana, aquest 4,80, però si mirem els % de respostes, veiem que un 61% dels seus votants valoren el govern amb 5-6-7, és a dir, que la majoria dels votants CUP també l'aproven, i no pels pèls.
És evident que la situació general del país i la situació a la que ha de fer front el Govern de la Generalitat fa que entre els independentistes s'aprovi la seva gestió, però sense entusiasme.
De la mateixa manera és evident que aquesta sistemàtica campanya d'assetjament al Govern de la pinza que formen tota aquesta toxicitat destructiva i la irresponsabilitat amb la que s'ha pronunciat l'ANC en relació al Govern no han aconseguit el seu objectiu de deslegitimar-lo.
L'independentisme segueix confiant en els seus polítics i valora l'esforç que està fent el Govern, tot i que no desperti entusiasme.
Tot aquest soroll de la simplicitat de la política de consignes, com allò de "el poble mana, el govern obeeix" o "el govern o executa el mandat popular o dimiteix", etc. han fet molt soroll, han generat molt desgast, però no han aconseguit fracturar el moviment independentista. Majoritàriament l'independentisme assumeix la complexitat del repte, confia en els nostres polítics i valora el que fan, no s'ha deixat arrossegar per la simplicitat destructiva, per la irresponsabilitat d'elevar a discurs polític les soflames de les consignes.
I això és una molt bona notícia. Si el soroll tòxic hagués imposat el seu frame, la seva visió de les coses, hauríem entrat en una dinàmica destructiva devastadora.
A tall de conclusions:
Si esdevinguéssim la revolució dels emprenyats, dels rabiosos, dels que tot ho veuen malament, dels que no troben res ben fet, dels que sembla estiguin tot el dia trepitjant amb els peus descalços cards, hauríem sentenciat la defunció del nostre moviment i de les nostres opcions.
Si s'imposés l'estratègia de les consignes i soflames, entraríem en un carreró sense sortida. Si alimentem discursos de derrota, tindrem derrota. Si ens instal·lem en el negativisme, perdre'm tota esperança. Si només confiem en dinàmiques destructives, ens autodestruïrem. Si no confiem entre nosaltres, no hi haurà cap nosaltres i deixarem de ser aquesta majoria social i democràtica fonament de totes les nostres aspiracions. Si en la nostra determinació democràtica, solidaritat i alegria combativa només s'hi veu "processisme" o "llirisme", la putrefacció anímica ens arrossegaria a la desarticulació caïnita.
Per sort tot això ni ha passat ni passarà. Seguim determinats. Seguim creient en un nosaltres inclusiu. Posem en valor aquesta excepcional força que ens pot donar ser un poble que assumeix les seves identitats plurals per reconèixer-se a ell mateix com a societat. Valorem el compromís, sacrifici i generositat de tots els que treballen per la República. Seguim sent mà estesa, somriure de complicitat i exemple de revolució democràtica, cívica i inclusiva.
No deixem de ser com som. No deixem de creure en el que ens ha dut fins aquí. Fem-ho millor, però fidels al que som i a com ho volem fer. Creiem en la democràcia, i és la nostra millor aliada. No ens enganyem de les dificultats, però seguim confiant en els nostres lideratges i en nosaltres mateixos.
NO SURRENDER
DONEC PERFICIAM
Per sort tot això ni ha passat ni passarà. Seguim determinats. Seguim creient en un nosaltres inclusiu. Posem en valor aquesta excepcional força que ens pot donar ser un poble que assumeix les seves identitats plurals per reconèixer-se a ell mateix com a societat. Valorem el compromís, sacrifici i generositat de tots els que treballen per la República. Seguim sent mà estesa, somriure de complicitat i exemple de revolució democràtica, cívica i inclusiva.
No deixem de ser com som. No deixem de creure en el que ens ha dut fins aquí. Fem-ho millor, però fidels al que som i a com ho volem fer. Creiem en la democràcia, i és la nostra millor aliada. No ens enganyem de les dificultats, però seguim confiant en els nostres lideratges i en nosaltres mateixos.
NO SURRENDER
DONEC PERFICIAM
Sobre el sentiment compartit espanyol i català
ResponEliminaGràcies Francesc per aquesta anàlisi.
Fins al segle XIX hi ha cites en llibres que refereixen els portuguesos com espanyols. El terme Espanya per referir-se al regne d’Espanya actual és molt recent. Des de temps del romans el mot Hispania o Espanya es refereix a tota la península, igual que el terme escandinau comprèn els danesos, els noruecs i els suecs. Per exemple, en temps de Carlemany la Marca Hispànica estava situada a la Catalunya vella. Era la província hispànica d’aquell imperi.
Posteriorment, en èpoques borbòniques, el regne es denominava “de las Españas”.
Per tant, era natural referir-se als portuguesos com espanyols. Però l’estat borbònic va començar a autoproclamar-se com Espanya i, a partir de llavors, ja en el segle XIX, la paraula espanyol va començar a relacionarse només amb el regne que avui coneixem com Espanya.
De fet, els catalans som i sempre serem una part d’Hispania (no sé si els de la Catalunya Nord s’hi inclouen aquí) i, per tant, d’Espanya. El problema és que l’estat espanyol s’ha apropiat d’aquesta denominació, la d’Espanya, i ara una part important de nosaltres percep aquest mot com aliè, perquè l’identifica amb l’estat opressor i que va en contra de la identitat catalana.
Vull creure que és per aquesta raó històrica del significat real de la paraula Espanya, que deu romandre en el fons de les conciéncies de tants catalans, que molts independentistes se sentin també espanyols. Perquè, en realitat, els catalans som espanyols en el sentit geogràfic i històric de la paraula. És probable que el regne d’Espanya desaparegui en el futur. Però la paraula Espanya perdurarà, perquè té, en sentit geogràfic i històric, un significat molt clar.
Precisament una dificultat del moviment independentista és que la República Catalana porta a la fí d'Espanya tal com la coneixem. Cal entendre els sentiments de la gent. Dels uns i dels altres. Que jo sigui català pels quatre costats tampoc és un defecte que hagi de dissimular. Els sentiments nomès els anirem canviant amb altres sentiments, demografia i cultura.
ResponEliminaPer sort Espanya ens ajuda i quan nosaltres volem la RC ells es posen a demanar el franquisme. L'antifeixisme i la democràcia han de ser les nostres banderes.
Passa que ens hem d'empassar molta bilis.
Molt bona feina en tres articles Senyor Abad. Amén.
ResponElimina