Algunes reflexions, consideracions i alertes després del cicle electoral viscut (28A i 26M -municipals i europees)

Hem viscut un cicle electoral insòlit, amb 3 eleccions diferents en menys d'un mes: 28A eleccions espanyoles, 26M municipals i 26M europees.

3 eleccions diferents i en totes 3, diferents escenaris d'oferta política independentista, cap coincident, i 3 resultats diferents de l'independentisme.

He deixat passar uns dies. I crec ara, ja reposades les coses, analitzades amb certa distància, podem fer algunes reflexions amb el zoom aixecat, des d'una major perspectiva de la que la que tenim "en el fragor de la batalla".

Quines lliçons en podem treure, del que ha passat?

Mireu, no he pogut analitzar encara les dades a nivell del conjunt de Catalunya, només ho he pogut fer a nivell de la ciutat de Barcelona. Però el que ha passat a Barcelona em sembla prou representatiu i important com per reflexionar-hi.

I m'ha semblat necessari analitzar aquest cicle electoral també des de la perspectiva de dues altres eleccions prèvies: les eleccions al Parlament del 27S i del 21D. Totes les dades són els resultats electorals a la ciutat de Barcelona en aquestes 5 eleccions.

El total de vot indepe a les diferents propostes polítiques indepes que a cada elecció d'aquest cicle 28A-26M s'han presentat ofereix una relativa estabilitat. A la ciutat de Barcelona, sobre un cens de 1.100.000 persones entre les 3 eleccions hi ha una diferència màxima de 50.000 vots entre els resultats de les eleccions que han tingut més vot indy (europees), amb 347.569 i les que menys (municipals), amb 297.512. Per què l'independentisme no té els mateixos vots a les municipals que a les europees? Per què ERC perd 40.000 vots de les generals a les municipals?

Però la cosa encara és més preocupant si aixequem els ulls d'aquest cicle electoral 28A i 26M i mirem què va passar a BCN el 21D i el 27S.

El màxim de vots indepes a unes eleccions el vam tenir el 21D del 2017, amb 418.466 vots. El 27S del 2015 gairebé vam tenir els mateixos vots: 414.164, només uns pocs menys. L'1 d'Octubre 2017 389.777 pel sí.

Tanmateix, en termes de % sobre el vot vàlid emès, el millor resultat a BCN és el del 27S, amb un 47,22% dels vots. El 21D vam tenir el 45,67%.

Una primera cosa que podem pensar és que la participació també afecta al votant indepe. I potser és així. I potser no. Fixem-nos que la participació el 27S a BCN va ser del 77,1% (i 414 mil vots indepes) i la del 28A ha estat del 78,33 (i 324.590 vots indepes). Amb una participació molt similar, 90.000 vots indepes menys el 28A.

Sí, eren eleccions diferents. Però, en una situació de conflicte com la que estem, no penseu que el vot indepe hauria de ser menys volàtil? Qui que hagi votat indepe en un moment com aquest, amb presos, exiliats, etc. no vota ara indepe, deixa de fer-ho?

Mirem-ho ara des de la perspectiva del % de vot indepe sobre el total de vot vàlid a la ciutat de BCN: el major % fins ara és el 47,22% del 27S, i ATENTS! després ja ve el 46,36% de les europees del 26M, però amb 10 punts menys de participació i 60.000 vots menys que el 27S.

Tanmateix potser la dada més inquietant, la que més ens hauria de fer reflexionar, és que a la ciutat de Barcelona hi ha 70.857 vots indepes del 21D (vot màxim indepe) que han desaparegut, fins i tot si comparem amb el millor resultat d'aquest cicle, les europees 26M. 70.857 vots indepes del 21D el 26M-EU no van votar indepe. La xifra creix si ho comparem amb les municipals d'aquell mateix dia 26M-MUN, elecció amb menys vot indepe d'aquest cicle, fins als 120.000 de diferència.

Estem fent discursos d'eixamplar la base, però mirat des d'una perspectiva mínima de l'any i mig que va del 21D al 26M, n'hem perdut 70.000. O els hem perdut, o estan desmotivats, o què sé jo. Però no hi són. Sí, sí, el que vulgueu, que si eleccions diferents, que si participacions diferents, el que vulgueu... però en ple conflicte, entre 70.000 i 120.000 vots indepes menys que en el nostre màxim?

Aquesta dada al meu entendre és absolutament preocupant des de la perspectiva de les dues grans estratègies que ara mateix hi ha a l'independentisme. Ho és de manera radical pel discurs d' "eixamplar base" d'ERC, perquè perdre'n entre 70 mil i 120.000 és letal. I des de la visió estratègica que podríem dir representa el MHP Carles Puigdemont i Junts per CAT, de mantenir obert el conflicte, també és letal.

No ens enganyem: ni s'eixampla la base ni podem mantenir obert el conflicte si perdem votants indepes.

Arribem així al segon punt crític d'aquestes eleccions, que per a mi hauria de fer seure tots els actors independentistes immediatament al voltant d'una taula per compartir diagnòstic i per acostar estratègies fins arribar a blindar una unitat estratègica que ara no hi és i sense la qual no hi ha independència possible.

Com deia, tot i que cap d'elles estigui explícitament formulada, plantejada ni confrontada, crec que tohom percep ara mateix en el món polític de l'independentisme hi ha dues estratègies diferents, poc conciliables:

- la que d'alguna manera representa ERC, amb el seu "eixamplament de base" perquè no som prou, buscar referèndum acordat, etc. És a dir, una estratègia d'arrofredar la cosa, de rebaixar la tensió, d'assumir que no ens n'hem ensortit i de començar com aquell que diu, de nou.

- la que personifica el MHP Puigdemont, però que d'una manera o una altra agrupa la resta de l'independentisme, que aposta per mantenir el conflicte viu, que aposta per no deixar morir l'1-O i mantenir el pols amb l'Estat.

El fet que ERC hagi guanyat 2 de les 3 eleccions d'aquest cicle, que hagi estat qui ha tingut un vot més estable, sòlid, semblaria reforçar d'entrada a ERC i a la seva estratègia. Ha estat la més "atrevida" des del punt de vista d'exposició a retrets polítics, però no ha estat penalitzada, tot el contrari, ha tingut uns excelents resultats a les generals i a les municipals.

Però si mirem els resultats del MHP Puigdemont també veiem que hi ha una altra majoria alternativa de l'independentisme que segueix reivindicant l'1 d'octubre i la legitimitat democràtica i política que ens va proporcionar.

La meva visió és que el moviment independentista està dividit en dues meitats gairebé idèntiques en suports, sobre l'estratègia a seguir, i cap de les dues podrà fer la independència sense els altres. Cap. Es poden fer altres coses, però no la independència. O el món d'ERC i el món del President Puigdemont seuen i acorden una unitat estratègica, o no hi haurà República Catalana.

Crec que estan obligats a fer-ho. Ens ho deuen. Estan obligats a seure i assumir que els uns sense els altres no podrem fer res. Estan obligats a seure i compartir arguments. Fins fer confluir les dues visions en una de nova, que superi l'actual divisió. Tothom haurà d'acceptar arguments de l'altre.

L'independentisme ha de deixar de tirar-se els trastos al cap i ha de reconèixer els altres com a part del nosaltres. O no hi haurà independència. La visió d'ERC té el suport del 50% de l'independentisme. Agradi o no, però és així. I la visió de Puigdemont té el suport de l'altre 50%.

Si no s'entén que des d'aquests respectius 50% ni ERC eixampla cap base de l'independentisme ni es pot mantenir obert el conflicte, no farem res.

Si algú es pensa que l'estratègia passa perquè s'acabi imposant a força d'hòsties una estratègia a l'altra, està molt equivocat. Això no passarà. L'única opció és confluir en una nova unitat estratègica.

Un tercer element que a la vista dels resultats d'aquest cicle electoral considero és de vital importància estratègica és ser conscients d'allò que fa més sòlida i creïble l'oferta electoral independentista i allò que la desgasta.

Fixeu-vos: el món d'ERC i de JxCAT concentren entre el 100% del vot (europees, només es presentaven aquestes dues ofertes polítiques) i el 80%. El vot més anti les dues forces indepes majoritàries no ha passat mai de tenir un 21% del vot indepe.

El 21D, que és el dia que més vot ha tingut l'independentisme a BCN es presentaven 3 candidatures. Les 2 vegades que més % de vot indepe hi ha hagut només hi havia dues candidatures (27S i 26M EU).

I la vegada que menys vot indepe hi ha hagut és la vegada que més candidatures indepes hi havia, fins a 4, el 26M a les municipals. Crec que per a l'independentisme més candidatures competint pel vot implica més desgast, més disputa entre nosaltres, entre els més convençuts, amb resultat d'allunyar el vot més perifèric. Alhora, que en les eleccions que més candidatures hi ha hagut menys vot hàgim tingut descarta, a més, la visió que des de diferents opcions amb diferents matisos i perfils es pugui arribar a més votants. Tot el contrari, només incrementa pugna i desgast.

Finalment, aquestes dades del vot indepe tan aclaparadorament concentrat en el món d'ERC i de Junts per CAT hauria de motivar una altra reflexió: tothom té dret a defensar les propostes polítiques que vulgui impulsar, però les visions estratègiques minoritàries haurien d'assumir no poden imposar-se a les majoritàries.

Es pot parlar, es poden incorporar elements, però és un error dramàtic que les visions minoritàries actuin des del xantatge, aprofitant les aritmètiques de les majories parlamentàries, per fer política des del permanent xantatge d'exercir un dret de veto.

Cal madurar també perquè el nosaltres inclogui tothom. Però cal madurar encara més perquè s'accepti la democràcia i la representativitat. Ens podem agradar més o menys entre nosaltres, però si això ens porta a discursos centrats en destruir els altres, en negar-los el seu compromís independentista, només ens autodestruirem. Si això ens porta a que els minoritaris paralitzin als qui representen la majoria social i independentista, en comptes de mantenir actituds constructives i complicitat mínima, ens marginalitzarem, perdrem els suports més moderats.

Els davidians, amb el lamentable impuls de l'ANC, han basat tot el seu discurs en que els que no són ells són una farsa, no són indepes. Què? Només hi ha 28 mil indepes a BCN? No fotem.

I la CUP no hauria mai de fer servir la seva representació, plenament legítima, per actuar ilegítimament sumant-la als del 155 contra el Govern. O hi ha una mínima complicitat, que inclou assumir qui és el majoritari, que inclou respecte mínim i actitud constructiva, o la majoria independentista no sortirà mai del bucle destructiu en el que ara mateix estem.

Fixem-nos dues coses:

- El règim tirànic del 78 impedeix el vot a diputats electes de JxCAT. La CUP, en comptes d'una mínima lleialtat amb aquesta majoria indepe sorgida de les urnes, no fa res per deixar sense efecte la repressió i no cedeix cap vot per poder investir Jordi Turull, que sense la repressió que impedí el vot a diputats electes, hauria estat escollit.

- Sí, ja sabem la CUP és antisistema, anticapitalista, socialista, etc. Però la majoria social i democràtica indepe no. Per què suma la CUP els seus vots als del 155 que ens volen destruir per impedir a la majoria indepe, del 90% del vot indepe, aprovar uns pressupostos? Per què aquest maximalisme destructiu, de bloqueig?

I això ja va per tots: la independència només és possible si hi som tots. Créixer només és possible si hi som tots. Resistir només és possible si hi som tots. Aquest tots hauria de ser el nostre objectiu. Blindat el "tots", crec no perdrem com hem perdut a BCN ciutat 70.000 vots indepes. Tots vol dir assumir complexitats, diferències i, alhora, respecte constructiu.

Tots vol dir que ANC no pot impulsar més divisió en l'oferta política com ha fet amb les primàries i els davidians, i que ens ha portat al pitjor resultat electoral indepe del cicle.

Tots implica dir prou al panchovillisme estratègic.  
Amb qui ha parlat ANC per dir que s'han de fer eleccions plebiscitàries? 

Qui són els promotoros i amb qui s'han parlat aquesta cosa ridícula de la ILP per la independència, a qui ho han proposat, etc?

L'altra cara de la moneda és l'obligació que tenen els qui representen la immensa majoria dels independentistes, de liderar, d'anar a una i de deixar d'oferir aquesta patètica imatge que estem oferint.

L'1 d'Octubre vam demostrar som un poble madur i determinat. Res no serà fàcil. Però res no serà possible si no hi som tots. Aquest cicle electoral ho ha demostrat. Aprenem les lliçons!

DONEC PERFICIAM

El pacte del "porque yo lo valgo" entre Colau + 155 que peta una de les últimes costures del procés

Alguna cosa passava fa 4 anys quan la PAH impedia l'accés dels serveis socials en desnonaments, fins que la senyora Colau no s'hagués fet la foto protestant, d'activista defensant els desvalguts, però mirant la càmera. Un cop feta la foto la sra. Colau marxava i deixaven entrar els serveis socials, que miraven d'ajudar els afectats.

Alguna cosa passava fa 4 anys quan la senyora Colau va assumir esdevenir agent actiu de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat contra Trias i l'independentisme, agent actiu fent servir tota la merda que generaven les clavegueres de l'estat, tota la mentida, tota la manipulació... fets dels quals mai s'ha disculpat.


Potser hauríem d'haver vist que l'absència d'escrúpols era tal que la podia portar a fer el que mai havia passat a Barcelona des del 1979, maquinar per evitar que esdevingui alcalde el més votat, maquinar per saltar tota barrera moral i pactar tranquil·lament amb el 155, per esdevenir alcaldessa amb els vots del projecte més sectari, identitari i ultradretà que hi ha hagut a Catalunya des de la defunció física del Caudillo.

Potser hauríem d'haver vist que alguna cosa passava, potser ho hauríem d'haver denunciat. Però ningú ho va veure i ningú ho va denunciar. I així hem viscut unes eleccions municipals a Barcelona que s'han desenvolupat en uns paràmetres totalment erronis.

Hem viscut unes eleccions pensant que, com sempre des del 1979, esdevindria alcalde el cap de llista de la candidatura més votada, perquè, com sempre ha passat des del 1979, ningú no tindria majoria absoluta. I perquè, com sempre havia passat des del 1979 no hi hauria aliances possibles contra-natura només amb l'objectiu d'impedir que el candidat més votat esdevingui alcalde.

Però els paràmetres sobre els que s'edificava aquest escenari havien saltat pels aires, ja no existien. I que això s'hagi esdevingut només té un nom i cognom: Ada Colau. Amb qualsevol altre candidat això no hauria passat. Però sí ha passat amb Colau. Ada Colau ha estat el pitjor alcalde i el pitjor govern municipal de la Barcelona des del 1979. Però s'ha revelat com la més impressionant actriu de la política catalana -i probablement hispànica- d'aquests 40 anys. Una actriu formidable, una actriu que domina tots els formats escènics com ningú. Però una actriu al servei d'un únic paper: el d'ella mateixa.

L'important és ella. De fet l'únic important és ella. De fet tot ho fa per ella. I està disposada a fer el que sigui per ella. Si aquest fer el que sigui és esdevenir agent actiu de la guerra bruta de les clavegueres de l'estat, doncs s'esdevé. Si aquest fer el que sigui per ella mateixa implica esdevenir alcaldessa amb els vots del 155 i d'un personatge tan sinistre com Valls, doncs endavant.

Abans de les eleccions, en totes les anàlisis que feia, sempre remarcava la importància de ser la llista més votada. Això, sense excepció, havia assegurat, a Barcelona, ser l'alcalde. Fins l'arribada d'Ada Colau. No hi ha principis ni valors ni moral quan parlem d'ella.

Fins ara sempre el candidat de la llista més votada havia estat l'alcalde perquè a ningú se li acudia, ningú s'imaginava, cap pacte contra natura per impedir-ho. El 2011 a ningú se li va acudir sumar els vots de PSC, ICV i PP, que sumaven majoria absoluta, per impedir que Trias, el candidat més votat, fos alcalde. El 2015 a ningú se li va acudir sumar als 15 regidors de CiU i ERC els de PSC i PP o Cs per impedir que Colau, com a més votada, esdevingués l'alcaldessa.

I a ningú se li acudia pogués passar ara. Però està passant. El factor Colau: "porque yo lo valgo". 

Això ha estat hàbilment aprofitat pel 155, que pel que sembla està fent servir aquesta ambició personal de la sra. Colau com a motor de pactes del 155 per evitar governs independentistes o per apartar als independentistes del màxim de governs locals possible. Així, ja tenim el pacte a Sabadell, ja sembla tenim el pacte a la Diputació de Barcelona, ja sembla tenim el pacte a Tarragona, etc.

Tot l'espai dels Comuns posat al servei de la senyora, de l'única, de la divina Colau. Per fer el que calgui. Si cal amb Valls, amb Valls. Si cal amb la casta més rància, amb la casta més rància. Si cal de la mà de les elits i de l'IBEX, doncs de la mà de les elits i de l'IBEX.

Davant d'això, d'aquest nou escenari regit per aquests nous paràmetres, no serveixen de res les anàlisis que havíem fet. Davant un escenari així només una majoria absoluta indepe, que no s'ha donat mai a Barcelona ciutat a unes municipals, permetrà tenir un alcalde o alcaldessa indepe.

Colau ha sortit de l'equidistància del seu espai polític per blanquejar el bloc del 155, pactar amb ells i així seguir ella a la poltrona. "Porque yo lo valgo". Davant aquest nou escenari caduca tot el que havíem especulat que si llistes unitàries, que si llistes úniques, que si llistes separades...

El 26M, amb els vots que vam tenir a les municipals, res del que haguéssim fet, absolutament res, hauria impedit Colau alcaldessa. Un cop saltada la tanca de l'equidistància i el rebuig a les forces del 155, tot estava posat al servei de la senyora Colau. I a partir d'aquest servei a ella, s'ha teixit aquesta nova xarxa d'aliances arreu del país, amb l'únic objectiu d'expulsar indepes.

Per tant, us recomano no perdre gaire temps en que si haguéssim fet això tindríem un regidor més, o que si s'hagués fet això altre dos més, i aquests un menys.

Tot passa, per tant, en assumir aquest nou paradigma polític i posar-se a treballar per vèncer-los, per sumar més que ells, sempre. Aquest nou paradigma polític crec que tindrà importants conseqüències en el panorama polític de Catalunya.

D'entrada, amb aquesta entronització de la senyora Colau, crec que es poden trencar moltes costures d'un dels últims espais que havia "sobreviscut" al procés independentista que vivim. Colau guanya 4 anys per ella, però crec serà a costa de residualitzar el seu espai.

Una segona derivada d'aquest nou paradigma, d'aquests nous paràmetres en el que des d'ara mateix circularà la política a Catalunya, és que crec els companys d'ERC s'hauran emportat un important disgust, hauran tingut una important decepció, se'ls hauran trencat molts esquemes.

Torno a dir el que vaig dir fa un o dos posts: qui vulgui escampar dubtes sobre el compromís amb la independència d'ERC i de la gent d'ERC em tindrà al davant, en contra d'aquests discursos i al costat dels companys d'ERC. Cap dubte, no fotem, prou ja.

Dit això, sí dubtes sobre algunes de les seves actituds i estratègies intuïdes. I una d'aquestes estratègies, que em sembla és al voltant de la qual porta girant des d'abans del 21D el seu discurs, tot i que com a estratègia mai no s'hagin atrevit a formalitzar-la explícitament, és la que situava els Comuns com el seu nou aliat i soci de govern de referència arreu on tinguessin majoria. Això passava per l'Ajuntament de Barcelona com a tret de sortida. I crec els companys d'ERC no ho podran negar, seguia fins unes noves eleccions al Parlament i una nova majoria de Govern, amb els Comuns i sense el món de Junts per Catalunya.

L'entronització de la senyora Colau pactant amb els del 155 "porque yo lo valgo" crec que ha dinamitat aquesta possible estratègia d'ERC.

Des del punt de vista de consolidar i augmentar la majoria indepe, l'entronització de Colau situa el vot als Comuns amb el vot del 155. Això juga en contra nostre d'entrada. I dic d'entrada perquè crec ens obre moltes oportunitats. ERC -sobretot- i CUP -en menor mesura i depenent sempre dels seus processos interns- tenen ara una gran oportunitat d'assumir i de canalitzar políticament cap a l'independentisme explícit part de l'activisme i el vot indepe que ara estava amb els Comuns, als que no incomodava l'equidistància, però als que ha pogut ser un abans i un després l'entronització colauer bajo el palio dels del 155.

La situació crec que també permet que finalment ERC i Junts per CAT seguin i puguin pactar una mínima (com més màxima millor, ja m'enteneu) estratègia política per fer més fort i més gran l'independentisme i per fer possible la República. El pacte del "porque yo lo valgo" de Colau amb els del 155 hauria de permetre a ERC i JxCAT superar desconfiances que ja venen de massa lluny i arribar a un blindatge de no agressió mútua, de saber-se socis preferents, còmplices plenament. Això hauria de permetre a totes dues forces polítiques treballar estratègies diverses, sense por a ser atrevits, sense por a ser agoserats, des de la confiança que dona saber que l'altre no t'està esperant per apunyalar-te, per agafar-te els teus vots. Això permetria a ERC i Junts per CAT fer coses molt interessants que cap dels dos ha pogut fer en el fragor d'aquesta lluita per l'hegemonia que ha caracteritzat tot aquest període des de la campanya del 21D. Això permetria avançar decididament per fer realitat la República

Pel que fa a Barcelona, en aquests propers quatre anys, els que tingueu fe, pregueu a Déu nostre Senyor per la nostra ciutat. I tots, impliquem-nos en els moviments veïnals i sectorials per evitar es carreguin irreversiblement la nostra ciutat.

Bricomania aplicada a l'anàlisi de l'actual moment i escenari polític

Fa uns dies, un incident domèstic, em va il·luminar sobre el que pensava era una magnífica metàfora per explicar una part de l'actual escenari polític al nostre país.

Visc en un pis d'obra nova. El vaig comprar sobre plànol. He estat el primer i únic inquilí. Té 10 anys. Fa uns mesos em va trucar la veïna de sota, que hi havia un problema, que es filtrava aigua del meu bany al seu.

Visc sol, em llevo d'hora, dutxo, esmorzo, marxo a la feina i no torno fins al vespre. Al meu bany tot semblava ok. M'hi vaig fixar més, sobretot els caps de setmana, que hi estava més hores, o durant la Setmana Santa. I vaig veure que després de dutxar-me, per una de les cantonades de la mampara, gotejava aigua, es filtrava l'aigua. Molt poca cosa, però suficient per humitejar la rajola del terra del bany que toca el plat de la dutxa i la mampara. "Deu ser això", em vaig dir.

Vaig trucar l'assegurança, s'ho van estar mirant, van estar mirant les filtracions a la veïna, i el tècnic va dir que les filtracions al pis de sota es produïen perquè el plat de la meva dutxa no estava prou ben segellat, que hi havia tot una sèrie de foradets per on s'anava filtrant l'aigua. I em va dir que allò de la mampara no tenia cap afectació. Va procedir a segellar tot el plat de la dutxa "amb això s'han acabat les filtracions i molèsties als teus veïns". I també em va posar una mica de silicona a la cantonada de la mampara per la que semblava gotejava aigua de la dutxa cap a les rajoles del terra del quarto de bany.

Quan creia que ja tot estava solucionat, al poc vaig veure que aquelles gotes que es filtraven per la mampara cap a les rajoles, seguien filtrant-se. Frustrat, vaig començar a demanar pressupostos per canviar tota la mampara de la dutxa, pensava no funcionava, no retenia l'aigua, estava trencada i no es podia reparar.

Llavors va passar que un dia es va haver de quedar a dormir a ca meu un del meus germans. En llevar-nos, primer em vaig dutxar jo i després ell. Era un divendres, que no treballo per la tarda. A l'arribar a casa ja s'havia convertit en rutina veure com estaven les rajoles del terra del bany, i aquell dia estaven totalment eixutes.

"Què ha passat?" em vaig preguNtar. Llavors vaig veure que el meu germà havia deixat penjada a l'enganxe de dalt de la dutxa el capçal, el conegut com a "telèfon de la dutxa". Jo sempre el deixo penjat de les aixetes, en una posició cap per avall.

"A veure si...". Doncs sí. Els dies següents jo també vaig deixar el telèfon de la dutxa penjat a dalt. I cap filtració. El vaig tornar a deixar penjat com sempre ho havia fet, i filtracions.

El que havia passat és que al deixar penjat el telèfon de la dutxa capperavall de les aixetes, anava gotejant. No era un gran goteig. Però sí era un goteig diari, suficient per erosionar un punt molt concret de la mampara, pel que s'acabava filtrant l'aigua d'aquell goteig diari.

El goteig havia generat el problema, i el goteig era el problema. Cert que havia desgastat la mampara, però simplement evitant el goteig, no calia canviar-la, no es generava cap mena de filtració. Tot ok. Tot això que m'he estalviat.

Aquests dies, llegint coses per tuiter, m'ha vingut la imatge d'aquest petit problema domèstic com a bona metàfora que explica part de l'escenari polític actual.

Que l'1 d'Octubre no ens en vam ensortir és obvi. Que aquell octubre vam arribar més lluny del que mai, en 300 anys, havíem arribat, també és obvi. Són dues veritats. Són dues realitats. De la mateixa manera que és una realitat que només fent moltes coses i fent-les molt bé vam poder arribar més lluny que mai, i que també és una realitat que es van cometre errors, que hi van ser, que no ens van permetre culminar el procés.

Per a tots els que portem molts anys de militància això sabem són coses que poden passar. Gairebé mai cap procés independentista ho ha assolit a la primera.

Fins aquí cap problema extra. Per véncer cal anar-hi anar-hi, anar-hi. De manera que som-hi, a seguir intentant-ho.

Però què és el que ens hem trobat? Doncs que una part de l'independentisme, normalment la que menys experiència militant té, en comptes de processar constructivament tot el que ha passat, tot el que hem viscut, tot el que hem après, ho ha transformat en una mena de lament permanent, en una mena de gota malaia "són uns traïdors" "ens han venut" "ens han enganyat" "no volien" etc etc etc

És igual que la seva crítica ferotge, la seva gota malaia assenyali a persones que pateixen presó i exili. Gairebé venen a dir, els nostres malaios, que si estan a la presó o a l'exili és per no haver de retre comptes davant nostre. Delirant.

Que hem comès errors, cert. Que alguns els podíem haver evitat, cert. Que d'altres no, perquè són intrínsecs a un procés viu com és un procés independentista, també. I que a més a més hi ha moltíssimes coses que no es poden explicar encara, també.

Em va fer molta gràcia (no me'n va fer cap, però ja m'enteneu) veure, per Setmana Santa, alguns d'aquests plusquamperfectes glorificant, enaltint, l'aixecament de Pasqua irlandès. "Si haguéssim tingut el que van tenir aquells irlandesos, ens hauria anat diferent".

Hola, perdoni, que hi ha algú? Només per informar-lo que tot i ser molt èpic l'aixecament de Pasqua, els irlandesos van trigar, des d'aquest aixecament, SIS ANYS, a poder fer realitat la República. Sí, SIS ANYS...

En fi. Coses de la frivolitat dels nostres dies.

Llavors és quan tot aquest personal i tota aquesta manera de fer política i de plantejar les coses, que detesto, se m'ha aparegut en el meu problema domèstic.

Sí, la meva mampara no estava 100% bé, però el problema que tenia el va generar aquell goteig des del telèfon de la dutxa, diari, evaquant l'aigua residual de la manguera de la dutxa, que passava al deixar-lo penjat de l'aixeta cap per avall. Aquelles gotes diàries van acabar erosionant un punt concret. I per aquell punt, un cop generat, es filtrava diàriament aquella aigua, aquelles gotes.

En política sovint les coses són així. El problema no existeix. És el goteig incessant, aquesta gota malaia, la que acaba generant un problema i llavors és la gota el problema.

Tots aquests discursos de "compliu el mandat o dimitiu", "el poble mana, el govern obeeix", "ens han mentit, traït, enganyat, etc etc", tota aquesta gota malaia de simplificació absurda de la complexitat del procés, acaba generant tota ella un problema i convertint-se ella mateixa en el problema.

I crec que aquest cicle electoral viscut del 28A al 26M ens hauria de fer reflexionar a tots:
- negar o voler ignorar la complexitat del moment, l'extrema dificultat del nostre procés cap a la independència no només és irresponsable, sinó suïcida. Prou simplismes. Prou reduccionismes.

- negar o fer veure que no es vol veure que el "nosaltres" que va fer possible l'1 d'octubre és l'única manera des de la que podem assolir la independència, que si no hi som tots no és possible, i que aquest tots, ens agradi o no, és un "nosaltres" molt divers, plural... és negar el "nosaltres", és fer-lo impossible. Una altra cosa és aquest desgast al que ens sotmet la nostra incapacitat de teixir estratègies unitàries...

- negar o ignorar les estratègies majoritàries que més recolzament electoral tenen a l'independentisme és una altra manera de generar un problema fins convertir-nos en el problema. Fixem-nos els discursos que últimament està fent ANC. A mi em semblen marcianos. Fixem-nos en tot aquest deliri que ANC va posar en marxa i finançar de les primàries de cara a les municipals, sota el fals argument de "la unitat". Algú passarà comptes, després del fracàs que han tingut?

O sigui, ANC propicia i finança un procés que p.ex. a Barcelona genera una candidatura que només es dedica a atacar als altres independentistes: que si no ho són, que si són la rendició, que si fan servir els presos per fer xantatge emocional, que si només ells podran fer la indy... i va i no tenen ni 30 mil vots, i es queden fora Ajuntament. Una trista existència de gota malaia, fins esdevenir ells mateixos el problema. Volien fer-nos veure que calia canviar tot el quarto de bany, la mampara, la dutxa, que res no funcionava... i resultava que la majoria de les coses funcionaven, que hi havia problemes, però que la immensa majoria de l'independentisme està per sumar i per tirar endavant, no per quedar-se atrapats en aquesta gota malaia que intenta erre que erre generar problemes, fins que ells mateixos acaben esdevenint el problema, el seu goteig destructiu.

Hem arribat més lluny que mai. Som més gent que mai. No ens han derrotat. Les properes setmanes seran decisives per veure com enfoquem aquest escenari polític tan complicat en el que ens movem.

Al meu entendre, en les properes setmanes tindrem del tot clar si som capaços de teixir una estratègia unitària mínima o definitivament, aquells problemes que vam tenir l'octubre del 2017, finalment esclaten:

- Si Colau s'avé a pactar amb ERC crec que, en un error molt greu per part d'ERC, s'imposarà l'escenari polític de primar el front d'esquerres. Pacte a l'Ajuntament de BCN entre Maragall i Colau, exclusió de Junts x CAT, i, tal i com ja avançava Gabriel Rufian, convocatòria d'eleccions al Parlament, de la que n'hauria de sortir una nova majoria, liderada per ERC, amb suports suficients com per poder governar amb els Comuns, contra JxCAT. No hi sé veure res de positiu en aquest escenari.

- Si Colau finalment pacta amb Valls i Cs, i apunyala a Maragall, vull creure que això despertarà els companys d'ERC del seu somni humit de l'hegemonia via aliança estratègica amb els Comuns i Front d'Esquerres. Entenc que un escenari així faria veure a ERC que l'única estratègia possible és entre independentistes, entre els qui ho hem fet tots, entre els qui patim repressió, presó, exili. I llavors sí que estaríem en condicions de bastir una unitat estratègica sòlida.

En qualsevol cas, sempre respectaré els companys d'ERC. O som en el "nosaltres" o no podrem ser. Em sabrà molt de greu si es deixen arrossegar a estratègia Front d'Esquerres, i ho criticaré, i els criticaré, amb tota la duresa i contundència que calgui. Però mai dubtaré del seu independentisme, i em tindran al seu costat davant qui ho faci.

Només serem si hi som tots. El "nosaltres" per fer la independència ens necessita a tots. Hem de treballar per tornar al nosaltres que va permetre l'1 d'octubre, aquest moment fundacional. Si hi som tots, ho aconseguirem. 

 

DONEC PERFICIAM