(fa un o dos anys vaig escriure aquest relat per a la festa de Sant Jordi, a la feina. Avui, buscant un altre arxiu, hi he ensopegat, i he pensat de compartir-lo amb tots vosaltres, lectors fidels del meu blog. És un escrit totalment diferent als habituals, però potser xaleu i rieu uns minuts mentre el llegiu)
-------------------------------------------------------------
UNA HISTÒRIA DE DON ANTONIU, UNA HISTÒRIA DE VIA LAIETANA
Que no home que no, que jo ja estic bé ara com estic! On diuen que em vol portar aquell bocamoll? No home no, ni parlar-ne.
Un ja té la seva edat, un ja ha viscut "lo seu", ja hem fet coses, ja hem aguantat personatges, però també he tingut la meva quota de patiment i ara bé que em mereixo passar a un segon pla, fer un pas al costat, que en diuen ara.
N'hi ha un altre de per aquí de Barcelona que tampoc no té massa bona fama que cantava una cosa així com "hubo un tiempo conocido como la edad de oro". Loquillo crec que li diuen. Jo d'així una mica tocats del bolet ja en vaig tenir prou amb el mossèn! Quin personatge, tu! Per cert, que d'aquest i de com el vaig ajudar ningú no en diu res. I Marquès cap a aquí, Marquès cap a allà, que si vaixell per aquí, que si vaixell per allà... Que era un home molt singular i molt culte, això ho sé reconèixer fins i tot jo. Però vostès no el van haver d'aguantar quan li va donar per tot allò de les paraciències que en diuen ara, i va començar a fer exorcismes, que es pensava que tothom estava posseït. Qui el va parir, tu! Doncs això, que ja em diran com hauria pogut representar el que va representar en tot aquell tinglado de la Renaixença sense mi. En fi, són coses que passen.
Em perdonaran que em faig gran, començo a explicar una cosa i me'n vaig... el que volia explicar-los és això de "la edad de oro" d'aquest carrer que tinc al davant. Ara no recordo -l'edat!!!!!!!!!!- qui va tenir la bona pensada, però escolta tu, va ser posar-s'hi i del que només eren carreronets impossibles en va sortir això, aquesta via tan lluïda. A l'estil de Nova York, deien els setciències, a l'estil de Nova York, a l'estil de Nova York, i l'istil di Nivi Yirk me n'enfotia jo... Ja em diran quan Nova York ha tingut aquella muralla esplèndida que hi ha darrere Ramon Berenguer. Que per cert, aquell sí que aguanta, el puta, i a cavall, res d'estar dempeus. Cambó, el pobre, jo l'hagués deixat estar, però és clar, ho entenc, hi tenia la casa, i tothom que si Cambó cap a amunt, que si Cambó cap a avall, i no tenia ni una placa, l'home. Però això que li van fer, tan negre tot, i que sempre me'l pinten, al pobre, totes les manifestacions que tenim per aquí, que vol dir gairebé totes les que es fan a la ciutat, doncs no sé què dir-los-hi.
Ara, que parlant de "persons" allò de la gamba va ser extraordinari. Bé, un escamarlà. Què coi fan, ara, em preguntava. I apareix aquella gamba enorme i la foten dalt de la teulada! És el gambrinus, és el gambrinus, anaven dient. Ja es veia que la gent de possibles estava canviant. Quan els veia allà fent cua per menjar arrossos al moll on sempre només s'hi havia carregat fusta... Però això ja ho tenim a Barcelona, fem coses exòtiques.
Abans els deia que també m'havia tocat patir. Potser he exagerat una mica, perquè les coses... no em puc queixar, què volen que els hi digui. Sí, reconec que aquella època que al mossèn se li en va anar una mica l'olla i m'anava perseguint per tot arreu cridant "marqués, marqués, un exorcismo" em va fer patir una mica. Però res a veure com el primer cop que em van baixar d'aquí dalt. Llavors jo era de bronze, i em van fondre. No es passa gens bé, aquella calor, aquells crits, aquella anarquia "en farem un canó!" deien uns, "no, en farem una estàtua per a Durruti". Buf. Però mira, llavors va aparèixer aquest xicot, en Frederic Marès, molt senyor i molt educat, i amb uns quants cops de martell em va deixar tot de pedra, net i polit. I aquí m'hi he estat fins ara.
Jo, com els hi deia, ara cap al magatzem, a descansar. Això d'haver d'estar tot el dia sentint-me "negrero", "esclavista" s'ha fet pesat. Home, sí, reconec que la cosa era lletjota, no ens enganyem, però uep, jo els feia anar amunt i avall en barcos! Jo no els hi fotia trets quan estaven saltant tanques o intentaven arribar nedant a algun lloc!!! I ara quan veig tots aquests arrossegant mantes per la ciutat com a gran conquesta social de l'Ajuntament em venen ganes de dir-los-hi un parell de fresques.
Però no val la pena. Mirin, jo ja sóc d'una altra època i aquí ja no hi feia res, aquesta és la veritat. Em dipositaran en algun magatzem i llestos. A veure qui m'hi trobo, espero que no sigui algun d'aquests que no calla mai i et fot el cap com un timbal.
Això sí, els deixo ben acompanyats, no es pensin. Aquí davant mateix la gamba Gambrinus aguanta, vés qui ho havia de dir! Ja no hi ha ni restaurants ni bars, ni gent, ni Jocs, però la gamba allà segueix.
I si em volen fer cas, els recomano vagin fins aquí al darrere, a l'altra façana de l'edifici de la Llotja. Escolta tu, aquell pinxo que van posar allà al mig, quan el tema de la portada d'aigües del Rec, amb tota una font molt lluïda, allà està, guapot com el primer dia. Jo encara ric de quan van instal·lar l'estàtua. Vinga tot de dones cap allà, totes rient, totes així amb el posat entremaliat. Què coi deu passar, em preguntava jo. Finalment un d'aquests de manteniment de l'Ajuntament m'ho va explicar. "el noi de l'estàtua va nu, i va calçat amb un membre tan poderós que totes les dones de la ciutat el coneixen com El Bendotat". Quin fart de riure em vaig fer! "No rigui, Don Antoniu, que això ha arribat fins l'Ajuntament i ja han encarregat que el cobreixin amb una fulla de parra". Aquestes coses només poden passar a Barcelona, vaig pensar.
Potser hauria d'haver deixat aquesta història del bendotat per al final, perquè ara veig que la darrera cosa que els explicaré és una història molt trista. A la mateixa plaça hi trobaran un bust que van posar fa només uns anys, quan era alcalde aquest xicot tan educat però que de vegades no se l'entenia massa al parlar, en Trias. És el bust del general Moragues. Ja acabada la guerra del 1714 el van fer presoner, el van lligar a un cavall i el van arrossegar viu per tota la ciutat. Finalment li van tallar el cap, que van posar dins una gàbia a la plaça aquesta que els deia, a Pla de Palau. I els anys que hi va ser! Quan jo vaig arribar aquí encara tota la gent del barri parlava de la seva pobra esposa, que cada dia hi anava a plorar-lo i suplicar perquè la deixessin emportar-se el seu cap. I fixeu-vos si han estat anys per posar-li una estàtua com Déu mana, 300 anys!!!
I sí, mirin, jo ja me'n vaig cap al magatzem, no tinc res més a explicar, el que vaig fer no estava bé, i faig nosa. Però permetin-me una última cosa abans de marxar. Jo tot això que feia ho feia perquè m'ho demanava i autoritzava el rei, Alfonso XII: "Por España, Antonio", em deia, i afegia "Cuba es EspaÑa, Antonio, Cuba es España, Antonio". Jo pensava ara que li dius a aquest home, si tota aquella gent d'allà, de Cuba, qualsevol dia foten el camp, tal i com els tracten. Però callava, a aquesta gent com els reis no els agrada que els hi expliquis coses que no volen sentir. I mira, fent quartos amb una mà i callant amb l'altra, així un dia em va fer Marquès i després això que li diuen "grande de España", i que encara no sé a quina grandesa fa referència. Però el que els volia explicar és que aquest rei de la meva època, aquest Alfonso XII, deu ser el rebesavi o així d'aquest rei que tenen vostès ara, un que li diuen "el preparao". No l'he tractat gens, però m'han dit que tot el que sap dir i fer és cridar "a por ellos" contra els catalans i empresonar gent, com sempre han fet els Borbons.
Jo me'n vaig cap al magatzem, jo ja em jubilo i no em tinguin més en compte. Però aquests Borbons, potser s'ho facin mirar, no? Tants anys i encara igual que sempre, que si Cuba es España, que si Catalunya es España, que si cops de porra per tot argument, que si gent a la presó, que si gent a l'exili. És molt dur això de l'exili. Molt. Em van explicar que una de les cançons que molta gent a l'exili cantava quan sentia enyorança era aquell poema del mossèn, Muntanyes del Canigó. Ves qui ho hauria dit! Apa, oblideu-me, com si no hagués existit, però facin el favor de no oblidar els que m'animaven i autoritzaven a fer totes aquestes coses lletges i que encara segueixen igual que sempre.
Un ja té la seva edat, un ja ha viscut "lo seu", ja hem fet coses, ja hem aguantat personatges, però també he tingut la meva quota de patiment i ara bé que em mereixo passar a un segon pla, fer un pas al costat, que en diuen ara.
N'hi ha un altre de per aquí de Barcelona que tampoc no té massa bona fama que cantava una cosa així com "hubo un tiempo conocido como la edad de oro". Loquillo crec que li diuen. Jo d'així una mica tocats del bolet ja en vaig tenir prou amb el mossèn! Quin personatge, tu! Per cert, que d'aquest i de com el vaig ajudar ningú no en diu res. I Marquès cap a aquí, Marquès cap a allà, que si vaixell per aquí, que si vaixell per allà... Que era un home molt singular i molt culte, això ho sé reconèixer fins i tot jo. Però vostès no el van haver d'aguantar quan li va donar per tot allò de les paraciències que en diuen ara, i va començar a fer exorcismes, que es pensava que tothom estava posseït. Qui el va parir, tu! Doncs això, que ja em diran com hauria pogut representar el que va representar en tot aquell tinglado de la Renaixença sense mi. En fi, són coses que passen.
Em perdonaran que em faig gran, començo a explicar una cosa i me'n vaig... el que volia explicar-los és això de "la edad de oro" d'aquest carrer que tinc al davant. Ara no recordo -l'edat!!!!!!!!!!- qui va tenir la bona pensada, però escolta tu, va ser posar-s'hi i del que només eren carreronets impossibles en va sortir això, aquesta via tan lluïda. A l'estil de Nova York, deien els setciències, a l'estil de Nova York, a l'estil de Nova York, i l'istil di Nivi Yirk me n'enfotia jo... Ja em diran quan Nova York ha tingut aquella muralla esplèndida que hi ha darrere Ramon Berenguer. Que per cert, aquell sí que aguanta, el puta, i a cavall, res d'estar dempeus. Cambó, el pobre, jo l'hagués deixat estar, però és clar, ho entenc, hi tenia la casa, i tothom que si Cambó cap a amunt, que si Cambó cap a avall, i no tenia ni una placa, l'home. Però això que li van fer, tan negre tot, i que sempre me'l pinten, al pobre, totes les manifestacions que tenim per aquí, que vol dir gairebé totes les que es fan a la ciutat, doncs no sé què dir-los-hi.
Ara, que parlant de "persons" allò de la gamba va ser extraordinari. Bé, un escamarlà. Què coi fan, ara, em preguntava. I apareix aquella gamba enorme i la foten dalt de la teulada! És el gambrinus, és el gambrinus, anaven dient. Ja es veia que la gent de possibles estava canviant. Quan els veia allà fent cua per menjar arrossos al moll on sempre només s'hi havia carregat fusta... Però això ja ho tenim a Barcelona, fem coses exòtiques.
Abans els deia que també m'havia tocat patir. Potser he exagerat una mica, perquè les coses... no em puc queixar, què volen que els hi digui. Sí, reconec que aquella època que al mossèn se li en va anar una mica l'olla i m'anava perseguint per tot arreu cridant "marqués, marqués, un exorcismo" em va fer patir una mica. Però res a veure com el primer cop que em van baixar d'aquí dalt. Llavors jo era de bronze, i em van fondre. No es passa gens bé, aquella calor, aquells crits, aquella anarquia "en farem un canó!" deien uns, "no, en farem una estàtua per a Durruti". Buf. Però mira, llavors va aparèixer aquest xicot, en Frederic Marès, molt senyor i molt educat, i amb uns quants cops de martell em va deixar tot de pedra, net i polit. I aquí m'hi he estat fins ara.
Jo, com els hi deia, ara cap al magatzem, a descansar. Això d'haver d'estar tot el dia sentint-me "negrero", "esclavista" s'ha fet pesat. Home, sí, reconec que la cosa era lletjota, no ens enganyem, però uep, jo els feia anar amunt i avall en barcos! Jo no els hi fotia trets quan estaven saltant tanques o intentaven arribar nedant a algun lloc!!! I ara quan veig tots aquests arrossegant mantes per la ciutat com a gran conquesta social de l'Ajuntament em venen ganes de dir-los-hi un parell de fresques.
Però no val la pena. Mirin, jo ja sóc d'una altra època i aquí ja no hi feia res, aquesta és la veritat. Em dipositaran en algun magatzem i llestos. A veure qui m'hi trobo, espero que no sigui algun d'aquests que no calla mai i et fot el cap com un timbal.
Això sí, els deixo ben acompanyats, no es pensin. Aquí davant mateix la gamba Gambrinus aguanta, vés qui ho havia de dir! Ja no hi ha ni restaurants ni bars, ni gent, ni Jocs, però la gamba allà segueix.
I si em volen fer cas, els recomano vagin fins aquí al darrere, a l'altra façana de l'edifici de la Llotja. Escolta tu, aquell pinxo que van posar allà al mig, quan el tema de la portada d'aigües del Rec, amb tota una font molt lluïda, allà està, guapot com el primer dia. Jo encara ric de quan van instal·lar l'estàtua. Vinga tot de dones cap allà, totes rient, totes així amb el posat entremaliat. Què coi deu passar, em preguntava jo. Finalment un d'aquests de manteniment de l'Ajuntament m'ho va explicar. "el noi de l'estàtua va nu, i va calçat amb un membre tan poderós que totes les dones de la ciutat el coneixen com El Bendotat". Quin fart de riure em vaig fer! "No rigui, Don Antoniu, que això ha arribat fins l'Ajuntament i ja han encarregat que el cobreixin amb una fulla de parra". Aquestes coses només poden passar a Barcelona, vaig pensar.
Potser hauria d'haver deixat aquesta història del bendotat per al final, perquè ara veig que la darrera cosa que els explicaré és una història molt trista. A la mateixa plaça hi trobaran un bust que van posar fa només uns anys, quan era alcalde aquest xicot tan educat però que de vegades no se l'entenia massa al parlar, en Trias. És el bust del general Moragues. Ja acabada la guerra del 1714 el van fer presoner, el van lligar a un cavall i el van arrossegar viu per tota la ciutat. Finalment li van tallar el cap, que van posar dins una gàbia a la plaça aquesta que els deia, a Pla de Palau. I els anys que hi va ser! Quan jo vaig arribar aquí encara tota la gent del barri parlava de la seva pobra esposa, que cada dia hi anava a plorar-lo i suplicar perquè la deixessin emportar-se el seu cap. I fixeu-vos si han estat anys per posar-li una estàtua com Déu mana, 300 anys!!!
I sí, mirin, jo ja me'n vaig cap al magatzem, no tinc res més a explicar, el que vaig fer no estava bé, i faig nosa. Però permetin-me una última cosa abans de marxar. Jo tot això que feia ho feia perquè m'ho demanava i autoritzava el rei, Alfonso XII: "Por España, Antonio", em deia, i afegia "Cuba es EspaÑa, Antonio, Cuba es España, Antonio". Jo pensava ara que li dius a aquest home, si tota aquella gent d'allà, de Cuba, qualsevol dia foten el camp, tal i com els tracten. Però callava, a aquesta gent com els reis no els agrada que els hi expliquis coses que no volen sentir. I mira, fent quartos amb una mà i callant amb l'altra, així un dia em va fer Marquès i després això que li diuen "grande de España", i que encara no sé a quina grandesa fa referència. Però el que els volia explicar és que aquest rei de la meva època, aquest Alfonso XII, deu ser el rebesavi o així d'aquest rei que tenen vostès ara, un que li diuen "el preparao". No l'he tractat gens, però m'han dit que tot el que sap dir i fer és cridar "a por ellos" contra els catalans i empresonar gent, com sempre han fet els Borbons.
Jo me'n vaig cap al magatzem, jo ja em jubilo i no em tinguin més en compte. Però aquests Borbons, potser s'ho facin mirar, no? Tants anys i encara igual que sempre, que si Cuba es España, que si Catalunya es España, que si cops de porra per tot argument, que si gent a la presó, que si gent a l'exili. És molt dur això de l'exili. Molt. Em van explicar que una de les cançons que molta gent a l'exili cantava quan sentia enyorança era aquell poema del mossèn, Muntanyes del Canigó. Ves qui ho hauria dit! Apa, oblideu-me, com si no hagués existit, però facin el favor de no oblidar els que m'animaven i autoritzaven a fer totes aquestes coses lletges i que encara segueixen igual que sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada