Últims dies d'agost. Dies previs a la tempesta que seguirà la sentència condemnatòria per exercir la democràcia als nostres presos polítics.
Els últims posts he reflexionat al voltant de tot el que pot esdevenir al voltant de la sentència. Avui em permeto fer abstracció i situar el primer dels dos elements que considero crítics en relació a les nostres opcions per fer realitat la República Catalana.
Són dos elements crítics que estan assolint la seva màxima pulsió autodestructiva enmig d'aquest context de desorientació que patim. Dos elements crítics del que implica això que ja he denunciat mantra vegades que des del 27S 2015 hem deixat de fer independentisme. Dos qüestions crítiques que no només hem deixat de fer indepedentisme, sinó que podem estar fent anti-independentisme.
CATALÀ/CASTELLÀ/ENTENDRE I ASSUMIR QUI I COM SOM
Mireu, jo sóc un xarnego prototípic. Fill de pare murcià i de mare catalana. Dels 0 als 4 anys em vaig criar a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla. Amb 4 anys vaig aterrar al barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. I allà em vaig criar fins que vaig anar a viure amb la meva àvia materna al barri de les Corts, quan vaig començar l'institut.
La meva primera llengua és el castellà. De fet, com sempre em recordava la meva àvia materna -catalanoparlant-, fins gairebé els sis anys no sabia fer les "s", o sigui, castellà/andalús tancat.
El meu pare era del PSUC. Els capellans de les parròquies on vaig créixer i començar a assumir sentit militant, eren el que es coneixia com a "curas obreros". Jo no vaig rebre ni una sola classe de català a l'EGB. Jo era un absolut analfabet en una llengua, el català, que coneixia perquè era la llengua de ma mare i de la família de ma mare. Però també vaig créixer enmig d'unes lluites obreres al meu barri, Sant Ildefons, que sempre tenien el que ara en diríem un "frame": UN SOL POBLE.
Vaig prendre consciència del que implicava a la JOBAC. Vaig prendre consciència del que era Catalunya i la reivindicació nacional associada sempre en castellà, sempre en un context d'amics on gairebé tots, excepte jo i un parell més, eren fills, per part de pare i mare, de l'emigració peninsular. Un sol poble.
El concepte un sol poble, des de llavors, ha evolucionat molt. De fet potser ha deixat d'existir. Realment, després de tot el que ha passat i com s'ha gestionat políticament podem dir encara que som "un sol poble"?
Fins ara, des del punt de vista de l'independentisme, sens dubte, sí. Ara no ho tinc tan clar. No tinc cap dubte que és l'unionisme qui ha dinamitat el concepte "un sol poble". Però el més preocupant per a mi, com a militant independentista, és el que em sembla observo, el que em sembla assisteixo estupefacte al que considero negació de la nostra realitat nacional, del nostre ser com a poble, des d'una part de l'independentisme.
El "un sol poble" implicava assumir que aquest poble és una nació en transformació constant. L'un sol poble no implicava ser el poble del 1714, sinó un sol poble assumint tota l'evolució haguda des de llavors. "Un sol poble" implicava assumir-nos com som, amb tots els canvis socials viscuts, amb totes les realitats noves i incorporades. I en aquest un sol poble, el castellà, com a llengua primera de la majoria de catalans, forma part de la nostra identitat, del nosaltres, del que som i de com som.
Sobre el tema lingüístic, tanmateix, a partir del demencial manifest dels Koiné, tot el que hem viscut és una paranoia autodestructiva que nega la nostra realitat, nega el que som i construeix un univers paral·lel en el que políticament la nació a la que s'apel·la no existeix, i la nació que existeix és negada.
300 anys després de que la llengua catalana fos sistemàticament perseguida, com a expressió d'una realitat nacional amb la que es volia acabar, la llengua catalana perviu i gaudeix de bona salut. 300 anys de persecució, i la llengua catalana no només no s'ha extingit, sinó que forma part del nostre ser medul·lar com a nació.
I, paradoxalment, un sector de l'independentisme, en comptes d'assumir això com el gran valor fundacional que té, que representa, el que fa és negar la màxima i dir que si som independents i el català no és l'única llengua oficial, el català desapareixerà.
El deliri. O sigui, el català no ha desaparegut en 300 anys de persecució. Però el català pot desaparèixer quan deixi de ser perseguit. Excepte que de perseguits passem a perseguidors, i fem amb el castellà el mateix que han fet amb el català. El deliri.
Mireu, fa uns mesos una de les principals associacions per la normalització lingüística em va encarregar, com a expert en tractament de dades, un treball sobre la situació del català, identificant punts forts, febles, amenaces, etc de la situació de la nostra llengua. Amb el meu equip de tractament de dades vam fer el treball. Però les conclusions no els van agradar, i no l'han divulgat ni fet servir. Quines eren les conclusions? Doncs que a Catalunya l'única llengua que guanya parlants i adhesions és el català. Que hem viscut una realitat demogràfica molt complexa, enmig la qual, sense cap mena de dubte, el català era l'única llengua que creixia, que s'expandia. Aquesta realitat estadística xoca amb el discurs oficial d'una part de l'independentisme, el discurs de que el català cada cop està pitjor i que desapareixerà. En les properes setmanes farem públic aquest informe, que trenca absolutament el discurs catastrofista en relació a la llengua catalana.
La nació catalana del 1714 era una. Era una nació bàsicament monolingüe, amb el català com a única llengua. 300 anys de persecució nacional han situat el castellà com a llengua d'imposició. Però també 300 anys de vida de la nació han generat una nova nació, una nova societat. I aquesta nova nació que som té el català i el castellà com a llengües pròpies. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, inclosos els independentistes. Intentar negar això és demencial. No assumir-ho, encara pitjor. Sí, ara som una societat que té, tota ella, dues llengües que combina com a llengües primers o llengües d'ús o llengües assumides com a pròpies: el català i el castellà.
I això és així. I negar-ho és absurd. I combatre-ho, repugnant. Aquests que defensen "català única llengua oficial" neguen la nació. I jo no vull negar la nació. I com a independentista, no crec que negar la nació ens faci avançar.
Català i Castellà són les llengües primeres i d'adhesió de la immensa majoria de la nostra nació. Català i Castellà formen part del que som i de com som.
Català i Castellà són un patrimoni excepcional que la història ens ha "donat" i que valorem i volem preservar.
El castellà no és ni ha estat mai l'enemic del català. Ho ha estat l'estat espanyol.
Els últims posts he reflexionat al voltant de tot el que pot esdevenir al voltant de la sentència. Avui em permeto fer abstracció i situar el primer dels dos elements que considero crítics en relació a les nostres opcions per fer realitat la República Catalana.
Són dos elements crítics que estan assolint la seva màxima pulsió autodestructiva enmig d'aquest context de desorientació que patim. Dos elements crítics del que implica això que ja he denunciat mantra vegades que des del 27S 2015 hem deixat de fer independentisme. Dos qüestions crítiques que no només hem deixat de fer indepedentisme, sinó que podem estar fent anti-independentisme.
CATALÀ/CASTELLÀ/ENTENDRE I ASSUMIR QUI I COM SOM
Mireu, jo sóc un xarnego prototípic. Fill de pare murcià i de mare catalana. Dels 0 als 4 anys em vaig criar a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla. Amb 4 anys vaig aterrar al barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. I allà em vaig criar fins que vaig anar a viure amb la meva àvia materna al barri de les Corts, quan vaig començar l'institut.
La meva primera llengua és el castellà. De fet, com sempre em recordava la meva àvia materna -catalanoparlant-, fins gairebé els sis anys no sabia fer les "s", o sigui, castellà/andalús tancat.
El meu pare era del PSUC. Els capellans de les parròquies on vaig créixer i començar a assumir sentit militant, eren el que es coneixia com a "curas obreros". Jo no vaig rebre ni una sola classe de català a l'EGB. Jo era un absolut analfabet en una llengua, el català, que coneixia perquè era la llengua de ma mare i de la família de ma mare. Però també vaig créixer enmig d'unes lluites obreres al meu barri, Sant Ildefons, que sempre tenien el que ara en diríem un "frame": UN SOL POBLE.
Vaig prendre consciència del que implicava a la JOBAC. Vaig prendre consciència del que era Catalunya i la reivindicació nacional associada sempre en castellà, sempre en un context d'amics on gairebé tots, excepte jo i un parell més, eren fills, per part de pare i mare, de l'emigració peninsular. Un sol poble.
El concepte un sol poble, des de llavors, ha evolucionat molt. De fet potser ha deixat d'existir. Realment, després de tot el que ha passat i com s'ha gestionat políticament podem dir encara que som "un sol poble"?
Fins ara, des del punt de vista de l'independentisme, sens dubte, sí. Ara no ho tinc tan clar. No tinc cap dubte que és l'unionisme qui ha dinamitat el concepte "un sol poble". Però el més preocupant per a mi, com a militant independentista, és el que em sembla observo, el que em sembla assisteixo estupefacte al que considero negació de la nostra realitat nacional, del nostre ser com a poble, des d'una part de l'independentisme.
El "un sol poble" implicava assumir que aquest poble és una nació en transformació constant. L'un sol poble no implicava ser el poble del 1714, sinó un sol poble assumint tota l'evolució haguda des de llavors. "Un sol poble" implicava assumir-nos com som, amb tots els canvis socials viscuts, amb totes les realitats noves i incorporades. I en aquest un sol poble, el castellà, com a llengua primera de la majoria de catalans, forma part de la nostra identitat, del nosaltres, del que som i de com som.
Sobre el tema lingüístic, tanmateix, a partir del demencial manifest dels Koiné, tot el que hem viscut és una paranoia autodestructiva que nega la nostra realitat, nega el que som i construeix un univers paral·lel en el que políticament la nació a la que s'apel·la no existeix, i la nació que existeix és negada.
300 anys després de que la llengua catalana fos sistemàticament perseguida, com a expressió d'una realitat nacional amb la que es volia acabar, la llengua catalana perviu i gaudeix de bona salut. 300 anys de persecució, i la llengua catalana no només no s'ha extingit, sinó que forma part del nostre ser medul·lar com a nació.
I, paradoxalment, un sector de l'independentisme, en comptes d'assumir això com el gran valor fundacional que té, que representa, el que fa és negar la màxima i dir que si som independents i el català no és l'única llengua oficial, el català desapareixerà.
El deliri. O sigui, el català no ha desaparegut en 300 anys de persecució. Però el català pot desaparèixer quan deixi de ser perseguit. Excepte que de perseguits passem a perseguidors, i fem amb el castellà el mateix que han fet amb el català. El deliri.
Mireu, fa uns mesos una de les principals associacions per la normalització lingüística em va encarregar, com a expert en tractament de dades, un treball sobre la situació del català, identificant punts forts, febles, amenaces, etc de la situació de la nostra llengua. Amb el meu equip de tractament de dades vam fer el treball. Però les conclusions no els van agradar, i no l'han divulgat ni fet servir. Quines eren les conclusions? Doncs que a Catalunya l'única llengua que guanya parlants i adhesions és el català. Que hem viscut una realitat demogràfica molt complexa, enmig la qual, sense cap mena de dubte, el català era l'única llengua que creixia, que s'expandia. Aquesta realitat estadística xoca amb el discurs oficial d'una part de l'independentisme, el discurs de que el català cada cop està pitjor i que desapareixerà. En les properes setmanes farem públic aquest informe, que trenca absolutament el discurs catastrofista en relació a la llengua catalana.
La nació catalana del 1714 era una. Era una nació bàsicament monolingüe, amb el català com a única llengua. 300 anys de persecució nacional han situat el castellà com a llengua d'imposició. Però també 300 anys de vida de la nació han generat una nova nació, una nova societat. I aquesta nova nació que som té el català i el castellà com a llengües pròpies. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, inclosos els independentistes. Intentar negar això és demencial. No assumir-ho, encara pitjor. Sí, ara som una societat que té, tota ella, dues llengües que combina com a llengües primers o llengües d'ús o llengües assumides com a pròpies: el català i el castellà.
I això és així. I negar-ho és absurd. I combatre-ho, repugnant. Aquests que defensen "català única llengua oficial" neguen la nació. I jo no vull negar la nació. I com a independentista, no crec que negar la nació ens faci avançar.
Català i Castellà són les llengües primeres i d'adhesió de la immensa majoria de la nostra nació. Català i Castellà formen part del que som i de com som.
Català i Castellà són un patrimoni excepcional que la història ens ha "donat" i que valorem i volem preservar.
El castellà no és ni ha estat mai l'enemic del català. Ho ha estat l'estat espanyol.
Català i castellà formen part de la nació catalana.
Català i castellà han de ser les llengües oficials de Catalunya.
Negar l'oficialitat al castellà és negar la nació catalana que som. I negar-nos a nosaltres mateixos és fer impossible la República.
Parlo i escric en català como hablo y escribo en castellano. Son mis lenguas. Es lo que nos hace "un sol poble". Estoy escribiendo una novela, y lo estoy haciendo en castellano. Como lo podría hacer en catalán. Son mis lenguas. Son las lenguas de la nación catalana. Asumirlo nos exhibe en lo que somos, un sol poble. Negarlo nos confina a la negación de la nación que somos, para refugiarse en algo que fue y nunca más será.
Miro las huellas tras la que transcurre nuestra vida y ser como pueblo.
Miro los pasos que dejamos y de los que venimos. Los pasos de donde llegamos y los pasos por los que encaminamos nuestro futuro.
Esa calle de San Ildefonso en la que mi amigo Adolfito y yo eramos los únicos chavales que sabíamos hablar catalán. Esa misma calle, hoy, donde los chavales salen revoltosos del colegio Francesc Macià, y todos, todos, te hablan en catalán y en castellano.
Sí, a veces me miro ese chaval que era en esa calle sin asfaltar, y lo que ahora somos. Y sé que solamente seremos en aquello que nos reconoce como somos.
Negar l'oficialitat al castellà és negar la nació catalana que som. I negar-nos a nosaltres mateixos és fer impossible la República.
Parlo i escric en català como hablo y escribo en castellano. Son mis lenguas. Es lo que nos hace "un sol poble". Estoy escribiendo una novela, y lo estoy haciendo en castellano. Como lo podría hacer en catalán. Son mis lenguas. Son las lenguas de la nación catalana. Asumirlo nos exhibe en lo que somos, un sol poble. Negarlo nos confina a la negación de la nación que somos, para refugiarse en algo que fue y nunca más será.
Miro las huellas tras la que transcurre nuestra vida y ser como pueblo.
Miro los pasos que dejamos y de los que venimos. Los pasos de donde llegamos y los pasos por los que encaminamos nuestro futuro.
Esa calle de San Ildefonso en la que mi amigo Adolfito y yo eramos los únicos chavales que sabíamos hablar catalán. Esa misma calle, hoy, donde los chavales salen revoltosos del colegio Francesc Macià, y todos, todos, te hablan en catalán y en castellano.
Sí, a veces me miro ese chaval que era en esa calle sin asfaltar, y lo que ahora somos. Y sé que solamente seremos en aquello que nos reconoce como somos.