Primera de 2 reflexions de fons en mig la tempesta: no negar la nació que som

Últims dies d'agost. Dies previs a la tempesta que seguirà la sentència condemnatòria per exercir la democràcia als nostres presos polítics.

Els últims posts he reflexionat al voltant de tot el que pot esdevenir al voltant de la sentència. Avui em permeto fer abstracció i situar el primer dels dos elements que considero crítics en relació a les nostres opcions per fer realitat la República Catalana.

Són dos elements crítics que estan assolint la seva màxima pulsió autodestructiva enmig d'aquest context de desorientació que patim. Dos elements crítics del que implica això que ja he denunciat mantra vegades que des del 27S 2015 hem deixat de fer independentisme. Dos qüestions crítiques que no només hem deixat de fer indepedentisme, sinó que podem estar fent anti-independentisme.

CATALÀ/CASTELLÀ/ENTENDRE I ASSUMIR QUI I COM SOM

Mireu, jo sóc un xarnego prototípic. Fill de pare murcià i de mare catalana. Dels 0 als 4 anys em vaig criar a Lora del Río, entre Córdoba i Sevilla. Amb 4 anys vaig aterrar al barri de Sant Ildefons, a la ciutat satèlit, a Cornellà de Llobregat. I allà em vaig criar fins que vaig anar a viure amb la meva àvia materna al barri de les Corts, quan vaig començar l'institut.

La meva primera llengua és el castellà. De fet, com sempre em recordava la meva àvia materna -catalanoparlant-, fins gairebé els sis anys no sabia fer les "s", o sigui, castellà/andalús tancat.

El meu pare era del PSUC. Els capellans de les parròquies on vaig créixer i començar a assumir sentit militant, eren el que es coneixia com a "curas obreros". Jo no vaig rebre ni una sola classe de català a l'EGB. Jo era un absolut analfabet en una llengua, el català, que coneixia perquè era la llengua de ma mare i de la família de ma mare. Però també vaig créixer enmig d'unes lluites obreres al meu barri, Sant Ildefons, que sempre tenien el que ara en diríem un "frame": UN SOL POBLE.

Vaig prendre consciència del que implicava a la JOBAC. Vaig prendre consciència del que era Catalunya i la reivindicació nacional associada sempre en castellà, sempre en un context d'amics on gairebé tots, excepte jo i un parell més, eren fills, per part de pare i mare, de l'emigració peninsular. Un sol poble.

El concepte un sol poble, des de llavors, ha evolucionat molt. De fet potser ha deixat d'existir. Realment, després de tot el que ha passat i com s'ha gestionat políticament podem dir encara que som "un sol poble"?

Fins ara, des del punt de vista de l'independentisme, sens dubte, sí. Ara no ho tinc tan clar. No tinc cap dubte que és l'unionisme qui ha dinamitat el concepte "un sol poble". Però el més preocupant per a mi, com a militant independentista, és el que em sembla observo, el que em sembla assisteixo estupefacte al que considero negació de la nostra realitat nacional, del nostre ser com a poble, des d'una part de l'independentisme.


El "un sol poble" implicava assumir que aquest poble és una nació en transformació constant. L'un sol poble no implicava ser el poble del 1714, sinó un sol poble assumint tota l'evolució haguda des de llavors. "Un sol poble" implicava assumir-nos com som, amb tots els canvis socials viscuts, amb totes les realitats noves i incorporades. I en aquest un sol poble, el castellà, com a llengua primera de la majoria de catalans, forma part de la nostra identitat, del nosaltres, del que som i de com som.

Sobre el tema lingüístic, tanmateix, a partir del demencial manifest dels Koiné, tot el que hem viscut és una paranoia autodestructiva que nega la nostra realitat, nega el que som i construeix un univers paral·lel en el que políticament la nació a la que s'apel·la no existeix, i la nació que existeix és negada.

300 anys després de que la llengua catalana fos sistemàticament perseguida, com a expressió d'una realitat nacional amb la que es volia acabar, la llengua catalana perviu i gaudeix de bona salut. 300 anys de persecució, i la llengua catalana no només no s'ha extingit, sinó que forma part del nostre ser medul·lar com a nació.

I, paradoxalment, un sector de l'independentisme, en comptes d'assumir això com el gran valor fundacional que té, que representa, el que fa és negar la màxima i dir que si som independents i el català no és l'única llengua oficial, el català desapareixerà.

El deliri. O sigui, el català no ha desaparegut en 300 anys de persecució. Però el català pot desaparèixer quan deixi de ser perseguit. Excepte que de perseguits passem a perseguidors, i fem amb el castellà el mateix que han fet amb el català. El deliri.

Mireu, fa uns mesos una de les principals associacions per la normalització lingüística em va encarregar, com a expert en tractament de dades, un treball sobre la situació del català, identificant punts forts, febles, amenaces, etc de la situació de la nostra llengua. Amb el meu equip de tractament de dades vam fer el treball. Però les conclusions no els van agradar, i no l'han divulgat ni fet servir. Quines eren les conclusions? Doncs que a Catalunya l'única llengua que guanya parlants i adhesions és el català. Que hem viscut una realitat demogràfica molt complexa, enmig la qual, sense cap mena de dubte, el català era l'única llengua que creixia, que s'expandia. Aquesta realitat estadística xoca amb el discurs oficial d'una part de l'independentisme, el discurs de que el català cada cop està pitjor i que desapareixerà. En les properes setmanes farem públic aquest informe, que trenca absolutament el discurs catastrofista en relació a la llengua catalana.

La nació catalana del 1714 era una. Era una nació bàsicament monolingüe, amb el català com a única llengua. 300 anys de persecució nacional han situat el castellà com a llengua d'imposició. Però també 300 anys de vida de la nació han generat una nova nació, una nova societat. I aquesta nova nació que som té el català i el castellà com a llengües pròpies. El castellà és la primera llengua de la majoria de catalans, inclosos els independentistes. Intentar negar això és demencial. No assumir-ho, encara pitjor. Sí, ara som una societat que té, tota ella, dues llengües que combina com a llengües primers o llengües d'ús o llengües assumides com a pròpies: el català i el castellà.

I això és així. I negar-ho és absurd. I combatre-ho, repugnant. Aquests que defensen "català única llengua oficial" neguen la nació. I jo no vull negar la nació. I com a independentista, no crec que negar la nació ens faci avançar.

Català i Castellà són les llengües primeres i d'adhesió de la immensa majoria de la nostra nació. Català i Castellà formen part del que som i de com som.
Català i Castellà són un patrimoni excepcional que la història ens ha "donat" i que valorem i volem preservar.

El castellà no és ni ha estat mai l'enemic del català. Ho ha estat l'estat espanyol.

Català i castellà formen part de la nació catalana.

Català i castellà han de ser les llengües oficials de Catalunya.

Negar l'oficialitat al castellà és negar la nació catalana que som. I negar-nos a nosaltres mateixos és fer impossible la República.

Parlo i escric en català como hablo y escribo en castellano. Son mis lenguas. Es lo que nos hace "un sol poble". Estoy escribiendo una novela, y lo estoy haciendo en castellano. Como lo podría hacer en catalán. Son mis lenguas. Son las lenguas de la nación catalana. Asumirlo nos exhibe en lo que somos, un sol poble. Negarlo nos confina a la negación de la nación que somos, para refugiarse en algo que fue y nunca más será.

Miro las huellas tras la que transcurre nuestra vida y ser como pueblo.

Miro los pasos que dejamos y de los que venimos. Los pasos de donde llegamos y los pasos por los que encaminamos nuestro futuro.

Esa calle de San Ildefonso en la que mi amigo Adolfito y yo eramos los únicos chavales que sabíamos hablar catalán. Esa misma calle, hoy, donde los chavales salen revoltosos del colegio Francesc Macià, y todos, todos, te hablan en catalán y en castellano.

Sí, a veces me miro ese chaval que era en esa calle sin asfaltar, y lo que ahora somos. Y sé que solamente seremos en aquello que nos reconoce como somos.

En la represa: panorama similar, però no idèntic. Onze, mani, moviment independentista i actituds militants

Final de les vacances. Dilluns, santornem-hi.

Políticament el panorama que em trobo en la represa és pràcticament el mateix que al començar les vacances (falta d'unitat, divisió interna, confusió, crispació, desànim, expectativa davant la imminència de les sentències als nostres presos, etc.), però no idèntic. Al meu entendre hi ha 2 + 1 factors rellevants que s'han esdevingut durant aquests dies d'estiu:

1 de 2: el llibre del President Puigdemont RE-UNIM-NOS. Un llibre breu (50 pàgines), contundent, crític, i alhora constructiu. Un llibre que necessitàvem. Un llibre que ha situat damunt l'escenari polític el concepte "confrontació democràtica i no-violenta amb l'estat" com a eix estratègic per a l'actuació independentista. El President assumeix que no hi ha diàleg possible, en les actuals condicions, amb l'estat, i que per tant només podrem sortir d'aquesta situació plantejant de manera oberta una estratègia de confrontació amb l'estat. Una confrontació que sempre, de manera inequívoca, ha de ser no violenta, però una confrontació que implica xoc, i sobre la que es viuran diverses fases.

2 de 2: el posicionament de la direcció i de l'aparell d'ERC, amb Oriol Junqueras, Joan Tardà i Gabriel Rufián al capdavant, un posicionament que s'edifica sobre una base que hem d'entendre és una certa autocrítica al que s'ha fet fins ara, i que té com a eixos centrals per una banda assumir que "no som prou" per fer el que hem de fer i cal fer, i per tant cal una estratègia de creixement, d'eixamplament de la base, i per una altra banda que el conflicte només es pot resoldre democràticament, amb el diàleg, parlant, acordant, etc.

En la perspectiva de les immediates sentències, que seran el fet polític més rellevant d'aquest setembre-octubre i fins final d'any, la formulació d'aquestes dues estratègies i plantejaments ens portaria a dues reaccions gairebé oposades.

• La via confrontació implica resposta política i al carrer.

• I la via ERC implica neutralitzar tota possible resposta política i al carrer convocant unes noves eleccions autonòmiques, de les que n'hauria de sortir un nou govern que només s'explicita té com a soci preferent per a ERC als Comuns.

Fins aquí la lectura que en podríem fer és que aquest nou xoc d'estratègies possibles entre el món al voltant del MHP Puigdemont i el món al voltant de l'Honorable Oriol Junqueras no és cap novetat.

+ 1: Tanmateix, també ha passat una cosa a la que crec cal donar-li importància, com a mínim jo li vull donar, i desitjo no equivocar-me. La portaveu d'ERC Marta Vilalta, des de la Universitat Catalana d'Estiu, a Prada, va dir: "La dinàmica del diàleg i la confrontació pacífica amb l'Estat a partir de la "desobediència civil" ha de poder ser compatible."

Al meu entendre aquesta apel·lació a la compatibilitat de la confrontació democràtica i no violenta amb l'Estat amb el diàleg és un gest molt interessant per confluir en una estratègia unitària. I això feia anys no passava, per tant donem-li el valor que crec que té, i esperem que aquesta via que interpreto  s'ha volgut i pogut obrir ens permeti arribar a consensuar una estratègia unitària que ens vinculi a tots, en la que tots ens hi sentim representats.

Per ser-hi tots és evident que atès partim de plantejaments diferents, tothom haurà d'esforçar-se per confluir i fer-ho possible. Tothom haurà d'assumir que només si hi som tots és possible fer la independència i respondre la repressió estatal.

Onze, mani, manis, moviment independentista i actituds militants

Ho reconec: després de 35 anys ininterromputs de mobilització militant per l'Onze, vaig marxar de vacances amb molt poques ganes d'anar enguany a la mani de la tarda. Em va molestar l'injust menyspreu de l'ANC als partits polítics i als nostres polítics. Em va emprenyar que l'ANC abandonés aquella actitud que ha estat clau per arribar on hem arribat, per créixer com hem crescut, per sumar com hem sumat, l'actitud que va quedar reflectida com mai en la històrica mobilització de la Via Catalana, l'actitud d'estendre la mà i de sumar, de convocar, no l'actitud farisea de fer responsables a tots els altres de tot el que no ha anat ni va bé.

Però només tornar de les vacances el primer que he fet és inscriure'm-hi. Ja tinc el meu tram, la meva samarreta i aquest Onze, novament, des de fa 35 anys, hi seré. Perquè pel damunt de tot la nostra actitud militant ha de ser sempre la de ser-hi. Fins aconseguir-ho. Sí, pel damunt del desencís, pel damunt de cabrejos, pel damunt d'aquesta agror en la que ens hem instal·lat, pel damunt d'aquest no entendre moltes coses, pel damunt de totes les crítiques que es puguin fer... cal anar-hi, cal ser-hi, i si no hi som tots, no ho farem mai.

L'expressió màxima de la nostra causa, lluita i legitimitat democràtica l'hem obtinguda i la mantenim dels resultats electorals assolits, que evidencien de l'única manera que és possible fer-ho la majoria social i democràtica que som. Això és el més important. Si algun dia en algunes eleccions, deixem de ser-ho, la nostra causa haurà patit el més dolorós retrocés des que vam iniciar el procés.

Al mateix nivell de legitimitat i expressió de la nostra lluita i legitimitat democràtica situaria l'1 d'Octubre, tant des de la perspectiva d'haver votat i guanyat com des de la perspectiva d'aquella heroica, excepcional, commovedora, valenta, compromesa... resposta a la demencial violència policial que va desplegar l'estat espanyol. Com vam defensar els col·legis i les urnes arreu del país, amb aquella dignitat, amb aquell civisme... va convertir l'1 d'Octubre en una data fundacional del nou país que som. Aquell dia va néixer un nou "nosaltres" i la República es va fer irreversible. Costarà més o menys, però és irreversible.

Però, i aquí és on volia arribar, compartir aquesta reflexió amb vosaltres, les mobilitzacions dels Onzes han estat el múscul que ens va permetre iniciar el procés i que ens ha mantingut dempeus. Són els fonaments de la majoria democràtica i social i del poble que  naixia aquell 1 d'Octubre.

Sense la massiva, enorme, monumental, mani de l'Onze 2012 no estaríem on ara som, no s'hauria posat en marxa el procés. Veure Barcelona plena des del davant de l'estació de França, tota Via Laietana, tot Pau Claris, tot Passeig de Gràcia fins Diagonal, i tots els carrers adjacents abans de la mani, va ser la veu i la imatge que ens deia "som-hi, podem fer-ho, fem-ho". A nosaltres i a tota la societat. A tothom.

L'any següent vingué l'excepcional Via Catalana. L'empenta definitiva. I de la Via emergí el 9N.

I, fixeu-vos-hi bé, l'Onze 2014, a les portes del 9N, el Gobierno de ESP i tot l'unionisme estaven absolutament convençuts que es podria aconseguir una desmobilització "gràcies" al cas Pujol, que havia esclatat uns mesos abans, però que en una autèntica operació d'estat es va convertir en monotema, les 24 hores del dia els 7 dies a la setmana a tots els mitjans de comunicació de l'estat.

L'estratègia era clara: aquell Onze l'unionisme havia de poder sortir a cridar joiós per terra mar i aire que l'independentisme havia punxat, que la mani havia estat un fracàs en relació a les anteriors i que per tant aquesta erupció sarrampiònica ja anava de baixa. I tema sanjat. 

A les nou de la nit d'aquell Onze del 2014 la disciplinada bocamoll de l'Alicia Sanchez Camacho engegava el discurs que tenia preparat, sense ni fixar-se en el que havia passat. La notícia de les seves declas deia: "La presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho, ha avisat que els independentistes “van de capa caiguda” i que la Catalunya silenciosa “aixeca la veu” després de considerar que en la V d'aquest dijous a Barcelona hi ha participat menys gent que en altres manifestacions de la Diada anteriors. Sánchez-Camacho, que ha participat en l'acte organitzat per Societat Civil Catalana a Tarragona, ha reiterat que l'independentisme està en un “final d'etapa” i ha demanat al president Mas que no es dediqui temps a les manifestacions independentistes i que escolti la voluntat dels 7,5 milions de catalans, també els que se senten espanyols, ha dit la líder del PPC."

Però no. Altre cop la realitat els va acabar passant per sobre, i aquelles imatges d'aquella nova mobilització espectacular, amb Gran Via i Diagonal plenes fins Glòries, va callar totes les boques. Vaig riure molt aquells dies perquè es notava tant que no s'ho esperaven, es notava tant i tant que estaven convençuts punxaríem, i podrien sortir en tromba a fer el discurs de la desmobilització, que tot l'unionisme va acabar fugint dels micros, sense saber què dir, col·lapsats.

Per això també, entre d'altres coses, aquest Onze, tothom a la mani. Tothom a viure i honorar els qui van defensar Barcelona i les nostres llibertats. Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi, com deia l'històric patriota Antoní Massaguer. Per vèncer cal ser-hi sempre. Per vèncer cal anar-hi sempre. 

DONEC PERFICIAM
-------------------------------------------------------------------

Bonus track 
(continuació) sobre les actituds militants i l'Onze com a exemple
El cos principal de l'article l'he acabat amb les paraules de n'Antoní Massaguer. A les antípodes del patriota Antoní Massaguer ens trobem ara tot aquest personal que no ha fet mai gaire cosa militant, però que ho saben tot, absolutament tot, inclòs òbviament, com fer la independència, que és quelcom molt fàcil, però que com que tots els que fins ara hem lluitat per la independència en realitat no érem independentistes, només ho fèiem veure, per això no som independents, que a ells no els enganyem.

La lògica d'aquest personal té un punt podríem dir-ne difícil de rebatre, tal i com ho plantegen: "tantes manis de l'Onze i no som independents, per tant, anar a la mani de l'Onze no serveix per res, per tant no s'hi ha d'anar. El dia que després d'una mani de l'Onze fem la independència, hi aniré, fins llavors ja no em prenen més el pèl els processistes".

Ja fa massa anys que dura aquest frau, fixeu-vos, com aquells pardillos que es feien dir independentistes i l'Onze de setembre del 1944 varen penjar una estelada de l'aeri que creua el port de la ciutat des de la Barceloneta fins Montjuïc. Ens va portar la independència? oi que no, doncs processisme. Que si patriotes, que si lluita... Res de res, tot un frau processista. Voleu més prova que el fet que no som independents?"

Així doncs, si vosaltres també sou d'aquests que fins que no tinguem aquesta seguretat de que fent algo obtindrem el que volem, tots tranquils a casa, no us deixeu enredar. Això sí, apliqueu-vos-els a tot a la vida, aquests savis consells, que es noti que sou els més espavilats i que a vosaltres no us la foten. I després ens en feu cinc cèntims de com us ha anat, plis...

Els que ja assumim no som tan savis ens sentim més representats, en canvi, per aquells joves que l'any 1944 seguien, a l'interior del país, fent tot el que podien per la nostra llibertat, deixant testimoni de la nostra lluita. També em sento més representat per les paraules de qui llavors era un dels líders independentistes, Joan Cornudella, que afirmava que "es lluitava per la llibertat de Catalunya entesa com una unitat històrica que va cap a la plenitud del procés, cap a la independència; per la dignitat de l’home i un model de societat avançada". (ui, sí, parla del "procés", ja als anys 40, mentre l'independentisme es reorganitzava després de la derrota del 39, creant el FNC, que va mantenir viva la lluita i l'esperança en la negra i llarga nit del franquisme)

Justament aquesta és també una de la gran força de l'Onze. Cada Onze de setembre hi som, sempre, per dir tan fort com puguem als qui ens volen fer desaparèixer, als qui ens voldrien morts, que som i serem, i que tantes vegades com intentin aixafar-nos, ens aixecarem. Fins aconseguir-ho.

I per aconseguir-ho cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. No defallirem. Hi serem i hi anirem tants cops com calgui.

Els que no som tan savis ni llestos com aquests que no hi aniran perquè ja saben que la mani no ens farà independents, hem après que a la vida cal lluitar molt per aconseguir les coses, i aquest Onze hi serem, hi anirem.

Els que com jo no som tan savis ni llestos, però som lleials a aquesta cadena de compromisos que al llarg dels anys i dels segles ha mantingut viva la nostra lluita i la nostra causa i honorem els qui ens han precedit... ens trobarem dimecres Onze de Setembre del 2019 a la manifestació convocada per l'ANC.

Sí, malgrat tot, hi serem. I malgrat tot, ens sentirem orgullosos de formar part d'aquest nosaltres, i ens mirarem i encoratjarem pels dies que han de venir. Dies dies de conflicte, dies on l'exemplaritat del nostre compromís i de la nostra lluita no violenta, però determinada a expressar-se amb la contundència que requereix el nou escenari polític i, alhora, reivindicant sempre la democràcia i el diàleg davant la barbàrie autoritària.

DONEC PERFICIAM

Com estem (diagnòstic situació) i els que crec són els 3 possibles escenaris polítics més immediats

Recta final de les meves vacances, i de la majoria de gent en aquest país. Aquest parèntesi en la nostra rutina vital i laboral sempre obre possibilitats d'una reflexió més serena, amb una petita distància del dia a dia, sobre tot el que ens envolta.

Per a mi personalment -i crec per a la majoria de lectors d'aquest blog- en aquest "envolta" la situació del nostre país, el procés independentista, la dimensió política, ocupa un gran espai.

A més a més, la gravetat i transcendència dels moments que estem vivint fa que l'ocupació d'aquest espai vital sigui intensiva.

I, finalment, per completar aquest quadre, tenim el que serà una tornada de vacances molt dura, en la que passaran coses molt decisives, i que poden esdevenir-se en direccions molt diferents, àdhuc oposades.

Comencem aquesta anàlisi situant el que per a mi són aquestes coses que han de passar tot just tornant de vacances:

- la mani de l'Onze

- la sentència del TS als nostres presos

- el primer pronunciament de la justícia europea sobre les qüestions preliminars que el TS va plantejar en relació a les implicacions de l'elecció d'Oriol Junqueras com a eurodiputat

Tot això s'esdevindrà entre l'Onze de Setembre i el 14 d'Octubre.

En una data també molt propera hi haurà un altre fet d'absoluta transcendència: el pronunciament de la justícia europea sobre la situació dels eurodiputats electes MHP Carles Puigdemont i d'en Toni Comín i n'Oriol Junqueras. Els tribunals europeus hauran de pronunciar-se sobre la prevalència o no de la democràcia, i per tant esmenar la justícia espanyola i reconèixer tots els drets com a eurodiputats electes pel poble català, o degollar la democràcia i acceptar la deriva autoritària i la violació sistemàtica de drets democràtics i fonamentals que practica l'estat espanyol.

I com a element catalitzador en relació a la nostra lluita de totes aquestes coses que han de passar en menys de dos mesos, quina serà la nostra reacció a la més que previsible sentència condemnatòria del TS.

Quina sigui aquesta resposta marcarà el nostre futur polític i nacional.

1. PUNT DE PARTIDA: DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ

L'èxit de qualsevol estratègia es fonamenta en un sòlid diagnòstic de la situació, del punt de partida, de com estan les coses.

Quins són els elements que considero claus de la nostra situació (i que l'expliquen)?:
- Percepció cada cop més estesa, sense atrevir-me a dir que plenament compartida, que l'Octubre del 2017 es va perdre una oportunitat històrica d'anar més lluny. Sense entrar en avaluar com van anar les coses, el temps ha permès visualitzar que en l'1 i 3 d'octubre vam ser capaços de fer-hi confluir una feina, lideratge, compromís, acció excepcionals, únics. crec hi ha la percepció que hauríem d'haver intentat anar més lluny aprofitant aquell moment excepcional.

- Aprofundiment de les divisions que ja van formar part del que va impedir intentar anar més enllà aquell octubre del 2017. Des de llavors, gairebé dos anys després, no s'ha aconseguit avançar el més mínim en la unitat independentista. No dic com ha de ser aquesta unitat. Només dic que ens ho mirem com ens ho mirem, encara hi ha més divisió que aquell octubre. No trobem cap estratègia unitària, i som presoners de tàctiques (per part de gairebé tothom) que enquisten la divisió independentista.

- Frustració i desorientació. L'extraordinari creixement de l'independentisme fins esdevenir majoria social i democràtica que s'ha esdevingut en aquests pocs anys, que no arriben a una dècada, implica per una banda ser un moviment encara amb feblesa organitzativa i de lideratge. Ni a nivell de partits ni a nivell de societat civil no s'ha avançat per dotar-nos d'una estructura organitzativa i d'exercici del lideratge adaptats a la nova situació, a tot el que hem viscut, a tot el que s'ha fet. Organitzacions i exercici del lideratge són més de quan no érem majoria social que no pas de quan ho som.

I per una altra banda, aquest creixement també implica ser un moviment en el que la majoria de la gent no té experiència militant. Sense la perspectiva, sense la formació, sense el treball, sense la socialització que aporta l'experiència militant, el nostre moviment pateix de falta de solidesa i d'estar sotmès a la volatilitat.

Aquestes dues circumstàncies, unides a la primera, ens han abocat a una vivència de frustració en relació a tot el que he passat i a una angoixant desorientació, preludi de l'amenaça de desmobilització.

- Impossibilitat i incapacitat d'analitzar com van anar les coses, què vam fer bé i què vam fer malament.
Dic impossibilitat perquè és evident que la situació de repressió, singularment la derivada del judici al TS i els presos polítics, impedeix poder explicar i analitzar les coses de manera oberta. Fer-ho empitjoraria la situació dels presos. I no poder-ho fer en "igualtat" de condicions perquè tots els actors facin i comuniquin aquesta anàlisi converteix qualsevol exercici al respecte en un motor que alimentaria les divisions i les tensions, en comptes de permetre superar-les.

I dic incapacitat perquè aquesta situació, el fet que no es donin les mínimes circumstàncies per fer aquesta anàlisi, ha estat aprofitat per tota mena de frívols i aventurers per escampar la seva merda destructiva en relació a tot el que hem fet i s'ha assolit. I del que tenim pendent fer i assolir. 

- Qüestionament destructiu de tots els fonaments que en menys d'una dècada ens han permès fer el que hem fet, ens han permès passar del testimonialisme a ser majoria social i democràtica:

Si som on som, si hem fet el que hem fet és per la implicació i lideratge, amb tots els seus encerts i errors, dels partits polítics. Sense ells, no s'hauria pogut fer absolutament res, estaríem a anys llum d'on hem arribat. Però ara mateix la situació descrita més amunt ha derivat en una fúria partitfòbica que fa esgarrifar.

Igualment en relació als lideratges polítics. Amb encerts i errors, hem tingut uns líders que s'ho han jugat tot per fer el que hem fet. I que estan pagant un preu altíssim: presó i exili. És demencial aquest discurs d'assenyalar-los com a responsables de no tenir el que volem, àdhuc de dir que ens han traït, que ens han venut. Aquest és un discurs absolutament vergonyós, que retrata la immoralitat dels qui el practiquen.

Hem passat d'una extraordinària capacitat de sumar a l'emergència dels més delirants discursos divisius. N'esmento només dos, però n'hi ha molts més.

Per una banda veiem com tota aquella feina extraordinària per fer de l'independentisme un moviment inequívocament inclusiu, que assumia plenament la Nació que som i com som en aquest s.XXI, ara és torpedinada per discursos divisius, amb la llengua com a ariet de negació de la Nació que som. 

Per una altra banda assistim a la ridiculització i destrucció dels valors que ens van permetre sumar, incorporar més i més gent al projecte, fins ser majoritaris. De la revolució dels somriures hem passat a la involució de l'agror. I de la Via Catalana, amb la capacitat d'estendre la mà a tothom, a aquest fangar on alguns ens volen portar, on permanentment s'està qüestionant a tothom, on tothom esdevé llirista, on tothom es mou per paguitas, on tot són foscos interessos, conspiracions delirants, etc.

- Aquest destructivisme ens està portant també a la negació de l'evidència i l'emergència de certs discursos i actituds que soscaven greument el nostre moviment i les nostres opcions.
Un exemple de negació de l'evidència el tenim en el recent cicle electoral viscut. En les dades que vaig estudiar i que ja vaig compartir en anteriors articles, vam veure com, a la ciutat de BCN, l'independentisme va perdre, en relació al 21D 2017, entre 50.000 vots les eleccions que menys es va perdre i 120.000 les que més es va perdre. Ningú, absolutament ningú, no ha fet cap reflexió al respecte. Com si no hagués passat. De la mateixa manera que ningú, absolutament ningú ha volgut assumir que l'estratègia de primàries i dispersió del vot és el que va portar a un major enfrontament entre opcions indepes i a la major pèrdua de vots, 120.000. Mentre que les eleccions on menys candidatures indepes hi havia, les europees, només dues, és quan menys vot es va perdre.

Ignorar -i ja no diguem negar- l'evidència soscava greument les opcions del nostre moviment. Si això ho situem en el context dels altres elements crítics que he valorat, com la falta d'unitat, la divisió, la impossibilitat i incapacitat analítica, la falta de lideratge i la falta d'experiència militant, el que ens trobem és l'expansió de les actituds que, directament, el que fan és dinamitar el moviment independentista i les nostres opcions. Sense voluntat de fer-ne inventari, m'estic referint a les actituds dels qui creuen i propaguen que cal ensorrar l'economia per poder fer la independència, que ho hem d'aturar tot, que ens hem de carregar tots els partits polítics, que cuanto peor mejor, que hem de dir no a tot, que som uns merdes perquè no hem ocupat l'aeroport com han fet a Hong-Kong, que tot ens aniria millor si ens suprimissin del tot i definitivament totes les nostres institucions d'autogovern, etc etc


2. LES CLAUS DE L'ESTRATÈGIA INDEPENDENTISTA MÉS IMMEDIATA: ELS 3 POSSIBLES ESCENARIS

Si així estem, i si estem a les portes de la sentència del TS, quines són les claus que marcaran l'estratègia independentista i el nostre futur més immediat?

Al meu entendre només hi ha 3 escenaris possibles, dels quals dos són excloents entre ells (l'escenari A i l'escenari B: o es dona un o es dona l'altre) i només el tercer escenari, el C, és independent dels dos previs.

Escenari A:

Malgrat la situació descrita, els principals actors (Govern, partits polítics, organitzacions civils, etc), davant la gravetat del que comportarà la sentència del TS, seran capaços d'arribar a un acord d'estratègia unitària de resposta. Estaríem parlant per tant que la sentència podria ser el desencadenant d'una nova situació política, amb una intensa i permanent mobilització popular, i l'impuls polític a tots els nivells de la desobediència.

Perquè això es pugui donar cal:

- que tots els partits polítics indepes (si eventualment d'altres s'hi volen sumar, perfecte, però no ho podem fer dependre d'ells) consensuïn una estratègia que tingui el recolzament de la majoria absoluta del Parlament.

- que aquest acord s'hagi teixit amb les principals associacions de la societat civil, i que aquestes liderin la mobilització popular amb la que expressarem que no acatem aquesta sentència, aquesta barbàrie judicial

- Cal també que els presos polítics hi donin suport incondicional i unitari, sense fisures, que parlin tots amb una única veu i pronunciaments

- necessita, òbviament, del suport i la mobilització de l'exili, del seu lideratge i de la seva acció internacional contra la sentència i la repressió, situant el futur de Catalunya en el centre del mapa de la política internacional

- I, evidentment, cal una mobilització popular sense precedents, ben dirigida, disciplinada, efectiva i determinada. Si es donen tots els punts anteriors, però nosaltres fallem, l'estratègia fracassarà. Ens hem de conjurar com ho vam fer l'1 i el 3 d'octubre. No hi ha més temps pel dòl de tot el que va passar, ens hi hem de tornar a ficar amb la mateixa intensitat que llavors.

- I mantenir aquesta estratègia fins aconseguir-ho.

Escenari B:

Atesa la situació descrita i malgrat la gravetat de la sentència del TS, no som capaços d'arribar a cap acord per una estratègia unitària.

L'actor clau perquè sigui un o altre escenari és, clarament, ERC.

Aquesta setmana es filtrava l'estratègia que defensa un sector d'ERC, liderats per Joan Tardà i Gabriel Rufian (i Oriol Junqueras?): convocatòria immediata d'eleccions després de la sentència, i si el resultat electoral ho permet, una nova majoria parlamentària, amb ERC i Comuns (i s'entén suport extern de PSC) per a un nou Govern. I un nou escenari polític en el que la independència no estaria en l'agenda immediata, i quedaria sotmesa a una "acumulació de forces", a ser més dels que ara som.

Que tota aquesta estratègia passi per la convocatòria IMMEDIATA d'eleccions no és gens casual. La convocatòria IMMEDIATA d'eleccions és l'únic que pot permetre, després d'alguna protesta simbòlica, passar pàgina de la sentència del TS, neutralitzar qualsevol possible reacció popular, neutralitzar qualsevol escenari com el descrit abans, l'escenari A.

Si ERC no se suma a una estratègia unitària com la descrita en l'escenari A, l'independentisme perd la legitimitat de ser majoria social i democràtica. Sense ERC, Junts per CAT i CUP al Parlament esdevindrien minoria. El President Torra i el Govern quedarien neutralitzats, perquè no serien expressió de cap majoria parlamentària, quedarien lligats de mans i peus. I amb la convocatòria d'eleccions també quedaria neutralitzada qualsevol reacció cívica, mobilització popular.

Escenari C:

L'escenari C es pot donar amb independència que en la reacció immediata a la sentència del TS s'imposi l'escenari A o el B.

L'escenari C seria el que es donaria en el cas que la justícia europea imposés al Regne d'Espanya un comportament democràtic que ara no té, i reconegués a Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras la seva condició d'eurodiputats amb plens efectes i amb tots els drets que se'n deriven.

Una derrota tan sonada de l'estat espanyol, una desautorització tan brutal i amb tanta dimensió internacional del sistema judicial espanyol i del que està fent el Règim del 78 pot tenir conseqüències imprevisibles.

Crec que aquest escenari C d'alguna manera ens traslladaria a l'escenari de l'octubre del 2017, pot fer inevitable una mediació internacional en el conflicte entre CAT i ESP en el que estem instal·lats.

3. NOMÉS HO PODREM FER SI HI SOM TOTS
 Si una cosa m'agradaria que tothom assumís és que només hi haurà independència, només podrem fer la nostra REPÚBLICA CATALANA si hi som tots.

Ens necessitem a tots. Si no hi som tots mai serà possible. Siguem exigents, siguem crítics. Però tinguem sempre clar que ens necessitem tots. De vegades sembla el nostre pitjor enemic sigui qui forma part d'aquest "nosaltres" en el que hi hem de ser tots. Si hi ha una cosa que tots podem fer i per la que hauríem de començar per fer-ho possible és fer de la nostra actitud militant aquella que ens va permetre fer la Via Catalana i l'1 d'Octubre. Acceptem-nos i reivindiquem-nos com a un "nosaltres" que ens reclama a tots.

DONEC PERFICIAM