Recta final de les meves vacances, i de la majoria de gent en aquest país. Aquest parèntesi en la nostra rutina vital i laboral sempre obre possibilitats d'una reflexió més serena, amb una petita distància del dia a dia, sobre tot el que ens envolta.
Per a mi personalment -i crec per a la majoria de lectors d'aquest blog- en aquest "envolta" la situació del nostre país, el procés independentista, la dimensió política, ocupa un gran espai.
A més a més, la gravetat i transcendència dels moments que estem vivint fa que l'ocupació d'aquest espai vital sigui intensiva.
I, finalment, per completar aquest quadre, tenim el que serà una tornada de vacances molt dura, en la que passaran coses molt decisives, i que poden esdevenir-se en direccions molt diferents, àdhuc oposades.
Comencem aquesta anàlisi situant el que per a mi són aquestes coses que han de passar tot just tornant de vacances:
- la mani de l'Onze
- la sentència del TS als nostres presos
- el primer pronunciament de la justícia europea sobre les qüestions preliminars que el TS va plantejar en relació a les implicacions de l'elecció d'Oriol Junqueras com a eurodiputat
Tot això s'esdevindrà entre l'Onze de Setembre i el 14 d'Octubre.
En una data també molt propera hi haurà un altre fet d'absoluta transcendència: el pronunciament de la justícia europea sobre la situació dels eurodiputats electes MHP Carles Puigdemont i d'en Toni Comín i n'Oriol Junqueras. Els tribunals europeus hauran de pronunciar-se sobre la prevalència o no de la democràcia, i per tant esmenar la justícia espanyola i reconèixer tots els drets com a eurodiputats electes pel poble català, o degollar la democràcia i acceptar la deriva autoritària i la violació sistemàtica de drets democràtics i fonamentals que practica l'estat espanyol.
I com a element catalitzador en relació a la nostra lluita de totes aquestes coses que han de passar en menys de dos mesos, quina serà la nostra reacció a la més que previsible sentència condemnatòria del TS.
Quina sigui aquesta resposta marcarà el nostre futur polític i nacional.
1. PUNT DE PARTIDA: DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ
L'èxit de qualsevol estratègia es fonamenta en un sòlid diagnòstic de la situació, del punt de partida, de com estan les coses.
Quins són els elements que considero claus de la nostra situació (i que l'expliquen)?:
- Percepció cada cop més estesa, sense atrevir-me a dir que plenament compartida, que l'Octubre del 2017 es va perdre una oportunitat històrica d'anar més lluny. Sense entrar en avaluar com van anar les coses, el temps ha permès visualitzar que en l'1 i 3 d'octubre vam ser capaços de fer-hi confluir una feina, lideratge, compromís, acció excepcionals, únics. crec hi ha la percepció que hauríem d'haver intentat anar més lluny aprofitant aquell moment excepcional.
- Aprofundiment de les divisions que ja van formar part del que va impedir intentar anar més enllà aquell octubre del 2017. Des de llavors, gairebé dos anys després, no s'ha aconseguit avançar el més mínim en la unitat independentista. No dic com ha de ser aquesta unitat. Només dic que ens ho mirem com ens ho mirem, encara hi ha més divisió que aquell octubre. No trobem cap estratègia unitària, i som presoners de tàctiques (per part de gairebé tothom) que enquisten la divisió independentista.
- Frustració i desorientació. L'extraordinari creixement de l'independentisme fins esdevenir majoria social i democràtica que s'ha esdevingut en aquests pocs anys, que no arriben a una dècada, implica per una banda ser un moviment encara amb feblesa organitzativa i de lideratge. Ni a nivell de partits ni a nivell de societat civil no s'ha avançat per dotar-nos d'una estructura organitzativa i d'exercici del lideratge adaptats a la nova situació, a tot el que hem viscut, a tot el que s'ha fet. Organitzacions i exercici del lideratge són més de quan no érem majoria social que no pas de quan ho som.
I per una altra banda, aquest creixement també implica ser un moviment en el que la majoria de la gent no té experiència militant. Sense la perspectiva, sense la formació, sense el treball, sense la socialització que aporta l'experiència militant, el nostre moviment pateix de falta de solidesa i d'estar sotmès a la volatilitat.
Aquestes dues circumstàncies, unides a la primera, ens han abocat a una vivència de frustració en relació a tot el que he passat i a una angoixant desorientació, preludi de l'amenaça de desmobilització.
- Impossibilitat i incapacitat d'analitzar com van anar les coses, què vam fer bé i què vam fer malament.
Dic impossibilitat perquè és evident que la situació de repressió, singularment la derivada del judici al TS i els presos polítics, impedeix poder explicar i analitzar les coses de manera oberta. Fer-ho empitjoraria la situació dels presos. I no poder-ho fer en "igualtat" de condicions perquè tots els actors facin i comuniquin aquesta anàlisi converteix qualsevol exercici al respecte en un motor que alimentaria les divisions i les tensions, en comptes de permetre superar-les.
I dic incapacitat perquè aquesta situació, el fet que no es donin les mínimes circumstàncies per fer aquesta anàlisi, ha estat aprofitat per tota mena de frívols i aventurers per escampar la seva merda destructiva en relació a tot el que hem fet i s'ha assolit. I del que tenim pendent fer i assolir.
- Qüestionament destructiu de tots els fonaments que en menys d'una dècada ens han permès fer el que hem fet, ens han permès passar del testimonialisme a ser majoria social i democràtica:
Si som on som, si hem fet el que hem fet és per la implicació i lideratge, amb tots els seus encerts i errors, dels partits polítics. Sense ells, no s'hauria pogut fer absolutament res, estaríem a anys llum d'on hem arribat. Però ara mateix la situació descrita més amunt ha derivat en una fúria partitfòbica que fa esgarrifar.
Igualment en relació als lideratges polítics. Amb encerts i errors, hem tingut uns líders que s'ho han jugat tot per fer el que hem fet. I que estan pagant un preu altíssim: presó i exili. És demencial aquest discurs d'assenyalar-los com a responsables de no tenir el que volem, àdhuc de dir que ens han traït, que ens han venut. Aquest és un discurs absolutament vergonyós, que retrata la immoralitat dels qui el practiquen.
Hem passat d'una extraordinària capacitat de sumar a l'emergència dels més delirants discursos divisius. N'esmento només dos, però n'hi ha molts més.
Per a mi personalment -i crec per a la majoria de lectors d'aquest blog- en aquest "envolta" la situació del nostre país, el procés independentista, la dimensió política, ocupa un gran espai.
A més a més, la gravetat i transcendència dels moments que estem vivint fa que l'ocupació d'aquest espai vital sigui intensiva.
I, finalment, per completar aquest quadre, tenim el que serà una tornada de vacances molt dura, en la que passaran coses molt decisives, i que poden esdevenir-se en direccions molt diferents, àdhuc oposades.
Comencem aquesta anàlisi situant el que per a mi són aquestes coses que han de passar tot just tornant de vacances:
- la mani de l'Onze
- la sentència del TS als nostres presos
- el primer pronunciament de la justícia europea sobre les qüestions preliminars que el TS va plantejar en relació a les implicacions de l'elecció d'Oriol Junqueras com a eurodiputat
Tot això s'esdevindrà entre l'Onze de Setembre i el 14 d'Octubre.
En una data també molt propera hi haurà un altre fet d'absoluta transcendència: el pronunciament de la justícia europea sobre la situació dels eurodiputats electes MHP Carles Puigdemont i d'en Toni Comín i n'Oriol Junqueras. Els tribunals europeus hauran de pronunciar-se sobre la prevalència o no de la democràcia, i per tant esmenar la justícia espanyola i reconèixer tots els drets com a eurodiputats electes pel poble català, o degollar la democràcia i acceptar la deriva autoritària i la violació sistemàtica de drets democràtics i fonamentals que practica l'estat espanyol.
I com a element catalitzador en relació a la nostra lluita de totes aquestes coses que han de passar en menys de dos mesos, quina serà la nostra reacció a la més que previsible sentència condemnatòria del TS.
Quina sigui aquesta resposta marcarà el nostre futur polític i nacional.
1. PUNT DE PARTIDA: DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ
L'èxit de qualsevol estratègia es fonamenta en un sòlid diagnòstic de la situació, del punt de partida, de com estan les coses.
Quins són els elements que considero claus de la nostra situació (i que l'expliquen)?:
- Percepció cada cop més estesa, sense atrevir-me a dir que plenament compartida, que l'Octubre del 2017 es va perdre una oportunitat històrica d'anar més lluny. Sense entrar en avaluar com van anar les coses, el temps ha permès visualitzar que en l'1 i 3 d'octubre vam ser capaços de fer-hi confluir una feina, lideratge, compromís, acció excepcionals, únics. crec hi ha la percepció que hauríem d'haver intentat anar més lluny aprofitant aquell moment excepcional.
- Aprofundiment de les divisions que ja van formar part del que va impedir intentar anar més enllà aquell octubre del 2017. Des de llavors, gairebé dos anys després, no s'ha aconseguit avançar el més mínim en la unitat independentista. No dic com ha de ser aquesta unitat. Només dic que ens ho mirem com ens ho mirem, encara hi ha més divisió que aquell octubre. No trobem cap estratègia unitària, i som presoners de tàctiques (per part de gairebé tothom) que enquisten la divisió independentista.
- Frustració i desorientació. L'extraordinari creixement de l'independentisme fins esdevenir majoria social i democràtica que s'ha esdevingut en aquests pocs anys, que no arriben a una dècada, implica per una banda ser un moviment encara amb feblesa organitzativa i de lideratge. Ni a nivell de partits ni a nivell de societat civil no s'ha avançat per dotar-nos d'una estructura organitzativa i d'exercici del lideratge adaptats a la nova situació, a tot el que hem viscut, a tot el que s'ha fet. Organitzacions i exercici del lideratge són més de quan no érem majoria social que no pas de quan ho som.
I per una altra banda, aquest creixement també implica ser un moviment en el que la majoria de la gent no té experiència militant. Sense la perspectiva, sense la formació, sense el treball, sense la socialització que aporta l'experiència militant, el nostre moviment pateix de falta de solidesa i d'estar sotmès a la volatilitat.
Aquestes dues circumstàncies, unides a la primera, ens han abocat a una vivència de frustració en relació a tot el que he passat i a una angoixant desorientació, preludi de l'amenaça de desmobilització.
- Impossibilitat i incapacitat d'analitzar com van anar les coses, què vam fer bé i què vam fer malament.
Dic impossibilitat perquè és evident que la situació de repressió, singularment la derivada del judici al TS i els presos polítics, impedeix poder explicar i analitzar les coses de manera oberta. Fer-ho empitjoraria la situació dels presos. I no poder-ho fer en "igualtat" de condicions perquè tots els actors facin i comuniquin aquesta anàlisi converteix qualsevol exercici al respecte en un motor que alimentaria les divisions i les tensions, en comptes de permetre superar-les.
I dic incapacitat perquè aquesta situació, el fet que no es donin les mínimes circumstàncies per fer aquesta anàlisi, ha estat aprofitat per tota mena de frívols i aventurers per escampar la seva merda destructiva en relació a tot el que hem fet i s'ha assolit. I del que tenim pendent fer i assolir.
- Qüestionament destructiu de tots els fonaments que en menys d'una dècada ens han permès fer el que hem fet, ens han permès passar del testimonialisme a ser majoria social i democràtica:
Si som on som, si hem fet el que hem fet és per la implicació i lideratge, amb tots els seus encerts i errors, dels partits polítics. Sense ells, no s'hauria pogut fer absolutament res, estaríem a anys llum d'on hem arribat. Però ara mateix la situació descrita més amunt ha derivat en una fúria partitfòbica que fa esgarrifar.
Igualment en relació als lideratges polítics. Amb encerts i errors, hem tingut uns líders que s'ho han jugat tot per fer el que hem fet. I que estan pagant un preu altíssim: presó i exili. És demencial aquest discurs d'assenyalar-los com a responsables de no tenir el que volem, àdhuc de dir que ens han traït, que ens han venut. Aquest és un discurs absolutament vergonyós, que retrata la immoralitat dels qui el practiquen.
Hem passat d'una extraordinària capacitat de sumar a l'emergència dels més delirants discursos divisius. N'esmento només dos, però n'hi ha molts més.
Per una banda veiem com tota aquella feina extraordinària per fer de l'independentisme un moviment inequívocament inclusiu, que assumia plenament la Nació que som i com som en aquest s.XXI, ara és torpedinada per discursos divisius, amb la llengua com a ariet de negació de la Nació que som.
Per una altra banda assistim a la ridiculització i destrucció dels valors que ens van permetre sumar, incorporar més i més gent al projecte, fins ser majoritaris. De la revolució dels somriures hem passat a la involució de l'agror. I de la Via Catalana, amb la capacitat d'estendre la mà a tothom, a aquest fangar on alguns ens volen portar, on permanentment s'està qüestionant a tothom, on tothom esdevé llirista, on tothom es mou per paguitas, on tot són foscos interessos, conspiracions delirants, etc.
- Aquest destructivisme ens està portant també a la negació de l'evidència i l'emergència de certs discursos i actituds que soscaven greument el nostre moviment i les nostres opcions.
Un exemple de negació de l'evidència el tenim en el recent cicle electoral viscut. En les dades que vaig estudiar i que ja vaig compartir en anteriors articles, vam veure com, a la ciutat de BCN, l'independentisme va perdre, en relació al 21D 2017, entre 50.000 vots les eleccions que menys es va perdre i 120.000 les que més es va perdre. Ningú, absolutament ningú, no ha fet cap reflexió al respecte. Com si no hagués passat. De la mateixa manera que ningú, absolutament ningú ha volgut assumir que l'estratègia de primàries i dispersió del vot és el que va portar a un major enfrontament entre opcions indepes i a la major pèrdua de vots, 120.000. Mentre que les eleccions on menys candidatures indepes hi havia, les europees, només dues, és quan menys vot es va perdre.
Ignorar -i ja no diguem negar- l'evidència soscava greument les opcions del nostre moviment. Si això ho situem en el context dels altres elements crítics que he valorat, com la falta d'unitat, la divisió, la impossibilitat i incapacitat analítica, la falta de lideratge i la falta d'experiència militant, el que ens trobem és l'expansió de les actituds que, directament, el que fan és dinamitar el moviment independentista i les nostres opcions. Sense voluntat de fer-ne inventari, m'estic referint a les actituds dels qui creuen i propaguen que cal ensorrar l'economia per poder fer la independència, que ho hem d'aturar tot, que ens hem de carregar tots els partits polítics, que cuanto peor mejor, que hem de dir no a tot, que som uns merdes perquè no hem ocupat l'aeroport com han fet a Hong-Kong, que tot ens aniria millor si ens suprimissin del tot i definitivament totes les nostres institucions d'autogovern, etc etc
2. LES CLAUS DE L'ESTRATÈGIA INDEPENDENTISTA MÉS IMMEDIATA: ELS 3 POSSIBLES ESCENARIS
Si així estem, i si estem a les portes de la sentència del TS, quines són les claus que marcaran l'estratègia independentista i el nostre futur més immediat?
Al meu entendre només hi ha 3 escenaris possibles, dels quals dos són excloents entre ells (l'escenari A i l'escenari B: o es dona un o es dona l'altre) i només el tercer escenari, el C, és independent dels dos previs.
Escenari A:
Malgrat la situació descrita, els principals actors (Govern, partits polítics, organitzacions civils, etc), davant la gravetat del que comportarà la sentència del TS, seran capaços d'arribar a un acord d'estratègia unitària de resposta. Estaríem parlant per tant que la sentència podria ser el desencadenant d'una nova situació política, amb una intensa i permanent mobilització popular, i l'impuls polític a tots els nivells de la desobediència.
Perquè això es pugui donar cal:
- que tots els partits polítics indepes (si eventualment d'altres s'hi volen sumar, perfecte, però no ho podem fer dependre d'ells) consensuïn una estratègia que tingui el recolzament de la majoria absoluta del Parlament.
- que aquest acord s'hagi teixit amb les principals associacions de la societat civil, i que aquestes liderin la mobilització popular amb la que expressarem que no acatem aquesta sentència, aquesta barbàrie judicial
- Cal també que els presos polítics hi donin suport incondicional i unitari, sense fisures, que parlin tots amb una única veu i pronunciaments
- necessita, òbviament, del suport i la mobilització de l'exili, del seu lideratge i de la seva acció internacional contra la sentència i la repressió, situant el futur de Catalunya en el centre del mapa de la política internacional
- I, evidentment, cal una mobilització popular sense precedents, ben dirigida, disciplinada, efectiva i determinada. Si es donen tots els punts anteriors, però nosaltres fallem, l'estratègia fracassarà. Ens hem de conjurar com ho vam fer l'1 i el 3 d'octubre. No hi ha més temps pel dòl de tot el que va passar, ens hi hem de tornar a ficar amb la mateixa intensitat que llavors.
- I mantenir aquesta estratègia fins aconseguir-ho.
Escenari B:
Atesa la situació descrita i malgrat la gravetat de la sentència del TS, no som capaços d'arribar a cap acord per una estratègia unitària.
L'actor clau perquè sigui un o altre escenari és, clarament, ERC.
Aquesta setmana es filtrava l'estratègia que defensa un sector d'ERC, liderats per Joan Tardà i Gabriel Rufian (i Oriol Junqueras?): convocatòria immediata d'eleccions després de la sentència, i si el resultat electoral ho permet, una nova majoria parlamentària, amb ERC i Comuns (i s'entén suport extern de PSC) per a un nou Govern. I un nou escenari polític en el que la independència no estaria en l'agenda immediata, i quedaria sotmesa a una "acumulació de forces", a ser més dels que ara som.
Que tota aquesta estratègia passi per la convocatòria IMMEDIATA d'eleccions no és gens casual. La convocatòria IMMEDIATA d'eleccions és l'únic que pot permetre, després d'alguna protesta simbòlica, passar pàgina de la sentència del TS, neutralitzar qualsevol possible reacció popular, neutralitzar qualsevol escenari com el descrit abans, l'escenari A.
Si ERC no se suma a una estratègia unitària com la descrita en l'escenari A, l'independentisme perd la legitimitat de ser majoria social i democràtica. Sense ERC, Junts per CAT i CUP al Parlament esdevindrien minoria. El President Torra i el Govern quedarien neutralitzats, perquè no serien expressió de cap majoria parlamentària, quedarien lligats de mans i peus. I amb la convocatòria d'eleccions també quedaria neutralitzada qualsevol reacció cívica, mobilització popular.
Escenari C:
L'escenari C es pot donar amb independència que en la reacció immediata a la sentència del TS s'imposi l'escenari A o el B.
L'escenari C seria el que es donaria en el cas que la justícia europea imposés al Regne d'Espanya un comportament democràtic que ara no té, i reconegués a Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras la seva condició d'eurodiputats amb plens efectes i amb tots els drets que se'n deriven.
Una derrota tan sonada de l'estat espanyol, una desautorització tan brutal i amb tanta dimensió internacional del sistema judicial espanyol i del que està fent el Règim del 78 pot tenir conseqüències imprevisibles.
Crec que aquest escenari C d'alguna manera ens traslladaria a l'escenari de l'octubre del 2017, pot fer inevitable una mediació internacional en el conflicte entre CAT i ESP en el que estem instal·lats.
3. NOMÉS HO PODREM FER SI HI SOM TOTS
Si una cosa m'agradaria que tothom assumís és que només hi haurà independència, només podrem fer la nostra REPÚBLICA CATALANA si hi som tots.
Ens necessitem a tots. Si no hi som tots mai serà possible. Siguem exigents, siguem crítics. Però tinguem sempre clar que ens necessitem tots. De vegades sembla el nostre pitjor enemic sigui qui forma part d'aquest "nosaltres" en el que hi hem de ser tots. Si hi ha una cosa que tots podem fer i per la que hauríem de començar per fer-ho possible és fer de la nostra actitud militant aquella que ens va permetre fer la Via Catalana i l'1 d'Octubre. Acceptem-nos i reivindiquem-nos com a un "nosaltres" que ens reclama a tots.
DONEC PERFICIAM
- Aquest destructivisme ens està portant també a la negació de l'evidència i l'emergència de certs discursos i actituds que soscaven greument el nostre moviment i les nostres opcions.
Un exemple de negació de l'evidència el tenim en el recent cicle electoral viscut. En les dades que vaig estudiar i que ja vaig compartir en anteriors articles, vam veure com, a la ciutat de BCN, l'independentisme va perdre, en relació al 21D 2017, entre 50.000 vots les eleccions que menys es va perdre i 120.000 les que més es va perdre. Ningú, absolutament ningú, no ha fet cap reflexió al respecte. Com si no hagués passat. De la mateixa manera que ningú, absolutament ningú ha volgut assumir que l'estratègia de primàries i dispersió del vot és el que va portar a un major enfrontament entre opcions indepes i a la major pèrdua de vots, 120.000. Mentre que les eleccions on menys candidatures indepes hi havia, les europees, només dues, és quan menys vot es va perdre.
Ignorar -i ja no diguem negar- l'evidència soscava greument les opcions del nostre moviment. Si això ho situem en el context dels altres elements crítics que he valorat, com la falta d'unitat, la divisió, la impossibilitat i incapacitat analítica, la falta de lideratge i la falta d'experiència militant, el que ens trobem és l'expansió de les actituds que, directament, el que fan és dinamitar el moviment independentista i les nostres opcions. Sense voluntat de fer-ne inventari, m'estic referint a les actituds dels qui creuen i propaguen que cal ensorrar l'economia per poder fer la independència, que ho hem d'aturar tot, que ens hem de carregar tots els partits polítics, que cuanto peor mejor, que hem de dir no a tot, que som uns merdes perquè no hem ocupat l'aeroport com han fet a Hong-Kong, que tot ens aniria millor si ens suprimissin del tot i definitivament totes les nostres institucions d'autogovern, etc etc
2. LES CLAUS DE L'ESTRATÈGIA INDEPENDENTISTA MÉS IMMEDIATA: ELS 3 POSSIBLES ESCENARIS
Si així estem, i si estem a les portes de la sentència del TS, quines són les claus que marcaran l'estratègia independentista i el nostre futur més immediat?
Al meu entendre només hi ha 3 escenaris possibles, dels quals dos són excloents entre ells (l'escenari A i l'escenari B: o es dona un o es dona l'altre) i només el tercer escenari, el C, és independent dels dos previs.
Escenari A:
Malgrat la situació descrita, els principals actors (Govern, partits polítics, organitzacions civils, etc), davant la gravetat del que comportarà la sentència del TS, seran capaços d'arribar a un acord d'estratègia unitària de resposta. Estaríem parlant per tant que la sentència podria ser el desencadenant d'una nova situació política, amb una intensa i permanent mobilització popular, i l'impuls polític a tots els nivells de la desobediència.
Perquè això es pugui donar cal:
- que tots els partits polítics indepes (si eventualment d'altres s'hi volen sumar, perfecte, però no ho podem fer dependre d'ells) consensuïn una estratègia que tingui el recolzament de la majoria absoluta del Parlament.
- que aquest acord s'hagi teixit amb les principals associacions de la societat civil, i que aquestes liderin la mobilització popular amb la que expressarem que no acatem aquesta sentència, aquesta barbàrie judicial
- Cal també que els presos polítics hi donin suport incondicional i unitari, sense fisures, que parlin tots amb una única veu i pronunciaments
- necessita, òbviament, del suport i la mobilització de l'exili, del seu lideratge i de la seva acció internacional contra la sentència i la repressió, situant el futur de Catalunya en el centre del mapa de la política internacional
- I, evidentment, cal una mobilització popular sense precedents, ben dirigida, disciplinada, efectiva i determinada. Si es donen tots els punts anteriors, però nosaltres fallem, l'estratègia fracassarà. Ens hem de conjurar com ho vam fer l'1 i el 3 d'octubre. No hi ha més temps pel dòl de tot el que va passar, ens hi hem de tornar a ficar amb la mateixa intensitat que llavors.
- I mantenir aquesta estratègia fins aconseguir-ho.
Escenari B:
Atesa la situació descrita i malgrat la gravetat de la sentència del TS, no som capaços d'arribar a cap acord per una estratègia unitària.
L'actor clau perquè sigui un o altre escenari és, clarament, ERC.
Aquesta setmana es filtrava l'estratègia que defensa un sector d'ERC, liderats per Joan Tardà i Gabriel Rufian (i Oriol Junqueras?): convocatòria immediata d'eleccions després de la sentència, i si el resultat electoral ho permet, una nova majoria parlamentària, amb ERC i Comuns (i s'entén suport extern de PSC) per a un nou Govern. I un nou escenari polític en el que la independència no estaria en l'agenda immediata, i quedaria sotmesa a una "acumulació de forces", a ser més dels que ara som.
Que tota aquesta estratègia passi per la convocatòria IMMEDIATA d'eleccions no és gens casual. La convocatòria IMMEDIATA d'eleccions és l'únic que pot permetre, després d'alguna protesta simbòlica, passar pàgina de la sentència del TS, neutralitzar qualsevol possible reacció popular, neutralitzar qualsevol escenari com el descrit abans, l'escenari A.
Si ERC no se suma a una estratègia unitària com la descrita en l'escenari A, l'independentisme perd la legitimitat de ser majoria social i democràtica. Sense ERC, Junts per CAT i CUP al Parlament esdevindrien minoria. El President Torra i el Govern quedarien neutralitzats, perquè no serien expressió de cap majoria parlamentària, quedarien lligats de mans i peus. I amb la convocatòria d'eleccions també quedaria neutralitzada qualsevol reacció cívica, mobilització popular.
Escenari C:
L'escenari C es pot donar amb independència que en la reacció immediata a la sentència del TS s'imposi l'escenari A o el B.
L'escenari C seria el que es donaria en el cas que la justícia europea imposés al Regne d'Espanya un comportament democràtic que ara no té, i reconegués a Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras la seva condició d'eurodiputats amb plens efectes i amb tots els drets que se'n deriven.
Una derrota tan sonada de l'estat espanyol, una desautorització tan brutal i amb tanta dimensió internacional del sistema judicial espanyol i del que està fent el Règim del 78 pot tenir conseqüències imprevisibles.
Crec que aquest escenari C d'alguna manera ens traslladaria a l'escenari de l'octubre del 2017, pot fer inevitable una mediació internacional en el conflicte entre CAT i ESP en el que estem instal·lats.
3. NOMÉS HO PODREM FER SI HI SOM TOTS
Si una cosa m'agradaria que tothom assumís és que només hi haurà independència, només podrem fer la nostra REPÚBLICA CATALANA si hi som tots.
Ens necessitem a tots. Si no hi som tots mai serà possible. Siguem exigents, siguem crítics. Però tinguem sempre clar que ens necessitem tots. De vegades sembla el nostre pitjor enemic sigui qui forma part d'aquest "nosaltres" en el que hi hem de ser tots. Si hi ha una cosa que tots podem fer i per la que hauríem de començar per fer-ho possible és fer de la nostra actitud militant aquella que ens va permetre fer la Via Catalana i l'1 d'Octubre. Acceptem-nos i reivindiquem-nos com a un "nosaltres" que ens reclama a tots.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada