Fa
ja uns quants anys que analitzant els Baròmetres d'Opinió Política del
CEO, la millor enquesta que es fa a Catalunya, vaig titular "tot el peix venut".
L'estabilitat en les principals magnituds, temes, posicionaments
polític, era tan gran, es movia tan poc, que no se
m'acudia una altra manera més gràfica de descriure-ho. Tot el peix venut.
I la veritat és que, malgrat tots els canvis i sotregrades que viu el país, en tot això, en aquests grans posicionaments, el país manté una sorprenent estabilitat. Tot el peix venut.
El país és com és, i no canvia gaire. De fet les variacions d'un CEO a l'altre en la majoria de casos estan dins del marge d'error de l'enquesta. Una enquesta no és un cens, no són unes eleccions, és una projecció de la visió d'una societat a partir d'una mostra, en aquest cas 1.500 persones. Una variació en la mostra d'unes poques persones pot fer modificar percentatges. Però de fet estem on estàvem. Perquè tota mostra i enquesta té un marge d'error. I ens movem en aquests marges.
El país que tenim, vist a través de les dades del BOP del CEO
A grans trets, el BOP del CEO segueix retratant, com deia, un país molt estable i molt determinat en les seves grans qüestions polítiques i nacionals:
- En les nostres relacions Catalunya-Espanya, segueix reflectint amb total estabilitat un país que creu té un nivell insuficient d'autonomia. Això ho creu ara un 61%. Fa un any era un 62,3%. Res, estem on sempre, on de fa molt estem: l gran majoria social creu tenim un nivell insuficient d'autonomia. Només un 24,2% creu que l'autonomia que tenim ja està bé i només un 6,5% que en tenim massa. Més del doble del país creu tenim un nivell insuficient d'autonomia. Dada inqüestionable.
- Un 72,7% del país està gens o poc satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. També dada inqüestionable i estable en el temps.
- Un 70,8% creu que Catalunya té el dret de celebrar un referèndum d'autodeterminació. Ho creuen així podem dir el 100% dels votants indepes (JxCAT, ERC i CUP), ho creu el 80% dels votants dels Comuns, ho creu un 50% dels votants del PSC-PSOE i ho creuen un 25% dels votants de Cs i PP.
- En la pregunta múltiple sobre què hauria de ser Catalunya, la majoria, un 34,5% diu que un Estat independent. Un 27% seguir com a comunitat autònoma igual que ara. Un 24,5% un Estat dins una Espanya federal. I un 7,8% que una regió.
O sigui, un 59% creuen que hauríem de ser un estat. Uns que un estat independent, uns altres que un Estat dins una Espanya federal.
- Un 63,4% expressa un sentiment de pertinença, d'identitat, compartida, entre sentir-se català i sentir-se espanyol, amb diferents modulacions: un 39,2 se senten tan espanyol/a com català/ana, en el que és el posicionament d'identitat majoritari, un 20,1% més català que espanyol i un 4,1% més espanyol que català. Només u 23,5% se senten únicament catalans i només un 6,7% únicament espanyols. És una altra dada totalment estable en el temps.
En resum, la descripció del país que un cop més ens proporciona el BOP del CEO és d'una contundència total: un país insatisfet amb el nivell d'autonomia assolit, un país insatisfet amb el funcionament de la democràcia, un país que creu hem de decidir el nostre futur en un referèndum d'autodeterminació, un país que vol veure Catalunya convertida en un Estat, uns un estat independent, uns altres dins una Espanya federal i un país en el que tot això, tot aquest posicionament tan clar, gira únicament al voltant de la política, no de la identitat, atès que és un país amb un clarament majoritari sentiment de pertinença compartit entre la catalanitat i l'espanyolitat.
Tot això podríem dir que, amb l'estabilitat tan perdurable en el temps que s'expressa, forma part de la identitat política del país. No ens podem explicar el país i tot el que hi succeeix sense atendre i assumir aquestes dades tan contundents, aquesta manera tan radical -per contundent- amb que s'expressa el país en termes demoscòpics.
No vull defugir que aquest 2n BOP del CEO del 2019 ha ofert un resultat en una pregunta de les que planteja que ha estat aprofitat per l'aparell mediàtic anti-independentista per elevar-ho a la categoria d'evidència que l'independentisme s'està desonflant.
Efectivament, hi ha una pregunta que planteja als enquestats si volen que Catalunya esdevingui un Estat independent. I després d'una sèrie de 5 BOP en els que el Sí sempre quedava pel davant del No, en aquest s'ha girat el % de resposta i el No ha tingut un 48,3% i el Sí un 44%. No dic que aquest gir, que implica una variació de -4,8 punts en el Sí i de +4,2 punts en el No no tingui importància. Dic que pot tenir-la o no. És una variació que supera el marge d'error de l'enquesta (2,5), però que només podrem veure si és fruit de les moltes circumstàncies que podem trobar en la mostra, en una pregunta directa sense correcció com és aquesta, o és una tendència, fent el seguiment d'aquesta qüestió en futurs baròmetres del CEO.
Fixem-nos que en el BOP de juny 2017, o sigui, ara fa dos anys, i just abans de l'1-O, el No tenia un 49,4% de respostes i el Sí només un 41,1%.
No dic no hàgim de fer cas d'aquesta dada, només dic que si és una anècdota demoscòpica o una tendència ho veurem analitzant els propers BOP.
I, en qualsevol cas, i sense treure cap importància, per a mi no forma part del cos de qüestions a través de les quals s'expressa el país, i que són les qüestions que he relacionat abans.
Fixem-nos també, que en termes de projecció electoral al Parlament de Catalunya, el vot independentista se situa en el 48,3%, pràcticament idèntic al percentatge obtingut el 21D del 2017. És a dir, que atès el dibuix general d'estabilitat en la configuració política del país, en com es posiciona davant els temes clau, i atès que electoralment l'independentisme segueix estable en aquest 48%, tot plegat, en relació a la pregunta dicotòmica Sí/No apunta a variacions pròpies de la demoscòpia que a canvis en la societat.
PUNTS CRÍTICS ON L'INDEPENDENTISME S'ESTÀ JUGANT EL FUTUR
Fa temps, quan vaig batejar tota aquesta estabilitat amb això del "tot el peix venut", vaig dir que això succeïa perquè l'independentisme havia deixat de fer independentistes. Tot el que va de 9N 2014 fins ara l'independentisme ha deixat de fer independentistes, per dedicar-se a fer política de la més trista. El 9N vam tenir "la desparació d'ERC" i la seva negativa a seguir el procés com s'havia parlat fer rematant immediatament el 9N amb unes eleccions plebiscitàries, que implicaven unitat perquè el Sí estigués tot en una candidatura. Mesos d'agonia perquè ERC no volia. Fins que agònicament s'arriba a una precària unitat que permet fer Junts pel Sí i eleccions el 27S del 2015, però s'havia trencat la màgia i a més la CUP no va voler jugar-hi. Dispersió. El resultat del 27S va provocar encara més inestabilitat. Llavors ens vam començar a barallar pel candidat, i la CUP va exigir a Mas fer pas al costat. Finalment el fa. I Puigdemont president. Llavors, quan semblava encarrilat la CUP va dir allò que els pactes muten, i va fer saltar novament pels aires la legislatura. O això semblava, però en l'últim moment, amb la pirueta del RUI i 1 Octubre es va salvar. I etc etc etc.
Vull dir que portem des del 2014 en baralles internes, sense fer independentisme. És un miracle aguantem com aguantem. Però així seguim sense fer independentisme.
De fet ara, i si m'ho permeteu, crec que des d'aquest punt de vista d'haver deixat de fer independentisme i d'estar instal·lats en una fase letalment autodestructiva, estem pitjor que mai,.
Fins ara havíem tingut baralles entre partits. Però la frustració després de l'1 d'Octubre i la dificultat per explicar com estem i què volem fer ha portat l'escenari polític independentista a aquests nivells autodestructius que jo no havia vist mai.
Aquest dijous hi va haver la votació d'investidura al Congreso de Diputados. Davant la tancamenta del candidat Pedro Sánchez, Junts per Catalunya va optar per votar No i ERC per abstenir-se. Jo vaig dir em semblaven raonables les dues posicions, les entenia i compartia. I també vaig dir em van agradar molt i els subscriuria els discursos de Laura Borràs per JxCAT i de Gabriel Rufian per ERC.
Entenc la frustració. Entenc que la falta d'una estratègia clara ens aboca a la confusió. Entenc que amb tot el que ha passat, amb la repressió de la presó i de l'exili, tots els lideratges s'han afeblit. Però no entenc que això ho processem i transformem en un discurs de soflames destructives, en aquest supurar bilis contra tot i contra tothom en totes les paraules que escrivim per les xarxes socials.
No entenc ni comparteixo tot el que hem viscut, que podríem resumir en una espècie de (si em permeteu la teatralització per resumir-ho):
- hola, bon dia
- Bon dia, filldeputa? bon dia ho serà per a tu, traidor! bon dia només per als que esteu per la pagueta, per als que ens heu venut, per als que heu renunciat a tot, per als que ens enganyeu
- perdó, ho estem intentant
- Intentant el què, malparits! Què no heu entès? El poble mana, el govern obeeix. Feu efectiu l'1 d'octubre i prou! No hi ha res a parlar amb Madrid! No a tot! Bloquegem-ho tot! O convoqueu eleccions, a veure si es presenta (qui sigui) que llavors ja veureu, tots el votarem a ell, perquè ell bla bla bla
2n BOP del CEO, treball de camp fet mentre hi havia tot el posicionament i els debats polítics en relació a la investidura de Pedro Sánchez. Una pregunta clau:
"Sobre l'actual situació de les relacions entre Catalunya i Espanya, què diria vostè és més necessari?"
O sigui, l'aposta majoritària del país, i clarament majoritària en tot l'independentisme és la negociació i el diàleg. Només un 20% de l'independentisme té la unilateralitat com a estratègia.
Així doncs, com ens ho fem, això? Ens cremem a lo bonzo tots plegats? Ens llencem els uns contra els altres fins que no quedi ningú dempeus?
El company Guillem Fuster, de Poble Lliure (que va ser candidat de Front Republicà a les eleccions al Congrés espanyol del passat 28A) per a mi ho va clavar en un tuit, l'altre dia, a la vista dels diferents posicionaments que hi havia dins l'independentisme sobre el tema de la investidura: "No passa res, assumim que al si del moviment hi han estratègies diferents"
En Guillem Fuster deia "no passa res", perquè sí que passa, perquè de fet una part d'aquest independentisme minoritari de la unilateralitat no assumeix que dins el moviment hi hagi estratègies diferents, i el que fa és llençar-se a degolla contra el 80% de l'independentisme, de l'immensament majoritari.
Sí que passa quan aquest independentisme minoritari el que fa és dir a l'altre que no és independentista, que no vol la independència, que està enganyant la gent, que ha traït a tothom i que per tant, el que cal, és destruir-los, llençar-se a degolla contra ells.
I hi ha encara una altra cosa: ara tenim gent que no va votar ERC dient que ERC va enganyar als seus votants. A veure, senyors, a veure, senyores. Jo no vaig votar ERC, el 28A, però no tinc cap problema en reconèixer que ERC està fent el que va dir que faria. No s'ha mogut gens del seu discurs, de la seva proposta amb la que va presentar-se el 28A, amb les que va guanyar les eleccions del 28A a Catalunya. I així ho veuen també els seus votants. Segons el CEO, la fidelitat de vot d'ERC entre el 28A i unes possibles noves eleccions al congrés s'enfila al 85%.
Què tal si ens calmem tots una mica?
També, de cara als partits polítics, crec que és exigible un major lideratge en la determinació d'estratègies unitàries. La seva absència alimenta en part aquesta dinàmica autodestructiva. Hi ha frustració. I hi ha confusió. Revertim la situació, assumim com estan les coses i la necessària complicitat per, d'entrada, evitar que l'independentisme sucumbeixi en aquestes lluites internes que arrosseguem de fa temps i, si això ho aconseguim, tornar a fer política independentista, que és el que ens va dur a ser la majoria social i democràtica que expressen enquestes i eleccions.
El país és el que és. Fa molt temps que les línies polítiques amb les que s'expressa són molt clares i majoritàries. Gestionem-ho bé. Fem política. Podem fer-ho.
DONEC PERFICIAM
I la veritat és que, malgrat tots els canvis i sotregrades que viu el país, en tot això, en aquests grans posicionaments, el país manté una sorprenent estabilitat. Tot el peix venut.
El país és com és, i no canvia gaire. De fet les variacions d'un CEO a l'altre en la majoria de casos estan dins del marge d'error de l'enquesta. Una enquesta no és un cens, no són unes eleccions, és una projecció de la visió d'una societat a partir d'una mostra, en aquest cas 1.500 persones. Una variació en la mostra d'unes poques persones pot fer modificar percentatges. Però de fet estem on estàvem. Perquè tota mostra i enquesta té un marge d'error. I ens movem en aquests marges.
El país que tenim, vist a través de les dades del BOP del CEO
A grans trets, el BOP del CEO segueix retratant, com deia, un país molt estable i molt determinat en les seves grans qüestions polítiques i nacionals:
- En les nostres relacions Catalunya-Espanya, segueix reflectint amb total estabilitat un país que creu té un nivell insuficient d'autonomia. Això ho creu ara un 61%. Fa un any era un 62,3%. Res, estem on sempre, on de fa molt estem: l gran majoria social creu tenim un nivell insuficient d'autonomia. Només un 24,2% creu que l'autonomia que tenim ja està bé i només un 6,5% que en tenim massa. Més del doble del país creu tenim un nivell insuficient d'autonomia. Dada inqüestionable.
- Un 72,7% del país està gens o poc satisfet amb el funcionament de la nostra democràcia. També dada inqüestionable i estable en el temps.
- Un 70,8% creu que Catalunya té el dret de celebrar un referèndum d'autodeterminació. Ho creuen així podem dir el 100% dels votants indepes (JxCAT, ERC i CUP), ho creu el 80% dels votants dels Comuns, ho creu un 50% dels votants del PSC-PSOE i ho creuen un 25% dels votants de Cs i PP.
- En la pregunta múltiple sobre què hauria de ser Catalunya, la majoria, un 34,5% diu que un Estat independent. Un 27% seguir com a comunitat autònoma igual que ara. Un 24,5% un Estat dins una Espanya federal. I un 7,8% que una regió.
O sigui, un 59% creuen que hauríem de ser un estat. Uns que un estat independent, uns altres que un Estat dins una Espanya federal.
- Un 63,4% expressa un sentiment de pertinença, d'identitat, compartida, entre sentir-se català i sentir-se espanyol, amb diferents modulacions: un 39,2 se senten tan espanyol/a com català/ana, en el que és el posicionament d'identitat majoritari, un 20,1% més català que espanyol i un 4,1% més espanyol que català. Només u 23,5% se senten únicament catalans i només un 6,7% únicament espanyols. És una altra dada totalment estable en el temps.
En resum, la descripció del país que un cop més ens proporciona el BOP del CEO és d'una contundència total: un país insatisfet amb el nivell d'autonomia assolit, un país insatisfet amb el funcionament de la democràcia, un país que creu hem de decidir el nostre futur en un referèndum d'autodeterminació, un país que vol veure Catalunya convertida en un Estat, uns un estat independent, uns altres dins una Espanya federal i un país en el que tot això, tot aquest posicionament tan clar, gira únicament al voltant de la política, no de la identitat, atès que és un país amb un clarament majoritari sentiment de pertinença compartit entre la catalanitat i l'espanyolitat.
Tot això podríem dir que, amb l'estabilitat tan perdurable en el temps que s'expressa, forma part de la identitat política del país. No ens podem explicar el país i tot el que hi succeeix sense atendre i assumir aquestes dades tan contundents, aquesta manera tan radical -per contundent- amb que s'expressa el país en termes demoscòpics.
No vull defugir que aquest 2n BOP del CEO del 2019 ha ofert un resultat en una pregunta de les que planteja que ha estat aprofitat per l'aparell mediàtic anti-independentista per elevar-ho a la categoria d'evidència que l'independentisme s'està desonflant.
Efectivament, hi ha una pregunta que planteja als enquestats si volen que Catalunya esdevingui un Estat independent. I després d'una sèrie de 5 BOP en els que el Sí sempre quedava pel davant del No, en aquest s'ha girat el % de resposta i el No ha tingut un 48,3% i el Sí un 44%. No dic que aquest gir, que implica una variació de -4,8 punts en el Sí i de +4,2 punts en el No no tingui importància. Dic que pot tenir-la o no. És una variació que supera el marge d'error de l'enquesta (2,5), però que només podrem veure si és fruit de les moltes circumstàncies que podem trobar en la mostra, en una pregunta directa sense correcció com és aquesta, o és una tendència, fent el seguiment d'aquesta qüestió en futurs baròmetres del CEO.
Fixem-nos que en el BOP de juny 2017, o sigui, ara fa dos anys, i just abans de l'1-O, el No tenia un 49,4% de respostes i el Sí només un 41,1%.
No dic no hàgim de fer cas d'aquesta dada, només dic que si és una anècdota demoscòpica o una tendència ho veurem analitzant els propers BOP.
I, en qualsevol cas, i sense treure cap importància, per a mi no forma part del cos de qüestions a través de les quals s'expressa el país, i que són les qüestions que he relacionat abans.
Fixem-nos també, que en termes de projecció electoral al Parlament de Catalunya, el vot independentista se situa en el 48,3%, pràcticament idèntic al percentatge obtingut el 21D del 2017. És a dir, que atès el dibuix general d'estabilitat en la configuració política del país, en com es posiciona davant els temes clau, i atès que electoralment l'independentisme segueix estable en aquest 48%, tot plegat, en relació a la pregunta dicotòmica Sí/No apunta a variacions pròpies de la demoscòpia que a canvis en la societat.
PUNTS CRÍTICS ON L'INDEPENDENTISME S'ESTÀ JUGANT EL FUTUR
Fa temps, quan vaig batejar tota aquesta estabilitat amb això del "tot el peix venut", vaig dir que això succeïa perquè l'independentisme havia deixat de fer independentistes. Tot el que va de 9N 2014 fins ara l'independentisme ha deixat de fer independentistes, per dedicar-se a fer política de la més trista. El 9N vam tenir "la desparació d'ERC" i la seva negativa a seguir el procés com s'havia parlat fer rematant immediatament el 9N amb unes eleccions plebiscitàries, que implicaven unitat perquè el Sí estigués tot en una candidatura. Mesos d'agonia perquè ERC no volia. Fins que agònicament s'arriba a una precària unitat que permet fer Junts pel Sí i eleccions el 27S del 2015, però s'havia trencat la màgia i a més la CUP no va voler jugar-hi. Dispersió. El resultat del 27S va provocar encara més inestabilitat. Llavors ens vam començar a barallar pel candidat, i la CUP va exigir a Mas fer pas al costat. Finalment el fa. I Puigdemont president. Llavors, quan semblava encarrilat la CUP va dir allò que els pactes muten, i va fer saltar novament pels aires la legislatura. O això semblava, però en l'últim moment, amb la pirueta del RUI i 1 Octubre es va salvar. I etc etc etc.
Vull dir que portem des del 2014 en baralles internes, sense fer independentisme. És un miracle aguantem com aguantem. Però així seguim sense fer independentisme.
De fet ara, i si m'ho permeteu, crec que des d'aquest punt de vista d'haver deixat de fer independentisme i d'estar instal·lats en una fase letalment autodestructiva, estem pitjor que mai,.
Fins ara havíem tingut baralles entre partits. Però la frustració després de l'1 d'Octubre i la dificultat per explicar com estem i què volem fer ha portat l'escenari polític independentista a aquests nivells autodestructius que jo no havia vist mai.
Aquest dijous hi va haver la votació d'investidura al Congreso de Diputados. Davant la tancamenta del candidat Pedro Sánchez, Junts per Catalunya va optar per votar No i ERC per abstenir-se. Jo vaig dir em semblaven raonables les dues posicions, les entenia i compartia. I també vaig dir em van agradar molt i els subscriuria els discursos de Laura Borràs per JxCAT i de Gabriel Rufian per ERC.
Entenc la frustració. Entenc que la falta d'una estratègia clara ens aboca a la confusió. Entenc que amb tot el que ha passat, amb la repressió de la presó i de l'exili, tots els lideratges s'han afeblit. Però no entenc que això ho processem i transformem en un discurs de soflames destructives, en aquest supurar bilis contra tot i contra tothom en totes les paraules que escrivim per les xarxes socials.
No entenc ni comparteixo tot el que hem viscut, que podríem resumir en una espècie de (si em permeteu la teatralització per resumir-ho):
- hola, bon dia
- Bon dia, filldeputa? bon dia ho serà per a tu, traidor! bon dia només per als que esteu per la pagueta, per als que ens heu venut, per als que heu renunciat a tot, per als que ens enganyeu
- perdó, ho estem intentant
- Intentant el què, malparits! Què no heu entès? El poble mana, el govern obeeix. Feu efectiu l'1 d'octubre i prou! No hi ha res a parlar amb Madrid! No a tot! Bloquegem-ho tot! O convoqueu eleccions, a veure si es presenta (qui sigui) que llavors ja veureu, tots el votarem a ell, perquè ell bla bla bla
2n BOP del CEO, treball de camp fet mentre hi havia tot el posicionament i els debats polítics en relació a la investidura de Pedro Sánchez. Una pregunta clau:
"Sobre l'actual situació de les relacions entre Catalunya i Espanya, què diria vostè és més necessari?"
- Una política de diàleg i negociació sense límits: 42,3% de la societat, però, i això és el més important, el 54,3% dels votants de JxCAT, el 65,6% dels d'ERC i el 54,4% dels de la CUP
- Una política unilateral per part de CAT: un 9,1% de la societat, amb un 22% dels votants de JxCAT, un 13,2% dels d'ERC i un 41,2% dels de la CUP.
O sigui, l'aposta majoritària del país, i clarament majoritària en tot l'independentisme és la negociació i el diàleg. Només un 20% de l'independentisme té la unilateralitat com a estratègia.
Així doncs, com ens ho fem, això? Ens cremem a lo bonzo tots plegats? Ens llencem els uns contra els altres fins que no quedi ningú dempeus?
El company Guillem Fuster, de Poble Lliure (que va ser candidat de Front Republicà a les eleccions al Congrés espanyol del passat 28A) per a mi ho va clavar en un tuit, l'altre dia, a la vista dels diferents posicionaments que hi havia dins l'independentisme sobre el tema de la investidura: "No passa res, assumim que al si del moviment hi han estratègies diferents"
En Guillem Fuster deia "no passa res", perquè sí que passa, perquè de fet una part d'aquest independentisme minoritari de la unilateralitat no assumeix que dins el moviment hi hagi estratègies diferents, i el que fa és llençar-se a degolla contra el 80% de l'independentisme, de l'immensament majoritari.
Sí que passa quan aquest independentisme minoritari el que fa és dir a l'altre que no és independentista, que no vol la independència, que està enganyant la gent, que ha traït a tothom i que per tant, el que cal, és destruir-los, llençar-se a degolla contra ells.
I hi ha encara una altra cosa: ara tenim gent que no va votar ERC dient que ERC va enganyar als seus votants. A veure, senyors, a veure, senyores. Jo no vaig votar ERC, el 28A, però no tinc cap problema en reconèixer que ERC està fent el que va dir que faria. No s'ha mogut gens del seu discurs, de la seva proposta amb la que va presentar-se el 28A, amb les que va guanyar les eleccions del 28A a Catalunya. I així ho veuen també els seus votants. Segons el CEO, la fidelitat de vot d'ERC entre el 28A i unes possibles noves eleccions al congrés s'enfila al 85%.
Què tal si ens calmem tots una mica?
També, de cara als partits polítics, crec que és exigible un major lideratge en la determinació d'estratègies unitàries. La seva absència alimenta en part aquesta dinàmica autodestructiva. Hi ha frustració. I hi ha confusió. Revertim la situació, assumim com estan les coses i la necessària complicitat per, d'entrada, evitar que l'independentisme sucumbeixi en aquestes lluites internes que arrosseguem de fa temps i, si això ho aconseguim, tornar a fer política independentista, que és el que ens va dur a ser la majoria social i democràtica que expressen enquestes i eleccions.
El país és el que és. Fa molt temps que les línies polítiques amb les que s'expressa són molt clares i majoritàries. Gestionem-ho bé. Fem política. Podem fer-ho.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada