Han estat festes majors al Poblenou. Visc davant d'un dels espais on fan més programació jove. Aquests dies -nits- els he vist saltar, beure i ballar com si no hi hagués un demà. Cap mena de referència a la situació del país en totes aquestes hores nocturnes (no critico, només constato). Molta música de hits d'aquests de festa que a tots ens agrada cantar quan estem molt de festa, ja m'enteneu.
Jo aquestes nits també he estat una mica "de guàrdia". Impossible dormir amb el xivarri. I a més l'any passat una d'aquestes nits de festes ens van entrar a la finca i fer destrosses al terrat. De manera que no puc evitar estar amb un ull "de guàrdia".
I així he tingut moltes hores per anar pensant...
Un dels últims dies de concerts, em crida l'atenció com, en una de les últimes cançons del grup que està tocant la multitud de joves ha començat a cantar a pulmó. És aquell tema de la Shakira de "contigo, mi vida, quiero vivir la vida".
Em contrastava l'alegria desenfrenada que pujava del carrer amb el que, unes hores abans m'havia comentat una veïna del barri, quan ens hem trobat passejant, sobre aquest darrer Onze "hi vam anar, és clar, però quin ambient més estrany, Francesc, què apagat i desangelat ho vaig trobar tot".
Sí, no era la primera persona que m'ho deia. La gent hi va anar, a la mani, amb gran sentit del deure i compromís. Però en l'ambient el que es palpava és un sentiment d'evident confusió, desorientació, barrejat amb la tristesa de la repressió que, paradoxalment (o no) és una de les coses que més manté la mobilització.
Precipitadament, mentre tot aquell jovent cantava a pulmó "quiero vivir la vida", pensava o em preguntava què passaria si els plantegés implicar-se i mobilitzar-se en un conflicte abocat al xoc. Estava pensant al voltant de totes aquestes coses, a punt de treure conclusions precipitades quan el DJ que tancava la festa ha posat Els Segadors i la majoria dels joves els han començat a cantar amb entusiasme. M'ha sorprès l'escena. En acabar, cap crit de res, ni de presos, ni d'independència. Han posat un últim tema musical que jo no coneixia, però els joves sí, i fin de la noche.
Tot plegat m'ha semblat un gran retrat de la complexitat social, nacional i política que vivim, en la que estem instal·lats.
Al llarg d'aquestes nits de semi-vetlla m'havien anat venint al cap moltes de les coses que estan dient o proposant els nostres líders polítics més representatius, també de la societat civil (ANC i Òmnium) i diversos intel·lectuals i opinadors.
Amb el que diuen alguns d'entrada hi sintonitzo molt ràpidament i més intensament, però ha estat a la llum de la nit d'aquestes hores pensant-hi que m'ha vingut al cap una pregunta: "i si cap d'ells té la tota la raó i tots en tenen una mica?"
La nostra "ZONA ZERO" de l'1-O: aquest espai concret on entren en col·lisió tots els nostres argumentaris, reflexions, estratègies, tensions, dubtes, malfiances, desencís.
Aquesta "zona zero" de tot el que hem viscut i vivim és l'argument de la majoria de líders polítics d'ERC de que no som prou i cal eixamplar la base.
Al voltant d'aquesta frase esclaten tots els mals del passat, del present i, paradoxalment, de les nostres opcions de futur.
Quan sento als líders d'ERC dir això de "no som prou, hem d'eixamplar la base", el que immediatament em ve al cap és una pregunta: quan s'ha "descobert" que no som prou?
Perquè som els mateixos que érem, i tots sabíem els que érem llavors, quan ho vam fer, i els que som ara. Es va callar abans de l'1-O per partidisme i així vam arribar a l'1-O, no dient la veritat en relació a les nostres possibilitats, o s'argumenta ara per causes que no ens expliquen?
Abans de l'1-O érem els mateixos que ara. Es difícil admetre un canvi de visió estratègica sobre el nostre procés sense cap explicació, com si res.
Que no érem prou llavors jo crec que la majoria ho sabíem, però l'únic que va tenir els collons de dir-ho va ser n'Antonio Baños, la nit del 27S. Sí, el 27S, com a plebiscitàries, no va ser la victòria que esperàvem.
Però encara una cosa més, gens menor. Realment pensem que per fer el que hem de fer, és a dir, enfrontar-nos a un estat despòtic, tirànic, com l'estat espanyol, per fer la independència, en teníem (o en tenim) prou amb un vot més o un diputat més dels qui no la volen?
Llavors, per què es va tirar endavant? Al meu entendre per una fatídica triple coincidència de factors o fets polítics:
- primer de tot pel que crec és visió compartida per tothom de la direcció política (partits i societat civil): no crec ningú s'esperés que el procés culminés unilateralment, i que, via internacional, s'acabaria imposant una sortida negociada.
No crec ningú s'enganyés en relació a les pròpies forces (segon i tercer punt dels tres), ni en relació a la reacció autoritària d'Espanya, però sí crec hi havia un cert convenciment que en plena Europa Occidental en ple s.XXI un procés tan radicalment democràtic, cívic i no-violent com el que estàvem protagonitzant no podria ser "ofegat" per l'autoritarisme, i d'alguna manera s'imposaria un marc negociat.
La trucada de Tusk al President Puigdemont estan en aquesta línia. Com ens van abandonar després i incomplir les seves propostes, no. I aquest punt és un dels que crec tothom més ha après. Sense que això dic sigui antieuropeisme. No ho és, però sí pragmatisme. Crec cara Europa encara no està tota jugada.
- per una altra banda, segon element crític, tenim que el partit que jo crec més conscient era de "la nostra força" i opcions era ERC.
De fet a micro tancat era no poca la gent d'ERC que et deia que "no estàvem preparats", i que ens calien 10 anys. Però ERC mai va fer res perquè el conjunt de l'independentisme assumís les seves reflexions, la seva visió.
Estaven convençuts que no calia fer-ho perquè els "convergents" no arribarien mai fins al final. Així des d'ERC es deixava fer i que les coses anessin avançant com ho feien perquè aquest convenciment, aquesta seguretat total que tenien que els "convergents" no s'atrevirien a arribar fins al final, era alhora la gran estratègia d'ERC per esdevenir el partit hegemònic de l'independentisme. Si ells, ERC, no deien res i deixaven fer, quan els "convergents" fotessin el freno o saltessin del barco, s'hi abraonarien proclamant davant tothom "ho veieu, els convergents no són de fiar, s'han cagat, només ERC ho pot fer".
Però és clar, això, a l'altra banda, la dels "convergents", tampoc s'ignorava. No s'ignorava les dificultats associades a la potser força insuficient pel que havíem de fer, ni s'ignorava que si eren ells els qui frenaven la cosa, era la seva fi, acabarien residualitzats.
I, ai làs! el que mai des d'ERC no van ser conscients era de a qui estaven "desafiant". ERC no va veure mai que el MHP Puigdemont no tenia res a veure amb la majoria de líders "convergents" amb qui fins aleshores havien tractat. I que li sobraven pebrots. I que no s'arronsaria. I que tiraria endavant. I que o estaven tots d'acord amb el que s'havia de fer, i tots donaven la cara, o ell no es rendiria.
I no ho va fer.
- finalment, el tercer factor crític s'esdevé en paral·lel al segon: el resultat del 27S va precipitar l'independentisme majoritari a una dependència total de l'independentisme minoritari (CUP) i a un llençar-se a fer les coses sense cap mena de control estratègic ni tàctic del que estàvem fent.
Però és clar, això, a l'altra banda, la dels "convergents", tampoc s'ignorava. No s'ignorava les dificultats associades a la potser força insuficient pel que havíem de fer, ni s'ignorava que si eren ells els qui frenaven la cosa, era la seva fi, acabarien residualitzats.
I, ai làs! el que mai des d'ERC no van ser conscients era de a qui estaven "desafiant". ERC no va veure mai que el MHP Puigdemont no tenia res a veure amb la majoria de líders "convergents" amb qui fins aleshores havien tractat. I que li sobraven pebrots. I que no s'arronsaria. I que tiraria endavant. I que o estaven tots d'acord amb el que s'havia de fer, i tots donaven la cara, o ell no es rendiria.
I no ho va fer.
- finalment, el tercer factor crític s'esdevé en paral·lel al segon: el resultat del 27S va precipitar l'independentisme majoritari a una dependència total de l'independentisme minoritari (CUP) i a un llençar-se a fer les coses sense cap mena de control estratègic ni tàctic del que estàvem fent.
Si el món convergent i el món d'ERC haguessin tingut unes millors relacions, una confiança i una complicitat plenes i compartides, vist com va anar el 27S no s'haurien plegat al xantatge de la CUP i hauríem anat a eleccions. Però com que no hi havia ni complicitat ni confiança, es va tirar endavant. Aquells mesos (novembre 2016) jo ja ho vaig escriure, criticar, advertir: estàvem en una fase de ràfting del procés. Què volia dir? Doncs que ens havíem llençat al riu, un riu d'aigües braves, bravíssimes, i ho havíem fet sense poder controlar ni la velocitat, ni el tempo, ni gairebé la direcció.
La CUP va provocar el pas al costat (o a la paperera de la història, com tan despectivament i injustament van dir) de Mas, van incomplir tots els acords als que havien arribat perquè això passés i l'independentisme majoritari presentés un nou candidat a President, que fou Puigdemont, van votar en contra dels pressupostos, van provocar que Puigdemont s'hagués de sotmetre a una moció de confiança i que es canviés el compromís electoral amb el que tant JxSí com Cup s'havien presentat a les eleccions: fer una DUI. De la DUI vam passar al RUI. Però tot eren fugides endavant sense control ni reflexió al voltant del que fèiem.
I així vam arribar a l'1-O, i l'1-O ho va canviar tot, per dos motius:
El primer, perquè enmig de tot aquell panorama, s'havia produït el miracle, i l'1-O es van obrir els col·legis electorals i es podia votar. El compromís de milers de persones, i la direcció política dels partits, del Govern i de la societat civil havia permès que el dia 1 d'octubre a primera hora es poguessin obrir tots els col·legis electorals, que a tots hi hagués urnes i que es pogués votar amb un cens universal.
El que havia passat era extraordinari, excepcional, únic. Ho vam fer. Vam desafiar i trollejar fins la vergonya aliena l'estat espanyol. Que això fos possible és mèrit DE TOTHOM. El que vam fer és l'exemple del que sempre hauríem de fer. Partits, dirigents, militants, entitats, ciutadans... tothom a fer possible votar l'1-O
El segon perquè l'Estat Espanyol, en comptes d'ignorar l'1-O com havia ignorat el 9N, es va llençar amb una violència demencial contra aquell exercici cívic de democràcia de les votacions. L'estat espanyol va llençar brigades rabioses de Policies Nacionals i de Guàrdies Civils contra una població que va respondre amb una èpica exemplaritat cívica i democràtica, defensant les urnes. I ja mai no podrem oblidar aquella violència, aquelles imatges. Mai.
Això, el que vam fer per poder votar, aconseguir votar i el que van fer per intentar impedir votéssim l'1-O va convertir la data en una data fundacional de la República Catalana.
Sense la violència estatal, amb la ignorància estatal del 9N el 2-O hauríem estat tirant-nos tots els trastos pel cap, i en comptes d'això, vam fer el 3-O.
I després del 3-O, el 27-O, el desconcert, la repressió, la presó, l'exili i la intervenció institucional contra l'autogovern autonòmic, Parlament i Govern. Així arribem al 21D. I ho fem ja transparentment dividits.
El President Puigdemont, des de l'exili, es presenta amb la bandera de l'1-O. ERC trampeja i finalment acaba passant pàgina i invocant això de l'eixamplament de base. I la CUP a la seva, contra tot i tothom: Turull, pressupostos, etc.
Encenc una cigarreta enmig totes aquestes reflexions que m'acompanyen aquests dies. Intento abstreure'm -no ignorar- de tot el negatiu que hem viscut. I mentre exhalo el fum em torna aquell pensament: i si tothom té una mica de raó? .
I penso que el President Puigdemont té la seva part de raó, que l'1-O no es pot ignorar, que la repressió no es pot ignorar, que tenim davant un estat autoritari i despòtic, amb el que ja estem en conflicte i amb el que ens hi haurem d'enfrontar, desafiar, sempre des de la no violència.
I penso que Oriol Junqueras també té la seva part de raó, que potser no som prou per fer el que hem de fer, que hem de ser més forts del que ara som, i que mentre ens enfortim i creixem tàcticament ens convé visualitzar-nos com la part que inequívocament aposta pel diàleg, davant la nostra societat, la societat espanyola i la comunitat internacional.
I penso en la imminent sentència d'aquest judici farsa i penso que també tenen la seva part de raó els que diuen que no podem acceptar sense més una sentència condemnatòria, i que limitar la reacció a un parell de manifestacions simbòliques seria una vergonya, gairebé com acceptar-les resignadament, que seria com acceptar la derrota.
Però alhora també penso que també és molt propera la sentència dels tribunals europeus sobre la condició d'eurodiputats del President Puigdemont, d'en Toni Comín i de n'Oriol Junqueras, i que si fos favorable com espero sigui, seria la primera gran, enorme hòstia, a aquesta estat podrit i el seu règim judicial inquisitorial, i ens obriria moooltes altres portes. Sí, fins ara Europa ens ha fallat en tot, però encara queda aquest moment judicial, que pot ser transcendent. Com a mínim serà transcendent en una cosa, en saber si en la nostra estratègia Europa hi té encara un paper, o no el té (o el que és pitjor, el té de silenci còmplice amb la repressió). I jo, què voleu que us digui, en relació a aquest moment, sóc optimista. Em nego a creure -digueu-me innocent- que Europa pugui negar la democràcia com la negaria no donant la raó als nostres eurodiputats electes i reconèixer-los tots els seus drets -i els nostres, el dret a vot-.
I encara penso que també tenen raó els que reclamen exercim l'empoderament polític que tenim a les nostres mans, amb eines com el consum estratègic i, ja no diguem, el Consell de la República.
Els qui no tenen cap raó, són tots els qui sense haver fet mai res, menyspreen els qui han fet, els qui han assumit tot el pes de la repressió, els qui com a autèntics porcs, es rebreguen cada dia en el fang dels excrements que ells mateixos generen.
Només ho podrem fer si hi som tots. No crec ningú tingui tota la raó, i tothom té una part de la raó. Ens necessitem tots, excepte els que volen destruir el "nosaltres". El que hem viscut ja ha passat, no ho podrem canviar. Quedem-nos amb allò que ens fa més forts com a poble, com és el fet fundacional de l'1-O i convertim-lo en energia, complicitat i compromís per blindar una unitat estratègica que, a diferència del passat, ens permeti sumar totes les raons que tots tenim, però que són parcials, per generar el moviment ple de raó que som i volem ser.
DONEC PERFICIAM
La CUP va provocar el pas al costat (o a la paperera de la història, com tan despectivament i injustament van dir) de Mas, van incomplir tots els acords als que havien arribat perquè això passés i l'independentisme majoritari presentés un nou candidat a President, que fou Puigdemont, van votar en contra dels pressupostos, van provocar que Puigdemont s'hagués de sotmetre a una moció de confiança i que es canviés el compromís electoral amb el que tant JxSí com Cup s'havien presentat a les eleccions: fer una DUI. De la DUI vam passar al RUI. Però tot eren fugides endavant sense control ni reflexió al voltant del que fèiem.
I així vam arribar a l'1-O, i l'1-O ho va canviar tot, per dos motius:
El primer, perquè enmig de tot aquell panorama, s'havia produït el miracle, i l'1-O es van obrir els col·legis electorals i es podia votar. El compromís de milers de persones, i la direcció política dels partits, del Govern i de la societat civil havia permès que el dia 1 d'octubre a primera hora es poguessin obrir tots els col·legis electorals, que a tots hi hagués urnes i que es pogués votar amb un cens universal.
El que havia passat era extraordinari, excepcional, únic. Ho vam fer. Vam desafiar i trollejar fins la vergonya aliena l'estat espanyol. Que això fos possible és mèrit DE TOTHOM. El que vam fer és l'exemple del que sempre hauríem de fer. Partits, dirigents, militants, entitats, ciutadans... tothom a fer possible votar l'1-O
El segon perquè l'Estat Espanyol, en comptes d'ignorar l'1-O com havia ignorat el 9N, es va llençar amb una violència demencial contra aquell exercici cívic de democràcia de les votacions. L'estat espanyol va llençar brigades rabioses de Policies Nacionals i de Guàrdies Civils contra una població que va respondre amb una èpica exemplaritat cívica i democràtica, defensant les urnes. I ja mai no podrem oblidar aquella violència, aquelles imatges. Mai.
Això, el que vam fer per poder votar, aconseguir votar i el que van fer per intentar impedir votéssim l'1-O va convertir la data en una data fundacional de la República Catalana.
Sense la violència estatal, amb la ignorància estatal del 9N el 2-O hauríem estat tirant-nos tots els trastos pel cap, i en comptes d'això, vam fer el 3-O.
I després del 3-O, el 27-O, el desconcert, la repressió, la presó, l'exili i la intervenció institucional contra l'autogovern autonòmic, Parlament i Govern. Així arribem al 21D. I ho fem ja transparentment dividits.
El President Puigdemont, des de l'exili, es presenta amb la bandera de l'1-O. ERC trampeja i finalment acaba passant pàgina i invocant això de l'eixamplament de base. I la CUP a la seva, contra tot i tothom: Turull, pressupostos, etc.
Encenc una cigarreta enmig totes aquestes reflexions que m'acompanyen aquests dies. Intento abstreure'm -no ignorar- de tot el negatiu que hem viscut. I mentre exhalo el fum em torna aquell pensament: i si tothom té una mica de raó? .
I penso que el President Puigdemont té la seva part de raó, que l'1-O no es pot ignorar, que la repressió no es pot ignorar, que tenim davant un estat autoritari i despòtic, amb el que ja estem en conflicte i amb el que ens hi haurem d'enfrontar, desafiar, sempre des de la no violència.
I penso que Oriol Junqueras també té la seva part de raó, que potser no som prou per fer el que hem de fer, que hem de ser més forts del que ara som, i que mentre ens enfortim i creixem tàcticament ens convé visualitzar-nos com la part que inequívocament aposta pel diàleg, davant la nostra societat, la societat espanyola i la comunitat internacional.
I penso en la imminent sentència d'aquest judici farsa i penso que també tenen la seva part de raó els que diuen que no podem acceptar sense més una sentència condemnatòria, i que limitar la reacció a un parell de manifestacions simbòliques seria una vergonya, gairebé com acceptar-les resignadament, que seria com acceptar la derrota.
Però alhora també penso que també és molt propera la sentència dels tribunals europeus sobre la condició d'eurodiputats del President Puigdemont, d'en Toni Comín i de n'Oriol Junqueras, i que si fos favorable com espero sigui, seria la primera gran, enorme hòstia, a aquesta estat podrit i el seu règim judicial inquisitorial, i ens obriria moooltes altres portes. Sí, fins ara Europa ens ha fallat en tot, però encara queda aquest moment judicial, que pot ser transcendent. Com a mínim serà transcendent en una cosa, en saber si en la nostra estratègia Europa hi té encara un paper, o no el té (o el que és pitjor, el té de silenci còmplice amb la repressió). I jo, què voleu que us digui, en relació a aquest moment, sóc optimista. Em nego a creure -digueu-me innocent- que Europa pugui negar la democràcia com la negaria no donant la raó als nostres eurodiputats electes i reconèixer-los tots els seus drets -i els nostres, el dret a vot-.
I encara penso que també tenen raó els que reclamen exercim l'empoderament polític que tenim a les nostres mans, amb eines com el consum estratègic i, ja no diguem, el Consell de la República.
Els qui no tenen cap raó, són tots els qui sense haver fet mai res, menyspreen els qui han fet, els qui han assumit tot el pes de la repressió, els qui com a autèntics porcs, es rebreguen cada dia en el fang dels excrements que ells mateixos generen.
Només ho podrem fer si hi som tots. No crec ningú tingui tota la raó, i tothom té una part de la raó. Ens necessitem tots, excepte els que volen destruir el "nosaltres". El que hem viscut ja ha passat, no ho podrem canviar. Quedem-nos amb allò que ens fa més forts com a poble, com és el fet fundacional de l'1-O i convertim-lo en energia, complicitat i compromís per blindar una unitat estratègica que, a diferència del passat, ens permeti sumar totes les raons que tots tenim, però que són parcials, per generar el moviment ple de raó que som i volem ser.
DONEC PERFICIAM
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada