SOBRE EL MACROBARÒMETRE PREELECTORAL 10N DEL CIS

En termes generals podem dir que estem davant una malaguanyada enquesta: probablement sigui una de les millors enquestes electorals que s'han fet a l'estat, amb una mostra de més de 17 mil persones enquestades, però el treball de camp va finalitzar diumenge 13 d'octubre. Un dia abans de la sentència del TS i tot el que des d'aleshores s'ha esdevingut.

Què vol dir això? Doncs que ens permetrà veure algunes coses, però que tot ho haurem de posar una mica en la incertesa de l'impacte electoral que hagi pogut tenir la sentència del TS i tot el que des d'aleshores ha passat. Haurà tingut impacte? No l'haurà tingut? El 10N ho veurem.

A nivell estatal, algunes coses que crec val la pena assenyalar o comentar d'aquest macrobaròmetre del CIS:
Sobre el PSOE: l'enquesta projecta una intenció de vot al PSOE no coincident amb les últimes enquestes de mitjans de comunicació conegudes. El creixement que projecta al PSOE sembla més el que tenia a començaments d'estiu que no pas l'actual situació. Però veurem. Aquesta és una de les incògnites. Aquest és un dels possibles impactes de la sentència TS. La pujada que el CIS i les enquestes estiuenques donaven a PSOE, realment s'ha vist frenada o liquidada per tot el que ha passat, com apunten altres enquestes?

En consonància amb aquesta visió, el PP puja però no tant com també ara li pronostiquen altres enquestes.

Pel que fa a Ciutadans aquí sí que ens podem recrear una mica, perquè la patacada apunta ser èpica. Segons el CIS, poden perdre d'entre 30 a 22 dels 57 diputats que ara tenen. Més enllà de la projecció en escons, hi ha una dada demolidora: en relació al 28A només conserva segura la fidelitat de vot d'un 34% dels seus antics votants. És una dada tremenda. Molt poques vegades s'observa una tan baixa fidelitat de vot, que apunta fallida segura del projecte polític.

Però encara hi ha més dades. Si el 28A Cs a Catalunya ja va tenir una patacada important en relació a les eleccions del 21D, quan fou la força més votada, passant a ser la cinquena, amb 5 diputats, ara el CIS projecta només 2 diputats per a Cs a Catalunya.

La deriva ultradretana i l'acció política de montapollisme ha acabat amb Cs. I això ja ho podem dir ara sense por a equivocar-nos.

Albert Rivera està tan acabat que ni els mateixos votants de Cs que ara mateix poden quedar el volen veure com a possible nou President.

No hay más preguntas, señoría.

CATALUNYA I LES OPCIONS ELECTORALS INDEPENDENTISTES

La situació a Catalunya podria ser la més "afectada" per l'impacte de la sentència TS i tot el que ha passat des de llavors. O no.

Per què dic "o no"? Entenc que amb tot el que ha passat els dos últims anys els posicionaments són molt forts. Descarto moviments? No, però crec que difícilment serien "entre blocs", sinó "dins de cada bloc", i sempre, entenc, a la vista del que presenta el CIS, serien moviments menors. Una altra dada també apunta en aquesta direcció de no creure s'acabi movent gaire la cosa en relació al que projecta el CIS: la participació el 28A fou altíssima, fregant el 80%. No hi ha vot ocult o vot per despertar.

A Catalunya ERC es manté molt forta, d'acord a la projecció de vot que efectua el CIS, fins al punt que li projecta un petit creixement, segons el qual passaria dels actuals 15 a una forquilla 16/18. No està gens malament.

Aquesta solidesa d'ERC no crec sigui cojuntural ni es pugui veure afectada per la sentència TS i el post. Crec que si ERC hagués hagut de patir desgast electoral l'hauria patit ja i es reflectiria a enquesta CIS, perquè probablement l'hauríem de buscar en el seu posicionament incondicional per la investidura de Sánchez abans de l'estiu. Però això ja veiem ara al CIS no sembla hagi passat.

Dit això sí hi ha un element que caldria incorporar en l'anàlisi d'ERC, i és que, sense que això vulgui dir que la projecció de vot sigui errònia, per primera vegada en molt de temps la fidelitat de vot d'ERC presenta fisures, de fet és la més baixa que recordo dels últims anys, d'un 58% de vot decidit, i amb un % no menor d'indecisos, del 20%.

Però com que la majoria del vot indecís a CAT té en ERC un dels seus actors, és molt difícil el "perdi" tot, i per tant per això la projecció del CIS és tan sòlida. Tanmateix només volia apuntar que també existeix aquesta ombra de dubte, ara mateix.

Junts per Catalunya apunta una certa pèrdua de suports. Petita, però que segons com pot pagar en escons perquè el de Girona i el de Lleida no els hi dona per segurs. I aquí és on JxCAT es juga bona part de les seves eleccions.

Pel que fa a les CUP, el CIS projecta 1-2, el que és una projecció força acurada d'acord al que estem veient. Aquest 1-2 els obtindria a Barcelona. De fet només els pot obtenir a BCN, les opcions a Girona, Lleida i Tarragona són nul·les.

El PSC milloraria resultats, passant dels actuals 12 a possibles 13-14. Entenc que la principal cosa la trobarem en la lluita amb Junts x Cat per escons de Tarragona. És on ara mateix sembla hi ha un dels principals camps de batalla, si els escons van al PSC o JxCAT manté. El de Cs de Tarragona se l'emporta segur PSC.

Cs, com hem vist abans, passaria de 5 a 2, pura residualitat, PP seguiria amb 1 i VOX perdria diputat que va tenir 28A.

Bastant plaussible.

En termes independentistes aquests resultats són molt interessants. Projecten un resultat entres els 21 i els 26 diputats, davant els 16/17 de l'unionisme i els 8/9 dels Comuns.

És a dir, que en podem sortir molt reforçats.

Sapiguem-ho aprofitar!!!!!

Per acabar, només un petit esment a tots aquests sermonejadors i sermonejadores que invoquen l'abstenció per castigar els partits independentistes i afavorir el triomf de l'unionisme.

De tot l'estat, els votants dels partits independentistes catalans són els que menys s'abstindran. Fixeu-vos en aquestes dades:

Entre antics votants ERC un 3,4% i entre antics votants JxCAT un 1,2%

Entre antics votants PSOE un 6,2%, PP un 6,1% i Cs un 8,2%

No hay más preguntas, señoría. Diumenge 10N tothom a votar i a fer possible un històric triomf independentista, en vots i en escons!

 

DONEC PERFICIAM

"Lo importante es el concepto", però també la coherència. Toxicitat vs llirisme ?

El cap de setmana passat vaig fer i publicar un article, just el previ a aquest, en el que analitzava els principals elements que al meu entendre calia tenir presents al voltant de tot el que havíem viscut després de les mobilitzacions contra la sentència del TS: la violència policial, l'actuació d'infiltrats amb l'objectiu de provocar la intervenció policial i la reacció de molts manifestants aixecant barricades i cremant contenidors.

També vaig voler fer una crítica severa a tot aquest personal, normalment sense cap bagatge de militància independentista al darrere i completament ignorant de com ha estat la lluita independentista al llarg dels anys, que anaven exclamant per tot arreu "ja era hora, per fi plantem cara!" i similars. Vaig intentar explicar que tot això que passava no era cap novetat, que són camins pels que ja va transitar l'independentisme durant molts anys, i que es van abandonar perquè políticament es va veure ens mantenia residuals.

No era, per a mi, un article fàcil, perquè també volia traslladar l'únic que podem traslladar els militants independentistes més veterans: la nostra experiència. Explicar el que hem viscut i quines han estat les decisions clau que ens han permès arribar on avui som, més lluny que mai, passant de ser testimonials a ser majoria social i democràtica.

Però llavors vaig tenir dos retuits que em van aixecar l'ànim, que em van fer pensar havia estat capaç de reflectir constructivament una anàlisi tan complexa i polièdrica com la que havia intentat fer. Van ser els retuits d'un dels impulsors i fundadors de l'ANC, en Jaume Marfany i el d'en Carles Sastre, de qui no calen presentacions de la seva trajectòria de compromís extrem, des del FNC durant el tardofranquisme fins a EPOCA i finalment participar de la creació de Terra Lliure, i a la detenció del qual havia fet referència a l'article -sense esmentar-lo- per explicar fets viscuts durant els 80s.

Gràcies, Carles, gràcies, Jaume.

A l'article també explicava com la infiltració havia estat la que des de dimarts havia provocat les càrregues policials, i que algunes d'aquestes càrregues van tenir episodis de violència inadmissible, com també és inadmissible el balanç de ferits, detinguts i empresonats d'aquests dies. Gela la sang.

En aquest context és en el que tothom, fins i tot els que inicialment vam dir que així no, vam acabar assumint que barricades i contenidors cremats d'alguna manera havien estat actes de legítima defensa per part d'uns manifestants farts de la violència i la repressió estatals.

Finalment a l'article de dissabte explicava que en aquest escenari hi va haver una actuació que ho va canviar tot: la intervenció, coordinats per En Peu de Pau, de molts voluntaris de moltes entitats compromeses amb la noviolència, que es van constituir en "cordons de pau" i que van evitar l'acció provocadora dels infiltrats. A l'evitar-la, no es van produir més càrregues. I sense càrregues, no va calguer l'autodefensa. Totes les mobilitzacions van poder transcórrer amb absoluta llibertat.

Tanmateix, i per a sorpresa meva, aquests dies, quan em pensava que tothom es felicitaria del resultat de la posada en marxa dels "cordons de pau", als que he donat suport des de l'inici, m'he trobat amb alguns i algunes que ho viuen amb una gran irritació i hostilitat.

Llavors és allò del "mi no entender nada". O sigui, assenyalàvem les intervencions policials com les úniques realment violentes, davant les quals els manifestants havien hagut de recórrer a la legítima defensa, aixecant barricades, i resulta que quan s'eviten aquestes intervencions, i no cal haver de recórrer a l'autodefensa, es reacciona amb ràbia contra aquests cordons de pau. I es desferma la bogeria d'aquest personal, acusant als cordons de pau d'haver coaccionat als manifestants, de ficar-se on no els demanen, per acabar, com gairebé sempre, amb els insults genèrics i personals habituals en aquest perfil de personatges.

Sé perfectament que el soroll a les xarxes no implica en cap cas cap mena de representativitat social. Però tot i això l'agressivitat de la reacció hostil i la seva "argumentació" m'han deixat perplex.

L'adjectivació insultant preferida per als atacs col·lectius i personals amb els que sempre reacciona aquest personal, i que ara han adreçat als cordons de pau i als qui els defensem és la de "llirisme".

Llirista, o anar amb el lliri a la mà. Algú a qui tothom enganya, pren el pèl, estafa, perquè és així de poca cosa, així de càndid, com per no tenir capacitat de veure les coses, com per tenir por de tot i anar amb el lliri a la mà com a manera d'evitar haver d'enfrontar-se als problemes

La segona és la de tietisme. El tietisme vindria a tenir la mateixa candidesa que el llirisme, però afegint-hi components despectius de caràcter social i familiar, personalitzats en la figura de "la tieta". Tots coneixereu la inoblidable cançó d'en Serrat "la tieta" i la seva trista solitud vital. Ai, la tieta, la qui pateix per tots, la que no ha fet mai res, la poruga, etc.

La més radical, la dels més milhomes o mildones, i aquesta ja directament formulada sempre en termes d'atac personal és la de "covard". Si no fas i defenses el que ells diuen s'ha de fer i defensar és perquè ets un covard, perquè tens por.

Així és com, després d'una vida de militància indepe, d'haver plantat cara sempre al feixisme, d'haver tingut tantes hòsties i tan bèsties amb els feixistes que he acabat dues vegades amb llengua i dents trencades, d'haver estat perseguit a punta de navalla i fins i tot d'haver estat amenaçat amb pistola, així és com hom esdevé un llirista. Una tieta. Un covard. Un cagat de por.

A mi me la sua molt, tot això, a nivell personal m'és indiferent, fins i tot em diverteix tot el que poden arribar a dir de mi, per fer i dir les coses des de la convicció i el compromís militant i sempre de cara, però... quines coses, oi? I jo no sóc res. Jo només sóc un militant anònim. Però aquests dies, compromesos amb els cordons de pau hi havia gent amb anys de presó per la seva militància i compromís, gent amenaçada per ETA, gent apallissada i torturada. Però res, per als nostres milhomes i mildones... lliristes, tietes i covards... quines coses, oi?


El que no em diverteix mai, el que em preocupa bastant més, és la "visió" d'aquest personal sobre com fer la independència i la seva ignorància absoluta per una banda del que ha estat i ha implicat la lluita independentista al nostre país, i per una altra banda de les lluites per la independència arreu del món, especialment a Europa.

Ja ho he explicat algun cop. L'any 1985 a Barcelona es va celebrar la CONSEO (Conferència de Nacions Sense Estat de l'Europa Occidental). Jo "només" tenia 19 anyets, però ja estava al dispositiu de seguretat. Aquell 1985 l'independentisme a l'Europa Occidental es dividia en dos grans grups: els qui assumien la lluita armada com a estratègia per assolir la independència i els qui no. Recordo perfectament com bascos, irlandesos i corsos ens menystenien. "Catalanes flojos", perquè la nostra estratègia majoritària no era violenta. Se n'enfotien de nosaltres i ens deien que no tindríem cap opció fins que no féssim com ells.

34 anys després tots aquells moviments indepes d'Europa que ens menystenien sospiren i envegen la nostra situació. Tots voldrien estar com estem nosaltres ara.

He conegut molt "a prop" la kale borroka. He tingut amics i coneguts empresonats per pertinença a ETA. Ara, al País Basc, després de tot el que va implicar la seva estratègia de que per recuperar la llibertat tot s'hi val i és legítim, també després de tot el que va ser la kale borroka... sospiren per poder estar en una situació com la que estem a Catalunya.

I resulta que tenim entre nosaltres uns il·luminats i unes il·luminades que, des de la ignorància més dramàtica, des de la incapacitat analítica política més absoluta, van fent-se els milhomes i les mildones, van alliçonant i insultant tothom, com si fossin uns escollits en possessió de la veritat revelada que ens ha de dur a la independència!

Bonus track:

Des del 2012 he participat dels dispositius de seguretat de la majoria de manis que hem tingut, sobretot els Onzes, però no únicament. Divendres passat, encara, d'una de les marxes per la llibertat, ens van demanar si podíem donar un cop de mà al pas per un parell de llocs conflictius, on s'havien convocat concentracions ultres amenaçadores.

Hi vam ser. Les concentracions ultres van ser un total fracàs. Només en un lloc un grupet d'uns 20 estaven preparats per provocar als manifestants. Tranquil·lament ens vam posar a la seva alçada, en línia, de cara a ells, que és la mateixa tècnica que fan servir els cordons de pau, posar-se de cara a la Policia. Pel darrere nostre va anar passant tranquilíssimament la marxa, com passa amb els cordons de pau, que darrere seu les mobilitzacions transcorren amb absoluta llibertat i normalitat, i els ultres van desistir de fer res, ni tan sols d'intentar-ho, com ha passat amb les intervencions policials des que hi ha els cordons. Sense ser-hi potser algun dels ultres s'hagués atrevit a fer alguna cosa contra els manifestants, i ja s'hauria liat, que és el que sempre volen. Sense ser-hi, els cordons de pau, potser algun dels infiltrats hagués actuat i ja s'hauria liat.

Sobre el que ha passat aquesta setmana després sentència TS

Dilluns passat, sembla faci una eternitat, vam tenir la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans, que era una sentència contra l'1-O, contra l'independentisme. Una sentència demencial, jurídicament insostenible, pura venjança. Una sentència que confirmava el cop d'estat borbònic que han protagonitzat l'aparell judicial i policial de l'estat espanyol.

Tot i que per a mi els dos fets més rellevants de la resposta a la sentència han estat l'extraordinària mobilització que hem protagonitzat amb les Marxes per la Llibertat, i l'èxit sense precedents de la vaga general de divendres, entenc que la qüestió de tot el que representa i ha envoltat als episodis d'enfrontaments entre policia i manifestants viscuts aquests dies és el que requereix una primera reflexió, perquè el patrimoni polític i moral acumulat durant tants anys per la lluita i l'activisme de la noviolència no el podem perdre.

Dilluns, tan bon punt es va conèixer la sentència, just passades les 9 del matí, van començar aturades i talls de vies urbanes i carreteres. Però sobretot, dilluns, el que vam tenir, va ser "l'estrena" del Tsunami Democràtic. Va convocar-nos a l'aeroport de Barcelona. I va ser una convocatòria massiva, espectacular. Una capacitat de reacció extraordinària. Això va fer saltar totes les alertes a l'estat espanyol. I de la mobilització vam passar als primers excessos policials.

Dimarts és el dia en el que se situa el que és el principal impacte polític intern, a l'independentisme, de la resposta a la sentència: la generalització de la protesta cap a enfrontaments amb la policia, que trencava la línia.

Dimarts vespre es convocà un acte polític davant la Delegació del Govern. I allò acabà amb hores i hores d'enfrontaments entre policies i manifestants, amb barricades, barricades cremades, càrregues policials, corredisses, etc.

Dimecres, en una nova mobilització, després d'unes hores de calma, es reproduiren els enfrontaments, incrementant la seva duresa. I així ha acabat passant cada nit fins ahir divendres, quan els enfrontaments van viure la seva màxima virulència.

Havia saltat pels aires l'escrupolós activisme pacífic i de la noviolència amb que fins llavors s'havia desenvolupat el procés.

Avui dissabte hem tingut una novetat en les mobilitzacions, com ha estat la presència d'un "cordó de pau" format per diverses associacions i persones que han volgut, amb la seva presència a primera línia, garantir el dret a manifestació evitant l'esclat de situacions de violència. I ho han aconseguit.

D'entrada dir que no hi havíem reflexionat gaire perquè en tots aquests anys d'esclat independentista, que podríem situar en el 2010-2012, pensàvem que la naturalesa de moviment pacífic i noviolent estava totalment assumida.

I potser sí ho estava, però només per part de l'independentisme. L'estat espanyol i la sentència així ho confirma, ha convertit en violència el que només era una mobilització cívica, pacífica i massiva de la ciutadania.

En el seu moment, davant el terrorisme d'ETA, l'estat espanyol, tots els seus aparells, van decidir que "tot era ETA", des d'un diari a una organització de solidaritat. "Mismos fines, son lo mismo". I tot esdevingué ETA. I no li sortí malament la cosa a l'estat espanyol, perquè la seva repressió ferotge i antidemocràtica, que podia fer perquè al món, des dels atemptats de l'11S, tota violència terrorista s'havia convertit en objectiu a batre, sense contemplacions. L'IRA ho va veure molt ràpidament. ETA no, però el seu final fou inevitable, només era qüestió de temps.

L'Estat Espanyol sempre ha volgut aplicar a Catalunya la recepta basca, que tan bon resultat els hi va donar. Perquè els funcionés calia hi hagués violència. I no n'hi havia. I aquí és on entra el cop d'estat judicial-policial, que converteix tot, qualsevol cosa, en violència.

El moviment independentista català havia estat exemplarment cívic i noviolent, però la sentència del TS ens va convertir en violents.

I en aquest demencial argument de la sentència és en el que l'estat espanyol executa i projecta la seva opressió sobre tot l'independentisme.

I així arribem al que ha passat aquesta setmana, que no havia passat mai abans en aquesta fase del procés, que les mobilitzacions han acabat amb duríssims enfrontaments amb la policia. Des de la meva visió, en relació a aquest tema podem distingir 4 perfils diferents:

- el dels que s'han erigit en teoritzadors, defensors, impulsors, engrescadors de tot el que ha passat

- el dels infiltrats

- el de la gent, en especial el jovent, que han protagonitzat una revolta plena de coratge

- el de la violència policial

Entendreu que de tot aquest grup només respecti i estigui amb ells amb el tercer perfil, el de la gent i el jovent que ha cregut que el carrer era on calia lluitar i ho han fet amb coratge.

Sobre els "teòrics" d'un activisme que superi la noviolència que fins ara ha caracteritzat el procés independentista:

Quan vam veure les imatges de les barricades i "saltos" per tot l'Eixample que van seguir a l'acte de dimarts molts ho vàrem criticar. Jo ho vaig fer. Vaig dir que així no, que la noviolència no era això.

I va ser criticar-ho i que una munió generalment de trolls indepes (anònims i amb poquíssims seguidors), però no únicament trolls, s'abraonessin sobre els qui ho criticàvem dient-nos de tot, que si lliristes, que si covards, que si processistes, que si paguites... en fi, el repertori habitual.

Un repertori que, per a l'ocasió, es va ampliar amb aquesta cursileria de pretensions èpiques de que els fills havien superat la por dels pares.

La ignorància és molt atrevida. I si a la ignorància hi afegim l'estupidesa, estem davant un còctel letal.

"Per fi!", "Ara sí que anem de debò!", "Ara ens repectaran"... són expressions que formen part del discurs d'aquests "teòrics".

Mireu, llestos i llestes, aquest ja és un camí transitat, i sempre amb un escàs o nul èxit. No només per altres moviments d'alliberament nacional a l'Europa Occidental, sinó també pel nostre. Heu sentit parlar de la kale borroka? Sabeu com va acabar?

I sí, no cal mirar cap enfora: l'independentisme català ja va tenir els seus moments, anys, en els que la seva activitat es mesurava pels enfrontaments amb la policia. Un dels enfrontaments que més em va impactar, perquè jo llavors feia molt poc militava a l'independentisme, fou tot el que passà després de la detenció, gener del 1985, de la direcció de TL. I hagué una mani a BCN que començà a Canaletes, a la que hi anàrem tots, els que llavors estaven per l'estratègia política que incloia la "lluita armada" i els que ja militàvem en la no violència. La nit acabà amb creuament d'autobusos, barricades, etc. Inoblidable la portada d'El Periódico: "Brotes de guerrilla urbana". Era la terminologia basquista del moment.

Aquell independentisme testimonial dels 80 sempre acabava les manis de l'Onze a hòsties amb la poli. I les del 23 d'abril. I gairebé tot. Un dirigent polític d'aleshores deia "és normal que l'Onze el jovent s'enfronti a les forces d'ocupació". Sí, podia ser molt normal, però no va ser fins que vam superar aquesta "normalitat", aquesta lògica política que justificava tots els enfrontaments amb la poli, que l'independentisme va sortir de la residualitat en la que estava instal·lat.

Que alguns vulguin tornar a aquell independentisme dels 80 em sembla acollonant.

Tots aquests super-savis "teoritzadors" tenen una altra fixació: tots els que no aplaudim el que ha passat som uns lliristes i uns cagats de por, i els qui ho estan fent són els primers catalans que no tenen por, i per això guanyarem. No sé quin trauma arrosseguen, aquest personal. Suposo treuen pit acusant la resta de covards i de tenir por perquè mai no han fet res, i qui no ha fet mai res no sap ni què és el coratge ni què és la por.

No, mireu, no ens vingueu amb aquesta cursileria de relats de que els fills han vençut la por dels pares. Si hem arribat on ara som és perquè generació rere generació s'ha transmès un llegat de compromís militant, d'una militància valenta, sense por. Com era la dels promotors de la Renaixença, o la dels fundadors d'Estat Català, o la dels patriotes que van lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera. Com era la dels combatents de la columna Macià-Companys, o la dels fundadors i primers militants del Front Nacional de Catalunya, just acabada la guerra, en plena hecatombe del nostre país. Com era la de tots els militants que van mantenir oberts els camins a l'esperança en la llarga nit del franquisme. Com era la dels que van agafar el seu relleu durant la transició. Com era la dels que van aixecar l'independentisme i el van portar de ser una força testimonial a ser l'actual majoria social i política.

Té collons veure aquest exèrcit ignorant de trolls i "valents" de tuiter acusant de covards gent que ha patit presó o exili, acusant de tenir por a gent que ens hem passat dècades de militància combatent el feixisme, no retrocedint ni quan t'amenaçaven a punta de navalla o amb pistola, aixecant-te ple de sang quan covardament t'emboscaven i apallissaven. Ui, sí, fins ara tot l'independentisme sempre hem estat uns cagats, paralitzats per la por.

No teniu vergonya.

Un altre perfil que molt tristament ha estat protagonista aquests dies és el dels qui han practicat algunes actuacions policials que ens han deixat sense alè, que només mereixen la nostra reprovació. Per a tristor personal no només han estat les unitats antiavalots de la Policia Nacional, també la BRIMO dels nostres Mossos d'Esquadra ha protagonitzat algunes actuacions inadmissibles.

Qualsevol estat, organització política, mínimament democràtica ha d'investigar aquests episodis. Pel que fa a la PN no m'han sorprès, sempre han estat així, des de que eren els "grisos" fins ara, i l'1-O ja ho vam veure. Pel que fa a Mossos, sí, m'ha sorprès i entristit. Cal una reflexió. Hi ha coses que no poden ser. I cal dir-ho. I ho dic.

Hem viscut episodis de violència gratuïta i excessiva inadmissible, de càrregues "a lo loco", etc. I això no. La llista de joves ferits i la gravetat de moltes de les ferides és esgarrifosa. Igual que la llista de detinguts. El que està passant, la gravetat del que ha passat, la incomprensibilitat del que ha passat, marcarà tota una generació de joves, no en tinc cap dubte..

Ara bé, tampoc no és admissible una anàlisi del que ha passat sense atendre a tota la seqüència de fets. La seqüència en cap cas no justifica el que és injustificable, però si contextualitza, sí ens permet abordar els fets des d'una perspectiva integral, no parcial.

La policia sempre té un ingrat paper, en situacions com l'actual. Ha de garantir el dret a manifestació, però també l'ordre públic. Mentre totes dues coses no entren en col·lisió, tot va bé, cadascú al seu lloc. Quan entren en col·lisió és quan s'obre la caixa dels trons.

Per tant, el primer que hem de veure és com es desencadena el moment crític de cada intervenció policial.

Arribem així a un tercer perfil que hem vist actuar aquests dies: els infiltrats i/o provocadors
Dimarts, davant la Delegación del Gobierno, el dispositiu policial va encapsular l'espai amb un perímetre molt ample, amb una línia de tanques lluny de la cruilla Mallorca/Roger de Llúria on hi ha la Delegación. Aquest allunyament era una bona decisió. Garantia el dret a manifestació i la distància permetia rebaixar tensions. Vaig arribar gairebé una hora abans de l'inici de l'acte. Vaig veure certes coses i actituds entre manifestants i ja vaig pensar que hi hauria lio. Jo no sé en quin moment i en quin lloc concret van començar les càrregues policials. Sí sé que en un dels carrers al voltant del qual s'aplegaven manifestants, es van estar llençant desenes i desenes d'ampolles de vidre a la Brimo, situada darrere les tanques que delimitaven l'espai. I van aguantar molt. Però al final van sortir i carregar.

I quan això passa ja s'ha destapat la caixa dels trons. Un cop això passa la situació entra en una fase de descontrol total. I no justifico les càrregues gratuïtes i inadmissibles que es van veure. Però tampoc justifico les barricades, el foc, les pedres.

Dimecres la cosa va ser més clara. La mani, a la vora de la conselleria d'Interior, va transcórrer sense cap problema... fins que un grupet d'encaputxats va decidir assaltar el perímetre de tanques, amb intenció d'anar contra l'edifici de la conselleria. Quan es produeix aquest assalt és quan es va generar la resposta policial. I altre cop vam tenir les imatges tan tristes i doloroses que vam tenir.

Hem de tenir molt clar que en tots aquests dies, en general, s'ha respectat i canalitzat el dret fonamental a manifestar-se, però que hi ha hagut, per part d'uns certs individus una acció de provocació permanent que és el que en la majoria de casos ha desencadenat les càrregues policials. I sí, ho reitero, un cop els infiltrats/provocadors aconseguien el seu objectiu (fer intervenir la policia), a partir d'aquest moment hi ha moltes coses que han passat que costaran d'oblidar.

Tinc escassíssims dubtes de que els qui van desencadenar les intervencions policials són infiltrats. La basquització de la situació a Catalunya requeria generar violència, aldarulls, enfrontaments... que fins ara no hi havia hagut.

De la mateixa manera, no tinc cap dubte que un cop oberta la caixa dels trons, a partir d'aquestes provocacions i actuacions dels infiltrats, la immensa majoria de la gent que hi ha respost, els nostres joves, ho han fet des del seu afartament davant tanta injustícia. Entenc, a més, a la vista de les reprovables actuacions policials vistes, la indignació es transformés en revolta.

I avui tot això que us explico ho hem vist ratificat. Avui, en les mobilitzacions previstes, hi ha hagut una novetat: la intervenció d'un grup de gent, a través d'entitats implicades en la lluita per la pau i la noviolència, que han actuat de "cordó de pau", o de "muralla humana".

Avui, a Plaça Urquinaona el dispositiu de la PN espanyola no era normal. Hi he arribat d'hora. I es veia claríssim que s'estaven desplegant per liar-la molt fort. Com que hi havia la gent del "cordó de pau" les coses estaven, dentro de lo que cabe, tranquil·les, la seva presència bloquejava l'actuació de "descontrolats". Això ha semblat trencar els esquemes a la PN, i s'han llençat ells mateixos a provocar, passant pel mig dels manifestants, maltractant membres del "cordó de pau", etc. Però la gent del "cordó de pau" ha aguantat heroicament. No s'han deixat arrossegar per la provocació policial. Han aguantat d'acord a la més admirable escola de l'activisme noviolent. I això ha "desarmat" la PN. I la manifestació ha pogut transcórrer sense incidents, sense enfrontaments. La frustració entre la PN era més que evident.

De cara a les mobilitzacions que hem de seguir fent aquest punt és, per tant clau: cal controlar, evitar, que els provocadors, infiltrats... aconsegueixin el seu objectiu de rebentar les manifestacions i provocar la intervenció policial. Cal neutralitzar-los, com ha fet avui el "cordó de pau". Cal molt coratge per fer el que han fet. Des d'aquí el meu màxim respecte i reconeixement.

L'espectacular compromís i coratge de la gent i l'emergència del jovent com a actor polític de referència.

Des de dilluns la mobilització de la gent ha estat espectacular. I entre aquest "la gent", com a tret diferencial en relació a altres convocatòries, el protagonisme que ha adquirit la mobilització massiva del jovent.

I sí, entenc la gent i aquest jovent que amb tot el que hem viscut i passat, quan veuen càrregues brutals, fins i tot salvatges, i injustificades, reaccionin com han reaccionat aquests dies. Els abusos policials que tots hem pogut veure, els ferits, la gravetat de les ferides, els detinguts... com deia abans, marcaran aquesta generació. Som un poble tip de tanta injustícia, menyspreu i agressions. Han convertit en violència la protesta exemplarment pacífica, han crescut en la negació de la nostra realitat nacional i de la nostra voluntat de ser, han viscut l'horror de la violència policial de l'1-O. És normal que, un cop els infiltrats o provocadors aconseguien encendre la metxa i provocaven la intervenció policial, la gent s'hi tornés.

Segurament jo també ho hauria fet, si, com la majoria d'aquest jovent, no hagués tingut cap experiència militant. Quan veus com s'està pegant a la gent se t'encén la sang i ho cremaries tot. És clar que, com deia aquell líder indepe dels 80 és normal que "el jovent s'enfronti a les forces d'ocupació". Per això és tan important l'experiència i la disciplina militant: t'ensenya que no has de fer les coses perquè t'ho demani el cos, sinó perquè és el que estratègicament el moviment ha decidit fer. I el nostre moviment, com a mínim fins ara, de manera massiva a nivell de partits polítics i entitats civils té una aposta inequívoca per l'acció política noviolenta.

El Tsunami Democràtic és, des d'aquest punt de vista, un aprenentatge militant accelerat. Dilluns la gent va esperar disciplinadament que pel canal de Tèlegram se'ls convoqués a l'acció anunciada. Fou l'aeroport. I milers de persones, disciplinadament, hi van anar. És així com es fan les coses. És així com serem forts. És així com podrem canalitzar tota la nostra energia en una estratègia global. És per això que l'estat ja ha començat a perseguir el Tsunami de la manera més salvatge possible, acusant-lo de "terrorisme". El Tsunami, la seva acció coordinada, la seva disciplina, la seva capacitat de mobilització i el seu compromís amb la noviolència són ara mateix la nostra més important força estratègica i d'acció.


DONEC PERFICIAM

Honor militant vs la vergonya de listillos/listilles, sermonejadors/sermonejadores

Diuen que dilluns es farà pública la sentència de l'1-O.
Diuen que també podria ser dimarts.
Diuen que no condemnaran els nostres presos polítics per rebelió, però sí per sedició i malversació.
Diuen que a qui més li poden caure 15 anys i a qui menys 8.
Diuen.

Jo només dic una cosa. Tal i com des de les fonts correctes m'ha arribat, tan bon punt sigui pública la sentència, sortiré al carrer.

Immediatament.

També puc dir una altra cosa: a la meva feina he treballat, al costat d'altres companys i companyes perquè siguem molts els que sortim immediatament al carrer.


I no sé res més. Estaré al carrer. I esperaré instruccions. I faré el que les fonts fiables em diguin cal fer. I ho faré sense qüestionar el que em diguin cal fer, sense discutir-ho, sense matisar-ho.
Feu això. Això farem.

Si no ens hem de moure del carrer, no ens mourem. Si hem d'aixecar la mobilització al carrer, l'aixecarem. Si som convocats lluny d'on som, hi anirem, tan lluny com calgui. Si se'ns reclama un altre dia, hi serem aquell altre dia, sigui el dia que sigui, sigui l'hora que sigui.


Parlo en plural perquè és el que sé faré jo i tots els camarades amb els que fa anys i anys estem lluitant per la independència. El meu plural sóc jo i els meus camarades.

El meu plural NO són tots aquests listillos i listilles que tot ho saben. El meu plural NO són tots aquests sermonejadors i sermonejadors que es passen les 24 hores del dia insultant tothom, maltractant tothom i menystenint tothom.

El meu plural sí són tots els presos polítics i exiliats. El vostre exili i la vostra presó són el meu exili i la meva presó.


Listillos i listilles, sou, després de les forces d'ocupació espanyoles, el pitjor que té el país. Tot ho sabeu. Però mai heu fet res.

Sermonejadors i sermonejadores, sou, després dels qui ens volen dividir per raó d'origen, el pitjor que té el país. Si es fa A perquè es fa A, si es fa B perquè es fa B. Si anem, perquè anem, si diem que lentament, perquè diem lentament, si diem amunt perquè diem amunt, si diem alerta perquè diem alerta. 

Tot ho sabeu, i us passeu les 24 hores del dia sermonejant, però mai heu fet res. I encara menys mai ens heu dit "això s'ha de fer així".

Us refugieu en plurals indeterminats, com "el poble". Però negueu al poble quan s'expressa electoralment.

Dieu que els líders polítics ens traeixen i no foten res, però ningú no sap res que vosaltres hàgiu fet i tot sovint ni tan sols sabem si mai heu pogut trair perquè mai hi heu estat.

Ara dieu "no ens traureu del carrer", però vosaltres mai heu anat per iniciativa pròpia al carrer, sempre heu esperat que algú altre us convoqui. I no ho heu fet per no exhibir-vos en la vostra patètica solitud. Perquè per sermonejar cal semblar s'influeix en molta gent. I perquè això és incompatible amb la covardia de no fer res perquè se sap no et segueix ningú, i fent-ho ja no podríeu mai seguir sermonejant.

Mireu, listillos/listilles, mireu sermonejadors/sermonejadores: calleu la vostra puta boca covarda.

Si sabeu com cal fer les coses i sou tan savis i tan estupendos com ningú més ho és, preneu vosaltres la iniciativa. Convoqueu la gent. Aplegueu-la en massives concentracions i manifestacions. Presenteu-vos a eleccions i demaneu que us votin, i així, si recolliu suports massius, tots ens posarem disciplinadament darrere vostre, a fer el que ens digueu cal fer.

Però no. Sermonegeu, però mai convoqueu res. Sermonegeu, però mai us sotmeteu a cap escrutini de vot popular. Sermonegeu, perquè és l'únic que els covards i les covardes sabeu fer.

Dilluns, o dimarts. O quan sigui, sortiré al carrer. I esperaré instruccions. I sé que mai no vindran de cap dels listillos/listilles o sermonejadors/sermonejadores. Ells i elles seguiran a lo seu, al seu sermoneig covard. Jo esperaré instruccions. I ho faré al costat dels meus camarades, dels que l'únic que pregunten és "què cal fer".

Sortirem al carrer, i ho farem honorant els nostres presos polítics tan vilment condemnats. I ho farem honorant també tots els qui estan patint exili. Així sortirem al carrer. Amb respecte. Amb honor. Uns valors que mai podran entendre ni compartir els nostres sermonejadors i sermonejadores.

Així sortirem al carrer tantes vegades com calgui.

Fins aconseguir-ho.

DONEC PERFICIAM

Reflexions d'un 6 d'Octubre. En la vetlla de nous dies determinants. Anar-hi, anar-hi, anar-hi

Avui som diumenge 6 d'octubre del 2019.

Avui fa 85 anys d'una data, el 6 d'Octubre del 1934, de difícil gestió o "digestió" per a bona part de l'independentisme, entre els que m'hi incloc.

Sí, Companys va proclamar l'Estat Català. Això en si mateix hauria de ser suficient per recordar aquesta data. I per això ho hem fet moltes vegades. I per això uns bons amics, al poc d'haver entrar a ERC després de la Crida Nacional a ERC, van muntar un casal que portava aquest nom, "6 d'Octubre".

El 6 d'octubre també l'hem recordat sempre pels bons patriotes que hi varen deixar la vida, entre els que destaquen Jaume Compte i Manuel González Alba.

Però el 6 d'Octubre del 1934, aquella proclamació de l'Estat Català, té també moltes ombres. El relat més interessant de tot el que passà l'he trobat en un llibre imprescindible "Miquel Badia, un defensor oblidat de Catalunya", del patriota Jaume Ros i Serra. Jaume Ros (1918-2005), que fou militant des de ben jove d'Estat Català, voluntari de la columna Macià-Companys, exiliat, membre del primer FNC, que col·laborà a favor dels aliats durant la Segona Guerra Mundial, per la qual cosa fou internat en un camp de concentració nazi, etc etc etc.

Ros explica amb molta claredat el desconcert i falta de coordinació en relació a tot el que té a veure amb aquella data, fins i tot en figures que haurien d'haver tingut un paper clau, com en Miquel Badia, però que com aquell que diu s'enterava de les coses quan ja havien passat. La "personalitat" de Companys hi té molt a veure, amb tot plegat, també amb el fet que no hi impliqués o escoltés als líders d'Estat Català.

Aquests dies, però, em ve molt més al cap una altra data, que no pas la del 6 d'Octubre: la de l'Onze de Setembre del 1714, i no pel resultat, en cap cas. Em ve al cap perquè vist tot el que estem vivint i haurem de viure no puc deixar de pensar en aquella Barcelona dels dies, de les setmanes, prèvies a l'Onze. Una ciutat assetjada per les tropes borbòniques. Una ciutat que que es reuneix i debat sobre què fer davant aquell setge. Una ciutat i uns ciutadans que decideixen lluitar fins al final, i aixequen la bandera negra. Lluita a mort.

Ara, per sort, per primer cop a la nostra història, no estem assetjats per l'estat espanyol per cap exèrcit amb canons i fusellers bombardejant i disparant sobre la nostra ciutat i la nostra gent. Però sí estem igualment assetjats, per un exèrcit togat, policial i mediàtic borbònic, que altre cop, com aquell 1714, l'únic que té al cap és acabar amb Catalunya.

No són fets comparables des del punt de vista de la violència institucional d'aquests dos exèrcits borbònics separats per 300 anys, però aquí s'acaben les diferències. La resta, tot és igual. L'actual exèrcit borbònic no entén cap altra forma d'abordar les qüestions polítiques que convertint a l'altre en un enemic al que cal esclafar. I davant d'això, sempre, un poble, el català, que no es rendeix, i que prefereix lluitar a rendir-se, coneixedor que també la rendició implica el seu esclafament.

Aquesta és la trista dinàmica històrica a la que hem de fer front pel simple fet d'existir, de voler existir, des de fa segles. 


La derrota de l'estat espanyol és que malgrat tota aquesta repressió brutal, sanguinària, d'aquest genocidi invisible com ho va batejar encertadament en un article el company Jaume Clotet, malgrat tot això, l'esperit català sempre ha rebrotat als seus il·lusos enterradors, com també va dir un dia en una expressió afortunadíssima, el filòsof Francesc Pujols.

Ens maten, ens empresonen, ens envien a l'exili, ens sotmeten a règims militars, aboleixen totes les nostres institucions, prohibeixen la nostra llengua... però sempre rebrotem. L'eterna renaixença.

Ara el règim borbònic frisa per aplicar-nos un 155 indefinit, per abolir les nostres institucions, per sotmetre la nostra escola al jou del centralisme, per deixar-nos sense mitjans de comunicació públics, i si convé per il·legalitzar els partits polítics que no es rendeixin a la tirania borbònica. Mentre tant empresona o envia a l'exili a líders polítics i cívics, però també a militants anònims, cantants, etc.

I potser se'n ensurten, amb tot això, fent tot això. Però no acabaran amb nosaltres. Com sempre, rebrotarem.

Però potser no se n'ensurten. Perquè altre cop, com aquell 1714, com sempre, davant la voluntat d'esclafar-nos del règim borbònic, tornaran a tenir al davant un poble digne, disposat a lluitar per la seva llibertat, a no deixar-se esclafar, a no rendir-se.

Així estem avui, 6 d'octubre del 2019. Això és el que viurem els propers dies, setmanes. Només hi ha dues certeses:
- tenim al davant un règim, el borbònic espanyol, que, com sempre, vol esclafar-nos
- som un poble que ha decidit, com sempre, plantar cara, no rendir-se

Més enllà d'aquestes dues certeses, tot és incert. Per a nosaltres i per al règim borbònic.

Hi ha, en relació als precedents històrics que hem tingut d'escenaris com l'actual, una diferència fonamental, que fa únic l'actual escenari: com sempre, el resultat d'aquest xoc entre el règim borbònic i el poble català es decidirà per qui dels dos sigui el més fort. El més fort serà qui guanyi. Però, i aquí la gran diferència, per primera vegada el més fort no serà qui tingui més canons, més soldats, més armes.

Sí, l'estat espanyol intentarà portar-ho tot cap a l'únic terreny que coneix, el de la violència. Però estem al s.XXI, estem al mig d'Europa Occidental, i tot i que pot exercir molta violència (com ja vam veure l'1-O), no serà mai aquella violència sense límits que fins ara ha pogut exercir contra nosaltres: no pot bombardejar Barcelona, no pot desplegar l'exèrcit i no pot disparar contra la població civil.

I menys encara pot fer-ho quan aquesta població civil, quan tots nosaltres, estem absolutament determinats a defensar els nostres drets des de l'exemplar compromís de la noviolència amb que fins ara ho hem fet i com seguirem fent.

Cal ser més valent i tenir més coratge per mantenir una lluita des del compromís i activisme de la noviolència que per fer servir la violència.

I nosaltres, l'1-O vam demostrar ens sobra coratge per mantenir la nostra lluita des del ple compromís amb la noviolència. I aquell dia ells també van quedar retratats en la seva vergonyosa covardia, emprant una violència demencial contra un poble exemplarment cívic i noviolent que només volia votar, que només defensava les urnes.

La noviolència posa moltes eines al nostre abast per fer front a la repressió i per exercir els nostres drets. I així ho farem. Jo he tingut la sort de formar-me en aquest activisme de la noviolència. Vaig tenir bons mestres, a La Crida, amb n'Àngel Colom i qui avui ja gairebé porta dos any de presó per defensar els nostres drets, en Jordi Sànchez.

Els propers dies el règim borbònic voldrà culminar aquell "a por ellos" que va iniciar el mes de setembre del 2017, amb una sentència de l'actual braç armat del règim, la dictadura togada, una sentència que mai serà justícia, sinó escarment. Una sentència que, com els enviats de les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona el 1714, ens comminarà a rendir-nos.

Però no ens rendirem. No ho hem fet mai. No ho farem ara. Com amb tant d'encert va dir l'admirat David Fernàndez, l'1-O volíem ser República i vam aprendre a ser poble. És així. I aquell poble que va reconèixer-se en la unitat de la defensa del nostre dret a vot, de les nostres urnes i fent front a la demencial violència policial d'una manera exemplarment cívica i noviolenta, aquell poble, el mateix dia que el règim ens comuniqui la sentència, comminant-nos a rendir-nos, sortirà al carrer. Sortirem al carrer. I ho farem i hi serem les hores, els dies i les setmanes que calgui.


I sí, com deia abans, la negativa del règim borbònic a tractar políticament la nostra causa, la seva única voluntat d'esclafar-nos, ens torna a portar a aquest terreny ja conegut pel nostre poble de la dignitat col·lectiva, de la voluntat de ser i del no rendir-se. I portades a aquest terreny les coses com les ha portat l'estat espanyol, com sempre, en sortirà guanyador qui sigui més fort.

Però per primera vegada a la nostra història el més fort no serà qui sigui més violent, qui tingui més canons i més armes.

Per primera vegada el més fort serà qui sigui capaç de mantenir un major compromís i resistència cívica. Per primera vegada el més fort serà qui, davant la comunitat internacional, es carregui de raons.

Ens veiem als carrers. Perquè, com sempre, si ens criden, hi serem. Perquè per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. I hi serem. I hi anirem. Fins aconseguir-ho

DONEC PERFICIAM

2 ANYS DE L'1 D'OCTUBRE A CORNELLÀ, A CATALUNYA I A LES NOSTRES VIDES

 (Els qui em seguiu al bloc sabeu que jo em vaig criar a Cornellà de Llobregat, al barri de Sant Ildefons, i que hi continuo vinculat. Formo part de l'ANC de Cornellà i participo de totes les activitats i mobilitzacions que puc. Els companys de Xarxa per la República a Cornellà, que aplega totes les organitzacions polítiques i cíviques per la República, em van demanar si podia escriure el manifest per llegir en l'acte de reivindicació de l'1 d'Octubre. Jo em pensava seria anònim, però els companys de la XCR van reconèixer la meva "autoria" abans de la lectura. De manera que això em permet compartir-ho amb tots vosaltres. Aquest és el manifest que vaig tenir l'honor d'escriure per a la Xarxa Cornellà per la República, recordant i reivindicant l'1 d'Octubre del 2017)

 

1 d'octubre del 2017, CAP de Sant Ildefons, primera hora del matí. La cua per poder votar arribava a la plaça del mercat. Finalment, un cop constituïdes les meses i engegada la logística de votació per cens universal, una onada d'alegria s'escampa entre tota la gent: voluntaris, votants, organitzadors... Cauen gotes d’aigua. Un grup de voluntaris agafa un senyor gran que porta hores recolzat en el seu bastó esperant a la cua per poder votar, i el conviden i acompanyen, com a la resta de la gent gran que està fent cua, a ser els primers en votar. Tothom aplaudeix. El primer votant té 98 anys. Va néixer a Granada. Va lluitar a la guerra civil amb la República. Va arribar a Cornellà, i va ser un lluitador antifranquista.Vota, i en sortir, aixeca el puny a tots els que omplen la plaça fent cua, que tornen a aplaudir amb entusiasme.

Els 8 col·legis electorals de Cornellà han pogut obrir. 28 representants de l’administració, 80 meses electorals i centenars de voluntaris ho han fet possible.

Comencen a arribar les notícies de la violència de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra desenes de col·legis electorals, arreu del país, on la gent l'únic que vol és poder exercir la democràcia. Votar. Els voluntaris de tots els col·legis s'organitzen per si s'ha de fer front també a Cornellà a la intervenció armada de Guàrdia Civil o Policia Nacional. I s'organitza la defensa de la democràcia a tots els col·legis de Cornellà. La majoria de voluntaris no es coneixen entre ells. Hi ha gent, molta, de partits, d'associacions juvenils i veïnals, i de la societat civil. I també moltes persones que han vingut a defensar la democràcia a títol individual.

A mesura que les imatges de la demencial violència policial contra els drets civils, contra la gent que només vol votar i defensar les urnes, van estenent-se, per les TV i per les xarxes, creix l'afluència als col·legis, per tot Cornellà. És molta la gent que s'adreça als voluntaris i els diu que no tenien cap intenció de participar en la votació, però que en veure les imatges de la terrorífica violència policial, s'han mobilitzat i han anat a votar. Al final del dia serien més de 14 mil persones que van votar als col·legis de Cornellà, un 76,74% dels quals ho feu afirmativament, votant Sí, un 18,75% votant No, i també hi hagués 220 vots en blanc i 160 nuls.

La força de la democràcia, l'empoderament del vot i del dret a decidir, en tots i cadascun de nosaltres ens havia acabat convertint, a tots, aquell dia, en petits herois davant la violència d'un estat demofòbic, autoritari, cec i sord.

Mai ningú no podrà oblidar aquella força col·lectiva per fer possible votar, aquella energia que tot ho va omplir, aquella democràcia en estat pur de la que tots n'érem protagonistes actius. Com mai. Al final del dia, allò que a tots els voluntaris i votants unia i ens feia sentir, com mai havíem tingut ocasió de sentir-nos, propietaris del nostre futur i de les nostres decisions.

I Cornellà i tots els seus barris s'havien omplert d'aquesta força imparable de la democràcia que s’havia estès fins l’últim dels nostres carrers. Aquella ciutat de carrers sense asfaltar que cantaven La Banda Trapera del Río, aquella ciutat on cada escola, cada ambulatori, cada jardí, cada equipament, tenien al seu darrere una infatigable lluita veïnal per la nostra dignitat com a ciutat i com a veïns, l'1 d'octubre del 2017, va asfaltar també, els carrers de la democràcia i l’empoderament popular.

A cada col·legi obert, a cada mesa constituïda, amb cada voluntari, en cada votant, en cada urna, hi havia totes les lluites i totes les petjades de tots els que ens havien precedit en la lluita antifranquista, sindical, veïnal.

Però també, a cada col·legi obert, a cada mesa constituïda, en cada voluntari, en cada votant, en cada urna, hi havia tots els nostres orígens i històries personals, tan diverses, tan excepcionals, i alhora tan unides en aquesta grandesa d’esdevenir, pel damunt de tot, propietaris del nostre futur.

Tanmateix, aquella llibertat que floria a les nostres mans, aquella República que naixia entre nosaltres, no pogué amb la violència i l'autoritarisme d'un estat aterroritzat davant la llibertat i l'empoderament popular. A la violència policial s'hi afegí la violència judicial i institucional: l'empresonament i l'exili de líders polítics i cívics i l'aplicació del 155.

Ja fa 2 anys de l'1 d'octubre del 2017. Aviat farà dos anys de l'empresonament dels Jordis, i també de la Carme, de l'Oriol, d'en Turull, d'en Romeva, d'en Forn, de la Montse, d'en Rull. I de l'exili d'en Carles, i d'en Comín, i de la Clara, i de la Serret, i de la Marta, i de l'Anna, i d'en Lluís. Un exili al que aquell cop d'estat judicial autoritari i demofòbic també condemnaria al Valltonyic i a l'Adri. Una repressió que s'estendria arreu, a molts veïns de Cornellà, que van ser perseguits per haver enganxat cartells amb lemes tan terrorífics com "Democràcia", que va voler convertir en terrorista la nostra veïna baixllobregatenca Tamara, per la possessió d'una careta i un xiulet, i que la va confinar sense poder sortir de la seva vila. Una repressió que ha volgut arruinar la vida de desenes de servidors públics. Una repressió que encara, fa 7 dies, portava a l'Audiència Nacional i a la presó a 7 conciutadans nostres en una nova vergonya judicial i policial, en un altre muntatge d’un estat en fallida democràtica que necessita crear violència en un conflicte en el que l’únic que ha actuat amb violència és el mateix estat.

Sí, ja fa dos anys de l'1 d'octubre del 2017, i, malgrat tot això, malgrat tota aquesta repressió, el que avui els volem dir i ens volem dir és que no podran amb nosaltres, perquè no hi ha ningú que vulgui renunciar, per res del món, a aquella llibertat i empoderament democràtic que vam viure l'1 d'Octubre. Haver-lo fet possible i haver-lo viscut ens ha fet poble, ens ha fet lliures, ens ha permès sentir-nos, com mai, protagonistes del nostre futur. I no hi ha ningú que, havent viscut això, hi vulgui renunciar. No hi ha cap repressió possible que pugui esborrar dels nostres ulls aquella mirada de llibertat amb la que ens abraçàvem.

I és justament aquesta mirada que es va il·luminar en tots nosaltres la que l'estat espanyol i tota la casta que sempre l'ha governat, políticament, judicialment, econòmicament, tant temen, perquè saben és la mirada que pot posar fi als seus segles de control absolut del poder. És també la mirada que tots els mitjans de comunicació del règim amaguen, oculten. És la mirada de llibertat, de no-violència, de compromís, que tot el règim vol convertir en violència. L'1 d'octubre no ens interroga sobre els nostres orígens, sinó que els assumeix com a una nova identitat de poble, d'aquell un sol poble que proclamava Paco Candel, una nova identitat nascuda de la nostra lluita per la democràcia i la llibertat, i que ens ha fet, irrenunciablement, protagonistes i propietaris únics del nostre futur individual i col·lectiu.

Les properes setmanes viurem, com ja vam viure les setmanes que van seguir l'1 d'Octubre, fets excepcionals. Tindrem la sentència d'aquesta farsa de judici als nostres presos polítics. Però el més important no serà la sentència, sinó ser capaços de sortir tots al carrer, altre cop, amb aquella mirada de l'1 d'octubre. Les detencions d'aquesta setmana passada han volgut desviar-nos la mirada, fixar-nos-la al terra. Però han aconseguit tot el contrari. El 23S al vespre estàvem, a tots els carrers i places de Catalunya, aixecant-nos com a homes lliures en una societat lliure.

I així estarem, fins fer-ho possible, ferms i decidits, fins que la República Catalana sigui una realitat, en la que les nostres mirades de llibertat esdevindran somriures de complicitat i confiança, per tot el que hem fet junts i per tot el que estem decidits a fer, perquè cap de nosaltres té la més mínima intenció de renunciar a ser allò que ens hem guanyat, al futur que, entre tots, hem decidit sigui el nostre futur.