Desmuntant la manipulació demoscòpica del Baròmetre de Barcelona. L'evidència del fracàs Colau

Avui hem tingut el baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona.
Tots els titulars han estat que Colau guanyaria les eleccions municipals si fossin ara.

Què tal si dediquem una estona a desmuntar aquesta nova fastigosa manipulació Colauer?

En una enquesta que no corregeix els seus biaixos mostrals, ni que aquests siguin enormes, el primer que hem de mirar són aquests biaixos mostrals.

I els biaixos mostrals del baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona són MONUMENTALS! Mirem-ho:

Partit      Resultat eleccions 2019  Record vot enquesta  Biaix

Comuns      13,7%                            19,8%                      + 44%

ERC            14,1%                            18,8%                      + 33%

PSC            12,1%                            12,2%                      + 0,8%

JxCAT         6,9%                              5,7%                        - 21%

CUP            2,6%                              3,0%                     + 15,3%

Quines coses, oi? Quina mostra tan "representativa" que els Comuns tenen una sobrerepresentació mostral de +44%, ERC d'un +33% i CUP d'un +15,3%

Quines coses, oi? Quina mostra tan "representativa" que Junts per CAT té una infrarepresentació mostral de -21%

És tremendo tremendo tremendo el biaix tan manipulador i tendenciós que té l'enquesta, i que com no es corregeix, hem de pensar forma part del "paquet" manipulador de l'enquesta Colau.

No, de manera clara, de manera inequívoca, quan mirem els resultats de l'enquesta i eliminem els elements de biaix, veiem clarament que Colau no guanyaria cap elecció a l'Ajuntament de Barcelona si ara se celebressin. 

Les eleccions de maig 2019 un 13,7% van votar Colau, a l'enquesta tenen una sobrerepresentació del 44%, amb un record de vot del 19,8%, i només un 13,9% dels enquestats diuen votarien Colau, sense biaixos mostrals, la intenció de vot directe a Colau és un 9,6% inferior.

La brutal manipulació mostral per generar uns resultats a la mida de l'ego de l'alcaldessa Colau la trobem també a d'altres dades.

Resulta que només un 57,4% dels qui van votar Colau maig del 2019 ho farien ara. I la sra. Colau no guanya vot de ningú pel damunt del que seria el marge d'error de l'enquesta, per tant, ni ho consignem

L'enquesta i els titulars que ha generat són una enganyifa ABSOLUTA i MISERABLE

És molt difícil predir qui pot guanyaria unes eleccions a BCN ara mateix, però que Colau segur no les guanyaria és una evidència que no admet prova en contra.

Més enllà de les manipulacions mostrals, hi ha coses que sí podem veure a l'enquesta. I una d'elles és com de complicat està el panorama polític a BCN. Colau no té la confiança de ningú, però tampoc cap altra força política es fa mereixedora de confiança.

ERC té un 54,6% de fidelitat de vot, i una fuga declarada de vot cap a Junts x CAT del 7,7% i la CUP del 3,3%, amb un vot indecís del 24,2%

Junts per CAT té una fidelitat de vot del 35,5% (baixíssima), amb fugues declarades de vot cap a ERC de l'11,1% i amb un 49,9% en la indecisió

La mentida Colauer té clarament els peus de fang, només se sostenta amb grans dosis de manipulació, però d'igual manera l'independentisme no guanya cap opció de lideratge a la ciutat de Barcelona.

Dit això, qui desapareix del mapa és l'unionisme, que és víctima de la més gran confusió mai vista. Nomé un 24,3% dels qui van votar Cs ho farien ara, i només un 12,6% dels qui van votar PP ho farien ara.

Pel que fa a Valls, la seva intenció de vot és del 0,1%. És a dir el frau Valls es percep en tota la seva intensitat com a maniobra d'estat per evitar un ajuntament indepe amb tota la seva intensitat.

Amb la mateixa intensitat que Colau es revela com la gran jugada mestra de l'espanyolisme per aturar l'independentisme. I els hi ha funcionat.

L'EVIDÈNCIA DEL FRACÀS MÉS ABSOLUT DE LA GESTIÓ COLAU

"Vostè creu que en el darrer any Barcelona ha millorat o ha empitjorat?"
Que ha empitjorat, segons vot:

ERC: 63,8%
Comuns: 44,9%
PSC: 59,9%
Junts x CAT: 74%

Fins i tot els votants Colau, els votants Comuns, creuen majoritàriament, amb un 44,9%, que BCN ha empitjorat en el darrer any. Només un 32,1% dels fans de Colau s'atreveixen a dir que ha millorat.

Globalment, un 60% dels ciutadans de Barcelona opinen que BCN ha empitjorat.

Ara imagineu que no hi ha aquest 44% de sobrerepresentació mostral dels Comuns a l'enquesta. Podem dir sense por a equivocar-nos que més del 70% dels ciutadans de Barcelona opinen que la ciutat ha empitjorat en el darrer any.

Només un 22,4% dels barcelonins creuen, malgrat els biaixos de l'enquesta, que la ciutat ha millorat.


Amb unes dades així, tan bèsties en les seves evidències, emergeix com mai el que és el gran punt fort de Colau: la seva capacitat de manipular l'opinió pública i de comprar tots els mitjans de comunicació. 

L'últim any Trias només un 1,4% percebien la gestió municipal com un dels problemes més greus que té Barcelona. Amb Colau és un 4,7%. Amb Colau l'Ajuntament s'ha convertit en un dels principals problemes de la ciutat.

Aquesta nova entrega del baròmetre municipal, malgrat els seus biaixos, quan la llegim, ens interroga sobre un dels fenòmens més complexes del nostre escenari polític.

Se situa fora de tota la meva capacitat racional analítica el fenòmen Colau. O, sense necessitat de cap anàlisi, situa Colau en l'únic que és, la més extraordinarìa farsant política del nostre país, la persona amb més capacitat de manipulació.

Fixeu-vos la comparativa amb Trias i amb Colau, sobre els problemes de BCN:

- Inseguretat: del 3,4 Trias al 17,6 Colau
- Accés a l'habitatge: del 0,6 Trias al 5,6 Colau
- Neteja: de l'1,6 Trias al 5,3 Colau
- Gestió Municipal: de l'1,4 Trias al 4,7 Colau

És molt i molt bèstia. O sigui Colau ha fet clarament a ulls de la majoria de barcelonins una ciutat més insegura, bruta i pitjor gestionada, i el que és pitjor, allò que era divisa política de Colau, també ho ha empitjorat en relació a Trias, com és l'accés a l'habitatge... però Colau és alcaldessa.

És molt i molt bèstia perquè al darrere d'una cosa així només hi ha una explicació: que Colau és la política amb més capacitat de manipulació que mai hem conegut. Però amb això no n'hi hauria prou. Si pot manipular és perquè Colau és clarament l'as a la màniga que tenia el règim del 78 per combatre l'independentisme a Barcelona. I per això tots els mitjans de comunicació li reten pleitesia. La pleitesia que es ret al poder, al règim. És això. No hi ha més.

I fins ara ha enganyat moltíssima gent. I el problema és que no hi ha ningú, sembla que pugui aturar-ho, fer-hi front.

SOBRE LA MOBILITAT A BCN

La senyora Colau, amb les seves polítiques de fer la vida impossible a les persones, de no pensar mai en la gent, sinó en veure la gent com a enemics, com a un enemic a liquidar, a fer-li la vida impossible, s'ha dedicat, des del març que va començar el confinament per la pandèmia, a fer les actuacions urbanístiques més bàrbares, més salvatges, més sense sentit.

El problema dels farsants com Colau i els seus fanàtics és que la realitat és molt tossuda.

4 mesos després d'una salvatges lluita contra la mobilitat en moto, i de destrossar els nostres carrers amb actuacions absurdes, sense cap sentit, que com a molt deien era per afavorir la mobilitat en bici, que és el que clarament posa de manifest el baròmetre municipal?

- la mobilitat general a la ciutat s'ha reduit
- el canvi més important a la mobilitat s'ha produít en el transport públic. Abans de la crisi Covid-19 el 50,2% dels desplaçaments es feien en metro, RENFE, ferrocarrils... Ara només un 33,3%. És el mitjà que més ha baixat. Lògicament, per risc de contagi.

- Però després del metro, sabeu quin és el mitjà de transport que també ha baixat d'abans de la pandèmia a l'ara? Doncs la bici

Sí, malgrat els milers i milers de carrils bici nous, malgrat els milers de quilòmetres d'absurditat sota paraigües de promoure la bici, l'ús de la bici segueix disminuïnt a Barcelona. Abans de la pandèmia, entre bici privada i bicing, la bicicleta representava el 13,2 dels desplaçaments. Ara, després de la pandèmia i de totes les actuacions salvatges de Colau, la bici representa només el 10,2% dels desplaçaments

- I el mitjà que més ha pujat en usuaris? Doncs sí, per a ràbia i desesperació de Colau i els seus fanàtics, que li han declarat una guerra total és la moto. Sí, abans de la pandèmia la moto era el mitjà de transport diari del 9,7% dels barcelonins. Ara, després de la pandèmia, la moto és el mitjà escollit pel 15,1% dels barcelonins per als seus desplaçaments diaris.

Després de fer-ho tot malament, després de perseguir sense pietat la llibertat i el benestar dels barcelonins, a Colau només li queda una opció per imposar les seves solucions fanàtiques contra una ciutat i uns ciutadans que seguim vivint les nostres vides: fer camps de concentració i reeducacio polpotians, per internar-nos a tots.

A Colau i els Comuns, després del fracàs monumental de la seva gestió, després de ser el pitjor ajuntament de la història de la ciutat, després que només el fet de ser lacais del règim del 78 per combatre l'independentisme sense cap mena de fre moral o polític, després d'haver fet la vida impossible a la immensa majoria de barcelonins... després de tot això, que d'acord a les seves pròpies i esbiaixades enquestes, els usuaris de bici a BCN disminueixin i els de moto augmentin, només pot aturar-ho internant-nos en camps de concentració i reeducació.

Els Comuns i Colau sempre han tingut en Pol Pot un exemple. Odien la societat i la ciutat en la que vieuen. I com que no poden canviar-la, el seu model és la persecució i la reeducació, sempre després de la manipulació social i del control dels mitjans de comunicació.

En definitiva:

- 44% de sobrerepresentació dels Comuns
- 60% barcelonins creuen que BCN ha empitjorat últim any
- Només Valls està pitjor valorat que Colau
- Colau emergeix, això sí, en manipulació
- Oposició se submergeix en la invisibilitat d'alternatives
- La ciutat evoluciona al marge de les fanàtiques imposicions de Colau

Junts! L'última esperança generacional per viure la independència. Bastim un moviment compromès, exigent i crític

S'ha engegat el procés constituent de JUNTS, l'espai polític que impulsa el president Puigdemont acompanyat de moltíssima altra gent de gran vàlua i transversalitat.

Jo m'hi he sumat, he entrat al web i m'he donat d'alta.

Crec que, pels que fem anàlisi política, aquesta transparència en el que fem, és necessària.

En aquest article, voldria traçar en unes poques pinzellades els motius pels que me n'he fet, pel que considero és importantíssim recolzar aquest nou moviment polític, i, alhora, compartir amb vosaltres allò que, en aquest moment fundacional m'agradaria esdevingués Junts, però també allò que no m'agradaria veure-hi.

1. La decisiva transcendència estratègica de JUNTS

Mireu, siguem clars, que la nostra generació estigui en condicions de veure feta realitat la independència de Catalunya, de veure néixer la nostra República de Catalunya, depèn de l'èxit que tingui la proposta política de JUNTS.

Si JUNTS no aconsegueix situar-se com la força de referència de l'independentisme, la que concentri més militants i esdevenir, a les properes eleccions al Parlament, la força política més votada, marcant distància significativa amb la resta de forces polítiques, la nostra generació no podrà veure feta realitat la independència. Seguirem lluitant, com sempre, però com als 80s, quan alguns vam començar la nostra militància política, la independència no formarà part dels objectius de la majoria de Govern i, com a molt, serà una referència retòrica, gairebé romàntica, per intentar fer creure a la gent que se segueix amb el tema.

Només si JUNTS guanya les properes eleccions al Parlament i ho fa d'una manera clara podrem impedir que l'agenda d'ERC i Comuns s'imposi políticament a tots els nivells, en el pacte blindat que ja tenen per circumvalar el tema independència, per reeditar tripartit amb qui hi vulgui ser, per situar l'agenda política en el "govern" i les polítiques progressistes, per tal d'anar eixamplant la base ni se sap fins on ni per quan.

En termes de majoria parlamentària ERC i Comuns tenen gairebé assegurat disposar del suport parlamentari que necessiten per als seus plans, atès que tenen dos grans comodins: el PSC i la CUP, que es poden integrar més o menys en el projecte, i que poden "jugar" a modular el seu suport crematístic en funció de quins siguin els resultats entre l'abstenció i el vot a favor.

Per tant, si en termes estrictament de majories parlamentàries ERC i Comuns ho tenen tan blindat, per què dic que una clara victòria de JUNTS és l'únic que ho pot impedir? Doncs perquè malgrat tot el que estem veient, crec que si JUNTS guanya, i s'imposa clarament a ERC, amb una diferència de més de 5 diputats, ERC no s'atrevirà a tirar endavant el seu pla. Crec que el seu pla necessita de la seva victòria electoral o de quedar molt frec a frec.

Crec que davant un clar triomf de JUNTS, ERC no s'atreviria a donar l'esquena a la majoria independentista i seguir endavant com si res amb el seu projecte amb els Comuns. No per falta de ganes, sinó perquè crec encara hi ha aquest mínim de consciència en el món d'ERC com per saber que si fessin això estarien cabant la seva tomba.

Tingueu-ho clar: que per a aquesta generació la independència la puguem veure, passa per un triomf clar de JUNTS. Passa per això, però no és suficient, tampoc no ens enganyem.

Tornar a situar-nos políticament en un "momentum" com el de l'1-O per fer la independència requerirà de molt treball i de moltes victòries polítiques i democràtiques.

Per fer-ho possible el primer que caldrà serà aquesta victòria clara de JUNTS, que no deixi cap altra alternativa a ERC que sumar per una majoria independentista i per una estratègia independentista, a consolidar amb la resta de forces independentistes i de la societat civil.

Perquè, torno a dir-ho, per fer la independència ens necessitem a tots. No hi ha independència sense Junts, sense ERC, sense CUP, sense ANC, sense Omnium.

La victòria que reclamo per a JUNTS aspiro a que sacsegi suficientment ERC com perquè abandoni la inconcebible estratègia divisiva i destructiva que ha guiat la seva actuació política des de l'1 d'Octubre.

Però no em puc estar de recordar el que ja he dit altres vegades: així com la CUP és necessària per ser majoria per la independència, la CUP és un dels més grans obstacles que tenim per fer la independència. Per fer la independència necessitem que JUNTS i ERC puguin sumar majoria absoluta i garantir així un govern fort, estable i no sotmès al permanent xantatge de la CUP.

Penseu que la CUP gairebé sempre vota amb PP i Cs contra els governs abans de Junts pel Sí, ara de Junts per CAT i ERC. Per a la CUP conceptes com lleialtat i enfortiment de la majoria independentista no existeixen. La pulsió revolucionària i antisistema pesa sempre més que la independentista. Mai disposats a fer un pas per investir p.ex. Turull. Mai disposats a fer un pas per aprovar uns pressupostos. Res.

I això ha traslladat una feblesa molt greu, dura i desgastadora al procés independentista. Això ha impedit fer independentisme.

D'alguna manera ERC això ho ha vist, i ho ha processat de la pitjor manera possible des del meu punt de vista, com a independentista, però que entenc políticament. ERC veu que no som majoria per fer la independència al Parlament, perquè la CUP no hi és mai. ERC veu que CUP sempre vota amb Cs i PP contra govern indepe. ERC diu, "doncs si no estem per fer la independència, fem una altra cosa. Tinc aquí els Comuns. Tinc aquí el PSC I tinc aquí la CUP que si la cosa és del bla bla bla posco dels Comuns, doncs sempre s'hi posen de cara i no diuen ni mu. Doncs endavant, ens dediquem a pujar impostos inútilment a anar contra l'escola concertada, contra les mútues, contra la sanitat privada, contra el turisme, nacionalitzem empreses i nem fent"

Per tant la victòria clara de JUNTS és l'únic que pot mantenir viu l'objectiu de la independència per a la nostra generació, però no és suficient, necessitem poder garantir un govern sòlid, i més en els temps que venen. I això encara fa més important i decisiu que el triomf de JUNTS sigui contundent.

O sigui que més clar no ho puc tenir ni ho puc dir: vagin com vagin les coses en aquest procés fundacional de JUNTS, sigui qui sigui el seu candidat, facin el que facin... votaré JUNTS perquè sé és l'única opció que em pot permetre veure en vida la independència. I això és un motiu més que suficient per obviar la resta de coses, i per això ja m'hi he sumat.

2. Com a moviment, què m'agradaria i què no m'agradaria de JUNTS?:

Vagi per endavant que en aquest tema no sóc la persona, crec, potser, més adequada per parlar-ne, però en fi, no me'n puc estar. Sí, jo només he tingut dos carnets de partit, el d'ERC quan hi vaig entrar amb la Crida Nacional a ERC, el 1987, i el de Reagrupament, durant el seu procés fundacional i de posada en marxa. I cap de les dues experiències de partit va ser positiva. O sigui que l'evidència em diu clarament que no sóc paio de partit polític.

Tanmateix, deixeu-me compartir les idees que en aquest procés fundacional m'agradaria veure-hi i les que em podrien inquietar.

- M'agrada molt veure-hi reflectit l'esperit de l'1-O, que és l'esperit fundacional de la República que volem, que vam començar a veure néixer aquell dia. Però també m'agrada el rigor amb que es formula l'exigència democràtica per fer-la possible i de preparar-nos per quan arribi aquest dia.

- Crec que és molt important que JUNTS sigui un exemple de transversalitat, l'evidència d'un moviment polític per fer la independència, i que per fer-la possible aplega tot tipus de sensibilitats polítiques i ideològiques democràtiques, cíviques i pacífiques, a esquerra i dreta i centre. Des de posicions de tradició esquerranosa, des de la socialdemocràcia, fins al liberalisme i la democràcia cristiana, però no segrestades per prejudicis ideològics divisius i absurds.

És ridícul que ens perdem en batalletes de divisió ideològica purament teatral, perquè la merdeta d'autonomia que tenim només ens permet fer collonadetes, perquè allò que importa és la bona gestió i el respecte, més que esdevenir captius de discursos ideològics buits de tot contingut i contacte amb la realitat.

- Voldria un projecte que sabés sumar i gestionar el talent i les sensibilitats. JUNTS neix amb una divisa molt clara: el lideratge del President Puigdemont, i amb un patrimoni polític i ètic excepcional com és el que representen Toni Comín, Quim Forn, Jordi Sanchez, Jordi Turull, Josep Rull, Clara Ponsatí, més tots els centenars d'alcaldes i càrrecs electes que ja hi han donat suport.

El President Puigdemont, per a aquet projecte, crec que ha de saber liderar també envoltar-se de tot el talent possible del molt que té el nostre país, i en tots els àmbits.

Combinar tradició de lluita i experiència política amb obertura a nous talents i sensibilitats en tots els àmbits és clau per generar el projecte guanyador que es necessita.

- Crec que per fer tot això possible, aquest nou moviment ha de saber combinar intel·ligentment la capacitat de dotar-se d'una direcció sòlida i inclusiva amb la necessària democràcia interna.

Crec, en aquest sentit, que tots els afiliats hem de poder participar directament en l'elecció de la direcció del moviment, però que alhora s'ha de garantir la cohesió, competència i inclusivitat d'aquesta direcció.

I això com es menja? Doncs us posaré dos exemples, un de com m'agradaria i un de com considero seria un error:

•  Per combinar democràcia interna i direcció cohesionada un sistema pot ser, p.ex. establir una direcció de posem 30 persones, de les quals 15 (o 10) s'escullen en candidatura i 15 (o 20)de manera oberta. El President presenta la seva candidatura, cohesionada, però tots els afiliats poden presentar candidatures alternatives. I una segona urna, per a la resta de llocs, que s'escullen en votació directa sobre la llista de total de candidats que individualment s'hi hagin presentat.Això asseguraria democràcia interna, lideratge, capacitat de sumar tot tipus de sensibilitats i de talents.

• Seria, crec, un error, quedar atrapats en aquests discursets tan tramposos de dinàmiques de primàries. No són més democràtics que altres formes de democràcia interna i participació. Aprimen les organitzacions i les fan menys riques i menys sensibles a la idea de suma, de transversalitat i d'integració de diferents visions. Afebleixen les direccions i la necessària capacitat d'integrar perfils representatius tècnicament diversos. Desplacen l'objectiu militant de fer tot el possible per guanyar suports externs a fer tot el possible per guanyar suports interns.

 Sempre he posat un exemple que vaig aprendre de ben jove, a la FNEC, a la Facultat de Dret. Sempre guanyàvem les diferents eleccions. Teníem una estratègia guanyadora perquè sabíem combinar propostes intel·ligents que mereixien el suport dels nostres companys amb presentar llistes intel·ligents que ens permetien arribar al màxim de companys: hi integràvem gent de matí i gent de tarda, gent de cursos inicials amb gent de cursos alts, i gent de perfils ideològics prou diferents entre ells, però prou compromesos en la proposta. I això és el que ens permetia arribar sempre a més i més gent.

- Per acabar, m'agradaria que JUNTS pugui esdevenir un exemple d'audàcia política i un referent de moviment polític obert a la societat. I en aquest sac hi fico des de la limitació de mandats fins a una política de comunicació absolutament oberta a la societat, com mai hem conegut, capaç de posar en marxa tots els mecanismes de comunicació directa amb la societat com per fer-hi arribar directament, la veu, propostes i visions. Un exemple d'audàcia, com la que representa exemplarment el President Puigdemont, perquè l'audàcia implica coratge, però també inteligència, caràcter, però també sensibilitat.

Doncs ja està dit. M'hi comprometo. No m'ho miraré des de la barrera. No m'ho faré d'estupendisme. M'exigiré més a mi que a la resta. Acceptaré que no tot serà com jo voldria. I ho faré perquè sé que la independència és de tots, i només possible amb tots. I aquesta, JUNTS, és la meva última oportunitat de veure-la feta realitat.

Baròmetre juliol CIS: la confirmació de que no anem bé

Avui dimecres 15 de juliol hem conegut les dades del Baròmetre especial del CIS de juliol. És una enquesta representativa només a nivell estatal, perquè només té 3.000 enquestes. Això afecta la representativitat -que no existeix- a nivell comunitat autònoma i per tant, en la projecció electoral que efectua, els partits d'àmbit "autonòmic" són per als que tenim una anàlisi més feble.

És a dir, que amb només 3.000 enquestes a tot l'estat, el que recull sobre ERC, JxCAT i CUP, que són els partits independentistes de Catalunya que només es presenten a Catalunya, és demoscòpicament molt feble.

Tanmateix, malgrat aquesta feblesa, crec que val la pena fer-ne una petita anàlisi per una raó: com sempre us dic, analitzar aïlladament una enquesta és molt perillós i ens pot portar a conclusions errònies, a interpretacions equivocades o descontextualitzades. El més important d'una enquesta és poder-la comparar amb idèntiques enquestes prèvies, perquè la visió sobre l'evolució de les dades que fer-ho així ens aporta, permet valorar la coherencia de les dades, permet apuntar amb més precisió les tendències, fins i tot per sobre de les febleses demoscòpiques de la mateixa enquesta.

I aquest és el cas d'aquest baròmetre especial del CIS. Ens permet una ràpida comparabilitat amb el baròmetre del CIS del mes de juny. I en fer-ho, ràpidament veiem que marca tendències sòlides, per tant, crec que és bo les posem damunt la taula, les expliquem i així les puguem valorar.

Ara fa un mes, en l'anàlisi del baròmetre del CIS del juny, titulava així la cosa: "ANÀLISI BARÒMETRE ESPECIAL DEL CIS JUNY 2020. Dades d'alerta per a l'independentisme català"

I aquest baròmetre CIS del juliol confirma que tenim motius per a la preocupació, que les dades d'alerta de fa un mes, es consoliden.

(per cert, per als que tingueu la "temptació" de menystenir el treball demoscòpic del CIS, al final de l'article faré un petit annex comentant perquè no estic d'acord en crítiques que ha rebut CIS per projeccions electorals basques i gallegues)

Fa un mes alertàvem que a les dades del CIS es podia veure clarament com la divisió interna de l'independentisme passava factura, i tant ERC com JxCAT perdien suports, i que la CUP era l'única que semblava mantenir-se, però en cap cas creixia en intenció de vot.

Doncs bé, ara tenim que tant ERC, com Junts x CAT i CUP perden vot. És a dir, que el vot independentista disminueix en el seu conjunt. I això, arreu del món, només tindrà una lectura: l'independentisme retrocedeix.

El 10N 2019 ERC va tenir un 3,6% del vot. En aquest baròmetre CIS ERC té un record de vot del 2,8% (una mica infrarepresentats), i una intenció de vot directe del 2%.

Junts x CAT va tenir un 2,19% de vot, té un 0,8% de record de vot (per tant molt infrarepresentada aquesta opció) i una intenció de vot directe del 0,7%

CUP va tenir un 1,01 de vot, té un 0,5% de record de vot (miqueta infrarepresentats) i una intenció de vot del 0,3%

És a dir, només sobre record de vot i vot directe podem veure que tothom retrocedeix, tot i que no igual: qui més ho fa és ERC, amb un -0,8, davant el -0,1 de JxCAT i el -0,2 de CUP.

La fidelitat de vot entre els antics votants de totes tres forces polítiques és preocupantment baixa, fins al punt que d'entre el conjunt d'opcions polítiques només Cs té una fidelitat menor. I tenint en compte com estan els de Cs, això no és cap consol.

No té gaire sentit fixar-se al detall en els %, perquè ja hem vist la mostra és només representativa a nivell estatal, per tant reflecteix amb poca precisió a nivell només de CAT, però sí podem veure és coherent amb l'enquesta de juny, i que uns quants punts amunt o uns quants punts avall, aquest 59% de fidelitat de vot d'ERC o el 52% de JxCAT inequívocament assenyalen pèrdua de suport electoral. I ja no diguem el 35,7% de fidelitat de la CUP.

Insisteixo, la prudència davant d'unes dades demoscòpicament febles a nivell CAT no ens ha d'impedir veure que no anem bé.

I parlo en 1a del plural perquè no és un problema d'un partit o d'un altre. És un problema global, del conjunt del moviment, perquè crec tenim prou evidències com perquè s'hagin encès, a tot arreu, les alertes davant el que és un desgast de tot el moviment.

L'independentisme no es pot permetre cap retrocés en res, i menys en suports electorals.

És evident que la divisió i confrontació actual no beneficien a ningú, perjudiquen a tots i afebleix el moviment.

I també és evident, crec, que d'una crisi així només podem sortir-ne si tots en prenem consciència i revertim la situació establint una estratègia comuna mínima, compartida i actuant políticament de manera molt diferent a com ho estem fent: des de la lleialtat i la complicitat, i no des de l'actual confrontació i acció política únicament pendent de desgastar els altres.

És evident, també, l'absolut fracàs d'aquest sopar de duro d'ERC d'una presumpta estratègia d'eixamplament de base darrere la qual únicament s'hi amagava legitimar un nou tripartit, amb els Comuns com a soci preferent i blindat, i amb l'objectiu indissimulat de fer tot el possible per carregar-se Puigdemont i JxCAT.

Un 8,1% del vot d'ERC se'n va cap al PSC i un 7% cap als Comuns, mentre ERC només podria rebre vot de PSC i Comuns per sota del marge d'error (0,2 PSC i 3,9 de Comuns). A més a més ERC té una perceptible fuga cap a JxCAT i CUP del 4,7%

Pel que fa a Junts per CAT, és evident que el desgavell intern passa factura. L'enquesta està feta quan la voluntat del President Puigdemont de convertir JxCAT en un moviment polític sense quotes de partits, sense dependència del Pdecat, era pública i coneguda.

I tinc moooolt males notícies per a Bonvehí i la seva direcció autista de Pdecat i per a Marta Pascal i els seus invents polítics de fer-se estimar per Espanya. La intenció de vot entre els votants de JxCAT a un "altre partit", que és on els enquestats situarien Pdecat i Pascal és del... taxaaan... màxima expectació!...

És del...

0%

SÍ, del ZERO PATATERO !!!!!!!!!!!

Ja ho vaig dir en un article fa poc. El deliri autista de la direcció de Pdecat els ha ficat en un forat negre, del que no en sortiran. ZERO

Ai, Bonvehís i Pascals, quina vergonyeta que feu

Pel que fa a la CUP, la crisi que apunta pot ser greu, perquè està perdent vot en massa direccions: cap a ERC, cap a Junts x CAT, cap a Comuns, cap al PACMA, altres partits, i fins i tot cap al vot nul.

Insisteixo, per valorar la magnitud dels problemes que clarament apunta el CIS, necessitem enquestes més sòlides, com la que pot ser el Baròmetre del CEO, que potser tenim a finals de juliol. Però les alertes que aquestes dues enquestes del CIS ens han encès no són errors demoscòpics.

Crec que ERC, Junts per CAT, CUP, ANC i Omnium farien molt bé de prendre consciència del problema que tenim al davant i de començar a seure i a treballar plegats, o les conseqüències de tot el que estan fent, poden ser crítiques per al moviment independentista.


Fer la independència no és fàcil. Fer-ho dividits és impossible. Hem comès errors i en cometrem. Però una cosa hem de tenir clara: la independència com a objectiu polític i l'estar en condicions de fer la independència ens exigeix sempre avançar, sumar, guanyar. No ens podem permetre retrocedir. En res, i menys en força democràtica.

DONEC PERFICIAM
XXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXXX

Post Scriptum CIS, eleccions basques i eleccions basques i coses que ens podem aplicar:
Arran del resultat de les eleccions basques i gallegues el CIS ha rebut crítiques en el sentit de dir que són els que menys l'han encertada. Els que em seguiu sabeu que la projecció de resultats concrets en termes de diputats és el que menys m'interessa de les enquestes. I jo discrepo de tot això que s'està dient del CIS. Cal saber llegir les enquestes. I jo crec que puc dir que en l'article d'ara fa un mes, comentant l'enquesta CIS sobre les eleccions al País Basc, les dades amb que vaig treballar em van permetre afinar molt el que, en termes polítics, aquest diumenge ha passat.

Fa un mes escrivia això:

Sense entrar en la projecció de resultats generals que fa el CIS, sí alguns apunts que m'han cridat poderosament l'atenció. En el cas del País Basc la mostra està reforçada i és molt més representativa i sòlida.

1. La fidelitat del vot abertzale: un 89,7% del vot de Bildu el 10N 2019 votarà a les basques Bildu, i un 79,9% dels votants del PNB

2. Cap fuga mínimament significativa de vot Bildu o PNB en cap direcció. La fuga més alta, i està dins el marge d'error, aquest 2,9% de Bildu que votaran "otro partido" que no és cap dels llistats. Ni idea de per on va. Això sí, hi ha un 12,3% de vot PNB i un 4,4% de Bildu que diuen encara no ho saben

3. L'espectacular captura de vot d'altres formacions polítiques molt i molt dispars que sembla pot aconseguir el nacionalisme basc:

- L'espanyolisme sembla abocat a una hòstia electoral sense precedents. PP i Cs concorreran junts a les eleccions. A hores d'ara només un 50% del vot PP el 10N i un 37,5% de Cs diuen votaran aquesta cosa. I pel que fa al PSE-PSOE només un 39,2% diuen votaran PSE-PSOE a les autonòmiques. I VOX cero patatero. 

Només en això de VOX em vaig equivocar, n'ha tret 1 per Araba. La resta, crec que les dades del CIS ja apuntaven, si se sabien llegir, el que ha passat electoralment aquest passat diumenge.

En l'anàlisi de fa un mes també feia aquesta "Conclusió": No hi ha cap dubte que el sistema foral, que ha fet del País Basc pràcticament una comunitat independent, està configurant un mapa polític molt i molt singular...

Sobre això, aquesta conclusió de fa un mes, permeteu-me, avui, unes pinzellades/reflexions:

- Al País Basc no hi ha cap majoria per la independència, perquè el PNB no està per res que ni s'hi acosti. Ibarretxe va intentar fer un pas endavant i els seus mateixos el van "enterrar" políticament, a ell i al seu pla. El PNB és una maquinària de poder, comfortabilíssima instal·lada en un sistema foral que els assegura la plena independència econòmica.

- Des del partidisme s'ha volgut vendre el bon resultat de Bildu com un gran èxit. Són aquests mimetismes tan penosos que es busquen per reivindicar-se. "El futur és l'independentisme d'esquerres". I hi sumen els resultats del BNG a Galícia, on PP ha guanyat amb majoria absoluta. Quin futur més guai, tu

- Només des del partidisme es pot negar, com alguns fan, que la clau de que a Catalunya tinguem la majoria democràtica que ara tenim ha estat el gir que va fer, en el seu moment, CiU, sota el lideratge d'Artur Mas. Si en comptes d'assumir la independència, com van fer el 2012, hagués volgut buscar el comfort de l'autogovern, ara no seríem majoria indepe. Sí, és cert, la miopia de l'estat espanyol no va oferir cap mínim comfort perquè això pogués passar, com passava al País Basc. Però el cert és que Mas i el món convergent van fer un pas endavant. I gràcies a això hem recorregut el camí recorregut, hem arribat més lluny que mai i som la majoria indepe que som.

M'entristeix molt, perquè ho trobo profundament injust, aquest menyspreu constant de la majoria de líders d'ERC i de bona part dels seus "defensors" cap al paper de Mas i del món convergent. En comptes de reconèixer que sense el que han fet no hauríem fet res, es dediquen sistemàticament a un atac indecent, que si els convergents, que si els postconvergents, etc.

Estic segur que, des de l'Arnaldo Otegi fins l'últim militant de Bildu els hi demanessin un desig polític, dirien que el PNB fes el mateix que va fer Mas i el món convergent. Perquè mentre el PNB no faci el que va fer Mas, la independència al País Basc té zero possibilitats. 

O sigui que més valorar el que ens ha permès arribar on som, més intel·ligència política i estratègica, i menys intoxicació i sectarisme partidista. 

Catalunya és l'única que està en condicions d'aspirar a la independència. I ens hem de reconèixer entre nosaltres, a tots els que ho hem fet possible, perquè sense tots no hauria estat possible. Per tant, més valorar-nos i estimar-nos entre nosaltres, i menys desitjar-nos mal, perquè això ja hem vist, amb les dades del CIS, cap a on ens està portant

STOP pessimisme. Pròxima estació: ESPERANÇA! (i BONUS TRACK de DADES CONTRA LA IMBECIL·LITAT)

Fa un parell de setmanes vaig començar a escriure un article que finalment ni vaig acabar ni vaig publicar. Era un article en el que explicava que, per primera vegada a la meva vida militant (des del 1984), tot el que estava passant m'abocava a un pessimisme massa fonamentat com perquè el pogués ignorar.

Suscintament, aquest pessimisme aclaparador era conseqüència de dos fets o situacions dins de l'independentisme, que tot i tenir molt diferent pes, la seva combinació visualitzava un no-futur per a la causa de la independència per a la nostra generació.

El principal motiu, el fet de més pes en aquest pessimisme, és l'evidència del pacte blindat d'ERC amb els Comuns per a reeditar un nou tan llarg període com puguin estirar, de govern "tripartit", a la Generalitat. Un projecte polític blindat amb ERC i Comuns com a grans protagonistes i amb dos actors secundaris que segons quin sigui el resultat electoral esdevindran més o menys necessaris, però amb els que hi compten: el PSC i la CUP. Hi compten des d'un mínim per fer-ho possible en forma d'abstenció fins a un màxim de vot favorable a aquest tripartit. Sigui que amb abstenció PSC en tinguin prou, sigui que necessitin el seu vot favorable, el PSC el faria sempre possible, però sense entrar al Govern. La CUP té més números d'entrar al Govern.

El pacte d'ERC amb els Comuns s'ha acabat blindant per l'acord en el que són els seus dos grans eixos:

- Per una banda abandonar la independència com a objectiu polític immediat, s'entén de les generacions que hem viscut i fet possible l'1-O. No es renunciaria retòricament a la independència, però s'abandonaria com a objectiu polític a curt i mig termini

- Per una altra banda la determinació compartida entre ERC i Comuns, convertida en objectiu polític central de la seva aliança, per acabar, al preu que sigui, amb el món polític que representa el President Puigdemont i Junts per CAT. ERC i Comuns comparteixen diagnòstic que per acabar amb Puigdemont i el món polític de Junts per CAT cal apartar-los del "poder" de tot arreu on puguin. L'estratègia de Comuns i ERC, un cop ERC converteix la independència en un simple objectiu retòric tan allunyat en el temps que no cal ni parlar-ne, té en la destrucció de Puigdemont i de l'espai polític de JxCAT la garantia de la seva eternització al poder, a tot arreu, per dècades.

I això és el que per primera vegada, em feia sentir molt pessimista. Fins ara, d'acord a totes les projeccions electorals de cara a les futures eleccions al Parlament, sembla impossible que ERC, Comuns, PSC i CUP -cap d'ells- no millori resultats. El 21D van sumar 61 diputats, a 7 de la majoria absoluta. Tal i com fins ara les enquestes projecten l'evolució de la intenció de vot, sembla que ERC pot guanyar vot, i també PSC (provinent de Cs). I en qualsevol cas, fins i tot anant mal dades, no hi podria haver cap candidatura alternativa, de manera que podrien investir i formar govern amb majoria simple.

Per això, fins ara, ERC i Comuns s'han mostrat tan desacomplexadament segurs de tenir-ho tot lligat.

Només hi ha una cosa que ho podria impedir. Una cosa fins ara tan improbable que se situava gairebé en una opció que només un miracle podria fer-la possible, podria impedir el tripartit.

I així arribem al segon motiu que alimentava el meu pessimisme,  tot i que a una escala molt i molt menor en relació al primer tema. 
Fins ara no havíem vist res que ens fes pensar que el món de Junts per CAT estigués en condicions d'aspirar a treure aquest resultat excepcional que fes impossible el tripartit.

Però a més a més, tot el que ha passat des de l'1-O, amb la frustració de veure com aquell moment excepcional se'ns va fondre, ha generat el sorgiment d'un petit però molt sorollós i tòxic "independentisme Amazon", en brillant definició del gran Antonio Baños, un independentisme incapaç d'analitzar res políticament, i destructiu en les formes i l'aberrant simplisme verinós de les seves formulacions.

I quan tot semblava perdut, hem vist renéixer l'esperança en els nostres cors, en la nostra lluita i en la victòria 

Sí, llavors, quan tot semblava perdut, quan tot ens abocava al pessimisme i la tristesa, el lideratge del President Puigdemont s'ha aixecat enmig de tot aquest panorama, amb una força extraordinària i amb una contundència tan engrescadora que ens ha fet recuperar a moltíssims, l'esperança de poder revertir la situació, de poder trencar aquest mur de resignació en el que el pacte ERC i Comuns ens tancava com a poble.


El President Puigdemont, acompanyat de 50 veus polítiques, que totes elles estan entre les més valuoses que ara mateix té el nostre país, va anunciar es posava en marxa el procés fundacional d'un nou moviment polític, rupturista i no sotmès a cap xantatge de cap buròcrata de partit. Un nou moviment polític independentista, obert a totes les sensibilitats, abocat a aplegar al seu voltant el millor talent i lideratges del nostre país.

Suposo que el President Puigdemont ja devia estar més que fart de tot aquest aparell de buròcrates de la direcció de Pdecat i del seu permanent xantatge i pals a les rodes, i que, al veure el menyspreu indigne i inadmissible amb que aquesta direcció va "arxivar" la proposta política que els hi havien fet arribar els consellers presos i a l'exili, que ho havien estat tot en aquest espai polític, i que estan pagant el preu tan gran que estan pagant per la repressió de que són víctimes pel seu compromís amb la llibertat de Catalunya... al veure tot això suposo que el President devia dir PROU.

I d'aquest "prou" és d'on suposo devia néixer la decisió d'articular un nou moviment polític independentista, rupturista, lleial a l'1-O i amb vocació de sumar talent i compromisos, d'estar obert a tothom que comparteixi aquests valors, però sense quotes ni xantatges de les burocràcies dels partits. I aquest anunci i crida a articular aquest nou moviment polític és, no en tinc cap dubte, l'únic que pot treure'ns d'aquest destí de resignació en la derrota al que semblàvem abocats pel pacte entre ERC i Comun's!


Només un moviment així, si som capaços d'articular-lo, pot evitar aquest dissortat destí al que ERC i Comuns es pensaven havien aconseguit encadenar-nos. I quan dic això ho dic des del convenciment que només si aconseguim fer fracassar aquest projecte de nou tripartit que amb mà de ferro ha aconseguit imposar dins ERC la secta del Sol, només així, podem fer reaccionar i recuperar per a la causa, a tota la bona gent d'ERC, perquè els necessitem. Perquè hi hem de ser tots.


BONUS TRACK: DADES CONTRA LA IMBECIL·LITAT I LA MANIPULACIÓ:

• Les dades q evidencien q el President Puigdemont i el "seu" JxCAT (no el d pdecat) exerceixen el gran lideratge independentista d'aquest país.
• Prou imbecil·litats de "postconvergents" (dades i evidències contra el sectarisme dels propagandistes d la secta del Sol d'ERC i dels Comun's)
• La rotunditat de les dades que expliquen perquè de la trencadissa amb MHP Puigdemont de la direcció del Pdecat, no quedarà RES del Pdecat

 Mireu, una de les coses que més m'indignen és la imbecil·litat i la manipulació. I d'això, a l'actual classe política i periodística n'estem saturats.

Anem amb unes quantes i rotundíssimes dades del Baròmetre d'Opinió Política del CEO que haurien de fer avergonyir tots aquests que van fent discursos de l'espai "postconvergent", polítics i periodistes. No s'avergonyiran, perquè no tenen vergonya. Ni tan sols tindran la decència de, a la vista d'aquestes dades, callar. Però per això estem nosaltres aquí, per restregar-los-hi, a partir d'ara, aquestes dades pels morros cada cop que ens tornin amb aquestes imbecilitats.

Mirar amb ulls de política antiga partidista l'actual escenari polític a Catalunya és tan absurd que qui ho fa només ho fa perquè té intenció difamatòria i manipuladora.

Això que alguns diuen "l'espai postconvergent" NO existeix. El que hem viscut aquests anys ha canviat radicalment les actituds polítiques i el paper de les diferents propostes polítiques.

Fins ara un d'aquests discursets clàssics de la secta del Sol d'ERC era que ERC era el partit independentista de referència.

Bé, això es podia dir, i era cert, abans, fins l'esclat del procés. Ara ERC ja no és el partit independentista de referència ni la referència per als independentistes. Ara aquest paper, aquest lideratge de referència el té el President Puigdemont i el seu "Junts per Catalunya"

En resposta múltiple, que creu que hauria de ser políticament Catalunya?
- votants Junts x CAT: 84,3% estat independent
-votants ERC: 60,3% estat independent
-votants CUP: 81,8% estat independent

Si hi hagués un referèndum per la independència, vostè què votaria? Sí o No
- votants Junts x CAT: 94,1% Sí a la independència
- votants ERC: 78,1% Sí a la independència
- votants CUP: 93,4% Sí a la independència

Les dades són aclaparadores! Junts x CAT és el partit independentista de referència i la referència electoral dels independentistes, 24 punts més de força independentista JxCAT que ERC en la múltiple i 16 punts en la binària.

I ara aquestes dades comparatives que venen us les guardeu per tenir-les sempre a prop quan algun gilipolles torni a sortir amb això de "l'espai convergent"

Sabeu quins eren aquests % l'última vegada que Convergència encara era marca i projecte polític (primer semestre 2015)?:

• A la múltiple, sobre estat independent: el 72,3% votants CiU i el 88,2% votants ERC
• A la binària Sí/NO a la indy, Sí a la indy del 78,7% votants CiU i 91,9% votants ERC

Més dades contra les rucades de tot això de "la dreta catalana":
En l'autoubicació ideològica esquerra/dreta (0 màxima esquerra 10 màxima dreta)
-votants JxCAT: 3,94
-votants ERC: 3,35
-votants CUP: 1,97

Ja ho veieu, diferència votants JxCAT i ERC és de 0,6 punts. Sabeu com eren les coses quan hi havia la CiU que tant enyoren els de la secta del Sol? votants CiU 5,05 i votants ERC 3,16

Ha canviat l'escenari polític, han canviat les propostes polítiques, han evolucionat els votants. Res és com era.

Per acabar amb aquest petit apartat de dades contra la imbecilitat i la manipulació...
Què us imagineu quan us parlen dels postconvergents i de la dreta catalana? Uns burgesos porucs que no es mouen del sofà i tal, oi?

A la pregunta "quins riscos està disposat a assumir?" (0 màxim risc, 10 tots els riscos)
- votants Junts x CAT: 6,49
- votants ERC: 6,10

Als enyorats temps de CiU del trollisme del Sol i Comuns, els votants de CiU 5,62 i els d'ERC 6,25


Quines coses més estranyes per tot aquest rotllo postconvergent i dreta catalana, oi? Ser la referència independentista, estar pràcticament igual en autoubicació ideològica esquerra/dreta i estar disposats a assumir més riscos.

No, no són estranyes. Són realitats diferents incomparables. I tots aquests discursets, una imbecilitat. Tot ha canviat. Tot ha evolucionat. I no tothom positivament des d'un punt de vista indy

Per acabar, també tots aquest trollisme que diu "mira, els que reclamen la unitat fent divisions" i tal. Una altra gilipollez.

Pdecat no existeix com a projecte polític. Només és una direcció de buròcrates de la política que s'han blindat per intentar mantenir quotes de poder, per sectarisme partidista.

Però Pdecat, en termes de possible incidència política i electoral és un zero. Abocats a un dels ridículs més estratosfèrics que es recordaran a la ciència política.

Sabeu quin és el líder polític propi més ben valorat pels votants d'aquella opció política? Pues sí, la valoració que fan els votants de JxCAT del President Puigdemont: un 8,38 (escala de 0 a 10). El segueix Oriol Junqueras per als votants d'ERC (8,32)

Algú es pensa que amb aquesta extraordinària valoració del lideratge del President Puigdemont, el vot que ha tingut JxCAT no el seguirà al nou projecte polític que lideri?

De debò hi ha qui creu que entre un nou i ambiciós projecte polític plenament adaptat als nous temps, al nou escenari polític i a l'evolució dels electorats, liderat per MHP Puigdemont, amb els consellers Quim Forn, Jordi Turull, Josep Rull, etc etc etc... de debò hi ha qui creu que entre això i els carismàtics líders de la direcció de Pdecat, com Bonvehí i Bel....hi haurà un sol votant del JxCAT de Puigdemont que voti l'oferta electoral que acabi proposant l'actual direcció de Pdecat?

S'ha d'estar molt, però que molt flipat.

Així són les coses, i amb dades contundents us les he explicat. Puigdemont i la seva proposta política lideren l'independentisme i són la gran referència electoral de l'independentisme. L'escenari polític actual no té res a veure amb el de fa només 5 anys. Ni els partits són els mateixos (canviïn o no de nom), ni ho són els votants. 

El lideratge del President Puigdemont és el més sòlid de tot el mapa polític català. I els votants de Puigdemont expressen una contundent i alhora exemplar consciència i compromís polític. Res a veure amb el ridiculisme que alguns volen vendre. És un votant que expressa la més alta satisfacció amb la seva vida entre els votants de tots els partits (7,36 en escala 0-10). És un votant que té claríssim què vol, la seva prioritat: la independència! I és un votant, a més, que d'entre els votants de tots els partits polítics, són els segons més disposats a assumir riscos personals per defensar les seves idees, amb un 6,49 en escala de 0 a 10, només superats pels votants de la CUP que se situen amb una mitjana de 6,91

DONEC PERFICIAM

Quan les dades demostren que el català és l'única llengua que creix en ús i identificació a Catalunya

De fa un temps hi ha un discurs que des d'una inadmissible pretensió "científica" va llençant soflames catastrofistes en relació a la situació i futur de la llengua catalana, soflames que a la seva vegada alimenten discursets carregats d'irracionalitat, intolerància i una esgarrifosa ignorància i/o negació de la nostra realitat.

En paral·lel, i en contra del que des de sempre l'independentisme històric ha lluitat, ens trobem amb un cert fonamentalisme que, amagat darrere la qüestió lingüística, el que fa és exhibir una intolerància i incapacitat d'entendre i assumir la nostra realitat social i nacional que, sí, ho reconec, esgarrifa.

Quatre "anècdotes" de les últimes setmanes m'han motivat a escriure aquest article, tot i que no sé si és encertat qualificar d'"anècdota" el que, per bé que residual, han implicat de dolorosa exhibició de tot això que denuncio.

El primer en el temps d'aquests fets recents ha estat el menyspreu que alguns i algunes van exhibir públicament e relació a Pau Donés, arran la seva trista mort, sota l'argument que "com no cantava en català no se'l considerava propi o dels seus, català".

El segon fet foren una sèrie de retrets que alguns energúmens van llençar contra la grandíssima i sempre admirada Bea Talegón perquè quan participava de tertúlies a TV3 no s'expressava en català.

El tercer l'hem tingut arran l'emissió de la sèrie de ficció Drama per TV3, i el fet que, al costat del català, també s'hi faci servir el castellà.

El quart ha estat arran la lamentable intervenció al parlament de la consellera de cultura, incapaç, per defensar el català en el que és un objectiu compartit, d'assumir la nostra realitat, respectar-la i processar-la en un discurs inclusiu, també des del punt de vista lingüístic.

A LA BESTRETA, LES CONCLUSIONS:
Insòlitament, avui començarem per les conclusions o afirmacions clau per a qualsevol anàlisi sobre la situació del català, a partir de les dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics, una macroenquesta que es fa cada 5 anys, amb 9.000 enquestes (l'enquesta més important, més gran, que es fa a Catalunya). És l'instrument clau per a una mesura científica dels usos lingüístics -i la seva evolució- a Catalunya.

- és fals que el català retrocedeixi. El català és l'única llengua, a Catalunya, que guanya parlants habituals i persones que l'assumeixen com la seva llengua d'identificació.

- la situació del català, la realitat lingüística de Catalunya no pot estudiar-se, no pot ser entesa sense abans haver estudiat la realitat demogràfica de Catalunya i haver-la entès, amb totes les seves implicacions.

Som-hi amb l'anàlisi de les dades que em permeten arribar categòricament a aquestes conclusions!

DEMOGRAFIA
Comencem pel segon punt, per unes notes sobre la realitat social i nacional catalana, des del punt de vista demogràfic.

Mireu, som el país que som, i som com som per tot el que hem patit, viscut i evolucionat al llarg de la nostra història. La Nació que som, la societat que forma aquesta realitat nacional de la Catalunya d'avui en dia no és la que era fa 40 anys, ni la que era fa 100 anys.

Potser fa 100 anys la majoria de la societat catalana havia nascut a Catalunya, i allò es reflectia en com era aquella societat, com era aquella Nació.

100 anys després, a banda de multitud de fets històrics i de tot tipus, la societat catalana ha viscut, en termes demogràfics, dos grans impactes, que ens han fet com ara mateix som, que han configurat la realitat social del nostre país, la Nació que som.

Aquests dos impactes són, per una banda, el gran moviment migratori procedent d'arreu de l'estat cap a Catalunya dels anys 60 i 70, i per una altra banda la segona gran onada migratòria que tingué lloc entre el 2000 i el 2010, on més d'un milió de persones varen arribar al nostre país procedents de tots els continents del Planeta.

Pensem, per dimensionar, que sobre la realitat de la Catalunya de finals del s.XX, de 6 milions d'habitants, en 10 anys s'assumí la integració d'un milió més de persones. Pocs, per no dir cap, país del món ha tingut uns fluxes migratoris tan forts, d'aquest volum.

I ens hem de sentir orgullos d'haver-ho gestionat com ho hem fet. I, alhora, tot això, tots aquests fluxes, ens han fet com ara som, expliquen la nostra realitat social.

I quina és aquesta realitat? Doncs que el 60% dels ciutadans de Catalunya som fills de la immigració.

Aquesta és la nostra realitat. Les coses han anat així. I que les coses hagin anat així explica com som.

L'altre dia, treballant unes altres estadístiques, em va impressionar que en cent anys l'esperança de vida havia crescut 30 anys. És impossible treballar sobre la realitat social que avui som amb els paràmetres de fa 100 anys, quan l'esperança mitjana de vida era 30 anys inferior. Les societats evolucionem i som diferents de com ho érem fa 100 o 200 anys. I a l'igual que les societats, també evolucionem les nacions. Allò que ens defineix i ens reconeix com a Nació és la voluntat de ser, és la societat que som, no un retrat del passat sense cap connexió amb els nostres dies.

I des del punt de vista lingüístic, com som? Aquesta societat catalana d'avui en dia, com és? Què ens explica de la nació que som?

Doncs les dades són del tot contundents:

- el castellà és la llengua inicial (la primera llengua que has parlat, la que per tant està vinculada directament al fet familiar i demogràfic) del 52,7% dels ciutadans de Catalunya

- el català és la llengua inicial del 31,5% dels ciutadans de Catalunya

Aquesta és la nostra realitat lingüística, des d'un punt de vista totalment neutre, és a dir, únicament vinculat a la demografia. Som així perquè la història, tot el que hem viscut i tot el que ha passat ens ha fet així.

Hi ha per tant un primer punt que cal plantejar ara mateix: o ens acceptem com som, acceptem aquesta realitat demogràfica i lingüística, sobre la que la nostra societat es construeix i ha de desenvolupar totes les seves polítiques, aspiracions i ambicions... o ens neguem a nosaltres mateixos i a la nostra realitat, i llavors ja m'explicareu què és el que voleu fer...

Si ens acceptem com som, podem passar al punt següent, que és com es configura i evoluciona la llengua catalana a partir d'aquest moment zero de caràcter demogràfic, que ens explica com som.

Tanmateix el problema és que tenim massa gent que o ignora o nega aquesta realitat. Tenim massa gent per a la qual tot anàlisi no parteix d'aquesta realitat, sinó d'una realitat inexistent avui en dia. No, la Catalunya del 2020 no és la Catalunya del s.XIX. Hem canviat molt. La història, la demografia, la nostra evolució ens ha fet, com hem vist més amunt, molt diferents de com érem fa 100 anys.

I en aquesta ignorància o negació de la realitat social i nacional que som, el que és inadmissible és la intolerància que uns pocs exhibeixen no situant-nos a tots els ciutadans de Catalunya al mateix nivell, en un mateix pla de drets polítics i de configuració de la realitat nacional catalana, fent discursets que situen origen i llengua en nivells diferents de la nostra realitat.

Aquest personal són, de fet, un dels màxims triomfs del discurs desintegrador socialment i nacionalment que han predicat els de Ciutadans des del seu origen. Ara resulta que tenim, des d'unes presumptes posicions independentistes, alguns descerebrats que, com els de Ciutadans, ordenen la societat catalana en funció dels nostres orígens. Demencial.

LA INDISCUTIBLE EVOLUCIÓ POSITIVA DEL CATALÀ: LES DADES QUE DEMOSTREN QUE ÉS L'ÚNICA LLENGUA QUE CREIX EN ÚS I EN IDENTIFICACIÓ

Sí, el català és la llengua pròpia de Catalunya, des d'un punt de vista històric i geogràfic. I així ho recull l'Estatut. I català i castellà són llengües oficials a Catalunya.

I sí, així com el català era, fa 100 anys, la llengua inicial de la pràctica totalitat de catalans, com hem evolucionat ens ha portat a que ara el castellà sigui la llengua inicial del 53% de nosaltres, mentre que el català és la llengua inicial d'un 31,5%

És a dir, el castellà forma part de la nostra realitat social i nacional. Som així.

I el català? Doncs bé, si la història ens ha fet com som, ningú no pot negar que la història també és el que ha portat el català a aquesta situació de permanent persecució i intents de genocidi lingüístic que sistemàticament ha perpetrat l'estat espanyol des del 1714.

Però el català ha sobreviscut. Contra tot, ha sobreviscut, perquè la gent sempre, en tots aquests anys de persecució, l'ha fet seu. I això és el que ha permès que el català hagi arribat als nostres dies.

Fa més de 300 anys que el català té un estat en contra. I ara volem ja d'una vegada per totes, per al català, un estat a favor. Això és el que ens permetrà garantir plenament el seu futur i la seva homologació amb la resta de llengües del món.

El català és la llengua que necessita protecció i suport. Però el castellà no és cap enemic del català. L'enemic del català només ho és l'estat espanyol. El castellà forma part de la nostra realitat nacional, i no és cap amenaça, sinó una riquesa, un element inclusiu i descriptiu de la nova nació que som.

Mentre no assolim ser República Catalana, com evoluciona el català? Quin és el present i el futur de la nostra llengua?

Doncs en contra del que diuen tot aquest exèrcit de profetes de l'apocalipsi lingüístic en relació al català, la seva evolució és positiva.

El català és l'única llengua que, a Catalunya, creix, guanya parlants habituals i persones que l'assumeixen com la seva llengua d'identificació.

Fixem-nos en algunes dades:

- el català és la llengua inicial del 31,5% de la població, però esdevé la llengua d'identificació (la que s'assumeix com a pròpia, amb pràcticament iguals dades en llengua habitual -la que es parla habitualment-) per al 36,3% de la població, i per a un 6,9% que ho és conjuntament amb el castellà.

- el castellà és la llengua inicial del 52,7%, però passa a ser llengua d'identificació per a un 46,6%

És a dir, la demografia (la nostra història) ens ha portat a que el català sigui la primera llengua del 31,5%, 21 punts per sota de la població que tenim el castellà com a llengua inicial (53%).

Així és com som. Sobre com som, sobre com ens ha portat a ser la història, no hi podem fer res (excepte, i llavors caldria que qui hi defensi ho expliqui així, que a tots els fills de la immigració se'ns vulguin treure els drets polítics, i se'ns consideri, com tanta gent m'ha dit avui, "colons")

Però siguem positius i no pensem que l'aliança entre Ciutadans i aquest independentisme que ens vol segregar per origen i llengua, té cap possibilitat. Passem d'ells.

És, doncs, a partir d'aquest punt en el que es determinen el que són els factors demogràfics que defineixen una societat, quan entren en acció, en relació a la llengua, els mecanismes socials del nostre país: l'escola, la cultura, l'educació, TV3, l'economia, la inserció laboral, el compromís social i nacional, etc.

I aquesta Nació que som, en la que creixem, en la que ens eduquem, en la que ens relacionem, ens porta a que d'aquell 31,5% que tenien el català com a llengua inicial, es passi a que el català sigui la llengua d'identificació per a un 42,2% de la població. I el castellà que era la llengua inicial d'un 52,7% de nosaltres, esdevé la llengua d'identificació (la considerada com a pròpia) per a un 46,6% dels catalans.

Ho repetiré tantes vegades com calgui: el català és, a Catalunya, l'única llengua que creix, que guanya parlants habituals i que guanya identificació, fins al punt que, un cop s'activen els mecanismes socials, aquells 21 punts de diferència, per sota, del català en relació al castellà, vinculats estrictament a la nostra història i demografia, es redueixen a 4,4 punts.

I fixeu-vos en una altra evidència de que els nostres mecanismes socials afavoreixen el català, a partir del que és la realitat lingüística derivada de la demografia: el 87,1% dels nascuts a Catalunya tenen coneixement del català en totes les habilitats (entendre'l, parlar-lo i escriure'l).

Això a les dades IDESCAT de 2018. Al 2013 era un 83,7% dels nascuts a Catalunya que tenien aquest coneixement del català en totes les seves habilitats. És a dir, aquests 4 punts de millora del 2013 al 2018 són una evidència que el sistema funciona, i enforteix el català.

Si mirem, per a aquesta mateixa dada, el coneixement del català en totes les habilitats en relació als ciutadans de Catalunya nascuts a la resta de l'estat, veiem que és només d'un 27%. Per què? Perquè la població nascuda a la resta de l'estat és la que va arribar durant els fluxos migratoris dels 60 i 70, que no va poder ser escolaritzada, i que és una població envellida. Però els seus fills i nets, ja nascuts a CAT, sí entenen, parlen i escriuen el català.

I que l'escola i el model social català funciona també en tenim una evidència amb les dades, per a aquest mateix indicador, de la població nascuda a l'estranger, és a dir, del flux migratori del 2000 al 2010: un 35,2% tenen coneixement del cat en totes les seves habilitats. Fa 5 anys era un 31,4%. Aquesta onada migratòria és població molt jove, que ha pogut ser escolaritzada ràpidament, que ha tingut mecanismes d'inserció social molt millors... i que funcionen. En 5 anys millora de 4 punts.

Per tant, és totalment fals que el català reculi. 

El català és l'única llengua que creix al nostre país, en coneixement, en esdevenir llengua habitual i llengua d'identificació. Els mecanismes socials funcionen i modifiquen a favor del català la situació lingüística derivada de la nostra realitat demogràfica. I és que és en la demografia on el català és més feble, està en una situació de més vulnerabilitat.

Els mecanismes d'inserció social no són ràpids, i ja ha estat un autèntic miracle, una proesa, com el nostre país ha integrat aquest milió de nous catalans arribats en 10 anys, que sobre els 6 milions inicials d'habitants de CAT, és el flux migratori més gran del planeta.

Hem vist que els mecanismes socials d'integració funcionen, però al mateix temps tenim prou dades com per saber que si, per exemple, en aquesta dècada que acabem de començar, Catalunya tingués un nou flux migratori del volum de l'última, des del punt de vista lingüístic el català es podria situar com la llengua inicial de només 1 de cada 4 catalans.

Si els propers anys la demografia a Catalunya no pateix cap nova sacsejada el català seguirà creixent socialment, en coneixement, ús i assumpció com a llengua d'identificació.

Ciutadans, amb la seva croada contra la immersió lingüística i TV3 tot això ho sabia, i per això ha combatut des del primer dia aquests instruments fonamentals d'integració nacional i de creixement del català.

Curiosament, com deia abans, la novetat és que ara també tenim, presumptament des de posicions independentistes, alguns que tenen idèntics plantejaments que els de C's: negar la nostra realitat nacional, social i demogràfica, situar les llengües en conflicte i mostrar-se intolerants en comptes de facilitadors de tots aquests mecanismes d'integració que ja hem vist funcionen.

El deliri ja arriba quan aquest personal, per sort tan minoritari com sorollós, vol tractar el castellà com una llengua a "eliminar" de la nostra realitat.

A veure, per l'amor de Déu, una llengua que és la inicial del 53% de nosaltres, mentre que el català és la llengua inicial del 31,5%, de debò penseu que no és una llengua que forma part de la nostra identitat, de la nostra realitat social i nacional?

És per flipar.

Català i castellà són la realitat lingüística de la nostra nació.

El català, com a llengua minoritzada, necessita del màxim suport possible, i aquest suport només el podrem garantir plenament esdevenint un estat independent. Però mai podrem ser independents si no assumim la nostra realitat, com som, com hem evolucionat, i ho celebrem com una riquesa excepcional que tenim, i ens estimem, i a la que mai voldrem renunciar.

Fer de C's però a l'inrevés és el més demencial que podria fer l'independentisme.

Si mai tots aquests que malgrat el castellà sigui una realitat lingüística i social tan important per explicar com som, imposessin el seu discurs castellanofòbic, seria el triomf pòstum de C's i el fet definitiu que ens allunyaria de la independència per moltes generacions. Una consellera de cultura dient que només català és llengua pròpia de Catalunya, que és la llengua inicial del 31,5% de la població, i que només compartiria això de ser "pròpia" amb l'aranès, que ho seria del 0,01% de la població, i que no ho és el castellà, que és la llengua inicial del 53% de nosaltres, i que el castellà està al mateix nivell que les altres 300 llengües que es parlen a Catalunya és una consellera de cultura que no ha entès res del país al que serveix, de les persones per a les que treballa.

No hi ha cap futur possible sense assumir-nos com som.
No podem pensar en el futur de la nostra Nació sense assumir com és la nostra Nació
A mi m'és igual com conceptualitzem la nostra realitat lingüística, en termes d'oficialitat o de conceptes com "pròpia". El que no m'és igual, gens igual, són tres coses:

• que el català és la llengua que necessita la nostra protecció, perquè només nosaltres la podem protegir
• que el castellà, llengua inicial per a més de la meitat de nosaltres forma part de la nostra identitat, de com som, de com ens expliquem
• que no hi ha cap futur possible sense acceptar-nos com som, sense reconèixer-nos com som. L'enemic del català ha estat sempre l'estat espanyol i la seva persecució de la nostra llengua. El castellà, com a llengua, no és cap enemic del català, i les evidències que el català és l'única llengua que a Catalunya creix com a llengua d'ús i d'identificació, són aclaparadores.