Seguim desmuntant la farsa colauer i la immoralitat de la trama dels Comuns sobre mobilitat i ciutat. I que la Mare de Déu de la Mercè i Santa Eulàlia ajudin Barcelona!

En l'article anterior vaig passar revista a diferents punts crítics de la mobilitat a la ciutat de Barcelona, en relació també a la farsa de les polítiques Colauers al respecte.

Una farsa que esdevenia immoralitat quan entre el seu argumentari invocaven que amb les seves polítiques volien evitar 400 morts anuals a la ciutat que poden ser imputats a patologies derivades de la contaminació urbana. Immoralitat perquè, fins i tot donant per bones les seves dades i intencions, això implicaria incidir sobre un 2,5% de la mortalitat de la ciutat, però seria a costa d'empitjorar les patologies responsables del 25% de la mortalitat de la ciutat.

No hi ha més gran immoralitat que atrinxerar-se argumentalment en l'evitació de morts, quan les teves polítiques el que faran és incrementar les patologies del que és la principal causa de mortalitat a la ciutat.

Però com diu el titular de l'article d'avui, més enllà d'aquest fet, que és el més greu de tots, la immoralitat criminal de la trama dels Comuns, hi ha altres elements de la seva farsa en relació al que representa la mobilitat a la ciutat de Barcelona i els seus discursets, que crec val la pena també hi entrem.

Una altra de les coses que més indecents de la farsa dels Colauers és aquest discurset de "pacifiquem els carrers"
A veure, tarats, quan hem tingut en guerra els carrers de Barcelona? Barcelona és -era- una ciutat extraordinària, l'evolució històrica i urbanística de la qual l'havia fet meravellosa per a viure-hi. L'única guerra que hi ha és la que vosaltres, colauers, heu declarat a la ciutadania, fins a fer-nos la vida impossible.

Edificada a partir d'un centre històric i d'un Eixample que va lligar i vertebrar la ciutat amb tot d'altres centres d'antics municipis perimetrals, com Les Corts, com Sants, com Sarrià...

La pràctica totalitat del centre històric de la ciutat és una àrea peatonal o de preferència peatonal. Uns pocs carrers perimetrals faciliten la mobilitat urbana del transport públic en superfície, de mercaderies i privat, com són la Via Laietana, les rondes de Sant Pere i Universitat, el Passeig Colom, Pelai...

Igualment, en la resta de centres històrics dels municipis que foren agregats a Barcelona, com són Sants, Les Corts, Sarrià... tots són peatonals o de preferència absoluta peatonal.

Lligant tota aquesta xarxa històrica municipal hi tenim l'Eixample. La meravella de l'Eixample, hauríem de dir: un disseny urbà que ha permès combinar vies de circulació essencials per a la ciutat amb voreres amplíssimes per als vianants a tots dos costats de les vies, i amb avingudes singulars, també singularment amplíssimes i amb preferència peatonal, com la Rambla, el Passeig de Gràcia, la Diagonal, el carrer Enric Granados, l'Avinguda Gaudí, etc

El discurset de la "pacificació" de la trama dels Comuns vol dir no fer res pels vianants, però, amb la seva excusa, fer la vida impossible a la mobilitat.

El resultat és que allà on teníem carrers de voreres amples, on era agradable passejar, veure botigues, entrar a bars i restaurants, ara ens trobem un horror de coloraines i una circulació col·lapsada, amb el que comporta d'increment de fums, contaminació, soroll, accelerades, tensió, dificultats enormes per al comerç, per al transport, etc.

No han pacificat res, tot el contrari, on hi havia pau han sembrat el caos, el soroll, el lio.

Però anem encara més enllà del concepte "pacificar". Porto treballant a Ciutat Vella, en diferents espais, des de l'any 1996. Quan hi vaig arribar destinava gairebé tots els meus migdies a patejar-me aquesta meravella que és tot el nostre centre històric. Em passava els migdies, l'hora de dinar que tenia a la feina, descobrint tots els carrers i racons del Gòtic, del Raval, de la Rivera, del Born...

Per no anar més lluny, el passat dimarts, dia 22 de setembre del 2020, gairebé 25 anys després d'estar treballant al centre de la ciutat, gaudint-la, enamorat... vaig fer un trajecte d'aquests de disfrutar la ciutat, evidentment a peu, des de la zona del Born fins la FNAC al Triangle, a Plaça Catalunya. Doncs en aquesta passejada, anada i tornada, m'ha passat el que fins ara no m'havia passat mai: se m'han tirat a sobre dos paios amb patins i una noia amb bici.

O sigui que la "pacificació" d'aquests farsants de la trama dels Comuns és que on abans podies passejar tranquilíssimament a peu per tot el centre de la ciutat, ara vagis patint tota l'estona, evitant patins i bicicletes que se't llencen permanent a sobre.

Jo faig més de metre vuitanta, peso cent kilos, i estic relativament fort. No vull ni saber com se sent la nostra gent gran davant aquesta incessant amenaça de ser atropellats per bicis o patins que implica la "pacificació" que promou la senyora Colau.

Un altre dels "mantres" de la trama dels Comuns en relacio a la mobilitat és aquest de "recuperem la ciutat". Com si mai l'haguéssim perduda. És demencial. És ara quan estem perdent la nostra ciutat.

Fixeu-vos en el que és aquesta farsa sense límits de la trama dels Comuns.

Quan van fer la Superilla del Poblenou anaven dient que es recuperaven els carrers per als veïns. Els veïns mai els havíem perdut. Van començar a tallar carrers sense solta ni volta, i a fer tota mena d'experiments i rucades perquè l'únic que havien originat havia estat una desertització total de l'espai. I s'han gastat més de 10 milions d'euros intentant fer de les cruïlles de carrers, sobre l'asfalt, espai per a la canalla, per poder "justificar-se".

I sí, tants milions d'euros gastats, doncs hi ha un parell de cruïlles en les que de tant en tant us hi podeu trobar algunes famílies i alguns nens jugant. Sempre damunt l'asfalt, per més pinturetes que hi hagin anat posant.

El que evidencia el deliri de la seva farsa és que allà mateix teníem unes experiències d'èxit que no havien requerit ni una mil·lèsima part de la inversió en les rucades de la Superilla, com eren els interiors d'illa. Això sí que era -i és- un espai ben pensat, ben dissenyat, tranquil, amigable, segur, no impostat.

Però encara més, allà mateix teníem un espai enorme, de milers de metres quadrats, que des de fa molts anys s'havia promès. És un espai enorme destinat a ser un magnífic jardí i espai infantil i de lleure. En comptes de treballar per fer espais així, de qualitat, la trama dels Comuns s'ha gastat milions en intentar fer veure que jugar a l'asfalt és super xuli.

A la mateixa zona tenim l'espai de Can Framis, un excepcional parc, d’una singular densitat arbòria, que envolta el magnífic edifici de Can Framis; ambdós projectats per Jordi Badia, arquitecte. La manca de manteniment i de control l’han convertit en una mena de pipi-can “de luxe” i en un cau de drogoaddictes i indigents. Insòlitament, enlloc de recuperar- lo i arranjar-lo, l’acció municipal s'ha limitat a envoltar-lo de ridículs arbrets en testos i bancs, col·locats damunt les calçades circumdants, que no han revertit en cap cas el seu trist destí. Segueix sent un magnífic espai al que els veïns no hi podem posar els peus, de com de descuidat, fet malbé i perillós està. Els milions de la trama dels Comuns han anat a pintar asfalts, amb actuacions tan "icòniques" com pintar una pista d'atletisme damunt l'asfalt.

I el colmo de la farsa de "guanyar els carrers per als veïns" el tenim que totes aquestes actuacions s'han dut a terme al costat del que és la vorera més gran de la ciutat, la de MediaTIC, que fa més de 18 metres d'amplada.

O sigui, tens la vorera més gran de la ciutat, tens centenars de metres quadrat abandonats on estava projectat fer-hi una plaça jardí i tens un espai extraordinari que has deixat degradar fins a límits demencials... i tota la pasta i tot el "recuperem la ciutat" és tallar uns quants carrers i fer coloraines damunt l'asfalt.

Doncs això, que ja hem patit al Poblenou, és el que està passant ara a tota la ciutat. La farsa de la trama dels Comuns no pot ser més gran. I la seva repugnant demagògia discursiva, tampoc.

Ens parlen de fums per justificar-ho tot, però altre cop tot és farsa. Tot forma part del pensament sectari i totalitari de la trama dels Comuns, en aquest cas coptat pel lobby de la bicicleta.

Ningú no qüestiona la bicicleta, i tots estem d'acord en promoure el seu ús. Qui més ho va fer fou, com deia a l'anterior article, en Jordi Portabella, implementant el bicing. Allò sí que va ser una mesura positiva.

La trama dels Comuns és incapaç de pensar res en positiu, de pensar res per a la gent.

Qui usa moto, cotxe, furgoneta o el que sigui per Barcelona és un malparit al que cal fer la vida impossible.

Així, tot el que estan executant la trama dels Comuns sobre mobilitat només és per fer la vida impossible a les persones.

Alguns exemples:

- a Barcelona més de 300.000 persones ens movem diàriament en moto. Per a la ciutat tenir un parc de mobilitat així és una enorme sort. Les motos contaminen poquíssim, ocupen un espai ínfim, paguen impostos, passen revisions ITV, tenen assegurança i garanteixen la mobilitat més ràpida i eficient possible imaginable a la nostra ciutat.

Malgrat el poc que contaminen les motos, sobretot les majoritàries d'ús diari, de format scooter, podríem fer polítiques positives de promoció de les motos elèctriques, per a que la majoria dels que fem servir aquest mitjà diàriament, ens passem a la moto elèctrica. Podrien haver fer polítiques positives, com una xarxa de càrrega elèctrica, o de promoció, com p.ex. exempcionar de l'impost de circulació.

Però no han fet res de res. Jo poso 5€ de benzina cada dos setmanes i no paro (abans pandèmia, s'entén): a la feina, a reunions de feina, a trobades familiars, a trobades d'amics, a reunions socials i polítiques... Al dia jo guanyo entre 45 i 60 minuts per a mi pel fet d'anar en moto en relació a circular amb altres transports. Això implica 1 dia al mes i 12 dies a l'any. És a dir, que tinc per a mi pràcticament mig mes més de vida, d'hores útils, vitals, que no tindria amb qualsevol altre transport.

Tot i tenir una scooter nova, de baixíssim consum, si hi hagués un pla sòlid per passar-me a la moto elèctrica, ho faria. Però no hi és. Per què no hi és? Perquè el sectarisme del lobby de la bici ho impedeix. O bici o transport públic. Porque yo lo digo. Moto caca, ni que sigui elèctrica! Fem la vida impossible a les motos!

Per això s'eliminen sense cap sentit places d'aparcament. Per això es fan més estrets, sense cap sentit, els carrers, perquè les motos no puguin passar, quan estan aturats, entre els cotxes, ni entre els cotxes i la vorera.

- El deliri anti-tot de la trama dels Comuns arriba al seu màxim punt amb la dement persecució que fan de tot el sector del transport de mercaderies. Empastifar de pinturetes tota la ciutat sense haver pensat en les necessitats que té el nostre comerç i sector de transport és d'una gravetat extrema. Només algú que no ha treballat mai pot fer el que està fent la trama dels Comuns: fer la vida impossible a tots els treballadors que mouen i distribueixen mercaderies diàriament a la ciutat.

- Si els fums fossin el gran problema, l'Ajuntament hauria de predicar amb l'exemple, i no ho fa. Directament de l'Ajuntament depenen dues de les flotes més contaminants de la ciutat: la dels autobusos urbans i la dels camions de recollida d'escombreries i residus.

L'electrificació de la xarxa d'autobús és l'opció ecològica més important i impactant que estan impulsant les ciutats més preocupades per aquest tema, entre les que no hi ha la nostra ciutat, Barcelona, governada per la trama dels Comuns.

Fa uns dies coneixíem el que està fent la ciutat de Tel-Aviv, electrificant tota la seva flota d'autobusos i "asfaltant" tots els carrils bus amb una xarxa que els permet recarregar elèctricament mentre estan funcionant. És una tecnologia, a més, no agressiva, com ho és desplegar xarxes de ferrocarril dins la ciutat com el tramvia, de manera que permet usos múltiples i funcionals, flexibilitat i màxima connectivitat. A països com Suècia aquesta tecnologia fins i tot s'ha instalat a les vies que uneixen ciutats, per al transport interurbà en busos elèctrics.

Per a la trama dels Comuns tot això és una mena d'heretgia, impensable, implantejable. Per això no han fet res. Fer-ho voldria dir no anar contra ningú, i això se'ls fa insuportable. Pensar que puguin fer una cosa que beneficiï a tothom i no empitjori la vida de ningú els resulta inacceptable.

Finalment, per acabar avui, aquesta setmana la trama dels Comuns ha fet un tuit molt i molt descriptiu:

Por mucho que le pese a las élites, Barcelona avanza imparable hacia una movilidad para las personas, libre de humos. Donde la salud sea una prioridad. "Es una batalla entre el capital y la vida. Así pues, ¡recuperemos la ciudad!"

Que us quedi clar, tots els que anem en moto, en cotxe o tenim furgoneta o camió com a vehicle de treball: NO SOM PERSONES! Per a la trama dels Comuns no som persones. Aquest tuit ratifica tot el que he anat explicant en aquest article i en l'anterior. No som persones, i per tant se'ns ha de fer la vida impossible. I això és el que fan.

Però encara més coses: "es una batalla entre el capital y la vida". O sigui que tu, amic que tens una furgo i fas reparto, ets el puto capital. I van a per tu, perquè és una batalla. O sigui, que us quedi clar a tots: si tens un cotxe o una moto i el fas servir ets el puto capital. I van a per tu.

Perquè ells són "la vida". Que després tinguin furgonetes de l'any de la picor o autocaravanes amb les que col·lapsen tots els espais naturals del nostre país no té res a veure amb el tema. Que amb el que estan fent incrementin, com va passar al Poblenou i passarà a Barcelona, la contaminació, això només és propaganda capitalista. Si ells diuen que són la vida, ni que incrementin la contaminació, com s'ha demostrat dades en mà que fan, la resta som uns putos capitalistes.

Quines coses. Estan manant a Barcelona, malgrat haver perdut les eleccions, perquè el representant del capital, Manuel Valls, els va votar. I penses, quina barra que tenen. Però no. La trama dels Comuns ho té clar. No molestarà a l'amo. Totes les mesures que estan prenent només perjudiquen directament a la classe treballadora, a les famílies amb menys renda de la ciutat, aquests són els grans perjudicats.

De tot el que està fent la trama dels Comuns els grans beneficiats és la gent amb pasta, la gent que es pot pagar pàrkings, la gent que agraeix Colau hagi pujat la zona blava, perquè així n'ha expulsat "als pobres" i ells aparquen més fàcilment.

Per a la trama dels Comuns, l'objectiu és que cap "pobre" pugui tenir cotxe ni moto. Això és un luxe reservat per als que els han permès seguir manant a la ciutat malgrat perdre les eleccions, els del Círculo Ecuestre, els de l'alta burgesia que van finançar Valls, el salvador dels Comuns. Per això la trama dels Comuns no farà mai res que els pugui perjudicar. Els respecten. Per això la trama dels Comuns ha convertit tots els treballadors que necessiten usar cotxe, moto, furgoneta o camió, en uns putos capitalistes que estan contra la vida

El #Barnicidi que està perpetrant la trama dels Comuns té, en la gent treballadora, les seves principals víctimes.

Barcelona i mobilitat: el col·lapse de la ciutat provocat per la incompetència i la immoralitat de la trama dels Comuns

Fa temps que alguns estem advertint que Colau i els seus fanàtics dels Comuns estan portant la nostra estimada ciutat, Barcelona, a la ruïna. No han solucionat cap dels problemes que té la ciutat i n'han generat moltíssims més.

Avui vull referir-me al tema de la mobilitat i el col·lapse anunciat de la ciutat que viurem les properes setmanes, durant el mes de setembre, amb el retorn de vacances i l'inici de l'activitat escolar.

El desencadenant d'aquest col·lapse segur són totes les burrades, autèntiques animalades, que han fet els colauers aprofitant el confinament de la gent, aprofitant l'estat de xoc per la pandèmia en el que tots ens vam quedar: han tallat carrers, han pintat carrers, han omplert de murs de formigó els carrers, etc etc etc Un autèntic despropòsit. Amb els veïns confinats i la ciutat inactiva, ningú no ha protestat i els efectes d'aquestes demencials actuacions no s'han visualitzat. Però a mesura tornem a la normalitat (escoles, feina) el caos està assegurat.

Els Colauers han situat un objectiu que tots compartim, com és el de reduir la contaminació a la ciutat, però llavors, sense cap mena d'estudi, sense cap mena de pla, res de res, s'han llençat a un deliri de mesures, sense cap fonament, sense cap racionalitat, que no només no ajudaran en res a l'objectiu que tots compartim, sinó que l'empitjoraran.

Fa molts i molts anys que em dedico professionalment a treballar amb dades, a la planificació estratègica i al disseny i avaluació de polítiques públiques. I tot i fer-ho des del sector universitari, serveix per a qualsevol política pública.

Els mínims per a una adequada planificació d'una política pública són:

- disposar d'un diagnòstic de la situació en l'àmbit sobre el que es vol treballar
- establir els objectius estratègics que volem assolir
- dissenyar els objectius tàctics i les actuacions que ens han de permetre assolir els objectius estratègics
- configurar un sistema de dades i indicadors que permetin, a partir del moment zero (diagnòstic situació), quines són les mesures que volem assolir i com preveiem evolucionin els indicadors que considerem clau

Amb això podem, a partir d'un diagnòstic inicial i d'uns objectius estratègics, pensar i dissenyar totes les actuacions i polítiques públiques que volem impulsar per assolir-los, establint sempre amb transparència els indicadors que ens permetin mesurar si el que hem planificat funciona o no.

En relació a les "polítiques" de mobilitat de Colau a Barcelona (poso polítiques entre cometes perquè no existeixen, només hi ha actuacions xorres sense cap fonament), no hi ha cap estudi previ, cap diagnòstic de la situació, cap avaluació de com estem, cap disseny de les actuacions que volem fer per, a partir de la situació prèvia, millorar els diferents indicadors i assolir els nostres objectius.

Sense cap estudi de les característiques de la mobilitat a la ciutat, el punt de partida colauer és que la gent agafa el cotxe, la moto, la furgoneta o el camión per vici, perquè són uns acomodats incorregibles, als que cal perseguir, fer la vida impossible. Si no poden circular pels carrers, si no poden aparcar, si no hi ha espai per càrrega i descàrrega, no hi haurà trànsit, s'evaporarà.

I això els ho he sentit dir jo, en directe, als colauers, en relació a la Superilla del Poblenou. Quan els veïns assistíem a les sempre convocades a mida seva reunions veïnals per explicar, per vendre'ns les excel·lències de la Superilla, que havien implantat sense cap mena de consulta prèvia veïnal, i els hi dèiem que aquell deliri només faria que congestionar el barri ens responien que no, que el trànsit s'evaporaria.

No hi havia cap mesura prèvia, no hi havia cap fonament de res. I així, d'amagatotis, un agost, ens la van implementar. Un anys després, en treball científic de mesura de la contaminació al barri, la Superilla l'havia disparat.

Qualsevol equip municipal amb mínima responsabilitat i racionalitat hauria estudiat, a Barcelona, quines característiques té la mobilitat. Quina és la mobilitat dins la ciutat, quina genera més contaminació, quina és la mobilitat IN/OUT a la ciutat, quines característiques tenen les diferents mobilitats, i haurien estudiat, segmentadament, per a cada mobilitat, quines mesures de millora o de derivació a una mobilitat pública o no contaminant es podrien impulsar.

Els Colaus no han fet res d'això. En 5 anys ni una sola mesura per millorar la mobilitat, sigui xarxa bus, sigui metro, res de res. El seu punt de partida els ho impedeix. El seu punt de partida és que tothom que agafa el cotxe, la moto o un camió és perquè som uns malparits comodons que ho fem per fotre als altres. Quan el punt de partida no és que qui està fent servir un mitjà de transport determinat potser té raons suficients perquè així sigui, i, per tant, estudiar-ho tot, per poder oferir alternatives... la política es limita a la criminalització, es transforma en dret pena, en prohibicionisme. I això és el que fan els Colauers.

I així totes les polítiques Colau sempre acaben igual: fent la vida impossible a les persones, empitjorant la vida de les persones.

Quan es dissenya una política pública, una intervenció pública, la cosa és veure què es pot fer perquè sense perjudicar ningú, tothom en surti beneficiat.

Relació de punts crítics de la immoral política de Colau i la trama dels Comuns en relació a la mobilitat a la ciutat de Barcelona:

1- una part molt important de la mobilitat a la ciutat i el seu entorn és conseqüència de tenir un dels ports més importants del Mediterrani, amb tot el que implica de moviment de mercaderies, d'importació i d'exportació. Això és una font de riquesa per a la ciutat i per al país. Però el port de Barcelona té un "petit" problema: la falta d'inversions estatals per millorar i potenciar la connexió ferroviària del port.

Hem de reduir l'activitat del port? No, el que cal fer és tenir un Estat a favor que garanteixi una connectivitat nodal de mercaderies, cap als diferents hubs logístics i de producció i procedent dels mateixos. Actualment la quota ferroviària del tràfic de mercaderies del Port de Barcelona se situa entorn del 34% en transport de vehicles i del 13,4% en contenidors. Si el port de Barcelona hagués tingut les inversions que necessita, o no hagués estat espoliat sistemàticament per l'Estat, aquesta quota augmentaria clarament, ja que totes les terminals marítimes estarien connectades per ferrocarril per a combois de fins a 150 metres de longitud.

En les polítiques "Colau" la "solució" seria aturar el port, impedir la seva activitat, posar totes les traves possibles a la seva activitat.

En qualsevol estat normal la solució hauria estat invertir en les infraestructures adequades, com ara la connexió ferroviària internodal, fet que directament reduiria el moviment de mercaderies per camions, que és el 80% de les mercaderies i més del 60% del transport d'automòbils. I això beneficiaria directíssimament la ciutat. Però heu sentit res sobre això als Colauers? No, prefereixen criminalitzar.

2- La mobilitat IN/OUT (destí BCN/origen BCN): una part important de la mobilitat a la ciutat de Barcelona té origen en els fluxos laborals: gent de Barcelona que va a treballar a fora i gent de fora de la ciutat que hi ve a treballar. S'ha fet cap millora en el transport públic metropolità? Cap ni una. La inversió estatal a rodalies és una vergonya. Una bona política de cara a la mobilitat IN/OUT seria una millora de totes les xarxes de rodalies: més línies, millor prestació, millors freqüències.

No s'ha fet res.

3- La sostenibilitat del transport públic. Són ja moltes les ciutats d'arreu del món que han optat o ho estan fent per una xarxa de transport públic centrada en els autobusos elèctrics. El que ha fet l'Ajuntament Colau en aquesta direcció és ridícul. Un bon pla per electrificar la xarxa de busos de la ciutat tindria un gran impacte i permetria millorar radicalment la mobilitat interna de la ciutat.

Colau no només no ha fet res, sinó que amaga la seva farsa en projectes absurds com el tramvia per la Diagonal. El tramvia, un mitjà del s.XIX que, des de cap punt de vista, pot competir amb una xarxa de bus elèctric. El tramvia no té ni un sol avantatge davant xarxa de bus elèctric, però com l'objectiu Colau és la destrucció de la ciutat, veu en aquest absurd projecte una oportunitat de carregar-se la Diagonal i de col·lapsar l'Eixample. I sí o sí vol tramvia, amb tot el que implica de rigidesa problemàtica i amb tot el que implica de no treballar alternatives possibles infinitament més econòmiques i que permetrien millorar el transport públic en una extensa trama urbana.

4- La mobilitat en bici com a excusa. Fomentar la mobilitat en bici no ho discuteix ningú. Tampoc ningú no discutirà que qui més ha fet en aquesta ciutat, a Barcelona, per fomentar aquesta mobilitat fou en Jordi Portabella, amb una mesura positiva: posar en marxa el bicing.

Amb posterioritat, altres consistoris, com el de l'alcalde Trias, van promoure una encertada xarxa de carrils bici per tota la ciutat. I en això, quan el deep state del Règim del 78 de l'estat espanyol va aconseguir situar Colau com a alcaldessa, tot el que tenim en relació als carrils bici és un autèntic despropòsit, perquè ha perdut el seu valor de foment de la mobilitat en bici i és usat només en les polítiques per fer la vida impossible als barcelonins.

Ningú discuteix que la ciutat estigui connectada tota ella, i a tots nivells, per vies reservades a les bicis, com a carrils segurs i separats. Que qualsevol pugui anar de punta a punta de la ciutat en bici per carrils exclusius, segregats i segurs. Tanmateix, això no implica que tots els carrers hagin de tenir aquesta segregació. Les bicicletes poden circular, i així ho fan, per totes les vies, sense problemes, tan de trànsit com, dissortadament, de voreres. I no hi ha problema, excepte en el tema voreres, que caldria prohibir per respecte als vianants.

Però la política dels Colauers ha estat i és construir carrils bicis amb l'únic propòsit d'eliminar, en la pràctica totalitat dels casos, carrils de circulació i també en molts casos, fer carrils bici segregats, sense cap lògica d'ús, només per eliminar places d'aparcament als veïns.

Gran Via té carril bici, Diputació també, i Consell d Cent, i València, i Mallorca...

Calia tots els carrers de l'Eixample, quan només fent 20 metres es podia circular per carril segur pel carrer de dalt o de baix? No, no calia, però ha estat la manera Colau d'eliminar un carril de circulació, un carril d'aparcament de cotxes per a veïns en horari nocturn i de fulminar el teixit comercial de l'Eixample, liquidant molts xamfrans de càrrega i descàrrega i criminalitzant el consum, l'oci, la restauració, etc.

Cal, si tot l'Eixample en les direccions Llobregat-Besòs té carrils bici, fer-ne un també al C/Aragó? No, no cal, però és la manera que tenen els colauers de fer política només buscant fotre a la gent.

La bici és el 2,8 dels desplaçaments a la ciutat, però a l'Eixample Colau ja li ha cedit el 25% de les vies.

No, Colau no fomenta la bici, simplement la fa servir d'excusa per fer la vida impossible a la ciutadania.

Podríem arribar a estar d'acord en suprimir aparcament en superfície, i això seria zero problemàtic si, abans de fer-ho, s'haguessin treballat alternatives, com p.ex. incrementar a tots els barris una extensa xarxa de pàrquings subterranis, assequibles als veïns. Això seria una solució factible, econòmica, perquè gairebé es pot autofinançar.

No se n'ha fet ni un, i s'estan eliminant milers de places en superfície. Resultat: fer la vida impossible als veïns.

5- Un altre deliri colauer són els coneguts com a "coixinets berlinesos". Porto uns quants dies fixant-m'hi molt, encuriosit per com afecten la mobilitat. I el resultat de l'observació també és inequívoc: incrementant la contaminació. No sé a Berlín en quins espais estan disposats, però la disposició sense sentit, a l'ample, a Barcelona, singularment a l'Eixample, que han fet els colauers, a l'inici dels trams de carrer, però després del pas de vianants, i en carrers que, pocs metres després, tornen a tenir un semàfor. El resultat que provoca és, sistemàticament, frenadeta per entrar-hi i accelerada un cop superat. Als pocs metres el semàfor, aturat. frena. I nova accelerada per reprendre la marxa.

Resultat: en trams que no eren conflictius ara es genera, fins i tot duplica, la contaminació, l'emissió associada a provocar frenades i accelerades.

6- L'efecte congestió provocat pels colauers, tan bon punt la ciutat recuperi una certa normalitat, implicarà un increment de la contaminació en tots els carrers que han estat víctimes del deliri colauer de les pinturetes i reducció de carrils sense cap sentit.

7- la guerra oberta Colauer contra el comerç i el sector del transport. L'Eixample i els seus xamfrans han estat per a la ciutat una autèntica benedicció, que ha permès habilitar zones de càrrega i descàrrega, sense impedir la circulació, facilitant la feina als transportistes i promovent el comerç.

Doncs als colauers també els hi molestava i se'ls estan carregant. Com es coneix que no han treballat en sa vida, que mai han hagut de carregar cap caixa, mercaderies, el que sigui que manté viu el nostre comerç i la nostra economia.

8- les greus afectacions a la seguretat vial: Cada cop que passo al costat d'un d'aquests blocs de formigó que han posat al costat de les vies no puc evitar recordar el dolor per la mort d'un amic i d'alguns coneguts, accidentats, quan circulaven en moto per carretera, contra el ferro tallant dels guardaraïls, contra els que fa tants anys estem lluitant els motoristes. Un accident en moto és imprevisible: una relliscada, un maniobra busca, no senyalitzada, del vehicle que et precedeix, etc etc. I ara tenim un Ajuntament, el Colauer, que -no trobo cap altra explicació per les barbaritats que està fent- que sembla disfrutar pensant que els motoristes de Barcelona puguem trobar la mort o patir lesions greus en aquests blocs de formigó que ens estan instal·lant...

9- Per acabar, l'ús miserable de presumptes dades estadístiques, de presumptes treballs que assenyalarien que la contaminació seria la responsable d'un determinat nombre de morts a Barcelona. Llavors els colauers i altres estúpids comencen a cridar "ens esteu matant"!

De debò, és repugnant. Treballo amb estadística, les dades són el fonament de qualsevol diagnòstic i política. Però una dada per si sola no és res si no està adequadament contextualitzada

Abans d'entrar en el tema d'aquest ús repugnant de les dades de mortalitat, veiem un altre exemple, en un altre tema, d'aquesta caradura dels Comuns manipulant les dades, descontextualitzant-les, enganyant la ciutadania.

Anem a un dels problemes importants que té Barcelona: l'accés a l'habitatge. El discurs dels colauers i, sobretot, de tota la trama colauer és "el turisme mata els barris", "el turisme ens expulsa dels nostres barris". Atès que BCN és un destí turístic molt important, és fàcil "colar" aquest argument i carregar-hi totes les culpes.

Però, què passa quan contextualitzem?

- A Barcelona, abans de la pandèmia, hi havia un màxim de 10.000 pisos turístics. Dada oficial.

Són aquests 10.000 pisos els "responsables" del problema d'habitatge a Barcelona? Mirem una altra dada, contextualitzem-la amb dades de població:

- Població estrangera resident (empadronada) a Barcelona l'any 2.000: 58.186 persones

- Població estrangera resident (empadronada) a Barcelona l'any 2.020: 360.970 persones

Sí, a Barcelona l'accés a l'habitatge no és fàcil, però és que a Barcelona, l'onada migratòria que es va iniciar l'any 2.000, ha portat més de 300.000 noves persones a residir a Barcelona!

Sí, els 10.000 pisos turístics poden tenir afectació, però l'afectació grossa és que a Barcelona no s'ha construït nou parc d'habitatge per a aquestes 300.000 persones migrades que han arribat els últims anys.

Si algú digués "la immigració ens expulsa dels barris" seria titllat, amb tota la raó, de xenòfob. Doncs idèntic amb el turisme. Ningú no expulsa ningú, el que passa és que no s'han fet polítiques d'habitatge per assumir l'impacte demogràfic del que ha passat.

Tornem a aquest nou mantra de "el fum ens mata" amb el que els Colauers volen justificar fer la vida impossible a tot el transport privat. Segons les dades dels "estudis" en els que sustentarien la seva afirmació, cada any al voltant de 400 persones poden haver mort a Barcelona conseqüència de la contaminació de la ciutat. La solvència de la dada és tal que ha oscil·lat dels 3.500 morts anuals que deia el "pare" de les Superilles en una entrevista l'any 2016 fins els 287, passant per 929, 700, 354, o aquests 400 que últimament diuen.

A Barcelona l'esperança de vida, l'últim segle, ha crescut en 30 anys. És a dir, la nostra esperança de vida té més de 30 anys dels que hauríem tingut fa 100 anys.

A Barcelon la taxa de mortalitat és del 9,32. A comarques sense aquests fums contaminants, com pot ser el Pallars, és del 14,70%. "Ja està l'Abad fent trampes! No es pot comparar taxa de mortalitat sense comparar envelliment de la població!". Efectivament contextualitzar és això. I això és el que no fan els Colauers. Només manipulen.

Acceptem que el way of life d'una metròpoli com BCN comporta que hi hagi anualment unes 400 persones la mort de les quals, d'alguna manera, podria ser imputada a la contaminació de la ciutat. Sobre una mortalitat anual de 16.000 persones, significa un 2,5%. Ojo, que si és evitable, evitem-ho, òbviament. Però que hi ha un 97,5% de morts per altres causes, més nombroses.

I potser si ens fixem en les més nombroses, veiem que hi trobem les cardiovasculars.

I quan mirem què hi ha al darrere, sense simplificar, perquè hi ha molts factors, ens trobem estudis concloents que situen l'estrès com una de les causes que més hi influeixen.

Un gran estudi europeu, amb científics d'UK, Alemanya, Finlàndia, etc... ho va estudiar. El punt de partida en la seva recerca tenia, entre d'altres, els següents objectius:

"En este estudio se buscó esclarecer la situación de estrés como factor de riesgo en la enfermedad cardiometabólica mediante la investigación de las asociaciones de dos factores de estrés laboral frecuentes:

-la sobrecarga laboral
-el desequilibrio entre esfuerzo y recompensa "

Segons dades de les mútues laborals, les incidències coronàries són la principal causa de mort laboral. I segons ja hem vist, l'estrès és un element cabdal en les patologies cardiovasculars.

I què alimenta l'estrès, i per tant les possibilitats d'incrementar les morts més nombroses de la nostra societat (no el 2,5% que abans veiem), sinó d'aquest 25% que mor per patologies cardiovasculars? Doncs com hem vist, l'estrès n'és una.

I quins elements són decisius en l'estrès laboral? La sobrecàrrega laboral i el desequilibri entre esforç i recompensa.

Vet aquí, per tant, que les polítiques de la senyora Colau i dels Colauers són polítiques criminals que incrementaran la principal causa de mortalitat de la ciutat, les patologies cardiovasculars.

Tota la població laboral de Barcelona té molt més difícil arribar al seu lloc de treball, i ha d'invertir més temps en fer el mateix que abans feia amb menys temps. Al mateix temps, ha exposat a aquestes greus patologies que són la principal causa de mort laboral a amplis sectors de la nostra ciutadania, com p.ex. tot el sector del transport. La manera com els Colauers han eliminat, s'han carregat, les zones de càrrega i descàrrega provocarà en aquest sector un monumental increment del desequilibri entre esforç i recompensa. Per fer el mateix que feien abans, ara hi hauran d'invertir moltes més hores, nervis per no tenir espais reservats a càrrega i descàrrega i per tant haver d'aparcar precàriament, etc.

Per tant, i de manera evident, Colau i els seus estan fent polítiques criminals, perquè incrementaran els factors de risc que fan desenvolupar estrés i patologies cardiovasculars, que són la principal causa de mort laboral i el 25% de morts a la ciutat.

Les polítiques Colau per evitar (que no, perquè només incrementaran la contaminació) d'una part d'aquest 2,5% de la mortalitat de la ciutat comporten empitjorar directament les patologies que estan al darrere del 25% de les causes de mort dels ciutadans de Barcelona.

És una aberració immoral aquesta política colauer que es creu "investida" per decidir amb les seves polítiques, els qui poden viure i els que no importa morin. És una aberració immoral que totes les barbaritats que s'estan fent en mobilitat a la ciutat es justifiquin per evitar unes morts que són el 2,5% de les morts de la ciutat a costa de condemnar a més mort al 25% de barcelonins que moren per patologies cardíaques, de les quals l'estrès n'és causa principal.

Però encara més, per alimentar aquest despropòsit d'un ús tan manipulador de les dades. En un estudi fet per investigadors de la UB una de les conclusions a les que van arribar era:

"La relación entre la presión atmosférica y las tasas diarias de mortalidad sufridas por las personas mayores de 65 años, así como las relativas a fallecimientos achacables a afecciones cardiovasculares y respiratorias no ofrece dudas. Estas tasas constituyen la mayoría de las defunciones registradas en Barcelona por lo que la tasa total de defunciones resulta apreciablemente sensible al impacto de las variaciones barométricas"

O sigui, que segons argumentari Colauer podríem dir "la pressió atmosfèrica ens mata!"

És tan miserable l'ús de les dades per manipular la ciutadania que estan fent els colauers que els ha convertit, per a mi, en la trama política més miserable que mai hem tingut davant.

Tot el que està passant a Barcelona és d'una extraordinària gravetat. El que estan fent Colau i tota la trama colauer és demencial, immoral i criminal.

Més urgent que mai: #RecuperemLaCiutat #RecuperemBarcelona

Hastaelgüevisme vs terraplanisme indepe

Sovint m'heu llegit invocant una frase del gran patriota Antoní Massaguer: "per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi..."

És, de fet, tota una declaració de principis que apel·la al no defallir mai, al perseverar en la lluita, perquè només fent-ho així podrem vèncer. Aquesta visió forma part del meu esquema fonamental de militància.

Tanmateix hi ha una cosa que potser sempre hem donat per sabuda en aquests temps que corren, en els que per a molta gent el cert desconcert i desànim que va seguir als fets de l'1-O del 2017 s'ha convertit en una actitud agra davant tot i tothom i de simplificació de les coses, i a la que potser val la pena que hi dediquem una petita reflexió.

Per vèncer cal anar-hi, anar-hi, anar-hi...

Sense perseverància, sense aquest anar-hi sempre, no hi ha cap possibilitat de vèncer.

Però si en cada cop de l'anar-hi ho fem igual que l'anterior vegada... mai no podrem vèncer.

Per tant aquest anar-hi, que és l'actitud, ser-hi sempre, sempre disposat, ha d'anar acompanyat d'intel·ligència estratègica, que ens permeti fer-ho millor, que ens obri les portes a un vèncer que l'anterior cop que vam anar-hi se'ns van negar.

El President Puigdemont, amb els dos llibres que ha publicat aquest any ha fet un pas de gegant, absolutament indispensable, per poder ser conscients de tot el que va passar abans, durant i després de l'1-O. Només si som capaços de diagnosticar allò que vam fer bé i allò que vam fer malament estarem en condicions de no repetir-ho.

Sense aquest exercici de sincerament, de retiment de comptes, és molt difícil que qualsevol proposta per fer-ho millor, per tornar a anar-hi, tingui una mínima credibilitat.

Posem el cas del llibre de n'Oriol Junqueras i na Marta Rovira "Tornarem a vèncer". Des del màxim respecte, diria que això no va així. L'1-O és molt i molt important, gairebé fundacional de la nova República, però no vam vèncer. Parlar d'haver vençut amb cap objectiu polític assolit, amb presos i exiliats polítics... em sembla una frivolitat. De la mateixa manera que em sembla una frivolitat posar-se a explicar tot de coses per "tornar a vèncer" sense fer el més mínim exercici d'avaluació i retiment de comptes en relació a tot el que va passar llavors.

Això no va així. Només podem debatre estratègies futures per fer-ho possible a partir d'un diagnòstic compartit d'allò que vam fer bé i d'allò que vam fer malament, o que no vam saber fer millor.

Espero que tots els líders polítics i cívics siguin capaços de fer-ho.

Al marge del que siguin capaços de fer els nostres líders polítics i cívics, que a mi se m'escapa, que no hi puc fer gaire res, com a militant independentista de llarga trajectòria, com a analista polític, com a expert en avaluació de polítiques públiques i en el tractament de dades, sí crec que hi ha algunes coses que m'agradaria compartir amb tots vosaltres, perquè són -considero- decisives en l'articulació d'un moviment independentista guanyador.

El fonament d'aquestes reflexions és comú a totes elles: per estar en condicions de fer la República Catalana el moviment independentista ha de tenir un conjunt comú de valors, compartits i defensats per tots, però, alhora, ha de ser prou transversal i respectuós amb aquesta transversalitat per tal que el moviment independentista no espanti ni allunyi ningú per motius ideològics (excepte no estar alineats amb el conjunt de valors comuns compartits per tots).

En relació al primer grup de valors, són aquells associats a la qualitat democràtica d'un estat, a la seva sensibilitat social, a la seva defensa de la llibertat i de les llibertats, a la seva pluralitat, i a la seva responsabilitat en relació a l'espai polític, social i econòmic on estem situats.

Però és el segon grup, el de la necessària transversalitat, que crec està més en crisi i que necessitem reforçar per, a l'anar-hi, ser més a prop de vèncer. I a un parell d'elements que considero clau volia dedicar la reflexió d'aquest article:

1- si el projecte independentista, si la independència com a prioritat, no s'imposa en l'escenari polític del nostre país i entre tots els actors polítics i cívics, ens abocarem al desastre.

Només podrem construir un moviment independentista guanyador si és plural, si és transversal ideològicament, respectuós amb les prioritats que com a moviment tenim fins fer la independència, que no són les d'estar-nos llençant a la jugular dia rere dia perquè les qüestions de caràcter ideològic han guanyat tota l'agenda política.

Si no assumim i actuem en coherència que el moviment independentista no només és transversal i plural ideològicament, sinó que això es respecta... ens abocarem a la desmobilització.

I ja hem vist com hi ha una important corrent de fons dins l'independentisme que pretén vincular-lo a les esquerres més radicals i populistes del continent.

Aquesta actitud política està liderada per aquesta direcció d'ERC que vol blindar un acord estratègic global amb Comuns que els permeti fer fora de qualsevol àmbit de govern al món de Junts per CAT, perquè el seu objectiu prioritari és liquidar aquest món polític per imposar la seva hegemonia.

Des d'aquesta direcció d'ERC el que s'argumenta és que ells ja ocupen la part esquerra de l'espai polític, i per tant el que cal és que JxCAT ocupi la part dreta.

Si aquesta estratègia de confrontació ideològica s'imposés, esdevingués el motor de l'acció política, podríem donar per liquidat l'independentisme.

Aquesta setmana hem tingut un exemple de tot això. ERC, Comuns i CUP han impulsat una demagògica i absolutament inútil regulació del preu dels lloguers. No ho han fet perquè amb aquesta regulació se solucioni res, això ja sap tothom no és així. Ho han fet només perquè volien situar mediàticament a Junts per CAT com a líders de la dreta, i responsabilitzar-los de tots els mals que en matèria d'accés a l'habitatge pateix el país.

Si no es respecta el principi de transversalitat ideològica i l'actuació política es mou en els marges d'aquesta transversalitat, sense posar-la en perill, el vot i l'actuació política es regiran per criteris ideològics, i s'aparcarà la independència.

Baixant al terreny de les coses concretes, el respecte per la transversalitat seria p.ex. promoure plans de construcció urgent d'habitatge social, per atendre les necessitats que en aquest àmbit té el país. En un pla així, que impulsés, amb Govern i ajuntaments, la construcció immediata d'aquests habitatges socials, tothom hi estarà d'acord, i seria una mesura efectiva.

Sensu contrario promoure una regulació del preu del lloguer que criminalitza els propietaris de pisos, que intervé i adultera el mercat, i que tothom sap no tindrà cap efecte positiu, això és trencar la transversalitat.

Fer-ho bé era tan fàcil com recuperar el pla de les AREs (Àrees Residencials Estratègiques) del segon tripartit, en el que hi eren ERC i els Comuns (abans ICV).

Per què no s'ha fet? Molt fàcil, perquè en l'estratègia ERC-Comuns de fer-se amb el poder, desplaçant de tot arreu a JxCAT, cal aparcar la independència com a objectiu, i la millor manera de fer-ho és abocar el país a una caïnita i absurda lluita ideològica i de culpabilització de l'altre, que és el que hauria passat si en hàbil maniobra JxCAT no hagués votat a favor, sortint de la trampa que els hi havien parat. Les cares de desconcert dels Comuns eren del tot eloqüents: allò estava fet perquè JxCAT votés en contra i llavors centrar tot el debat dels propers mesos i anys en la culpabilitat de la dreta de JxCAT com a responsable de tots els problemes d'accés a l'habitatge.

Més enllà d'aquest exemple tan recent, en tenim d'altres. Respecte a la transversalitat ideològica vol dir assumir i preservar els valors que han fet del nostre país un país econòmicament fort, emprenedor, dinàmic, etc.

Fixeu-vos com l'aliança ERC-Comuns només té una proposta econòmica: pujar sense parar els impostos. Amb un sistema en el que tot el que pugem d'impostos ho recapta l'estat i ens arriba quan l'arbitrarietat de l'estat decideix, la persecució impositiva de la ciutadania pròpia simplement el que fa és empobrir-nos, fer-nos perdre capacitat adquisitiva. Un respecte a la transversalitat implicaria no fregir a impostos als nostres ciutadans. Tampoc, evidentment, ser un "paradís fiscal" com ha fet la comunitat de Madrid.

Tenim més exemples.

Un país emprenedor com el nostre, en el que l'escola privada, ara concertada, ha tingut un paper clau pel català i la preservació del fet nacional català, la criminalització de l'escola concertada és una autèntica barbaritat. Si portem les coses a un debat polític en el que estiguem decidint si escola concertada sí o escola concertada no, el que passarà és que s'aparcarà la independència com a objectiu polític.

O la criminalització que des d'alguns sectors s'està promovent de la sanitat privada. O sigui, Catalunya, que és el país de les mútues, que és un país que té la sort que un altíssim percentatge dels seus ciutadans ens paguem una assegurança mèdica, ara tenim qui vol criminalitzar això.

En un país d'emprenedors com és el nostre, en un país on l'escola concertada té un pes extraordinari socialment, en un país de gran tradició mutualista no respectar aquesta realitat implica trencar la transversalitat. Fer polítiques contra la iniciativa privada i la propietat, contra l'escola concertada o contra les mutualitats mèdiques, implica sumir el país en una batalla absolutament innecessària en la que tot l'escenari polític se centrarà en aquestes qüestions, aparcant totalment la independència.

2- Per vèncer el projecte independentista necessita recuperar tot l'esperit candelià del "un sol poble". Els últims mesos hem assistit a una per sort minoritària, però molt perillosa, radicalització identitària d'una part de l'independentisme.

El projecte independentista, per vèncer, necessita assumir plenament com som, la nova nació que som, com ens ha fet la història... i transfomar-ho així en una reivindicació del que som, de la nostra pluralitat, de la nostra capacitat inclusiva, de la nostra voluntat de ser, a partir del que som, no contra el que som.

Entre el 60 i el 70 per cent dels catalans d'avui en dia tenim origen en els fluxes migratoris provinents de la resta de l'estat cap a Catalunya durant la segona part del s.XX.

I no van arribar a un país independent, amb tots els mecanismes que té qualsevol estat per integrar els fluxes migratoris. Ni tan sols van tenir l'oportunitat d'estudiar a l'escola la història i la llengua d'on havien anat a parar. Però aquest país es va convertir en el seu país. Van arrelar, com va arrelar el meu pare, murcià.

Amb l'Estatut, als anys 80s a Catalunya es va desplegar l'escola catalana, i la immersió lingüística. Fou un gir extraordinari, tan extraordinari que des del principi ha estat el principal objectiu de l'unionisme a Catalunya: carregar-se la immersió, l'escola catalana.

De l'any 2.000 al 2.020 Catalunya ha viscut una segona gran onada migratòria, en aquest cas d'origen internacional: nord d'Àfrica, Llatinoamèrica, Àsia...

Aquesta segona gran onada ha implicat l'arribada de més d'un milió tres-cents mil migrants en menys de 20 anys, i així, en aquests tan pocs anys el país dels "som 6 milions" ha esdevingut el país dels 7 milions i mig.

Per tant el nostre país és molt diferent de com érem abans d'aquests fluxes migratoris. La Nació catalana és viva, evoluciona i canvia. Som com som. I com som ara no és com érem fa 100 anys. En res.

Som com som, i tampoc no serveix de res pensar com seríem si haguéssim estat en tot aquest període un estat. No ho érem, ni ho som. Però ho volem ser. I només ho podrem ser si ens reconeixem en la Nació que som, si ens acceptem com som i si treballem per ser a partir del que som.

I sí, evidentment, això vol dir saber gestionar la complexitat i pluralitat de la nova Nació que som, això vol dir mantenir la pulsió integradora del "un sol poble". Amb orígens molt diferents. Amb identitats confluents, amb cultures i llengües que esdevenen part de nosaltres, perquè el nosaltres ens apel·la a tots.

I la llengua és l'expressió màxima d'aquesta confluència en la nova Nació que som. Un 52,7% de nosaltres tenim el castellà com la nostra llengua inicial, la nostra llengua primera, la que primer vam parlar. El català és la llengua inicial, primera, d'un 31,5% dels catalans.

Assumir-nos com som vol dir assumir també aquesta realitat lingüística. Algú podria explicar com som sense explicar que un 52% tenim el castellà de llengua inicial i un 31% el català?

El castellà forma part del nosaltres, de com som, de la nova nació que som. La vida, la història, ens ha fet així. I tenir el català i el castellà com a llengües a la nova Nació que som és una sort, una gran oportunitat i fortalesa.

L'enemic del català ha estat sempre l'estat espanyol, no la llengua que parla la gent.

El nostre país integra: el 87% dels nascuts a Catalunya tenim domini del català amb totes les habilitats d'una llengua pròpia: entendre'l, parlar-lo i escriure'l.

El català, que és la llengua inicial del 31,5% esdevé la llengua habitual i considerada pròpia, del 42,2%, més de 10 punts. El nostre país integra.

Som així. Tenim dues grans llengües, el català i el castellà. Tenim una llengua, el català, que hem de protegir al màxim, perquè només ho podem fer nosaltres, i ho farem, i la República és la garantia que així sigui. Però també tenim una llengua, el castellà, que és la inicial de més del 50% de nosaltres, i també ens l'estimem, i també la volem, perquè forma part del nosaltres.

Pensem, parlem i creem en les dues llengües. I aquesta és la millor evidència i fortalesa integradora del "un sol poble".

Ningú em pot obligar a canviar de llengua, sigui quina sigui la que estigui parlant. I parlaré com vulgui. Cap problema amb parlar en castellà amb el sr. Juan, del restaurant al que anava, fins que es va jubilar. Però sí parlava en català amb el seu fill, que també el parlava amb mi. I tots tres estàvem compromesos amb el futur del nostre país. Cap problema en haver començat parlant en castellà amb un nou amic que he fet, mexicà. Poc a poc alternem els dos el català i el castellà. I un dia m'explica que el seu avi era un exiliat català republicà després de la derrota a la guerra civil, i es va generar una complicitat brutal! I em mira amb orgull quan apareixen els seus dos fills, tots dos parlant un català impecable amb mi i castellà amb el seu pare mexicà. I també m'encanta aquest català tan fi que té el fill dels del basar xinès que tinc a prop i al que vaig a comprar coses, entre d'altres, estelades. Un dia que estava comprant una estelada em mira rient i em diu "no vols aquesta, és que no en venem cap!", ensenyant-me una bandera espanyola. I vinga a riure tots dos. I amb el mecànic parlo en castellà, perquè sempre hem parlat en castellà, i no passa res. I l'altre dia comprant roba a les rebaixes, amb l'encantadora noia de la Toscana que em va atendre no sé en què vam parlar més, si en castellà, en català o en italià. Però vam riure!

La castellanofòbia és un subproducte d'un grupuscle de l'independentisme que m'avergonyeix molt. Tot aquest discurs koiné, a banda d'estar mancat de fonament científic i de fer terraplanisme lingüístic, l'únic que aconsegueixen és negar-nos a nosaltres mateixos i fer impossible un nosaltres que ens permeti, en l'anar-hi, vèncer.

Una altra manifestació d'aquest terraplanisme lingüístic és la cosa aquesta tan patètica d'anar etiquetant el que és o no és cultura catalana en funció, a les arts que fan servir l'expressió oral o escrita, de si usen la el català. O sigui un pintor sempre serà cultura catalana, un compositor de música clàssica també, un escultor també... però si arribem a un escriptor, llavors a veure en quina llengua ha escrit, i si arribem a cantants, en quina llengua canten. I clar, el col·lapse arriba quan ensopeguen amb un grup musical que canta en català i en castellà.

I la cosa ja és digna de veure les cares d'aquests terraplanistes lingüístics quan els hi dius, així Kortatu és rock basc o rock español? Claro, claro, "el estado de las cosas" tothom sap no és rock basc, perquè està cantat en castellà. És això? En fi

Quin país més maco farien tot aquest subproducte del terraplanisme lingüístic. Tampoc no existiria la ciència catalana! Tots els articles de recerca amb impacte internacional es publiquen en anglès. O sigui, que no som res, no hi ha ciència catalana.

Tornem a les dades: el 87% dels nascuts a Catalunya són "competents" lingüísticament en relació al català: l'entenen, el parlen, el llegeixen. El país, i els seus mecanismes d'integració, funcionen.

Quan siguem un estat podrem establir si volem seguir sent o no, el país del món que més població migrada assumeix en menys poc període de temps. Fins llavors, hem d'aspirar a gestionar aquests fluxes migratoris de la millor manera possible, com ja hem fet,a tots els nivells.

Hem rebut més d'un milió de persones en molt poc temps. Això impacta directament en tots els indicadors socials del país, també en els d'usos lingüístics.

Hem rebut en pocs anys 1.330.000 nous catalans que no teníen cap coneixement del català. Posats en relació al conjunt de la nostra societat, fan baixar els percentatges d'ús del català. Però quan ens fixem en els seus fills, en els fills de tota aquesta migració tan massiva en tan poc temps, veiem que tots entenen, parlen i llegeixen el català.

El català forma part de les seves vides. Igual que forma part de les nostres vides el castellà. Pensar en un projecte de país que negui com som, que negui la nostra realitat, també en termes lingüístics, és tan absurd com impresentable.

Assumir la nova Nació que som vol dir també assumir la nostra diversitat. I no dic diversitat amb aquest discurset que com a Catalunya es parlen més de 300 llengües diferents fruit de la diversitat migratòria, el castellà hauria de ser tractat igual.

No fotem. O sigui que tenim una llengua que és la inicial de més del 50% de nosaltres i encara hi ha qui vol ignorar-ho? És flipant.

La nova Nació que som té el castellà i el català com a llengües que ens són pròpies, que ens expliquen com són, i en les que ens reconeixem.

Algú s'imagina un nou estat que el que faci d'entrada sigui negar la realitat de més del 50% dels seus ciutadans?

No. La història ens ha fet com som. I això no és reversible. Volem un nou estat que garanteixi el futur del català, perquè només un estat propi pot garantir-lo. Però no volem en cap cas un nou estat que negui la nostra realitat, que ignori com som. Tot el contrari. Volem un nou estat que ens estimi i reconegui com som.

I som Nació amb dues llengües, el català i el castellà. I així serà. I ser així forma part del nostre orgull de ser i de les grans oportunitats que tenim com a país.

36 anys després d'haver començat a militar en l'independentisme, d'haver treballat incessantment a favor de la normalització del català, fins i tot professionalment, durant un parell d'anys, coordinant equips de normalització lingüística, ara, per primera vegada en aquests 36 anys, em trobo davant un cert personal que sota una presumpta defensa del català, l'únic que fan és negar la nostra realitat, criminalitzar una de les nostres llengües, i propagar una agror insuportable en relació al que som i a com ens relacionem, fent impossible el "nosaltres" que ens ha de permetre fer la República.

És absolutament acollonant aquesta mena d'inquisició que en els últims mesos està sorgint en relació a les llengües que parlem. Que si una presentadora de TV3 parla amb castellà amb un convidat no-català al programa. Que si el president d'Òmnium fa declaracions en castellà als mitjans de comunicació espanyols. Que si no fer servir el català ens converteix en colons. De debò, quina vergonya.

Jo seguiré lluitant per la independència, per una República per a tots, feta amb tots, pensada per a tots. Català i castellà formen part de la nostra realitat nacional. I si això no s'entén no és només que s'estarà fracturant la nostra realitat nacional, és que també s'estarà fent impossible la independència.

Pues eso

Una vespra d'Onze insòlita (còctel de sensacions personals i polítiques) i l'última letal trampa de la trama dels Comuns

Arribo del Fossar. Hem fet l'ofrena de la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi i de La Coronela Mòtards als màrtirs del 1714.

No hem pogut quedar tots com hauríem volgut, per no contravenir les normes de límit de grups de 10, no hem pogut fer tot el que habitualment fem per la vespra de l'Onze al Fossar.

Però demà encara és més gros. Per primera vegada, des del 1984, no em manifestaré. Els Onzes hem viscut de tot.

Aquell Onze horrorós de les hòsties al Fossar entre els dos MDT's.

L'Onze que, després de la Crida Nacional a ERC, per primera vegada vam muntar un acte d'ERC al Fossar, concretament davant la portalada principal de Santa Maria del Mar. Muntem escenari, muntem equip de so... i no teníem on connectar la llum. Una veïna de l'edifici del davant ens va deixar connectar l'equip a ca seu. Era la primera vegada que ERC tornava al Fossar.

L'Onze que, jo ja no estava a ERC, però els companys d'ERC ens van demanar ajuda. L'autoanomenada "esquerra independentista" d'aleshores volia impedir la mani d'ERC que sortia, com totes en aquella època, de Plaça Urquinaona. Havien convocat una "falla contra ERC", per impedir-los-hi manifestar-se per haver co-liderat amb Pere Bascompte, el procés de dissolució de Terra Lliure, un dels més grans encerts de l'independentisme contemporani. Allà vam ser-hi. I allà vam impedir que aquests autoanomenats esquerra indepe impedissin la mani d'ERC. Anys després, alguns companys que havien participat de "la falla" em demanaven perdó i deien que era una de les coses de les que més s'avergonyien en la seva vida militant haver fet.

L'Onze històric del 2012, quan milions de persones vam col·lapsar tota Barcelona. Nosaltres estàvem fent de servei de seguretat, encapsulant la capçalera de la manifestació per una banda, i portant-la al Parlament pel barri de la Rivera quan no va poder avançar perquè tot el recorregut estava ple. Però també, per una altra banda, preparats per respondre el que sabíem, perquè ens havia arribat de moltes fonts diferents, tenia preparat una part de l'esquerra independentista que no va voler participar a la mani, i que tenia previst impedir l'arribada de la mani a l'escenari final, davant Estació de França, creuant contenidors a Marquès de l'Argentera, al finalitzar al Born la seva mani. Per sort tot el recorregut estava ple de gent abans de l'inici de la mani de l'Assemblea i els provocadors de l'esquerra indepe no van poder sabotejar la històrica mani de l'ANC que podem considerar inici del procés indepe.

O d'altres Onzes, com la mobilització més extraordinària que mai hem fet, la Via Catalana. Estàvem, altre cop, fent de servei de seguretat en diferents emplaçaments clau de la ciutat de Barcelona. I a Sagrada Família, on hi havia tots els VIPS i la premsa internacional, vam aturar un atac dels ultres de Tramuntana. I ho vam fer tan bé que no es va enterar ningú, de com havíem fet fora aquells 30-50 ultres del perímetre de la Via.

Cada Onze, mobilitzats. Cada Onze, ferms. Cada Onze, jornada de lluita. Fins un dia com demà, en plena pandèmia, que no podrem ni fer el clàssic dinar de camaraderia amb tots els companys, ni estar tots junts a la mobilització, ni fer birres al final de la jornada per celebrar el meu aniversari.

Sí, aquest Onze serà molt diferent. Però el nostre compromís segueix igual. Fins aconseguir-ho. Fins guanyar.

Més enllà de l'Onze aquesta setmana hem viscut coses que són absolutament significatives i que no podem passar per alt sense comentar-les.

Ahir dimecres el Parlament va votar una cosa per a la regulació del preu dels lloguers.

Qualsevol Parlament mínimament normal mai hauria votat una cosa així. Però el nostre Parlament no és mínimament normal, ni ho és el nostre escenari polític.

Aquesta regulació tothom sap que no serveix de res, i que els únics efectes que si mai s'apliqués -que no s'aplicarà- podria provocar serien els d'empitjorar la situació de l'accés a l'habitatge.

Però resulta que en aquesta no-normalitat del nostre Parlament i escenari polític, la trama dels Comuns, com denunciava fa poc en un article, hi té un gran paper, responsabilitat. Que esdevé letal per la submissió servil d'ERC i CUP a aquesta trama dels Comuns.

Situem les coses.

Fa poc més de 5 anys, quan la senyora Colau es va presentar per primera vegada a les eleccions a l'Ajuntament de Barcelona, va ser capaç de convertir el tema de l'habitatge en el monotema de la campanya. I va acusar a Trias de tots els mals. El lema Colau era que resoldre els problemes d'accés a l'habitatge era una simple qüestió de "voluntat política". Trias no la tenia i per això calia algú com ella per solucionar-ho tot.

I Colau esdevingué alcaldessa. Quan Trias va deixar l'alcaldia l'accés a l'habitatge era, per als barcelonins, el problema número 17 dels problemes que tenien ells i tenia la ciutat. Cinc anys després, 5 anys després de Colau alcaldessa, la que deia que resoldre els problemes d'accés a l'habitatge era simplement una qüestió de "voluntat política", l'accés a l'habitatge ha esdevingut el segon dels problemes dels ciutadans de Barcelona, de la ciutat.

Colau ha aconseguit que l'accés a l'habitatge passi de ser problema 17 a ser problema 2.

Per què? Doncs molt fàcil, perquè Colau no ha fet absolutament res per resoldre aquest problema i les poques coses que ha fet ho han empitjorat tot.

Colau va prometre 8.000 pisos per al parc públic d'habitatge social. Cinc anys després, poc més de 800 pisos, i ha liquidat tots els plans que tenia l'equip de Trias, inclòs el de la Marina.

En un moment donat Colau comença a ser conscient que potser algú li retreu no haver fet res en 4 anys, i llavors l'alcaldessa va ordir un pla demencial perquè els altres li ho resolguessin tot, i va aconseguir obligar a tota obra nova a cedir un 30% per a habitatge social. Resultat: menys construcció que mai, ningú construeix. Un nou "èxit" de la demagògia de la trama colauer.

Així les coses la maquinària colauer es va tornar a posar en marxa. La trama colauer està absolutament especialitzada en posar en marxa xiringuitos diversos, molt ben finançats, des dels quals generar una opinió mediàtica i social.

En el seu primer accés a l'alcaldia, fou la PAH. Un cop alcaldessa, i un cop com a alcaldessa els desnonaments es van disparar en relació als desnonaments que hi havia amb Trias, la PAH ja no servia per als colauers. Calia una cosa nova.

Si quan Colau volia accedir a l'Ajuntament els problemes d'accés a l'habitatge eren únicament de "voluntat política", que Trias no tenia, un cop ella d'alcaldessa i incrementats els problemes, calia fugir d'allò de que resoldre tema habitatge era qüestió de "voluntat política". Calia nous culpables, calia desviar l'atenció a una altra banda: els propietaris que posen en lloguer pisos. Aquests són els culpables de tot.

I els gestors mediàtics del nou argumentari de la trama han estat aquests autoanomenats "Sindicat de llogaters", àlies xiringuito colauer.

I la trama es va posar a treballar. I aconsegueix que ERC i CUP, sempre submises a la demagògia colauer, els hi comprin el discurs.

Propietaris=culpables
Regulem el preu dels lloguers i tema resolt.

Tothom, absolutament tothom, sap que la regulació del preu dels lloguers no només no arreglarà res, sinó que encara empitjorarà més la situació actual. Això ho sap TOTHOM.

Quina, era, doncs, la maquinació de la trama colauer? 

 La trama colauer, un cop van tenir el suport servil i submís d'ERC i de CUP, i sabent com sabien que PSC, C's i PP votarien en contra, podien fer recaure en Junts per CAT tots els mals del món mundial en l'accés a l'habitatge.

La trama colauer estava convençuda que JxCAT no votaria mai a favor d'un cosa tan estúpida, inútil i criminalitzadora dels petits propietaris com era la seva proposta de regulació del preu dels lloguers.

Aquesta era la gran, maquiavèlica, trampa que la trama dels Comuns havia perpetrat: situar mediàticament i socialment una cosa com la regulació de lloguers com la solució a tots els problemes d'accés a l'habitatge no perquè fos aprovada, sinó perquè Junts x Catalunya hi votés en contra i així poder-los culpar ad infinitum de tots els problemes d'accés a l'habitatge, i així blanquejar la plena responsabilitat que té Colau en la situació actual.

Si JxCAT hagués votat en contra, d'acord a la trampa que els hi van parar els Comuns, s'haurien convertit en els responsables, únics, de tots els problemes que hi ha en l'accés a l'habitatge.

Per això trobo magistral com ho ha gestionat l'equip de JxCAT al Parlament. Ha negociat, ha deixat la trama colauer es posés en evidència, ha aconseguit un parell de millores protegint els propietaris més vulnerables i hi ha votat a favor.

I al votar a favor ha desmuntat absolutament la trampa de la trama colauer. Només calia veure les seves cares. Compungides. Tot se n'havia anat a la merda.

És evident que la trama colauer no volia s'aprovés, no només perquè sap que el TC s'ho carregarà sense contemplacions, sinó, sobretot, perquè aquesta trama colauer sap perfectament que aquesta regulació no solucionarà res, tot el contrari.

És evident que la trama colauer només ha urdit tot això com una trampa per a Junts x CAT per poder responsabilitzar-los de tot i blanquejar la seva lideressa Colau, principal responsable de l'actual situació.

És evident que qualsevol persona racional, mínimament capaç d'analitzar les coses mai hauria donat suport a aquest regulació.

És tan evident com que calia votar-hi a favor per desmuntar la maquiavèl·lica trampa que havia preparat la trama dels Comuns a JxCAT.

Com ja vaig dir en aquest article de fa uns dies, la trama dels Comuns és la més greu amenaça de destrucció per a Barcelona i per a Catalunya que mai hem tingut davant.

Avui, més que mai, DONEC PERFICIAM

PS: sobre tema habitatge, algunes dades i reflexions molt bàsiques:
Els Comuns, com a marca blanca d'ICV, han governat a BCN sempre, excepte els 4 anys de l'alcalde Trias. Alguna responsabilitat tindran en la situació de l'habitatge a Barcelona

A Catalunya, del 2.000 al 2.020 han arribat més d'un milió de persones migrades internacionalment. Això ens converteix en el país que ha assumit en menys anys un major volum de població migrada al s.XXI

Aquesta extraordinària xifra d'1.330.452 nous catalans arribats a Catalunya des de la resta del món entre l'any 2.000 i l'any 2.020 en algun lloc estan vivint...

És una població que com a país ens hem de sentir orgullosos d'haver integrat, amb els limitadíssims mitjans de què disposem, a nivell laboral, a nivell sanitari, a nivell escolar.

I aquest 1.330.452 nous catalans és evident estan vivint a pisos, han entrat al mercat immobiliària. I és evident que l'oferta immobiliària no ha crescut igual que ho ha fet l'arribada de població migrant.

1.330.452 persones al mercat immobiliari, sense una resposta d'obra nova a l'alçada de la magnitud d'aquesta xifra de població migrada és evident ha encarit tot l'accés a l'habitatge.

És evident que el problema de l'habitatge no són els 50 mil pisos turístics que hi pugui haver. Ni ho són els lloguers que la majoria de propietaris (petits propietaris) poden demanar als seus llogaters, d'acord al mercat.

És evident que si a un país, amb especial concentració a la seva capital, Barcelona, i a la seva àrea metropolitana, hi poses, de cop, una demanda d'1.330.452 persones més, l'accés a l'habitatge es complicarà per a tothom.

I és evident que si ajuntaments com el de FrauColau, en 5 anys, només són capaços de posar poc més de 800 habitatges nous al parc d'habitatge social públic, és que hi ha un problema molt i molt greu, que no són els petits propietaris als que es vol fer la vida impossible, sinó l'absoluta incompetència i la demencial demagògia de la trama colauer.

Per facilitar l'accés a l'habitatge només hi ha una solució: que l'oferta d'habitatge creixi al mateix ritme que la població. La resta, pamplines, mentides, trampes mesquines per blanquejar la responsabalitat que tenen Colau i els Comuns.

Pinzellades demoscòpiques (enquesta Vanguardia) i polítiques de la "pretemporada" política abans d'entrar en la competició electoral de les properes eleccions al Parlament

Estem en un dies intensos, que podríem considerar de la "pretemporada" política del que serà la competició política més decisiva de la nostra generació, les eleccions al Parlament de Catalunya encara de data incerta, però que tot sembla apuntar cap a gener/febrer del 2021.

I com en el futbol, també les "pretemporades" polítiques assenyalen les principals claus en les que es mourà "la competició". I a aquestes claus volia dedicar avui algunes reflexions.

I moltes d'aquestes claus les podem trobar en l'àmbit demoscòpic, tot i que no únicament.

Dues coses que han passat aquests dies i que crec mereixen atenció, pel que impliquen en termes d'estratègies subjacents:

- per una banda, tenim un tuit amb el comentari de Jordi Margarit a RAC 1, en el que deia "La independència no figura ara mateix entre les prioritats de la població catalana. Un salari i habitat dignes, sanitat i educació potents, desterrar la corrupció... són part de les inquietuds actuals". És el discurs clàssic de l'unionisme, també dit "els problemes que preocupen a la gent". Des d'aquest punt de vista, cap novetat al front, la independència, per a l'unionisme, sempre s'ha atacat intentant fer veure és una mena de cortina de fum davant els problemes reals de la gent.

La novetat en relació a aquest comentari ha estat que fou retuitejat des de l'àmbit d'ERC. Singularment representatiu és el retuit que en va fer Gabriel Rufian, líder d'ERC al Congrés i una de les principals veus de la nova estratègia d'ERC.

És evident que l'actual estratègia que no sé com s'ha imposat a ERC és la d'aparcar la independència. Les declaracions de Tardà, Rufián, Sol, etc fa ja anys van en aquest camí, acompanyades del ressò de voceros mediàtics afins.

Fa poc, analitzant el BOP del CEO de juliol, ho explicava clarament:

"El BOP del CEO ens fa evident com mai fins a quin punt l'estratègia política d'ERC ja gairebé no té res a veure amb fer la independència i els seus discursos estan trinxant el moviment independentista.

Pregunta el BOP del CEO quin dels problemes que els enquestats han dit són els més importants que té el nostre país, són els 3 primers.

Per als votants de JxCAT les Relacions CAT-ESP són el primer problema seguit de la Sanitat com a 2n problema i en 3r lloc la insatisfacció amb la política

Per als votants de la CUP el primer problema és la Sanitat, el segon Millorar les polítiques socials i el 3r les Relacions CAT-ESP

Per als votants d'ERC el primer problema és la Sanitat, el 2n l'Atur i la precarietat laboral i el 3r la insatisfacció amb la política.

Els dirigents d'ERC han deixat de fer independentisme, i lògicament aquest tema ha caigut de l'agenda dels votants. No fas independentisme, no només no creix l'independentisme, sinó que es dilueix.

Que amb tot el que està passant les relacions CAT-ESP no siguin un dels 3 primers problemes dels votants d'ERC és del tot significatiu de l'èxit de l'estratègia de la direcció d'ERC d'aparcar la independència. Un èxit que s'evidencia també amb les dades que ja hem vist de només un 63,9% de votants d'ERC que volen CAT sigui un estat propi."

Vol dir que la majoria de votants d'ERC no vulguin la independència? I és clar que no! La majoria de la gent d'ERC té clar vol la independència. Però si el discurs del teu partit ja no parla de fer la independència, sinó d'altres coses, això s'acaba traslladant als teus votants. També per als teus votants la independència deixa de ser la prioritat.

En aquest punt, a més, em permeto posar de manifest quelcom per a mi molt important: la quantitat d'informació que hi podem trobar, i que ens explica moltíssimes coses, i molt més importants, que l'ús que habitualment se'n fa, de simple projeccció electoral. Per a mi, haver vist al CEO de finals de juliol, el que ara estem veient, és un exemple de la importància de la informació que podem trobar a les bones enquestes.

- per una altra banda tenim l'article d'ahir signat per alcaldes d'ERC, Comuns i CUP per la regulació del preu dels lloguers. No entro, avui no és el dia, en el fons del tema, simplement crec que evidencia amb claredat una corrent de fons molt significativa que estem veient de fa un mesos, i que en aquesta "pretemporada" s'ha fet especialment intensa, la que treballa per una nova majoria parlamentària en la línia de reeditar un nou tripartit o quatripartit, amb ERC i Comuns com a eix central de l'acord i amb CUP i PSC amb suports variables, en funció de les diferents necessitats.

De fet aquesta qüestió està indissociablement lligada amb l'anterior: per fer-la possible, per fer possible l'aliança amb Comuns i el suport extern del PSC, calia aparcar el tema de la independència.

I, com a mínim, fins ara, aquesta és l'estratègia que ha imposat qui ara mana i decideix el que es fa i el que es diu a ca n'ERC. És, com ja he explicat altres vegades, una estratègia que té un únic motor, objectiu: destruir al President Puigdemont i tot el món de Junts per Catalunya. I que no implica ERC renunciï a la independència com a objectiu final, però sí per a la nostra generació, sí en les properes dècades.

Unes petites consideracions prèvies i metodològiques generals sobre les enquestes polítiques:

Per a mi aquesta enquesta se situa també clarament en el que són els elements clau d'aquesta "pretemporada" mediàtica: ajudar l'actual direcció d'ERC perquè pugui executar el seu pla.

Els que em seguiu ja sabeu que en relació a les enquestes polítiques sempre faig una sèrie de consideracions que crec clau:

- per entrar a valorar una enquesta, cal que hi hagi un mínim de transparència en les dades. Si no hi és, miau!

Si us hi fixeu, jo ja pràcticament només comento les enquestes del CEO, del CIS i del Baròmetre municipal de BCN, perquè amb independència del seu encert o no, de la seva possible tendenciositat o biaixos, com que són molt transparents, com que ens proporcionen tota la informació de l'enquesta, això ens permet disposar de tots els elements demoscòpics per poder-ne fer una valoració completa i treballar les dades com als analistes ens sembli millor.

Per això ja pràcticament no comento mai ja les enquestes dels mitjans de comunicació: s'han convertit en una propaganda opaca, que amaga al lector informació clau, i li demana "creure-hi" cegament, perquè s'han convertit, la majoria d'enquestes dels mitjans de comunicació, en eines de manipulació i de creació d'opinió, no de recollir opinió.

- una altra qüestió que sempre us dic és que el valor de les enquestes creix quan ens proporcionen una informació evolutiva, quan podem seguir una evolució en el temps de les opinions socials i polítiques.

- també sempre em sembla rellevant, d'una enquesta, mirar si els resultats que proporcionen són coherents amb la resta d'enquestes conegudes. Situar uns resultats de manera coherent amb els altres coneguts "confirma", però situar-los diferents el que fa és reclamar una atenció que requereix una explicació, i si l'enquesta no és transparent, si no proporciona dades elementals, això no es pot veure. I tenim tot el dret del món a sospitar.

- finalment, el ja dit, la projecció electoral d'una enquesta és de fet el menys important d'una enquesta. Hi ha infinitat de dades més interessants. Però aquestes no ens les donen, només ens llencen a la cara com si fos una hòstia de comunió, una projeccio electoral, perquè hi combreguem.


Fetes aquestes consideracions, anem a veure aquesta enquesta de LV que amb grans titulars proclama que ERC consolida el seu avantatge sobre JxCAT

	Vot 21D	Record d vot enquestats LV	Diferencial	IVD	Diferencial
JxCAT	21,7%	12,3%	-9,4	11,8%	-0,5
ERC	21,4%	24,8%	+3,4	23,1%	-1,7

Ja sé que no determinem la representativitat de la mostra d'una enquesta pel record de vot dels enquestats, però sense tenir altra informació a l'abast, sí és una dada que ens permet veure, amb una aproximació clara, els possibles biaixos de l'enquesta.

I en aquest cas veiem una claríssima infrarepresentació de JxCAT, de -9,4 punts, i una sobrerepresentació d'ERC, de +3,4 punts. En termes d'anàlisi de potencial electoral entre JxCAT i ERC, veiem com ERC, en relació a JxCAT té una sobrerepresentació mostral de 12,8 punts.

La Vanguardia ens dona la intenció de vot directe (IVD) que té cada formació política (de les que obtenen representació) i efectua una projecció de vot, el conegut com a cuina. Com no tenim més informació, no podem saber amb quins criteris ha cuinat la projecció. Però sí podem veure algunes coses "curioses".

A ERC, que té una IVD del 23,1% li projecta una intenció de vot final (IVF) del 27,2%, és a dir, un +4,1

A Jx CAT, que té una IVD de l'11,8% li projecta una intenció IVF del 19,9%, és a dir, un +8,1

Des d'aquest punt de vista LV corregeix una miqueta el biaix de la mostra. Què és el que passa? Que el biaix és tan fort, que arrossega tota l'enquesta.

I per què això ens ha de posar en alerta i qüestionar la credibilitat de les dades? Doncs perquè totes les bones enquestes que hem conegut els últims mesos, JxCAT i ERC estan en empat tècnic. És molt evident en la millor enquesta que es fa a Catalunya, el BOP del CEO (última setmana de juliol) i és igualment significatiu a Electomania, que confirma l'empat tècnic, però, per primera vegada en una enquesta, preguntant també per Pdecat i per PNC com a opcions electorals, que, en paraules dels analistes de Electomanía, tenien uns resultats "irrelevantes".

Així, les coses, amb totes les alertes enceses davant l'enquesta LV, pel fet de diferir com ho fa de les altres que coneixem, i per la falta d'informació que acompanya el titular mediàtic, hem de rascar en les poques dades que tenim.

Si mirem la IVD i la posem en relació al record de vot de la mostra, en una comparabilitat que no es veu afectada pels biaixos, i per això ens és especialment útil (insisteixo, en absència d'altres dades), veiem que JxCAT pràcticament se situa al mateix nivell, només un -0,5. Però quan mirem ERC veiem perd més, un -1,7.

La IVD evidentment inclou el vot fidelitzat de l'opció política (votants del 21D que repetirien vot ara), però també vot possible d'altres formacions, i resulta, està clar, afectat també per la possible pèrdua de vots que la formació tingui cap a altres formacions.

La intenció de vot final normalment intenta corregir els biaixos de la mostra, però també "assigna" vot no decidit (descartant abstenció, òbviament).

Així les coses, al meu entendre, i amb aquestes poques dades de què disposem, em sembla que quan ens situem amb dades no afectades pels biaixos mostrals, el que podem veure es que es repeteix l'empat tècnic que les últimes enquestes estan donant. El que jo veig, ara com ara, és que si aillem els biaixos mostrals, el comportament electoral que hi podem veure, confirma plenament la recuperació electoral de JxCAT i l'estancament lleugerament a la baixa d'ERC, el que torna a configurar aquest escenari d'empat tècnic en el que estem situats.

Per tant, si ERC, com titula LV, s'allunya de JxCAT és només pels biaixos de la mostra, que condicionen totalment l'enquesta i projecten una imatge que no es correspon amb la realitat demoscòpica.

Més coses que podem trobar a l'enquesta de LV:

- L'absoluta irrellevància de Pdecat: Atesa l'opacitat de les dades de l'enquesta, no sabem quin era el qüestionari que es traslladava als enquestats, o si era resposta espontània que es processa després. Però sí sabem treball de camp està fet entre 1 i 4 de setembre, per tant quan ja feia temps s'havia cronificat la ruptura entre JxCAT i Pdecat i se sap que Pdecat anirà en solitari a les eleccions. Bé, la intenció de vot a altres formacions de les que no obtenen representació parlamentària a l'enquesta, és de l'1,6%. En aquest 1,6% hi ha Pdecat, hi ha la Pascal, hi ha el Partit Animalista, etc.

O sigui que en aquest punt sí es confirma el que ja assenyalaven els d'Electomonía: la irrellevància electoral de Pdecat i PNC.

- Una dada que sí és molt significativa de l'enquesta de LV és el que projecta 13 punts més d'abstenció en relació al 21D. A partir d'aquí es genera un escenari polític molt interessant.

Però primer, veiem d'on surt aquest increment de l'abstenció. Atesa l'opacitat de LV amb les dades, no ho podem saber, només intuir, quan ens diuen que això implicaria que el vot indepe es pogués situar en el 51%

Per saber d'on surt l'abstenció hem d'anar a altres enquestes, p.ex. el BOP del CEO, que ens proporciona tota la informació. Així veiem que l'abstenció decidida afecta bàsicament a l'unionisme, especialment a Cs, un 7,8% dels votants que va tenir el 21D (recordem va guanyar les eleccions en nombre de vots) ara ja diuen explícitament que "no votaran", seguits per un 5,3 del PP i un 4,6 dels Comuns. Només un 2,4% de votants JxCAT i un 2,5% d'ERC diuen que "no votaran", percentatges irrellevants, perquè estan dins del marge d'error de l'enquesta.

Si es consolida aquesta abstenció unionista sí que, tal i com titula LV, l'independentisme pot arribar al 51% dels vots.

Sens dubte és una notícia important, però voldria reclamar prudència, perquè l'abstenció és el que menys bé es reflecteix a una enquesta, i perquè si l'assolim, que benvingut sigui, no seria per estar-ho fent bé nosaltres, sinó pel desplome de l'unionisme, singularment de CS. Preparem-nos, doncs, perquè crec assistirem a una campanya de la por de l'unionisme per mobilitzar tot el seu votant.

- Finalment, al costat d'aquesta magnífica notícia que seria que l'independentisme se situés en el 51% dels vots, n'hi ha una altra que voldria posar en valor. El "nosaltres" per la independència ens necessita a tots, i no hi pot haver independència sense ser-hi tots: ERC, JxCAT i CUP. Ara bé, per gestionar i liderar fer la independència cal una majoria parlamentària blindada que blindi a la seva vegada el nostre Govern. I la CUP que vota pràcticament sempre amb Cs, PP i PSC contra el Govern, només per desgastar-lo, o la CUP que no investeix Turull "per autonomista", i l'endemà Turull entrava a la presó, a la qual encara hi és, no és un soci fiable.

Des d'aquest punt de vista, que l'enquesta de LV projecti que ERC i JxCAT podrien tenir, sumats, majoria absoluta, és una excel·lent notícia. De fet seria de les millors notícies possibles que podríem tenir, si ERC aparca el tripartidisme i blinden govern i estratègia amb JxCAT. I la dada que fa possible aquesta majoria absoluta és fiable, perquè tampoc depèn dels biaixos de l'enquesta, atès que la pràctica totalitat de transvasaments de vots sempre es donen entre el món d'ERC i el de JxCAT.

Apa, doncs això és tot, he volgut acabar amb una mica d'optimisme fonamentat, que el necessitem tots una mica, crec!

DONEC PERFICIAM