BOP del CEO novembre 2020: UNDER PRESSURE

3 enquestes de les més importants que habitualment es publiquen, totes la mateixa setmana. Dimarts ICPS, dimecres CIS i ahir divendres el BOP del CEO.

Després d'analitzar els principals elements de rellevància demoscòpica i política de les enquestes de l'ICPS i del CIS, avui toca analitzar el BOP del CEO.

Fa cosa d'un mes vam tenir una altra enquesta del CEO, que ja vam analitzar. En relació als BOPs periòdics del CEO hi havia una diferència metodològica important: s'havia fet telefònicament. Aquest nou BOP reprèn la metodologia d'enquestes presencials, al domicili de l'enquestat. Per tant en l'anàlisi de la sèrie, de l'evolució de les dades, és una cosa sempre a tenir en compte.

Aquest BOP del CEO és singularment important pel moment en el que està feta l'enquesta, i perquè situa amb claredat l'estabilitat del panorama i de l'escenari polítics al nostre país. També perquè situa amb claredat els punts de màxima tensió d'aquest escenari.

D'ara al 14F les coses poden canviar, evidentment, perquè, sense anar més lluny, l'actual segona força política del país, en vots i representació, Junts, és encara una força política en procés constituent, de manera que és esperable que quan comenci a operar com a moviment polític i plenament definida com a opció electoral, el seu posicionament pugui evolucionar.

Però podem dir que en aquest BOP del CEO ja se situen de manera inequívoca els elements clau que definiran el nostre futur polític i com a país.

Aquest cop, per a la meva anàlisi, em centraré sobretot en la projecció electoral. Tot i que sempre dic és la part potser menys interessant de les enquestes, aquest cop és potser la més rellevant des d'un punt de vista d'anàlisi polític, i permet, a més, situar la resta d'elements clau de l'escenari polític.

I val la pena fer-ho amb aquesta enquesta del CEO perquè té una mostra que és la més alta de totes les enquestes que es fan a Catalunya, amb 2.000 enquestats, i perquè el CEO no només ens proporciona la intenció de vot directa, sinó també molta altra informació per valorar les projeccions de vot que es poden efectuar, inclosa la que fa el mateix CEO, sempre demoscòpicament sòlida.

1. Visió general:

El BOP del CEO projecta electoralment un escenari polític molt estable pel que fa a nivell de país entre la corelació de forces independentistes i unionistes que s'està donant a les darreres eleccions. És un escenari dominat per l'independentisme, amb majoria absoluta si sumem totes les forces que poden obtenir representació política i amb un unionisme que no pot oferir alternativa.

Tanmateix, darrere aquesta estabilitat amb el zoom més alt, el BOP del CEO posa de manifest dues possibles novetats importants:

- per una banda, els possibles canvis interns en el lideratge dels dos blocs. Així, en aquest BOP CEO podem veure com sembla que Junts hagi perdut una miqueta de l'empenta electoral que va seguir al seu neixement com a moviment polític, mentre que ERC manté sòlides opcions electorals. Això fa que si en les darreres enquestes es podia projectar un empat tècnic entre ERC i Junts, ara sembla que ERC agafa mica d'avantatge. Tot és molt prim, però ara mateix el CEO apunta això. I a una possible recuperació de vot de la CUP.

Pel que fa a l'unionisme, el canvi en el lideratge és més que evident. L'enfonsada de C's, que va guanyar les eleccions del 21D, és creixent. I això fa que el PSC recuperi el lideratge del bloc unionista, en el que el PP sortiria reforçat, els Comuns es quedarien més o menys igual i VOX entraria al Parlament.

- La segona novetat important deriva justament d'aquest canvi en el lideratge intern dels blocs. Si el 21D la victòria de Junts va fer impossible cap govern que no fos un govern independentista, amb l'acord de les tres forces independentistes (Junts, ERC i CUP), l'escenari que projecta el BOP del CEO, amb aquest eventual triomf d'ERC, habilitaria, de manera clara un govern no independentista, com ja estan defensant en diferents articles, alguns dels intel·lectuals de referència de l'entorn d'ERC. Els resultats d'aquest CEO habiliten aquest eufemisme que fan servir aquests intel·lectuals d'un govern "de confluència republicana", amb els Comuns i suport extern de PSC i la incògnita de la CUP, com a alternativa política d'ERC a un govern independentista amb Junts.

2. Anàlisi de la projecció electoral de les diferents opcions polítiques:

OPCIONS INDEPENDENTISTES:

- ERC: El BOP del CEO situa ERC com la força més votada i amb més escons. Ara mateix ERC és el partit que sembla estar més sòlidament falcat en relació al seu electorat. És el partit que apunta una major fidelitat de vot (71,4%), i només presenta dues petites fugues de vot, transferència de vot declarada, cap a altres opcions: un 4,6% cap a Junts i un 3,2% cap a CUP. La solidesa electoral d'ERC, a banda d'aquesta fidelitat de vot entre el seu electorat la veiem quan, analitzant les transferències de vot entre partits, veiem que ERC cedeix un 4,6% cap a Junts, però és que ERC segons CEO rebria un 12,1% del vot de Junts del 21D, i que cedeix un 3,2% cap a la CUP, però rep un 9,6% de vot de la CUP del 21D. Finalment, un possible 7% dels Comun's del 21D també sembla que ara podria anar a ERC.

A aquests dos factors (fidelitat i balanç positiu de transferències), hem d'afegir que també se situa en la banda més baixa de tot l'escenari polític en tres altres opcions amb les que l'enquesta acaba de recollir el posicionament dels enquestats en relació al 14F d'acord al que fou el seu vot el 21D: un 3,2% d'aquests votants diuen que ara votarien "altres opcions" polítiques, sense representació parlamentària, l'abstenció declarada (2,3%, la més baixa de tots els partits) i també la indecisió (NS/NC) més baixa de tots, amb un 12,4% dels votants 21D. Sobre la indecisió, ho dic ara i serveix per a tothom, són uns percentatges de votants que mai es mouen tots en la mateixa direcció. És a dir, en termes demoscòpics i de comportament electoral, aquest 12,4% ara mateix indecís es mourà en direccions diferents: cap a la mateixa ERC, cap a Junts i cap a CUP.

Per tant la projecció electoral que fa CEO ara mateix d'ERC és sòlida: major fidelitat de vot, balanç positiu de transferències entre forces i baixíssim % de vot a "resta", de vot cap a l'abstenció i d'indecisos.

- JUNTS se situa com la segona força política en percentatge de vot i en nombre d'escons, perdent un petit percentatge del vot que va tenir el 21D, i perdent també així alguns escons. Millora en relació al passat post 21D, però sembla haver perdut l'empenta de sortida que portava a projectar un nou empat tècnic, com el 21D, amb ERC.

Si ens situem en perspectiva, i tenint en compte que Junts, des del seu llançament, que segueix en fase "constitutiva", amb tot el que implica això, les opcions electorals que recull l'enquesta CEO d'aquest novembre poden millorar. Que ho faci o no (la millora) està clar que dependrà de la configuració final dels seus lideratges, de qui sigui el seu cap de llista electoral i de com plantegin la seva proposta política de cara al 14F.

La situació actual de Junts presenta una no satisfactòria fidelitat de vot en relació als seus votants del 21D, del 55,6%, amb una transferència de vot significativa cap a ERC, del 12,1%. Les bones notícies per a Junts són que la trencadissa que va provocar la direcció de PDECAT pràcticament no passa factura entre l'electorat de Junts. Només un 6,8 % dels vots Junts 21D ara votaran Pdecat. I això, ara que ja estan totes les cartes damunt la taula, de fa mesos, és res. Altres bones notícies per a Junts és que té el % de vot més baix de tot l'escenari cap a "altres": només un 1,9% antics votants 21D. Això és res. També és res el vot que poden perdre cap a l'abstenció: un 2,4%, amb el 2,3% d'ERC els percentatges més baixos de totes les forces polítiques.

Finalment, assenyalar que entre els antics votants de Junts 21D hi ha un 18,4% d'indecisos, fet que situa Junts a la franja alta d'indecisió entre els seus votants, però que, atenent a l'explicació abans feta en el cas d'ERC, per a mi és més una oportunitat i bossa de vot per a Junts que una amenaça. El vot que podia perdre Junts és el que és, i no en perdrà més. Aquesta indecisió bàsicament és projectarà en vot cap a Junts i potser també, en menor mesura però possible, cap a ERC. I ja està.

- la CUP en aquesta edició del BOP del CEO sembla recuperar presència electoral, fins al punt de projectar un petit increment de % de vot, que podria implicar créixer un parell d'escons en relació als 4 actuals. Aquesta projecció es fonamenta en conservar una acceptable fidelitat de vot (del 64,9%) i en captar un 3,2% de vot d'ERC i un 3,1% de vot dels Comuns. La projecció de la CUP, com les projeccions de totes les forces polítiques amb menys vot del Parlament, és més complicada. I de fet la CUP té un parell d'amenaces importants: la fuga de vot cap a ERC (del 9,6%, gairebé 1 de cada 10 votants CUP 21D) i l'abstenció declarada d'antics votants seus, que se situa en el 5%, la més alta entre les opcions indepes. També té un 14,9% d'indecisos.

OPCIONS UNIONISTES:

- El PSC recupera el lideratge de l'unionisme, amb aquest 16,8% de vot i 22-23 escons que li projecta el CEO (entre 5 i 6 escons més que el 21D). Per recuperar aquest "liderat" la fórmula PSC és molt senzilla: tenir la segona més alta fidelitat de vot, del 66,2%, no perdre pràcticament cap vot en cap direcció i arrossegar un 4,8% del vot que perd C's. La principal amenaça que té, ara mateix, és aquest 21,2% d'antics votants ara indecisos, que converteix el PSC en el partit amb més indecisos entre el seu electorat.

- La debacle de C's ja apunta maneres èpiques, però jo crec que encara serà més gran del que ara detecten les enquestes. Segons el CEO C's passarien del 25,4% de vot el 21D al 10% i de 36 escons a 13-14. Insisteixo, l'hòstia de C's crec serà més gran. Ara mateix nomé té un 36,1% de fidelitat de vot, o sigui, res. I ja té un 15.7% de vot que se n'ha anat a VOX, en el que és la principal transferència de tot el mapa polític català. La descomposició de C's és el que fa possible l'entrada de VOX al Parlament. També té C's fuga del 8,4% cap al PP, i la segona major indecisió de tot el panorama, amb un 19,3%. I amb la major abstenció declarada, del 7,2%

- Comuns i PP es disputen la tercera plaça entre l'unionisme, però amb dues tendències diferents. Els Comuns màxim aspiren a quedar-se com estan, perquè podrien perdre una mica, i el PP sembla recuperar una mica de vot i d'escons després de la patacada del 21D. La cosa dels Comuns està complicada, perquè perden vot en direccions tan oposades com pot ser perdre vot cap a la CUP i perdre vot cap a VOX

- Finalment, en el bloc unionista, la segura entrada dels neofeixistes de VOX al Parlament, gràcies a les transferències de vot del 21D de C's i del PP majoritàriament, però també dels Comuns.

ALGÚ MÉS TÉ LA MÉS MÍNIMA OPCIÓ D'OBTENIR REPRESENTACIÓ?

Doncs mireu, no puc ser més clar ni més contundent: NO

No hi ha cap altra opció política, ni de les que s'han ja postulat ni de les que poden postular-se, que tingui la més mínima opció d'obtenir representació parlamentària.

Tot i que el CEO projecta un 27,3% de vot indecís, el gruix d'aquesta indecisió la trobem a l'unionisme: el 21,2% del PSC, el 19,3% de C's, el 18,6% dels Comuns i l'11,6% del PP. La indecisió bàsicament se situa en el bloc unionista, i sempre es resol en diferents direccions, amb % similars al vot decidit de cada formació. Així ja posem saber que el major % de vot ara indecís de C's anirà a VOX, que el major % de vot indecís del PSC s'acabarà quedant al PSC, i que el vot indecís dels Comuns també bàsicament es quedarà als Comuns, amb petits percentatges cap a moltes altres forces, des de la CUP fins a VOX.

A l'independentisme també hi ha indecisió, però globalment molt menor. Qui més indecisos té és Junts, amb un 18,4%, però que siguin els que menor vot perden cap a l'abstenció o "altres", és prou concloent com perquè poguem projectar amb seguretat que la major part d'aquest vot es quedarà a Junts, tot i que un % no menyspreable també pot acabar a ERC. I pel que fa a ERC, doncs igual, o es queda a ERC o va a Junts.

Tot i que el CEO projecta que Pdecat podria arribar a obtenir representació, 1 diputat, jo crec que aquesta projecció no té cap fonament. La cosa està molt clara: ja fa molts mesos de la trencadissa, ja tothom té el seu propi projecte polític i la seva pròpia oferta. Per tant, entre l'electorat, ja no hi ha dubtes sobre qui es presenta i qui no. Així, en aquest context ja d'opcions electorals clarament diferenciades entre Junts i Pdecat, només un 6,8% dels votants de Junts el 21D ara diuen que votaran Pdecat. I Pdecat no rep vot de cap altra banda, no té cap altre vot que aquest 6,8% de vot que el 21D havia votat Junts.

Aquest 6,8% en termes de vot implica 64.479 vots. I, perquè us feu una idea, el 21D l'última força política que va obtenir representació parlamentària a la circumscripció de Barcelona va necessitar 142.934 vots. O sigui, que és un acudit pensar que Pdecat pugui obtenir representació a BCN. Res de res. I ho dic amb total seguretat.

Què és el que ha passat perquè malgrat la contundència de les dades de no-vot de Pdecat a nivell general el CEO projecti 0-1? Molt fàcil, la projecció que fa a la circumscripció de Tarragona. El 21D l'últim en obtenir representació a TGN ho va fer amb 20.188 vots, i com que en aquesta circumscripció Pdecat ha retingut Reus i Tortosa, això, atesa la baixa mostra demoscòpica (206 enquestes a tot TGN) ha pogut generar efecte miratge de que potser Pdecat en treu un a Tarragona. Jo crec que és una projecció totalment equivocada del CEO, en aquest punt

Tot el vot possible de Pdecat queda del tot clar amb aquesta enquesta del CEO: 64.479 vots. Ni un més, perquè no els pot treure d'enlloc més, i això els deixa a menys de la meitat dels vots que calen per entrar al Parlament.

En relació a tot aquest soroll que hi ha d'altres possibles candidatures indepes, com Força Catalunya, Demòcrates, Primàries, PNC, FNC, etc, o de crides a l'abstenció, us informo com estan les coses:

Si ens fixem en l'abstenció declarada, la provinent del vot indepe 21D és la més baixa de tot el panorama, amb aquest 2,3 i 2,4 de Junts i ERC, davant el 7,2% o el 7% de C's i PP.

I pel que fa a "altres" opcions electorals, també són les més baixes, només un 1,9% de Junts i un 3,2% d'ERC, davant el 6% C's, el 5,4% Comuns o el 7% PP.

Fixeu-vos que si el Pdecat, arrossegant un 6,8% del vot de Junts del 21D es queda a menys de la meitat dels vots que necessita per obtenir representació, les opcions que puguin estar en aquest 1,9 o 3,2 de Junts o ERC a "altres" d'obtenir cap mínim vot significatiu i tenir la més mínima opció d'obtenir representació són menys que zero, estan, totes aquestes opcions, a anys llum de tenir la més mínima opció.

I com he explicat abans que ningú es flipi pensant que en el vot ara indecís hi ha cap "bossa de vot possible o ocult": la indecisió sempre és entre les opcions majoritàries d'aquell segment de votant. Sempre.

3. Under Pressure

A la vista de totes les dades que hem pogut treballar de l'enquesta del BOP del CEO, a criteri meu s'evidencia el que sens dubte és l'element decisiu més transcendent d'aquestes eleccions del 14F i, m'atreveixo a dir, de la possibilitat generacional d'assolir la independència.

Tota la pressió política de les eleccions del 14F es resumeix en dues úniques opcions:

- que en surti una majoria que lideri un govern independentista que mantingui oberta la porta i la lluita per assolir la independència, per poder fer la independència

- que en surti una majoria que sota aquest eufemisme de construir noves majories republicanes, aparquin l'objectiu de la independència per moltes generacions

I ja no hi ha cartes amagades, ara ja les cartes estan totes damunt la taula, al descobert. ERC ha blindat un pacte i una estratègia d'hegemonia política amb els Comuns, amb suports variables externs en una primera fase del PSC i si poden de la CUP. L'aliança d'ERC amb Comuns, si els resultats electorals els ho permeten, implicarà per a ERC aparcar la independència (sota el camuflatge de tot això de constituir noves majories republicanes, eixamplar la base, no ser prous...) a canvi de poder aillar, fins col·lapsar fins residualitzar, tot aquest espai polític, al President Puigdemont i a Junts. És la gran obsessió junquerista i de la secta del Sol, que estan executant implacablement.

Davant d'això, només hi ha una única opció per tal de mantenir viva l'opció de fer la independència: que el resultat de Junts sigui prou fort per tal que només hi hagi l'opció de configurar un govern independentista, que ERC no tingui cap altra opció que sumar-se a la majoria independentista, i abandonar d'una vegada i per totes aquesta estratègia de "noves majories republicanes" sota la que només s'amaga un pacte blindat amb els Comuns que implica aparcar la independència i residualitzar fins fer desaparèixer al President Puigdemont i l'espai de Junts.

Ens necessitem tots. I no hi ha independència possible si no hi som tots. L'única possibilitat de poder treballar, a partir del 14F, per la independència, recuperant la unitat estratègica, passa per un triomf de Junts que impedeixi l'accés al poder de l'aliança ERC-Comuns.

Ara mateix l'enquesta del CEO fa possible les dues opcions. D'ara fins el 14F l'independentisme hauria de treballar i mobilitzar-se electoralment perquè només sigui possible fer un govern independentista. UNDER PRESSURE. Sí, la pressió serà enorme. La sentirem i viurem tots i cadascun de nosaltres, i hem de fer que la sentin tots els partits polítics i entitats civils que fins ara s'han agrupat en l'espai independentista.

D'ara i fins el 14F, màxima pressió. Ens hi juguem estar en condicions de seguir lluitant per fer possible la independència, o que la nostra generació ja no tingui cap opció. I a partir del 14F, a treballar plegats com mai, restablir confiances, blindar el nosaltres i acordar una estratègia compartida per fer la independència!

DONEC PERFICIAM

La vergonya de l'enquesta pre-electoral del CIS i els elements d'alt voltatge polític que trobem a l'enquesta de l'ICPS

Setmana intensa d'enquestes.

Avui hem tingut el baròmetre del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas, del Gobierno de España), que ha fet una submostra per a Catalunya, en el que és la seva primera enquesta pre-electoral Catalunya 14F.

I ahir dimarts vam conèixer les dades 2020 de l'anual (des del 2011) Sondeig d'Opinió de l'ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials, centre adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona).

És tracta de dos organismes solvents. Les enquestes del CIS habitualment són, per a mi, les segones millors de l'estat, després de les enquestes del CEO que són, a gran diferència, no només les millors que es fan a Catalunya, sinó també a tot l'estat. I dic habitualment perquè aquest cop, com veurem ara amb l'anàlisi, l'enquesta del CIS sobre Catalunya és una caricatura en relació al nivell i solvència habitual del CIS. Em sap greu dir-ho, però aquesta enquesta pre-electoral del CIS a criteri meu no pot dissimular no estar feta des de la imprescindible neutralitat demoscòpica que ha de presidir qualsevol treball així. Quan són moltes les coses estranyes que hi trobem, i quan totes trenquen la neutralitat en un mateix sentit, el resultat és el que és: una enquesta poc fiable, que indueix a una visió errònia de l'escenari polític, una visió, a criteri meu, manipulada de la realitat política i electoral de Catalunya.

Pel que fa a l'enquesta de l'ICPS, tampoc està lliure d'acumular biaixos electorals, i que tots siguin en la mateixa direcció, en termes de a qui afavoreix i a qui perjudica. Tanmateix, més enllà d'aquesta part de projecció electoral de l'enquesta de l'ICPS, a la que no em referiré, perquè ja ho hauré fet analitzant el CIS, l'enquesta ICPS ofereix tot un conjunt de dades i valoracions de l'escenari polític a Catalunya d'extraordinari interès. I és a aquestes dades al que dedicaré la meva anàlisi de l'enquesta ICPS.

1. La vergonya de l'enquesta pre-electoral del CIS sobre Catalunya

El CIS, dins del seu Baròmetre estatal, ha fet una submostra Catalunya, amb gairebé 1.500 enquestes, que és, de fet, la primera pre-electoral del CIS sobre les properes eleccions al Parlament del 14F.

Tanmateix, el volum de la mostra, molt important, no s'ha traduït en una enquesta sòlida que hagi activat mecanismes per evitar els greus biaixos que té, i que tots, curiosament, sempre afavoreixen en un sentit i perjudiquen en un altre sentit.

D'entrada el CIS fa una cosa que fent una enquesta pre-electoral de CAT és incomprensible: no pregunta pel record del vot dels enquestats les darreres eleccions al Parlament. Només pregunta per record de vot a les generals del 10N 2019. Perquè veieu la diferència, el BOP del CEO pregunta record de vot a les eleccions al Parlament i record de vot a les eleccions al Congreso Diputados. La cosa és greu, perquè tothom sap que les lògiques polítiques de vot a unes eleccions i a unes altres no és la mateixa. Situar l'enquestat tota l'estona en un únic escenari, el de les eleccions al Congreso, i després preguntar per eleccions al Parlament no és precisament una estratègia demoscòpica neutral. A qui afavoreix més això? Doncs a ERC, PSC i Comuns. I a qui perjudica més, doncs a Junts.

Sobre el record de vot dels enquestats dels 4 partits més votats a Catalunya el 10N, n'hi ha 3 que estan sobrepresentats a la mostra i 1 que hi està infrarepresentat. Adivineu quins? Va, que és molt fàcil! Sí?
Sí, efectivament, PSC, ERC i Comuns sobrepresentats a la mostra i Junts infrarepresentats.

La sobrerepresentació en el cas del PSC és d'escàndol: més de 7 punts. La sobrerepresentació a la mostra d'ERC i Comuns és de +2 punts cadascú.

I la infrarepresentació de Junts és tal que a la mostra només hi ha una mica més de la meitat dels vots que van tenir el 10N. En una representació sense biaixos des del punt de vista electoral la representativitat a la mostra hauria de ser del 100%. Doncs bé, la infrarepresentació de Junts fa que només sigui del 59%, només una mica més de la meitat, que seria el 50%.

Com ja us he explicat més d'un cop, la representativitat de les mostres no la determinem únicament ni principalment pel record de vot, sinó per molts altres factors sociodemogràfics. Tanmateix, quan una enquesta, com aquesta del CIS, fa coses estranyes, estem obligats a acudir a aquests biaixos.

 I quina és la tercera cosa estranya d'aquesta pre-electoral Catalunya del CIS? Doncs que mentre al BOP a nivell estatal, el CIS, a partir del vot directe (totalment condicionat pels biaixos mostrals de representativitat política), fa una projecció electoral que corregeix aquests biaixos, que mira de corregir-los, a nivell de la projecció pre-electoral de Catalunya el CIS no ho ha fet, i només ha donat per dades d'intenció de vot, la intenció de vot directe.

I a qui beneficia aquesta tercera cosa estranya que ha fet el CIS, de, a nivell electoral de Catalunya, donar dades només d'intenció de vot directe? Doncs efectivament, ho heu endevinat, beneficia a qui està sobrerepresentat a la mostra, i perjudica a qui està infrarepresentat. Sí, sí, correcte, ho heu vist bé: beneficia a ERC, PSC i Comuns i perjudica a Junts.

Pues eso. Que quan et trobes aquestes tres coses tan "estranyes" a l'enquesta del CIS, que totes tres coses estranyes sempre beneficien als mateixos i que sempre perjudiquen al mateix... doncs quan passa això crec que podem parlar obertament que el CIS ha vulnerat la necessària neutralitat desmoscòpica, de manera que aquesta enquesta pre-electoral de Catalunya conté biaixos tan intensos que costa no pensar en que al darrere hi ha una voluntat de manipular els resultats per obtenir un efecte mediàtic i polític determinat.

Algunes dades del CIS que no es veuen afectades pels biaixos mostrals

Malgrat tot el que he explicat just abans, a totes les enquestes, fins i tot en enquestes com aquesta del CIS tan mancada de neutralitat, hi trobem dades, quan les tenim accessibles, que no es veuen afectades pels biaixos, i que ens proporcionen informació valuosa per si mateixes. Anem a veure-les:

- al marge de la sobredimensió electoral que té ERC per la seva sobrerepresentació mostral, el cert és que ERC presenta una important solidesa electoral, fins al punt que és l'opció política amb major fidelitat de vot, un 74,6% en relació al 10N (si podem parlar de fidelitat de vot entre eleccions diferents, és clar!)

- tot i que menor, també Junts presenta una de les més altes fidelitats de vot, del 62,2%

- resulta frapant contrastar aquest desgast brutal a que se sotmeten ERC i JxCAT, especialment des del punt de vista d'ERC i els seus discursets d'eixamplament de bases, atès que el gruix del vot en disputa a ERC i JxCAT és cap a Junts des d'ERC i cap a ERC des de Junts. Tot i que des de Junts cap a ERC en termes de percentatge sigui més gran, del 9,5% que d'ERC cap a Junts (del 5,9%), atès que ERC el 10N va tenir força més vots que Junts, en termes de vot total Junts rasca una mica de vot a ERC. Migajas. Però és així.

- Una altra dada contundent de l'enquesta CIS no afectada pels biaixos és la contundent irrellevància electoral de PDECAT. Les dades són prou contundents, a aquestes alçades, com per poder veure amb claredat la magnitud de l'enfonsament que protagonitza aquesta direcció pdecator, que va pensar podria imposar quotes de poder, sense entendre que s'estava en un procés de creació d'un nou espai, d'un moviment polític, indiferent als tripijocs i farols més propis de póker online que de l'actual situació política. Així, del total de vot que va tenir Junts el 10N del 2019, ara només un 2,6% votarà PDECAT a les eleccions Parlament 14F. I com que no arrossega ni un sol vot més procedent d'enlloc, doncs això és el que fa que a les eleccions al Parlament la cosa estigui per als pdecators en aquest 0,3% d'intenció de vot. Vaja, que PDECAT, amb aquests 13.000 vots dels 500.000 que va tenir Junts, l'únic que està en condicions de disputar és la menció al major ridícul electoral, que fins ara, i des del 1982, retenia l'extinta UCD

Finalment, la pregunta més interessant d'aquesta enquesta pre-electoral CAT del CIS és la que, després d'haver preguntat per intenció de vot, i d'haver fet valorar a tots els líders polítics de Catalunya, pregunta a l'enquestat: "De los/as líderes políticos que le he mencionado, ¿Quién preferiría que fuese el/la president/a de la Generalitat de Catalunya?

Aquí emergeixen coses molt curioses. Fixeu-vos:

- el votant de Junts per Catalunya ho té molt clar: Puigdemont. El 74,2%

- però en el cas d'ERC és potser una de les poques preguntes que ha permès fer emergir dues sensibilitats que normalment es manifesten monolíticament. Així, tot i que la majoria, un 54,9% dels seus votants, voldria Oriol Junqueras, un 27,2% dels votants d'ERC voldria Puigdemont. Podríem dir que aquest 1 de cada 4 votants d'ERC és el pinyol que es manté allunyat del sectarisme tòxic i destructiu de la secta del Sol i dels seus voceros.

Fins aquí l'anàlisi d'aquesta vergonyosa enquesta del CIS sobre Catalunya. Una enquesta plena de biaixos i coses estranyes, totes orientades a afavorir uns i perjudicar a uns altres, és a dir, a manipular. Una enquesta feta per obtenir titulars com aquest de La Vanguardia:

El CIS pronostica una victoria de ERC el 14-F con el PSC en segunda posición
JxCat quedaría en quinta posición en intención directa de voto, con el 8,1% de los votos

No, la realitat no manipulada no té res a veure amb això. El CIS no ha conservat la neutralitat demoscòpica mínima, i ha orientat tota l'enquesta a obtenir un resultat, per poder-lo vendre mediàticament i políticament. Això és tot. Això és el que ha passat. Una vergonya.

2. Enquesta de l'ICPS: una visió diferent, sovint inèdita, d'elements molt de fons polític de la nostra societat que conviden a una reflexió intensa, fent abstracció de les tensions partidistes i del soroll del moment

L'ICPS ha fet, com sempre, una enquesta molt interessant sobre l'escenari polític a Catalunya. Una enquesta on el menys important (ni m'hi referiré) són les projeccions de vot. Una enquesta que planteja de manera intel·ligent i sovint única, elements de fons del pensament polític de la nostra societat i del seu posicionament davant qüestions claus de la nostra realitat i del nostre futur.

- Voler o no voler la independència, votar o no votar per la independència o contra la independència

Sens dubte el titular associat a aquesta enquesta de l'ICPS és el que proclama que

Enquesta de l'ICPS
El «sí» guanyaria en un referèndum amb el 57% dels vots, segons una enquesta

El titular, tan aparatós com cert desmoscòpicament, es configura a partir dels resultats obtinguts al preguntar als enquestats MÉS CONCRETAMENT, SI DEMÀ ES FES UN REFERÈNDUM PER DECIDIR LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, VOSTÈ QUE FARIA?

- un 44,4% votarien a favor de la independència
- un 33,3% votarien en contra de la independència
- un 18,3% s'abstindria, no aniria a votar

El 57% per la independència sorgeix de fer el recompte de la mostra només sobre els que votarien, treient, lògicament, l'abstenció. Això projecta que aquest 44,4% sobre cens es converteixi en un 57% sobre vot.

És, sens dubte, una dada molt important. Que encara ho és més quan la posem en relació amb la pregunta prèvia que s'ha plantejat als enquestats: "En qualsevol cas, vostè vol que Catalunya sigui un Estat independent o prefereix que segueixi formant part d'Espanya?"

- un 41,8% dels enquestats diuen que un estat independent
- un 51,3% diuen que prefereixen Catalunya continui formant part d'Espanya

Aquestes dues preguntes, així plantejades, i el resultat que ens projecten, són d'una increïble profunditat política i nacional. No són contràries. Són complementàries.

Com ja vaig analitzar fa temps, l'enquesta de l'ICPS ens permet veure clarament la diferència que hi ha entre el món del "voler" i el món de l'efectivitat política, de l'acció, en relació a la independència.

Està clar, d'acord a les dades, sostingudes en el temps, de l'enquesta de l'ICPS, que hi ha una majoria de catalans que no voldrien la independència, que voldrien que Catalunya seguís formant part d'Espanya. Això és així. Això és un fet.

De la mateixa manera que és un fet que hi ha un percentatge molt important de catalans que no voldrien la independència, però que no pensen fer res per impedir-la, que ni tan sols es plantegen votar-hi en contra en un referèndum.

Per això, quan passem del món del "voler", del món del "a vostè què li agradaria", al món de les urnes, al món de tenir davant unes urnes i haver de votar Sí o No a la independència, un percentatge molt significatiu dels que no voldrien la independència, no votarien en contra. I la seva abstenció (també un % que no voldria però que si pogués votar votaria sí) és el que, davant l'escenari d'un referèndum, projecta una victòria del Sí davant del No.

En el món del "voler" el no a la independència treu 10 punts al Sí a la independència. En el món polític, davant un escenari de referèndum, el Sí a la independència treu 10 punts al No.

L'evidència d'aquest "xoc" entre el món del voler i el món del fer ens emergeix amb total rotunditat quan mirem el posicionament dels votants de les forces polítiques unionistes. Així:

- Els votants de C's passen d'un 98,4% que no volen la independència a un 85,9% que votarien en contra, 13 punts menys

- Els votants del PSC passen d'un 93,9% que no volen indy a un 72% que votarien contra la indy, gairebé 12 punts menys

- Els votants dels Comuns passen d'un 64,5% que no volen la indy a un 51,6% que votarien en contra de la indy, 13 punts menys

- Els del PP passen del 95,2% al 81%, 14 punts menys

Tot el que hi ha al darrere de que el Sí a la independència estigui 10 punts per sota del No en el món del voler a estar 10 punts per sobre en el món del fer és de cabdal importància per poder fer la independència.

Si la independència fos vista com un procés excloent, que aixequés dubtes sobre el futur i la cohesió de la nostra societat, aquesta situació podria patir un gir, i deixar en minoria a l'independentisme.

Que la independència tingui el major suport possible i sigui majoritària està absolutament lligada a un altre fet polític de primer nivell: que generi el mínim rebuig possible.

I fins ara la independència ha sumat suports amb prou intel·ligència política com per no generar un massiu rebuig entre els qui no la volen.

I l'enquesta de l'ICPS crec que ens dona les claus per interpretar perquè fins ara hem tingut èxit en aquest complicat equilibri. Aquestes claus les trobem a la pregunta que planteja als enquestats de per quin motiu votaria a favor de la independència:

- el 78,1% ho farien per motius que es mouen en fer un país millor, guanyar en capacitat de decidir, fer-ho davant un estat que ens rebutja, que no ens comprèn, autogestionar-nos econòmicament, més oportunitats, etc

- només un 14,9% vol la independència per motius que podríem considerar "identitaris"

Aquesta és la clau de tot. L'única possibilitat de fer la independència passa per aquest projecte de país millor, de llibertat, d'oportunitats, de llibertat, de capacitat de decidir. Aquí és on hem de treballar. Aquest és el terreny en el que políticament i nacionalment hem de defensar la independència, si volem guanyar, si volem ser majoria.

Tot el que situï la independència en discursos identitaris, que neguin la nostra realitat nacional, cultural, lingüística, i, encara més, que ho facin "agressivament" o de manera excloent, és letal per a l'independentisme, i ens abocarà a destruir l'actual majoria que la vol fer, a estar cada cop més lluny de ser aquesta majoria que som i necessitem ser per fer la independència.

I, per acabar aquesta primera entrega analitzant la molt important enquesta de l'ICPS (en faré una segona anàlisi sobre altres dels seus continguts), un indicador que ja ens alerta en el sentit que estic reclamant atenció. Pregunta l'enquesta ICPS "en quina mesura li preocupa que el tema de la independència o no de Catalunya acabi provocant problemes de convivència entre els ciutadans de Catalunya?"

Doncs a un 65,9% els preocupa molt o bastant. Fixeu-vos que es pregunta a l'enquestat si aquest tema li preocupa. No s'està preguntant si creu que existeix el problema, ni qui n'és responsable ni res. Es pregunta si "preocupa". I preocupa. Preocupa majoritàriament entre els votants unionistes. Però també entre els independentistes: preocupa a un 42% de votants de Junts, a un 55% dels d'ERC i a un 32% de la CUP.

En resum, sobre l'enquesta ICPS:

L'enquesta ICPS ens proporciona uns elements clau de la visió social sobre la independència que faríem bé de processar correctament, de manera intel·ligent i estratègica. Ser la majoria que hem de ser per fer la independència requereix que el nostre projecte segueixi visualitzant-se com un projecte de qualitat de país i d'oportunitats, que ens permeti generar el mínim rebuig possible entre els qui no voldrien separar-se d'Espanya, i, alhora, fer-ho des d'una acció política impecablement democràtica i integradora, inclusiva i respectuosa, que esvaeixi al màxim la por o la preocupació social que aquest procés acabi provocant problemes de convivència.

Seguim i seguirem

DONEC PERFICIAM

ESPARTERO-COLAU i destruir Barcelona convertint-la en una gran Superilla: el projecte d'estendre a tota la ciutat la devastació de la Superilla del Poblenou

Des de la derrota de l'Onze de Setembre del 1714, que implicà la pèrdua de la nostra sobirania, una sobirania que encara no hem aconseguit recuperar, allò que més exaspera a l'estat espanyol és que, sempre, des de l'endemà de l'Onze, seguim lluitant per recuperar-la, per recuperar la nostra sobirania, la nostra llibertat.

Allò que treu de polleguera a l'estat espanyol és que malgrat el genocidi invisible que des del 1714 estan practicant contra Catalunya, contra la Nació catalana, després de cada onada d'atrocitat repressiva, sempre ens acabem aixecant. D'una manera o una altra, sempre ens aixequem.

"Barcelona, 3 de diciembre de 1842. El general Baldomero Espartero, regente de España por la minoría de edad de Isabel II y por la dimisión de la reina madre Maria Cristina de Borbón —implicada en un escándalo de tráfico de esclavos—, ordenaba el bombardeo indiscriminado de Barcelona. Veinte días antes, el 13 de noviembre, había estallado una protesta popular y espontánea que había derivado en una revuelta urbana. Espartero, que se había desplazado a Barcelona a propósito, lo resolvió drásticamente. Y acto seguido pronunció una frase que ha quedado para la historia: "Por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años". "

Aquest paràgraf, d'un article de Marc Pons al Nacional.cat recull la frase definitiva d'aquesta impotència de l'estat espanyol per aconseguir aniquilar plenament la Nació catalana, i, alhora, la seva única política en relació a Catalunya: bombardejar Barcelona una vegada cada cinquanta anys.

L'últim cop que l'estat espanyol, seguint aquesta màxima del general Espartero, va bombardejar Barcelona fou el març del 1938, fent servir l'aviació legionària de Mussolini per a aquest bombardeig de la ciutat, de Barcelona, que com tots els anteriors, només buscava destruir la ciutat, aniquilar la resistència catalana.

D'aquell març del 1938, data de l'últim bombardeig, han passat 82 anys, és a dir, 32 anys més de la màxima Esparteriana.

Però cal entendre una cosa important: els 50 anys del darrer bombardeig a Barcelona coincidien amb el moment en que l'estat espanyol s'estava integrant a Europa, associant-se amb socis democràtics, tant a l'OTAN com, molt rellevantment, a la UE.

En aquest context d'integració europea bombardejar, ja fos amb artilleria o amb aviació, Barcelona, no hauria estat ben vist, hauria portat problemes a l'estat espanyol.

I finalment el deep state espanyol que ara encarna el Règim borbònic del 78 va trobar la solució, va dissenyar una estratègia per aconseguir la destrucció esparteriana que garantien els bombardejos cada 50 anys, sense necessitat d'intervenció militar: els Comuns.

Ada Colau i els Comuns són una creació del règim borbònic del 78 per aconseguir els mateixos efectes destructius sobre Barcelona que tenien els bombardejos militars del general Espartero.

Aquesta estratègia del deep state es va activar a través del suport extraordinari de tot el règim i els seus instruments (mitjans de comunició, finançament, etc) i a través de la destrucció, via clavegueres de l'estat, dels seus adversaris, com passà amb Xavier Trias, i totes les difamacions, mentides i intoxicacions que alimentaren les clavegueres de l'estat i que Colau usà des del primer minut.

I l'estratègia d'assalt al poder a Barcelona dels esparterians Comuns fou un èxit. I la nova Espartero, Ada Colau, esdevingué alcaldessa. I inicià el procés de destrucció de la ciutat, per, així, ajudar a frenar la revolta catalana.

Per blindar Colau-Espartero i els seus Comuns, i que poguessin prosseguir la tasca que tenen encomanada, destruir Barcelona, deixar Barcelona com si hagués patit un bombardeig militar salvatge, el deep state espanyol, el Règim borbònic del 78 va situar a un dels seus peons, Manuel Valls, per poder-la ajudar cas que el desgast de l'evidència de la seva tasca destructiva impedia guanyés les eleccions

I així va ser. Colau-Espartero no va guanyar les eleccions, però allà estava el seu camarada, l'altre peó del règim borbònic del 78, en Manuel Valls, per ajudar-la, per a rescatar-la i que pogués així seguir la seva missió destructiva. I així va anar.

A diferència del mandat anterior de Colau-Espartero, en aquest mandat ja han aflorat les urgències del règim borbònic del 78 per obtenir resultats, per a provocar la destrucció total de la ciutat, com la que es produïa amb els bombardejos militars esparterians.

És una evidència que Colau-Espartero i els Comuns tenen molta pressa per destruir la ciutat, per carregar-se la ciutat. Portem un any i mig en que totes les coses que han fet Colau-Espartero i els Comuns són letals per a Barcelona, per a la seva gent, per al seu comerç, per a les seves empreses, per a l'ocupació, per al progrés, per al futur.

Aquesta setmana el projecte destructiu de Colau-Espartero i els Comuns ha fet un salt endavant que pot ser definitiu perquè assoleixin els seus objectius de destrucció de Barcelona, amb el projecte "Convertim Barcelona en una gran Superilla"

Tot quadra. Ara es pot veure clarament que l'única missió dels Comuns és provocar una destrucció a Barcelona similar a la dels bombardejos militars, per terra, mai i aire, d'Espartero. Tot quadra i s'evidencia amb total claredat la maquinària militar, implacable, que són els Comuns.

Tot quadra. Ara entenem perfectament el que van fer, l'anterior mandat, amb la Superilla del Poblenou. Era un banc de proves amb el que volien mesurar el nivell de destrucció que comportava, que implicava.

Innocent de mi quan l'anterior legislatura els Comuns van impulsar la Superilla del Poblenou, i jo m'hi vaig veure afectat com a veí, i al costat de molts i molts altres veïns, ens vam mobilitzar en contra, per les afectacions que generava, innocent de mi, deia, més d'un cop pensava "és impossible no vegin la catàstrofe que han fet, segur que rectificaran"

Però no, no van rectificar. I ara tot quadra. La Superilla del Poblenou era el pervers banc de proves per mesurar el nivell destructiu de les superilles. I ara, quan han vist que la Superilla del Poblenou l'únic que ha comportat ha estat afectacions negatives, destrucció, és quan, dins la seva estratègia esparteriana de destruir Barcelona, s'han llençat a "Convertir Barcelona en una gran Superilla", és a dir, a destruir-la.

Fixem-nos-hi:

- en termes democràtics i cívics, la Superilla del Poblenou fou un gran experiment colauer per silenciar als veïns, per treure'ls-hi qualsevol veu, qualsevol capacitat d'opinar i decidir. Els veïns del Poblenou vam recollir milers de signatures contra la Superilla. Res. Els veïns del Poblenou vam promoure una consulta veïnal que tingué més participació que la consulta municipal promoguda per l'Ajuntament pel tema Diagonal, i en la que un 87% dels veïns votaren en contra de la Superilla. Res. A la vista de l'oposició veïnal la majoria de grups polítics van aprovar, al ple del districte, un acord exigint la retirada de la Superilla. Res. Colau va dir que era un acord no vinculant, i que es passava pel cul l'opinió dels veïns i dels seus representants democràtics.

Aquesta experiència de silenciament veïnal tinguem segur l'aplicaran a la resta de la ciutat.

- la Superilla del Poblenou va implicar un increment de la contaminació a tot el barri. Era una cosa que vèiem tots els veïns: el tancament d'uns pocs carrers havia comportat el col·lapse de la resta de carrers del barri, de tots els carrers perimetrals. Congestions diàries on abans no n'hi havia cap. Resultat: increment de la contaminació. La Superilla incrementa la contaminació global. És un efecte destructiu sobre la ciutat que els Colauers-esparteros segur que no han ignorat en aquesta estratègia seva per destruir BCN, ara a través de convertir-la en una gran Superilla.

- Un altre efecte destructiu que va tenir la Superilla del Poblenou i que segur és un dels motius que té Colau-Espartero amb aquest projecte de BCN gran Superilla com a estratègia per destruir Barcelona, és com va arrassar el gruix del sector comercial i empresarial, enviant centenars de treballadors a l'atur.

L'experiència del que van veure passava al Poblenou amb la Superilla, col·lapsant negocis i portant a l'acomiadament de molts treballadors és sens dubte un dels motius que té Colau-Espartero per promoure la BCN-Superilla com a estratègia per a destruir Barcelona.

Quan els Comuns parlen de "convertir Barcelona en una gran Superilla" estan parlant de provocar el col·lapse de la majoria del comerç de la ciutat i l'expulsió d'empreses i l'acomiadament massiu de treballadors. Col·lapsar econòmicament la ciutat és el bombardeig esparterià més efectiu als nostres dies. I els Comuns han trobat la manera de provocar-lo: estenent els efectes devastadors que han vist hi havia a la Superilla del Poblenou a tota la ciutat.

- La impunitat que tenen Colau-Espartero i els Comuns per executar els seus plans. Ser un producte del règim borbònic del 78 fa que gaudeixin de tota la impunitat i protecció mediàtica de premsa, ràdios i TV. Ningú qüestionarà i res i tot només seran floretes per imposar el seu discurs amb el que amaga l'estratègia de destruir la ciutat.

Això també ho vam veure al Poblenou. I aquella experiència és el que els ha envalentonat per impulsar aquest projecte de destrucció massiva de la BCN-Superilla.

La Superilla del Poblenou, en termes generals, el que ha provocat és una desertització massiva en la majoria del seu perímetre.

Però la impunitat de les mentides dels Comuns és el que ha animat Colau-Espartero a estendre-ho a tota la ciutat.

"Recuperem els carrers". Els carrers no s'havien perdut mai. Ara, amb la desertització i tots els problemes d'inseguretat associats, sí els estem perdent.

"Espai per a les persones", deien, i feien la Superilla allà on les voreres són més amples de tota la ciutat, allà on, p.ex. davant Mediatic, les voreres són de 18 metres.

La milionada invertida en la Superilla del Poblenou, que només ha generat afectacions a tot el barri, veïns, treballadors, empreses, ha impedit inversions per generar espais urbans de qualitat. Es van abandonar espais ajardinats de gran qualitat que han acabat sent només espais per ionquis. No es va fer res en illes abandonades on els veïns fa anys esperem s'hi faci el parc ajardinat urbanísticament planificat.

I es van gastar una milionada en pinturetes al terra, damunt l'asfalt. També en això la Superilla del Poblenou va ser una experiència pilot per a la missió destructiva de Colau-Espartero, que ara, emparada per les restriccions de la pandèmia, ha estès a la resta de la ciutat.

En resum:

- Ja ningú pot dubtar que Colau i els Comuns són l'estratègia del règim borbònic del 78 per aconseguir l'efecte destructiu dels bombardejos militars del general Espartero cada 50 anys

- La Superilla del Poblenou va ser l'experiment per mesurar l'abast destructiu que tenia. I l'experiment els va funcionar: incrementava la contaminació, arrassava el teixit econòmic, provocava el tancament de negocis, enviava a l'atur centenars de treballadors i desertitzava tot el seu àmbit d'afectació.

- Aquests efectes devastadors que van experimentar amb èxit amb la Superilla del Poblenou són els que ara volen estendre a tota la ciutat amb això de "Convertir Barcelona en una gran Superilla"

- Com a veïns només tenim una opció: revoltar-nos-hi, aixecar-nos, mobilitzar-nos! No podem romandre creuats de braços davant aquest projecte de destrucció de la nostra ciutat de Colau-Espartero i els Comuns.

Aixequem-nos! Salvem Barcelona! Salvem la nostra ciutat, salvem les nostres vides, salvem les nostres empreses i els nostres comerços, salvem els nostres llocs de treball, salvem el nostre futur!

NO DEIXEM QUE COLAU-ESPARTERO DESTRUEIXI LA CIUTAT!

ATUREM EL BARNICIDI!

PS: Som molts els veïns que compartim no voler deixar que ens destrueixin la ciutat. Som molts els veïns que estem disposats a mobilitzar-nos per aturar el Barnicidi. En temps de pandèmia tot és molt complicat, però estigueu atents, perquè ens mobilitzarem, perquè ens posarem a treballar plegats per la nostra estimada ciutat i pel nostre futur, pel futur de tots!

L'orgull i l'honor de poder votar el meu amic Sergi Blàzquez a JUNTS de Barcelona Ciutat

Ramon Estebe, Sergi Blázquez i Francesc Abad s'han apropat a la Ciutat de la Justícia per presentar la demanda contra la UEFA / @DRETSCAT

L'any 2018 vaig tenir l'honor que l'alcalde i els regidors del poble de la meva mare, Corbera d'Ebre, em proposessin ser el pregoner de la Festa Major. Vaig acceptar encantat i molt honorat. I vaig fer el pregó, un pregó en el que evidentment vaig fer-hi confluir les meves línies vitals i familiars, perquè en un pregó de Festa Major, com a pregoner, d'alguna manera repasses tot allò pel que creus t'han proposat com a pregoner.

En un moment d'aquell pregó vaig dir: "No, la vida no sabem cap a on ens portarà, per això és tan important que tinguem sempre la ment oberta, que disfrutem fent el camí, i que tinguem la sort de poder-lo compartir amb gent que et fa millor persona i millor professional"

Em sorprèn molt aquesta gent, bàsicament a les xarxes, que tot ho analitza com si a la vida ho controléssim tot, i que per tant si a la vida no passa el que volem que passi és perquè algú ens ha enganyat, traït, etc. En política això ho veiem molt amb aquest independentisme "Amazon" que brillantment va definir el gran Antonio Baños "vaig demanar independència, i vull la independència". I punt, res més a valorar, ni analitzar, ni res. "Hi ha un mandat", doncs res, que es compleixi el mandat, perquè només cal voler-lo complir, la resta, punyetes. Si vols això, doncs ho tens. I punt.

Suposo és gent que tot a la vida sempre els hi ha anat bé. Que van estudiar allò que van voler, que treballen en allò que volen, que mai no ha tingut cap problema laboral, que no coneixen el fracàs, ni tan sols sentimental.

Jo, en canvi, gairebé mai he pogut gaudir d'aquesta sort de tenir, sense més problema, tot allò que he volgut. He sabut sempre -o he intentat saber-ho- allò que volia, i he treballat dur per aconseguir-ho, i pel camí, m'he emportat hòsties i fracassos. Però no em queixo, de tot se n'aprèn i l'important és l'actitud de sempre amunt. Estic content d'haver fet front a la meva vida amb aquesta perspectiva, de no pensar que la puc controlar al 100%, sense més. 

La vida no sabem cap a on ens portarà, per això és tan important que tinguem sempre la ment oberta, que disfrutem fent el camí i que tinguem la sort de poder-lo compartir amb gent que et fa millor persona.

Només des d'aquesta perspectiva vital ara puc explicar aquell meu primer dia a la Facultat de Dret de la UB. Començava a estudiar la llicenciatura en Dret: grup M-1, de 6 grups que hi havia al matí. En aquell grup M-1 érem tants que des del primer dia vam fer les classes a l'Aula Magna de la Facultat, amb capacitat per a centenars de persones. I les que hi havia penjades a les finestres, assegudes als passadissos de l'aula, a la tarima, etc.

Primer dia, primera classes. Hi vaig arribar amb el meu amic Xavier Altadill. Tots dos veníem de l'Institut Emperador Carles, a Sants, tot i que tots dos vivíem a Les Corts. Vam quedar al barri -vivíem a prop-, vam pujar junts a la Facultat, vam entrar a l'aula Magna, i vam seure en una de les files de seients. I a veure el què.

L'aula es va omplir fins a rebentar. I van anar passant pel davant nostre els qui serien els nostres professors aquell any. I és clar, també va seure al costat nostre, del Xavi i meu, altra gent. I és clar, acabes parlant amb els qui tens al costat.

I un d'aquells que teníem al costat, que no coneixíem de res, i amb qui vam començar a parlar era en Sergi Blàzquez. Ell venia de Súnion, i també vivia a Les Corts. Total, que vam estar de xerrera i que des de llavors vam intentar seure junts, guardar-nos el lloc, etc.

Sí, així vaig conèixer i em vaig fer amic del Sergi Blàzquez. Era el curs 1984-85, crec recordar. I des de llavors, amb el Sergi hem compartit amistat i compromís independentista.

Els dos vam entrar i militar a la FNEC, durant la nostra vida universitària. Els dos, amb altres amics i companys de lluita, vam fundar el Casal Independentista de Les Corts. Els dos vam estar amb la reivindicació olímpica de les nostres seleccions nacionals, i el Sergi ha acabat essent el vicepresident de la Plataforma pro-Seleccions Catalanes.

El Sergi també fou el meu primer advocat i amb qui vam anar al nostre primer judici. Un grup de feixistes va rebentar un concert de música tradicional catalana que el Casal havia organitzat a la Plaça de la Concòrdia de Les Corts. Ens hi vam enfrontar. En l'enfrontament, un dels ultres va treure una navalla, va agafar al meu germà i li va posar la navalla al coll, mentre em mirava fixament i em deia "venga, ven a por mi ahora, a ver si te atreves". I malgrat la por que tallés el coll al meu germà amb aquella navalla, vaig aprofitar un moment de confusió de l'ultra per a bloquejar-lo (en aquella època fèiem arts marcials tres cops a la setmana). El fatxa va sortir per potes, va llençar la navalla, però la vam poder recuperar i la GU el va acabar detenint. I vam acabar als jutjats. I el Sergi fou el nostre advocat.

I des de llavors en Sergi Blàzquez sempre ha estat, a banda d'un reconegut advocat en termes professionals, un actiu advocat en defensa dels nostres drets davant la repressió, essent un dels fundadors de DRETS, de la que n'és President.

Amb el Sergi també hem compartit la nostra passió pel Barça, i tots dos estem a la Penya Barcelonista Creu de Sant Jordi. En la seva doble condició d'advocat i de culé, va actuar, amb altres companys de DRETS, defensant que l'afició del Barça poguéssim portar l'estelada a la Final de Copa a Madrid que la Delegación del Gobierno de Madrid havia prohibit. I el Sergi també va liderar les accions contra la UEFA per les sancions al Barça perquè nosaltres, els aficionats, havíem lluit estelades a la Final de Champions de Berlín.

Des d'abans de l'1-O el Sergi ha prestat, a més, assistència lletrada a un munt de represaliats independentistes. I segueix fent-ho, per exemple, com a advocat de detinguts per la Guardia Civil en la recent Operación Volhov.

Sí, des d'aquell primer dia de classes a l'Aula Magna de la Facultat, en que aquesta vida que no sabem per on ens portarà va fer que el Sergi Blàzquez seies al costat del Xavi Altadill i meu, que es va generar una amistat i un compromís patriòtic que mantenim i compartim.

I ara el Sergi Blàzquez forma part de la candidatura a la direcció de Junts de la Federació de Barcelona Ciutat.

Jo em vaig fer de Junts quan el president Puigdemont va llençar el projecte polític, tot i que no hi he participat activament. Però ara, aquest cap de setmana, serà per a mi un autèntic orgull i un honor poder votar el meu amic i company de tantes lluites des de fa tant i tant de temps, Sergi Blàzquez.

Li agraeixo enormement aquest compromís valent que ha pres, presentant-s'hi. És una persona que fins ara mai havia fet política de partit, sempre havia treballat a la societat civil. Per això té una gran significació el seu pas.

El Sergi no havia fet política de partit, però sí ha estat durant molts anys militant d'ERC. Fa un parell o tres d'anys ho va deixar, perquè no podia assumir la deriva estratègica i política que havia agafat ERC. Jo havia trencat amb ERC amb el segon tripartit.

Ara ens retrobem, a Junts, al costat de molts i molts altres amics i companys de lluita de tots aquests anys. Gent que portem tota la vida lluitant per la independència, en l'independentisme de carrer, de base, cívic, que mai no hem estat "convergents", i que si hem tingut algun carnet de partit ha estat el d'ERC.

La implicació d'en Sergi Blàzquez en el projecte de Junts és del tot significativa i representativa de que el projecte de Junts no té res a veure amb els partits polítics tradicionals, i en canvi sí ho té tot per haver esdevingut ja un autèntic moviment polític.

La diferència que hi ha entre un projecte polític amb naturalesa de partit i un projecte polític configurat com a un moviment polític és transcendent.

Junts no és un partit, ni ningú dels que estem a Junts volem ho sigui.

Junts és un moviment polític, el que jo crec serà el moviment polític decisiu per poder fer la independència.

Junts és un moviment polític amb un lideratge excepcional, el del MHP Carles Puigdemont.

Junts és un moviment polític que suma trajectòries molt i molt diferents, a les que ens uneix aquesta voluntat explícita i determinada de culminar el procés per fer la independència.

A Junts ens hi trobem, per sumar, per compartir, per treballar plegats, molta gent que ve de l'antic espai convergent amb gent que ve de l'espai del PSC, amb gent que ve de l'espai d'ERC, amb gent que ve de l'espai de l'esquerra independentista, i amb molta gent que no ve de cap espai, per a la que el seu únic espai és Junts, i per això ha fet per primera vegada aquest pas endavant.

A la candidatura de Junts de la Federació de Barcelona ciutat hi ha molta gent que exemplifica tota aquesta confluència per fer de Junts el moviment definitiu per poder fer la independència. Per tots ells i elles, el meu respecte i reconeixement. Avui, amb aquest article tan personal només he volgut agrair al meu amic i company de lluites Sergi Blàzquez, el pas que ha fet.

Gràcies, Sergi! "No, la vida no sabem cap a on ens portarà, per això és tan important que tinguem sempre la ment oberta, que disfrutem fent el camí, i que tinguem la sort de poder-lo compartir amb gent que et fa millor persona" 

La vida ens va portar, aquell primer dia de classe, a coincidir seient un al costat de l'altre entre centenars de persones a l'Aula Magna de la Facultat de Dret. I des de llavors he tingut la sort de poder compartir el camí de vida i de lluita amb tu, que ets d'aquesta gent que ens fa a tots millors persones.

Gràcies, Sergi! Seguim, Junts, fins aconseguir-ho!

DONEC PERFICIAM

PS: quan ja havia escrit l'article he sabut que el tercer protagonista d'aquesta història, el Xavi Altadill, es presenta també, per Junts, a la candidatura del districte de Les Corts. Com jo visc al Poblenou,  no havia rebut la info. Ja ho veieu, com explicava a l'article, on ens retrobem JUNTS! després de tants anys de lluita! Tot el suport, Xavi Altadill! Abraçada!