Enquesta Serveis Municipals de Barcelona: la realitat? Les de Colau, les pitjors valoracions de la gestió municipal de la història

 Ara fa unes setmanes, l’última setmana d’octubre, l’Ajuntament de Barcelona va presentar amb gran bombo i platillo els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals. I ho va fer, com és habitual, fent una nova exhibició de la seva capacitat de manipulació i de l’enorme poder que han acumulat, amb els nostres diners, per exercir un control absolut de gairebé tots els mitjans de comunicació.

Així, un titular s’escampà com la pólvora per tots els titulars dels mitjans: “El 77% dels barcelonins aproven la gestió d’Ada Colau”.

I tota la banda de pijoprogres dels Comuns fou com si respiressin, i van començar a treure pit i a passejar-se per tot arreu dient que el 77% dels barcelonins aprovava la gestió de l’Ada Colau, i que tots aquests que parlen de la decadència de la ciutat i dels problemes de la ciutat, menteixen, perquè tot va supercuquiguai.

I tota la premsa, o gairebé tota, doncs dient amen i glorificant la lideressa Ada Colau.

La capacitat de manipulació dels media i l’opinió pública dels Comuns és el més bèstia, el més dictatorial que mai hem vist.

És mentida això de que el 77% dels barcelonins aproven la gestió de l’Ajuntament? Doncs no, no ho és. A la pregunta “Com qualificaria la gestió de l’Ajuntament?” s’hi respon amb una escala de valoració que va del 0 al 10, on el 0 és “molt dolenta” i el 10 “molt bona”.

I les respostes de 5 a 10 implica que es valora positivament i de 0 a 4 negativament.

I sí, un 77% de les respostes “aproven” la gestió municipal, la valoren amb puntuacions d’entre 5 i fins a 10.

Però, què és el que la propaganda colauer amaga? Doncs que aquesta valoració, aquest 76,9% d’aprovats de l’any 2021 és la tercera puntuació més baixa d’una gestió municipal a Barcelona des de l’any 1989.

En 32 anys, des de 1989 que tenim dades d’aquesta enquesta, la valoració de la gestió municipal Colau d'aquest 2021 és la tercera més baixa de la història. La segona més baixa també fou de l’Ajuntament Colau, el 2020. Potser molt per tirar coets no és la cosa.

Més encara quan veiem que en aquesta enquesta municipal del 2021 és un 21,4% dels barcelonins que suspèn la gestió municipal, només l’any passat, el 2020, hi va haver més barcelonins, un 23,4% que van suspendre la gestió municipal.

La gestió d’Ada Colau és la que té major percentatge de suspens a la seva gestió de la història de Barcelona des del 1989. Quan la senyora Colau va accedir a l’alcaldia, l’any 2015, els qui suspenien la gestió municipal del sr. Trias era un 12,3% dels barcelonins. Colau ha batut tots els rècords d’insatisfacció de la història de la ciutat i aquests dos últims anys ha pulveritzat tots els registres negatius.

Però tot això el formidable aparell de propaganda de la faraona Colau ho ha aconseguit amagar, silenciar. Igual que també ha silenciat que al darrere de la seva propaganda hi ha dues altres xifres negatives d’absolut récord: aquest 53,1% de barcelonins que creuen que Barcelona aquest 2021 està pitjor que l’any passat, només superada pel 59,2% que al 2020 deien que BCN havia empitjorat respecte l’any anterior. El 2015, quan Colau accedeix a l’alcaldia, l’ajuntament Trias ho havia deixat que era un 28,3% els que pensaven que la ciutat havia empitjorat en relació a l’any anterior.

O un altre indicador absolutament colpidor del que és la pitjor gestió municipal de la història de la ciutat, la d’aquest ajuntament Colau Collboni, la dada que reflecteix el percentatge de barcelonins que, si poguessin, deixarien la ciutat, se n’anirien a viure a un altre lloc.

Des que Colau és alcaldessa aquest percentatge de barcelonins que si poguessin marxarien no ha deixat de créixer. En aquesta enquesta del 2021 presentada a finals d’octubre, era un 28% els barcelonins que voldrien marxar de Barcelona, un percentatge només superat per la dada del 2020 també del duo Colau-Collboni, quan eren un 29,6% els que deien que marxarien.

I no, no és efecte Còvid. És únicament efecte Colau. Des que va entrar com a alcaldessa aquest % no ha deixat de créixer. Al 2015 (últim any Trias) eren un 14,8% dels barcelonins que deien que si poguessin marxarien de la ciutat. Al 2018 ja eren un 20,1. Al 2019 un 21,8, al 2020 un 29,6 i aquest 2021 un 28%, la segona xifra més alta de la història de la ciutat.

La gestió Colau bat tots els rècords negatius de la història de la ciutat, de Barcelona i els més baixos dels positius. Aquesta és la realitat de la seva gestió. La pitjor de la història de Barcelona.

Estem davant un cas demencial, sense precedents, en el que tota l’acció política i la gestió de l’Ajuntament Colau-Collboni només té un resultat visible: que estan fent la vida impossible als barcelonins, que any rere any empitjoren la ciutat i la qualitat de vida dels barcelonins, fins al punt que 1 de cada 3 barcelonins si pogués marxaria de la ciutat, marxaria de Barcelona.

Aquesta és l’única realitat i l’únic que es pot dir d’aquest demencial ajuntament que patim, que estan abocant Barcelona a una decadència sense precedents, i que estan fent la vida impossible a la immensa majoria de barcelonins, fins al punt d’acabar expulsant de la ciutat a 1 de cada 3 veïns. I ho han fet ells tots solets, l’Ada, en Collboni, la Janet, el Martí... amb el suport extern sempre que ha fet falta dels aparells del Règim del 78, com ara Manuel Valls, però també d’una ERC submisa i coresponsable dels pitjors projectes de la ciutat, com el tramvia, les superilles o la reforma de la Via Laietana.

Sovint em pregunto com és possible tanta maldat destructiva com la que acumulen Colau i la seva secta. No ho entenc. No m’entra al cap. Com es pot viure acumulant una gestió que l’únic que ha fet és empitjorar la vida de la immensa majoria de barcelonins.

I l’altre dia crec que vaig començar-ho a entendre una mica. Sí, consultant els “currículums” de tot aquest personal que ens mana, que està gestionant catastròficament la ciutat des de l’Ajuntament de Barcelona, es veu clarament el drama en el que estem instal·lats.

Dels que manen de debò no hi ha ningú, començant per l’alcaldessa Colau i seguint pel seu soci i número 2, en Collboni, que hagin treballat mai. Bé, sí, hi ha una persona, la Laia Bonet, del PSC, que va ser professora universitària. La resta no han treballat MAI. D’entre els que manen dels 18 de l’equip de govern només la Laia Bonet ha cotitzat per haver treballat.

De la resta els seus CV posen els pèls de punta, esgarrifen.

Colau no té ni estudis completats. Una vida de “no trabaja pasa el rato” que cantaven Los Suaves. Fins als 33 anys no té una "feina", i és com a endolladíssima al subvencionadíssim xiringuito del DESC. Cobrar per no fer res. Fins esdevenir alcaldessa amb el suport del Règim del 78.

La Cuqui-Janet Sanz va acabar la llicenciatura en Dret el 2014 i el 2015 ja entrava de Tinenta d’alcaldia, d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat. Cap feina. No ha treballat mai. I directament a fer-nos la vida impossible en urbanisme i mobilitat, a fer la vida impossible a veïns i treballadors.

El Collboni directament a treballar pel sindicat, la UGT i després ja entrar com a diputat del PSC i a viure, fins avui. Cap feina. Cap cotització per haver treballat buscant-se la vida.

L’actual Tinent d’alcaldia, Jordi Martí Grau, directament tenim que per tota trajectòria professional “Ha tingut diverses responsabilitats a l’Ajuntament de Barcelona”, primer amb el PSC després amb els Comuns....

L’Eloi Badia, un altre dels més grans especialistes en fer-nos la vida impossible a veïns i treballadors de Barcelona, doncs també, per tota cosa pot dir “regidor de l’ajuntament”. A vivir

Són uns campions! Haver aconseguit viure sense treballar mai. Tremendo.

Com es pot gestionar res si no has treballat mai? Què saps de la vida i del que costa guanyar-se la vida i obrir-se camí laboral i professional si no has treballat mai, mentre vas prenent decisions que fan la nostra vida laboral i professional un infern? Si haguessin carregat sacs d’olives amunt i avall del tros o o distribuit mercaderies per la ciutat crec que no farien la vida impossible com estan fent a tots els treballadors del sector distribució, càrrega i descàrrega, subministraments, abastiments...

Com es pot gestionar res si no saps el que és complir uns horaris, aixecar-se encara de nit per arribar a la feina, complir uns objectius, estar dins d’una organització, obeir les ordres dels caps, treballar amb els companys, coordinar-se amb qui calgui, passar-te cada dia entre una i dues hores per anar i tornar de la feina...?

Per això, perquè no ha treballat mai, ni sap el que és ni l’importa, la Cuqui-Janet Sanz fa la vida impossible als treballadors, que han d’invertir cada dia més hores per arribar a la seva feina, per fer la seva feina i per tornar a casa. Atrapats a la Ronda, atrapats a la Diagonal, atrapats a Glòries, atrapats a tot arreu.

Jo crec que se n’enfoten, dels que treballem, dels que tota la vida estem treballant. Sí, crec que se n’enfoten, de nosaltres, ens deuen veure com a uns desgraciadets que no ens queda una altra que treballar.

Deuen pensar que ens ho mereixem, el que ens passa, per ser pobres i haver de treballar.

I encara s’enfaden i ens miren amb menyspreu quan gosem protestar o criticar-los. I ja no diguem xiular-los!

O sigui que uns desgraciadets com nosaltres, que hem de treballar, ens atrevim a criticar que a hores punta d’anar a la feina es tallin un munt de carrers de l’Eixample perquè quatre pares desvagats d’aquests que poden viure sense treballar, s’ho facin de superguais amb això del bici-bus escolar?

"O sea, es que el colmo. O sea, que aquí estamos desde el ayuntamiento liderando la sostenibilidad superguai de las ciudades, luchando contra el cambio climático, y ahora nos vienen estos tontitos con eso de que tienen que ir a trabajar! Ay, hijo, pues no haber nacido pobre, que quieres que te diga! Es que vaya, de verdad, jolines que gente, tu!Ay, Ada, ni caso, tu sigue, amor, que lo estás haciendo divina"

La ciutat és seva, de les seves superilles, dels seus horts urbans, dels seus bicibus, dels seus berlinesos, de les seves pinturetes, dels seus blocs de formigó... i si no t’agrada, doncs a fotre el camp, que ells estan salvant la humanitat i nosaltres els venim amb això d'anar a la feina i de treballar!

Que 1 de cada 3 barcelonins pensi en fotre el camp de la ciutat a la que pugui no és cap casualitat, és la conseqüència d’una política deliberada, la d’aquesta tropa colauer que no ha treballat mai. Els pobres, els que treballem, els que tenim horaris, els que hem de complir obligacions, els que suem, els que arribem esgotats a casa més tard que mai i gairebé no tenim temps per estar amb els nostres fills... tots aquests per a aquest personal som una molèstia, uns desgraciats que no sabem apreciar el que estan fent per nosaltres i la humanitat, i arribats aquest punt doncs només hi ha una solució: que marxem d’una puta vegada de la seva ciutat.

 

Sobre la davallada en les dades d'ús del català en grups escolars: enfocaments complementaris per a una millor comprensió, anàlisi i millora

La setmana passada les dades d’un informe elaborat pel Consell Superior d'Avaluació de Catalunya analitzant l’evolució de l’ús del català en els entorns educatius va fer saltar totes les alarmes i fins i tot l’anunci del Departament d’Educació, d’un pla de xoc per consolidar, reforçar i fer més efectiu el model d’immersió lingüística.

Benvingudes siguin totes les actuacions i polítiques per la plena normalització i consolidació de la nostra llengua, de la llengua catalana.

Tot i que encara –que jo sàpiga- no hi ha accés públic a l’informe del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, algunes de les dades que s’han conegut han estat suficients per fer saltar, com deia, totes les alarmes, a tots els nivells. Concretament la dada que evidenciaria que l’ús en grup del català pels nostres escolars hauria passat de ser habitual per a un 67,8% dels escolars l’any 2006 a ser-ho, ara, enguany, només habitual per a un 21,4%.

Desconec la metodologia de treball que ha permès fer aquests informes al llarg del temps, però el Consell d’Avaluació és un organisme responsable, de manera que més enllà de possibles afectacions metodològiques i mostrals, el cert és que aquests 45 punts d’ús habitual del català en grups dels nostres escolars que s’han perdut del 2006 al 2021, en només 15 anys, són una dada massa contundent com per no tenir-la en compte. És una dada negativa que ens obliga a tots, a Govern, a societat, a país, a plantejar-nos amb tot rigor i sense demora, un ampli consens sobre la situació de la nostra llengua i les polítiques i estratègies que cal impulsar per protegir-la i fomentar-la.

Tanmateix, i sense treure preocupació ni inquietud per aquesta situació, ni defugir que cal impulsar noves polítiques, el cert és que les reaccions que estic observant m’estan deixant tan o més preocupats que les dades de l’informe.

Com ja ve sent habitual en els últims temps, qualsevol dada, com ara aquesta ara coneguda, és aprofitada per llençar un missatge apocalíptic sobre la situació del català, absolutament catastrofista... i, alhora, absolutament mancat de la més mínima contextualització o anàlisi rigorós. Se’m posen els pèls de punta quan veig com es llencen aquestes soflames apocalíptiques, s’exigeixen polítiques immediates i contundents, i es tritura i desacredita sense contemplacions les polítiques que fins ara s’han pogut seguir.

Se’m posen els pèls de punta quan veig tot això perquè mai hi veig cap treball de diagnòstic de la situació que tingui una perspectiva àmplia, que sàpigui integrar totes les dades de la nostra evolució social, i que ens permeti treballar estratègies a partir d’un diagnòstic fiable, sòlid.

Us posaré només alguns exemples d’unes poques dades que m’esgarrifa veure no són mai tractades en cap de les reaccions que ha provocat aquest informe, de les que ningú en parla o si algú ho fa és des de posicionaments identitaris que encara em fan esgarrifar més.

El primer element que cal posar damunt la taula per poder avançar en un diagnòstic cert i rigorós de la situació és un que ja altres vegades sabeu he situat com a cabdal per poder analitzar correctament la situació del català, les causes d’aquesta situació i les polítiques que cal dissenyar per millorar aquesta situació: el demogràfic.

Els moviments demogràfics que ha viscut el nostre país en els darrers 15-20 anys tenen un enorme impacte en les dades lingüístiques del nostre país, en la seva evolució.

Ignorar-los i dir que tot és un desastre, que res no funciona i que per això el català està com està ens aboca a la més absoluta incapacitat de dissenyar estratègies i polítiques encertades.

L’any 2000 Catalunya tenia una població de 6.080.000 habitants amb nacionalitat espanyola i 181.590 habitants amb nacionalitat estrangera.

L’any 2020 tenim 6.519.000 habitants amb nacionalitat espanyola i 1.260.000 amb nacionalitat estrangera.

Sí, mentre que els “nacionals” (fins ara és el que tristament encara diu el nostre DNI i les fonts estadístiques...) a Catalunya en aquest període hem crescut un 7,22, els “estrangers” ho han fet més d’un 500%.

Les dades són espectaculars, i ens hem de sentir molt i molt orgullosos de nosaltres com a país per la capacitat que hem tingut d’integrar socialment en els àmbits clau de les polítiques públiques, com són la sanitat, l’educació i l’assistència social, a aquesta enorme massa migrant que ha arribat en molt molt poc temps.

Però és evident que una sotragada demogràfica així genera molts i molts efectes en la nostra societat, en les nostres polítiques, en el nostre país. I la llengua n’és un, d’aquests àmbits, perquè aquest enorme volum de població migrada acollida en tan pocs anys, que ja forma part de la nostra realitat nacional i social, han arribat sense conèixer la llengua catalana, i en un percentatge molt significatiu, sí la castellana (emigració llatinoamericana). Això és un fet.

L’any 2.000 la taxa bruta de creixement al nostre país era de l’1,31, mentre que la taxa bruta de creixement migratori era de l’11,36. En aquest període de tants pocs anys la taxa de creixement migratori ha arribat a situar-se en el 23%. L’any 2019, últimes dades disponibles, la taxa de creixement dels “naturals” del país és ja directament negativa, del -0,39, mentre que la taxa bruta de creixement migratori és del 13,79%

Aquestes dades dibuixen amb claredat el gran impacte demogràfic que hi ha hagut al nostre país, i explica moltes coses, entre d’altres com tants i tants joves en edat escolar s’han incorporat a les nostres escoles i aules, i ho han fet desconeixent el català, sense coneixement de la llengua catalana. I això és obvi que ha impactat en la diversificació de les llengües d’ús als entorns grupals de les nostres escoles. Era inevitable.

En aquest període, i ja directament en relació a la població en edat escolar, a les nostres escoles per cada 5 “nacionals” hi ha arribat 1 escolar estranger, que no coneixia la llengua catalana en cap cas, però que en un 50% sí la llengua castellana.

I les dades encara serien una mica més severes si tenim en compte que en els “nacionals” també s’hi inclou, no he pogut desagregar-ho estadísticament en aquesta comparativa, tant la “nacionalització” de migrants internacionals (llatinoamericans) com els fluxes migratoris cap a Catalunya provinents de la resta de l’estat, que tot i petits, hi són.

Així les coses és fins a cert punt és normal, gairebé inevitable en la nostra situació (amb aquest enorme fluxe migratori produït en molt poc temps, sense que tinguem un estat propi i amb una societat en la que el castellà és la llengua primera de la majoria de la població) que els nostres xiquets hagin fet tot el possible per entendre’s i parlar entre ells amb llengües que els ho permetés més fàcilment. I aquesta llengua, dissortadament, no era el català, sinó el castellà (era i és la llengua inicial majoritària a la nostra societat, també entre els més joves, i és la llengua del 50% del fluxe migratori rebut aquests 15 anys).

Això, a criteri meu, és el que explica bona part de les dades que reflecteix l’estudi en relació a la llengua d’ús en grup a les escoles. Amb un fluxe migratori com el que hem tingut, era inevitable un impacte així.

Tanmateix, en aquest diagnòstic, en relació al paper de la immersió lingüística a les nostres escoles, crec que, tot i tenir clar que cal millorar-la i impulsar-la, no podem dir que no ha funcionat.

Si donem per bones les dades d’aquest treball en relació a la caiguda d’ús del català a l’escola en entorns grupals, també hem de donar per bones altres dades que a criteri meu ens ajuden a entendre molt millor la nostra realitat i poder fer-ne un diagnòstic més encertat.

I una d’aquestes dades és la que evidencia que la immersió lingüística funciona. L’any 2018, segons dades oficials, com les de l’informe, un 94,4% dels joves entre 15 i 19 anys escolaritzats a Catalunya tenien coneixement del català tant des del punt de vista d’entendre’l com de llegir-lo i de parlar-lo.

Això no hauria estat mai possible sense una escola que, malgrat les dificultats a les que ha hagut de fer front, funciona, i a un model, el de la immersió, que malgrat relaxaments en la seva aplicació i necessitat d’actualització, és evident que funciona.

Els joves escolaritzats, també els fills d’aquest recent moviment migratori internacional, coneixen el català, primer objectiu, objectiu necessari, per poder després estendre’n el seu ús social.

Una altra dada molt recent del consell d’avaluació també acredita com el model escolar permet als nostres escolars assolir les competències de manera molt similar tant en català com en castellà:

“En el número 50 de Quaderns d’avaluació s’ha analitzat en detall els resultats de les proves d’avaluació de sisè d’educació primària i l’impacte de la COVID-19 en l’alumnat d’aquest curs. En el present Tast de dades es posen en relleu els resultats de llengua catalana de l’alumnat de sisè de primària i la relació que s’estableix amb els de llengua castellana al curs 2020-2021.

Pel que fa a la llengua catalana, la diferència entre la puntuació mitjana de la comprensió lectora (79,1) i la de l’expressió escrita (70,1), hi ha tornat a augmentar (4,8 punts) respecte a l’onada del 2019. Com mostra la Figura 1, la comprensió oral és la competència que obté més bons resultats: 83,8 punts de mitjana i, tan sols, el 5,9% d’alumnat se situa al nivell del no assoliment de la competència. En el Tast de dades 20 es posava de manifest la relació positiva entre els resultats de l’expressió oral de les llengües catalana, castellana i anglesa, i les competències lingüístiques en l’avaluació de quart d’ESO.

El percentatge d’alumnat situat al nivell baix d’assoliment de la competència en llengua catalana no supera el 15% ni en la comprensió lectora (11,2%), ni en l’expressió escrita (12%), ni en la comprensió oral (5,9%). A més, el percentatge d’alumnat situat al nivell alt d’assoliment de la competència supera el 30% en totes tres dimensions.

S’estableix una relació entre els resultats de llengua catalana i llengua castellana en totes les competències. L’associació entre les puntuacions mitjanes obtingudes en aquestes dues competències és alta. S’ha evidenciat que el 66,1% dels factors que influeixen en l’assoliment de la competència comunicativa són comuns tant en llengua catalana com en llengua castellana. Per tant, si el resultat mitjà obtingut en una de les dues llengües és positiu, és molt probable que el resultat en l’altra llengua també ho sigui.

La majoria d’alumnat ha obtingut uns resultats molt similars en les dues llengües oficials.”

En definitiva, segur que podem millorar moltes coses del nostre model, i cal treballar-hi intensament, però el punt de partida no pot ser que no funciona, sinó tot el contrari, el punt de partida és el d’un model escolar que funciona, tot i que necessiti millorar i adaptar-se al nou context.

Insisteixo, crec que malgrat alguns indicadors, com a país estem gestionant molt bé aquest enorme fluxe migratori concentrat en tants pocs anys. Els mecanismes d’integració, a tots els nivells, també el lingüístic, en un país com el nostre, sense un estat al darrere, no funcionen rotllo plis plas, de la nit al dia, amb solucions màgiques. Hem d’assumir que el procés, per l’impacte del volum demogràfic i del poc temps en que l’hem tingut, necessita una mica més de temps per acabar de normalitzar indicadors de molts tipus, com el lingüístic, de l’ús de la llengua.

Després de 300 anys de persecució de l’estat espanyol a la llengua catalana, la seva supervivència només ha estat possible pel compromís personal i social del nostre poble, que ha entès és la columna vertebral de la nostra identitat, d’una identitat complexa i diversa, però que sempre té en el català el motor en el que ens reconeixem.

I ho torno a dir, em sembla absolutament fora de lloc tot aquest discurs apocalíptic.

Malgrat tots aquests impactes demogràfics el català és l’única llengua que creix i guanya usuaris, i que ho està fent de manera sostinguda. Tenim el país que tenim, som com som, com ens ha fet la història, com hi érem, com hi hem arribat i com avancem, com ens anem reconeixent en la nostra identitat nacional i lingüística.

L’any 2000 el català era la llengua inicial, primera, del 39,7% del nostre jovent de 15 a 29 anys, del nostre jovent que ja havia passat per la nostra escola, instituts, universitats, empreses, etc. i el castellà del 53%. Però justament aquest model que funciona, malgrat tot, malgrat els forts impactes migratoris, és el que feia, és el que generava les condicions per a que, aquell mateix 2000, i per a aquell mateix jovent, el català fos la seva llengua d’identificació i ús habitual per a un 44,7% i el castellà per a un 46,9%.

L’any 2018, conseqüència d’aquests grans moviments migratoris internacionals cap al nostre país, el català era la llengua inicial, primera, del 33,7% de la població, mentre que el castellà ho era del 47,2%.

Però altre cop podem veure com, malgrat les dificultats, el model funciona, i un 37% d’aquests joves entre 15 i 29 anys, després del seu pas per l’escola, universitat, empresa, etc. adopten el català com a llengua d’identificació i d’ús habitual, davant el 43,3% que ho fa amb el castellà.

Podem veure clarament dues coses: per una banda que el castellà forma part de la nostra realitat social i nacional, és la llengua primera de la majoria de la nostra societat, inclosa la gent jove, i per una altra banda que el català és l’única llengua a Catalunya que guanya i creix en ús habitual i adopció com a llengua pròpia.

Abans de la gran onada onada migratòria del s.XXI el català passava del 39,7% que el tenia com a llengua inicial al 44,7% (+5 punts) que l’assumia com a llengua d’identificació i ús habitual, mentre que el castellà passava del 53% al 46,9% (-6 punts).

Ara el català passa del 33,7% al 37% (+3,3 punts) i el castellà del 47,2% al 43,3% (-4 punts).

I s’incrementa el % dels qui tenen com a llengua d’ús habitual tant el català com el castellà, les dues.

El català és l’única llengua que creix en ús i identificació a Catalunya. Això és una evidència. De la mateixa manera que és una evidència la necessitat que té el català de tenir un estat al darrere que faci per la nostra llengua ni més ni menys que el que fan tots els estats.

Necessitem un estat, però mentre no el tenim, necessitem seguir defensant el català, protegint-lo, estenent-lo, normalitzant-lo, estimant-lo i, donant-li també aquest element de cohesió social, acollida i integració que sempre ha tingut.

Però, cal dir-ho, perquè és així, sobretot el català el que no necessita és tot aquest discurset apocalíptic, aquesta dramatització existencial sense cap altre fonament que la buidor de la demagògia identitària. És un error monumental plantejar que la normalització del català passa per la confrontació amb el castellà. Això no va així. I si es porta cap a aquest terreny, les conseqüències seran fatals per a la nostra llengua, per a la nostra cohesió nacional i per a les nostres aspiracions polítiques d’esdevenir estat, de fer realitat la República Catalana.

 

 

La importantíssima sentència judicial contra les polítiques lliberticides i barnicides de Colau i el seu Ajuntament

Aquesta setmana hi ha hagut una importantíssima sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que ha declarat nul·la de ple dret una de les normatives més barnicides, lliberticides, contra els veïns de Barcelona, contra els nostres drets i llibertats de les moltes que fins ara ha impulsat l’ajuntament d’Ada Colau.

Així, la SENTENCIA nº4196 /2021 del TSJC declara NUL·LA DE PLE DRET  la modificació del PGM en la regulació dels aparcaments de Barcelona.

En què consistia aquesta modificació de l’Ajuntament Colau que ha anul·lat la sentència 4196/2021?

Doncs era una de les més grans barbaritats que mai cap Ajuntament havia fet a Barcelona. Per això, sortosament, és tan i tan important la sentència del TSJC que ha parat els peus lliberticides i barnicides a Colau i la seva secta.

La modificació Colau de les normes urbanístiques d’aparcament és de les més demencials que mai haurem vist, però que exemplifica com cap altra el que són les polítiques Colau: unes polítiques sense cap sentit, només fetes per fer la vida impossible als veïns, per empitjorar la vida dels veïns.

Fins la modificació normativa de Colau, els promotors dels diferents tipus d’edificis a Barcelona, tan residencials com de serveis o comercials, tenien un marge de llibertat del tot raonable per dotar les noves edificacions d’un volum de places d’aparcament subterrànies, d’acord als habitatges, els seus metres quadrats o els metres quadrats de la superfície comercial o de serveis.

Això semblava, fins l’arribada de Colau i la seva secta, que era del tot raonable i que no perjudicava a ningú.

Però no. La gran lliberticida Janet Sanz resumia amb una frase la voluntat de la modificació normativa que promovia l’Ajuntament Colau: “Hay que romper la idea de que cada familia tenga un coche”

Ella, la cuqui Janet Sanz i la cuqui Ada Colau havien decidit que calia acabar amb la “idea” de que, a Barcelona, cada família pogués tenir un cotxe. I la millor manera que van trobar per acabar amb aquesta llibertat dels veïns de Barcelona de decidir ells tenir o no tenir un cotxe, va ser modificar la normativa urbanística per fer impossible que els veïns tinguéssim un aparcament als edificis de nova construcció.

Un diari tan poc sospitós com és El País, resumia així el projecte Colau: “La actualización de las normas urbanísticas del Plan General que regula el aparcamiento prevé reducir a una cuarta parte las plazas en edificios de vivienda protegida (de una plaza por piso, a una por cada cuatro); elimina las plazas en vivienda dotacional y equipamientos de proximidad y reduce drásticamente las previstas en comercios y centros comerciales. Respecto a los edificios de pisos de promoción privada, oficinas u hoteles, sitúa como máximas las plazas que en la anterior normativa consideraba mínimas.”

Sí, era, aquesta modificació normativa urbanística Colau que ara el TSJC ha anul·lat una cosa tan delirant com que l’únic en la que es basava era treure drets als veïns i promotors, evitar, per decret, que els veïns poguessin tenir plaça de pàrking als edificis de nova construcció, evitar que en els centres comercials hi hagués aparcaments subterranis.

El "solidíssim" raonament Colau establia que “si no els deixem aparcar enlloc, no tindran cotxes”. I així Colau i la seva secta van impulsar aquesta modificació normativa en relació a les places d’aparcament subterrànies, per a pràcticament eliminar-les.

Les places d’aparcament subterrànies tenen, en l’ordenació urbanística i de mobilitat una importància cabdal arreu del món. Facilitar l’aparcament dels veïns i les transaccions comercials i de serveis evita les congestions i la contaminació forçada per l’absència d’aparcament. Això ho sap tothom, i per això l’aparcament subterrani té aquesta dimensió estratègica.

Però per a Colau i la seva secta el fet que l’aparcament subterrani facilités l’aparcament de veïns i al comerç i als serveis era intolerable. Calia impedir-ho. Si no poden aparcar, no tindran cotxes, era el raonament Colauer. I la Janet Sanz i l’Ada Colau disfrutaven pensant en tots aquests veïns tornant a casa de la feina o del cap de setmana i donant voltes i voltes al barri perquè amb aquesta modificació normativa havien impedit que tinguessin aparcament al seu edifici. Cuqui Janet saltava d’alegria pensant en veure tancats tots els centres comercials de la ciutat, perquè sense places d’aparcament per als clients no hi aniria ningú. Cuqui Janet Sanz agafava de la mà a la seva estimada lideressa i li deia “Ada, amor, ho veig, ho farem possible, que tanquin la NISSAN, que tanquin la SEAT, que tanquin tots aquests centres comercials amb pàrkings i que marxin tots aquests veïns que volen viure a Barcelona i a sobre tenir un cotxe i una plaça d’aparcament al seu edifici! Fins aquí podíem arribar! S’ha acabat”

I així és com Colau i Janet van aprovar aquesta normativa, que es carregava totes les llibertats urbanístiques imaginables, que només pretenia fer impossible la vida a veïns i comerços a Barcelona.

Vet aquí la importància històrica per a Barcelona, per als veïns de Barcelona, per al comerç, per als serveis, per a l’urbanisme, per als nostres drets i llibertats que té la sentència del TSJC que hem conegut aquesta setmana:

Vistos los preceptos citados y demás de general y pertinente aplicación al caso que nos ocupa,

FALLO

LA SALA HA DECIDIDO:

ESTIMAR totalmente el presente recurso ordinario interpuesto por la representación procesal de la entidad Josel SLU contra la resolución-Acuerdo de la Subcomisión de Urbanismo del Ayuntamiento de Barcelona de 18-9-18 recaída en expediente 2018/67099/B, por la que se aprueba definitivamente la Modificación de las Normas Urbanísticas del Plan General Metropolitano que regulan los aparcamientos de Barcelona (publicada en DOGC de 16.10.2018), a la que se contrae la presente litis, disposición de carácter general que declaramos nula de pleno derecho, por omisión del trámite previsto en el art 133.1 Ley 39/2015 y art 8.1 TRDecreto Legislativo 1/2010, con condena en costas a las partes recurridas, aunque limitando la condena a un máximo de 3.000,00 euros por todos los conceptos, IVA incluido, a repartir al 50% entre las dos demandadas de autos.

Els veïns recuperem la nostra llibertat a tenir cotxe si volem, els promotors urbanístics recuperen la llibertat per equipar els nous habitatges amb places de pàrking subterrànies i els establiments comercials i de serveis també recuperen els seus drets i llibertats, per poder equipar els seus establiments de nova construcció amb places de pàrking subterrànies.

La ciutat guanya llibertat i drets. Barcelona guanya futur, menys contaminació, millor mobilitat.

La importància d’aquesta sentència és extraordinària. Ara mateix els drets i llibertats de Barcelona com a ciutat i dels barcelonins com a veïns, està gairebé exclusivament en mans judicials. Políticament l’Ajuntament Colau està blindat amb la majoria que els proporciona els Comuns, el PSC, ERC i la gent de Valls. Des que va accedir al poder, Colau ha esdevingut l’alcaldessa més despòtica que mai ha tingut Barcelona. Colau i els Comuns han fet de la seva gestió una permanent vulneració de drets i llibertats, tant a nivell de ciutat com de ciutadans. I això és el que està arrossegant la nostra ciutat a aquesta brutal decadència que patim.

Aquesta sentència obre el camí, d’ara i fins les eleccions municipals del 2023, per lluitar i intentar impedir la devastació de la ciutat, la permanent vulneració de drets i llibertats que patim a Barcelona per les polítiques de Colau.

Cal portar totes les polítiques lliberticides i barnicides de Colau i la seva secta davant els tribunals, cal provocar noves sentències, com aquesta que avui comento, que ens permetin recuperar drets i llibertats als barcelonins i a la nostra ciutat.