La setmana passada les dades d’un informe elaborat pel Consell Superior d'Avaluació de Catalunya analitzant l’evolució de l’ús del català en els entorns educatius va fer saltar totes les alarmes i fins i tot l’anunci del Departament d’Educació, d’un pla de xoc per consolidar, reforçar i fer més efectiu el model d’immersió lingüística.
Benvingudes siguin totes les actuacions i polítiques per la plena normalització i consolidació de la nostra llengua, de la llengua catalana.
Tot i que encara –que jo sàpiga- no hi ha accés públic a l’informe del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya, algunes de les dades que s’han conegut han estat suficients per fer saltar, com deia, totes les alarmes, a tots els nivells. Concretament la dada que evidenciaria que l’ús en grup del català pels nostres escolars hauria passat de ser habitual per a un 67,8% dels escolars l’any 2006 a ser-ho, ara, enguany, només habitual per a un 21,4%.
Desconec la metodologia de treball que ha permès fer aquests informes al llarg del temps, però el Consell d’Avaluació és un organisme responsable, de manera que més enllà de possibles afectacions metodològiques i mostrals, el cert és que aquests 45 punts d’ús habitual del català en grups dels nostres escolars que s’han perdut del 2006 al 2021, en només 15 anys, són una dada massa contundent com per no tenir-la en compte. És una dada negativa que ens obliga a tots, a Govern, a societat, a país, a plantejar-nos amb tot rigor i sense demora, un ampli consens sobre la situació de la nostra llengua i les polítiques i estratègies que cal impulsar per protegir-la i fomentar-la.
Tanmateix, i sense treure preocupació ni inquietud per aquesta situació, ni defugir que cal impulsar noves polítiques, el cert és que les reaccions que estic observant m’estan deixant tan o més preocupats que les dades de l’informe.
Com ja ve sent habitual en els últims temps, qualsevol dada, com ara aquesta ara coneguda, és aprofitada per llençar un missatge apocalíptic sobre la situació del català, absolutament catastrofista... i, alhora, absolutament mancat de la més mínima contextualització o anàlisi rigorós. Se’m posen els pèls de punta quan veig com es llencen aquestes soflames apocalíptiques, s’exigeixen polítiques immediates i contundents, i es tritura i desacredita sense contemplacions les polítiques que fins ara s’han pogut seguir.
Se’m posen els pèls de punta quan veig tot això perquè mai hi veig cap treball de diagnòstic de la situació que tingui una perspectiva àmplia, que sàpigui integrar totes les dades de la nostra evolució social, i que ens permeti treballar estratègies a partir d’un diagnòstic fiable, sòlid.
Us posaré només alguns exemples d’unes poques dades que m’esgarrifa veure no són mai tractades en cap de les reaccions que ha provocat aquest informe, de les que ningú en parla o si algú ho fa és des de posicionaments identitaris que encara em fan esgarrifar més.
El primer element que cal posar damunt la taula per poder avançar en un diagnòstic cert i rigorós de la situació és un que ja altres vegades sabeu he situat com a cabdal per poder analitzar correctament la situació del català, les causes d’aquesta situació i les polítiques que cal dissenyar per millorar aquesta situació: el demogràfic.
Els moviments demogràfics que ha viscut el nostre país en els darrers 15-20 anys tenen un enorme impacte en les dades lingüístiques del nostre país, en la seva evolució.
Ignorar-los i dir que tot és un desastre, que res no funciona i que per això el català està com està ens aboca a la més absoluta incapacitat de dissenyar estratègies i polítiques encertades.
L’any 2000 Catalunya tenia una població de 6.080.000 habitants amb nacionalitat espanyola i 181.590 habitants amb nacionalitat estrangera.
L’any 2020 tenim 6.519.000 habitants amb nacionalitat espanyola i 1.260.000 amb nacionalitat estrangera.
Sí, mentre que els “nacionals” (fins ara és el que tristament encara diu el nostre DNI i les fonts estadístiques...) a Catalunya en aquest període hem crescut un 7,22, els “estrangers” ho han fet més d’un 500%.
Les dades són espectaculars, i ens hem de sentir molt i molt orgullosos de nosaltres com a país per la capacitat que hem tingut d’integrar socialment en els àmbits clau de les polítiques públiques, com són la sanitat, l’educació i l’assistència social, a aquesta enorme massa migrant que ha arribat en molt molt poc temps.
Però és evident que una sotragada demogràfica així genera molts i molts efectes en la nostra societat, en les nostres polítiques, en el nostre país. I la llengua n’és un, d’aquests àmbits, perquè aquest enorme volum de població migrada acollida en tan pocs anys, que ja forma part de la nostra realitat nacional i social, han arribat sense conèixer la llengua catalana, i en un percentatge molt significatiu, sí la castellana (emigració llatinoamericana). Això és un fet.
L’any 2.000 la taxa bruta de creixement al nostre país era de l’1,31, mentre que la taxa bruta de creixement migratori era de l’11,36. En aquest període de tants pocs anys la taxa de creixement migratori ha arribat a situar-se en el 23%. L’any 2019, últimes dades disponibles, la taxa de creixement dels “naturals” del país és ja directament negativa, del -0,39, mentre que la taxa bruta de creixement migratori és del 13,79%
Aquestes dades dibuixen amb claredat el gran impacte demogràfic que hi ha hagut al nostre país, i explica moltes coses, entre d’altres com tants i tants joves en edat escolar s’han incorporat a les nostres escoles i aules, i ho han fet desconeixent el català, sense coneixement de la llengua catalana. I això és obvi que ha impactat en la diversificació de les llengües d’ús als entorns grupals de les nostres escoles. Era inevitable.
En aquest període, i ja directament en relació a la població en edat escolar, a les nostres escoles per cada 5 “nacionals” hi ha arribat 1 escolar estranger, que no coneixia la llengua catalana en cap cas, però que en un 50% sí la llengua castellana.
I les dades encara serien una mica més severes si tenim en compte que en els “nacionals” també s’hi inclou, no he pogut desagregar-ho estadísticament en aquesta comparativa, tant la “nacionalització” de migrants internacionals (llatinoamericans) com els fluxes migratoris cap a Catalunya provinents de la resta de l’estat, que tot i petits, hi són.
Així les coses és fins a cert punt és normal, gairebé inevitable en la nostra situació (amb aquest enorme fluxe migratori produït en molt poc temps, sense que tinguem un estat propi i amb una societat en la que el castellà és la llengua primera de la majoria de la població) que els nostres xiquets hagin fet tot el possible per entendre’s i parlar entre ells amb llengües que els ho permetés més fàcilment. I aquesta llengua, dissortadament, no era el català, sinó el castellà (era i és la llengua inicial majoritària a la nostra societat, també entre els més joves, i és la llengua del 50% del fluxe migratori rebut aquests 15 anys).
Això, a criteri meu, és el que explica bona part de les dades que reflecteix l’estudi en relació a la llengua d’ús en grup a les escoles. Amb un fluxe migratori com el que hem tingut, era inevitable un impacte així.
Tanmateix, en aquest diagnòstic, en relació al paper de la immersió lingüística a les nostres escoles, crec que, tot i tenir clar que cal millorar-la i impulsar-la, no podem dir que no ha funcionat.
Si donem per bones les dades d’aquest treball en relació a la caiguda d’ús del català a l’escola en entorns grupals, també hem de donar per bones altres dades que a criteri meu ens ajuden a entendre molt millor la nostra realitat i poder fer-ne un diagnòstic més encertat.
I una d’aquestes dades és la que evidencia que la immersió lingüística funciona. L’any 2018, segons dades oficials, com les de l’informe, un 94,4% dels joves entre 15 i 19 anys escolaritzats a Catalunya tenien coneixement del català tant des del punt de vista d’entendre’l com de llegir-lo i de parlar-lo.
Això no hauria estat mai possible sense una escola que, malgrat les dificultats a les que ha hagut de fer front, funciona, i a un model, el de la immersió, que malgrat relaxaments en la seva aplicació i necessitat d’actualització, és evident que funciona.
Els joves escolaritzats, també els fills d’aquest recent moviment migratori internacional, coneixen el català, primer objectiu, objectiu necessari, per poder després estendre’n el seu ús social.
Una altra dada molt recent del consell d’avaluació també acredita com el model escolar permet als nostres escolars assolir les competències de manera molt similar tant en català com en castellà:
“En el número 50 de Quaderns d’avaluació s’ha analitzat en detall els resultats de les proves d’avaluació de sisè d’educació primària i l’impacte de la COVID-19 en l’alumnat d’aquest curs. En el present Tast de dades es posen en relleu els resultats de llengua catalana de l’alumnat de sisè de primària i la relació que s’estableix amb els de llengua castellana al curs 2020-2021.
Pel que fa a la llengua catalana, la diferència entre la puntuació mitjana de la comprensió lectora (79,1) i la de l’expressió escrita (70,1), hi ha tornat a augmentar (4,8 punts) respecte a l’onada del 2019. Com mostra la Figura 1, la comprensió oral és la competència que obté més bons resultats: 83,8 punts de mitjana i, tan sols, el 5,9% d’alumnat se situa al nivell del no assoliment de la competència. En el Tast de dades 20 es posava de manifest la relació positiva entre els resultats de l’expressió oral de les llengües catalana, castellana i anglesa, i les competències lingüístiques en l’avaluació de quart d’ESO.
El percentatge d’alumnat situat al nivell baix d’assoliment de la competència en llengua catalana no supera el 15% ni en la comprensió lectora (11,2%), ni en l’expressió escrita (12%), ni en la comprensió oral (5,9%). A més, el percentatge d’alumnat situat al nivell alt d’assoliment de la competència supera el 30% en totes tres dimensions.
S’estableix una relació entre els resultats de llengua catalana i llengua castellana en totes les competències. L’associació entre les puntuacions mitjanes obtingudes en aquestes dues competències és alta. S’ha evidenciat que el 66,1% dels factors que influeixen en l’assoliment de la competència comunicativa són comuns tant en llengua catalana com en llengua castellana. Per tant, si el resultat mitjà obtingut en una de les dues llengües és positiu, és molt probable que el resultat en l’altra llengua també ho sigui.
La majoria d’alumnat ha obtingut uns resultats molt similars en les dues llengües oficials.”
En definitiva, segur que podem millorar moltes coses del nostre model, i cal treballar-hi intensament, però el punt de partida no pot ser que no funciona, sinó tot el contrari, el punt de partida és el d’un model escolar que funciona, tot i que necessiti millorar i adaptar-se al nou context.
Insisteixo, crec que malgrat alguns indicadors, com a país estem gestionant molt bé aquest enorme fluxe migratori concentrat en tants pocs anys. Els mecanismes d’integració, a tots els nivells, també el lingüístic, en un país com el nostre, sense un estat al darrere, no funcionen rotllo plis plas, de la nit al dia, amb solucions màgiques. Hem d’assumir que el procés, per l’impacte del volum demogràfic i del poc temps en que l’hem tingut, necessita una mica més de temps per acabar de normalitzar indicadors de molts tipus, com el lingüístic, de l’ús de la llengua.
Després de 300 anys de persecució de l’estat espanyol a la llengua catalana, la seva supervivència només ha estat possible pel compromís personal i social del nostre poble, que ha entès és la columna vertebral de la nostra identitat, d’una identitat complexa i diversa, però que sempre té en el català el motor en el que ens reconeixem.
I ho torno a dir, em sembla absolutament fora de lloc tot aquest discurs apocalíptic.
Malgrat tots aquests impactes demogràfics el català és l’única llengua que creix i guanya usuaris, i que ho està fent de manera sostinguda. Tenim el país que tenim, som com som, com ens ha fet la història, com hi érem, com hi hem arribat i com avancem, com ens anem reconeixent en la nostra identitat nacional i lingüística.
L’any 2000 el català era la llengua inicial, primera, del 39,7% del nostre jovent de 15 a 29 anys, del nostre jovent que ja havia passat per la nostra escola, instituts, universitats, empreses, etc. i el castellà del 53%. Però justament aquest model que funciona, malgrat tot, malgrat els forts impactes migratoris, és el que feia, és el que generava les condicions per a que, aquell mateix 2000, i per a aquell mateix jovent, el català fos la seva llengua d’identificació i ús habitual per a un 44,7% i el castellà per a un 46,9%.
L’any 2018, conseqüència d’aquests grans moviments migratoris internacionals cap al nostre país, el català era la llengua inicial, primera, del 33,7% de la població, mentre que el castellà ho era del 47,2%.
Però altre cop podem veure com, malgrat les dificultats, el model funciona, i un 37% d’aquests joves entre 15 i 29 anys, després del seu pas per l’escola, universitat, empresa, etc. adopten el català com a llengua d’identificació i d’ús habitual, davant el 43,3% que ho fa amb el castellà.
Podem veure clarament dues coses: per una banda que el castellà forma part de la nostra realitat social i nacional, és la llengua primera de la majoria de la nostra societat, inclosa la gent jove, i per una altra banda que el català és l’única llengua a Catalunya que guanya i creix en ús habitual i adopció com a llengua pròpia.
Abans de la gran onada onada migratòria del s.XXI el català passava del 39,7% que el tenia com a llengua inicial al 44,7% (+5 punts) que l’assumia com a llengua d’identificació i ús habitual, mentre que el castellà passava del 53% al 46,9% (-6 punts).
Ara el català passa del 33,7% al 37% (+3,3 punts) i el castellà del 47,2% al 43,3% (-4 punts).
I s’incrementa el % dels qui tenen com a llengua d’ús habitual tant el català com el castellà, les dues.
El català és l’única llengua que creix en ús i identificació a Catalunya. Això és una evidència. De la mateixa manera que és una evidència la necessitat que té el català de tenir un estat al darrere que faci per la nostra llengua ni més ni menys que el que fan tots els estats.
Necessitem un estat, però mentre no el tenim, necessitem seguir defensant el català, protegint-lo, estenent-lo, normalitzant-lo, estimant-lo i, donant-li també aquest element de cohesió social, acollida i integració que sempre ha tingut.
Però, cal dir-ho, perquè és així, sobretot el català el que no necessita és tot aquest discurset apocalíptic, aquesta dramatització existencial sense cap altre fonament que la buidor de la demagògia identitària. És un error monumental plantejar que la normalització del català passa per la confrontació amb el castellà. Això no va així. I si es porta cap a aquest terreny, les conseqüències seran fatals per a la nostra llengua, per a la nostra cohesió nacional i per a les nostres aspiracions polítiques d’esdevenir estat, de fer realitat la República Catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada