Enquesta ICPS 2021: anàlisi, des del dolor, de les dades preludi de la desfeta que està provocant la rendició d’ERC

 Avui dijous, dia 2 de desembre del 2021 hem tingut les dades 2021 de la històrica enquesta anual de l’Institut de Ciències Polítiques iSocials (UAB) sobre la situació política a Catalunya.

És una enquesta que es porta fent des de fa molt anys, fet que li aporta gran valor. I que sempre ha plantejat les qüestions amb intel·ligència, aportant molta i molt valuosa informació sobre la nostra realitat social i política.

Aquest any 20121 l’enquesta de l’ICPS també ens aporta molta i valuosa informació. I en aquest article intentaré analitzar les dades que considero més rellevants.

Abans d’entrar en l’anàlisi dels diferents elements de l’enquesta em sento obligat a dir-vos un altre cop que la part menys interessant de l’enquesta és la projecció de vot que efectua. I això és així perquè l’enquesta té greus biaixos.

Aquests biaixos ens obliguen a seleccionar molt bé la informació de l’enquesta que considerem i tractem, perquè només pot ser aquella part que podem projectar sense que es vegi afectada per aquests biaixos.

Entenc que en els grans ítems la mostra de l’enquesta pot ser representativa a molts nivells, i per tant podem treballar amb les seves dades, defugint els biaixos. I per això m'hi he posat.

Per què parlo de greus biaixos? Doncs pel que ens trobem quan mirem el record de vot de la mostra de l’enquesta.

Segons record de vot de la mostra, a les eleccions Parlament Catalunya de 14F 2021 (les últimes eleccions que hi ha hagut), el record de vot de la mostra dels principals partits és:

ERC: 21,2%

PSC: 13,8%

JxCAT: 9,9%

ECP: 6,8%

I quan ho comparem amb els resultats del 14F veiem que ERC va tenir un 21,3% dels vots, per tant està correctament representada a la mostra, PSC un 23,04% dels vots, per tant està infrarepresentat, amb 10 punts menys de record de vot a la mostra que de vot va tenir el 14F, ECP clava en el 6,8% record de vot i vot el 14F i, finalment, Junts per Catalunya lidera la infarepresentació, amb menys 10,14 punts, atès que a la mostra només té un 9,9% de record de vot i el 14F va tenir un 20,04% del vot.

Un cop això ja ha quedat clar, anem a l’anàlisi de tots aquests elements de l’enquesta que podem considerar, valorar i analitzar, atès que no estan subjectes als biaixos de l’enquesta.

Les males notícies, les primeres

No aniré amb rodejos: l’enquesta ICPS al meu entendre té dades més que suficients que em porten a una de les conclusions més dures amb les que m’he trobat des que ja fa molts i molts anys vaig començar a analitzar enquestes polítiques.

I aquesta conclusió que mai hauria volgut veure reflectida en una enquesta és que les dades ICPS són el preludi de la desfeta política del nostre país, des d’un punt de vista nacional i de moviment independentista, com a conseqüència de l’impacte polític i nacional que ha tingut, té i tindrà la rendició incondicional d’ERC a l’estat espanyol.

De l’1-O 2017 ençà, però sobretot després del 21D i del 14F s’ha parlat i especulat molt sobre aquest tema, sobre la “rendició d’ERC” que s’amagava en el seu gir polític, en la desautorització de tot allò que havia defensat fins l’1-O, sense cap explicació, sense oferir cap explicació d’aquest gir radical i dir i defensar el contrari del que deia i defensava abans de l’1-O. ERC sempre ha negat aquesta rendició, i l’ha volgut amagar en presumptes formulacions estratègiques, com ara això de l’eixamplament de la base.

Però les dades de l’enquesta ICPS dissortadament, tristament, dolorosament, posen en evidència la cruesa d’aquesta rendició d’ERC i les conseqüències que té a tots els nivells. I les evidències d'aquestes conseqüències també les trobem a l’enquesta ICPS: són aquesta desfeta que projecten les dades. 

No estem instal·lats en la desfeta, però les dades de l’enquesta ICPS clarament ens l’anticipen, en són el preludi.

A la pregunta múltiple sobre, en relació a l’estat espanyol, què hauria de ser Catalunya, els qui responen un estat independent aquest 2021 són el mínim des que el 2012 podem considerar va iniciar-se el procés. Aquell 2012 un 44,3% responien que un estat independent. Aquest 2021 un 35,3%.

L’any 2017 l’ICPS preguntava si personalment els enquestats què “volien” per a Catalunya, si la independència o seguir sent una part d’Espanya. Un 46,6% deien que independència i un 48,4% que una part d’Espanya. Aquest 2021 només un 39,4% diuen que voldrien una Catalunya independent, mentre que els que volen que Catalunya segueixi sent una part d’Espanya s’enfilen fins al 52,9%.

Dissortadament aquest 2021 l’ICPS no ha preguntat sobre el vot en cas d’un referèndum. Tanmateix sí ha plantejat altres qüestions que ens permeten seguir aprofundint en la crisi. Singularment hi ha dues preguntes que jo considero clau, pel que expliquen per elles mateixes però, sobretot, pel que expliquen quan les creuem amb el vot.

Aquestes dues preguntes de l’ICPS sobre el mateix tema estan formulades així:

-          A vostè com li agradaria que acabés el procés sobiranista?

-          Vostè com creu que acabarà el procés sobiranista?

Aquest 2021 tenim dos altres mínims històrics: només un 29,3% diuen que els hi agradaria que acabés amb la independència. És la dada més baixa des del 2015, molt lluny del 37,8% que així ho volia el 2016 o el 36,2% del 2017.

Però potser el mínim més dolorós és que aquest 2021 només un 8% creuen que acabarà amb la independència, quan entre el 2015 i el 2017 se situava entre el 17 i el 16%.

ERC va dient que vol eixamplar la base i tal i tal, però l’única realitat és que aquesta estratègia que està seguint ERC ens està portant als % més baixos de suport a la independència des que es va iniciar el procés independentista.

El major suport i la major confiança en la independència, que va portar a que l’independentisme fos majoritari, es va donar els anys en els que d’una manera o altra hi havia una mínima estratègia compartida i una clara determinació en l’objectiu.

Està clar que l’estratègia d’ERC post 2017 no és cap estratègia per fer la independència, sinó per a gestionar la rendició de l’independentisme.

I això ho veiem claríssim, com mai, quan mirem unes dades, les dades més greus, que més m’han colpit, de totes les que no només en aquesta enquesta, sinó en totes les que puc recordar, he vist mai.

Quan creuem les dades de la pregunta “a vostè com li agradaria que acabés el procés sobiranista” amb el record de vot a les eleccions del 14F, veiem com un 84% dels votants de Junts i un 85,7% dels de la CUP diuen que els hi agradaria que acabés amb la independència de Catalunya, però -i aquí ve la dada clau per entendre el que està passant- només un 52,8% dels votants d’ERC diuen que els hi agradaria que acabés amb la independència, mentre que un 43,7% dels votants d’ERC diuen que els hi agradaria que acabés amb un acord amb el Gobierno de España per dotar Catalunya de més autogovern.

Fa només 3 anys, l’any 2018, el 72,4% dels votants d’ERC deien que els hi agradaria que el procés acabés amb la independència, i només un 25,9% que amb un acord amb ESP per dotar CAT de més autogovern.

Aquestes dades evidencien amb total rotunditat que l’estratègia d’ERC no és eixamplar la base fent més independentistes, sinó tot el contrari, l’estratègia d’ERC és reduir la base independentista.

Fa 3 anys, com hem vist, un 72,4% dels votants d’ERC deien els agradaria el procés acabés amb la independència, entre els votants de Junts era el 77,4% i entre els de la CUP el 79,7%. La independència encara era possible perquè la rendició d’ERC encara no havia calat entre el seu electorat, i aquest alineament de voluntats perquè el procés sobiranista acabés amb la independència entre els tres partits que llavors representaven l’independentisme, ho feia possible.

L’estratègia d’ERC de reduir la base, i l’èxit que està tenint, que en només 3 anys ha perdut 20 punts entre el seu electorat, fa la independència directament impossible, perquè ERC no perd suports. És a dir, ERC ni guanya ni perd suports electorats, però ha transformat el seu electorat de clarament independentista a no clarament independentista. I això esquerda totalment la majoria independentista, la redueix, la col·lapsa. És el que es buscava amb la rendició.

I així arribem o desemboquem en l’agreujament, qui sap si irreversible generacionalment, de la credibilitat del moviment independentista.

El 2017, sobre el conjunt de tota la població, només un 15,2% creia que el procés acabaria amb la independència de Catalunya, tot i que entre els votants independentistes el percentatge era superior al 30%.

El 2018 la dada general ja va baixar una miqueta, al 14,3%, i entre els independentistes es quedava en el 30% els qui creien acabaria amb la independència.

Aquest 2021 ja només un 8% de la població creu que acabarà amb la independència, però altre cop la dada més colpidora és que entre els votants de Junts encara hi ha un 29,4% que així ho creuen, però entre els d’ERC ja només ho creuen un 9,8%.

L’estratègia d’ERC impacta clarament en el seu electorat. I arrossega fatalment a l’independentisme o al que abans era el moviment independentista a una formulació que ja ni els seus o els que abans eren seus es creuen.

I aquest és per a mi un dels altres punts crítics. El més important és que la renúncia d’ERC arrossega l’independentisme a perdre la majoria. Però el segon, directament vinculat, és que la reformulació del moviment independentista, si volem mantenir viva l’opció, s’ha de plantejar fer-ho esdevenint creïble, generant confiança i credibilitat en la seva política i estratègia no només entre les seves bases –imperatiu- sinó en el conjunt de la societat.

Abans de cloure aquesta anàlisi, amb una revisió no afectada pels biaixos de l’enquesta de la situació política des d’un punt de vista electoral de les diferents formacions polítiques, voldria fer un altre comentari com l’anterior, de reptes que té pel davant el moviment independentista en la seva reformulació per sortir de l’actual crisi.

Si abans parlava de la necessitat de formular una proposta política creïble, que situï la seva credibilitat com element nuclear, les dades de l’enquesta ens evidencien un altre repte de primer nivell: una formulació que no generi por a la fractura social, a la divisió social i de convivència.

Que el procés derivi en una societat fracturada i amb problemes de convivència és un temor, una por, molt estesa socialment. El 70% de la població té molta o bastanta por a que el procés acabi generant problemes d’aquest tipus.

És evident que això ha estat el cavall de batalla de l’unionisme per aturar l’independentisme: fer creure que l’independentisme generava una fractura social.

L’independentisme sempre s’havia formulat des del “un sol poble” candelià. L’independentisme sempre s’ha formulat, com el catalanisme, com un procés de suma, d’integració, de respecte als orígens i les identitats, però de confluència en un objectiu compartit d’un país lliure i pròsper, amb més i millors oportunitats per a tothom.

Però les dades evidencien que en aquest tram final l’independentisme no ha sabut o no ha pogut respondre a la propaganda i estratègia unionista d’alimentar el conflicte social. Aquest 70% d’enquestats que expliciten el seu temor a aquest conflicte és una dada molt contundent com per no pensar-hi, reflexionar i actuar. I sí, és cert que el temor és majoritari entre el votant unionista, molt majoritari, però també hi és entre el votant independentista, ja que un 50% del votant independentista també assenyala aquest punt com a crític, també té por que el procés acabi provocant problemes de convivència.

I us haig de dir que la frustració i desorientació en la que està instal·lat l’independentisme post 1-O 2017 està generant actituds que només poden fer que agreujar aquest punt feble de l’independentisme. I sí, m’estic referint a totes aquestes inadmissibles soflames identitàries que es manifesten amb intransigències diverses.

L’independentisme només podrà ser i la independència només es podrà assolir des d’una formulació política, nacional i social integradora, que ens accepti com som, que ens sumi des de la diversitat d’origens i social per assolir aquest objectiu comú i compartit, la independència. Convertir la necessària defensa del català i del seu paper com a llengua pròpia en un conflicte permanent contra el castellà, enlloc d’un espai d’integració i cohesió social és un error monumental, que només afeblirà el català i l’independentisme.

De la mateixa manera, reaccionar als atacs de l’estat espanyol a la immersió lingüística amb propostes de segregació escolar per raó de llengua, és un altre error monumental, que ens abocaria, aquest cop sí, a una divisió social per raó de llengua que ens paralitzaria com a país i com a moviment, que bloquejaria el nostre futur i qualsevol aspiració d’esdevenir un estat propi.

L’independentisme ha de recuperar la seva força integradora, ha de vèncer aquesta estratègia unionista de fracturar la societat per motius d’identitat, i no fer-la més gran, actuant igual que ho ha fet l’unionisme.

Ignorar la nostra realitat i voler superar les nostres frustracions amb discursets identitaris és també el preludi de la desfeta, de que l’independentisme torni al testimonialisme. Catalunya, i també l’independentisme, som un país i un moviment de confluència i amb capacitat integradora pel damunt de les identitats. Enervar la identitat a valor polític és el que ha volgut fer l’unionisme i seria el més gran i monstruós error que podria cometre l’independentisme. A l’enquesta podem veure clarament les dades de sempre, les que ja sabem, que Catalunya és un país d’identitats compartides, en el qual el 68% de la població comparteix amb més o menys intensitat, amb diferents graus, el sentiment d’identitat catalana i espanyola. També entre l’independentisme. Només un 18,6% de la població es manifesta únicament catalana com a identitat, de manera que per arribar al 39,4% que volen que Catalunya sigui un estat independent, vol dir que més de la meitat de l’independentisme, més del 50% de l’independentisme, fins i tot en aquestes hores baixes, ho és des d’una realitat de sentiment d’identitat compartida. I només des d’aquesta intel·ligència estratègica i de model de país l’independentisme ha arribat a ser la majoria social i democràtica que hem estat. És l’únic camí. Tot el que s’aparti d’aquest camí ens aboca al testimonialisme i l’eterna derrota.

Unes notes sobre projeccions electorals:

Una de les potes clau de l’estratègia de rendició d’ERC passa per minimitzar Junts i tot el que l’envolta (des del President Puigdemont fins l’electorat i les propostes polítiques), condemnant-los a la irrellevància.

Per fer-ho, per poder executar plenament aquesta estratègia, per sortir-se’n, ERC necessita que els resultats electorals permetin apartar Junts de qualsevol àmbit de govern, començant per la Generalitat, ajuntaments, diputacions, consells comarcals, etc.

El junquerisme té absolutament interioritzat que apartant Junts i el que representa de qualsevol àmbit de poder, deixant-los fora de tot arreu, en una legislatura entraria en descomposició i eliminaria així l'últim obstacle que té per fer efectiva la rendició a canvi de l'hegemonia política autonòmica.

Per aconseguir-ho la direcció junquerista d’ERC està disposada a fer tot el que calgui, absolutament tot... excepte suïcidar-se. I això, aquest últim fre, és el que ha fet que després del 21D i del 14F ERC hagi acabat pactant amb Junts: perquè tant el 21D com el 14F els resultats de Junts, els suports de Junts van estar molt per sobre del que ERC esperava, i amb un Junts amb força en vots molt igualada amb la d’ERC, haver portat el pla de pactar amb Comuns, CUP i PSC per deixar fora Junts li podia haver sortit molt car a ERC. I no es van atrevir. Ho tenien tot preparat, però un cop més els resultats de Junts el 14F ho van impedir. I de retruc van impedir la rendició incondicional, i són l’última porta oberta a l’esperança de que l’independentisme es refaci, es mantingui com a formulació política central a Catalunya.

Doncs d’acord a l’enquesta, la veritat és que l’escenari polític català, malgrat les convulsions, no sembla s’hagi de moure gaire, més enllà de les desaparicions segures de C’s i de Pdecat.

L’enquesta projecta una gran victòria d’ERC, pel damunt de la resta. Però no és així, això és una fantasia demoscòpica provocada pels biaixos de la mostra i la infrarepresentació de Junts i de PSC.

Perquè Junts és la formació política que presenta una més alta fidelitat de vot, del 82,4%, en relació al vot que va tenir el 14F, pel damunt d’ERC que també té una altíssima fidelitat entre el seu votant, del 79,5% i del PSC, amb el 80,7%.

I cap d’aquests partits presenta cap transferència mínimament significativa de vot, ni a favor ni en contra, en relació als altres partits.

Reafirmant que tot això de l’eixamplament de la base d’ERC és només el discurs en el que camuflar, intentar amagar, la seva rendició, tenim aquest espectacular 0% de transferència de vot dels Comuns cap a ERC. No, no s’eixampla cap base, només es redueix la base independentista, amb aquesta estratègia d’ERC.

En contra del que s’havia especulat, no sembla que de la liquidació de C’s el PSC en surti significativament afavorit, per ara, atès que només un 2,4% de votants de C’s el 14F ara votarien PSC, mentre que un 15% votaran VOX, en el que és la major transferència d’antic votant de Cs. En qualsevol cas, Cs les properes eleccions passarà a la història i només quedarà el rastre de la seva política d’odi, de la seva maldat i anticatalanisme.

Els altres que s’evaporaran des de la més absoluta intranscendència, la intranscendència que els ha acompanyat tota la seva fugaç existència des que van decidir trair el president Puigdemont i el projecte de Junts, són els del Pdecat. Amb només un 28% de votants del 14F que ara els votarien, i fugues de vot del 21% cap a Junts o del 14,3% cap a ERC s’acabarà la seva efímera existència, gràcies a la qual  només podran explicar que van impedir que guanyés Junts, que van facilitar la victòria d’ERC i que van impedir que Junts i ERC tinguessin majoria absoluta, condemnant-los altra vegada a dependre de la CUP i dels seus pactes mutants.

Per acabar aquest apartat, una última dada que evidencia aquesta estratègia divisiva d’ERC, de reduir l’independentisme i de situar Junts, amb el President Puigdemont al capdavant, com a objectiu a batre al cost que sigui. Aquesta estratègia que la direcció junquerista d’ERC alimenta incessantment dirigits pel sergisolisme, ha calat clarament entre el seu electorat, fins a nivells esgarrifosos.

En la valoració dels líders polítics un 35,8% dels votants d’ERC suspenen, amb valoracions d’entre 0 a 4 al President Puigdemont. Aquest mateix electorat d’ERC només un 18,9% suspenen la Jèssica Albiach, amb puntuacions d’entre 0 i 4.

Sí, el president Puigdemont, el president a l’exili, el president de l’1-O, un 35,8% dels votants d’ERC el suspenen (un 9,1% amb un ZERO, sí amb un 0), però a la Jèssica Albiach, la que al Parlament exhibia davant totes les càmeres el seu vot NO per tal de delatar i incriminar els seus companys, la Jèssica Albiach que només destil·la bilis contra l’independentisme, demagògia repugnant, aquesta delatora, és molt més estimada i valorada pels votants d’ERC que el President Puigdemont.

Per cert, que entre els votants de Junts només un 17,5% suspenen Junqueres. Una altra dada que contrasta i explica moltes coses amb el 35,8% de votants ERC que suspenen Puigdemont.

En fi

I ara, quasi com un post scriptum, algunes dades per a l’esperança:

Sí, tot i que la majoria de dades ens aboquen a un escenari de desfeta, no tot està perdut, encara hi ha motius més que de sobres per seguir lluitant, i algunes dades alimenten aquesta esperança.

La primera és que malgrat tot l’odi que des de l’unionisme s’ha intentat escampar contra l’independentisme, encara hi ha un compoment majoritari d’humanitat a la nostra societat.

Així, el 62% de la població està d’acord amb l’indult als polítics presos, i només un 28,5% en contra. Evidentment l’aprovació entre l’independentisme és gairebé total, però la dada que ens fa creure i tenir esperança en una societat i comunitat que sap mantenir-se humana pel damunt del conflicte i l’escenari polític, és aquest 64,5% de votants del PSC i el 80,5% dels Comuns que estan a favor dels indults. I encara més, si m’ho permeteu, aquest 18% de votants de VOX, 31% de Cs i 23,3% de PP que també estan a favor dels indults. Que aquests votants, amb la merda que diàriament llencen els líders dels partits que voten, siguin capaços de mantenir aquest punt d’humanitat, és una notícia positiva.

I dues últimes notes per a l’esperança:

-          Malgrat tota la propaganda oficial, l’independentisme que alguns s’esforcen en liquidar torna a emergir com a bloc, es torna a manifestar amb un consens com pràcticament no hem vist en cap altre punt, quan l’enquesta planteja als enquestats si creuen que de la taula de diàleg en sortirà res: entre l’independentisme l’opinió majoritària és que NO. Un 84% dels votants de Junts diuen que no en sortirà res, un 80,4% dels de la CUP i, i això és el més important... UN 60,2% dels d’ERC.

Curiosament l’unionisme s’evidencia amb tota la seva fortalesa i també unitat perquè entre els seus votants el Sí és majoritari, l’unionisme està unit perquè la majoria del seu votant, sigui del partit que sigui, creu que sí en sortirà un acord polític: un 52,4% dels del PSC, un 53,6% dels de VOX, un 52,4% dels Comuns i un 50% del de C’s.

-          I també malgrat tot, un 66,5% de la societat catalana creu que cal un referèndum perquè Catalunya pugui decidir el seu futur, davant el 26,9% que s’hi oposen. La democràcia sempre és un espai de suma, però només quan va acompanyada de determinació, com vam veure l’1-O. Un enfortiment democràtic des de la determinació per arribar fins al final emparats per la màxima legitimitat democràtica i social és encara possible. Però només ho serà, només podrem avançar per aquest camí si ens retrobem en el “nosaltres” independentista, des de la lleialtat i amb una estratègia compartida que inclogui tot l’independentisme i que alhora respecti les majories dins d’aquest espai, un espai on no hi hauria d’haver cabuda a l’estratègia de bloqueig per part de ningú. 

E   Ens necessitem tots. Si no hi som tots no hi ha independència possible. Però per tornar a ser-hi tots els companys d'ERC han de posar fi a aquesta política de rendicio i divisió de la direcció junquerista i sergisolista que està reduint la base independentista i que, com hem vist avui, ens aboca a la desfeta com a moviment si no hi ha una reacció que l'aturi i així poguem revertir la situació.