Per una Llei Seca, Sense Fum, Vegana, Inclusiva i Saludable!

Ahir el conseller de Salut, Dr. Argimon va anunciar que s’està preparant una normativa per deixar espais lliures de fum com: parades autobús, escoles o a l’exterior de les terrasses.

El conseller justificava la mesura pels evidents efectes negatius per a la salut que té el tabac. És una normativa pensant sempre en la nostra salut.

Tanmateix, des del punt de vista dels objectius de protecció de la salut que persegueix la normativa que està impulsant el Departament de Salut, tot i que em sembla que també el Gobierno de EspaÑa n'està impulsant una, crec que clarament fan curt, que es queden molt lluny d’on caldria arribar, d'on hem d'arribar.

El tabac i el fum del tabac són clarament perjudicials per a la salut. Cal, per tant, prohibir el seu ús, no n’hi ha prou amb limitar-lo. És un deure del Govern portar als ciutadans pel bon camí, vetllar per la seva salut, i quan hi ha una evidència que un ciutadà no fa el que hauria de fer, en aquest cas no fumar, cal que l’administració intervingui sense contemplacions, impedint-li fer-ho, assumint una responsabilitat que el ciutadà no té.

I hem parlat del tabac, però clarament la normativa es queda curta perquè, pensant en el benefici dels ciutadans, per assegurar que fan les coses bones per a la seva salut, també cal que la normativa abasti molts altres àmbits que perjudiquen la salut dels ciutadans, com per exemple les begudes alcohòliques. S’ha normalitzat l’ús de l’alcohol com a beguda, quan és un element clarament tòxic i perjudicial per a la nostra salut. Diàriament es beuen milers de litres de vi, sembla no es pugui sortir de festa sense fer un gintònic, etc. Cal posar fi a aquesta cultura de l’alcohol, tan perjudicial per a la nostra salut. Cal prohibir l’alcohol.

També en molts altres àmbits de la nostra vida, els ciutadans no segueixen les indicacions de les autoritats, vetllant per la seva salut. És obligació dels poders públics actuar amb la responsabilitat que no tenen els ciutadans, i impedir-los una alimentació que perjudiqui la seva salut. Així ara mateix tenim una ciutadania amb una alimentació que els hi genera molts problemes. No podem deixar la seva alimentació en les seves mans. Perquè ja hem vist que abusen de les carns, de la sal, dels dolços, de les salses, dels embutits... i tot això els porta a desenvolupar problemes de salut com el colesterol, la hipertensió, l’obesitat... La normativa que impulsa salut ha de vetllar, com en el cas del tabac, per impedir aquest comportament irresponsable de la ciutadania. 

Cal un pla de gran abast, absolutament ambiciós, perquè sigui l’administració la que diàriament proporcioni a cada ciutadà els aliments que ha de consumir, i fer-ho en un format que ja estigui cuinat. L’objectiu és que tots els ciutadans passin pels espais que s’habilitaran a tots els pobles, viles, barris i ciutats, a recollir la seva safata amb els aliments a consumir aquell dia. D’aquesta manera es podran eliminar, en un temps rècord, tots els aliments de la dieta dels ciutadans que els poden generar problemes de salut, començant per les carns, els greixos, els embotits...que seran subtituits per una dieta vegana, a base de verdures, hortalisses, cereals i fruita. D’aquesta manera des dels poders públics es millorarà la salut dels ciutadans irresponsables que fins ara menjaven coses que no els hi convenia.

És per tot això que cal animar al Departament de Salut i al Govern a impulsar l’elaboració i aprovació d’una llei molt ambiciosa, no aquesta simple normativa de prohibir fumar en certs espais, que imposi la salut com a bé públic a tots els ciutadans, i elimini de la nostra societat totes les pràctiques alimentàries que perjudiquen la seva salut, com l’alcohol i molts aliments que ara estan consumint.

Cal treballar, ja des d’ara, per una Llei Seca, Sense Fums, Vegana, que asseguri eliminar de les nostres vides tot el que perjudica la nostra salut, gràcies a la prohibició total de la venda i consum d’alcohol, del tabac i de tots els aliments que quedin fora de la dieta vegana que proporcionarà diàriament el Govern a tots els ciutadans.

Una llei així, en aquests moments, és del tot necessària, però a més a més és també una oportunitat per fer una societat inclusiva, una societat que enterri els comportaments masclistes de l’heteropatriarcat que fins ara l’ha dominada, a la nostra societat. Només cal pensar en dues exemples, per entendre l’abast de la dimensió inclusiva d’aquesta llei:

•  Amb l’alcohol prohibit s’haurà acabat aquesta pràctica masclista de la majoria d’homes d’anar “de copes” amb altres mascles... i els seus crits i l’envalentonament que acompanya aquestes trobades de la majoria de mascles heteropatriarcals.

•  La dieta vegana s’estendrà a tota la societat, sense alternativa. La carn de tots aquests animals que fins ara hem dominat, esclavitzat i matat, des de les gallines i els conills fins els xais i els bous i les vaques desapareixerà de la nostra societat. I això també la farà, a la nostra societat, més inclusiva, perquè es posarà fi a la dominació heteropatriarcal sobre els animals, però també a aquests comportaments competitius entre mascles en els dinars o sopars grupals, en els que es llençaven a veure qui es menjava el txuletón més gran, per exemple, com a manera d’evidenciar el seu domini de la manada.

Sí, una Llei Seca, Sens Fums i Vegana ens portarà també a una societat més inclusiva i, sobretot, saludable, perquè tot això es farà únicament per la salut dels ciutadans. Els ciutadans saben que fumar els perjudica, però fumen, que beure els perjudica, però beuen, que mengen molts aliments que els perjudiquen, però els mengen. És per això que cal una llei així, perquè és obligació dels poders públics actuar per la salut dels ciutadans davant la seva irresponsabilitat. Si no fan el que han de fer, els ho prohibirem i només podran fer allò que se’ls deixarà fer, que és el que sempre haurien d’haver fet, però no feien.

PS: si heu arribat aquí suposo heu pillat "el to" de l’escrit. Sí, ja sé que amb la salut no s'hi juga, però m'he permès aquesta petita espècie d'ucronia "crítica".

Entenc perfectament moltes de les prohibicions i restriccions que se’ns apliquen per motius de salut, però també entenc hi ha un espai de llibertat individual, que cal preservar.

Això de prohibir fumar a totes les terrasses no ho entenc.. Si no està prohibit fumar en general des de la vorera es pot estar fumant més a prop que d’altres taules d’una terrassa, és a dir, que difícilment generarà cap efecte, millora, dels pretesos.

Però sobretot sóc crític per aquest prohibicionisme generalitzat, aquestes regulacions uniformistes i uniformitzadores. Entenc que hi pot haver altres solucions, més flexibles i eficaces, com per exemple que a partir de “X” metres de terrassa es pugui fer un espai per a fumadors i un per a no fumadors. O també, molt millor encara, que siguin els establiments els que decideixin si a la seva terrassa s’hi podrà fumar, o beure o ser-hi amb gossos... o no. L’administració té mecanismes per fomentar que hi hagi terrasses que s’acullin a ser espais sense fum, per exemple a través de rebaixes de taxes, de les taxes de la terrassa. La terrassa és un espai  l’aire lliure, no és un espai tancat. Cal garantir els drets de tots, sobretot que si algú no vol tenir a prop algú que fuma, no el tingui. Però hi ha moltes maneres d’aconseguir-ho que no són aquesta prohibició general i sense excepcions amb la que treballen tant el govern de Catalunya com l’espaÑol.

I només una última cosa, ja que hi som: crec que cal un replantejament en positiu del dret d’admissió. Els bars i restaurants, establiments d’oci, tenen dret a voler oferir un ambient diferenciat. Que hi hagi terrasses en les que es pugui fumar i terrasses en les que no, i que tothom vagi a la que vulgui. Que hi hagi terrasses amb música i sense música. Que hi hagi terrasses “animalistes”, on s’hi pugui anar amb els animals de companyia, i terrasses on no. I així en moltíssimes coses, per aconseguir ambients diferenciats, per satisfer gustos i personal diferent. En la diversitat hi ha la riquesa i tothom tindria els seus llocs favorits, on millor estar.

 

 

Manipula, que algo queda (sobre les "dades" de La Vanguardia dient que el procés ha fet reduir el vot independentista)

Ha passat força desapercebut, però per la Diada La Vanguardia va publicar un “informe” segons el qual “El procés ha reduït l’electorat nacionalista al nivell del 1980”

Vaig flipar molt amb la notícia.

Primer perquè parlar d’electorat nacionalista per descriure l’actual escenari polític i comparar-lo amb el del 1980 no té cap sentit.

El 1980 sí tenia sentit parlar d’electorat nacionalista, per referir-se al de CiU i d’ERC, atès que ERC no es propugnava com a independentista (no ho feu fins el 1987 amb  la Crida Nacional a ERC).

Però al 2022 o 2021 segons últimes eleccions, el que no hi ha és electorat nacionalista, sinó independentista. CiU no existeix, ERC fa anys que ja és formalment independentista i Junts per Catalunya i CUP són les dues forces que acaben configurant aquest nou escenari polític de majoria independentista. Per tant no té sentit cap comparativa.

I segon, tot i que no tingui sentit la comparativa per la incomparabilitat d’escenaris i propostes polítiques, el que més em va fer flipar fou la desesperació de La Vanguardia per haver de caure tan baix en la manipulació de les dades que compara.

Efectivament, per dir que el procés ha fet baixar el vot “nacionalista-independentista” als nivells del 1980 el que fa La Vanguardia és projectar les dades i percentatges sobre el cens electoral, no sobre la participació, no sobre els vots emesos.

I agafa com a últimes dades les de les eleccions 14F-2021, en plena pandèmia, i les projecta com si res. I atribueix el descens de vot a les formacions indepes al “procés”, i ni compara amb el que ha passat amb el vot a les formacions espanyolistes.

Les eleccions del 21D del 2017 són les que van tenir més vot independentista de la història: entre Junts, ERC i CUP van assolir 2.079.340 vots, que sobre vot vàlid emès representava un 47,05%, i sobre cens electoral un 37%.

Però aquelles mateixes eleccions del 21D 2017 el bloc espanyolista (Ciutadans, PSC, Comuns i PP) van tenir 2.228.421 vots, un 50,91% sobre vot vàlid emès i un 39,86% sobre el cens.

Els resultats de les eleccions del 14F 2021, en plena pandèmia, serveixen a La Vanguardia per dir que “el procés” és el que ha fet baixar el vot independentista/nacionalista. Efectivament, a les eleccions del 14F el vot independentista al Parlament suma 1.366.044 vots, el que representa “només” un 24% del vot en relació al cens, que és la dada amb la que treballa La Vanguardia. Segons això, el procés hauria portat l’independentistme de ser el 37% del vot sobre el cens a ser el 24%, un descens de 13 punts! Si ens quedem aquí la cosa semblaria, com vol que sembli la Vanguardia, inqüestionable, aclaparadora.

Però, ai làs! I si mirem què ha fet el vot unionista les eleccions del 14F? Doncs si ho mirem veiem que el vot de PSC, Comuns, Ciutadans, Vox i PP suma 1.336.291 vots, el que representa un 23,4% del vot en relació al cens.

O sigui, que el vot unionista hauria passat de ser, sobre el cens, el 39,86% el 21D del 2017 a ser només el 23,4% el 14F del 2021, un descens de més de 16 punts, superior al descens del vot independentista.

Així les coses, segons la Vanguardia, el procés hauria portat al bloc unionista al percentatge més baix de vot de la història de la Catalunya autònoma.

I encara més, si fem un pas més enllà en les dades, i d’acord al plantejament de La Vanguardia, el procés ha portat al vot independentista al seu major percentatge, a la seva major força de la història en relació al vot emès, és a dir al vot a partir del qual es compten les coses

I, què curiós, oi? El que per a La Vanguardia, dades de les eleccions del 14F 2021 en mà, implica la major reducció del vot nacionalista, digueu-li també independentista per no perdre’ns en detalls, doncs resulta que si mirem el vot indepe en relació al vot emès veiem que assoleix el major percentatge de la història i supera per primera vegada el vot del bloc unionista. El vot independentista amb representació parlamentària sobre total del vot emès seria del 47,35% i el vot unionista sobre el total del vot emès seria del 46,32%.

Així, el vot indepe hauria passat, sobre vot emès a ser el 47,35% (abans el 47,05%, és a dir, +0,30 punts), i el vot unionista hauria passat, sobre vot emès, del 50,91% del 21D 2017 al 46,32% el 14F del 2021, és a dir, una reducció de 4,59 punts.

Quines coses, oi?

Per a La Vanguardia l’únic que compta és com ha evolucionat el vot “nacionalista” en relació al cens. I això que les últimes eleccions fossin en plena pandèmia, això no té cap rellevància. Per a La Vanguardia que el 14F del 2021 votessin 1.508.046 persones menys que el 21D 2017 no té cap importància.

Per a La Vanguardia és “el procés” que va fer perdre 713.296 vots al “nacionalisme” àlies independentisme. Y punto. Que els partits unionistes perdessin 892.130 vots, això no té cap rellevància ni mereix cap anàlisi, ni que pensem que potser la pandèmia hi va tenir a veure, o, qui sap, que si el procés ha fet perdre vot nacionalista català, sembla que encara n’ha fet perdre més nacionalista espanyol.

Bé, sarcasme a banda, assistim a diari a una manipulació permanent de les notícies, de la informació, de les dades, i això és molt i molt greu, perquè l’objectiu d’aquesta permanent manipulació sempre és el mateix: l’independentisme, la causa independentista.

La realitat és que el procés va portar, el 21D del 2017 al més alt vot independentista mai assolit. Sí, independentista, clarament independentista, no “nacionalista”.

I la realitat és també que les eleccions del 14F del 2021 van estar marcades per la pandèmia, que provocà una abstenció mai vista, que afectà tots els partits i blocs, però que si ens posem a mirar amb detall, afectà molt més al vot unionista (el vot de PSC, Comuns, VOX, Ciutadans i PP) que al vot independentista. Afectà a tots dos, perquè la pandèmia afectà a tothom, però una mica més al bloc unionista que a l’independentista, fet que provocà que per primera vegada a la història el vot del bloc independentista, en relació al vot emès a les eleccions, fos més gran en nombre i en percentatge que el vot unionista.

Si alguna cosa ha fet el procés és que del vot nacionalista s’hagi passat al vot clarament independentista i que aquest vot hagi assolit els seus màxims històrics, tant en nombre com en percentatge.

 

PS: sovint s’ha especulat des del mateix independentisme que el vot indepe del 2017 que no votà el 2021 ho va fer per motivacions polítiques, per cansament, per estar en contra dels partits, etc.  És evident que hi pot haver una part d’aquest vot que va anar a l’abstenció amb aquetes motivacions, però la realitat és que la pèrdua de vot es va repartir uniformement a tots els partits i blocs, amb una major incidència al bloc unionista que a l’independentista. En contra d’aquestes teories de “l’abstenció” indepe com a abstenció política, com a expressió política, tenim en contra, a banda de que sigui major l’abstenció a l’unioinisme, el fet que les eleccions del 2021 són les que van tenir més candidatures i més diverses en l’espai independentista de la història. Així, al costat de les candidatures que varen obtenir representació parlamentària, com varen ser ERC, Junts i CUP, n’hi havia d’altres que cobrien tot el possible espai ideològic i polític de l’independentisme: des de candidatures identitàries filofeixistes dels miserables usurpadors de sigles del FNC fins el PDECAT erigit en hereu directe del món convergent, o els de les primàries que va impulsar l’ANC per a les anteriors eleccions municipals, o el PNC de la Pascal.... Que cap d’aquestes moltes opcions en l’espai independentista/nacionalista no obtingués cap suport significatiu reforça l’evidència que l’abstenció fou essencialment pandèmica. En el bloc unionista, malgrat l’abstenció, es produí un radical canvi de vot, que situà el PSC com a principal força política i envià C’s a la residualitat, quan les eleccions anteriors les havien guanyades. I això malgrat el vot unionista patí una abstenció més forta que l’independentista.

 

 

Després de 38 anys d'Onzes, així -de malament- veig les coses per a aquest Onze 2022

 

El meu primer Onze fou el 1984. Tenia 18 anys. Una de les coses que més ràpidament em cridà l’atenció era la profunda divisió que hi havia.

Hi ha dos moments d’aquells Onzes de l’independentisme testimonial dels 80s i 90s que sempre m’han impactat: 

El primer d'aquests moments foren les hòsties al Fossar entre els dos MDTs. Foren unes hòsties de gran violència entre militants que l’any anterior hi havien estat junts, al Fossar i a la mani. Però la trencadissa de l’MDT entre l’MDT-PIC (Política Independentista de Combat, li deien) i l’MDT-Front Patriòtic fou tan bèstia que acabà amb un ball de bastons que als que no estàvem a l’MDT i teníem amics i companys als dos MDTs ens va entristir i alhora impactar –negativament- molt.

Però a les manis de l’Onze seguíem sent quatre gats. La irrupció d’ERC en el panorama indepe va sacsejar la cosa, i de ser uns pocs mils vam passar a ser uns pocs desenes de milers.

Però tampoc fou fàcil. De fet es va haver de superar una nova fase d’amenaça de violència entre tots. L’ERC de Colom i Carod va impulsar, amb dirigents de Terra Lliure com Pere BAscompte, un procés de dissolució i “amnistia”. El gruix de TLL s’hi acollí. Però una petita part i una altra petita part de l’independentisme que llavors es reivindicava “revolucionari” ho va considerar una traïció. I així, aquell Onze, aquell sector que ja aleshores era testimonial, però que encara feia soroll, que continuava defensant la lluita armada, va voler fer una “falla” contra la convocatòria de la mani de l’Onze d’ERC. Jo no estava a ERC, però hi tenia molts amics i companys de lluita, i ens van demanar si podíem ajudar-los per muntar el dispositiu de seguretat per impedir que la “falla” reventés la mani, que hi hagués bronca violenta. I ho vam impedir. No va passar res. Anys després, un amic i camarada que aquell Onze estava amb “la falla” contra la mani d’ERC, em confessava que era l’episodi de la seva militància pel que sentia més vergonya.

Les manis de l’Onze van començar a ser cada cop més massives, però en cap cas més enllà de les cent mil persones.  S’havia passat de manis testimonials a les manis més massives que es convocaven al país, però tampoc arribaven a ser prou massives com per sacsejar-ho tot.

Fins el 2012.

La mani de l’Onze del 2012 esdevingué una autèntica sacsejada a tots els nivells. Va convocar una enorme multitud, sense precedents. Més d’un milió de persones segur. Aquella monumental mobilització va marcar políticament tot el que passaria al nostre país, fins els nostres dies.

Aquell Onze del 2012 també estava al dispositiu de seguretat de la mani. I una de les principals amenaces que sabíem hi havia sobre la mani eren els grups d’incontrolats que sota el paraigües de les mobilitzacions de l’independentisme “combatiu”, que no s’havia afegit a la convocatòria de l’ANC. Sabíem hi havia molts infiltrats que volien liar-la a la zona de Marquès de l’Argentera per tal que la mani de l’ANC no hi pogués arribar i la notícia hagués estat els incidents, la violència, els xocs, els contenidors cremats... i no el més d’un milió de manifestants. Però entre el dispositiu de seguretat i el fet que de fet no hi va haver mani, perquè a l’hora de començar, entre la capçalera i el lloc d’arribada ja estava tot ple, els infiltrats  no van poder fer el que tenien previst, i la mani fou un èxit, i la mobilització omplí totes les portades i desencadenà el procés que hem viscut tots aquests anys.

L’Onze següent, any 2013, s’esdevingué la Via Catalana, per a mi la mobilització més espectacular, grandiosa i gloriosa, que mai hem fet. Aquell any també estàvem donant un cop de mà en el dispositiu de seguretat, a Barcelona, atesa l’amenaça que hi havia d’elements ultres de liar-la. Després de la mani 2012 i aquell més d’un milió de persones al carrer, la Via Catalana havia portat a Catalunya més premsa internacional que mai. I altre cop la manera com els qui volien reventar la convocatòria sabien podia tenir més èxit era provocant violència, enfrontaments, baralles...

Aquells elements ultres van triar per intentar rebentar la via el lloc on hi havia convocada la premsa internacional: Sagrada Família.

Tal i com va recollir Xavier Rius-Sant la primera acció que va intentar, sense èxit, fou penjar una pancarta ultra a la Sagrada Família, abans de la Via.

A poc de que tota la gent convocada per la Via s’agafés de les mans, s’unís, vam detectar a banda i banda del que s’havia de configurar com a Via, la presència de molts militants ultres. Alguna cosa tramaven. Qualsevol follon que haguessin pogut muntar allà, on hi havia el gruix de la premsa internacional, hauria pogut eclipsar l’èxit de la convocatòria. Així doncs la cosa, per a nosaltres, els de seguretat, era impedir-ho sense que ningú se n’adonés. I ho vam aconseguir. Vam començar a envoltar tots els elements ultres que hi havia a l’interior de la Via i anar-los treient fora. No es van resistir perquè van veure que la seva principal carta que era el factor sorpresa, ja no la podien jugar.

Ja un cop fora de la Via hi va haver moments de tensió i van intentar tornar-hi a entrar, a trencar-la, per altres llocs de la zona. Però ho vam impedir. Al final van desistir.

Des del 1984 sempre present a tots els Onzes.

Aquells anys 80s et preguntaves de què servien, més enllà de per a hostier-nos entre indepes. I que tot plegat fos una olla de grills, sense cap transcendència política, més enllà de la fidelitat a la Pàtria i retre homenatge als nostres màrtirs, als lluitadors que ens havien precedit per  la independència.

És només quan els Onzes comencen a “endreçar-se” com una manifestació i mobilització no violenta, sense hòsties i sense una minoria que només busqués enfrontar-se a la PN, que la convocatòria de la mani de l’Onze va anar creixent en mobilització.

Però, com ja he dit, no és fins el 2012 que s’arriba a un escenari tan excepcional que la mobilització esdevé tan i tan massiva, tan descomunalment massiva, amb més d’un milió de persones per la independència, que desencadenarà l’inici del procés independentista que ens ha dut fins l’1-O i els nostres dies.

L’èxit de l’Onze del 2012, com el del 2013, fou que ens apel·laven a tots, que tothom s’hi sentia cridat, que es plantejava per visualitzar un “nosaltres” independentista en el que hi érem tots els independentistes de sempre, però també tota la gent que potser no hi havia anat mai però que amb tot el que estava passant se sentien cridats a mobilitzar-se.

Aquest fou el gran èxit de l’ANC.

L’extraordinària Via Catalana fou, per a mi, el paradigma de tot això. Agafar-se les mans sense preguntar a qui tens al costat si és d’un partit o d’un altre. Tots érem un únic “nosaltres”, del que no s’hi excloïa a ningú i del que ningú s’hi va sentir exclòs.

Ara, enguany, a les portes de l’Onze del 2022, per si no fou prou dolorós tot el que estem vivint des de l’1-O, l’ANC convoca una manifestació centrada, com diu el manifest de la seva convocatòria, en “deixem els partits enrere!

Deixant de banda que jo crec mai podrem arribar a la independència si ens plantegem arribar-hi “deixant enrere” qui sigui. Jo no vull deixar enrere ningú. Quan l’ANC va aconseguir mobilitzar el país per fer tot el que hem fet, ho va fer amb tothom vetllant sempre de no deixar ningú enrere.

Ara en canvi l’objectiu és deixar els partits enrere. A tots. L’ANC ja fa massa temps que tonteja amb la idea de passar de ser moviment cívic a liderar una proposta política electoral.

Ho va intentar amb aquella bestiesa de les primàries, el fracàs de la qual fou tan descomunal que semblava ho havien deixat aparcat. Ara, però, hi tornen, parlant d’una candidatura cívica, que és la manera com tenen d’amenaçar en constituir un quart espai polític electoral enfrontat a ERC, Junts i la CUP.

De fet li diuen un “quart espai”, però ara mateix ja deu ser el cinquè o sisè, al ritme que van la trencadissa i la xaladura posant en marxa projectes redemptors, puristes, únics... tots ells caracteritzats perquè ells són els únics independentistes, la resta cap ho és, tots són uns traïdors.

Així les coses, aquest cap de setmana hem assistit a dues ficades de pota monumentals:

-          La primera per part del President Pere Aragonés, dient que no aniria a la mani de l’Onze perquè seria "poc coherent" anar a la manifestació perquè és "una mobilització contra els partits polítics i no contra l'Estat". El president de la Generalitat té milers d’argumentacions institucionals per no anar a la mani, sense necessitat d’haver-se de justificar enfrontant-se amb els convocants, llençant més llenya al foc i, alhora, emprenyant al personal, perquè ja em direu qui no s’emprenya en llegir al President dient que no és una mobilització contra l’Estat, mentre ell i la seva farsa de la Taula de  Diàleg el que han fet és enterrar totes les mobilitzacions contra l’Estat

 -          La segona ficada de pota per part de la Presidenta de l`ANC, que en una entrevista a La Vanguardia, havia dit que “si Aragonès no va finalment a la manifestació és perquè “no està implicat en el projecte de la independència”. Mesurar estar implicat o no en el projecte de la independència per si s’assisteix o no a la mani no té cap sentit, és portar la cosa a l’expenedoria de carnets. Fatal.

 L’autoritat moral de l’Assemblea s’ha d’exercir per unir, per superar diferències, no per fer-les més grans i mes sagnants. Les primàries ja van ser un desastre que va comportar que l’independentisme perdés molta fortalesa municipal. Però sobretot van ser un desastre perquè van portar tot el debat independentista a atacar els altres, a destruir als altres.

Amb el projecte de quart espai la cosa encara és més greu. Tot l’espai que pugui conquerir la quarta força serà a costa del que ara ocupen la resta de partits, per tant tota la política de la quarta força es basarà, se centrarà, en atacar sistemàticament les altres 3 forces. No se sumarà res, però es dividirà i fracturarà tot.

Tot plegat, enguany, aquest Onze, potser serà la primera vegada, des del 1984, que no vagi a la mani de la tarda. Aniré la vespra al Fossar i també el matí de l’Onze, a retre homenatge als nostres màrtirs i lluitadors per la independència i a estendre la mà a tothom per tornar a caminar junts cap a la independència.

El problema és que tal i com estan les coses, el que ha passat amb la convocatòria de la mani de la tarda de l’ANC ho ha enverinat tot definitivament, i passi el que passi, serà usat en contra nostre, de l’independentisme.

Si farts de tanta divisió i de tant atac entre nosaltres, la gent no hi va, diran que l’independentisme punxa

Però si el sector més antitot de l’indendentisme, per als que ningú que no siguin ells i el que ells diuen no som independentistes, aconsegueix mobilitzar unes 20 o 30 mil persones, al nivell de l’independentisme testimonial de finals 80s i començaments 90s, se sentiran legitimats per engreixar la fractura i la divisió independentista.

Cap de les actuals 3 propostes polítiques no es quedarà enrere, com reclama l’ANC, simplement a aquestes actuals 3 opcions se n’afegiran de quartes, cinquenes, sisenes, setenes...

L’independentisme no haurà crescut res. L’independentisme tindrà una fractura tal que deixarà en mans de l’unionisme totes les institucions. Això sí, l’independentisme es passarà tot el temps protagonitzant sagnants baralles d’un cainisme mai vist, i mira que les hem vistes de tots els colors. L’únic objectiu d’aquestes quartes, cinquenes o sisenes noves forces en l’espai indepe serà fer un discurs, tot hora, per convèncer al votant independentista de que els que no són ells no són independentistes. Si se n’ensurten, l’independentisme, a banda de perdre tot poder institucional, passarà del calvari actual de gestionar estratègies unitàries entre 3 partits a que l’única estratègia, entre 5-6 forces, sigui destruir l’altre.

Les primàries ja van tenir el gran èxit de regalar Barcelona a Colau, en aliança amb Valls.

Ara això de “deixem enrere els partits” amenaça amb ser un nou gran èxit de l’ANC, que deixi fora de tots els àmbits de govern municipal i autonòmic a l’independentisme, i perdent així l’únic que fins ara ens havia mantingut vius: la legitimitat democràtica. A partir d’aquí, per a tots, l’únic objectiu serà destruir els altres, viure atacant els altres, créixer sempre a costa dels altres.

Només veig un final possible a tot això: que atrapats en aquesta majaderia autodestructiva, la cosa arribi a un nivell tal que tota aquesta macedònia de partits indepes en la que es convertirà l’espai polític independentista, un dia s’agafin tots de les mans per llençar-se dalt a baix d’un penya-segats, enduts per la seva màxima de que l’important és acabar amb els altres independentistes, perquè no ho són, i només són un obstacle per a la independència.

El dolor que sento per tot el que està passant des de l’1-O és infinit. Sí, entenc tots els sentiments de frustració, desconsol, ràbia... amb tot el que ha passat des de l’1-O.

Però si d’alguna cosa m’han pogut servir aquests 38 Onzes de militància indepe és per saber que només si hi som tots, la independència és possible. Ser-hi tots per fer-ho entre tots, perquè és l’única manera de fer-ho, sense deixar enrere ningú.